El "Porquet de Sant Antoni" i els seus altres mil noms

El simpàtic insecte que m'he trobat aquest matí, al camp, abans i després que li acostés el dit

Tota la vida els he anomenat "insectes bola" i, ja de gran --per fer-me l'interessant--, "trilobites", però ja em figurava que devien tenir un altre nom. He mirat Internet i sembla que un dels seus noms populars és el de "Porquet de Sant Antoni" (Armidillidium Vulgare), subordre (Oniscidea) dels crustacis isòpodes, però en té molts més. No us copiaré l'entrada sencera de la Vikipèdia de l'enllaç, Porquet de Sant Antoni, però sí els diversos noms que rep segons la zona. Com acostuma a passar en altres casos, la varietat representa tot un festival:

truja  

trugeta 

trujola

porqueta

gorrí

garrineta/gorrinet(a), 

gorrin(y)a, 

baconeta de Sant Antoni 

tocinet; 

panerola

pastera

pastereta 

pastoreta

somereta del Bon Jesús 

muleta del Bon Jesús

cabreta

bouet de Sant Antoni

conillet de Nostre Senyor

cuc/cuquet de bola

cuc/cuquet de Sant Antoni 

boleta de Nostre Senyor

cuca de la Mare de Déu 

cuqueta del Bon Jesús 

aranya del bon Jesús 

gitano,

oriol 

marraco 

marrameu

paternostrera 

caterineta i/o catalineta blava, 

gallineta 

gallinorba (a/en)dormidora

endormida, 

papa de l'enaiguament 

papa dormidora 

porcellana i 

tall de moc

... 

Com podeu comprovar molts noms connoten santedat. I no ens hauria d'estranyar. Parlem d'un dels pocs insectes que susciten simpatia d'una manera més consensuada. No comparteix la bellesa espaterrant de les papallones o de les marietes --la seva grisor proletària no resulta estèticament gaire motivadora--, però té unes peculiaritats que el fan molt simpàtic. Primer, acostuma a ser un animaló força solitari. Si se'ns presentés acompanyat d'una plaga de germanets d'ou --com fan les paneroles i altres escarabats d'aquells que posen els pèls de punta-- la seva visita seria certament acollonidora. Després, és una bèstia més aviat camperola, de jardí, no el típic intrús que et trobes a la cuina, mirant de camufar-se entre les olives de l'amanida. I, finalment, té l'espectacular sistema de protecció, que l'ha fet mític entre els infants de totes les generacions: quan li acostes el dit aquesta mena d'esborrany d'armadillo es converteix en una bola. I així, tot fet una piloteta, resta protegint-se de les inclemències del món exterior fins que ha transcorregut prou temps com per considerar que el perill ha passat. Una bestieta amb aitals atribucions autoprotectores, no ens enganyem, entendriria el mateix Billy The Kid. Amb tot, trobo curiós el tracteque li acostumem a reservar els humans. Per una banda pensem que s'ha de ser molt mala persona per esclafar-ne un, a plena voluntat i, quan nosaltres mateixos en som responsables, per accident, ens sap molt de greu, com si haguéssim comés un crim irreparable contra la natura. Per una altra, però, quan te'n trobes un costa molt --encara que tinguis pressa--, reprimir-se de fregar-lo amb la punta dels dits, almenys una vegada, per experimentar com es fa bola. Quina contradicció! Pobra tita! Ella anava tan tranquil·la cap a casa, a fer les seves coses de bestiola, i nosaltres li fem perdre el temps amb aquesta bretolada fútil. Jo, avui mateix, no me n'he pogut estar de fer passar la broma a la que m'he tropat per fer-li les dues fotografies de dalt. Tot un abús de poder, ho sé. Per aquest motiu entendré que el dia que vingui un extraterrestre gegant m'utilitzi com a peça per jugar al seu parxís. Aquí estaré, esperant la meva penitència, amb la dignitat d'un capità de navili.

Voleu salvar el món? Kill Amazon.

De vosaltres depén fins a quin punt voleu col·laborar amb aquestes bandes internacionals de criminals. Sempre us queda l'opció de continuar comprant-ho tot per internet (no a les botigues, que bé fan de vendre així, sinó a les companyies mafioses tipus Amazon) i anar a manifestacions anticapitalistes, per netejar una mica la mala consciència. Si només tinguéssim Visa compartida una de cada vint persones, per comprar el que resulta imprescindible (allò que de cap forma humana es troba a prop: jo he fet quilòmetres per comprar un pedal d'efectes a una botiga de Vic, perquè no es trobava ni a Barcelona... i us juro que no em sobren ni els calers ni el temps) i per col·laborar amb Verkamis i similars, l'esclavatge de la humanitat es reuïria d'una manera dràstica. Vosaltres veureu si voleu continuant fent l'imbècil. Aviat eliminaran els diners i la Visa serà una obligació, diuen. Fantàstic. Els diners, que fins ara han estat acusats com el gran mal de l'humanitat, encara els haurem d'enyorar! "Però amb que surt aquest ara"?. Llògic. Sabeu allò de "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra"? Doncs mira, cert, però no aquí, perquè d'aquest pecat curiosament n'estic força de lliure (fins ara, i amb 54 anys crec que comença a tenir el seu mèrit no haver tingut mai una tarja de cap mena, i els dos o tres que m'heu deixat la tarja quan no hi havia altra remei sabeu qui sou). Jo sóc un egoïsta insolidari, que em moc més per impulsos que per reflexions, que no sóc exemple de res, sinó més aviat tot el contrari, que omplo aquest món de tanta misèria com el que més... excepte en això. Per tant, avui sí, em permeto el luxe de fer-me el superior moralment (tots tenim dret a un dia i avui és el meu, ves) i cantar-vos la canya. El dia que estigui obligat a fer-me la primera tarja de crèdit crec que aleshores sí que cremaré una sucursal bancària. Als amics i parents que me n'han deixat una quan m'era imprescindible, gràcies. I als amics i parents que he vist com havíeu de tancar la vostra paradeta independent i després haver de formar part de la fila inacabable d'esclaus de les grans companyies mafioses, gràcies pel color que heu donat a la meva vida comercial. A la resta, enhorabona, aneu fent. Que sí, que sovint una manifestació és l'única cosa que es pot fer. Però la millor manifestació és un bon canvi d'actitud col·lectiu.