dimarts, 28 de setembre de 2010

Una rondinada personal, tres articles sobre la independència de Catalunya i una entrevista sobre el trencament de Bèlgica

Segons la darrera enquesta, el 48% de catalans estarien a favor de la independència, mentre un 41% hi estaria en contra i la resta es mantindrien dubtosos. Cliqueu aquí per veure'n els detalls. Com totes les enquestes s'ha d'agafar amb totes les reserves. Si estiguéssim en un país democrátic ja sabem quina seria l'enquesta vàlida.

A tots aquells que encara us declareu dependentistes (és la única manera no ofensiva, justa, que se m'acut d'anomenar un català, balear o valencià que no se sent independentista) us pregunto que ja posats a dependre, suposo que no us faria res fer-ho de Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà, enlloc de Madrid, no? Ah, cert, Madrid sempre estimarà i respectarà la nostra forma de ser més que la nostra capital natural i mai ens regalarà amb boicots, ni res de tot això; no ens humilarà ni es riurà de la nostra llengua; encoratjarà a que estimulem la nostra cultura particular i no ens convertim en una mena de neo-Castella sense cap mena de gràcia, provinciana, deforme, no... Mira que sóc ruc. Resulta que a través dels articles d'El Mundo, ABC, La Razón o les veus i belles imatges de la COPE o Intereconomia no havia sabut veure que tot allò es deia i feia per encoratjar els catalans a sentir-nos estimats. Sembla ser però que es disparaven mentides, repetides fins l'extenuació (vatua l'olla, no ho hagués dit mai! que diria el meu admirat Morando), però amb la intenció afectuosíssima de mirar de frenar l'excés d'amor que Espanya sent per nosaltres d'una manera natural, espontània, com per equilibrar la balança, no fos cas que ens passés com als nens consentits, que creixen debilitats en la seva autocomplaença. Fins fa poc no havia sabut veure tan bell esforç, en gratitut al tots els sacrificis que hem fet per modernitzar l'extraordinària pell de brau tota...

Diuen que ara és el moment de la unitat, no de la divisió. Jo quan vaig a Carcassona, Rodès o Tolosa (Tolouse pels jacobins) sempre em reben amb abraçades i em llencen floretes per la meva identitat (potser es passen també, però és que van molt necessitats d'autoestima nacional aquells, pobrets), mentre que si em presento igual desimboltura, sense complexos d'amagar el que sóc, a Granada o Valladolid (i més tristament a territoris germans) el més probable és que em rebin... euh... d'una manera lleugerament diferent (escepte dels bons amics amb els quals he hagut de consumir llaaaargues i esgotadores converses sobre el tema). Per tant, si em demanen que m'uneixi, tinc molt clar a qui ho faria. Malgrat això, sé que des del desastre de la batalla de Muret el 1213, en que les aspiracions de formar un gran estat occitano-català-aragonès se'n va anar a pastar fang, això equival a somniar truites de xampinyons.

Estic cansat d'aquest tema. Estic fart de parlar amb sords. No es pot lluitar contra un sitema social i mental minusvàlid de cultura democràtica des de la seva arrel, que basa una part important del fet d'existir en la llei del "por güevos" i la cultura (?) del "¡A por ellos, oé!" que ens resulta tan estrangera com el costum d'algunes tribus de menjar carn d'iguana crua. Estic esgotat, com ja li he fotut la pallissa al meu amic Kioskero, de que (i perdoneu la patètica autocita amb un copy and paste amb algun retoc i traducció del que li he dit, però em fot molta mandra tornar-ho a repensar):

"Sempre ens trobem que les argumentacions més detallades (no parlo dels pamflets sense matisos, que els hi ha), elaborades per polítics i intel·lectuals catalans amb esforç i cura exquisists, són despatxades en el millor dels casos amb les fórmules automàtiques de "el típico discurso victimista", o amb insults tipus "nazionalista" en el gairebé pitjor (en el pitjor, sense gairebé, ja t'envien els tancs i t'exterminarien, directament). Com que a ningú li agrada passar per victimista o nazi (almenys a mi no em fa gràcia) molts catalans s'acoquinaven i es retreien, com l'ull del caragol en ser tocat. "No hi ha res a fer, és com parlar amb una paret", dèiem. Ens tenien clissats. Sabien que ens mata el sentit del ridícul, que "no tenemos huevos" com ells. Però cada vegada hi ha menys ovelletes, per molt que mirin cap una altra banda, enardits d'un orgull per mi incomprensible i manipulin els números d'una manera tan barroera com desconcertant. No es tracta que ara ens tornem uns llops, però sí de mantenir una mínima dignitat. Insisteixo amb la frase de Bezsonoff: "jo no he deixat França, és França que m'ha deixat". Molts catalans ens sentim igual en aquest estat en el qual cada dia ens sentim més estrangers. I cada dia som més..."

I ja ho dic, per matar aquest tema, incloc tres articles apareguts en diversos medis catalans, que considero molt interessants, i una entrevista al lider d'una formació política valona, unionista (encara que tal com van les circumstàncies, s'estan plantejant de picar a les portes de l'estat francès per formar-ne part). L'home accepta, amb un nivell de civilització que a mi em sona a glòria, el fet que els flamencs vulguin dividir la santa Bèlgica en dos bocinets. Us imagineu algú del PP dient:

"No allarguem l'agonia i matem Espanya tal com la coneixem (allà hi diu Bèlgica, és clar) d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia." Ciència ficció, és clar.

Endavant, fem la gran matracada i matem-ho d'una vegada. End of story. Finnish. Kaputt. Auf wiedersehen. Aiu siatz!



Entrevista a l'economista Laurent Brogniet

"No allarguem l'agonia i matem Bèlgica ara".
Entrevista amb Laurent Brogniet, per Albert Segura, publicada el 20 de setembre del 2010 a l'AVUI

Ja no són només els flamencs, també els francòfons comencen a assumir ara la fi de Bèlgica i preparen el seu pla B. L'economista Laurent Brogniet (Brussel·les, 1964), copresident del partit Rassemblement Wallonie France, veu inviable mantenir l'estat belga sense Flandes i defensa annexionar Valònia a França. El 66% dels francesos acceptarien acollir els exbelgues francòfons.

La secessió de Bèlgica és inevitable?

Bèlgica ja no existeix! Potser encara ho fem veure, només de cara a la galeria, fa molt que està en coma irreversible i ara hem de tenir coratge de deixar-la morir, descansar en pau. La fi de Bèlgica és una certesa, només algun somiador encara pensa que podem viure junts. Llatins i germànics plegats? La maionesa belga no ha lligat i ara és vinagre.

Però els independentistes flamencs, guanyadors de les eleccions, encara donen una última oportunitat als valons...

No allarguem l'agonia i matem Bèlgica d'una vegada, si us plau. Si deixem que es podreixi i acumulem més rancúnia en els nostres cors, al final algun irresponsable perdrà el control i esclatarà la violència. No ens acarnissem i preparem el futur serenament. Seguim el model txecoslovac, el divorci amistós ràpid i indolor, no volem ser Iugoslàvia.

Flandes independent. Però quin és el pla B de Valònia?

Nosaltres en diem pla F: Valònia i Brussel·les han de passar a ser dues regions de França, és obvi! La petita Bèlgica residual, sense Flandes, no és viable econòmicament. Tots els economistes seriosos adverteixen que els valons perdríem entre el 13% i el 25% del nostre poder adquisitiu, que l'economia del que quedaria d'estat s'ensorraria un 20%; seria un sacrifici enorme, traumàtic.

Però se sent més proper als francesos que als flamencs?

Evidentment! Valons i francesos som el mateix, passegi's per aquesta frontera artificial, no notarà cap diferència, tret de l'accent, fem la mateixa vida, pensem igual. Aquí tothom mira les televisions franceses, TF1 o France 2 i la resta; a ningú no li interessen les belgues RTBF o RTL TVI. Vagi on vagi a França em sento extremadament ben acollit, però a Flandes no em volen, no em sento com a casa.

Sarkozy no els pagarà el seu atur vitalici...

Tampoc no ens caldrà perquè l'economia francesa sabrà explotar tot el talent i el potencial való. No oblidem que al segle XIX Valònia era la segona regió més rica del món, només després d'Anglaterra. I quan mori Bèlgica morirà també aquest inútil sistema polític: sap el que ens costa pagar els més de 60 ministres dels governs federal, regionals, comunitaris, provincials, municipals i intercomunals? Això és ingovernable, impossible saber qui és responsable de què.

Però ja els volen, els francesos?

Molts valons acomplexats creuen que França no ens voldria mai, però això és tenir una molt baixa autoestima i opinió de si mateix! El 66% dels francesos ens volen acollir i, a la regió del nord, en els pobles propers a la frontera, que és on ens coneixen millor, aquest suport és encara més alt. No serem francesos de segona, tindrem els mateixos drets i obligacions, com els normands i els bretons.

I l'Elisi què hi diu?

França no és indiferent a la mort de Bèlgica. Diputats, senadors i dirigents de la UMP i el PS, així com els nostres contactes al govern francès, ens confirmen que el procés de secessió se segueix molt de prop, però amb una actitud reservada, de respecte i no ingerència. Però la no ingerència no vol dir indiferència. Caldrà que algun ens com el Consell d'Europa o l'ONU traci la nova frontera i, si cal, organitzi referèndums per preguntar als francòfons de Flandes on volen viure demà.

A Flandes i Valònia els uneix un dels pitjors deutes públic d'Europa. Es repartiran aquesta hipoteca?

Ni parlar-ne. Seria escandalós que ens fessin pagar la meitat del deute, perquè els valons tenim menys població i menys aportació de riquesa i desenvolupament. I ara els flamencs no poden fer veure que no recorden que vam ser els valons els que els vam pagar els ports de Zeebruge i d'Anvers, les autopistes, els canals... Si les infraestructures són al nord i se les queden ells, que les paguin o que ens retornin els diners!

La UE frenarà el divorci belga?

Els flamencs se senten una nació, com els catalans, i ho defensen democràticament i els dono suport perquè siguin independents. Ningú no pot frenar la voluntat d'un poble, tampoc la UE no ho aconseguirà.


Artícle 1

La democràcia permet fer un canvi de rumb cap a la independència. Revolució francesa i independència catalana
de Joan-Lluís Lluís, aparegut a El Punt, 28 de setembre del 2010

Al segle XIX, l'historiador Alexis de Tocqueville va explicar que la Revolució francesa havia tingut lloc en un moment paradoxal, ja que, el 1789, el poder efectiu de la noblesa havia declinat molt. I va ser precisament en aquest període de declivi que el rancor de les classes més baixes contra ella va ser més fort. “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”, va escriure Tocqueville a L'antic règim i la Revolució. Per la confiscació de poders pel rei, per la modernització de les estructures econòmiques, pels progressos morals induïts per la Il·lustració, la noblesa havia passat de ser una classe potent a ser una classe paràsit, que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d'ingressos”...

Em pregunto si aquests paràmetres evidenciats per Tocqueville no expliquen la desafecció creixent que sent avui Catalunya envers Espanya. A Catalunya, durant el franquisme, la dictadura cristal·litzava el sentiment de rebuig però Espanya com a tal era acceptada, si no amb entusiasme, almenys amb resignació. L'Estat era omnipresent i amb això n'hi havia prou, ja que, segons va afirmar la filòsofa Hannah Arendt el 1951 per tal d'eixamplar la reflexió de Tocqueville, “existeix una mena d'instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. El poder. Independentment de si és democràtic o no. En les darreres dècades, l'Estat espanyol com a detentor del poder a Catalunya ha estat afeblit d'un cantó per la integració europea i d'un altre per l'Estatut d'Autonomia. I així, cada cop més, aquest Estat és percebut com una vella potència que perd autoritat, que assumeix sempre menys responsabilitats però que reclama encara la seva part d'ingressos i de genuflexions.

Els noms, la natura i la varietat d'impostos han canviat des del segle XVIII, però l'efecte psicològic sobre aquells que els han de pagar és el mateix, quan qui els rep pareix abusar de la seva posició. “La riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables” deia Harendt, i afegia que “el capteniment altiu que no va acompanyat d'una política donada suposa que l'opressor no sent ni un mínim d'interès per aquells que oprimeix”. Així, la castració sense anestèsia efectuada sobre l'Estatut pel Tribunal Constitucional s'explica com un intent de part de l'Estat i, doncs, d'Espanya, de fer gala d'autoritat però sense “ni un mínim d'interès”. I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra.

Avui, per sort, ja no cal prendre cap Bastille ni cal reinventar cap guillotina per fer caure un ordre que es deslegitima ell mateix per la seva peresa i el seu gust per l'opulència pagada per d'altres. La democràcia permet de canviar de rumb per anar cap a una redistribució de l'autoritat, i de la riquesa, que respecti els drets i la dignitat dels ciutadans. Aquest canvi de rumb ha de ser democràtic, pacífic i respectuós de les minories i, esclar, pel que fa a Catalunya, s'anomena independència.



Article 2

Espanya sense Catalunya?
per David Miró, publicat a El Periódico de Catalunya, el 23 de juny del 2010

Com que ja sembla clar que el debat sobre la independència de Catalunya tindrà un pes important en la pròxima campanya electoral (vegi's la recollida de firmes per a la iniciativa popular, les acusacions del PSC contra Artur Mas, les tribulacions del Tribunal Constitucional, les consultes locals, les enquestes, etcètera) no estaria de més analitzar una de les claus de la qüestió, que no és cap altra que intentar preveure la reacció de la resta d'Espanya. El documental Adéu Espanya?, de TV-3, ens proposava tres exemples, el Quebec, Groenlàndia i Escòcia, que al meu entendre són molt diferents del cas català. El treball cometia un error de partida al plantejar l'oposició d'Espanya a la secessió de Catalunya com una mera qüestió de cultura democràtica, mentre que en els exemples esmentats la secessió era negociable (Quebec i Escòcia) o simplement acceptada (Groenlàndia). Resultava incomplet en aquest aspecte. Per sort, uns dies després, un altre reportatge, El laberint, dirigit per Jordi Mercader, ens donava les respostes que faltaven.

Va Ser en aquest treball on vam trobar la intervenció a la vegada més sincera i il·lustrativa del pensament espanyol, la de l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, que es dirigia així a un hipotètic independentista: «¿I vostè per al conjunt què pensa? ¿Com ho deixem això?» Leguina òbviament ni té ni espera resposta, perquè els espanyols no es poden entendre ells mateixos sense Catalunya. Vulguem o no, formem part de la seva identitat, ens inclou, i, si ens en anem, aquesta identificació nacional quedarà greument tocada, si no parcialment destruïda. Estaran incomplets. No sabran què són.

Això no li passa a un canadenc d'Alberta, que és capaç d'imaginar-se el seu país sense el Quebec, ni a un anglès, a qui en el fons li és igual el que facin els escocesos, ni encara menys a un danès, que no pensa en la gegantina Groenlàndia quan perfila el contorn de la seva nació. En aquest sentit, podem afirmar que el problema entre Catalunya i Espanya és prepolític, conceptual abans que jurídic, d'arrel clarament identitària. Encara que el nou nacionalisme espanyol digui que només el preocupen les persones, el factor territorial és determinant per a ells. La raó és que des del moment en què Castella es va suïcidar com a nació per passar a encarnar una entitat superior anomenada Espanya (un concepte bàsicament geogràfic, l'ideal d'unió ibèrica), els ciutadans que hi combreguen no tenen cap altra identitat (llegeixi's mapa) al qual acollir-se. I una Espanya sense Catalunya ja no seria Espanya. Seria una altra cosa. ¿Però què? Per això no ens hem d'enganyar. La secessió seria un procés traumàtic per a la gran majoria d'espanyols, incloent-hi aquí molts milers, si no milions, de ciutadans catalans (encara que aquí es viuria sense tant dramatisme).

Al seu dia, Pasqual Maragall va proposar que es busqués un nom per a la selecció d'hoquei sobre patins d'Espanya sense Catalunya. Probablement sense voler, l'expresident hi tocava de mig a mig. Espanya no se sap veure, reconèixer, imaginar-se, sense Catalunya. La forma de la península ibèrica, la imatge d'aquest mapa incomplet al qual li falta Portugal (d'aquí aquella sensació històrica de ser un projecte inacabat) està gravat a foc en el seu imaginari. Ho explicaré amb un exemple. No crec que la societat espanyola estigués disposada a anar a la guerra amb el Marroc si un dia Ceuta i Melilla decidissin (cas bastant improbable, per una altra part) unir-se al regne alauita. No dic que no hi hagués una resposta contundent, amb les seves escaramusses pseudobèl·liques i forcejaments diplomàtics. Però quan dic guerra em refereixo a enviar els fills al camp de batalla. Espanya pot ser Espanya sense Ceuta i Melilla, però no sense Catalunya o Euskadi.

El catedràtic de Ciència Política i independentista Hèctor López Bofill ja ha advertit que la reacció d'Espanya a la independència, lluny de la candidesa que transmetien les intervencions d'Adéu Espanya?, seria «ferotge». I una altra vegada hem de tornar al treball de Jordi Mercader per endevinar que López Bofill té raó. José María Aznar adverteix que «el que no es pot pensar és que el conjunt del país hi assistirà [a una secessió] impassible». ¿Fins on estarien disposats a arribar? Heus aquí la gran incògnita.

Per això, són una mica fútils els intents d'encarar una eventual separació amb un discurs bonista a l'estil d'«aquí no passa res» i «l'endemà, tan amics», perquè això no serà així. A l'altra part no hi haurà comprensió ni cordialitat, sinó tot al contrari. I precisament és aquesta constatació la que explica la pujada del sobiranisme els últims anys. Perquè aquest augment no s'ha produït tant a favor d'una idea en positiu, la d'una Catalunya independent, una espècie d'Holanda mediterrània, com contra una concepció d'Espanya que empresona els seus components i no els reconeix com a tals. El drama d'Espanya és que potser només serà viable el dia que sigui capaç d'imaginar-se sense algun dels seus membres. Tot i que, veient les enquestes, potser ja és massa tard.


Article 3

L'Espanya destruïda
d'Héctor López Bofill, aparegut el 14 de juny del 2010 a l'AVUI

No és estrany que, malgrat l'època de retallades, la Federació Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol. La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també institucional, política i d'autoestima, representa un canvi d'orientació radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre Espanya i el catalanisme.

PER BÉ QUE A LA PRIMERA DÈCADA del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d'anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d'Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s'omplia la boca de l'Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia "el sistema financer més sòlid del món" i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l'Eurocopa a la butxaca.

ARA LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d'una sensació general d'enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d'Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l'impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

EN AQUEST SEGLE XXI, EL SOBIRANISME CATALÀ ha crescut perquè l'Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d'Estat. El procés independentista, però, s'acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l'aprofundiment de la crisi.

EN AQUESTA TESSITURA, NO DEIXEN de sorprendre'm les visions amables que es prediquen des de l'independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d'una futura constitució d'un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d'aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d'una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l'Estat propi.

L'EXECUCIÓ DELS TEMORS ESPANYOLS més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l'estament polític, econòmic i cultural espanyol a l'embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l'afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.

LA IMPOTÈNCIA DAVANT LES ASPIRACIONS democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d'altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l'imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l'¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d'arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.

EN EFECTE, QUÈ ÉS ESPANYA SENSE les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d'assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d'Espanya (Castella i els territoris conquerits a l'Al-Àndalus a l'Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d'empatia pels seus veïns.

PER AIXÒ DES DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d'identitat nacional com l'espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d'Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho.


I ja està, ja he fet la meva contribució a parlar a la paret. Perquè, qui llegirà això? I els qui ho haurien de llegir em faria molta il·lusió que s'esforcessin en alguna altra cosa que en dir-nos nazis, sacsejar el rotllo del victimisme, "¿què pone en tu DNI?", etc. o en mirar de convencer-nos de cuestions que ja sabem. Per exemple, queda encara algun català que no sàpiga que la guerra de successió no va ser per res una guerra de la independència Espanya-Catalunya sinó una qüestió de successió reial, a més a nivell europeu (per moltes mentides que diguin a El Mundo, als llibres d'història dels meus fills l'assumpte està explicat amb força complexitat -massa i tot, pobres fills- i en cap moment es parla del mite aquell), que allò de les quatre barres i Guifré el Pilós no deixa de ser una llegenda, etc.? si us plau, cap català amb un mínim de cultura ja empra aquests arguments ridículs per defensar una qüestió de futur. A més, és clar que la història de Catalunya en va plena de llengendes i mites! Ara, em podeu esmentar una sola nació que no manipuli la seva història? No n'hi ha cap que darrere seu no tingui una gran mentida per atiar les masses i formar patriotes perfectes. Ah, és cert, m'oblidava de l'excepció a la norma: a Espanya no s'ha manipulat mai. Quina sort que teniu...

Com cansa tot això.

dimarts, 21 de setembre de 2010

El territori de la llengua secreta

Clicar aquí per llegir la versió en occità.

Aquesta entrada és la versió original d'un escrit que la
Patricia Delbosc em va demanar que li redactés després d'una visita que li vaig fer el passat agost. La Patricia és una investigadora i activista occitana que viu a l'Aveyron (l'històric Roèrgue) al cor de l'Occitània llenguadociàna. Entre el seu llarg currículum destaca la participació en l'equip de l'espectacular col·lecció de llibres Al Canton (47 volums fins ara), on es recull la memòria occitana de tota la regió de la Roèrgue amb minuciositat; com a membre actiu de l'associació Grelh Roergàs, que entre altres tasques ha publicat un bon nombre de volums de temàtica cultural i literatura occitana (l'obra de la poeta Calelhon, per exemple) a més d'una revista de gran influència dins el món occità, o la participació com a número 2 de les llistes d'un partit occitanista a Tolosa (Tolouse pels no ficats en el tema).
Un cop vaig decidir que ja no el podia deixar millor, li vaig enviar la versió occitana que ella mateixa va corregir amablement. En veure la seva versió corregida vaig veure que sí, que es podia millorar. Deixeu-me dir que "força" per evitar un dolorós "molt". Lamento que el to general manqui tant d'esperança. Sembla un compendi de laments, una descripció dels efectes més que no pas una anàlisi de les causes. En aquest sentit, hi ha molta observació epidèrmica i sentimental i poca reflexió dels per quès. Però per a tot plegat n'hi ha un munt de per quès. Imagineu-vos les respostes. La tristesa general del text en part s'agreuja per un estat anímic que en aqeull moment no venia gaire donat a la gresca. Gràcies per la visita.


El territori de la llengua secreta


El país de la llengua secreta

Aquest viatge al país occità m’ha representat una experiència molt forta per en molts sentits. Miraré d’explicar tot el que ha voltat pel meu cap, així, tal com em vinguin les imatges.

Quan visitem el “sud de França” per tot arreu llegim que ens trobem al Lengadoc. Languedòc.... Què vol dir això? Hi ha algun visitant que s’ho pregunti si n’hi ha gaires de parts del món que s’anomenin segons la seva llengua primigènia ? Crec que no existeix cap estat, cap país conegut i dubto que gaires comarques, comptats, regions, províncies, colònies o com les vulguem anomenar que es diguin “Llengua d’Anglaterra” o “Llengua d’Alemanya” (o potser més acuradament“Llengua de Yes” i “Llengua de Ja”).

Un descans a mig camí

Ja la primera vegada que hi vaig passar amb els meus pares, quan era petit, havia preguntat que volia dir això de “Languedòc”. El meu pare m’ho va explicar com va poder, pobre home:
—Aquest país es diu així perquè aquí parlaven —i encara parlen— una llengua diferent al francès: la llengua d’òc. En aquesta llengua “òc” vol dir “sí”.

Ja era ben bé això. Llengua d’òc. El lloc on és parla una llengua en la que per dir ‘sí’ és diu “òc!”.
—Què divertit!— devia pensar.—Però per què “sí” enlloc d’”hola”, “adéu”, “amor”, “sol”, “lluna”, “terra” o alguna altra cosa, com “éssers humans” tal com s’anomenen a ells mateixos el membres de certes tribus d’indis nord americanes?— preguntava jo. Però això ja era massa pel meu pare...
D’aquell dia ençà, sempre que he tornat a transitar la meva persona per aquelles terres mai he sentit que anava a França sinó a aquell país que s’autodenomina amb l’orgull de la seva llengua. “Un bonic agraïment a la mare que et va ensenyar a parlar” sempre he pensat. Per desgràcia, he acabat arribant a la conclusió que per ser un país que s’anomena com la seva llengua, aquesta llengua no s’hi troba pas gaire.

Detall de la catedral de Rodès

Altres viatges, com el que realitzat per la manifestació (Carcassona 2009) m’han confirmat la sensació. M’aferro a la idea de que una sensació no representa tota la realitat. Segur que hi ha pobles, ciutats on la llengua d’òc encara brota del terra com l’herba fresca i mullada. O això m’agrada creure. El país és massa gran, l’he vist molt poc, d’una manera incompleta, desordenada. Així no en podria treure cap conclusió ni un expert...
Primer vaig passar per veure un amic meu escriptor, que viu no gaire lluny de Perpinyà. Amb ell vaig tenir l’oportunitat de conèixer el seu oncle, que parla un català extraordinari, una joia en estat pur. També vam passar la nit amb un ex-policia, un home savi, trist i cansat, amb una mirada lúcida sobre la vida, irònica i tendra a la vegada, plena de compassió i humanitat. El seu català era molt més deficient, i ple de francismes. Passava al francès quan no sabia algun mot. No m’importava. Els països tenen la realitat que tenen i els seus parlants fan el que poden. Sovint no es pot demanar més. He tingut molta sort.

Un detall que m’ha afectat molt negativament: vam topar amb el tiet que caminava pels carrers del poble, acompanyat d’una senyora. Nosaltres el vam saludar des de l’auto del meu amic. Els dos homes van tenir una brevíssima conversa. L’oncle va acceptar de venir-nos a veure l’endemà i després tots ens vam acomiadar.

Tomba de la vila templària de La cobertoriada

—T’has fixat que hem tingut tota la conversa en francès?—em fa notar el meu amic. —Si hagués estat sol, li hauria parlat en català. Però com que anava amb aquella senyora que no conec, no l’he volgut avergonyir. No sabem qui és, no sabem que fan, potser és de París... No ho sé.
Lliçó apresa: la llengua que a Barcelona o a Girona empro per preguntar, indiscriminadament, sense que m’importi la raça o l’ofici de la persona preguntada, on hi ha un lloc per comprar el diari, aquí és una llengua que pot avergonyir, fer quedar malament, a qui demostra que la sap parlar. Un signe de normalitat, de ser un bon fill del país —ni tan sols bo, sinó normal, com el de qualsevol altre país!— de fins i tot cultura i refinament —crec que com més llengües saps, més possibilitats diferents té el cap de pensar: ja sabem que una llengua no són només codis i prou, sinó tota una manera d’entendre el món, perspectives diferents des de les quals apropar-nos al nostre entorn— és converteix en un signe de vergonya, d’estigmatizació! És horrible! un autèntic pecat! una immoralitat autèntica! Em resulta tan lleig com amagar la mare a les visites perquè et fa vergonya que sigui vella i que no tingui diners per arreglar-se les dents!
De sobte vaig entendre que entrar a demanar un diari o un croissant en català (la llengua original del territori!) en aquesta banda dels Pirineus mai podria ser vist amb simpatia, sinó com un detall de “mala educació” que més aviat incomodava. Justament en la part del país on hi ha més banderes catalanes voleiant al vent, als balcons, a les botigues, per tot! Aquí dalt, a la Catalunya Nord, la catalanitat visual esclata amb una manca de complexos tan descarada que a mi, personalment, m’acaba fins i tot aclaparant: banderes, vestits regionals, souvenirs, tota mena de parafernàlia patriòtica regionalista t’ataca la vista des de tots els racons. Ara, allò que hauria d’entrar per les orelles, la causa principal del sentit de la catalanitat, no pica a la porta de cap manera. En el seu lloc, per l’orifici auditiu, s’hi introdueix el francès, un francès omnipresent.

La catalanitat visual de la Catalunya Nord

Aquest francès ha actuat —ha estat emprat per a actuar: la llengua francesa en ella mateixa no en té cap de culpa— com les tortugues americanes d’importació, més musculades, resistents. Algú les ha deixat campar al seu aire i s’han menjat l’herba que alimentava les natives autòctones. Aquestes s’han aprimat i han mort o fugit a llocs on poder viure tranquil·les. O s’amaguen sota les pedres quan veuen venir les estrangeres, que s’han fet les senyores del indret i han imposat les seves normes i el seu sistema de vida. Les fortes han decidit que l’entorn ecològic que les tortugues locals, amb penes i treballs (generacions de tortugues, totes elles molt lentes!) havien anat construint, no val per a res. En qüestió de poc temps, aquestes joves insolents i poderoses han avergonyit a les velles natives, que surten de casa arrambant-se per les parets...

Amb aquesta lliçó apresa —i moltes d’altres, de més agradables, per sort— em vaig acomiadar del meu amic, vaig muntar al meu auto i vaig enfilar el meu camí cap el país que s’anomena com la seva llengua. Anés on anés, preguntés el que preguntés, ho faria tot només en francès: jo no sóc ningú aquí per venir a donar lliçons als natius. No podria ni sabria ser tan prepotent. Tinc molts defectes però crec que aquest no.

La relaxant plana rossellonenca
Des del cotxe, a mesura que Catalunya es dissol, Occitània va agafant tremp. La plana del Rosselló mica a mica es va encrespant. Sembla com si el paisatge, en notar el canvi, es pugés el coll de la camisa, en forma de turons, per protegir-se del vent que tota l’estona amenaça de disparar el 2cv fora de la carretera.

Perdut per una carretereta local enmig del no res
La bellesa que m’envolta m’asserena. Els rius, les arbredes, l’herba i les pedres es presenten d’una forma suau, amb una harmonia clàssica veritable, sense que res destaqui. L’obra de l’home —sobretot l’antiga, però també la moderna, amb una gràcia i respecte més gran del que estic acostumat a veure— matisa el territori amb vinyes i altres cultius, amb pobles, ciutats, carreteres i camins.


Els turons del Roèrgue
Final d’estiu, el blat ja l'han segat. Enormes cilindres de palla descansen difuminats damunt els camps, com si fossin les peces gegants d’algun joc de sobretaula. Igual que passa a la Catalunya del blat, els ocres envellutats substitueixen gairebé del tot la insolència dels verds, que es limiten a emmarcar les grans masses de terreny amb arbres, arboços i les clapes de l’herba més rabiüda que es nega a acceptar que la primavera ja és història. Sí, sí que n’hi ha de singularitats, però capcinegen per l’horitzó molt més com a signes de puntuació que com a anomalies fora de lloc: aquell pic rocallós que apareix just abans d’arribar al darrer cim que amaga Milhau, digne de la Sigiriya d’Sri Lanka; el circ pedregós de no me’n recordo què, espatarrant cassola de muntanya picada que encercla un bombolla d’aire de la mida del nucli d’un cometa...

Les muralles de La Cobertoirada amb la bandera templària

Milhau. Una evidència: la gent em regala una amabilitat, una dolçor delicioses. Això ja ho havia pogut comprovar en altres visites anteriors a altres ciutats occitanes. Alleugit constato que els bons costums no han canviat ni sembla que ho hagin de fer aviat. No faltarà l'amic anglosaxó que ironitzarà amb el tema: amb mi tothom es mostra amabilíssim perquè jo parlo francès amb una mínima naturalitat. Li respondria que això és el seu problema, una lluita d’imperialismes caducs que no em concerneix.


Plaça porxada a Milhau
A mi m’interessa un altre tipus de decadència que considero molt més real. El meu internacionalisme és molt diferent al seu. Com a català pretenc una visió del món paral·lela. Ells, quan viatgen, miren la bandera d’allà on van. Jo la gent que hi ha a sota. No vaig a Itàlia, a França, el Regne Unit, sinó a Bretanya, al Piemont, a Gal·les... I sempre amb un llapis i una llibreta per canviar aquells noms per uns de nous, si els trobo al lloc que visitaré.
Hi ha qui s’acontenta amb les fronteres artificials que han establert els estats com a veritats absolutes indissolubles. Ho entenc si et fa mandra pensar. Però si tens el cervell acostumat a que no pari de marejar-te amb preguntes tot això resulta molt insuficient, inexacte, frustrant. Fins i tot les altres fronteres, les que trobo més justes, ho són d’artificials! Hem d’acceptar que no ho podem saber tot i que la realitat canvia constantment. Hauríem de ser més humils i admetre que no sabem res. Els estats han gastat molts diners i esforços a desinformar a la gent sobre a seva història, la seva identitat autèntica. I així els pares veuen com els seus fills els insulten quan se’ls mira de dir la veritat: “No pots saber més que els llibres, tu, que amb prou feines saps llegir!“. No et creuran mai quan els diguis que aquells llibres els han escrit les tortugues estrangeres. A més, el guanyador sempre tindrà molt més atractiu de cara a la major part de la gent... A mi, aquesta major part de la gent de vegades m’entendreix, d’altres em fa pena i més d’un cop em fa ràbia. Però m’agrada molt la minoria que estimo. No som millor que els altres, en absolut. Alguns de nosaltres som una mica mala persones i tot! Però ens adonem del que passa, parlem el mateix llenguatge. No hem de gastar massa saliva per convèncer l’altre de certes veritats fonamentals. Les discussions, els debats, venen pels detalls, els coms, les solucions.
Plaça porxada a Milhau

La nostra pena i la nostra joia és la mateixa i és universal: l’indi peruà que baixa a la capital i es burlat per la resta quan obre la boca i deixa anar els primers mots en quítxua; el vell pagès frisi avergonyit pel seu fill perquè destrossa la llengua de Goethe cada vegada que l’ha d’utilitzar; el parlant d’una parla xinesa minoritària convençut que el que li surt dels llavis és un “dialecte” degenerat, que haurà de parlar mandarí als fills si vol que esdevinguin alguna cosa el dia de demà; el turista que protesta pels cartells de les botigues en català, perquè ell ha vingut a prendre el sol a Espanya i a Espanya s’hauria de parlar espanyol, únicament, completament, cartesianament... Les variants, les situacions, els colors, les literatures i les no-literatures seran multisonores, prendran les formes més variades, com variats són els rostres dels monstres inventats pels imperis.
I jo, allà, enmig de Milhau, practicant el meu francès...
El francès. El parlen els vells i els nens. El parlen els xinesos i els negres. Les dones, els homes. Tots els adolescents renillen en francès. El cambrer que amablement et serveix el cafè. L’àrab que et pregunta l’hora. Les encarregades del museu de la ciutat, que s’esforçaran a sonar com si fossin de París. El policia. El lladre. El metge. L’assassí...
Ruïnes de tombes i muralles
L’occità? El parlo jo en veu baixa. Els llibres que porto amb mi —Lafont, Bodon, Aubanel, Miremont, que porto de casa; Calhalon, més Bodon i altres que encara fa poc que ens han presentat. El parla la burla que representen les insuficients plaques bilingües. El parlen també, però, les pedres, les parets, el paisatge amb les seves muntanyes i les seves entranyes ferides. El parlen els castells, les esglésies, els poblets medievals amb les seves muralles desdentades, un cop els treus del damunt les disfresses que els han encastat per vendre los millor als turistes; disfresses que els roba la dignitat, com a l’ós del circ quan li entaforen una minifaldilla i un barretet de color rosa. L’occità el parla el meu amic rossellonès, la meva amiga occitana... L’occità el parlava també aquell botiguer orgullós i tímid, a qui li vaig comprar aquelles samarretes de Macarèl. Però saps també qui el parlava? Era jo a Milhau, esperant a que em portessin el dinar, en un restaurant marroquí que hi ha enmig d’un carrer estret molt bell, del qual no recordo el nom. Estava llegint les poesies de Calhalon, un dels meus darrers descobriments. Pel darrere se m’acosta una dona gran. Devia tenir 75 anys o una cosa així. Potser era més jove, però s’havia destrossat el rostre amb l’alcohol. Anava vestida amb una roba ridícula, massa llampant i vella alhora, com una adolescent dels anys vuitanta. Els cabells bruts, les dents corcades i negres. Els ulls aigualits i l’alè que pudia a vi. Se m’apropa i m’engega:
Foto presa des de la taula del restaurantet on se’m va acostar la vella
Pouvez-vous me donner trente centimes, s’ît vous plait ?
Trenta cèntims! Per què justament trenta cèntims? Abans que jo pugui reaccionar, s’aboca damunt el llibre, de manera que el seu cap penja literalment damunt la meva espatlla, com si ella fos la grua i jo l’edifici en construcció.
Qu'est-ce que vous lisez ?

I jo li responc que una poeta occitana, que jo vull parlar l’occità. I ella reacciona quan potser reconeix algun mot:

—“Oh, le patois ! Pòdi pas mai parlar patois amb degús ! Lo patois se lo manjan los lombrisses. Las gents d’ara parlan solament francés. Degús se soven de res. Mas es normal, es aital la vida...”

Li vaig donar un bitllet de 5€ (i mira que em feien falta!). Espero que hagi pogut emborratxar-se amb un vi una mica més bo avui.

Un fragment insignificant del bellíssim circ de muntanyes que encerclen Milhau

Les botigues de llibres? Ja parlaré més endavant de la trista experiència a la Maison del libre de Ròdes. A Milhau vaig trobar un bonic establiment on vaig comprar els que et vaig dir, a la secció que invariablement es troba sota l’humiliant cartellet de “literatura regional“, perquè no quedi cap dubte que parlem d’un producte de segona categoria. Cal marcar les diferències amb el que és important de debò...
Ròdes. Meravellosa ciutat, meravellosa catedral, meravellosa gent. L’amabilitat, dolçor, sabor de Milhau és perllonga... L’occità segueix desaparegut. El meu cor es continua encongint. M’avergonyeixo de la meva manca de força, de plorar tan fàcil. Com ho suporta la meva amiga? Com ho suporten els seus amics, els qui lluiten amb ella?


La magnífica catedral de Rodès per dins i per fora. Gens malament per una vila amb tants habitants com Sitges, oi?

Començo un dels llibres de Bodon que vaig comprar (Lo libre des grands jorns). M’han comentat que és estrany i pel que vaig veure a la visita a la casa de l’escriptor, on ens van llegir un fragment del final, sí que ho sembla que arribarà un moment que s’hi tornarà. Per ara, però, és un text bellíssim i tristíssim, on un home al que li han donat tres mesos de vida es lamenta a tothora de la desaparició de la seva llengua. Cert que molta de la literatura occitana és un lament sobre aquest tema. I a més, quin lament tan dolorós! Però que s’hi pot fer? En un cafè de Rodés la cambrera se’m va acostar i em va preguntar si em passava alguna cosa.
—No res, el llibre que estic llegint parla de coses que fan plorar— em va sortir de dins.

La Cobertoriada

La casa de Joan Bodon, de la qual el mateix escriptor descriu la seva història en aquesta entrada

Rodés encara. Tombant pels carrers robats pel francès, una llengua que també sempre he estimat. Em fa pena que sigui una arma terrible aquí. Quina força més devastadora ha tingut! Li ha tocat representar el paper d’una princesa bella i jove que han imposat com a cara pública, com a ambaixadora cultural. Ella no en sap res. És només un instrument perfecte per provocar la submissió. Tan perfecte que els sotmesos protestaran contra aquells que els digui la veritat del que estan perdent. S’aferraran a aquell ídol de cartró, mentre els seus déus veritables dormiran enmig de teranyines a la secció de “literatura regional”...

Les escorrialles oficials d’occità que encara rellisquen per les parets de Milhau
Camino i camino i se’m fa un nus al coll. Gairebé no puc respirar. La frustració enorme de sentir-me petit per comunicar tot el que el món està perdent amb aquest assumpte, se’m fa insuportable. Torno a l’hotel amb el cos molt cansat i el cor amanyogat. En aquell moment sento una pena més gran que la que tenia quan vaig venir. He anat a Occitània i Occitània m’ha afectat. És així, el territori de la llengua secreta.


Un tètric cementiri de Citroën 2cv, enmig del camp, no gaire lluny de Narbona

NOTA del 18 de juny del 2012: Als anònims que em demanen que corregeixi Languedòc i Aveyron, els aclareixo que si no hi incloc les formes occitanes Lengadòc i Avairon és precisament per això, perquè en cap carretera del territori les vaig veure. Potser no s'ha captat la ironia. Potser hi ha voluntat d'ajudar. Segur que al text hi ha algun altre error que se m'ha escapat,  (no aquests: he detectat en rellegir-lo que a Patricia l'he esmentat com a membra i ho he corregit ) no sóc un erudit ni un expert, però segur que jo mai escric anònims. Si signeu seran publicats. Si no, es podriran a la part de l'infern que Dant té reservat als anònims mancats de tota educació. Gràcies.

Lo territori de la lenga secreta

Clicar aquí per poder llegir la versió en català

La versió occitana d'aquest text ha estat amablement corregida per Patricia Delbosc



Lo país de la lenga secreta



Florenci Salesas, escrivan catalan, venguèt passar qualques jorns dins mon país (Roergue) a la fin d'agost. Çò primièr, anèt veire un amic al ras de Perpinhan, pièi passèt pel Lengadòc, davant d'arribar aicí. V'aquí las impressions que m'a mandadas, tanlèu tornat a Sitgés (dins son crane occitan), e que vos liure amb son aimabla autorizacion. La polida fòtò es d'el tanben.

« Aqueste viatge dins lo tieu país m’a representat una experiéncia fòrça fòrta en fòrça senses. Cresi que lo melhor que pòdi far es ensajar d’explicar tot çò qu'a virat per lo mieu cap.

Quand visitas lo “sud de França” pertot legim que nos tròbem en Lengadòc. Languedoc, de qué vòl dire aquò ? I a quauques visitants que se demandan s’es pas benlèu la sola partida del mond que se sona segon la siá lenga primigènia ? Cresi que i a pas cap d’estat, cap de país conegut e dobti que i aja gaire comtats, regions, províncias, colonías, o çò que voldràs, que se sonen “Lenga d’Anglatèrra” o “Lenga d’Alemanha” (o seriá melhor dire “Lenga de Yes”, “Lenga de Ja”).


Repaus enmièg del camin

Ja lo primièr còp que i passèri amb los mieus parents, qu'ieu èri pichon, aviái demandat qué voliá dire “Languedoc” al mieu paire. El m’o expliquèt coma poguèt, paure òme : “Se sona aital perqué parlavan aicí, e parlan encara, una lenga desparièra al francés, la lenga d’òc.” Èra ja plan plan, aquò. Lenga d’òc, lo luòc ont es parlada una lenga que, per dire “sí”, se ditz “òc”. “Plan divertit ! deviái pensar ieu, mas perqué “òc” en plaça de “adieu”, “amor”, “solelh”, “luna”, “tèrra” o quauque autra causa coma “èstres umans” coma se sonan de tribús d’indians nòrd-americanas ?” demandavi ieu. Mas aquò èra ja tròp pel mieu paire… A partir d’aquel jorn, cada còp que soi tornat far transitar la miá persona per aquelas tèrras, ai jamai sentit qu'anavi en França mas dins aquel país que se ditz amb l’orgulh de la siá lenga. “Una polida manièra de mercejar la maire que t'ensenhèt a t'exprimir” ai totjorn pensat. Per desgràcia, soi arribat a la conclusion que, per èsser un país que s’apela coma la siá lenga, aquela lenga s’i trobava pas gaire...


Detalh de la catedrala de Rodès

Lo viatjon que faguèri per la manifestacion [Carcassona, 2009] m’a confirmat la sensacion. Me sarra l'idèa que una sensacion representa pas la totalitat de la realitat. Segur que i a de pòbles, vilas ont encara benlèu pòdi anar e la lenga d’òc nais de la tèrra coma l’èrba fresca e chaupada. Lo país es tròp grand, l’ai vist fòrça pauc, d’una manièra incompleta, desordenada. Ça que la poiriái pas traire cap de conclusion ni un expèrt...

Comencèri per montar veire un amic [escrivan tanben], pas luènh de Perpinhan e agèri l’oportunitat de conéisser lo sieu oncle, que parla un catalan extraordinari, una jòia en estat pur. Passèrem tanben la nuèch amb un ex-policièr, un òme savi, trist e cansat, amb un agach lucid sus la vida, una agach ironica e tendre a l'encòp, plen de compacion e umanitat. Lo sieu catalan èra fòrça mai deficient e plen de francimandismes. Passava francés quand sabiá pas quauque mot. M’importava pas. Los países an la realitat qu'an e los sieus parlants fan çò que pòdon. Se pòt pas sovent demandar mai. Ai agut fòrça astre.

Un detalh que m’a afectat fòrça negativament : trobèrem l’oncle qu’èra a caminar per las carrièras del pòble, acompanhat d’una madama. Nosautres, lo saludèrem dempuèi l’autò del mieu amic. Los dos òmes agèron una corta convèrsa en francés. L’oncle acceptèt de nos veire lo lendeman. E après totes nos donèrem conget.

Tomba de lo vilatge templièr de La cobertoriada

“As remarcat qu'avèm ajuda tota la convèrsa en francés ? me fa notar lo mieu amic. Se foguèsse estat sol, li auriái parlat en catalan, mas coma anava amb aquela madama que coneissi pas, l’ai pas volgut avergonhir. Sabèm pas qual es, sabèm pas de qué fa, es benlèu de París… O sabi pas.”

Leiçon apresa : la lenga qu'a Barcelona o a Girona emplegui per demandar, indiscriminadament, sens importar a la raça o al mestièr que fa la persona demandada, ont i a un luòc per crompar lo jornal, es aicí una lenga que pòt avergonhir, far demorar mal, a qual demòstra que la sap parlar. Un signe de normalitat, d'èsser un bon filh del país (quitament pas bon, mas normal, coma lo de quin autre país que siá !). De quitament cultura e rafinament (cresi que coma mai de lengas sabes, mai de possibilitats diversas a lo cap de pensar : sabèm ja qu'una lenga es pas solament de còdis mas tota una manièra de comprene lo mond, perspectivas desparièras per nos sarrar al nòstre entorn) es convertit en un signe de vergonha, d’estigmatizacion ! Es òrre ! Un autentic pecat ! Una immoralitat vertadièra ! Me resulta tan lag coma amagar sa maire a las visitas perque te fa vergonha que siá vièlha e qu'aja pas de sòus per se reparar las dents… Comprenguèri subitament que dintrar per demandar un jornal o un cocon en catalan (qu'es la lenga originala del territori !) dins aquel costat dels Pirenèus poiriá jamai èsser vist amb simpatia, mas coma un detalh de “marrida educacion”, que mai lèu incomoda. E justament dins la part del país ont i a lo mai de bandièras catalanas a volar al vent, als balcons, dins las botigas, pertot ! Aicí naut, a la Catalonha nòrd, la catalanitat visuala esclata d’una faiçon qu'a ieu personalament m’acaba en aclapant quitament : de bandièras, vestits regionals, souvenirs, tota mena de parafernalia patriotica regionalista t’atacan la vista pertot. Ara, çò qu'auriá de dintrar per las aurelhas, la causa principala del sens de la catalanitat, pica pas a la pòrta de cap de manièra. Dins lo sieu luòc, per l’orifici auditiu s’i introdusís lo francés, un francés omnipresent.

La catalanitat visuala de la Catalunha Nord

Lo francés a agit – es estat emplegat per agir : la lenga francesa en ela meteissa n'a pas cap de fauta – coma las tortugas americanas d’importacion, amb mai de muscles e mai resistentas, qu’an manjada l’èrba qu'alimentava las nativas autoctònas. Aquelas son vengudas magras e son mòrtas o an fugit dins de luòcs per poder viure tranquilas. O s’amagan jos las pèiras quand veson venir las estrangièras que se son fachas las madamas de l’indrèch e an impausats lors nòrmas e lor sistèma de vida. L’entorn ecologic que las tortugas localas, amb penas e trabalhs (generacions de tortugas, totas fòrça lentas !) avián bastit, aquelas fòrtas an decidit que valiá pas res pus. En question de pauc temps, aquelas joves insolentas e poderosas an avergonhidas las vièlhas nativas, que sòrton ara de l’ostal près de las parets.

Amb aquela leiçon apresa (e fòrça d’autras de mai agradivas, per astre) me donèri conget del mieu amic, montèri a la mieu autò e enfilèri lo mieu camin cap lo país que se sona coma la siá lenga. Qu’anèsse ont anèsse, que demandèsse çò que demandèsse, o fariái tot solament en francés : ieu soi pas degun aicí per venir a donar de leiçons als natius. Poiriái pas ni sauriái èsser tan prepotent. Ai fòrça defèctes mas cresi qu'aquel pas.

La relaxanta plana rossellonesa

Amb la veitura, a mesura que Catalonha desaparéis, Occitània pren fòrça. La plana del Rossilhon se va pauc a pauc encrespant. Sembla coma se lo païsatge, en sentir lo canvi, se montava lo còl de la camisa, en forma de tucs, per se protegir del vent que tota l’estona menaça de tirar la 2 cv en defòra de la rota.

Perdut per una pichona rota enmièg del pas res

La beutat que m’environa me calma. Los rius, los aures, l’èrba e las pèiras se presentan d’una forma doça, amb una armonia classica vertadièra, sens que res destaque. L’òbra de l’òme (sustot l’anciana, mas tanben la modèrna, amb una gràcia e un respècte mai bèl que çò que soi acostumat de veire) nuança lo territòri amb vinhas e autras culturas, amb pòbles, vilas, rotas e camins. Finala d’estiu, lo blat es ja segat. D’enòrmas cilindres de palha pausan, escampilhats pels camps, coma se foguèsson las pèças gigantas de qualque jòc de sustaula.

Los tucs de Roèrgue


Las muralhas de La Cobertoirada amb la bandièra templièra

Milhau. Una evidéncia : las gents mòstran una amabilitat, una dolçor extrèmas. Es totjorn estat aital en totas las autras visitas qu'ai fachas e sembla pas que la causa li calga cambiar. Quauqu'uns dels mieus amics angloparlants ironizan amb lo tèma e me dison totjorn qu'amb ieu totes se mòstran plan perque ieu parli francés amb naturalitat. Lor respondi totjorn qu'aquò’s lo sieu problèma, una lucha d’imperialismes caducats que me tanh pas.

Plaça porchada a Milhau


A ieu m’interèssa un autre tipe de decadéncia que considèri fòrça mai reala. Lo mieu internacionalisme es fòrça desparièr al sieu. Coma catalan ai una vision del mond parallèl. Eles, quand viatjan, agachan la bandièra del luòc ont van. Ieu agachi las gents que i a dejós. Vau pas en Itàlia, en França, al Reialme-Unit, mas en Bretanha, al Piemont, en país de Galas… totjorn amb un gredon e una libreta per cambiar aqueles noms contra de nòus, se los tròbi al luòc que visitarai.

N’i a que s’acontentan amb las frontièras artificialas qu'an establidas los estats coma vertats absolutas indissolublas. O compreni se te fa guitèra pensar. Mas s'as lo cervèl acostumat a te pausar de questions tot aquò resulta fòrça insufisent, pas exacte, frustrant. Quitament las autras frontièras, las qu'ieu tròbi mai justas, o son d’artificialas ! Avèm d’admetre qu'o podèm pas saber res malgrat que la realitat cambia constantament. Nos caldriá èsser mai umiles e admetre que sabèm pas res. Los estats an gastat fòrça sòus e esfòrces a desinformar las gents sus lor istòria, lor identitat autentica. E aital los parents veson d’un missant uèch lors filhs quand assajan de dire la vertat : “Pòdes pas saber mai que los libres, tu qu'a pena sabes legir !” Te creiràn pas jamai quand lor diràs qu'aqueles libres son estats escriches per las tortugas estrangièras. En mai d’aquò, lo ganhant serà totjorn fòrça mai atractiu per la màger part de las gents... A ieu, aquela màger part de las gents, de còps, me fa sentir tendre, d’autres me fa pena e mai d’un còp me fa ràbia. Mas m’agrada fòrça la minoritat qu'aimi. Sèm pas melhors que los autres, de segur. Quauqu'uns de nosautres sèm quitament un pauc marridas personas, mas nos avisam de çò que se passa, parlam lo meteis lengatge. Nos cal pas gastar tròp de saliva per convéncer l’autre de cèrtas vertats fondamentalas.

Plaça porchada a Milhau


La nòstra pena e la nòstra jòia son la meteissa... Es universal : l’indian del Perú qu’es dins la capitala e qu’es trufat per lo rèsta quand dubrís la boca e daissa anar los primièrs mots en quitchua ; lo vièlh pagés frisian avergonhit per lo sieu filh perque degalha la lenga de Goethe cada còp que parla ; lo parlant d’una lenga chinesa minoritària convencut que çò que li sòrt dels pòts es un “dialècte” corromput, que li caldrà parlar mandarin als filhs se vòl que sián quicòm lo jorn de deman ; lo torista que protèsta pels afichas de las botigas en catalan, perque el es vengut per prene lo solelh en Espanha e qu’en Espanha li caldriá parlar espanhòl, unicament, entièrament, cartesianament… Las variantas, las situacions, las colors, las literaturas e las pas-literaturas seràn multi-sonoras, prendràn de formas mai variadas, coma variadas son las caras dels monstres inventats pels empèris.

E ieu, ailà, al mitan de Milhau, a practicar lo mieu francés... Lo francés. Lo parlan los vièlhs e los mainats. Lo parlan los chineses e los negres. Las femnas, los òmes. Totes los adolescents fan coma los ases en francés. Lo cambrièr que te servís aimablament lo cafè. L’arab que te demanda l’ora. Las encargadas del musèu de la vila, que s’esforçaràn quitament de parlar coma se foguèsson de París. Lo policia. Lo lairon. Lo mètge. L’assassin...


Roïnas de tombas e muralhas

L’occitan ? Lo parli ieu a votz bassa. Los libres que pòrti amb ieu (Lafont, Bodon, Aubanèl, Miramont, que pòrti de l’ostal ; Calelhon, encara mai Bodon e d'autras que fa encara pauc que sèm estats presentats). Lo parlan las insufisentas placas bilingas. Lo parlan tanben, mas, las pèiras, las parets, lo païsatge amb sas montanhas. L’occitan lo parla l’amic de Perpinhan. L’occitan lo parlas tu. L’occitan lo parlava tanben aquel botiguièr timid que crompèri aquelas camisetas de Macarèl. Sabes pas tanben qual lo parlava ? Èri ieu a Milhau a esperar que me portèsson lo dinnar, dins un restaurant marroquin que i a al mitan d’una carrièra estrecha fòrça polida, que ne soveni pas lo nom. Legissiái las poesias de Calelhon, una de las novetats. Per darrièra, me sarra una femna vièlha. Deviá aver 75 ans o quicòm coma aquò. Èra benlèu mai jove, mas s’èra estrossejada la cara amb l’alcòl. Anava vestida amb una rauba ridicula, coma una adolescenta dels ans ochanta. Los pèls brutes, las dents negras. Los uèlhs coma d’aiga, l’alen que pudiá lo vin. Se sarra e me ditz :

Vista qu’aviá des de la taula del pichon restaurant ont se me serret la vièlha

“Pouvez-vous me donner trente centimes, s’il vous plaît ?” Trenta centimes ! Perqué justament trenta centimes ? Abans qu'ieu pòsca reaccionar, s’aboca sul libre, de sòrta que lo sieu cap pòrta literalament sus la miá espatla, coma s'ela foguèssa la grua e ieu la bastissa. “Qu’est-ce que vous lisez ?” E ieu li respondi qu’es una poèta occitana, que ieu vòli parlar occitan. E ela reacciona quand reconéis benlèu quauques mots : “Oh, le patois ! Pòdi pas mai parlar patois amb degús ! Lo patois se lo manjan los lombrisses. Las gents d’ara parlan solament francés. Degús se soven de res. Mas es normal, es aital la vida...” Li balhèri un bilhet de 5 euròs. Espèri que s’es poguda emborrachar amb de vin un pauc mai bon uèi.


Un bocin insignificant del polidissim circ de muntanhas que enrodan Milhau
Las botigas de libres ? Ja t’ai parlat de la trista experiéncia a la Maison du livre a Rodés. A Milhau, trobèri un polit establiment ont crompèri los que te diguèri a la seccion que invariablament se tròba jos l’umiliant nom de “literatura regionala”, perque demòra pas cap de dobte que parlam d’un produch de segonda categoria. Cal marcar las diferéncias amb çò qu'es important de vertat…

Rodés. Meravelhosa vila, meravelhosa catedrala, meravelhoses gents. L’amabilitat, la doç sabor de Milhau es perlongada... L’occitan sembla desaparegut. Lo mieu còr contunha de se fendre. M’avergonhissi de mon manca de fòrça, de plorar tant aisidament. Cossí o suspòrtas tu ? Cossí tos amics, los que luchan amb tu o suspòrtan ? “Je m’accuse…”

La magnífica catedrala de Rodès per dedins e per defòra. Es brica pas mal per una vila amb tantes d’estatjants coma Sitges!

Comenci de legir lo libre de Bodon que te diguèri [Lo libre dels grands jirns]. Dises qu'es estranh e, pel pauc que vegèri a l’Ostal Bodon, òc qu'o sembla qu'arribarà un moment que s’i tornarà. Per ara, mas, es un tèxt polidissim e tristissim ont un òme que li an donat tres meses de vida se lamenta de la desaparicion de la siá lenga. Cada fuèlha es un grand poèma en prosa ! Vertat es que fòrça literatura occitana qu’ai legit es un plang sus aquel tèma. Mas qué s’i pòt far ? E sustot, quin plang tan dolorós ! Quitament dins un cafè de Rodés una cambrièra se sarrèt de ieu e me demandèt se m'arribava quicòm. “Pas res, lo libre que legissi parla de causas que fan plorar” li respondèri amb tota la sinceritat del mond.

L’ostal de Joan Bodon, de lo qual lo metèis escrivan descrivis la siá istòria en aquesta dintrada


Rodés encara. Las carrièras son estadas panadas pel francés, una lenga que tanben totjorn ai aimat. Me fa pena que siá una arma tarribla aicí. Quina fòrça mai devastatritz a agut ! Es coma una princessa bèla e jove qu'an impausada coma cara publica, coma ambassadora culturala. Ela sap pas res. Es solament un instrument perfièch per provocar la somission. Tan perfièch que los sometuts protestaràn contra aqueles que lor diràn la vertat de los que perdèron.



Las restas oficialas d’occitan que encara resquilhan per los murs de Milhau


Camini e camini e ai un nós al còl. Gaireben pòdi pas respirar. La frustracion enòrma de me sentir pichon per comunicar tot çò que lo mond pèrd amb aquel afar es insuportabla. Soi tornat a l'ostal amb lo còrs fòrça cansat e lo còr fòrça mogut. Dins aqueles moments sentissi una pena encara mai bèla que la qu'aviái quand venguèri. Soi anat a Occitània e Occitània m’a afectat. Es aital, lo territòri de la lenga secreta. » (Agost de 2010)

Un solombrós cementiri de Citroën 2cv, enmièg del campestre, pas brica luènh de Narbona