Sant Cugat I: El Pati del Monestir

El passat divendres vaig tenir la oportunitat de sortir de la rutina gràcies al meu nebot. Ell havia de fer una visita a un client que té a Sant Cugat i li calia un conductor: fa poc ha hagut de passar pel tràngol d’una operació al genoll que, tot i que de moment sembla que evoluciona prou bé, encara és massa recent com perquè pugui fer massa el valent. Abans que jo tingués temps de dir alguna cosa, m’avisà que la cosa podia es allargar una mica i que, per no florir-me durant l’espera, em recomanà que portés un bon llibre, el portàtil o material d’entreteniment per prendre un cafè o el que fos mentre durés el seu compromís.

Jo vaig acceptar encantat. El fet era que aquell dia no tenia cap problema per poder-me organitzar el temps. D’entrada aprofitaria, doncs, per fer una visita al Monestir de la vila, un dels històricament més importants del país. Més tard, és clar, també faria un tomet per la vila, a veure com respira: no crec que visquí només de pedres mil·lenàries. Després, si encara em quedava temps, i com que el meu nebot va insistir molt en que realment en tindria de sobres, ja recuperaria forces a un cafè. Però això només si tenia temps. Trobo que seria una llàstima anar a un lloc de la importància històrica de Sant Cugat, que, tot i ser tant a prop —quina vergonya, de fet— no coneixia pràcticament gens i perdre les hores assegut en un local.

Al final, tot va anar fins i tot més bé del que m’esperava i, sense haver d’anar de bòlit, a toc de xiulet de Tour Operator tipus “Visiti Europa sencera en una setmana”, vaig tenir temps de fer-ho tot, amb tranquil·litat, i de pair-ho relaxadament, sense tenir la sensació de que ningú em fes empentes. La veritat és que divendres em vaig fer enveja a mi mateix. Quin fàstic de tiu, quina sort de poder fer el turista amb pretensions culturals! Mireu, “que me quiten lo bailao”, que diuen amb molt d’encert i tonto hauria estat si hagués llençat la visita a les escombraries.

No volia deixar escapar l’ocasió, tampoc, de poder fer una mica de reportatge fotogràfic. Al final em vaig fer un fart de prendre fotografies. No totes van sortir com hauria volgut —estan fetes a corre-cuita, mirant d’agafar un bon angle, això sí, però amb poc temps per entretenir-me i alguna de les “importants” van sortir mogudes, grr!— però confio que, com a mínim, ajudin a que qui visiti aquestes pàgines se’n faci una idea i li vinguin ganes de visitar aquesta vila tan maca. Perquè aquesta n’és una altra: Sant Cugat és un lloc molt i molt bonic, que val la pena de visitar amb calma. Us el recomano, de debò.

He dividit les fotos en cinc entrades, per tal d’evitar explosions d’ordinadors visitants en cadena —ja prou que deu de passar amb altres entrades meves—, a les quals hi podeu accedir des de totes elles, només clicant damunt les icones tan estupendes que he posat al final de cada entrada, a manera d’enllaç.

Espero que tingueu una bona visita virtual.

El Monestir de Sant Cugat

El Monestir benedictí de Sant Cugat és un dels més antics que de Catalunya i arribà a ser també, amb el conjunt que feia amb l'esglèsia que encara es conserva, el més gran de la seva època. Fou fundat el segle IX, damunt les restes d'una esglèsia Paleocristiana del segle VI, de les quals encara es conserven els fonaments, trobats durant unes excavacions, a l'estrem sud-est del pati del claustre.

La vila de Sant Cugat s'anà formant al voltant del Monestir, el qual tingué, no cal dir-ho, una important influència en tota la zona. A començaments del segle XIX, diverses circumstàncies van portar a que el recinte deixés de fer les funcions per a les quals havia estat creat. Aviat fou abandonat i més tard caigué en una trista decadència. Monestir i esglèsia patiren l'ocupació de les seves estances per rodamons, ramats d'ovelles. La degradació acabà arribant a les seves estructures, fins al punt de que fins i tot s'ensorrà el sostre del cimbori de l'església.

A començaments del segle XX començaren els treballs de restauració i recuperació del conjunt arquitectònic, alhora que es feren diverses excavacions en les quals es feren troballes arqueològiques de gran valor. Moltes de les dependències perifèriques es reconvertiren en edificis que acabarien fent funcions molt diverses (avui dia universitats i escoles) de manera que el conjunt es reduiria principalment al magnífic claustre, la casa abacial i l'esglèsia de la parròquia.

L'any 1931 tot el conjunt fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Actualment, les parts visitables del monestir són el claustre romànic dels segles XII-XIII, el sobreclaustre renaixentista del segle XVI, i les estàncies del pis de baix i el superior (la sala capitular i les dependències monàstiques, respectivament) ocupades pel Museu que amb maquetes, restes trobades al subsol i un audiovisual ens mostra la història de l'indret.

El Claustre del Monestir

Vista des del segon pis. En primer terme, al costat de la font central, es poden apreciar els fonaments de l'esglèsia Paleocristiana, de l'epoca visigòtica.

Les quatre cares del claustre

Els capitells


Aquest representa la victòria de les virtuts damunt els vicis.

Aquest és el més especial de tots: representa l'autoretrat d'Arnau Canadell, l'esculptor dels 144 capitells, malgrat que no se sap segur si tingué ajudants, cosa força probable. A la foto (que justament és la única que va sortir moguda) costa d'apreciar la inscripció on hi diu:

"HEC EST ARNALLI
SCULTORIS FORMA CATELLIQUI CLAUSTRUM TALECONSTRUXIT PERPETUALE"

És a dir: Aquesta és la figura de l'escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat.

Aquí podem veure la cara frontal del mateix capitell. Hi apareix l'esculptor a la dreta i un monjo que li du un bol amb menjar a l'esquerra. Desgraciadament aquestes figures són de les que estan més malmeses: els caps de les figures no hi són i, al ser figures exclusives (no com en el cas de les series de cares d'animals que hi ha a les bases de les columnes), s'han perdut definitivament per sempre.

Les bases de les columnes

És molt curiosa la disposició de les cares dels diferents animals a les bases de les columnes. En alguns casos ens trobem quatre cares, una per cantonada, però en d'altres (com és en aquest cas) hi trobem que per una banda surt un cap i per l'altre hi apareixen les anques. La veritat, jo ho vaig trobar molt divertit.

Les expressions burletes d'aquests animalons. En aquestes imatges més properes es poden apreciar ben clarament la mà de restauracions força recents.

Ora et labora

A la part de dalt del Museu hi ha aquest exemplar, de l'època en la qual els pacients monjos es dedicaven a salvar la cultura dels avantpassats, copiant un per un els llibres. Moltes gràcies senyors monjos, van fer una feina estupenda de la qual mai us en donarem prou les gràcies. Per mi tenieu ben guanyada una copeta d'aromes de Montserrat, Benedictine, Chartreusse o el que fos que fessiu, ja us ho dic ara, pobrets.

Enllaços a les altres entrades sobre el Monestir de Sant Cugat

Vistes exteriors

L'interior de l'Església

Un tomb per la vila actual

El Martiri de Sant Cugat: el quadre d'Aine Bru