"El pardal s'ajocava..."
El fuster cantant la cançó del pardal. Ni el mateix Pla n’arriba a ser conscient de tot el que fa. Tot aquest món ara és mort. Són tan bé ruïnes com ho és el Partenó. Aquestes cançons són tan bé peces d’arqueologia com ho podria ser un iambe desimbolt esmentat en una comèdia d’Aristòfanes: entreteniment per a erudits, lletraferits i sentimentals.
Les cançons precisament són el que més de pressa canvia, si voleu, i no m’hauria de posar tan tou, d’acord. Però és la punteta de dalt de tot del iceberg. Què se n’ha fet d’aquells intel·lectuals, d’aquells escriptors, debats, corrents (modernisme versus noucentisme, etc.), d’aquell perquè Barcelona es fa així o aixà, d’aquell paisatge, d’aquells camps, d’aquelles platges amb turistes il·lustrats, aquells oficis, amb les seves eines i les seves tècniques (tots ells amb paraules ben catalanes, sovint creades de bell nou, amb una sentit metafòric poètic nascut de la urgència, de sentit pràctic), camp, ciutat, platja? Paper, paper escrit és el que en queda (i ja al 1919, i abans, fotos, pel·lícules, que déu n’hi do la punxada que fan a l’estómac, també).
Aquests papers que aquell jove escrivia i que el vell, obsessivament corregí i, probablement, embellí. Potser sí que aquell món és més imaginat que real, però a mi m’agrada i m’agradaria haver-lo vist evolucionar, veure’l modern, actualitzat. A mi m’agrada el futur també. M’agrada que els fills es rebel·lin, que s’inventin coses, que enderroquin el que hi ha, que generin novetat per reacció a alguna cosa que existeix abans. Però el fruit de tot plegat, del que podria haver estat, no és el que tenim ara, ni de bon tros.
Encara que alguns diuen que el segle XX ho va espatllar tot, és mentida. El segle XX no en té la culpa. Els culpables tenen noms i cognoms i els seus aliats actuals, els seus descendents tan se’ls en dona, no saben el que és sentir-se culpables, no pas com nosaltres, els descendents directes del senyor fuster que cantava la cançó del pardal, que ens dividim entre els que encara estem atontats perquè tot ha anat molt de pressa i els que s’han espavilat a pujar al carro, perquè s’adonaven —s’adonen— qui guanyava. Gairebé sempre sense maldat, gairebé sempre com a reacció instintiva: els nens han de menjar. Res a dir. Arronsem les espatlles a cor.
Qualsevol pot gaudir d’en Pla, sigui d’on sigui, només faltaria. Ningú en té l’exclusiva d’estimar-lo, de sentir-s’hi identificat, aquí, a Sòria o a la Xina. Tothom ha perdut coses, la vida és dura per a tots, tant és que estiguis al bàndol vencedor: els fills dels guanyadors també s’han d’espavilar i no en tenen la culpa de néixer on ho fan, així com jo no tinc la culpa de néixer home i de raça caucàsica del tipus mediterrani, amb les barreges corresponents que ves a saber de que són i d’on venen. El mirall cap a la pròpia deshumanització és extensible i universal. I tant! Al capdavall, les sensibilitats dels lectors és variada i les emocions no tenen a veure amb la nacionalitat, la família.
Però només els catalans sentirem —ho sento, és així— en llegir un fragment com aquest, que ens arrenquen la pell a tires. Comences a estirar el fil per la cançó i arribes a coses que fan mal i vergonya de la important, sovint de nosaltres mateixos. Per molt greu que em sàpiga, un senyor de Sòria —per dir alguna cosa, déus en guard que ara se’m llencin a sobre els sorians, perquè la cosa no va per aquí ni moltíssim menys—, amb tots els respectes cap a la seva sensibilitat, segurament superior, no podrà sentir el mateix en el sentit que ell no sap el que és sentir-se invadit i, a més, com diu immillorablement el senyor Enric Vila en el seu desigual (no és cap crítica, ell ho sap que és desigual, els dietaris ho són, el Quadern Gris ho és) genial i trist llibre, quan parla del sentiment íntim “que qualsevol persona normal sent quan estranger se li fica a casa i, en comptes de donar mostres d’agraïment, se’n riu dels teus morts i li imposa les seves normes i la seva llengua.”
Llegir el fragment de la cançó del pardal pot fer plorar al senyor hipotètic aquell, que m’he inventat, de Sòria, i el seu plor i el meu ens unirà en la mateixa pena, en una part dels sentiments. És clar que sí, I fins i tot li dic: “au vine aquí, germà d’espècie humana, i plorem plegats com dues magdalenes (o dues bledes)”. Però hi ha una part importantíssima que no podrà ser compartida, ho sento molt, i en això sí que ni vós ni jo no podem fer-hi res. Jo sóc un vençut, invadit, exterminat, i vós no, perdoni. Aquest aspecte de la cançó del pardal vós no el podrà veure i miri que em sap greu.
I, sincerament, és una cosa que mai he acabat d’entendre del tot. Hi ha com una mitja de sentiments humans, una mena d’universalitat, si voleu, que ajuden a fer-nos una idea de tot allò que no patim perquè, per més que volguéssim, no podrem mai. A mi em toca el voraviu que em refreguin pels nassos que jo no podré sentir segons quines coses per qüestions merament biològiques, racials o de naixement, qüestions, en fi, que no puc controlar perquè venien de fàbrica. Per tant entendria que el senyor de Sòria se m’emprenyés una mica i em digués “home, i tant que t’entenc! Collons, no ho puc entendre exactament perquè jo no ho he viscut, ni vull (cosa lògica d’altra banda) però ep, que tinc imaginació, humanitat i tot el que cal per fins i tot demanar perdó per la part que em toca, eh”.
Però això no passa mai dels mais. Per què? Si jo que no sóc dona maltractada, ni he maltractat mai cap dona (coi, penso que no!), que no he abusat mai de cap persona d’una raça diferent pel fet de ser-ho, no puc evitar de tenir un cert sentiment de culpa genèrica, de raça i de tot el demés, com és que el senyor de Sòria no té ni la més mínima resquícia d’aquest sentiment?
D’altra banda, jo sóc d’aquells que miro de sentir-me orgullós de ser home, blanc, europeu i tot això, més que res per equilibrar l’irracional (és que és una cosa irracional que jo creia molt humana) sentit de culpa per tot el mal que han fet els meus. No és cap cosa bona ni una cosa ni l’altra perquè de fet no hi ha cap motiu racional per a sentir-se ni culpable ni orgullós. Però la tendència hi és, jo la noto a dins meu (com la que té els pobre alemany mig a sentir-se culpable de tot el que ha passat al segle XX).
Només les dones saben el que es parir, evidentment. Però només els homes sabem el que és passar per no saber-ho. Aquest sentiment (excepte en els imbècils, embrutits animals, carn de calabós per insensibilitat i maltractament) fa que de vegades fins i tot exagerem la cura amb la que tractem a l’embarassada. Podem arribar a la carrincloneria més caricaturesca. Com és que mai a la vida (i dic mai) no m’ha passat que cap castellà se m’acostés i se’m posés als peus, de genolls, a plorar per tot el que els seus ens han fet? Per què no he tingut mai la oportunitat de dir-li “ostres tio, aixecat, que això no és culpa teva, home; que això ho van fer els teus avantpassats; tu ets un paio fantàstic, no t’has de preocupar per res i has de viure la teva cultura a gust, sense complexos, caram!”. Per què, com tant bé diu el senyor Vila al seu llibre, existeix “aquesta sorprenent manca de remordiments que caracteritza els castellans”? Per mi és un misteri. Evidentment no parlo aquí dels personatges obertament antidialogants que em repugnen, siguin d'aquí, d'allà o de la Conxinxina.
¿Com pot ser que els catalans ens sentim culpables de tot el que passa al món (jo la tendència natural la tinc, eh, el que passa que m’hi rebel·lo, perquè és una cosa molt poc sana, autodestructiva i destructiva), de parlar fins i tot amb la nostra llengua, la llengua que el senyor fuster fa servir amb aquella tranquil·litat d’esperit, amb aquella manca absoluta d’autoconsciència tan sana i que tant li envejo? Si un català és un ser que es passa la meitat del dia amb la cara que li cau de vergonya pels motius més inversemblants, que no hauria de ser un castellà? Tampoc ho trobaria sa, com he dit. Però, és clar, per a equilibrar la balança, de tant en tant, estaria bé.
Molta gent té mania als americans, una mania que mi m’incomoda molt —qualsevol mania d’aquest tipus em produeix aquest efecte. És la mania normal, però, que es té a qui és el número u, de vegades justificada, de vegades feta de pura enveja miserable. Jo n’he conegut uns quants d’americans i són gent tan normal com qualsevol altre, evidentment (gran notícia, ja ho sé). N’he conegut algun que era imbècil integral, que consti, però el que em sorprèn és que molts d’ells —els que m’interessen per a l’exemple— porten aquesta culpabilitat a sobre, la culpabilitat de l’invasor.
Amb americans si que he hagut de fer aquella escena de pel·lícula bíblica que he descrit abans. Pobres paios, calia veure-ho per creure-ho, com demanaven disculpes per la invasió cultural, per gairebé exterminar el nostre estil de vida mil·lenari, hipnotitzar-nos amb la vida fàcil i asèptica i tota la faramalla aquella. Amb més d’un americà he hagut de ser jo qui li digués que es relaxés, de dir-li el molt encantat que estic amb part d’aquesta “invasió” de la que em parla, que he après molt d’ells, que he descobert molts errors nostres i que, en retorn, agraeixo molt la sensibilitat i l’esforç que ha fet d’aprendre de les coses bones que jo, com a ser cultural mitjanament arrelat, tinc.
Com és lògic he conegut moltes més persones castellanes que no pas americans al llarg de la vida. Quans d’ells he hagut de calmar la seva consciència com sí he hagut de fer amb els americans? La resposta no cal que la digui perquè tots la sabeu. Catalans que demanen perdó per ser-ho n’hi ha a cada cantonada, a cabassos, a milers. És així. Suposo que no se’ns pot culpar de tot, encara que siguem la part més important de l’autoextermini, en aquests moments el responsable número u. Quan has rebut una bufetada, aprens que fa mal.
El català mig sap molt bé qui és l’amo i que per a poder-se acceptar a sí mateix caldrà que abans s’arrenqui del tot de sobre tota cançó del pardal possible: “On vas a parar! quina cosa més rònega! Au va, fuig, fuig de mi pardal, que em fas venir vergonya!”, quan en realitat el que vol dir aquest catalanet és que “fuig pardal, perquè em recordes qui sóc de veritat i enfrontar-m’hi, mirar de cara la meva misèria actual, tot el que he perdut perquè no ho sabut cuidar, a aquestes alçades de la pel·lícula no sabria ni per on començar tornar-ho a ser”. D’altre banda, la carrincloneria del catalanet amb barretina extemporània no és una imatge que ajudi. De vegades jo mateix, davant de certes explosions folklòriques fora de lloc, he fet mans i mànigues per passar per un ser culturalment assexuat, pertanyent al país “no existeixo”.
Deia al començament que de tot allò que en Pla ens parla, només en queda paper. La cosa s’ha adaptat als temps moderns i ara en queda Internet, l’espai virtual, aquest espai que se n’anirà a prendre vent, fent un pet com una gla el dia que es fonguin els ploms definitivament, sí. Però que —coi, tampoc ens posem tant pessimistes— mentre duri, fins i tot el ser més anònim pot expandir per tot arreu la perla que pugui trobar i que potser deu mil de més llegits que ell no han sabut veure per molt que hi han passat pel davant.
“El pardal quan s’ajocava...”
.jpg)
