divendres, 6 de desembre de 2013

En resposta a un article de Josep M. Minguet Batllori

Francis Mc Donnald i Buster Keaton al combat final de Battling Butler (1926) dirigida per ell mateix

Benvolgut senyor Batllori:

Disculpi si no li agrada que m'adreci a vostè a través del seu segon cognom, però m'ha cridat l'atenció més que el primer. No el conec personalment, així com tampoc a cap de les persones que esmentaré, per a les quals no he treballat mai, ni tinc prevista cap voluntat de fer-ho. No posseeixo cap carrera universitària ni cap aspiració a ocupar cap cadireta de cap mena, però he comprovat amb alegria que tots dos compartim almenys una fal·lera que, vostè al seu nivell --diverses publicacions, la seva obra docent-- i jo al meu --piano en directe, modestes conferències--, mirem de transmetre --o explicar? ai no ens emboliquem abans d'hora--: el cinema mut. La casualitat ens ha dut a escriure dos llibres sobre el meu --suposo que nostre-- estimat Buster Keaton, justament el mateix any. Per desgràcia no vaig poder ser a temps d'emprar la seva obra com a documentació. Amb tot, la meva extensa biblioteca sobre el personatge i el visionat exhaustiu dels seus films --ja des de l'època que fugia cap a la seu de la Filmoteca del carrer de la cera de Barcelona, amagat dels pares, a mitjans dels anys 70-- havia fet la resta al llarg de quaranta anys de consciència. El seu és una obra seriosa. El meu està destinat al públic juvenil, malgrat que vaig mirar de confeccionar-lo de la manera més rigorosa possible, atenent la serietat del personatge. Vagi doncs per endavant tota la meva admiració i respecte. La resposta que aquí aquí teclejo ve motivada per allò tan simple del "si no ho dic rebento" i l'expel·leixo més amb la voluntat de transmetre --o explicar?-- les meves observacions al qui venera el seu article --molta gent per qui sí tinc un afecte sincer, personal-- que no pas a vostè, a qui aprofito per desitjar-li molt bon dia i esperar que es prengui totes les pulles amb esportivitat keatoniana. Entenc que aquesta resposta impertinent, poc educada, no suposa, a primer cop d'ullera, el millor sistema de fer amics. Mai se sap, però. La meva mà queda estesa tot i que comprendré perfectament que me l'esclafi com fa en Buster amb la d'en Joe Roberts amb la petita premsa de paper que troba damunt la taula del despatx de l'alcaide a Convict 13. O que directament passi d'una cuca com jo,


Bibiana Ballbè com a símptoma o la cultura de la riota
de Josep M. Minguet Batllori (en cursiva i color), resposta d'un servidor (en normal, que no vol dir que jo ho sigui)


No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. 



Aclariment que honra. Jo tampoc la conec i, si haig de ser sincer, més aviat m'atabala el seu estil. Però no hi tinc res en contra. Si ella passa per aquí i em vol convidar a prendre un gelat, tampoc tindré cap problema en acceptar i parlar de les nostres possibles diferències i semblances davant una taula de fòrmica, fusta o qualsevol altre material.



Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. 

Símptoma? Interessant. Això sí que és tenir ull, saber veure el mal abans que es produeixi. O potser n’hauríem de dir prejudicis? Però bé, no caiguem en el mateix error i continuem llegint...

M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. 

Com que d’això no en tinc ni idea, potser sí que té raó. Sóc una persona força desinformada en aquesta mena de temes.

Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic).

Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles?

Això em podria agradar --no allò del (sic)-- si entenem per explicar i transmetre el que m’imagino que el senyor Batllori vol dir. Passa, però, que aquí fa trampa. Transmetre i explicar són verbs sinònims i la discussió al voltant quin resulta més adequat en aquest cas em sembla com a mínim relliscosa i, a la vista qui ha utilitzat el primer, interessada. Em pregunto sinó hi ha cap gran cervell que abans no hagi parlat d’explicar la cultura. He decidit posar els mots “explicar la cultura”, entre cometes, a Google i m’han sortit 63.000 entrades. Resulta que el senyor Dan Sperber va escriure el seu llibre Explicar la cultura: un enfocament naturalista el 2005; que hi ha teòrics de l’art, de l’economia, d’un munt de matèries que inclouen aquesta frase en el mateix títol; gent diversíssima --gent senzilla, vull dir, d'aquella que mira Tele 5 i tot, ves a saber-- que pregunten en els fòrums més variats coses com “Algú em podria explicar la cultura asteca?”... Vostè s’aferra a una frase a la qual l'únic retret que se li podria fer és que es tracta d’un tòpic modern, una pseudolocució típic de la parlesca política --per tant, un aspecte purament formal, de convencionalisme estètic-- per fer-ne categoria de contingut. Se'm fa barroerament pal·lès que, com que ho ha dit aquella neneta mona de la Bibiana, s’ha d’aferrar-se a això per desmuntar-la. Curiosament, farà per manera de no mencionar que el gran Sperber n’ha fet tot un tractat respectadíssim. Suposo que hauria d’anar més en compte a l’hora de fer aquestes trampes tan rudimentàries en una revista com Núvol, en una època en la qual fins i tot un baldragues com jo pot consultar Google i comprovar sobre quina mena de fumet de cigarreta sense nicotina se sostenen els principals suposats arguments. I ara, per no quedar-nos tampoc en aspectes estètics, m’agradaria saber si no ha canviat la manera de transmetre-la la cultura al llarg dels segles? Moltes de les coses que sé les he aprés a través dels llibres, sí. Però potser moltíssimes més les he aprés a través de documentals --de la televisió, vaja, aquella bèstia terrible-- i, des de fa més d’una dècada cap aquí, n’he aprés un munt més a través d’Internet. Evidentment parlo de mitjans. Uns mitjans --el cinema, Internet, la televisió-- que no existien en l’època de, no cal que anem gaire enrere, Oscar Wilde. Segur que l’irlandès aprofitaria per esmicolar aquest argument amb molta més gràcia, envejaria els nostres mètodes de transmissió, i aprofitaria per retreure'ns que, a aquestes alçades del segle actual, algú tingui la barra d'afirmar que en la seva època tot es transmetia igual...

Ara, sembla que cal fer-ho d’una nova manera; 


Sempre s’ha fet de noves maneres i de maneres velles. Hi ha velles maneres que sempre funcionaran, i aquí sí li dono la raó, al voltant que sovint substituïm allò insubstituïble sense necessitat, només perquè “cal estar al dia”. Doncs no, tot allò que cal canviar, es canvia, tot allò que no, no, i allà on hi pugui haver convivència de sistemes vells i sistemes moderns, benvinguda la combinació, i allà on no, doncs tampoc. I evidentment sempre hi haurà un debat al voltant del quin sistema o combinació de sistemes cal emprar. Això, però, ja és tot un altre tema i cadascú tindrà les seves opinions. En alguns casos em mostro ultraconservador i en altres un eixelebrat revolucionari. Vaig com vaig, vet aquí.



segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. 



Kant sense anar més lluny, no tenia tele. I bé, se suposa que els psicòlegs i pedagogs --gent que eventualment podríem incloure dins l'apartat d'estudiosos i intel·lectuals, no?-- han fet descobriments des del llunyà segle XXVIII de l'autor de La crítica de la raó pura. Nogensmenys, la nostra societat s’assembla a la de llavors com un ou ferrat a una mitra bisbal. Estic convençut que el mateix Kant seria el primer a protestar per aquest ús indegut de la seva persona. Potser tant com mister Wilde de com l’he emprat jo. Però mireu, llegint el seu article sento que em vaig engrescant. Aquests vicis s’empelten de mala manera, tu.



Cal que una nova tropa

Poc subliminar comparació militar, perquè ja ens posem en alerta i imaginem tot de tancs entrant a la Biblioteca Nacional de Catalunya i arrasant-t’ho tot. 

de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí 

Per tant hauré d'entendre que cal que continuï la vella tropa de gent antiga, antiguíssima i, també, això sí, preparada, que ens faci veure que no cal canviar res: amb aquesta idea no hauríem sortit mai d’Altamira o Lascaux, i, en música, a Bach i companyia se’ls hauria crucificat per sacrílegs avantguardistes, per fer avançar la monodia anterior cap a la polifonia més intricada. 

Una nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic. 

L’apocalipsi està aquí, germans, cal que estiguem preparats.

Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dos

Podrien ser dues, però això del dos mola mazo, aquí. Jo mateix, que no tinc estudis, patino força en la nostra llengua. En totes.

persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto 

Mikimoto? Que lleig, senyor Batllori. Jo em pensava que aquest cavaller es deia Miquel Calçada. La utilització, així, d’entrada, sense avisar, del pseudònim que emprava l’esmentat quan es dedicava a la televisió d’entreteniment i l’humor pur i dur, de manera interessada, es detecta massa aviat. Si això no és una trampa de la pitjor espècie que baixi Sant Gregori el Gran i m’ho expliqui.

i en Toni Soler. Per commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni historiadors ni pensadors ni escriptors ni artistes… gent mediàtica! 

Gent mediàtica! Acabaramos! Lagarto, lagarto... A veure. Vol dir alguna cosa ser mediàtic o no? Influeix això en que algú tingui vàlua per exercir un càrrec de caire institucional? Això sempre se m'ha afigurat un prejudici ridícul, una por absurda, una paranoia tan inconsistent com ho seria afirmar que un cirurgià obsessionat amb el golf no pot operar amb la mateixa mestria que un obsessionat amb els filòsofs presocràtics. Algú pot ser pallasso i al mateix temps el millor president de govern. I, evidentment, en sentit contrari, ser pallasso no és condició per ser un excel·lent president de govern. El mediatisme i la vàlua intel·lectual ni s’exclou ni s’inclou per sé. Si preguntéssim qui són els narradors en català més importants dels últims anys ens trobarem que el senyor Quim Monzó i el senyor Sergi Pàmies apareixerien --amb tot el dret a discrepar que tots tenim apart-- entre els primers llocs. Resulta que ambdós han exercit de figures icònics del hi-hi! ha-ha!, tant a la ràdio com a la televisió. Vol dir això alguna cosa? No. Vol dir alguna cosa que aquí s’utilitzi aquest argument. Sí. Em pica el nas que la paraula “enveja” sembla picar en força a la porta de les meves sospites. Però va, deixem que el senyor Batllori s’explaï a gust.

Si preguntem qui són Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. 

“Els seus amics”, diu. Una manera força simplista de mirar de desprestigiar a algú, trobo. Què no han de fer els seus amics davant les urpes dels qui creuen que encara vivim als temps de Kant i que no estan disposats a moure ni un mil·límetre la cadira de lloc? Doncs jo trobo que fan bé. Jo no sóc amic seu i encara em pregunto que coi faig embolicant-me d'aquesta manera...

Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media, ell, doncs, un altre símptoma. 

Aquí sí que, per acumulació, la seva advertència trobo que comença a tenir una part de raó. Del que es tracta potser és de mirar de frenar una possible màfia, qualsevol possible màfia, vingui del món que vingui --el mediàtic, aquí, però també qualsevol altre, del dels catedràtics universitaris, per exemple. De fet hi estic totalment d’acord. No pot ser que només hi entri gent que està vinculada al cosmos de la comunicació. El problema és que l’argumentari utilitzat fins ara és tan feble, fals, tan ple de trampes, que en lloc de sumar-m'hi ferventment em venen ganes d'engegar aquest rotllo que dubto desacrediti a tan important cavaller. Em passa com amb el tema de la independència. Jo vull la independència del meu país, però quan algú la defensa amb l'utilització dels prejudicis em surt de denunciar-ho, ves per on. Vostè utilitza sistemàticament els prejudicis, i les trampes, els sil·logismes, que li serveixen per desacreditar les persones. Per què ho fa? Perquè baixa a aquests nivells morals tan baixos en la crítica quan se suposa que algú com vostè hauria de vetllar per l’excel·lència en el discurs?

Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia,

Aquí no en tinc cap dubte, tampoc, perquè tants de màsters i carreres per enmig fan de mal replicar

però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria 

Què haig d’entendre d’això, d’aquesta mena d’amenaça de pastorets tipus, “tal faràs, tal trobaràs”? Mencionaré el senyor Charles Chaplin, un home que exercia de pallasso secular, per no tornar a treure Monzó i Pàmies a escena de nou. El britànic universal va declamar un dels discursos més espectaculars que es recorden sobre la conveniència que els USA entressin en guerra al front rus. Què ens està dient, aquí? “No feu el pallasso, no sortiu per la tele, i després pretengueu que se us prengui seriosament?” Però quina advertència mafiosa --aquí sí-- és aquesta? Jo sóc dels convençuts que si Mozart hagués viscut els nostres dies hauria estat una estrella del rock, i del techno i tot. L’home era un esgarrapatruites absolut, i li encantava la gatzara tavernera. Pel que puc entreveure del seu escrit hom podria arriscar a sospitar que vostè seria dels que arrufaria el nas si algú encarregués a Mozart la composició d'un oratori si fins llavors el més famós que hagués fet haguessin estat uns quants hits de Lady Gaga. Per sort, la història de la música recent està plena de sorpreses en aquest sentit. Em ve al cap el nom del gran compositor basc Carmelo Bernaola, Premis nacionals i internacionals de música per les seves obres simfòniques i de cambra al llarg del segle XX, de les més avançades en la història de la música espanyola dels temps recents. Resulta que aquest senyor, però, té al seu currículum El cocherito leré o el tema principal de la sèrie Verano Azul. Què fem amb el cas Bernaola, senyor Batllori? El comencem presentant com el compositor d’aquella beneiteria de sintonia de la sèrie del senyor Mercero, igual com ha fet presentant en Miquel Calçada com a Mikimoto? Ostres, ja veig que amb vostè hauré d’anar en compte si algun dia em surt algun endoll de categoria en algun departament important i esborrar totes les bestieses que tinc penjades al Youtube, fent el burro a tort i dret o tots els escrits i dibuixos absurds disseminats per tot arreu. I jo que em pensava que la gent de cultura, abans que res s’esforçava en no tenir prejudicis, mecatxis...

i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. 

No, és tracta d’un complot judeomasònic, I guess.

El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. 

Ja hi tornem a ser: on és la incompatibilitat entre una cosa i l’altra? A més, no havíem quedat que tant en Toni Soler com en Miquel Calçada tenien no sé quants màsters, amb la qual cosa eren, evidentment, professors? A part que... mira tu quines coses, resulta que la Ballbè també té dos màsters, un en Administració d'empreses i un altre en Ciències de la Comunicació. També és professora qualificada, olé tu. A que ve aquest acarnissament, doncs? Però això no s'ha de mencionar. A l'adversari a derrocar se li han de negar tots els mèrits, no s'ha de dir tota la veritat, no fos que algú comencés a qüestionar els arguments. Què hem de dir d’ella? Ah! És una noia guapeta --o que es creu guapa, cosa que encara fa més ràbia-- i hem de disparar especialment contra el seu bonic caparró. El fet d’obviar els seus estudis torna a ser una trampa lletja. La conseqüència lògica d’aquesta manera d’actuar, senyor Batllori, tan vostè com jo sabem que és el camí més ràpid per a que el màxim de gent pensi --la gent no acostuma a documentar-se, no tenim temps, ja se sap-- que aquesta puteta ha aconseguit arribar on és gràcies a anar al llit amb el màxim de gent possible. I, mireu, i si ho fes? A mi, sincerament, m’importa un cogombre. I si alguna senyora preparadíssima, però lletja com un pecat --o mig lletja-- utilitza aquest argument per desprestigiar-la, em sap greu però crec que la paraula “enveja” ja no pica a la porta sinó que l’esbotza amb la força d’un ariet d'una tribu viquinga de Jutlàndia.

Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. 

Fantàstic. Totes les persones a les quals s'ha tractat de desprestigiar aquí, a corre-fregida, tenen també una carrera força llarga i, aquí sí, potser gràcies a la seva experiència davant i rere les càmeres, els micròfons i les publicacions escrites, es troben amb un avantatge a nivell d’experiència davant tots aquells genis en l’ombra que, com jo mateix, el que hauríem de fer és treure’ns el barret cavallerosament --a la manera d'en Buster-- i aplaudir la seva arribada i, llavors també, a partir de veure com ho fan, continuar aplaudint els encerts i criticar els errors, fins i tot exigir la seva dimissió si ho fan fatal. Fer això se’n diu jutjar. Fer el que vostè ha fet se’n diu prejutjar. Com que suposo que ja sap que volen dir aquestes paraules, no insisteixo.

en el qual poden aplegar La cultura institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!

És curiós que dues persones --i més encara, dos admiradors de Buster Keaton-- puguem veure una mateixa cosa d’una manera tan diferent. Jo sempre havia cregut que l’humor és l’arma més potent que hi ha per a la crítica, per a la transmisió del pensament i per a aprofundir fins el moll de l’os de les coses, fins allà on més cou, fins que faci mal. Si agafem qualsevol antologia de grans frases de la història, dites pels personatges més variats, ens adonarem que la immensa majoria d’elles són, a més d’observacions que cerquen la saviesa, acudits de primera magnitud. Però bé, no m’allargo aquí perquè és un tema sobre el que no acabaria mai. Em fa mandra posar-me a polir 1500 rocs de cartrópedra per deixar-los anar rodolant costa avall. 

Miquel Calçada, Mikimoto. En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura? 

Aquesta pregunta està molt bé, i ho dic de debò. Entenc que hi hagi expectatives, curiositat, a veure com ho farà tota aquesta tropa tan perillosa, que frivolitzarà el nostres país fins a uns extrems que no sabrem a on comença el Polònia i a on s'acaba una sessió del Parlament.

En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva? 

Abans hagués dit això del Polònia. Aquestes comparacions resulten d’una qualitat moral tan baixa, d’un esforç de cop baix tan patètic, tan poc meditat --amb intent de fer broma, una broma força primitiva, o almenys a mi m’ho sembla, inclòs. Per a aquest moment tan trist del seu escrit em remeto a comentaris anteriors. Si vostès es repeteix jo ja m’he cansat de fer-ho.

És això el que es busca? 

No sóc un entusiasta del senyor Mascarell --tampoc el conec--, però me l’imagino llegint aquesta pregunta i responent “sí, fill meu, això és el que busco. Estàs content? I ara prent-te la medicació i relaxat, maco, au...” o almenys jo és el que li diria. O bé, potser em reprimiria ja que el darrer cop que vaig emprar aquesta conya, la persona ofesa em va esborrar d'amic al Facebook --entre vostè i jo, hi ha gent que té molt mal beure.

Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics? 

És que han d’anar per aquí necessàriament els trets en escollir aquests personatges que insisteix a titllar de mediàtics, perquè quedi clar que els empestats i els drogoadictes mai ho deixaran de ser?

Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l’humorista Cassen… “és broma”.

Ostres, senyor Batllori, per Sant Buster i l'arcàngel Chomón! no tregui el nom de Cassen en va, si us plau, i dediquis als prejudicis sense utilitzar cap mena d’humor.

L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. 

Jo també estic d’acord que cal programes així, tot i que jo, personalment, preferia l'anterior del senyor Vicenç Villatoro, encara més auster pel que fa a format. La idea poc sostenible que cerca la confusió entre "plans sostinguts = rotllo, muntatges ràpids + plans curts i amb la càmera en moviment boig = atractiu" es basa en uns fonaments tan tramposos i erronis com els que vostè ha utilitzat al llarg de la resta del article. Quina llàstima que ara que mira de defensar quelcom que val la pena detallar seriosament vostè ha perdut per a mi tota la credibilitat a l’hora de parlar-ne. No em refereixo a la resta de la seva obra --i encara molt menys com a persona, segur que és més bon amic, pare, fill, espòs i amant de senyores malcasades que com ho és aquesta desferra humana que escriu això. Però permeti’m la gosadia de no respectar aquest article present. Haver-me donat motius, caram!

Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. 

Continua tenint part de raó. Hi ha algun programa d’entrevistes que segueix l’espectacle de la paraula en estat pur, però d’una manera molt camaleònica i confosa, dins la graella televisiva actual. Cal que la cultura verbalitzada, persona davant persona, tingui el seu espai. En aquest sentit sí que no hi ha fórmula de canvi possible, així com no hi ha una manera de retransmetre un partit de futbol --esport que, em sap greu, em deixa fred-- que com ja fa més de 50 anys que es va inventar: els salts d’eix i els travellings a ras del camp s’ha demostrat que duen a la confusió en l’espectador. Però ara no m’agafi per la banda que em contradic amb el que deia al començament. Ja he insistit llavors sobre l'existència de fórmules que millor no canviar un cop es troben. Passa, però, que fins i tot aquestes dues fórmules televisives que acabo de mencionar com a exemple de "millor no canviar” no tenen tampoc tants anys. Com a mínim en la seva època Herr Kant no crec que seguís les entrevistes televisades o els partits de futbol de la mateixa manera que nosaltres...

En la gent de televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. 

Continuem d’acord. Cada cop que algú amenaça de caure en aquest error se l’ha d’advertir de la mateixa manera en que cal advertir a qui diu que no s’ha de provar res nou.

I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.

Va, vinga, perdonem la por, un sentiment molt humà... però m’agradaria que hi hagués alguna cosa més per moure els arguments. Avisar de no caure en errors és bo i necessari. Pressuposar i dictar sentència abans d’hora, cosa de persones d’esperit pobre o que passen per un estat de feblesa transitori. 

La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura, és clar que sí. 

Per mi la més important, però bé, m’alegro que li doni un pelet de marge. Per cert, com li agrada la paraula "barrila"!

Però la transmissió de la cultura ja està inventada. 

No. Sinó la gent no fugiria d’ella esperitada com una llebre d’una tropa de llebrers. Hi ha transmissions que sí, no només estan inventades sinó testades fins a l’infinit. Però n’hi ha moltes altres per explorar. No tornaré a parlar dels documentals, les fotografies, el cinema... o sí.

Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!

En fi, em canso de repetir sempre el mateix. Alço el barret de plat, dic a reveure amb una seca reverència, tot esperant que m'esclati a la cara una bomba, com sempre passa als qui ens passem de llest i no n'aprenem encara que tinguem una edat --ah! l'ego dels adolescents de 50 anys...-- i poso un cartellet negre amb un The End.


"Malvasia de Llibres", nova llibreria a Sitges


Enmig d'un panorama on sembla que tot el que tingui a veure amb la cultura o amb l'oci cultural fora de casa se suposa que ha de tancar, fracassar, desaparèixer, a Sitges, l'intrèpid Òscar Ortiz, contra viento y marea, ha decidit obrir "Malvasia de llibres", una llibreria amb voluntat de realitzar activitats culturals de tot tipus. I precisament al carrer Espalter, 20, just davant de casa la Cèlia (cada cop més casa meva)! La festa d'obertura es farà aquest mateix dissabte a partir de les 19:30


Felicitats, molta sort i gràcies per poder compartir una bona notícia, per variar de la tònica negra general!

dijous, 5 de desembre de 2013

Mitja defensa de Bibiana Ballbè

No m'entusiasma la Bibiana Ballbè, però tampoc em cau malament. Estic d'acord amb algunes de les seves declaracions públiques i amb altres gens. Trobo un error dir que la cultura s'ha de presentar d'una manera divertida, com ella va expressar en un programa. Considero que una base de la cultura és precisament el divertida que és, per molt que el concepte "diversió" es pugui entendre en uns casos d'una manera, en uns altres d'una altra. Potser només es tractava d'una qüestió de lèxic i es referia a com es ven aquesta cultura. Potser no n'hi ha per tant. Tant és, darrerament s'ha parlat molt d'ella i gairebé sempre per fer brometes de sota mà. Molt probablement hi haurà persones més capacitades per ocupar el lloc que se li ha atorgat. Segur. Com també ho és que per a la immensa majoria de premis hi ha gent, coneguda o desconeguda, que se'ls mereix molt més que qui els rep. En tot lliurament de premis sembla gairebé una obligació que el premiat digui que no acaba d'entendre que no l'hagi rebut altres que han fet més mèrits, alhora que es diu que impressiona l'honor de formar part d'una llista de noms il·lustres. Potser ni aquells noms són tan il·lustres, i potser sí que hi ha altres que se'l mereixen amb més justícia, aquell premi, aquell any o en aquell moment, però no cal que el premiat es faci el desmenjat, tampoc. 
Tornant a la Bibiana Ballbè, m'agradaria comentar que sembla com si, més enllà de l'oportunitat real o oportunisme conjuntural que ha dut a demanar-li ocupar el lloc de divulgadora oficial televisiva de les activitats de l'Arts Santa Mònica, que ho faci bé o malament, o qualsevol altra consideració jutjable segons criteris amb base real, constatable, hi hagués una efervescència linxadora que fa fàstic al voltant de la seva figura. Comencem amb el pecat que ella és un personatge mediàtic. Molt bé. I? Que demostri primer si fa bé la seva feina o no i després ja la criticarem. Què ens importa a ningú de nosaltres si qui ocupa el seu lloc és la mateixa Belén Esteban si es demostra que la noia tenia cops culturals amagats, fins llavors només coneguts pels responsables del nomenament? 
S'ha proclamat a la premsa que la senyora Ballbè ha comés un error greu de protocol, o del que sigui, amb la idea de celebrar una festa non stop, i la conseqüent invitació a 100 artistes, per compte propi, sense consultar la Generalitat sobre cap de les dues accions. Si això és així, si s'ha excedit en les seves funcions, si no ha informat al departament i les persones corresponents, se li ha de picar el crostó, tan fort com la Generalitat cregui convenient. Fins aquí, hi podria arribar a estar d'acord. Amb el que ja no hi estic tant és amb els 100 artistes magnífics, excelses ànimes que quan pixen se la deuen agafar amb pergamí teixit a la riba del Mar Mort, que, en un arravatament de puresa creadora, insubornabilitat moral i capacitat tel·lúrico-lingüística per entendre en profunditat el sentit dels mots més intricats, han declinat la invitació, en alguns casos amb una actitud ofesa, irritadíssima, aprofitant en alguns casos per donar-li lliçons a la nena maca, que les coses no es fan així, guapa... 
He llegit a La Vanguàrdia que en la carta ella hi deia:

"...El Centre de creativitat convida a participar en un gran esdeveniment inaugural previst per al 17 de gener. Una festa non stop (de les 10 del matí a les 10 de la nit) en la qual es donarien a conèixer els creadors de l'ahir ("des d'un Antoni Miró fins a un Antoni Gaudí"), els d'avui ("des d'un Mario Eskenazi fins a un Toni Segarra, un Biel Capllonch o un Juli Capella") i els de l'ara, grans protagonistes de l'acte, el nervi de la creativitat actual. Disruptius. Trencadors. D'aquí, o de fora però amb vinculació al país. Amb forta projecció en la seva pròpia comunitat. Influents. Amb projectes sòlids a la vista. A la cresta de l'onada..."

En el mateix rotatiu, qui fa la crònica acaba aquest fragment amb un "Oh Yeah" yelloià de collita pròpia. El més gros ha estat quan he llegit que el senyor David Bastué (o Bestué, segons les fonts consultades, a veure si s'aclaren) va dir fa poc en públic al respecte dels termes de la invitació rebuda:

"...M'he sentit ofès perquè en aquest correu se m'ha etiquetat com a creador de l''ara' i, lamentablement, no vull ser disruptiu, trencador ni influir ni tenir cap projecte sòlid ni ser a 'la cresta de l'onada'..."



M'he quedat estupefacte. Segur que hi ha alguna llebre massa ràpida que se m'escapa en aquest prat. Encara m'estic fregant els ulls i segueixo sense entendre-ho. A veure, suposo que jo, com a artista, dec ser una mena de cagarrina completa, algú sense la imaginació, capacitat, importància comparables a les dels 100 "convidats/rebutjaires de convit a l'uníson", i amb unes opinions molt menys formades, interessants o pensades que les seves i per aquest motiu no he rebut cap convit, ni via e-mail, ni via paper, ni via colom missatger. Però si a mi m'arriben a convidar a un acte com aquest no hauria perdut ni un segon a, si per qüestions d'agenda m'anés bé, a dir un "Sí, gràcies, i tant que miraré de vindre!" de les dimensions d'una casa de pagès latifundista. Què vol dir el senyor Bastué amb això que s'ha sentit ofés per tota aquesta corrua d'adjectius laudatoris? Si ho diu sincerament, la seva psique se m'afigura digna d'estudi: un artista ofès en rebre elogis, encara que no descriguin amb exactitud els valors que ell considera superiors! vatua la marmita! si us plau, que un equip medic li extragui un litre de sang per conservar l'ADN d'aital exemplar únic! Molt em temo, però, que si exactament aquestes mateixes floretes haguessin sortit, lletra per lletra, coma per coma, de la boca i ploma d'algun representant més valorat, d'algú, sobretot, "no-mediàtic", la cosa canviaria. Em jugo un escrot i part de l'altre que l'ínclit ofès barbotejaria llavors: "el que dieu de mi supera de molt les meves pretensions, però valoro moltíssim que vostè vegi tot això en la meva obra i la meva actitud, m'honora infinitament". 
Examinem el tema amb preguntes de primària: quin artista no vol que se'l tingui per tot allò que descriu la Ballbè? El senyor Bastué diu que se sent ofès perquè digui d'ell que és un artista d'ara (per tant, està viu, que la seva obra té una vigència viva, tangible), que trenca (o en algun moment de la seva carrera ho ha fet, no ha seguit camins suats i ressuats per altres), que influeix (que vingui l'artista que em digui que no vol que la seva obra no influeixi en res, excepte els que treballen a les catacumbes i abans de morir ho cremen tot, en secret) que és disruptiu (paraula que potser ni sap que vol dir abans d'agafar el diccionari: jo admeto que he dubtat, però jo no encara em puc permetre mostrar la meva ignorància, les meus orins no valen un paper tornassol) i tal i qual... Caram! Aleshores prefereix que li diguin que és una mòmia passada de moda, conservadora fins el moll de l'os, que amb prou feines influencia sa tia la coixa... En aquest cas, llavors no vol que se'l tingui per un artista, sinó per un cadàver. I bé, potser el fet que sigui una noia... No voldria parlar de masclisme, però si que no vull marxar sense deixar anar la paraula i que els qui tenen una mica de matèria gris en technicolor facin les seves regles de tres i treguin es conclusions que vulguin.
Doncs, que voleu que us digui, ja em cansen tants cadàvers en vida. Posats a escollir morts, prefereixo els de fa 50, 100, 500 o 2000 anys que continuen trencant, "disrompent", que estan en l"ara" i, per a mi, en la 'cresta de l'onada' deu mil cops més que molts dels qui els electrocardiogrames insisteixen a dir que el seu cor batega.





El molt creatiu Nosferatu, dins el seu taüt, esperant que el descobreixin i li facin una entrevista al programa Ànima del 33