dimecres, 27 d’octubre de 2010

Joan Solà se'n va sense poder fruir del seu gran somni

Joan Solà (1940-2010)

Una entrada d'emergència per deixar constància d'una notícia fatal: el gran lingüista Joan Solà ha mort a l’edat de 70 anys. Una llengua que es troba en una situació com la nostra no es pot permetre perdre figures de la seva magnitud. El mestre ha marxat massa jove, abans de veure el seu país lliure, tal com a ell li hauria agradat. Però així és la vida i no podem fer-hi més...

Com se’l substitueix un home d’aquesta categoria? N’estem tip de fanàtics eixelebrats que defensen qualsevol idea a cops de demagògia intencionada. Ell, en canvi, representava un rar exemple de saviesa, compromís i dignitat. Joan Solà lluitava pel que creia des de la seva feina, treballant amb autoexigència i rigor. Les circumstàncies històriques recents, però, l'havien convertit també en una figura pública de renom que deia allò que calia, en els llocs on calia, amb contundència, però amb argumentacions ben construïdes, serenitat i respecte. Enmig dels perfils tan baixos que estem acostumats a trobar dins els debats públics, feia estrany de veure que encara hi havia algú que sabia de que parlava, i ho feia amb tanta claredat com educació. Podia cometre els seus errors — de ben segur, puig es tractava d'un ésser humà, no de Terminator—, però vaja, ja m’agradaria a mi cometre’ls, sincerament.

Com a homenatge us convido a que cliqueu damunt aquest enllaç al títol de la revista i llegiu l'entrevista que va donar a L’Avenç. Es tracta d’un PDF que us heu de descarregar. Si us plau, malgrat l'ennuig que suposa aquesta mena de formats, feu-ho. Si teniu uns minuts, passeu a veure el vídeo d'aquí sota, també. Ambdós enllaços valen molt i molt la pena.


Entrevista a Catalunya Ràdio

Descansi en pau, mestre.

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

He llegit no sé on que va dir alguna cosa així com que l'estat on som no és el nostre, l'estat només ens vol mal. Una frase molt bona, per no dir genial. Potser ho diu en els enllaços que ens dónes, ja m'ho miraré.

Galionar ha dit...

He quedat profundament entristida aquest matí, en sentir la notícia. L'havia tingut de professor en diversos seminaris per a correctors de textos a Barcelona, i tot el que ara es pot dir d'ell em sembla poc. Aquest passat agost havia de ser el pregoner de la Festa Major de Vilafranca, però ja no va poder venir i el va substituir el Jordi Llavina. L'any passat sí; va ser un dels convidats al balcó de l'ajuntament i va gaudir molt dels castells.
No ho sé, arribo ara a casa, estic molt cansada i em fa mal aquesta mort. Potser perquè hem perdut una persona que conjugava una senzillesa extrema amb una intel·ligència també extrema, la combinació perfecta per al meu punt de vista. T'agraeixo que li hagis dedicat aquesta entrada, perquè jo no em veig amb ànims de fer-ho. Demà escoltaré el vídeo i em baixaré el text.
Una forta abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Helena i Galionar, estic totalment amb vosaltres. A més, ambdues vau conéixer personalment el mestre i podeu parlar amb molta més propietat que jo. Malgrat que jo, desde la meva infinita petitesa al seu costat, també discrepava d'alguna coseta (jo no seria tan tou amb el català light, malgrat que a mi mateix em podrien donar lliçons de català heavy, no confonguem), discrepàncies que crec el mestre agraïria que es mencionessin avui, per honorar també al gran home de debat, obert a escoltar i a defugir l'adulació irreflexiva.

Aquest matí en parlaven a la tv. Costava retenir les llàgrimes. La sensació de desemparament que deixa el seu buit no es pot explicar.

Helena, sobre la frase, sí, està a l'entrevista i crec que en essència diu (mira, ara no la tinc present i no tinc temps d'obrir l'arxiu de nou, perdona) que l'espanyol no és el nostre estat sinó un estat en contra nostre.

Una abraçada molt forta a les dues.