El prestigiós periodista espanyol Jaime Gonzalo ha escollit la nostra peça Two of Us, continguda dins el CD POLO, com a "Tema de la setmana" a la pàgina d'entrada del seu web www.jaimegonzalo.com . Aquest és el text, l'enllaç i les imatges que hi podreu trobar. Aquesta peça està basada en un bell haiku de la meva amiga australiana Angela Richards.
Esta semana: «Two of us»
"Sinfonía electrónica con raíces en el tecno kraut que desde Düsseldorf desarrollaran Kraftwerk, la envolvente y aérea fragancia de esta canción invita a postergar el momento de comenzar la semana. Rigores que tienen los lunes. Me ensimismo en ella, floto para mis adentros, remoloneo en la sedación sensorial que me provoca su sintético pero embargante pulso. Qué agradable abandono, qué celestial amortiguación. Es «Two of us» uno de los varios atractivos que residen en Polo, 2012, recién publicada celebración de los diez años de vida del dúo barcelonés Motor Combo."
Eli Gras i Florenci Salesas amb el CD de Motor Combo (fotografia de Joan Tutusaus)
PERFILS LOCALS (entrevista de la contraportada de l'Eco de Sitges del 16 de març del 2012)
Eli Gras i Florenci Salesas
Motor Combo
“Tenim conciència inconscient”
per Joan Tutusaus
Motor Combo, el duet d’electropop format per Eli Gras i Florenci Salesas, celebra el desè aniversari amb POLO, un experiment sonor editat per La Olla Expréss. Es tracta d’una experiència a la que cal acostar-se des de la curiositat i la manca de prejudicis, eclèctic i indefinible, que ha sonat a Sitges i que a l’estiu es presenta al nord d’Europa
Pregunta.- Motor Combo fa deu anys. Què és aquesta proposta musical?
Eli.- Té els mateixos anys que la Olla Expréss, que és el nostre segell. Som unes ments a pressió autèntiques i autòctones. Érem la banda de la Olla, que es va crear per presentar un disc d’en Florenci. Això que hi ha aquí són representacions d’allò, amb un grup que ens vam inventar per fer-ho. Teníem en Raúl Hidalgo, que era el tercer tocant sintetitzadors. Tocàvem música electrònica minimal, però ara hem passat a fer coses molt diferents. Les nostres vides han estat complicades, no hem tret molts discs ni ens hem promocionat...
Florenci.- És la feina de trenta anys que ens coneixem l’Elisabeth i jo. Ella s’ha dedicat a l’experimentació. Motor Combo, de molts camins possibles, n’ha agafat un; què passa quan l’Eli i el Florenci s’ajunten.
E.- El disc té un punt estrany perquè no bevem del pop, no saps ben bé que estàs escoltant. Fem el que ens rota.
F.- I ens rebaixem un a l’altre la èpica. Ens limitem molt. Ja sortirà. Pot haver de tot, però “motorcombitzable”. Molts ritmes que ens surten no sabem ni que són.
E.- Som autodidactes, no músics d’estudi. Però l’altre dia una persona em deia que a nivell d’arranjaments té coses de música clàssica.
F,. Hi ha molt de patiment darrera d’aquest disc, però si per algú es simplement una cosa divertidíssima, genial.
P.- Partiu de la llibertat d’expressió absoluta en la creació?
E:- Sí, però autocensurada.
F.- Sí, i això que fem el que volem.
P.- I per què us autocensureu?
F.- Perquè ens sentim lliures. Hi ha molts nos. Ens diuen surrealistes, però no ho som necessàriament.
E.- No té perquè assemblar-se a res, l’autocensura és no copiar.
P.- Tots dos sou creadors, toqueu altres disciplines artístiques...
F.- No tenim normes exteriors, però d’internes les tenim totes.
E.- Se’ns va una mica el cap. Les bifurcacions són tantes... Jo faig folk, ruïdisme, o he estat en un grup de música grega, i he tocat heavy... et pots anar, però no s’escapa el concepte. Tenim consciència inconscient.
P.- Voleu que us entenguin o només teniu necessitat d’expressar-vos.
F.- El que volem és que hi hagi comunicació, no fem aquesta música només per a nosaltres. Una dona de més de vuitanta anys em va dir que fèiem jazz futurista. Volem agradar a les iaies! Que la gent ho escolti, i que els agradi. Els nens, que no tenen prejudicis, els ho poses i es posen a ballar.
E.- És fantàstic que cadascú en fa una lectura diferent. Hi ha gent que diu que som el pitjor grup de la història...
F.- En directe entra molt més.
P.- Se us ha d’escoltar sense prejudicis...
F.- Com tota la música. Això sí, els sons són tots nostres. Només hi ha un rap, però no hi ha res samplejat.
E.- ha estat una feinada, ningú sap les hores que porta aquest disc de feina, de discos durs esborrats, de recuperar i remesclar entre el 2004 i el 2012... Ha estat un infern, però fèiem 10 anys, i calia fer alguna cosa.
F.- I que quedi alguna cosa de tot plegat...
P.- Quina sortida té la vostra música?
E.- No ho sé, alguns temes són espots. Inicialment, no fèiem electropop, sinó electrònica minimal, per dir-li d’alguna manera.
F.- Està clar que no l’hem fet per vendre, hi ha molta conya, però tot té un perquè. Un dia vaig agafar unes poesies de la Elisabeth, i amb un mutipistes de casset i diversos instruments, vaig fer un muntatge. Pensava que m’assassinaria, però ella va quedar fascinada. I aquelles versions tan bèsties són el que va quallar.
E.- Sí, va ser com un atac de bogeria: uns músics experimentals intentant fer pop adaptat a la nostra manera de fer, perquè no som escoltadors de pop...
P.- Tampoc sembla respondre a una traça de cap camí...
F.- Hi és, però instintivament. El que sona ha de ser genuí, el que ha de sortir dels cervells de l’Eli i el meu quan xoquen, de vegades agradablement i d’altres no tant, ha de sortir alguna cosa que sigui veritat.
E.- Per això dèiem que cal rebaixar, destil·lar, perquè si ens deixem anar ens n’anem de mare, ja que som uns nervis. Siguem elegants, frenem-nos un pèl.
P.- El presenteu a Berlin...
E.- Sí, el juliol farem una gireta al nord d’Europa, Brussel·les, Berlin o Hamburg. Ens fem grans i hi ha coses que s’han de fer.
F.- Sí, allà hi tenim fans, tot i que els més forts els tenim a Tarragona, a Rennes, França i a Sitges, gràcies a la Carmeta Milà i a la gent d’El Cable.
E.- És com el final d’una era. Motor Combo estava integrat a les nostres vides, però alhora era dispers. Era tan normal, que no li donàvem importància.
F.- Hi ha qui ens demana música “canyera”, i altres que prefereixen la màgia dels temes tranquils. Una vegada, un ens va dir que li havia agradat molt el tema polític. Li vam preguntar que quin, ja que no en tenim cap. Resulta que era “Caspa indòmita”, que ell l’havia entès com a polític, contra la caspa. Doncs si l’entén així, genial!
Portada de POLO (La Olla Expréss, 2012), l'últim CD de Motor Combo (Eli Gras i Florenci Salesas)
L'Eco de Sitges acaba de publicar un article que la multi-premiada i poli-reconeguda poetessa Cèlia Sànchez-Mústich acaba d'escriure dedicat al CD que Motor Combo hem trigat gairebé 10 anys a cuinar. Des d'aquí li agraeixo moltíssim les seves amabilíssimes, inspirades i inspiradores paraules. En nom de l'Eli i meu, gràcies, Cèlia!
AVENTURA EN EL POLO
Si diem Florenci Salesas probablement ens vingui al cap un singular personatge, generós, hiperactiu, polifacètic, cada cop més integrat en les activitats lúdiques de Sitges. Però hi ha una faceta seva encara no prou coneguda entre els sitgetans. La música. I és de la seva música, que us voldria parlar. I del seu CD, intitulat POLO, que acaba de sortir al carrer i que és obra del tàndem format per Florenci Salesas i Eli Gras, tots dos creadors i únics integrants (actualment) del grup Motor Combo.
Vagi per endavant que, si bé la meva especialitat són els versos, no estic versada en música electroacústica... (em curo en salut per les inexactituds que pugui cometre). No fa pas gaire que vaig descobrir que els meus prejudicis sobre aquest tipus de música havien desaparegut, i crec que (com sol passar) va coincidir amb el mateix moment de reconèixer que els havia tingut.
POLO ve a condensar deu anys d’il·lusions, de creativitat a tota prova passada pel sedàs de múltiples dificultats, de concerts tan dispersos en el temps com intensos i cada cop amb més seguidors enfervorits.
Imagineu-vos sintetitzadors, seqüenciadors, percussió electrònica, piano, baix, guitarra, flauta, xilòfon, harmònica, carraca i diversos estris i joguines sòniques. I també dues veus, entre insinuants i angèliques, apareixent estratègicament, de tant en tant, amb insòlites i concises lletres que evoquen dualitats, contradiccions, tendreses, i subversions d’alt calibre (“me gustan las ruinas, me gusta envejecer”).
Imagineu-vos sons electroacústics a dojo i ritmes i esbossos de melodia ordits amb esperit artesanal. Imagineu-vos uns títols que per si sols ja aconsegueixen fer-nos les primeres pessigolles al cervell: Xino en bicicleta, Napoleó nen, Si parla italiano, Aneguet anegat, Orelles graduades, Hawai sustitos, Caspa indòmita, Elis-elis... Títols que són molt més que una referència, que estan fusionats amb els temes talment haguessin nascut junts o s’hi haguessin encastat a causa d’un xoc. Molts d’ells suggereixen situacions infantils i juganeres, però no ens en refiéssim pas: les bones pel·lícules de por saben fer por sense trons, amb sol... I tot i que Polo no en fa gens, de por, sí que pot causar-nos un pànic minúscul (títol d’un dels seus temes), una amenaça subliminar, un estimulant neguit d’origen imprecís que pot brunzir com un insecte en situacions d’aparent o hipotètica normalitat.
Per la banda dels temes alegres i planers, m’agradaria posar l’accent en Las zapatillas suecas, ben segur el tema més conegut entre els fans del grup i un exemple de tema comercial i alhora profund. D’una profunditat gosaria dir que filosòfica o metafísica, mèrit de l’Eli Gras, que n’ha fet la lletra. Una profunditat que, a poc que badem, se’ns pot passar per alt a causa del to absolutament distès i eixelebrat de la cançó. “Las zapatillas suecas se alargan según el pie” o “calientan según el frío” o “se aplastan según el peso”. I penso que justament aquestes seran les propietats de POLO quan arribi als oients. POLO serà en si mateix unes sabatilles sueques que per a cada un de nosaltres tindran efectes diferents. Permeteu-me, doncs, que us expliqui els efectes que el disc ha tingut sobre els meus... peus, i que convidi tothom a escoltar-lo i experimentar:
POLO de Motor Combo m’ha envaït com un cant a la flexibilitat agosarada, al desconcert mesurat, a la infantesa lúcida, a les dimensions sobreposades, a la quotidianitat excepcional, a la placidesa inquietant, a les sorpreses subtils, a la transgressió intimista, a les filigranes de l’obsessió, als contraris que s’abracen, a les fibres de la petitesa, als filaments de la passió infiltrant-se per totes les escletxes!
El 5 de març passat va haver-hi un espectacle en suport a Ràdio Pica, sempre amençada de tancament. Hi van participar grups, actors i poetes, tant joves com històrics, de l'escena barcelonina. Va ser una nit molt intensa i llarga. Es va fer el que es va poder. El tancament de Ràdio pica representa una pèrdua desgraciada per a la vida cultural de la ciutat. Una més de les que es produeixen.
30 anys d'història d'una emisora que sempre va donar suport a l'escena alternativa, els creadors joves, genis incompresos, barruts de primera categoria, autèntics mestres que mereixerien estar a tots els canons, fantasmes oportunistes, persones amb un talent fora del normal (en fi, de tot!) que al llarg de tot aquest temps han tingut una finestra a trávés de la qual sorprendre, incomodar i acompanyar les ànimes inquietes, a punt de tancar per culpa de les noves lleis i els nous temps de la TDT i tot això ben quadriculadet i repait abans no ens arribi a taula.
La nit, ja ho dic, va ser allò que en diuen "màgica". Però que en quedarà de tot això d'aquí un temps? A qui l'importarà tot aquest esforç? És igual, bé s'havia de fer, no?
El cartell, dissenyat per Cifré. Hi podeu veure els noms dels artistes que hi van participar.
Un servidor de vostès, en un moment de l'actuació de Motor Combo.
L'Eli Gras al baix i a la veu i jo al sintetitsador: Motor Combo
La tauleta amb els productes de "La Olla Expréss" exposats.
El passat 14 de maig va haver-hi la presentació del meu llibret “Èquili qua!” a El Cable de Sitges, tal com ja havia anunciat al seu moment. L’esdeveniment fou un èxit, bé i considerant un parell de factors no poc importants que hi jugaven en contra: la pluja, que no deixà ni un moment de fer la guitza, i el Barça que havia guanyat la Copa del Rei el dia abans.
Si bé suposo que no costa gens d’entendre el perquè de les contrarietats meteorològiques, potser més d’un es preguntarà que hi té a veure el triomf de l’inefable equip barceloní. Doncs bé, resulta que molts dels qui volien venir a la presentació —a part d’un important nombre de parroquians habituals del local, que molt probablement haurien estat allà, per casualitat, fins que ja no ens haguessin pogut aguantar més— celebraren amb tanta rauxa el triomf futbolístic, que després de tot un dia dedicat a les obligacions laborals, en arribar l’hora de la festa llibresco-musical, a les 8 de la tarda, no s’aguantaven drets, pobres.
De fet, sé que més d’un dels que assistiren havien estat a la Sodoma i Gomorra de la nit anterior. Per les caretes que feien a mi em venien constantment ganes de baixar de l’escenari i començar a repartir massatges i sobrets d’Almax. Aquell panorama de cossos esbalmats per la batalla blaugrana convidava a la pietat. Pel demés, tot va anar com una seda i goso dir que, amb tot, l’acte va tenir el seu puntet d’històric. D’històric de pa sucat amb oli, molt i molt local, si voleu, però històric al capdavall.
El Cable habilità l’espai alçat, on hi ha una part important de les taules i cadires del local, com a escenari de la presentació. Per a l’instrumental que acostumem a portar era una mica justet—jo mateix vaig rebre un parell de cops a la closca amb la part superior del baix de la Eli—, però també molt acollidor, què caram. A més, no ens podem queixar perquè sembla que en aquest lloc (tot i que no és un fet habitual) hi ha arribat a tocar algun grup de rock d’una certa envergadura, amb bateria acústica i tot plegat.
El material que dúiem era el que acostumem a portar en un concert de Motor Combo de proporció mitjana. Vist des del públic, a mà esquerra hi havia un petit micròfon, el baix elèctric, la guitarra amb els seus pedals d’efectes i la caixa de joguines sorolloses de la Eli. Al centre hi havia un micròfon amb peu i la percussió electrònica (amb els dos bastonets xinesos que usem per a percudir-la). Finalment, a la dreta del tot, la taula de mescles i el meu sintetitzador principal, amb el seqüènciador. A baix, al nivell de la resta de taules però al raconet esquerra de l’escenari, hi havia una tauleta on hi teníem els llibrets i altres productes de La Olla Expréss, exposats amb la cura que sempre caracteritza a la Eli.
Tot i que la major part dels assistents foren molt puntuals, la presentació no començà fins a les 8 de la tarda.
Clip amb el resum de la festa, per a qui no tingui temps de veure la resta.
A partir de llavors, el Juan Crek, que va fer de mestre de cerimònies al llarg de la nit, presentà l’acte. Per qui no ho sàpiga, en Juan Crek és un personatge de classificació impossible, un absolut clàssic de l’underground (i no tan underground) barceloní. Al llarg de més de 35 anys ha fundat i format part d’alguns dels grups més emblemàtics de la música experimental del nostre país, com Macromassa, Alas de Cresta blanca i, darrerament, Ongo. A escena acostuma a presentar-se a si mateix com un personatge impassible, entre el poca-soltisme químicament pur i el distantanciament brechtià (oh, que bé poder dir aquesta cosa!), independentment del que pensi el públic. Sempre farà i dirà el que li passi pel cap i li vingui més de gust en cada moment. Per la seva boca sortiran genialitats, barbaritats d'una correcció política variable o un acudit pèssim. Això té el seu punt de perill, força estimulant pels amants de l’inesperat. De vegades les coses surten bé, d’altres no tant. Però al planeta Crek aquí està la gràcia.
La primera part constà de les lectures de dos dels textos continguts al llibre que presentàvem. El primer dels seleccionats fou “L’eruga del mar”, amb lectura a càrrec de Juan Crek, mentre Motor Combo (Eli Gras i un servidor de vostès) interpretàvem la banda sonora, una versió del nostre valset “Pànic minúscul”, on la Eli fa la melodia al baix i jo toco amb so d’orgue de pobres.
Clip complet de la lectura de "L'eruga del mar".
Per a la segona lectura vaig escollir el text més llarg del llibre, el conte “Sputnik 3.5”. Aquest cop el vaig llegir jo mateix, alhora que feia un so estrany “espacial” amb el sintetitzador. La Eli, a la guitarra, a les joguines sonores i veus i en Juan Crek fent veuetes del General Petrov i de la dona del pobre Dimitri (en un rus macarrònic, inventat) feien el gruix del coixí sonor que ajudava a crear l’ambient.
Clip complet de la lectura d"'Sputnik 3.5".
A continuació, la Eli restà sola a l’escenari per interpretar a la guitarra i a la veu, i amb l’ajut d’una base programada, dos temes seus molt antics i que recentment ha recuperat per a Motor Combo: “Taxi” (en anglès) i “Automàtic Automático”. A mi m’agrada molt quan la Eli fa aquests temes ella sola i no estic jo per l’escenari fent el borinot. La carrera de la Eli com a músic no és poc llarga, també. Va fer el seu primer concert de música electrònica improvisada experimental quan amb prou feines tenia tretze anyets. Des de llavors, ha viscut tot tipus d’experiències, ha tocat amb grups d’estils variadíssims i a festivals de música experimental de tota Europa. Un dia li faré una entrada com Déu mana, perquè l’energia d’aquesta dona no hi cap en un paràgraf com aquest.
Dos breus fragments de la actuació en solitari de la Eli.
La tercera part de la presentació era una versió resumida de l’espectacle que fem de “La Trouppe de La Olla”, bàsicament dirigit pel Juan Crek, en el qual ell llegeix-canta-interpreta textos seus i Motor Combo li fem la música de fons. Per a la ocasió vam seleccionar textos extrets del seu volum “Amor platónico por los animales”, que forma part de la col·lecció de llibres-objecte de La Olla Expréss. El primer era “La cabra”, amb la Eli a la guitarra i jo al teclat, després el recitat de “Dichos de perros” i al final un “meddley” on, sobre una música d’inspiració vagament africana, amb la Eli ara al baix, en Crek s’engresca una mica mentre recita “Okapi”, “Licaón” i Cerdo”.
Clip amb tres breus fragments d"'Amor platónico por los animales" de Juan Crek.
La quarta part ja era, directament, un breu concert de Motor Combo, sense res més. Aquest cop, però, hi havia amb un intermedi en el qual jo feia un tema en solitari i un altre amb en Juzz Serrado. Els temes de Motor Combo de la primera part foren “Ós i mel”, “Me gusta”, “El avión” i “Caspa indòmita”.
A l’intermedi vaig fer l’estrena d’una espècie d’artefacte musical anomenat “Tot és un cafarnaüm”, en el qual faig tots els papers de l’auca. Entre una cosa i l’altra el tema dura una mica més de vuit minuts; per tant, la cosa és llarga. Aquesta peça era una sorpresa per a tothom, fins i tot per a la meva companya de grup. La lluita final amb el “monstre” fou accidentada, però divertida, crec.
Clip amb "Tot és un cafarnaüm" complet. Editatge a partir de les filmacions d'Angelina Salesas i Pip Manley.
La següent sorpresa vingué quan en Juzz Serrado pujà a l’escenari. La Eli estava informada de que en portàvem alguna de cap, però ignorava exactament el què. En Juzz s’avingué a col·laborar en una versió resumida del “Trans Europa Expréss”, el clàssic dels alemanys pioners de la música electrònica Kraftwerk. Especialment per a aquella nit el rebatejàrem com “La Olla Expréss”. La poca lletra, que a l’original és estrictament un dietari d’un viatge en tren per Europa, fou transformada en un tot de referències i petites bromes privades. La Eli les encaixà amb sentit de l’humor. En Juzz interpretà la part principal del ritme a la percussió electrònica, amb els bastonets xinesos i la seva precisió cronomètrica, ja proverbial, i jo m’encarregava de tocar les melodies, controlar el sons i les entrades i sortides del seqüènciador.
Clip amb "La Olla Expréss" (versió del "Trans Europa Express" de Kraftwerk) complet, editat a partir de les imatges preses per Angelina Salesas i Pip Manley.
Per acabar, la Eli tornà a pujar i férem junts la segona part de Motor Combo amb “Joguines i rellotges”, “Fluriflan perlex” i les inevitables “Zapatillas suecas”. Haig de remarcar que la major part de les lletres de Motor Combo són de la Eli, fet que no prou gent sap. La de “Las zapatillas suecas”, sense anar més lluny, es pot trobar al seu propi llibre “Queridos objetos y otras poeprosas”, que en un principi vaig musicar i, que després dels canvis que ha experimentat de llavors, ja és una peça de Motor Combo fifty-fifty, Eli i Florenci, com tota la resta.
Clip amb "Las zapatillas suecas" completa.
El públic va ser fantàstic. Em va encantar de veure gent de totes les edats, la major part d’ells entregats a gaudir de l’espectacle, amb un respecte i atenció com poques vegades recordo. D’altra banda, el suport i comprensió donat pel Manel de El Cable fou en tot moment extraordinari. Tant els problemes que patirem per culpa dels talls del trànsit—ja sabeu que mig poble està potes enlaire—, com els trasbalsos logístics normals que comporta muntar un cacau com aquest, foren molt menors gràcies a la seva predisposició a ajudar perquè no ens faltés de res.
Bé, i ara bé el paràgraf tipus Almodóvar recollint l’Òscar. Abans que res, però, vull reconèixer l’ajut de la Eli, amiga de tota la vida, editora del llibre i companya musical a Motor Combo i la col·laboració del Juan i del Juzz al llarg de la presentació. Des d’aquí vull agrair, també, la presència a tot el públic que va venir i la bona voluntat als que no ho poguéreu fer, pel motiu que sigui. Vull donar les gràcies a la família pacient i comprensiva —ves quin remei, fill!—, amb menció especial a ma germana Angelina, que ajudà tant a vendre a la paradeta dels productes de La Olla com a la filmació d’alguns fragments de l’esdeveniment (i que a més em va fer la corbata que portava, el mateix dia!), a la Pip, la meva senyora, qui també va fer de “camerawoman”, i a ma mare que sembla, que malgrat tot el que va veure, no em desheretarà. Cal també que doni les gràcies als responsables de El Cable, a les noies de la papereria llibreria Universal i a la Katia de Ni Mu —que va venir amb el seu fillet Alan de quatre anyets, pobret!—, sense els quals l’acte hauria estat impossible. Cal no oblidar aquí a la increïble Carmeta, qui va fer de primer enllaç i que sempre ens ha donat un suport incondicional i un bon rotllo descomunal. Una menció especial mereix també l’Helena Bonals, que es desplaçà des de la capital i a la qual, també, no és poc el que li hem d’agrair. Tampoc puc oblidar la celeritat, eficacia i facilitats donades per l'Eco de Sitges, amb la publicació de la informació sobre l'acte. A tots els demés, coneguts que feia molt que no veia, d’altres que veig sovint, d’altres que conec de vista però que per primer cop ens creuarem alguna paraula, i a tots aquells a qui per primera vegada us bombardejàrem el cap amb les nostra bogeria innòcua, recordar-vos que no oblidaré la vostra presencia, al menys si no rebo un cop de mall al cap que em faci perdre la memòria.
Sí, finalment ja hi ha lloc i data de presentació del meu llibret de contes "Èquili qua!".
Ja acabo de portar el text que apareixerà al proper Eco de Sitges, escrit a mà entre varies persones, de manera que l'autobombo quedi ben diluit, o potser corregit i augmentat: ja se sap que això de parlar d'un mateix en termes elogiosos sempre queda molt patata, a menys que no tens la gràcia amb que ho fa el Gran Wyoming.
No patiu, que no convertiré aquest bloc en una pàgina d'anuncis, ni penso comentar cada vegada que es faci una presentació del llibre (si n'hi ha més, és clar). Però aquesta de Sitges, que voleu que us digui, em fa una il·lusió especial i em fa gràcia de comentar-la. Sóc així de bleda.
El text diu així:
Presentació d' "Èquili qua!"
Dijous 14 de maig, a les 7’30 de la tarda, a El Cable (fundat el 1940)el bar de tapes de Sitges per excel·lència, es farà la presentació d’ “Èquili qua!”,un petit recull històries curtes i textos patafísics escrits i il·lustrats per l’inquiet dibuixant, escriptor i músic sitgetà Florenci Salesas, editat per l’editorial i associació cultural gracienca La Olla Expréss, que branda orgullosa l’eslògan “¡para mentes a presión!”
“Équili qua!” és el volum número 11 de la ja clàssica col·lecció de llibres-objecte que du la hipercreativa Eli Gras, i el primer escrit i publicat integrament en català. Està compost de set textos de llargada diversa on s’hi barregen l’humor, l’absurd, un punt d’amargor i un altre de mala llet.
L’espressió “èquili qua!”, és una catalanització de la italiana “ecco li qua” (aquí el tenim). En català més aviat seria un sinònim d’altres com “això mateix!”, “m’ho has tret de la boca!” o “justa la fusta!”.
La crítica literària Helena Bonals, li ha dedicat un dels seus Anticànonshttp://anticanons.blogspot.com/ (ressenyats a la revista Literata), on hi diu: “Aquest llibret m’ha generat tants de comentaris com una obra de dues-centes pàgines. Potser perquè es tracta d’una prosa de fusta, molt densa, ja he parlat de prosa poètica. Espero haver-li fet una mica de justícia a aquest autor. Justa la fusta!”
A la festa de presentació hi haurà una part de lectura musicada d’algun fragment del llibre, una actuació de Motor Combo, el duo d’electrònica de butxaca que Florenci Salesas té amb Eli Gras, una col·laboració musical/poètica amb Juan Crek, l’artista més solemne i provocador de Barcelona, i potser alguna sorpresa més. L’acte serà presentat pel mateix Juan Crek, amb la seva proverbial capacitat per a generar tensió entre el respectable. Una presentació d’un llibret de La Olla Expréss no és mai una presentació normal, això us ho podem assegurar.
Els contes de La Olla Expréss es poden trobar de moment a dos de les botigues més entranyables de Sitges: Ni Mu, on hi podeu comprar la moda més moderna i alhora més autòctona, i la papereria-llibreria-quiosc Universal, on juntament amb la col·lecció de La Olla Expréss hi ha de tot, a més de molts altres llibres d’interès local.
L’acte començarà el més puntualment possible. Tothom hi està convidat.
No cal dir que estic molt agraït a totes les persones que m'han donat suport, tant a mi com a la Eli Gras, la meva amiga i editora. De debó, tothom hi és convidat i estaré molt content de veure-us les cares a tots, fins i tot als que encara no us la conec.
