dijous, 16 de juliol de 2009

Què hi farem...



"Què hi farem": la frase feta catalana més odiada per la meva amiga Pip, angloparlant catalanòfila. Per una banda la podem entendre com el nostre punt zen, d'acceptació d'un destí incert, que no podem controlar. D'acord. Però val a dir que de vegades tenim aquesta frase, tota l'estona a la boca, com un escut protector per evitar de moure un múscul, aixecar-nos de la cadira i lluitar (pel dia a dia, per les coses grosses, les petites, les individuals, les col·lectives, etc.).

La frase, però, no ens pertany en exclusiva. En castellà també existeix ("que le vamos a hacer") i també s'usa molt. Es tracta potser, doncs, d'un tret llatí? Fins i tot en el cas que ho fos, dubto de fins a quin punt no pecaríem d'injustos si carreguem aquesta facilitat a tirar la tovallola només a nosaltres: només representem una part reduidíssima de la geografia mediterrània. No n'estic segur però sospito que la cosa va per aquí. En anglès no recordo que tinguin res de semblant. El més semblant seria el "what we can do?", però que té unes connotacions molt més actives, és clar. L'arronsament d'espatlles que acompanya el "què hi farem", el "que le vamos a hacer" o qualsevol equivalent llatí tampoc és tant comú al llenguatge corporal dels països del nord d'Europa.

No sé si hi ha algun tipus d'acceptació de derrota dins l'ADN de tots els pobles mediterranis, després de les desfetes colossals patides pels gran imperis i de les impossibilitats de respirar dels petits països que no són. Si una cosa han compartit tots els nostres pobles és el costum a la tirania i a l'anarquia, així, ben garbellades, alhora, suportats amb una barreja de servilisme i sentit fenomenal per a la trampa, la picaresca. Els britànics, quan venen a viure aquí, s'esgarrifen del paper mullat que representen les lleis d'aquesta zona de món. I això que un bon nombre d'ells ho fan justament com a representants dels tramposos del seu país!

Tenim un estil ben particular de combinar la pertinença a la col·lectivitat i l'individualisme més ferotge. Altres pobles també la comparteixen aquesta dualitat, però la mostren d'una manera molt diferent, gairebé en paral·lel, sense coincidir en cap punt amb les nostres. Els uns als altres, els altres als uns (nòrdics i gent del sud) ens admirem i esgarrifem mútuament, ara pel nostre individualisme, ara pel nostre sentit cívic. No es pot afirmar qui poseeix més sentit social i qui més individualisme. Ells i nosaltres som culturalment pitjors i millors en apartats més compartimentats que no pas el total. I després hi ha totes aquelles coses que ens són comunes a tots i que ens fa sentir que estem fets, al capdavall, de la mateixa matèria humana; que després de tot, les diferències no deixen de ser supèrflues, malgrat algunes excepcions que s'esmercen a destruir aquesta afirmació. Després de tot, però, no ens podrem escapar d'assegurar que els nòrdics mai diuen "què hi farem".

I creieu que ara mateix, abans de les sis del matí, amb el cap encara mig enboirat per la son, és hora de posar-se a pensar i escriure sobre aquestes coses?

En fi, què hi farem...

dimarts, 14 de juliol de 2009

Arcadi Mas i Fontdevila (1852 Barcelona- 1934 Sitges)



Clip dedicat al pintor i dibuixant Arcadi Mas i Fontdevila, realitzat i muntat a partir d'unes quantes fotografies que vaig prendre el dia de la inauguració de la exposició d'il·lustracions, a Sitges, per commemorar els 75è aniversari de la seva mort.

Apropant-nos als dibuixos podem admirar i emocionar-nos amb la bellesa i qualitat del treball d'aquest mestre, un dels millors artistes catalans del tombant del segle XIX al XX. Malgrat que al seu temps va ser reconegut com un dels grans per Casas, Rusiñol, i fins i tot el mateix Picasso (qui va realitzar algunes còpies a partir d'alguns dels seus treballs) és una figura moltíssim menys coneguda pel públic --i pels experts, desgraciadament-- que les esmentades.

En aquest auster muntatge musical les imatge i alguns dels seus detalls van i venen al ritme que marca, inexorable, el bellíssim "Trio" de Franz Schubert.

Espero que us agradi.

dissabte, 11 de juliol de 2009

Citroën 2cv pel Garraf



Després de gairebé un any espatllat, des d'avui puc dir que ja tinc cotxe una altra vegada: el meu pobre Citroën 2cv per fi funciona.

—I a qui li pot interessar això?

A ningú, és clar. Però mireu, per celebrar-ho, abans de tornar a casa he fet un tombet per dins el Parc del Garraf, pels camins rurals legals, i he rodat aquest petit clip que he muntat en no res.

Hi ha força imatges on sembla que la cabreta vagi com un Ferrari. Mentida. He muntat aquestes a doble velocitat amb la voluntat d'aconseguir un millor efecte. Per fer aquest vídeo s'han respectat escrupolosament totes les normes de circulació i no s'han posat en perill persones, animals, plantes ni minerals de cap mena, tal com dic a la pàgina on l'he penjat. No voldria pas ara que la policia em vingués a honorar amb multes que mereixen moltíssim més els genuïns i il·lustres mestres de l'incivisme en carretera. Jo, quan surto amb aquest cotxe, pocs cops passo dels 350 km/h. Ja ho sap qui em coneix.

Bé, ara ja puc anar a donar la volta al món sense emprenyar els parents motoritzats. Crec que començaré a escriure llibres com els de l'Espinàs, substituïnt les seves espardenyes per les quatre rodes Michelin, versió "no som més primes perquè les normes per circular estableixen aquest límit": En 2cv per Marina d'Or, En 2cv per Marbella y aledaños (en andalús), En 2 cv pels Monegros, abans que hi construeixin una reproducció de Las Vegas, entre d'altres. Hauré d'anar en compte no m'avanci l'insigne escriptor i articulista per l'esquerra que, malgrat els seus 82 anys, l'home tresca com una bicicleta.

Un altre dia ja faré una entrada extensa sobre el 2cv i la cultura. L'alta i la de masses: cinema, literatura, política, còmics, pintura, televisió, etc. Avui no.

Només em queda dir que al final del clip hi ha un petit homenatge al Clint Eastwood. Premi per qui el sàpiga veure...

Au! que tingueu un bon cap de setmana.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Sant Cugat V: El quadre d'Aine Bru sobre el martiri de Sant Cugat

Com a darrera entrada d’aquesta sèrie, voldria parlar una mica del quadre que Aine Bru va pintar entre el 1504 i el 1507 sobre el Martiri de Sant Cugat.

Hi ha qui ha dit que aquest pintor podria ser original de Lummen, ciutat del Ducat de Brabant, al centre d’Europa. N'hi ha d'altres que afirmen que pot ser de Brünn, que el seu nom real era Hans Brünn i que Aine Bru podria ser-ne una catalanització.

SemEl que si que es segur és que el mestre fou contractat per pintar el famós quadre que veieu reproduït aquí dalt, i que actualment es troba al MNAC. A partir d’aquí va fer unes quantes obres més (la més coneguda de totes és el seu Sant Jordi, exposat al mateix museu) abans de marxar definitivament cap a Itàlia.


Fig. 1 "El martiri de Sant Cugat" d'Aine Bru, pintat entre el 1504 i el 1507 (MNAC)

"El Martiri de Sant Cugat" o "La degollació de Sant Cugat" és una pintura singular per diversos motius. Entre d'altres hi ha el fet que se l’acostuma a considerar com el primer quadre renaixentista pintat al Principat.

Una de les moltes coses que criden l’atenció és la extrema violència, i la fredor amb que aquesta es portada a terme, que respira tota la obra. Xoca de veure el dramàtic contrast entre la imatge del pobre Sant Cugat, absolutament demacrat, fet pols, lligat a una estaca de mala manera perquè el seu botxí que l’està degollant com un pollastre, amb el desinterès integral dels senyors de la dreta, que semblen molt més interessats a discutir sobre els desorbitats preus dels fitxatges del Madrid que no pas a l’escena horripilant que s’esdevé tot just al seu costat. A sota hi ha un gos que algun comentarista afirma que és l’únic ésser vivent que sent pena per l'infortunat màrtir. A mi, la veritat, més aviat em fa la sensació que el ca passa olímpicament de l'amo, fins al punt de que sembla fer una becaina, amb una rotunda despreocupació, tan panxo.

Quina soledat la d’aquest pobre Sant! Quanta mala llet en l’ambient! Les poses de tots els personatges i la composició és un delirant còctel de primitivisme encarcarat i d’una mena d’atrevidíssim moviment (la cara del botxí està molt aconseguida) que no fa sinó augmentar l’angúnia i patetisme de l’escena. No crec que l’espectador del quadre és quedi gaire indiferent en contemplar-lo. Segur que gairebé sent el mal del ganivet a la gola i com les cordes bucals li peten a mida que el botxí de ganyota restreta s’aplica a la seva feina amb la professionalitat d’un perruquer de primera. Amb prou feines ens consola veure que més tard el malaguanyat Sant Cugat (Cucuphas, al llatí original) puja després al cel, voltat de dos amables àngels.

Podríem estar hores discutint sobre aquesta obra tan impactant. Però pel que ens interessa a nosaltres ara és perquè a la seva part esquerra, just darrere el ganyotaire degollador de santoral, hi apareix l’església de Sant Cugat, de la qual hem anat parlant i reproduint fotografies a llarg d’aquestes entrades sobre el Monestir.

Si us fixeu amb el detall de la fig. 2 i el compareu amb la fotografia de les fig. 3 i 4, podreu veure que l’artista va fer un treball notable de documentació. Bé, notable i espantós, tot alhora, ja que què coi hi feia l’església que es dedicaria al Sant, uns quants segles després de la seva indesitjada traqueotomia? Per no parlar de les robes contemporànies que tothom porta com si res, amb una visió futurista de la moda, que riu-te’n tu de l’Aramis Fuster. La fidelitat a la realitat és la mateixa que hi hauria si al Sant l’estigués massacrant en Robert de Niro, vestit com en una pel·lícula de gangsters del Martin Scorsesse. I després diem que Hollywood manipula! Si són uns afeccionats, pobrets...


Fig. 2 Detall de la part del quadre on es veu la façana de l'esglèsia i el campanar renaixentista tos just començat a construir


Fig.3 El conjunt agafat des d'un angle més baix i a la dreta que al quadre


Fig. 4 Aquest imatge és més frontal i per tant més semblant al quadre. Amb tot, l'angle de visió és encara massa baix i tampoc podem veure ni e cimbori ni el campanar petit

Després de tanta conya, cal dir, per ser justos, que el més probable és que la presència del temple fos una qüestió que formés part del tracte de l’encàrrec. No costa imaginar que els que van pagar per tenir aquesta obra mestra de la pintura terrorífica penjada en una paret ben visible de l’església volguessin que la presència de la imatge del temple mateix, fos el més realista possible. Potser es pretenia que els fidels que l'estiguessin adorant es sentissin directament concernits amb la dissort del màrtir (“Ostres, és que això va passar aquí fora mateix, què fort, tu!”)

I és aquí on entra amb força sentit l’adjectiu “notable”, perquè salta a la vista que, tot i la inevitable —i intel·ligent— simplificació, les semblances amb el temple de debò són més que evidents. La qualitat amb que Aine Bru capta i reprodueix el moment del paisatge que tenia en aquell moment davant seu és innegable. És, a més, un testimoni valuosíssim per a datar la construcció del gran campanar: si el quadre es realitzà entre el 1504 i el 1507, bé podem afirmar sense reserves que el gran campanar es començà a construir per aquestes dates, ja que a la pintura tot just comencen a pujar les primeres bastides.

Si us fixeu, podreu veure que fotografia i quadre no estan agafats des del mateix angle, i és una llàstima: si hagués tingut una reproducció de la pintura amb mi, hauria mirat de prémer el gallet des d’un punt de vista el més semblant possible (malgrat que, degut a la profusió d’arbres que hi ha ara a la plaça de davant el Monestir, no ho sé jo si hauria estat gaire fàcil). Amb tot, crec que tampoc costa tant entendre que si observéssim el conjunt amb la frontalitat que surt a l'obra de Brun, i des de l’alçada d’un tercer o quart pis de les cases del davant, podríem albirar el campanar petit i el cimbori (només el primer treu la punta tímidament a la foto) i la torre de l’esquerra quedaria a la mateixa alçada i igual d’encarada.

No m’allargo més. A partir d’ara us deixo solets, que feu les vostres observacions.



Enllaços a altres entrades sobre el Monestri de Sant Cugat



El claustre del Monestir



L'interior de l'església



Sant Cugat IV: Centre de la vila

Com a quarta entrada sobre el Monestir de Sant Cugat he decidit penjar aquestes fotos en color. A Sant Cugat hi ha moltíssimes més coses a visitar que no només el Monestir (hi ha, per exemple, la insòlita església de Sant Adjutori, d'estil preromànic; el Castell de Canals; l'Arxiu Nacional; l'espectacular Modernisme del Celler Cooperatiu; etc.).

Aquí, però, a penes hi trobareu una mica de la zona de vianants del centre de la vila, amb els seus edificis, la seva gent i algun vehicle força particular. A veure si us venen ganes d'anar a fer-hi una visita. Val la pena!



La mateixa cantonada, primer sense gaire gent (al voltant de 2/4 de 3) i la segona dues hores abans, quan els comerços estan oberts



Hi ha aparadors increibles, on sembla que el temps s'ha aturat fa quaranta anys i d'altres d'una modernitat absoluta







L'acolorida façana de l'Ateneu de la vila







Detall de la façana lateral de l'Ateneu




Local de bicicletes, on també hi ha una altra placa que commemora la presència de la penya ciclista més antiga de la vila



Interior del cafè (Cafè Gina) on vaig descansar uns minuts. És curiós el quadre que hi ha, que reprodueix el mateix racó on està penjat. Llàtima que dins el quadre no està autoreproduit a dins!



Autorretrat dins el mateix cafè



Enllaços a les altres entrades sobre el Monestir de Sant Cugat


El claustre del Monestir


Sant Cugat III: Exterior del Monestir i l'Església

Tercera entrada sobre el Monestir de Sant Cugat. En aquesta podeu veure algunes imatges dels voltants i de l'aspecte extrior, tant del Monestir, com l'església i altres dependències.



Restes de la muralla i l'entrada










L'església




Imatge de la façana frontal en la que es pot apreciar les proporcions de la rossassa i les rossetes laterals respecte a la porta i els altres elements que la conformen






L'església des de la part de l'absis, observada per una atent estàtua dedicada al pintor Miquel Cabanes





Altres edificis del voltant i detalls diversos









Allunyament progressiu del conjunt arquitectònic










Enllaços a les altres entrades sobre Sant Cugat




El claustre del Monestir



Interior de l'Església




Un tomb per la vila actual




El Martiri de Sant Cugat: el quadre d'Aine Bru