"Què hi farem": la frase feta catalana més odiada per la meva amiga Pip, angloparlant catalanòfila. Per una banda la podem entendre com el nostre punt zen, d'acceptació d'un destí incert, que no podem controlar. D'acord. Però val a dir que de vegades tenim aquesta frase, tota l'estona a la boca, com un escut protector per evitar de moure un múscul, aixecar-nos de la cadira i lluitar (pel dia a dia, per les coses grosses, les petites, les individuals, les col·lectives, etc.).
La frase, però, no ens pertany en exclusiva. En castellà també existeix ("que le vamos a hacer") i també s'usa molt. Es tracta potser, doncs, d'un tret llatí? Fins i tot en el cas que ho fos, dubto de fins a quin punt no pecaríem d'injustos si carreguem aquesta facilitat a tirar la tovallola només a nosaltres: només representem una part reduidíssima de la geografia mediterrània. No n'estic segur però sospito que la cosa va per aquí. En anglès no recordo que tinguin res de semblant. El més semblant seria el "what we can do?", però que té unes connotacions molt més actives, és clar. L'arronsament d'espatlles que acompanya el "què hi farem", el "que le vamos a hacer" o qualsevol equivalent llatí tampoc és tant comú al llenguatge corporal dels països del nord d'Europa.
No sé si hi ha algun tipus d'acceptació de derrota dins l'ADN de tots els pobles mediterranis, després de les desfetes colossals patides pels gran imperis i de les impossibilitats de respirar dels petits països que no són. Si una cosa han compartit tots els nostres pobles és el costum a la tirania i a l'anarquia, així, ben garbellades, alhora, suportats amb una barreja de servilisme i sentit fenomenal per a la trampa, la picaresca. Els britànics, quan venen a viure aquí, s'esgarrifen del paper mullat que representen les lleis d'aquesta zona de món. I això que un bon nombre d'ells ho fan justament com a representants dels tramposos del seu país!
Tenim un estil ben particular de combinar la pertinença a la col·lectivitat i l'individualisme més ferotge. Altres pobles també la comparteixen aquesta dualitat, però la mostren d'una manera molt diferent, gairebé en paral·lel, sense coincidir en cap punt amb les nostres. Els uns als altres, els altres als uns (nòrdics i gent del sud) ens admirem i esgarrifem mútuament, ara pel nostre individualisme, ara pel nostre sentit cívic. No es pot afirmar qui poseeix més sentit social i qui més individualisme. Ells i nosaltres som culturalment pitjors i millors en apartats més compartimentats que no pas el total. I després hi ha totes aquelles coses que ens són comunes a tots i que ens fa sentir que estem fets, al capdavall, de la mateixa matèria humana; que després de tot, les diferències no deixen de ser supèrflues, malgrat algunes excepcions que s'esmercen a destruir aquesta afirmació. Després de tot, però, no ens podrem escapar d'assegurar que els nòrdics mai diuen "què hi farem".
I creieu que ara mateix, abans de les sis del matí, amb el cap encara mig enboirat per la son, és hora de posar-se a pensar i escriure sobre aquestes coses?
En fi, què hi farem...
La frase, però, no ens pertany en exclusiva. En castellà també existeix ("que le vamos a hacer") i també s'usa molt. Es tracta potser, doncs, d'un tret llatí? Fins i tot en el cas que ho fos, dubto de fins a quin punt no pecaríem d'injustos si carreguem aquesta facilitat a tirar la tovallola només a nosaltres: només representem una part reduidíssima de la geografia mediterrània. No n'estic segur però sospito que la cosa va per aquí. En anglès no recordo que tinguin res de semblant. El més semblant seria el "what we can do?", però que té unes connotacions molt més actives, és clar. L'arronsament d'espatlles que acompanya el "què hi farem", el "que le vamos a hacer" o qualsevol equivalent llatí tampoc és tant comú al llenguatge corporal dels països del nord d'Europa.
No sé si hi ha algun tipus d'acceptació de derrota dins l'ADN de tots els pobles mediterranis, després de les desfetes colossals patides pels gran imperis i de les impossibilitats de respirar dels petits països que no són. Si una cosa han compartit tots els nostres pobles és el costum a la tirania i a l'anarquia, així, ben garbellades, alhora, suportats amb una barreja de servilisme i sentit fenomenal per a la trampa, la picaresca. Els britànics, quan venen a viure aquí, s'esgarrifen del paper mullat que representen les lleis d'aquesta zona de món. I això que un bon nombre d'ells ho fan justament com a representants dels tramposos del seu país!
Tenim un estil ben particular de combinar la pertinença a la col·lectivitat i l'individualisme més ferotge. Altres pobles també la comparteixen aquesta dualitat, però la mostren d'una manera molt diferent, gairebé en paral·lel, sense coincidir en cap punt amb les nostres. Els uns als altres, els altres als uns (nòrdics i gent del sud) ens admirem i esgarrifem mútuament, ara pel nostre individualisme, ara pel nostre sentit cívic. No es pot afirmar qui poseeix més sentit social i qui més individualisme. Ells i nosaltres som culturalment pitjors i millors en apartats més compartimentats que no pas el total. I després hi ha totes aquelles coses que ens són comunes a tots i que ens fa sentir que estem fets, al capdavall, de la mateixa matèria humana; que després de tot, les diferències no deixen de ser supèrflues, malgrat algunes excepcions que s'esmercen a destruir aquesta afirmació. Després de tot, però, no ens podrem escapar d'assegurar que els nòrdics mai diuen "què hi farem".
I creieu que ara mateix, abans de les sis del matí, amb el cap encara mig enboirat per la son, és hora de posar-se a pensar i escriure sobre aquestes coses?
En fi, què hi farem...
10 comentaris:
Hola Florenci quan he començat a llegir l'apunt, m'ha vingut al cap la teva escenificació de "l'home del carrer", ja saps que a mi m'encanta... Què hi farem!
El "Què hi farem" no es una negació o la incapacitat de fer quelcom. El "Què hi farem" es tant sols un crit en veu baixa, un toc d'atenció, una breu reflexió en veu alta per convidar a l'interlocutor a oferir una solució, o bé, per prendre consciencia un mateix de que alguna cosa s'ha de fer.
Això precissament és una cosa que fem molt els catalans; prendrens un temps, breu, amb un "Què hi farem", cercant una possible sortida per tot seguit agafar el que sigui amb força.
Així que ja li pots dir a Ms. Manley que no li tingui tanta mania a aquesta frase. N'hi han de pitjors, n'hi han de realment encongir els hombros i no fotre brot, com per exemple... "No hi ha res a fer", "no hay nada que hacer", o potser, per a ella més familiar... "Nothing to do".
A tot arreu hi ha mandra, de la mateixa manera que a tot arreu hi ha qui tira dels machos ;-)
A peu coix, gràcies per la floreta: millor que t'encanti que no que et faci fàstic. Ara, ja hi haurà a qui li sembla la cosa més horrorosa del món. Així és la vida i està bé: què hi farem, he, he.
Kioskero, potser sí que és una frase per prendre aire abans de tornar a la carga. No ho sé, jo ni li tinc cap mania ni preferència especial i si m'hi poso a pensar, la frase em sona una mica com un pèsam (i no em preguntis perquè, sempre m'imagino que la fa un senyor amb bigoti, vestit una mica antiquat, fent una cara compungida: per il·lustrar-la vaig buscar una foto així però només vaig trobar aquell paio de dalt). M'agrada això de "tirar dels machos" ;)
els catalans devem tenir molt assumida aquest aactitud de resignació, perquè d'altra manera no s'entrenen certes coses de la nostra història.
Però d'altra banda, també tenim una gran capacitat de resistència, pels mateixos motius.
Dues cares de la mateixa moneda
Sí, això de la resistència és també cert, Jesús; resistència i paciència. Són les qualitats de certs animals, també (ho dic sense cap segona intenció, de debò).
Per cert, benvingut i moltes gràcies per la teva visita. Dispensa el meu desconnectament transitori
L'alre dia a la "sala d'impaciència" de l'hospital, després de una espera de 3 hores vaig pensar en el teu post i li vaig dir la famosa frase al meu acompanyant però a la manera dels valencians de la Ribera:"Què hi anem a fer?" i la vaig acompanyar del mateix gest que descrius al post.
Resignació? indiferència? passotisme?...Què sé jo! l'altra opció era montar un numeret.
Benvinguda Joana. També és mala sort que justament hagis arribat quan ha estat aquesta entrada la que ha estat congelada més d'un més. He tingut un agost força mogudet --en el bon sentit, si vols-- però confio en poder començar a arrencar aviat de nou.
Em costa molt de reprimir-me de no dir la frase del títol! Però el que està fet, ja està fet.
Ah! i gràcies també per escriure'm com ho dieu a la vostra terra: m'ho apunto.
Són subtils diferències, res més. He arribat quqn el blog estava congelat, però indirectament hem intercanviat opinions al blog de Helena Bonals.
Em sembla graciós que li poseu l'article al nom propi, nosaltres no ho fem i tot i que ja ho sé que al català oriental és freqüent, em resulta un tant extrany quan l'expressió va dirigida a la Joana Són ximpleries del llenguatge, pero ens fan reaccionar d'una manera o altra.
Em sona el teu nom...Però potser estic equivocat. Havies rondat per RC?
Si senyor Xitus, sóc el mateix. I jo et vaig veure a tu fent un concert memorable al costat d'un músic flamenc (de flandes, no un competidor del senyor Camarón).
Un plaer torbar-vos per aquí. He estat gairebé tres mesos desconnectat i se m'ha acumulat la feina. Procuraré fer net i tornar el més aviat que pugui a penjar entrades.
A reveure!
Publica un comentari a l'entrada