El gust per la batalla napoleònica

La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune, un quadre que de petit em fascinava. Quan tenia onze i dotze anys m'encantaven els quadres de batalles napoleòniques dels llibres. Per mi aquest era un dels millors. Els colors, la llum de capvespre groguenc, el fum; els diversos grups de soldats, a peu, a cavall; els elements exòtics, les Piràmides, les palmeres, Em passava hores comptant els soldats --sovint intuint quants n'hi devia haver: no era fàcil-- i, consideració molt important, quants morts hi havia escampats pel terra. Durant un parell de temporades em vaig esforçar a dibuixar imatges similars. En la millor de totes hi vaig arribar a enquibir uns dos mil combatents, entre russos i francesos. No recordo la xifra exacta, però també hi havia un munt de morts i me m'enorgulleixo d'haver-los distribuït força bé, crec. Com que tots els personatges es veien petits, tot quedava molt bonic, molt decoratiu. 

--És important que els morts estiguin ben repartits.-- va comentar l'amic Francesc quan vaig parlar d'aquesta dèria antiga. Suposo que sí. Cal que es vegin lluny, com formiguetes. De prop es perd l'efecte i el cervell comença a pensar coses rares. Ela Aviador Dro ho descriuen molt bé aquesta profilaxi ètica i estètica de supervivència a Himno aéreo, quan canten "...La tierra y el firmamento/ Se transforman en un sueño/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Himno aéreo/ Las ciudades son sólo puntos/ Luminosos en la noche/ Las guerras son sólo destellos.../ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos/ Demasiado alto para ver los muertos ..."

La bataille dels Pyramides de Louis-François Lejeune. Cliqueu la imatge per poder veure millor els morts i poder fer els vostres números

Els morts que no surten mai a les notícies (fragment de "Diagnòstic Lluna nova" de Cèlia Sànchez-Mústich)

Lligant d'alguna manera amb l'escrit del post anterior, avui rescato un altre fragment de l'obra de Cèlia Sànchez-Mústich. En aquest cas es tracta de "Diagnòstic Lluna nova" (Premi Don·na de Narrativa 1993), dietari novel·lat on l'autora narra l'experiència de cinc mesos d'hospitalització de sa mare a causa de la declaració d'una llarga malaltia. Al llarg del llibre, la Cèlia ens descriu moments tendres, punyents, fins i tot divertits, i exposa les seves reflexions amb l'aparent facilitat habitual i una visió inconformista i exploradora que es nega a quedar-se a mig camí, allà on la major part de tots nosaltres ja consideraríem haver-hi trobat prou material literari i filosòfic. 

Aquí, l'escriptora (en aquest moment precís acaba de passar alguna desgràcia que trasbalsa l'hospital on es troba com a acompanyant i on ha fet amistat amb altres interns) reincideix en el tema dels "camps de desconcentració", extret d'"Il·lusionistes del futbol" (2007), tractat en el post anterior, des d'un altre angle. El text és del 1993, però de dolorosíssima actualitat, malgrat que això ja no ens hauria de sorprendre:

Diagnòstic Lluna nova (fragment del capítol VII)
de Cèlia Sànchez-Mústich

Hi deu haver hagut alguna desgràcia, un accident. Quan he engegat el televisor ja havien donat la notícia. Ara parlen de no sé quin ministre que ha anat a l'hospital a interessar-se per l'estat de salut de cadascun dels supervivents i a intercanviar impressions amb ells.

Penso en tu, que vas trepitjar la fosca frontera en un llit de residència, absolutament sol. I també penso en tu, Juan Antonio. I en tants d'altres.

No puc deixar de donar voltes al mateix. Quan les persones ens morim "en grup", enfardellats (sigues-li bomba, accident d'avió o terratrèmol) se'ns compadeix individualment i a les nostres famílies se les conhorta de forma abassegadora (si més no, de paraula) una per una. Tanmateix, quan és "un per un" que ens morim o patim alguna desgràcia en solitari, aleshores la compassió esdevé global, sobreentesa i mai no expressada. No, no pretenc que els reis i els ministres i els alcaldes visitin cada casa on hi ha una defunció, ni tampoc que deixin de donar el seu encoratjament als afectats per qualsevol tragèdia que, per les seves dimensions socials, espectaculars, s'ha fet prou coneguda. Però em rebel·lo amb la desproporció d'aquestes exhibicions de condol personalitzat, envers unes persones que no són amics ni tan sols coneguts d'aquells que el practiquen. 

Em molesta no pas que s'emplenin primeres planes al voltant d'una tragèdia que ha patit el cos social (nombre elevat de víctimes, rellevant personalitat d'algun dels protagonistes...) sinó que es doni una importància desmesurada a cadascun dels afectats en particular. i em sap greu, justament perquè la té, perquè totes les morts afecten un ésser humà, i per a ell, és la seva, és l'única. I no es pot compadir de forma individualitzada, públicament la mort d'uns afectats per X sense ferir la sensibilitat de tots aquells que pateixen anònimament la desgràcia a casa seva. I ja no en parlem si aquesta desgràcia prové d'una manca de justícia, precisament social.

En aquests moments m'entren unes ganes imperioses de consolar algú. De tancar el televisor i entrar, omnipresent, a cada casa on hi ha un dol -de manca de vida, de manca d'amor, de somnis vençuts... 

LA MORT extret d'El Quadern Gris de Josep Pla

9 de Juliol de 1918

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures –en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta– de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que –si per atzar hi pensa– ho troba inconcebible.
Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament.
Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort –en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple–, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.
M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.
La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes –els diners, la sensualitat, el ventre– són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.
Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem –puerilment.
Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.
Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. El solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

El Quadern Gris, Josep Pla

Descansa en pau E.