He vist un cartell de denúncia que proclama que la pedofília és un crim i la homosexualitat no. De ben segur que ara em ficaré en un bon cacau psicològic i ja imagino que els amics psicòlegs em picaran el crostó (o no), però crec que ni una cosa ni l'altre ho són. M'explicaré:
L'acció de cometre actes sexuals amb criatures (pederàstia) és un crim. El desig sexual cap a les criatures (pedofília), no: es tracta d'una fília com qualsevol altra. Fa poc vaig llegir una llista que gairebé em fa marejar; n'hi ha un fotimer, amb algunes de ben heavies per a les ments sensibles. El problema amb aquesta fília (com amb moltes altres d'aquella llista, també) és que la persona que la té no la pot practicar sense practicar l'abús d'un ésser en inferioritat de condicions. Això no passa amb l'homosexualitat, ni tampoc amb les fílies com el sadomasoquisme ni amb qualsevol altre mena de relació sexual entre iguals, entre adults que han arribat a un acord mutu. Cap persona té la culpa d'haver nascut amb la impossibilitat de sentir desig sexual cap a res més que cap els nens. Passa, però, que aquesta persona ha d'entendre que, per a desgràcia seva, no pot satisfer els seus desigs, per raons obvies. Si condemnem els pedòfils, a priori, podríem condemnar també els esquizofrènics o qualsevol que pateix altres alteracions.
Que no se'm malinterpreti, si us plau. Sóc pare de dos fills i espero que les lleis els protegeixin i siguin durs amb qui exerceixi violència i abús contra criatures, persones malaltes, animals i tothom que no es pugui defensar per si mateix. I sinó fos pare ho demanaria amb igual contundència. M'agradaria també, però, que la societat ajudés als qui pateixen inclinacions sexuals potencialment nocives per als éssers innocents sense condemnar-los a la foguera abans d'hora. Hi ha gent que ha patit autèntics inferns interiors per causes similars i no ha abusat mai de ningú. Em poso en el seu lloc i jo, que em considero un individu molt sexual (per sort, la meva sexualitat funciona dins uns paràmetres gens problemàtics socialment) valoro molt el mèrit d'haver-se de refugiar de per vida en la consolació en solitari. A mi em tocaria molt els nassos que a causa d'un "regalet" de la natura m'hagués d'abstenir de tota relació sexual. M'agradaria pensar que en aquell cas entendria que allò no ho puc fer, però m'és molt fàcil fer-me el moral si sé perfectament que quan arribi a casa no faig cap mal a ningú si la meva parella i jo ens desfoguem amb un clau antològic. Si parlem de mal parits cínics ja és una altra cosa. Aleshores, directament, aplicació de la llei. El tema és delicat, però m'agradaria que s'obrissin debats seriosos per no caure en l'obscurantisme disfressat de progressisme o conservadurisme i el linxament preventiu de liquidar-ho tot i confiar que el cel ja separarà els bons dels dolents.
Una bona amiga, la Montserrat Vergés, filla del genial poeta Joan Vergés i mare exemplar de tres fills preciosos, m'ha donat permís de publicació a un comentari que m'ha fet al respecte en llegir un esborrany d'aquest text. El considero molt enriquidor, tota una lliçó de maduresa (en el millor sentit de la paraula), d'empatia envers el patiment dels altres, d'humanitat i de sentit de l'evolució. Moltíssimes gràcies Montserrat per les teves paraules i per permetre que les inclogui en aquest post:
"Ho veig exactament com tu, Florenci... Aquesta conversa la vaig tenir d'adolescent amb mon pare, que ho veia com tu i jo no. Jo em vaig posar tossuda en què tots capats, pedòfils i pederastes. Ell em va ajudar a entendre que no és el mateix voler matar a algú que matar-lo, voler que el fotin fora de la feina que fer alguna cosa per tal que l'hi facin, etc... Em va ensenyar, amb temps i paciència, que una cosa són els nostres pensaments o els impulsos naturals i una altra de ben diferent els actes. En potència, molts de nosaltres som uns capullos. En acte, ben segur que no tants."
Pedofília no és pederàstia.
Peter Lorre en el paper de l'assassí de criatures a M (1931) de Fritz Lang, en el moment que esclata en públic, parlant de l'infern que suposa viure dins seu.
Peter Lorre, enmig de l'escena de l'esfereïdor monòleg
Peter Lorre: de professió, home anguniós
D'origen austríac, Peter Lorre (1904-1964) ha estat un dels millors i més desaprofitats actors de la història del cinema. Posseïa una varietat expressiva inacabable. Podia abordar amb igual desimboltura el drama com la comèdia, passar de registres de gran estatisme i expressions lacòniques a altres d'un histrionisme grotesc. La seva gran oportunitat li va venir quan només comptava amb 25 anys amb ni més ni menys que amb el paper de l'assassí de criatures de M (1931) l'obra mestra de Fritz Lang, i la penúltima que va rodar a Alemanya. El seu psicòpata va assolir unes cotes de patetisme i autenticitat que encara avui dia tallen l'alè i el seu monòleg considerat un clàssic que s'ha emprat com a exercici en escoles de cinema arreu del món.
Per desgràcia, mai més va tenir papers de la mateixa altura. L'actor, que arrossegava un cos que s'inflava i desinflava a cada film (tant aviat semblava una tortuga com una sargantana) i uns ulls de granota bullida, estava condemnat a representar éssers torturats o torturants. Per acabar-ho de posar fàcil, dos anys després d'aquell èxit, els nazis van arrabassar el poder. Lorre, com tants artistes alemanys o residents (el mateix Lang, per exemple), va fugir del país. Primer va pujar fins a Anglaterra, on va interpretar alguns rols secundaris interessants a les ordres d'Alfred Hitchcock. Ben aviat, però, va deixar la terra materna de Sherlock Holmes per salpar cap a Hollywood, on s'hi instal·là definitivament. Allà va tenir la oportunitat de protagonitzar una versió molt fluixa de Crim i Càstig (1935), inspirada en l'obra de Dostoievski, probablement un dels films més fluixos de Josef Von Sternberg, i el serial del detectiu japonès Mr. Moto, exòtic i com pocs, entre d'altres personatges estrafolaris.
Amb l'arribada dels anys 40, va començar a tenir una mica més de sort. Va enfilar alguns dels papers de repartiment més recordats de l'època a clàssics incontestables com a Casablanca de Michael Curtiz i The Maltese Falcon de John Huston, ambdues del 1941, al costat de Humprey Bogart, o Arsenic and Old Lace (1944), la hilarant comèdia negra de Frank Capra, amb Cary Grant. Els personatges que va interpretar en aquestes cintes van augmentar la seva fama internacional, però també el van acabar d'encasellar. Aquells éssers estranys, doctors boigs, miserables anguniosos que es bellugaven com un rèptil, li van servir de medi de subsistència fins el final dels seus dies, que van finalitzar a la factoria de l'inefable Roger Corman, al costat del seu amic Vincent Price. La seva efígie, difícil d'oblidar com poques, va sortir fins i tot els dibuixos animats de la Warner Bross, que van emprar la seva caricatura per a acompanyar a l'amic Bugs Bunny en uns quants curts.
Podríem argumentar, per no lamentar-nos tant, que algú amb un físic i una cara com aquella tampoc podria haver aspirat a gaire cosa més. Que encara gràcies. Per refutar aquesta idea, m'agradaria recordar el cas de l'anglès Charles Laughton, magnífic intèrpret d'aspecte diguem-ne original, que va protagonitzar clàssics realitzats per mestres del setè art com Wilder, Vidor, Renoir, Preminger, Hitchcock, Kubrick, etc. des que va començar gairebé el mateix any que el nostre home, fins que va morir, el 1962. Les coses van com van...
Hans Beckert acorralat
Del mut al sonor: un gran pas endavant pel que fa al so, deu passos enrere pel que fa als aspectes visuals
No hi ha cap forma d'art que hagi desenvolupat el seu llenguatge tan de presa com el cinema. En només 35 anys, des dels primers films d'Edison i els germans Lumière fins les últimes grans obres mestres de finals dels anys 20, el canvi equivaldria al que existeix entre les pintures rupestres i Vermeer de Delft per una banda i fins Kandinski per una altra: l'experimentació més radical ja es va esgotar tota pels voltants de 1929, no ho oblidem. El mateix Fritz Lang va jugar un paper important per donar ales al nou art. No ens estendrem sobre aquest tema que donaria per a tot un altre article. Només voldria deixar constància que l'arribada del sonor va encotillar enormement les possibilitats d'aquell llenguatge visual just quan havia arribat al cim.
El daltabaix que es va produir en els anys de transició (1929-1930) va suposar el final de tota una manera de realitzar cinema que havia assolit la màxima puresa i perfecció tècnica (el cinema mut) i el naixement d'una de nova (el cinema sonor). Cal recordar, però, que precisament en aquell període d'incertesa es van intentar alguns dels experiments més interessants pel que fa a l'ús del so i la imatge. De nou, tot tornava a estar per inventar. Els defensors de la puresa del gran moment del cinema mut hem d'admetre, també, que ben aviat es va trobar el camí adequat i els directors més perspicaços van saber adaptar la mobilitat de càmera i narrativa estrictament cinematogràfica existents abans de l'eclosió del so a les noves possibilitats que aquest oferia. Fritz Lang, en aquest sentit, va tornar a destacar com a personatge clau.
Metropolis (1927) havia estat una pel·lícula enorme. Massa i tot. Amb aquell film, Lang i la seva dona, la guionista Thea Von Harbou, van sobrepassar tots els límits d'espectacularitat i deliri pel que fa a la cinematografia alemanya. Els seus seguents films (Spione (1928) Der Frau im Mond (1929)), malgrat que en molts sentits potser milloren aquella obra mítica, que sembla volar més enllà del bé i del mal, no van superar el seu estatus en cap sentit. La última, rodada en plena transformació del mut al sonor, fins i tot va fregar el fracàs econòmic. Davant això, Lang es va veure obligat a pensar molt la seva primera jugada "sonora". I va fer bé.
El 1931, la càmera ja s'havia alliberat del tot de l'encorsetament al que de sobte havia estat sotmesa per culpa dels temibles micròfons. Durant el període que va del 1929 a començaments de 1930, aquells estris captaven el més mínim so: per evitar que el brogit de les càmeres eclipsés els diàlegs, les van haver de tancar dins unes cabines i filmar-ho tot a través d'un vidre. Això suposava un pas enrere visual terrible, que obligava als directors a recórrer a un estil narratiu com el que s'emprava vint anys abans. Per a un creador eminentment visual com Lang, això representava un crim estètic imperdonable, un retorn a les cavernes. Com hem dit, però, pel 1931 totes aquelles dificultats ja s'havien superat gairebé del tot i la càmera ja podia (si calia) tornar a volar com abans. Amb M, el director del monòcul i Frau Von Harbou, van crear una de les obres que marcarien una direcció autènticament cinematogràfica amb la nova tècnica sonora.
L'assasí davant la seva pròpia imatge M, un punt i a part dins la història del cinema
Obsessionat com sempre per arribar a aprofundir en les contradiccions de la condició humana, Lang va idear, juntament amb la seva dona, la següent història:
La ciutat de Düsseldorf viu atemorida per la presencia d'un misteriós assassí de criatures. Cada cop que es produeix una d'aquestes atrocitats, la policia realitza batudes massives pels baixos fons. El "sindicat" de lladres i criminals de tota mena, farts del sabotatge constant que aquestes batudes suposen per als seus negocis i, davant la incapacitat de la policia per atrapar el psicòpata, decideix cercar-lo i eliminar-lo pel seu compte. Al final, l'encerclen, l'atrapen i l'arrosseguen a les clavegueres, a la força. Allà l'espera una nodrida representació dels malfactors de la ciutat, amb el més notori de tots al davant, fent el paper de jutge, disposats a jutjar-lo com si es tractés d'una cort...
El film va suposar un triomf estètic i comercial complet. Molt més modest que Metropolis, tant en el seu plantejament com en les seves pretensions (aquell respirava per tot arreu la voluntat de voler ser, al preu que fos la pel·lícula més gran de tota la història del cinema, amb una autoconsciència que pot arribar a resultar enutjosa). Alguna cosa deuria de tenir quan, sempre que se li preguntava, Lang sempre responia que, de totes les que havia rodat, aquesta era la seva obra favorita.
He enllaçat el clip de la primera part de l'escena final. La podeu (heu de!) visionar aquí baix. Els diàlegs de la banda sonora es troben en l'original, en alemany, subtitulats en anglès. A sota he traduït al català l'estremidor monòleg de Peter Lorre, directament dels subtítols. Em sap greu, però el meu alemany es limita a saber que diuen les lletres dels temes de Kraftwerk.
Una de les víctimes innocents, en el moment que se li presenta un senyor que li regala un globus. Al fons, un cartell públic que avisa del perill i la recerca i captura del monstre. El text del monòleg, escrit per Thea Von Harbou i Fritz Lang i interpretat per Peter Lorre Què en sabeu vosaltres d’això? Qui sou vosaltres, a més? Qui sou? Criminals? Esteu orgullosos de vosaltres mateixos? Orgullosos de trencar caixes fortes, de fer trampes a les cartes? Robar coses que no són vostres. No us caldria fer tot això si haguéssiu tingut una bona educació o si tinguéssiu una feina honrada. Si no fóssiu un grapat de ganduls mal parits! Però jo… jo no em puc ajudar a mi mateix! No tinc cap control sobre això! Aquesta cosa dolenta dins meu, el foc, les veus, el turment… estan aquí tota l’estona, manant-me a sortir al carrer, seguint-me, en silenci, però la puc sentir com hi és. Es tracta de mi, perseguint-me a mi mateix. Jo vull escapar, escapar de mi mateix. Però és impossible. No puc escapar. Haig d’obeir. Haig de recórrer carrers inacabables. Vull escapar, fugir. I tota l’estona em persegueixen fantasmes. Fantasmes de les mares. I tots aquelles criatures. Mai em deixen tranquil. Són allí, sempre allí. Sempre, excepte quan ho faig. Quan jo… llavors no puc recordar res… I més tard veig aquells cartells I llegeixo el que he fet. Ho he fet jo tot allò? Però no puc recordar res. Però qui em creuria? Qui pot entendre el que suposa ser jo? Com em sento forçat a actuar… Com ho he de fer… Fes-ho! Jo no vull… Fes-ho! No vull, però fes-ho! I llavors una veu crida… No puc suportar sentir-la! No ho puc suportar! No ho puc suportar!...
Beckert esgarrifat en descobrir que algú li ha estampat la M de Mord (assassí) amb un guix a l'esquena de l'abric
I aquí teniu la primera part de l'escena, que acaba amb el diàleg que he transcrit més amunt. Espero que us agradi i en traieu un bon partit. Gràcies!
