Linxaments quotidians i racismes evidents

Aquesta serà una entrada estranya i dura a la vegada. Gens agradable. Ho sento, però algú ho havia de dir... I perdoneu la broma a la moda. Potser la última avui.

Una de les febleses humanes que més m’esgarrifen —i a la que mai m’acostumaré— és la facilitat amb la que ens apuntem a un linxament. Aquesta activitat recreativa m’angunieja fins la nàusea, com a molta gent, per sort... espero! I el pitjor de tot: com que ni el més reflexiu s'escapa de patir prejudicis, tothom carrega un botxi linxaire en potència a dins. Uns més que els altres, si voleu. D'acord. Passa, però, que malgrat la destinació d'aquest ritual solgui recaure sobre subjectes contra els qui despleguem alguna mania prèvia, ja sigui perquè formen part de cert col·lectiu o per ells mateixos com a individus en si, les víctimes que ens inspiren a involucrar-nos en un crim d'aquesta mena no sempre responen a un perfil concret. Qualsevol que tingui la mala sort de passar per davant nostre, just quan tenim un mal dia, se la pot carregar.

Ningú s’escapa del tot, doncs, de la possibilitat de caure còmplice d'algun linxament. I com que d'aquests n’hi ha de totes les intensitats —com els terratrèmols—, no tots es manifesten d'una manera tan tràgica com la crucifixió de Jesucrist. Hi ha els linxaments verbals, de butxaca, com aquell posar verd a l’amic que no es troba a l’habitació. Aquests, portats amb intel·ligència, com un joc, poden anar molt bé per descarregar tensions, i no tenen perquè reportar més conseqüències.

Qui no s'ha afegit a un grup de gent per malparlar d'algú? comparar aquest linxament amb els de debò segur que ratlla la immoralitat. Com dèiem, malgrat que les conseqüències d'aquesta pràctica poden acabar ensorrant un país, en la justa mesura pot resultar un exercici de desfogament i prou: "Què parlin de mi encara que sigui malament!" deia aquell. D'alguna manera somniava amb una imatge com aquesta amb ell com a protagonista dels rumors.

La capacitat de reacció que mostrem per detectar que a prop nostre s’organitza un linxament —de qualsevol de les intensitats esmentades— on poder desfermar tota la nostra fúria, sovint amagada i justificada sota un vernís de justícia social, no deixarà mai d’admirar-me. Ja no tenim tant de nas, però, per adonar-nos que aquella pluja de bufetades en direcció a una sola galta es tracta, en efecte, d’un linxament. Trobem massa plaer quan hi estem imbuïts. Dóna massa força sentir que la nostra violència verbal o física actua com a correctiu social. Experimentem una borratxera, una catarsi que ens encega.

M’agradaria creure que alguns posseïm una antena més sensible per detectar-los, aturar-nos a temps i passar a la denúncia. Però no sé si això succeeix com he dit o es queda en un somni fracassat de voler fugir de la massa. De tota manera, de vegades sí que passa. Aleshores no transcorre ni un segon que t’adones com automàticament el grup et fa fora. Llavors, l’ànima et poua una sensació agredolça. De primer, no pots parar els peus de la turba enfollida. La vols avisar de l’error que està a punt de cometre. Però cal anar en compte abans de posar-te davant la massa irada amb les mans enlaire per demanar que s’aturi i reflexioni abans de perpetrar un acte del qual tothom se’n penedirà: de ben segur que tu seràs el primer que s’enduran pel davant.

Això passa igual als fòrums d’opinió que amb els linxaments físics reals. Quan observo com reacciona la gent en segons quins debats, sempre em venen al cap aquelles imatges insuportables de masses de gent blanca penjant i mutilant a negres que només havien comés el crim d’haver nascut dins aquella pell. Sempre s’hi veu mainada que juga i saluda a la càmera, amb simpatia. No hi trobo tanta distància en el sentiment que mou aquestes reaccions col·lectives. Algú em podria dir que no m’hauria de prendre tan seriosament el que es diu a Internet, que no deixa de ser fum virtual. Però aquest fum anuncia la flamarada de mala bava que tots portem a dins reprimida.

Hi ha moltes fotos de les atrocitats comeses contra negres americans de finals del XIX i començaments del XX (i més de les que voldríem provenen dels feliços anys vint, precisament). Sempre hi ha algun nen en algun lloc. Aquesta gent fora d'aquest lloc segur que són la mar d'agradables. Et convidarien a una costellada i tu encantat. De fet, hauria de resultar obvi recordar que tots són gent com tu i com jo: el cadàver i els seus alegres botxins

Començaré per un exemple de linxament suau. Fa uns mesos un internauta del Facebook va publicar un enllaç que informava de l’acusació que acabava de caure damunt uns directius de la televisió valenciana d’haver assajat sexualment unes empleades seves sota amenaces d’acomiadament. Davant un cas així, jo no em vull posicionar perquè, per sobre de tot, no puc. Aleshores, trobo molt incòmode, i fins mal educat, que t’obliguin a emetre un judici. Seria tant absurd com si m’obliguessin a escollir el material ideal amb el qual s’han de construir els fonaments d’un gratacels de 300 pisos. Simplement no ho sé, no en tinc ni idea, em manquen dades! Si després d’una investigació minuciosa es troben indicis de que l’acusació es certa, a aquests senyors els hauria de caure tot el pes de la llei i les noies rebre la compensació justa per aquest abús imperdonable. Si pel contrari es descobreix que tot ha estat un muntatge maquinat per part de les empleades, amb la idea de treure’n algun benefici obscur, elles hauran de patir aquest pes i als directius se’ls haurà de fer una reparació pública, en tota regal, del seu honor. I prou. End of story.

A mi no em pot venir una associació dones atacades al lloc de treball per signar a favor de les noies, com tampoc una de defensora d’homes acusats injustament per signar a la seva. Que em deixin en pau! Primer que s’aclareixin i després ja ho veurem. Si no en tinc cap necessitat, que no m’obliguin a cometre una injustícia! Nosaltres els espectadors d’aquestes històries no podem emetre cap judici apriorístic, i més quan no coneixem personalment els protagonistes en joc de la situació concreta i que la informació sempre ens arribarà distorsionada. Perquè la distorsió —i no parlo ja de la distorsió amb mala fe— forma part de qualsevol medi de comunicació, fins i tot el del boca orella. El tema d’avui no va de carregar contra els mitjans oficials. Amb les dades incompletes de que disposava quan aquella entrada de Facebook va esquitxar la pantalla, jo només m’hauria posat a favor dels directius o de les noies, incondicionalment, en el cas que m’unís alguna mena de proximitat afectiva. Els amics i parents també poden mentir, és clar, però fins que no es demostri la seva culpabilitat només ens tenen a nosaltres pel suport que no demana proves a canvi, irracional. D’això va l’amistat, no? Però aquells senyors i senyores jo no sé qui són. Amb prou feines els conec a través de la imatge fugaç que em donen els mitjans. Amb aquestes condicions m’hauria de moure per unes simpaties altament mediatitzades i supèrflues. I ja em poden posar —qualsevol part— cara de pena o descriure’m fins el detall més escabrós. Hi ha gent amb una imaginació imbatible, actors naturals increïbles, també.

Doncs bé, només sortir la notícia ja hi havia alguna bona gent que anunciava, cofoia, “jo ja he firmat a favor de que acomiadin els directius!”. Caram, què clar ho tenien! Cert que aquells senyors acumulaven tots els elements perquè em caiguessin malament, si voleu: poderosos, del PP, molt probablement blaveros, perquè no uns masclistes de la pitjor espècie, i segur que molt i molt males persones. Potser sí. Va vinga, fins concedim que algun d’ells fins i tot matava gatets acabats de néixer per crueltat pura i dura. D’acord. Però totes aquestes maldats per se no valen prou per afirmar que actuaven d’aquella manera amb les seves empleades. O sí? Sí, però només si es demostra que l’acusació és certa. Abans seria com fer pasqua abans de rams, amb el perill d’afavorir una injustícia. Ja ho sé que hi haurà algú que dirà: “Mira, ja només per ser del PP haurien d’anar a la presó”. Vinga, imaginem que tinguéssim una dictadura que considerés delicte votar el PP. Doncs, fins i així, haurien de pagar la pena exacta per la falta votil, no per assetjament sexual amb amenaces d’acomiadament!

M’agradaria pensar que tot això que estic dient entra dins el territori de les obvietats de parvulari. Però quan veia que entre alguns dels qui s’apuntava al linxament dels presumptes criminals —presumptes, caram! no ho oblidem!— era gent a qui jo apreciava i respectava per la seva capacitat de reflexió i amb una preparació acadèmica que a mi em donaven mil voltes, em va entrar pànic. Ho dic de debò, pànic! Pànic i una profunda sensació de tristesa. No sé com haurà evolucionat el cas. Espero que s’hagi resolt de la manera més justa i que el culpable autèntic hagi pagat. Per una banda desitjo que aquells que van firmar pel linxament dels directius hagin tingut raó. Però per l’altra banda, no. No admeto que se m’acusi de que escric això per justificar la meva “manca de compromís amb el tema”. És més, més aviat em pregunto com justificaran els signants la seva col·laboració en un linxament públic d’unes persones que estaven sota judici. Amb la vida de la gent no s’hi juga amb tanta alegria, amics.

El segon cas el considero molt més violent, amb una manca de subtilesa que espanta.

No fa gaire una bona amiga va penjar un enllaç a un arxiu de fotografies del Facebook amb el següent enunciat com a text de presentació. L'he copiat exactament igual (només he retocat algun error de tecleig):

Lo que me llega por mailllCHINOS!!! Imagenes muy fuertes pero reales!!!!!!!! COPIO : C h i n o s Realmente son seres despreciables, nacidos para engañar al occidental o a quien tengan delante, con esa carita de inocentes que ponen. Merecen llamarse hijos de ...... No tienen otro valor ni nombre. A estos cabrones les estamos engordando los bolsillos acudiendo a sus tiendas que invaden nuestro país, y también somos clientes de sus restaurantes, donde nos ponen carne de perro/gato con sus fuertes mojos; y luego te preguntan: "¿Tá Bueno?" y por dentro se ríen de nosotros; tomemos nota. Mañana cenamos en los chinos - PÁSALO QUE LO VEA TODO EL MUNDO es muy fuerte!!!!

I a continuació venia tot un seguit d’imatges en veritat repulsives que mostraven en tota la seva cruesa la industria de la carn de gos, des dels escorxadors, passant pel transport i acabant als mercats i restaurants a "Xina". S’ha de reconèixer que les fotos feien el seu impacte i costaven de mirar. Però no menys que el que produeix la indústria de la carn de conill, aquells animalons que posen aquelles carones, també, que no em negareu que també commouen molt.

De tota manera, però, el primer que em va cridar l’atenció no va ser això, sinó l’evidència de que, només a primer cop d’ull, allò de Xina no en tenia res. Amb un examen lleugerament més fi, la sospita de que es tractava de Vietnam augmentava. Des dels barretets que em duia el personal, que hem vist a un munt de films de la guerra famosa, fins a altres detalls estètics dels carrers. La constatació definitiva esclata en aquest cartell de la foto, on s'indica a la distància (o alguna cosa així) on es troben Hanoi i altres ciutats properes. Això com tots els noms amb els seus “anh” i "ang" finals típics, ja no deixa cap dubte de que parlem de la que va ser província de la vella Indoxina.

Un de les fotos incloses al reportatge sobre els gossos a Xina. Al cartell podeu veure els evidents caràcters xinesos que desborden per tot arreu i la referència a una ciutat tan xinesa com Hanoi... O potser no?

Amb tot, la majoria dels comentaris —alguns signats per persones properes a societats protectores d’animals i tot, suposadament gent sensible, doncs— que hi havia anaven del següent pal. Reprodueixo també integrament, sense esmentar el nom dels signants. Si algun d'ells s’hi troba retratat i s’emprenya, me la bufa amb la potencia de les galtes del Dizzy Gillespie:

—Yo en la vida he ido a un chino, que asco!! Y si en alguna reunión piden al chino, cosa muyyyy poco habitual, arroz, y bambú con setas ! No hay que ir ni a comprar a las tiendas de los chinos!!

—Y NO HAY FORMA DE FRENAR ESTA BARBARIE??? DE SOBRA YA VAN SIENDO CONOCIDOS POR TV E INTERNET LAS SALVAJADAS QUE HACEN CON PERROS Y GATOS EN CHINA... NO TIENEN PIEDAD, Y ESTÁN TOTALMENTE VACÍOS DE SENTIMIENTOS...NO SÓLO CON LOS ANIMALES, SIN...O TB CON LAS NIÑAS CHINAS QUE ABARROTAN LOS ORFANATOS...ME QUEDO SIN PALABRAS Y SIN FUERZAS ANTE TODO ESTO...

—BOICOT POR MI PARTE A ESTA GENTE!!! (ja trigava a sortir un comentari d’aquesta mena. Això dels boicots hi ha gent que els surt molt de dins, com els rots)

—POR ESTO CREO NUNCA ME HAN GUSTADO LOS CHINOS......TIENEN UNA CARA DE IMBECILES Y ADEMAS DE TORTURADORES.....QUE DIOS PONGA MANO EN TANTA CRUELDAD. (no em negareu que aquest és bell)

—Hijo de mil putaaaa chino de mierdaa asesino de animales

—DESGRACIADOS...el mundo da vueltas, pagaran caro… muy caro!! (agosaradament profètic, però tot sigui per la causa)

—DIFUNDO...HIJOS DE PUTA MALDITOS CHINOS!! (el rotllo “pásalo”, que ja ha esdevingut un clàssic)

Entre els comentaris i les imatges —no sé que em provocava més arcades— va ser difícil pair tant de fàstic. De fet, per poc que naveguis per Internet, qualsevol català hauria d'estar fet a llegir coses semblant sobre nosaltres. I ep! parem de fer-nos els bons ja, que no hi ha pocs catalans que davant un “espanyol” així, en genèric, no reaccionen d’una manera gaire més equànime, eh... Però no sé si per manca de costum o què —i allò que diuen alguns que reaccionem amb més energia quan veiem una injustícia comesa contra un altre que contra nosaltres mateixos—, m'ha produït un efecte horrible llegir tot això referit a una altra comunitat humana. Hauria estat contra els americans, els russos o els israelites —per esmentar uns habituals del linxament mediàtic, entre moltíssims altres— i la meva reacció hauria estat la mateixa. Avui, pero, la xina li tocava a la Xina, ves...

Em va esfereir pensar que, si ningú els hagués fet adonar del seu error, cap dels comentaristes d'aquella turba no sentirien la més mínima compasió davant les imatges cruïssimes d'un terratrèmol que el dia següent matés un milió de xinesos. Davant uns nenets morts declararien: “les está bien empleado por hijos de asesinos de perros”, segur. Aquest sentiment tan cruel és universal, de fet. El “Nuke those bastards!” que es pot llegir en qualsevol fòrum d'Internet que esmenti el món islàmic. Quanta gent viu a l'Orient Mitjà? 300.000.000? 400.000.000? mig bilió o més? Què no tots són terroristes? Tant és! Unes quantes bombes atòmiques i pim-pam! el gran problema del món acabat. Igual com va fer, durant la croada contra els càtars, el legat del Papa amb els 7000 habitants de Besiers, quan va donar l’ordre d’assassinar-los a tots, per infidels, en un sol dia. En rebre l’advertiment de que els seguidors de les doctrines heretges representaven una minoria, aquell gran cervell va dir: “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus”. O com els nazis davant 6.000.000 de jueus. Al cap i a la fi els xinesos només signifiquen 1.300.000.000 habitants, pel cap baix. Però com que no són humans, tant és, oi?

Per una qüestió tècnica elemental —jo no patia com a “amic” de Facebook el mamífer que va penjar aquelles fotos i va evacuar aquell pròleg— no hi podia comentar res a aquella pàgina. No me’n vaig poder estar, però, de comentar a la bona amiga que havia inclòs aquell enllaç les observacions objectives que es desprenien de les imatges i algunes consideracions personals. Es pot discutir el grau de demagògia de les meves observacions si voleu. A l’estranger s’acostuma a considerar el poble espanyol com a aquell salvatge i execrable que de torturar animals banyuts en públic en diu art. Amics espanyols, penseu que pel món hi ha moltíssim menys amants de la Fiesta dels que us penseu i el mite dels prohoms de la cultura internacional que la valora, cau amb la contundència d’un castell de naips mig mal engiponat, d'esquifit que és.

En qualsevol cas, la meva amiga —que havia mostrat el tacte de no haver deixat cap comentari de cap mena abans— un cop va compartir amb mi l’evidència, va tenir els nassos d’entrar allà dins i comentar el que li havia dit i, com no, ampliar-ho amb observacions personals pròpies, doncs ella també té ulls a la cara i pensa pel seu compte. Vaig esperar la reacció d'aquells amants de la diversitat cultural durant uns dies. Cap resposta. De fet, tot va morir suaument allà. M’agradaria pensar que la meva amiga no va predicar al desert, però no n’estic segur. Miro de posar-me en la pell dels altres i imagino que ha de ser molt dur entomar un ridícul tant espantós, haver quedat com un racista anti-xinès, d'una manera tan gratuïta.

Joves xinesos contents

Una paradoxa del cas és que a la Xina déu n’hi do les barbaritats que es fan! Molts dels mateixos xinesos ho saben molt bé. Però mira, aquesta, doncs resulta que no. Amb tot, si algú em pot mencionar un sol país, regió o ciutat que no carregui amb una culpa equivalent li ofereixo el meu cos per a que en faci el que vulgui durant dos dies sencers. I el meu descobriment —insisteixo, de poquíssim mèrit— de que eren els vietnamites els “dolents”, dubto que els doni a aquelles llumeneres llum verda per modificar els comentaris i escriure: “Bueno... esto... ¡vietnamitas quería decir!”. D’acord, aleshores matem molts milions menys de persones que si llencéssim la bomba aquella sobre Xina. Quin descans aniquilar menys gent, eh? Però ara, oh! què fem, doncs, no ja amb la bonica barbàrie del toreig, tan ibèrica, sinó amb els que destrossen el fetge de les oques per obtindre paté, i tants i tants països que sacrifiquen els animals en unes condicions d’higiene i de patiment per a la pobra bèstia que convertirien els professionals vietnamites de la carn de gos com uns competidors dels Teletubbies en blederia. El món és un lloc bellíssim, però molt dur, benvolguts companys. Si haguéssim de boicotejar tothom que en fa alguna no podriem comprar ni el paper de water amb el que eixugueu les escorrialles repulsives que us regalimen de les vostres infàmies racistes.

Parlant de Xina. Resulta que les circumstàncies han fet que tingui uns pocs, però molt bons, amics xinesos. Una gent meravellosa. Amb dos d’ells vaig compartir l’ascensió d’una muntanya mítica, una experiència que no oblidaré mentre visqui. Doncs bé, com a curiositat us passaré la confidència --vox populi, eh-- de que justament tots són vegetarians. Aleshores, de cara a ells jo hauria de representar el bàrbar, cruel, salvatge, no? Doncs mai m’han tirat a la cara la meva condició d’omnívor, sinó que sempre m’han mostrat una lleialtat amical i simpatia a prova de bombes. Gent així inspira respecte. Em costa molt dir el mateix d’algun exaltat assassí d’ensiams nostrat que em toca patir de tant en tant. Però no ens queixem, tots arrosseguem la nostra creu. Alguna cosa haurem fet per merèixer-la.

"Digues a quin linxament t’apuntes, i el de pressa que ho fas, i et diré com ets" podria dir el savi.

Bona nit, i no linxeu ni a l'enemic, si us plau. Cuideu tant l'ètica com l'estètica. I ah! m'oblidava: si teniu la oportunitat no deixeu de visionar Fury (Fúria, 1936) la primera pel·lícula que va dirigir Fritz Lang als Estats Units quan va fugir d'Alemanya, amb uns joves Spencer Tracy i Sylvia Sydney. Tot un tractat sobre el linxament. Val molt la pena.
La bona gent del poble, abans de convertir-se en un munt de bèsties a Fury (Fúria, 1936) de Fritz Lang