Fantasia d'El Greco (petit sainet local)

El caballero de la mano en el pecho d'El Greco

El divendres 20 de juliol del 2012 es va celebrar un sopar-espectacle a l'Hotel Melià de Sitges en honor als 25 anys de la Fundació Ave Maria, dedicada a la cura de les persones amb discapacitats psíquiques. L'afluència de públic (més de 580 persones), la organització i l'espectacle que es va oferir, en el qual hi van participar un bon nombre d'artistes professionals i afeccionats, joves i velles glòries sitgetanes, va resultar tot un èxit. 

Al llarg de la primera part de l'acte es van atorgar diversos premis a persones i institucions que han col·laborat amb la Fundació, desinteressadament, parlaments de les autoritats i un espectacle a càrrec dels propis interns, organitzat per un grup de voluntaris sense els quals res del que es veia —i no es veia— seria impossible. No cal dir que aquesta va ser la part més emotiva de tota la nit. Un cop acabat el sopar va començar un espectacle de varietats orquestrat per en Josep Milan. La llista d'artistes que hi van col·laborar (cantants, ballarins, actors, humoristes, etc.) seria massa llarga de mencionar. Només voldria afegir que tots ells ho van fer de tot cor. 

A mi em va tocar el privilegi de participar-hi amb un sketch humorístic sobre la popular estàtua d'El Greco de Sitges, a partir d'una idea del propi director, en Josep Milan. Vaig tenir la sort de comptar amb l'ajut de tres éssers humans de luxe: les actrius Sonia Ruiz, Maria Antònia Plana i Conchi Gasulla. Crec que vam formar un bon quartet —ens ho vam passar molt bé als assaigs— i vam defensar el nostre número amb prou dignitat. Vam tenir la pega, però, de comptar amb uns micròfons inalàmbrics de fiabilitat paupèrrima. Aquest entrebanc tecnològic va triturar algunes de les parts més divertides del text. A causa d'això, el sentit general —ja per la seva natura, un pèl extravagant— va acabar resultant inintel·ligible del tot. Mala sort. Otra vez será...

En qualsevol cas, els objectius principals a assolir (recollir diners per la fundació i celebrar-ne els 25 anys) es van superar amb escreix. Felicitats, Ave Maria!

Aquí sota, qui vulgui, pot llegir el text del nostre breu sainet:

FANTASIA D'EL GRECO

L'estàtua d’El Greco entra en escena. Duu una paleta i un pinzell a les mans i una actitud molt digna. Després d’uns pocs passos s’atura en un racó de l’escenari. En aquest moment apareixen les tres sitgetanes, en pinya, que també s’aturen (una mica com un eco visual) i l’espien de lluny. Se situen rere seu, a una distància prudencial. Ell, que en cap moment s’adona de la presència de les dones, torna a avançar el seu camí fins que s’acaba posicionant en un extrem de l’escenari. Elles el segueixen i s’aturen al seu costat, quedant tots, elles i ell, de cara al públic. El Greco mira de concentrar-se en una pintura imaginària. De tant en tant para, s’abstrau de la pintura i deixa anar un vers de Safo.

GRECO: ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτω…
Mª ANTÒNIA: Escolteu, aquell d’allà és ell, oi?
CONCHI: Jo crec que sí, però parla d’una manera molt estranya...
GRECO: ...ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτ… Πύτερος!
CONCHI: “Puteros”?
Mª ANTÒNIA: Com vols que hagi dit això? Però sí que parla "raru", eh...
SÒNIA: El Greco dominava moltes llengües i va viure a molts països.
CONCHI: Mira si en sap de coses, la nena...
GRECO: Parnassus, monte situs in Graecia!
CONCHI: Què diu, ara?
Mª ANTÒNIA: No sé que de fer un grec —o una cosa així— “per nassos”...
CONCHI: Potser que li ho preguntem si és ell, no?
Mª ANTÒNIA: Ja ho faré jo... (adreçant-se-li. El Greco deixa de pintar i es gira per escoltar) Perdoni, si us plau. Vostè és el Greco, oi? Aquell de l’estàtua del Passeig de la Ribera, davant el...?
GRECO: (amable, però orgullós) El mismo que viste y calza, bella dama. Domenico Theocopoulos —o Theocopuli— el Greco! (es gira i torna a concentrar-se en la seva pintura)
CONCHI: Ara diu que vol que el copulin?
Mª ANTÒNIA: Que no! Domenico Theocopulos...!
SÒNIA: ...o Theocopuli! Allò de Greco només era per fer-se vendre millor a Castella.
CONCHI: I com n’ha tret de profit dels estudis aquesta criatura, escolta!.. (a la Sònia) Tu diga-li que nosaltres sempre l’anem a veure quan passegem.
SÒNIA: Sí, però millor fes-ho tu (a la Mª Antònia).
Mª ANTÒNIA: (el molesta de nou) Escolti senyor... (dubta un moment, no se’n recorda gaire bé del nom. El Greco es gira, una mica impacient)... Silvio Copulo: Naltres, aquí, les tres, no hi ha cap diumenge que no el vinguem a visitar i admirar, allà, al peu del pedestal...
GRECO: ¡Los calzones desde las bajuras terrenales anhelais vislumbrar, aviesas damiselas, que bien conozco yo la molicie y las taimadas calenturas que os abrasan!
Mª ANTÔNIA: Això no és cert! Que som de Sitges!
EL GRECO: ¡Gran cosa!
Mª ANTÒNIA: Naltres som devotes de vós com ho som del mestre Santiago Rusiñol, a qui cada mes, aquí, jo i totes aquestes senyores que veu al davant, li anem a portar un ram i a qui vós li deveu el renaixement que va tenir. Oi, nena?
SÒNIA: Sí, en Cases i en Rusiñol van fer una exposició d’El Greco a Paris. Fins i tot van portar els seus quadres en una processó, amb música i tot. Gràcies a això —i a Sitges!— a vós se us té en consideració.
GRECO: Ah! Maese Ruiseñor... Un gran maestro, Ruiseñor... però que como la mayoría de pintores lo veía todo aplastado...
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”? Què diu aquest, ara? Si en Rusiñol no veia res “aplastado”! Si de cas vós ho veieu tot més llargarut i “esprimachado” que la palmera de l’ajuntament!
CONCHI: I escanyolit com el senyor alcalde!
GRECO: Reynés me fecit!
CONCHI: Què diu d’un rei que defeca, ara? Que “marranu”!
GRECO: Por cierto, ¿qué fablais, que os medio entiendo? ¿Provenzal?
SÒNIA: Llemosí?..
Mª ANTÒNIA: Però que dius tu ara, maca?
CONCHI: Molt parlar però a la universitat, a Barcelona, us espatllen totes!
MªANTÒNIA: Aragonès oriental, no et fot... Català, parlem! Verge santíssima el que em feu dir...
GRECO: ¡Da igual! Reynés me fizo de la cabeza a los piés ¡y fui la primera estatua de mi mismo, de cuerpo entero, en todo el Reino de España!
CONCHI: Quin Reynés?
Mª ANTÒNIA: Coi, el mateix que va fer l’estàtua del Doctor Robert! Passa, però, es veu que quan li va demanar ja no hi havia gaire calers. L’escultor va aprofitar un cos que ja tenia a mig fer, d’un altre encàrrec —una figura que mai li van reclamar— i només va haver de fer el cap. Després el va enganxar... Nyec! I... vaja, que fa cent anys ja s’estilaven les retallades, tu!
GRECO: ¡Calumnias! ¡Yo de cuerpo entero soy!
CONCHI: Aprofitat o no, trobo que sí que té un cos ben aprofitable...
Mª ANTÒNIA: També sembla —diuen, eh— que alguns dels quadres que s’asseguren com seus en realitat són falsos...
GRECO: ¿Falsos? ¡Más calumnias! ¡Zafias calumnias e ignominias! (es gira, emprenyadíssim, i es concentra en la pintura de nou, disparant traços molt violents en l’aire)
SÒNIA: No continueu per aquí que s’emprenya i llavors què diran de nosaltres? No oblideu que som un poble de cultura!
Mª ANTÒNIA: Ara tens raó tu. Ep! Tst! Tst! “usted”, (El Greco es gira emprenyadíssim, però escolta) des d’allà dalt, deu veure unes postes de sol la mar de maques per la banda de Terramar, oi?
GRECO: Unas buenas puestas de largo diría yo. Por los espigones, por la playa, aprovechando la oscuridad... De largo, largo, ¡y algunas así de largo! (marca un pam i mig amb les mans i una gesticulació que no deixa dubtes sobre la seva intenció de suggerir la mida d’un penis espectacular i en acabat torna a pintar)
Mª ANTÒNIA: Verge Santíssima! Si en diu ara de porcades!
SÒNIA: Perquè l’heu molestat!
CONCHI: És veritat! Pregunta-li per Sitges, que li sembla.
Mª ANTÒNIA. Això... i... Escolti, escolti! (El Greco es gira a punt d’explotar davant tantes interrupcions) I Sitges? Què li sembla Sitges?
GRECO: (en sentir la paraula Sitges sembla calmar-se una mica i tornar a un to amable) Oh! Silos, sí... és un pueblo muy fermoso. Muy fermoso aunque un tanto... aplastado!
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”! “Aplastado”! Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tant d’”aplastado”! Com continuï així li “aplastaré” aquest de ganxo que té!
CONCHI: Nena, calma!
GRECO: ¡Me calentais la cabeza!
Mª ANTÒNIA: La cabeza, la cabeza... l'única cosa que té seva!
CONCHI: Que l’has emprenyat!
GRECO: Yo lo veo todo largo ¡largo!
Mª ANTÒNIA: Si ho veu todo “largo” potser és que... que ho té “todo pequeño”!
GRECO: ¡Largo! ¡Largo!
TOTES: Ai, que s’esvera! correu, correu!
GRECO: ¡Largoooo!
Les persegueix i elles fugen, atribolades, entre crits i improperis improvisats. Se’n van.
FI

Corprenedora Mater Dolorosa d'El Greco

Entrevista feta per Lola Cañete per a Sitges D.C.

Fotografia de Montse Ruiz

Cuando conversar con Florenci Salesas puede ser "llençar-me a cercar coses noves sense paracaigudes" -Iª Parte- Per Lola Cañete

En Sitges existe uno de esos espíritus anacrónicos... un espíritu renacentista del Siglo XXI. Aprender, hacer y mover, podrían ser prefectamente las tres acciones que mejor se le dan. Un espíritu humanista de enorme cordialidad y simpatía, exhuberante. Interesado por diversos campos del conocimiento y apegado a ninguno. Florenci Salesas es compositor, escritor, músico, director de cine, dibujante y un largo etcétera... pero lo es nada más por serlo. no le mueve la ambición sino la inquietud y el entusiasmo. Florenci, gracias por dejarte entrevistar... Clicar aquí per llegir la resta de l'entrevista

L'honor de l'heroi (text complet de l'obra i video/muntatge d'un assaig)

"Tremoleu bergants, que l'heroi ha tornat!"

Fotografies de
David Ramírez (de l'assaig)
Edu Sentís (de l'estrena)

L’HONOR DE L’HEROI

Director: Josep Milán
Text: Forenci Salesas
Actors: Jordi Massip (Heroi), Florenci Salesas (Monsenyor)

.

Video on es mostra un muntatge que resumeig un dels assajos. En David Ramírez és el fotògraf (i actor professional) que apareix a l'escenari prenent algunes de les imatges que podeu veure a dalt.

Presentació del projecte teatral: quatre peces de teatre breu d'autors sitgetans

Ho portava a callat, sí. Però a l'Eco de Sitges d'aquest dissabte es va fer finalment públic el projecte teatral en el qual m'hi va embolicar el Xavier Miret, responsable de l'Arxiu Històric de Sitges. Us deixo amb l'article que ell mateix ha redactat per al setmanari local.




Representació de 4 peces de teatre breu d'autors sitgetans

de Xavier Miret i Mestre


Sitges és una Vila rica en capital humà, i ho demostren les constants iniciatives en una gran diversitat de camps. Entre els homes de lletres n'hi ha de reconegut prestigi i d'altres que ja han demostrat la seva vàlua, que cada cop es consolida amb nous treballs i fins i tot amb l'aval de premis. El nombre de publicacions literàries d'autor de Sitges que han anat publicant editorials d'abast general creixent.
Dit això es constata que malgrat que a Sitges hi havia hagut tot un seguit d'escriptors que escrivien obres de teatre i sarsueles, més modernament -en canvi- ha estat usual la creació d'espectacles teatrals fruit d'un col·lectiu i més atents al divertiment i a la imatge que no pas al tipus clàssic de teatre d'argument amb text d'autor.
Acceptarien els escriptors de Sitges la proposta d'iniciar el seu propi camí en el gènere teatral?
L'acollida a la idea va superar amb escreix les espectatives. Em vaig decidir a proposar el repte i als quatre primers que se'ls presentà -malgrat que era clar qeu no hi hauria diners pel mig i que la representació es faria a càrrec d'autors amateurs de Sitges- van respondre afirmativament. Sembla casualitat però els textos que han escrit per aquesta avinentesa van tenir alguns punts en comú: la brevetat que se'ls demanava potser els va condicionar a què es decidissin per un repartiment de pocs actors, dos, màxim 3.
Destaquem el fet que tots han sabut expressar un punt d'ironia i d'humor a través de l'absurd. És clar que la simple descripció de la realitat a voltes ens pot semblar ja estrambòtica i farcida de sarcasme.
Xavier Gimeno, autor que ja ha publicat 3 llibres que ben segur que no són desconeguts als lectors de l'Eco i que ha rebut el reconeixement a la seva obra amb diversos premis ha escrit expressament per a l'ocasió Urbi et orbi, a partir d'una parella de nouvinguts que de Barcelona passen a viure a la Vila.
Florenci Salesas, de qui en coneixíem els recull de contes Èquili qua!, gravacions de CD com Motor Combo que havíem sentit interpretar en directe a Sitges mateix, amén de l'activitat com a dibuixant i autor de llibres de biografies ha escrit L'honor de l'heroi, que de ben segur ens farà pensar sobre l'idealisme i la racionalitat, la cruesa de la realitat i l'heroisme.
Cèlia Sànchez-Mústich, reconeguda poetessa i escriptora en prosa amb un bon nombre de llibres publicats al seu cabàs ha escrit a partir d'un seu article periodístic Deliris Onomàstics.
A Emma Reverter, periodista residfent habitualment a Nova York, que ja destacà amb el llibre Guantànamo i que ha demostrat el seu enginy com a escriptora amb el llibre Cites a Manhattan vaig gosar demanar-li permís per representar un fragment d'aquest darrer llibre, cosa a la qual va accedir amablement.
Vagi per endavant l'agraïmet als autors per aquests textos de vàlua literària que han permès als actors tenir el plaer de representar-los i oferir-los als sitgetans. Progressivament s'anirà ampliant la informació sobre els actors i la direcció del tast de teatre que us proposem, que està previst de celebrar-lo al Prado el diumenge 4 de juliol a la nit.

Xavier Miret i Mestre




I bé, només recomenar-vos clicar damunt els noms per seguir els enllaços i veure amb qui me les haig d'haver. De mi ja sabeu el tipus de baliga-balaga que sóc, i per tant avui faré veure que no tinc ego i només enllaçarem els meus companys d'aventura. Contuarem informant. L'espectacle promet alguna sorpresa...

Xavier Gimeno

El paràssit social aquell, que ja deveu tenir avorrit

Cèlia Sánchez-Mústich


Emma Reverter

El director Joan Ollé fa una adaptació teatral d'El Quadern Gris de Josep Pla

El Jove Josep Pla (assegut a la taula) amb el seu amic Alexandre Plana (no em digueu que no s'assembla al Sergi Pàmies aquest senyor, oi?) en una foto feta a l'època en la qual passen els esdeveniments descrits al Quadern Gris

El director i escriptor teatral Joan Ollé, amb la col·laboració de Carles Guillén, ha fet una adaptació teatral del Quadern Gris de Josep Pla. L’obra es presentarà els dies 25, 26, 28 i 29 de juny al Teatre Lliure, dins la programació del Grec d’aquest any. L’actriu Montserrat Carulla i els actors Joan Anguera i Ivan Benet seran els intèrprets.

Trobareu una mica més d’informació a aquest enllaç:

http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp0809/43quadern1.htm

L’obra, però, tindrà una pre-estrena al mateix Ateneu de Barcelona, un dels escenaris on s’esdevenen algunes de les converses més memorables del llibre, aquest dissabte 13.

Clicant damunt el següent enllaç, trobareu més informació:

http://www.ateneubcn.org/web/continguts/ca/apartats/menudeines/ateneu_al_dia/noticies/200906/20090608.html

Així mateix, l’obra serà inclosa en el cicle de representacions de la temporada 2009-2010 del Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt (Girona) (i acabo amb la conya marinera de posar negretes i cursives, apa).

No crec que ningú pugui dir res encara sobre com s’hauran resolt la immensa quantitat de problemes narratius i de tot tipus que pot arribar a portar de fer una adaptació teatral del text; quina haurà estat la selecció, ni quin enfocament, to i actitud haurà pres el director davant l’obra. Treure’n qualsevol conclusió abans d’hora és, evidentment, una imprudent injustícia. La única cosa que podem fer és conjeturar, això sí. I a mi, que sóc un xerraire que no calla ni sota l’aigua, això de conjeturar m'encanta.

D’entrada, haig de dir que aquest l’Ivan Benet m’agrada. Crec que és un actor jove amb bona planta, ofici i que —detall no poc important— el trobo creïble vestit d’època. M’agradaria que ell fos el personatge principal, ves. No acabo d’entendre tant, però, la presència dels altres dos —il·lustres, això sí— acompanyants. De fet, pel Quadern Gris hi desfila tant de personal que es podria fer una obra monumental de més de quatre hores —amb descans inclòs, per anar a fer un assalt desesperat al toilet— amb més de dos cents personatges amb dret a rèplica, i deixar en l’espectador la sensació de no voler que allò s’acabi mai, de tant divertit, fascinant i elegant que tot plegat és.

Crec que no és el cas —no pel que fa a la quantitat d’actors; pel resultat ètic i estètic no en tinc ni idea, és clar. He escrutat la informació que he trobat, pel davant i pel darrere, i sembla que només surten aquests tres intèrprets. ¿Estem davant d’una presentació minimalista, o si ho preferiu, essencialista del llibre? Potser sí i pot ser que també estigui bé. De fet, fins i tot un bon monologuista, sense cap mena de decorat al darrere, podria fer-ne meravelles, només rememorant els texts i els diàlegs, com si ens ho estigués explicant assegut a la taula d’un bar. He vist que la informació que hi ha a l’enllaç de l’Ateneu hi diu que, com a mínim allà, es tractarà d’un extracte de lectures. En fi, no ho sé, ja ho veurem (o ho veuran els que podran anar-hi).

Cal tenir valor per resumir amb els tres personatges escollits l'anar i venir de vells —intel·lectuals de ciutat i de poble, pagesos, pescadors, pòtols i empresaris—, aquell mostrar sense mostrar, aquell subtext constant, carregat de tensió humorística, comicitat circumspecta, estoica, entre línies. I al final, la fugacitat de la vida, la pols que se’n du el vent, l’oblit de tot plegat i tot el que vulgueu, amb el seu pòsit amarg, d’una contundència similar, sinó superior, al relat Els Morts de James Joyce, és clar.

Confiem que Joan Ollé no hagi volgut fer una lectura massa solemne del llibre...  que també la podria fer! Resulta impossible d’acontentar a tothom. A més, ja ho sabem que cada lector del Quadern Gris té aquelles pàgines favorites i, ai d’aquell que gosi arrencar-la! ... mentre el del costat, admirador de la mateixa potència, aquella pàgina “imprescindible” se li ben refot, perquè, ell, el que no vol és que li toquin aquella altra, que no té a veure res, ni en to ni en intenció. És així. No és poca la gosadia del senyor Ollé.

Desitjo el més gran èxit a Joan Oller. Molta sort!