divendres, 15 d’octubre del 2010

Tenir sentit de l'humor versus ser graciós

Per carregar això que a la foto em porta aquest amable camàlic del R.D.Espanyol, més que sentit de l'humor el que cal és molta paciència


Concordo del tot amb el que diu l’escriptor José Ignacio García Martín sobre el tema del sentit de l’humor, quan defensa que posseir-ne i ser graciós no té a veure res. Les dues qualitats poden anar juntes, però no per sistema. Les persones que de debò sí que en tenen ho saben de sobres, i no els descobreixo cap primícia. Però per la banda dels graciosos n’hi ha molts que no s’han assabentat que sovint no en tenen gens.

Quan García Martín diu: “Uno puede ser la estrella de las sesiones de chistes en el bar de la esquina, pero cuando alguien hace intento de befa respecto a sus paisanos, a lo mejor el gracioso se convierte de repente en un energúmeno vengativo” crec que ho clava.

El sentit de l'humor comença per un mateix, proclama un tòpic d’aplicació exòtica. A mi em sembla que aprendre a riure's de les pròpies conviccions, idees polítiques, i fins i tot religió —tot allò de més sagrat, d’allà on esclaten més guerres, vaja—, representaria justament el primer pas per demostrar reafirmació. Opino que qui sap riure's d’un mateix fins a aquest punt demostra més fermesa i confiança en el que creu i estima que qui no permet ni el més lleu esbós de caricatura sobre els mateixos assumptes. Ho veig una mica com la comparació entre un professional que treballa relaxat, amb la seguretat que li dóna l'experiència, i el novell, nerviós, insegur, que a cada pas li cal seguir el manual. El primer ja sap on pot fer de més i de menys, amanirà l'estona amb bromes i realitzarà un treball impecable. El segon, estricte, més papista que el Papa, tot just complirà. Igual caic en la demagògia amb aquesta símil, no ho sé, és possible. També hi ha professionals tan bregats que es confien i se la foten, i novells que, tot just pel seu legalisme exagerat, entreguen la feina com Déu mana... D'acord, oblideu l'exemple, o penseu-hi si us agrada.

Al voltant del sentit de l’humor als països i regions del món tinc una teoria extrema, útil només per generalitzar:

D'una banda hi ha els habitants de llocs amb fama de seriosos. Ja de petits aprenen que només hi ha una manera de presentar-se en una reunió, quan van pel món: primer de tot, han de deixar anar un acudit sobre el propi lloc d'origen. Una cop trencat el gel, la primera reacció del públic consisteix en, invariablement, amb la precisió d'un rellotge suís, felicitar al convidat per no semblar un nadiu del seu lloc de procedència, en absolut. Al final del viatge, aquell convidat torna al seu país, on se submergeix dins una població acostumada en un 90% a sentir aquest comentari com a mínim una vegada a la vida. De l’altre hi ha els habitants de països o llocs amb fama de festius que, davant un personatge públic que deixi anar l'ocurrència de que a Festivilàndia hi ha menys sentit de l'humor que en llocs oficialment més seriosos, li salten a la jugular en massa per linxar-lo.

No crec que amb aquests exemples es demostri que els habitants del primer lloc posseeixin més sentit de l'humor, necessàriament —és molt probable que estiguin fins als nassos que perquè els deixin tranquils, i de vegades fins per sobreviure, els calgui recórrer a riure's un cop i un altre de la seva terra, costums i jugar amb els tòpics més suats. Per tant, que ningú s’entusiasmi abans d’hora. Però penso que els de el segon, amb la seva reacció visceral, no ajuden a que la foto col·lectiva els afavoreixi, tampoc.

Hi ha gent amb sentit de l'humor a tot arreu, per descomptat. Però també suposo que certes circumstàncies ambientals l’afavoreixen. Amb sentit de l'humor es pot néixer. La naturalesa de vegades, amb la seva manera de fer tan capritxosa, es mostra generosa i regala els talents més rars a la persona més inesperada. Tot i així, crec que, amb uns bons mestres i un entrenament adequat, un sentit de l'humor deficient es pot millorar amb els anys. Això sí, cal posar-hi voluntat, com en tot a la vida.

Com que considero que el sentit de l’humor és un dels màxims bens a que hom pot aspirar, a mi m’agradaria que me’n sobrés. Sovint temo, però, que quan crec que més n’acumulo igual coincideix amb les èpoques en que més enravenat es troba. En aquest sentit, la realitat sempre juga amb l’avantatge dels qui no tenen res a perdre, i es mostra sincera amb tota la crueltat: els altres sempre s’adonen de les nostres limitacions molt abans que nosaltres mateixos. D’una hora lluny, diuen (per cert, m’agrada aquesta locució).

2 comentaris:

Galionar ha dit...

Uff, mirant la imatge se m'acut que deu provocar un terrible mal de cap traginar tota la vida aquest nom tan pesat a sobre mateix de la testa! Potser aquesta sigui la causa de moltes migranyes no diagnosticades... Amb tot, pots presumir que el teu nom, al costat, no estigui escrit en espanyol, sinó en català, cosa que no tothom pot dir...
M'agrada la teva frase: "El sentit de l'humor és un dels màxims béns a què hom pot aspirar". Després d'haver llegit algunes obres teves, puc assegurar que tens la sort de posseir-lo, aquest bé. I és una excel·lent manera d'encarar la vida.
Una forta abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Sí, és un nom molt pesat. Sort tinc d'aquest futbolista i altres que em van ajudant al llarg del meu camí (de vegades en selecciono del Barça, d'altres del Madrid, depén del fubolín que em trobo).

No, si em van batejar "Florencio". No ho podien fer d'una altra manera llavors. Bé, ni a mi, ni a ningú. En aquella època no podies néixer ni morir-te en català. Ni en gallec, ni en basc... Jo em vaig posar el nom amb que sempre em cridaven el 1991, i encara perquè m'hi van empényer. No perquè no ho vulgués, sinó per la enorme mandra que em fa entrar als jutjats (m'aterroritza la buroccràcia!). El toc final el va donar un simpàtic guàrdia civil (sí, sí, un altre, també molt de la conya, ja ho dic) que em va emanar la documentació i en veure com em deia, va i em mengega amb un somriure d'orella a orella, de manera que el seu bigoti semblava un raspall de sabates practicant contorsionisme:

--¡Ay va! ¡Pero si usted tiene el mismo nombre que yo! Yo también me llamo Florencio. Soy el agente Florencio Carrascal, para servirle" (això de Carrascal ho poso ara perquè, pobre home, no li recordo el cognom).

Malgrat la bonhomia de l'agent, el dia següent ja estava trescant amb les gestions que tocaven. A partir d'aquell encontre, Florencio serà sempre més nom de guàrdia civil dincs la meva memòria. Això sí, un guàrcia civil tot "dicharachero", ell.

I ja és la segona història de guàrdia civils que explico en pocs dies!

Gràcies per creure que tinc bon sentit de l'humor, Galionar. Això espero. L'altre extrem és el de passar de tot, que tot te la rebufi completament. Tot i que abogo per una certa protecció perquè sinó el nostre cap i cor petarien, crec que tampoc sóc tan desafecte a les cosetes.

Gràcies per la visita i comentar!