dissabte, 30 d’agost de 2014

Peret, l'ànima d'un poble



Portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62) de Cèlia Sànchez-Mústich


Peret, l'ànima d'un poble 

Ens ha deixat Pere Pubill Calaf, més conegut com a Peret, nascut a Mataró ara fa 79 anys, el rei indiscutible de la rumba catalana. Entre les moltes coses que aquests dies s'estan dient d'ell, la frase "la rumba catalana es convertirà en una república. Només hi havia un rei i no crec que tingui cap hereu" del músic Rogeli Herrero, integrant dels Manolos, m'ha semblat una de les que millor resumeixen la seva influència a nivell musical. A la portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62), de la seva neboda "paia" Cèlia Sànchez-Mústich, se'l mira de descriure com "un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats del nostre poble". Prou bona definició d'urgència. Òbviament se n'hi podrien afegir una serralada d'adjectius, alguns d'ells contraposats —coherent, contradictori, contundent, amable, esmunyedís, generós, guerrer, conciliador, intel·ligent, divertit, seductor, talentós, autodidacta, familiar, independent, murri, seriós, compromès amb les causes que creia, amant de la frivolitat ben entesa...—, entre molts altres. Amb els que de segur no fallaríem, però, serien el de geni, trencador de clixés, home irrepetible que, en la mida del que va poder, va mirar de fer sempre el que li sortia del cor... i d'altres parts de l'anatomia.
Enmig d'aquest gran maremàgnum d'emocions en conflicte, de tristeses inconsolables, repassar l'inici del llibre esmentat, una conversa mà a mà, Peret-Cèlia, que la neboda poeta va transcriure i adaptar —sempre sota la supervisió atentíssima del seu tiet— suposa l'obertura d'una finestra que ofereix vistes inesperades, reflexions inusitades, pensaments a ras de pell. Després d'una bella introducció a càrrec de la Cèlia (que, per qüestions d'espai, obvio) Peret ens parla d'un fet ocorregut quen tenia tres anys i que el va marcar per sempre. Val la pena llegir-lo. Aquí el teniu:

Imatge de Peret durant la promoció del llibre

Dels nostres

(...)
Som al pic de la guerra civil i jo tinc tres anys. Estic jugant a les bales a fora la barraca. Recordo que porto pantalons curts i camisa, i benes als peus— a falta de sabates. I que em grato el cap de tant en tant perquè els polls han fet la seva barraca en els meus cabells (que són molt rinxolats i negres). Veig la meva àvia paterna, Consuelo, que renta roba en un gibrell. A mi m’han deixat amb ella i amb les meves ties Teresa i Maria perquè el meu pare està destinat a Móra d’Ebre i la meva mare es dedica a ell, a seguir-li les passes i treballar per dur-li menjar, tabac, i el que calgui. Sempre dormo al llit amb les meves ties, entre totes dues, i, ai, uix!, gairebé m’ofeguen amb la fortor d’unes untures amb que s’empastifen la cara. Avui fa bon dia i falta poc per dinar. Em miro l’àvia, que porta dol, Du un mocar al cap, un davantal i una corretja a la cintura d’on penja una cinta lligada a mig metre de fusta i unes tisores que fa servir per prendre mides i tallar teles, perquè treballa en la venda ambulant. L’oncle Mila està recolzat a la paret de les argolles, assegut en una cadira, camisa blanca, armilla negra, mocador de seda al coll, un gran bigoti groguenc a causa del fum dels caliquenyos, i un xavo que li surt de sota la gorra.
Sempre que penso en aquesta escena i en el que després va passar, ho veig com una pel·lícula en blanc i negre. Durant molt temps vaig preguntar-me per què, i ara ja ho sé: si haguessin filmat en colors aquella escena, igualment s’hauria vist en blanc i negre perquè tot era així, blanc o negre, les barraques, els cabells de la gent, les camises, els pantalons...
Jo estic entre tots dos, l’àvia i l’oncle Mila, concentrat en el joc de bales. De sobte m’espanta un soroll eixordador que ve del cel. Alço la vista: és un avió. Un avió que en vol rasant passa sobre els nostres caps. Ràpidament surten de la barraca la meva mare (que aquell dia era amb nosaltres), les ties, totes esverades i preguntant “Què passa?”. L’oncle Mila es gronxa a la cadira i amb els polzes a l’armilla els diu, tranquil·lament: “no tingueu por, és dels nostres”. L’avió fa mitja volta i fa una altra passada, aquest cop encara més baixa. Les dones xisclen “però que fa aquest paio!”. L’oncle Mila els repeteix: “tranquil·les, que és dels nostres”. L’avió, per segona vegada fa mitja volta i ara es dirigeix als corrals. Aquest cop dispara la metralladora, que destrossa les meves bales i forada el gibrell.

En escoltar-lo em quedo pensant que en Peret, als tres anys, va saber què era una paradoxa. 

Et va donar una doble lliçó...
—O triple. No sé si va ser el tiet, que es va equivocar, o si es van equivocar els de l’avió, però amb el meu raonament de nen, vaig aprendre tres coses: que hi havia gent que matava, que no em podia refiar dels missatges de tranquil·litat, i que els “nostres” no sempre volia dir “els que no et poden fer mal”, cosa que al capdavall és completament certa. Mira el món, si no: tots som “dels nostres”, de la nostra espècie, del nostre planeta, i no parem de fer-nos mal.

diumenge, 10 d’agost de 2014

Buster Keaton i The Beatles

Els (no tant) impossibles cinc Beatles. D'esquerra a dreta: Paul McCartney (al sintetitzador Tubon), Ringo Starr (al sintetitzador Moog), Buster Keaton (a l'ukelele), John Lennon (a l'ukelele i veu) i Geroge Harrison (ukelele solista, of course)

Buster Keaton i The Beatles

No sóc de naturalesa sentimental. Per descomptat enyoro els Keystone Cops, i Mack Sennett, i Stan i Oliver i la resta. Però no visc en el passat. No tinc temps. Un diumenge de pasqua em van convidar a una festa a la casa de Mary Pickford. Allà hi érem tots els supervivents del cinema mut. Vaig mirar de passar-m'ho bé, és clar, però vaig descobrir que jo no tenia res a parlar amb ells. A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps.


- Buster Keaton, de l'entrevista de Rex Reed per al New York Times, 1965

Intuïa més que sabia que a Buster Keaton li agradaven els Beatles. L'única referència que havia pogut comprovar la vaig trobar al documental Buster Keaton Rides Again (1965) de John Spotton, que segueix el vell Buster durant el rodatge del curtmetratge The Railroader (1965) de Gerard Potterton i el propi Buster (no acreditat com a director, però hi ha prou evidències filmades sobre com el còmic construeix les millors escenes del curt, decideix emplaçaments de càmera, dirigeix els extres i improvisa les seves pròpies accions en els plans llargs). En una escena del documental es veu Buster passejant per un centre comercial de Canadà, parlant afablement amb la gent que se li acosta. Una jove entusiasta li demana un autògraf i li pregunta si es veritat que li agraden els Beatles. Ell respon "és clar que m'agraden. I a qui poden no agradar-li?". Amb aquella sortida no queda clar si l'home realment admira el quartet de Liverpool o mira de ser simpàtic amb aquella mossa qui, no cal dir-ho, se'n va doblement encantada (i envejada per les joves fans actuals, a jutjar pels comentaris als fòrums d'Internet). 

L'any següent, Buster participaria en el seu últim llargmetratge A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1966) de Richard Lester. Lester havia dirigit A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965) els dos millors llargmetratges dels Beatles. És coneguda l'excitació del director per poder comptar amb Buster al repartiment del seu darrer film i com va lamentar haver de reduir dramàticament la seva part a causa de la sobtada (i fatal) malaltia que va patir durant el rodatge. La veneració pel vell mestre i la influència del seu estil es veuen reflectits en la quantitat (i qualitat) de gags, el treball de càmera i muntatge, i la manera com actuen els fab four, sobretot Ringo Starr, el més keatonià de tots. Hi ha acudits visuals que remeten (sense mai arribar a la còpia) directament a films del còmic, com l'escena de Ringo, la noia i el toll d'A Hard Day's Night amb forts ecos de la situació similar a The Balloonatic (1923). Després de visionar aquell film, Buster va comunicar el seu aplaudiment al jove director. Juntament amb Jacques Tati, el considerava un digne seguidor de l'estil que ell, Lloyd i Chaplin havien creat dècades enrere, sense haver caigut en el pobre pastitx habitual en casos similars. 

No ha estat, però, fins que per pura casualitat he trobat aquest paràgraf d'una entrevista per al New York Times, feta quan l'home comptava gairebé setanta anys, que no he trobat una referència explícita a la seva beatlemania, fos quina fos la intensitat amb la qual s'havia infectat. I, és clar, em fa molta gràcia, n'estic encantat. 

Des de la perspectiva actual, amb The Beatles abastament acceptats com el grup més important de la història de la música pop, amb dos dels seus membres assolint l'estatus de mites morts, venerats fins a la nàusea, aquesta afirmació pot semblar banal, gairebé conservadora. Però feta el 1965, quan el grup només comptava amb tres discs de música "alegre, juvenil i despreocupada" (no seria fins aquell any que no apareixeria Rubber Soul, el primer tímid canvi de rumb en el so i intencions del grup), que només cal veure els documentals de l'època, amb masses d'adolescents histèriques, per adonar-te'n a dins de quin sac et podien ficar si confessaves aquella preferència musical, l'afirmació té un molt de declaració de principis. Quants de vosaltres (jovenetes de quinze anys, absteniu-vos: la pregunta va sobretot a cavallers de 70) tindríeu prou nassos d'enfrontar-vos als vostres prejudicis i dir, ben alt i fort, que sou fans de One Direction? Ah, és clar, no es poden comparar The Beatles i One Direction, em direu. Els primers eren uns genis musicals mentre els segons són un producte comercial, de laboratori, típica manufactura empaquetada d'aquesta època ultratecnificada i artificial, pensat per rentar el cervell de les noietes, que repeteixen fórmules i bla-bla-bla... Hum, no heu llegit que deia molta premsa dels Beatles el 1965, oi? Sembla mentida fins a quin punt es podrien agafar molts d'aquells antics articles i, només canviant el nom del grup, posats a contrallum s'assemblarien com dos flocs de neu a tot el que diuen els actuals, o al que diuen els prepotents seguidors de la música rock clàssica, fins de la més comercial (però també clàssica, que pentini cabells blancs, allò de "Fulano era un hortera, sí, però tenia classe, no es pot comparar amb aquests mindundis...")

Giff animat per Kristeen del vell Buster Keaton ballant rock a cor que vols als crèdits de l'execrable Beach Blanket Bingo (1965) perpetrat per William Asher

"...A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps."

Diu Buster, amb la qual cosa es dedueix que podria continuar: "i sempre hi ha coses noves maques, noves cal estar amb els cinc sentits ben oberts i deixar enrere els prejudicis". No era el primer cop que Buster es mostrava escèptic amb els "vells grans temps". Enyorava les coses bones i millors d'aquells "vells temps", com diu aquí mateix, però sabia que quedar-se lamentant per tot el que s'ha endut el vent no li permet fruir amb tot allò que els temps actuals poden oferir de nou, bo i excitant. Per desgràcia no hi ha una època unívocament millor a totes, ni passada, ni present, ni futura. Totes les èpoques són l'edat d'or d'alguna cosa. Ara mateix és l'edat d'or d'un munt de coses. La nostàlgia per les alegries perdudes, tot allò que omplia la nostra miserable infància de felicitat, ens pot jugar males passades a l'hora de superar prejudicis. Les alegries del passat són un territori confortable. Es troben en aquella habitació que sabem que sempre ens hi torbarem a gust. Sorpreses cap, però sabem que quan ens sentim massa aclaparats per la voracitat del món actual (de tots els móns actuals: la vida en moviment sempre és voraç) ens hi podem anar a refugiar una estona. Aquella habitació no té finestres i ningú ens vindrà a emprenyar. Aquesta manca de finestres, però, és una arma de doble tall. Si volem que aquelles coses belles del passat no morin caldrà sortir, de tant en tant, i mostrar-les a com més gent millor, escampar als quatre vents que allò no és mort, sinó viu, ben viu. I al revés, cal sortir a fora a prendre l'aire que passa, i renovar-nos amb tot allò que passa i val la pena. Que valgui la pena per a nosaltres! "Oh, és que ara no trobo res que m'agradi", direu, i tindreu tot el dret. Segurament tindreu tota la raó del món i contra això no s'hi pot fer res. A mi també em passa això. Però sé que no és culpa del món sinó culpa meva. He estat jo que no m'he entrenat en fruir dels nous estímuls. O potser tot allò que va omplir la meva adolescència de felicitat em va entrar a la primera? Moltes de les coses que més m'agraden van suposar un entrenament dur. No he fumat mai, però tots hem sentit a dir als fumadors com de desagradables acostumen a ser les primeres cigarretes. Fins i tot els vicis requereixen un esforç, una dedicació, abans no quedis atrapat en les seves xarxes mortíferes!

I en fi, aquesta divagació ens porta a descobrir una diferència més amb el gran mestre Chaplin. Què suposava el rock & roll per a Chaplin? Mireu el seu llarg (un monument pesadíssim al seu propi ego) A King in New York (1957) i està clar: soroll, degeneració, una banalitat que renta el cervell de la joventut americana. Què suposava el rock & roll per a Buster Keaton? Un invent genial, una música simple, directa i excitant (la qual balla amb gran entusiasme en algunes, d'altra banda abominables, pel·lícules de platja i biquinis dels anys 60). Chaplin no desaprofita la oportunitat de tenir el rock davant seu per moralitzar.  Buster, es treu l'americana i es posa a ballar. Sempre és igual. Chaplin no entén el món actual perquè representa el nostàlgic del segle XIX que mira d'allargar el màxim aquella agonia dickensiana arnada tot el que pot, amb els seus carros de cavalls i els seus llums de gas, les dames de vestit llarg, una era on tot era artesania pura, delicada porcellana. Buster, en canvi, tampoc entén el món actual però perquè té pressa perquè arribi el segle següent. El món no té prou màquines encara i ell n'inventarà de noves, encara més delirants que les actuals. Chaplin abominava dels cotxes. Buster als dotze anys ja era el mecànic i el conductor de l'automòbil familiar. A Modern Times (1936) un indefens Charlot és engolit pel mecanisme de la màquina en una escena d'un simbolisme potentíssim en contra de la deshumanització del món actual: la màquina, feta d'engranatges infernals es menja l'individu, literalment. Buster, per la seva banda, hauria estat encantat de fabricar-la ell mateix, aquella màquina, amb les seves pròpies mans. Davant el terror a la tecnologia de Chaplin, Buster hi oposa l'entusiasme maquinista i la solució pràctica, sense contemplacions i sense lliçons morals ni advertir o culpabilitzar l'espectador per res. Davant l'actitud negativa i els sermons del primer, el positivisme i la diversió del segon. 

"Si no hagués estat còmic hauria estat un bon enginyer industrial" deia sempre l'amic Buster. La gran quantitat d'il·lustres personatges que van visitar casa seva han deixat prou testimonis que demostren que no anava de broma. Per tot arreu hi havia complicats gadgets mecànics a l'estil de Rube Goldberg o els invents, més nostrats, del Professor Franz de Copenhague del TBO. Qui ho havia de dir, en Buster fan dels Beatles... A mi no em sorprèn. De fet tampoc m'hauria sorprès que hagués estat fan del Kraftwerk, el grup (no estrictament còmic) més purament keatonià, amb un sentit de l'humor més sofisticadament fred, que conec, si l'home haguès viscut uns quants anys més. Més d'un ja li havia posat el sobrenom de l'"home màquina" dècades abans que als Mensch Machinen de Düsseldorf. Això ja seria ciència ficció, però. Deixem les coses com estan. I estan prou bé!


Buster Keaton, l'home màquina