Els guanyadors dels Premis Octubre d'aquest anys. Cèlia Sánchez-Mustich, Raquel Ricart de Bétera, Joan nogué i Francesc Adrià (Foto extreta del 3/24)Una gran notícia en una època gasiva d'alegries: La gran escriptora Cèlia Sànchez-Mústich acaba de guanyar el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés dins els importants Premis Octubre 2010.
Podeu llegir la notícia en aquest enllaç Premis Octubre 2010 i veure el vídeo de la notícia en aquest Vídeo del 3/24
Perdoneu, però no tinc temps de escriure un post millor. Això sí, vull felicitar la Cèlia a qui admiro com a escriptora i com a persona. I bé, als altres també, ja que hi som. Espero que no em tinguin en compte el meu descarat partidisme. Un partidisme carregat de justícia, caram!
Bravo! Un brindis molt sentit, Cèlia!
4 comentaris:
Quin luxe, tenir un cronista com tu. Hauria estat pecat mortal sense remissió no deixar-te un comentari...
Cèlia, ets fantàstica! Que comentis en aquest blog tan estripat, després del tros de premi que has rebut, ja parla de tu com a persona (jo ja ho sé, però per si hi ha algú que no ho tingui clar, doncs "toma"!). Com a poeta ja et defensen els teus llibres et amb les seves armes de construcció massiva, que fins a aquell lector amb l'ànima més més necessitada de restauració li engipones miracles terapeutics, sense embestides ni grues visibles.
Passa, però, que aquí tinc lectors de luxe, eh. Aquí se't sabrà valorar com cal, això segur.
Gràcies!
Enhorabona, Celia.
La poesia sempre ha estat un gènere minoritari molt poc reconegut i poc entés dintre del món literari. Així que, contrariament al que pensa la majoria de la gent, pense que el fet de guanyar el premi de poesia, té molt més mèrit que el de qualsevol altre gènere.
Sóc una gran lectora de poemes i simple aficionada a qui li agrada jugar amb els versos, trastocar el sentit d'una paraula, d'un concepte...
Sentir la poesia és transgredir el sentit comú, oposant-lo a un halo místic que impulsa els sentiments, enfrontant-los al silenci.
Mitjançant els versos reflexionem sobre la vida d'una papallona, deixem que les paraules maten el temps, desdibuixem el rostre d'un record, escoltem la dissortada veu d'un amor fracassat o l'entusiata del nouvingut.
Crec que escriure poemes és útil en molts sentits, però sobretot és una eina per a observar-nos a nosaltres mateixa, perquè quan ens concentrem internament, ix la veu poètica i comença tota una gran aventura emocional on la protagonista és la paraula.
No coneixia els teus poemes, però va ser Florenci qui me'ls va descobrir i pense que els teus versos contenen tots els ingredients del que per a mi és la poesia i algun més.
M'alegre moltíssim del premi i de poder gaudir dels teus poemes.
Amb afecte, una fidel lectora del blog i d'ara endavant dels teus poemes.
També des d'aquí vull fer arribar la meva sincera enhorabona a la Cèlia, i espero que ben aviat es publiqui aquest nou llibre per a podr gaudir-ne.
Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada