Aniversari entre tombes. L'amor i la mort.

Fa pocs dies vaig patir el meu aniversari. No em feliciteu. A més, ja ha passat. Aquell dia en qüestió, a més, jo no estava per massa cerimònies, tampoc. Vaig aconseguir escapar dels vius i poder passar unes quatre hores, sol, visitant uns morts sense nom a les meves ruïnes favorites: les de l'antiga vila ibèrica, romana i medieval de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva increïble necròpolis del Turó dels albats, anomenada així perquè la major part de les tombes pertanyen a infants tot just nascuts, pobrets.

El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.

A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.

Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.

A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:



Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja


Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla


La piscina municipal o simplement una cisterna



Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada

Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.

La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX

La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort

L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat

L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.

L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques

Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana

La zona de les industries de la vila

L'ermita i el cel

Primer pla del pit i el cap d'una tomba

Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons

Tres tombes més

Una altra

I aquí el vídeo. Espero que us agradi.

Sant Cugat V: El quadre d'Aine Bru sobre el martiri de Sant Cugat

Com a darrera entrada d’aquesta sèrie, voldria parlar una mica del quadre que Aine Bru va pintar entre el 1504 i el 1507 sobre el Martiri de Sant Cugat.

Hi ha qui ha dit que aquest pintor podria ser original de Lummen, ciutat del Ducat de Brabant, al centre d’Europa. N'hi ha d'altres que afirmen que pot ser de Brünn, que el seu nom real era Hans Brünn i que Aine Bru podria ser-ne una catalanització.

SemEl que si que es segur és que el mestre fou contractat per pintar el famós quadre que veieu reproduït aquí dalt, i que actualment es troba al MNAC. A partir d’aquí va fer unes quantes obres més (la més coneguda de totes és el seu Sant Jordi, exposat al mateix museu) abans de marxar definitivament cap a Itàlia.

Fig. 1 "El martiri de Sant Cugat" d'Aine Bru, pintat entre el 1504 i el 1507 (MNAC)

"El Martiri de Sant Cugat" o "La degollació de Sant Cugat" és una pintura singular per diversos motius. Entre d'altres hi ha el fet que se l’acostuma a considerar com el primer quadre renaixentista pintat al Principat.

Una de les moltes coses que criden l’atenció és la extrema violència, i la fredor amb que aquesta es portada a terme, que respira tota la obra. Xoca de veure el dramàtic contrast entre la imatge del pobre Sant Cugat, absolutament demacrat, fet pols, lligat a una estaca de mala manera perquè el seu botxí que l’està degollant com un pollastre, amb el desinterès integral dels senyors de la dreta, que semblen molt més interessats a discutir sobre els desorbitats preus dels fitxatges del Madrid que no pas a l’escena horripilant que s’esdevé tot just al seu costat. A sota hi ha un gos que algun comentarista afirma que és l’únic ésser vivent que sent pena per l'infortunat màrtir. A mi, la veritat, més aviat em fa la sensació que el ca passa olímpicament de l'amo, fins al punt de que sembla fer una becaina, amb una rotunda despreocupació, tan panxo.

Quina soledat la d’aquest pobre Sant! Quanta mala llet en l’ambient! Les poses de tots els personatges i la composició és un delirant còctel de primitivisme encarcarat i d’una mena d’atrevidíssim moviment (la cara del botxí està molt aconseguida) que no fa sinó augmentar l’angúnia i patetisme de l’escena. No crec que l’espectador del quadre és quedi gaire indiferent en contemplar-lo. Segur que gairebé sent el mal del ganivet a la gola i com les cordes bucals li peten a mida que el botxí de ganyota restreta s’aplica a la seva feina amb la professionalitat d’un perruquer de primera. Amb prou feines ens consola veure que més tard el malaguanyat Sant Cugat (Cucuphas, al llatí original) puja després al cel, voltat de dos amables àngels.

Podríem estar hores discutint sobre aquesta obra tan impactant. Però pel que ens interessa a nosaltres ara és perquè a la seva part esquerra, just darrere el ganyotaire degollador de santoral, hi apareix l’església de Sant Cugat, de la qual hem anat parlant i reproduint fotografies a llarg d’aquestes entrades sobre el Monestir.

Si us fixeu amb el detall de la fig. 2 i el compareu amb la fotografia de les fig. 3 i 4, podreu veure que l’artista va fer un treball notable de documentació. Bé, notable i espantós, tot alhora, ja que què coi hi feia l’església que es dedicaria al Sant, uns quants segles després de la seva indesitjada traqueotomia? Per no parlar de les robes contemporànies que tothom porta com si res, amb una visió futurista de la moda, que riu-te’n tu de l’Aramis Fuster. La fidelitat a la realitat és la mateixa que hi hauria si al Sant l’estigués massacrant en Robert de Niro, vestit com en una pel·lícula de gangsters del Martin Scorsesse. I després diem que Hollywood manipula! Si són uns afeccionats, pobrets...

Fig. 2 Detall de la part del quadre on es veu la façana de l'esglèsia i el campanar renaixentista tos just començat a construir


Fig.3 El conjunt agafat des d'un angle més baix i a la dreta que al quadre


Fig. 4 Aquest imatge és més frontal i per tant més semblant al quadre. Amb tot, l'angle de visió és encara massa baix i tampoc podem veure ni e cimbori ni el campanar petit

Després de tanta conya, cal dir, per ser justos, que el més probable és que la presència del temple fos una qüestió que formés part del tracte de l’encàrrec. No costa imaginar que els que van pagar per tenir aquesta obra mestra de la pintura terrorífica penjada en una paret ben visible de l’església volguessin que la presència de la imatge del temple mateix, fos el més realista possible. Potser es pretenia que els fidels que l'estiguessin adorant es sentissin directament concernits amb la dissort del màrtir (“Ostres, és que això va passar aquí fora mateix, què fort, tu!”)

I és aquí on entra amb força sentit l’adjectiu “notable”, perquè salta a la vista que, tot i la inevitable —i intel·ligent— simplificació, les semblances amb el temple de debò són més que evidents. La qualitat amb que Aine Bru capta i reprodueix el moment del paisatge que tenia en aquell moment davant seu és innegable. És, a més, un testimoni valuosíssim per a datar la construcció del gran campanar: si el quadre es realitzà entre el 1504 i el 1507, bé podem afirmar sense reserves que el gran campanar es començà a construir per aquestes dates, ja que a la pintura tot just comencen a pujar les primeres bastides.

Si us fixeu, podreu veure que fotografia i quadre no estan agafats des del mateix angle, i és una llàstima: si hagués tingut una reproducció de la pintura amb mi, hauria mirat de prémer el gallet des d’un punt de vista el més semblant possible (malgrat que, degut a la profusió d’arbres que hi ha ara a la plaça de davant el Monestir, no ho sé jo si hauria estat gaire fàcil). Amb tot, crec que tampoc costa tant entendre que si observéssim el conjunt amb la frontalitat que surt a l'obra de Brun, i des de l’alçada d’un tercer o quart pis de les cases del davant, podríem albirar el campanar petit i el cimbori (només el primer treu la punta tímidament a la foto) i la torre de l’esquerra quedaria a la mateixa alçada i igual d’encarada.

No m’allargo més. A partir d’ara us deixo solets, que feu les vostres observacions.

Enllaços a altres entrades sobre el Monestri de Sant Cugat

El claustre del Monestir

L'interior de l'església

Un tomb per la vila d'ara

Vistes exteriors

Sant Cugat III: Exterior del Monestir i l'Església

Tercera entrada sobre el Monestir de Sant Cugat. En aquesta podeu veure algunes imatges dels voltants i de l'aspecte extrior, tant del Monestir, com l'església i altres dependències.

Restes de la muralla i l'entrada

L'església

Imatge de la façana frontal en la que es pot apreciar les proporcions de la rossassa i les rossetes laterals respecte a la porta i els altres elements que la conformen

L'església des de la part de l'absis, observada per una atent estàtua dedicada al pintor Miquel Cabanes

Altres edificis del voltant i detalls diversos

Allunyament progressiu del conjunt arquitectònic

Enllaços a les altres entrades sobre Sant Cugat

El claustre del Monestir

Interior de l'Església

Un tomb per la vila actual

El Martiri de Sant Cugat: el quadre d'Aine Bru

Sant Cugat I: El Pati del Monestir

El passat divendres vaig tenir la oportunitat de sortir de la rutina gràcies al meu nebot. Ell havia de fer una visita a un client que té a Sant Cugat i li calia un conductor: fa poc ha hagut de passar pel tràngol d’una operació al genoll que, tot i que de moment sembla que evoluciona prou bé, encara és massa recent com perquè pugui fer massa el valent. Abans que jo tingués temps de dir alguna cosa, m’avisà que la cosa podia es allargar una mica i que, per no florir-me durant l’espera, em recomanà que portés un bon llibre, el portàtil o material d’entreteniment per prendre un cafè o el que fos mentre durés el seu compromís.

Jo vaig acceptar encantat. El fet era que aquell dia no tenia cap problema per poder-me organitzar el temps. D’entrada aprofitaria, doncs, per fer una visita al Monestir de la vila, un dels històricament més importants del país. Més tard, és clar, també faria un tomet per la vila, a veure com respira: no crec que visquí només de pedres mil·lenàries. Després, si encara em quedava temps, i com que el meu nebot va insistir molt en que realment en tindria de sobres, ja recuperaria forces a un cafè. Però això només si tenia temps. Trobo que seria una llàstima anar a un lloc de la importància històrica de Sant Cugat, que, tot i ser tant a prop —quina vergonya, de fet— no coneixia pràcticament gens i perdre les hores assegut en un local.

Al final, tot va anar fins i tot més bé del que m’esperava i, sense haver d’anar de bòlit, a toc de xiulet de Tour Operator tipus “Visiti Europa sencera en una setmana”, vaig tenir temps de fer-ho tot, amb tranquil·litat, i de pair-ho relaxadament, sense tenir la sensació de que ningú em fes empentes. La veritat és que divendres em vaig fer enveja a mi mateix. Quin fàstic de tiu, quina sort de poder fer el turista amb pretensions culturals! Mireu, “que me quiten lo bailao”, que diuen amb molt d’encert i tonto hauria estat si hagués llençat la visita a les escombraries.

No volia deixar escapar l’ocasió, tampoc, de poder fer una mica de reportatge fotogràfic. Al final em vaig fer un fart de prendre fotografies. No totes van sortir com hauria volgut —estan fetes a corre-cuita, mirant d’agafar un bon angle, això sí, però amb poc temps per entretenir-me i alguna de les “importants” van sortir mogudes, grr!— però confio que, com a mínim, ajudin a que qui visiti aquestes pàgines se’n faci una idea i li vinguin ganes de visitar aquesta vila tan maca. Perquè aquesta n’és una altra: Sant Cugat és un lloc molt i molt bonic, que val la pena de visitar amb calma. Us el recomano, de debò.

He dividit les fotos en cinc entrades, per tal d’evitar explosions d’ordinadors visitants en cadena —ja prou que deu de passar amb altres entrades meves—, a les quals hi podeu accedir des de totes elles, només clicant damunt les icones tan estupendes que he posat al final de cada entrada, a manera d’enllaç.

Espero que tingueu una bona visita virtual.

El Monestir de Sant Cugat

El Monestir benedictí de Sant Cugat és un dels més antics que de Catalunya i arribà a ser també, amb el conjunt que feia amb l'esglèsia que encara es conserva, el més gran de la seva època. Fou fundat el segle IX, damunt les restes d'una esglèsia Paleocristiana del segle VI, de les quals encara es conserven els fonaments, trobats durant unes excavacions, a l'estrem sud-est del pati del claustre.

La vila de Sant Cugat s'anà formant al voltant del Monestir, el qual tingué, no cal dir-ho, una important influència en tota la zona. A començaments del segle XIX, diverses circumstàncies van portar a que el recinte deixés de fer les funcions per a les quals havia estat creat. Aviat fou abandonat i més tard caigué en una trista decadència. Monestir i esglèsia patiren l'ocupació de les seves estances per rodamons, ramats d'ovelles. La degradació acabà arribant a les seves estructures, fins al punt de que fins i tot s'ensorrà el sostre del cimbori de l'església.

A començaments del segle XX començaren els treballs de restauració i recuperació del conjunt arquitectònic, alhora que es feren diverses excavacions en les quals es feren troballes arqueològiques de gran valor. Moltes de les dependències perifèriques es reconvertiren en edificis que acabarien fent funcions molt diverses (avui dia universitats i escoles) de manera que el conjunt es reduiria principalment al magnífic claustre, la casa abacial i l'esglèsia de la parròquia.

L'any 1931 tot el conjunt fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Actualment, les parts visitables del monestir són el claustre romànic dels segles XII-XIII, el sobreclaustre renaixentista del segle XVI, i les estàncies del pis de baix i el superior (la sala capitular i les dependències monàstiques, respectivament) ocupades pel Museu que amb maquetes, restes trobades al subsol i un audiovisual ens mostra la història de l'indret.

El Claustre del Monestir

Vista des del segon pis. En primer terme, al costat de la font central, es poden apreciar els fonaments de l'esglèsia Paleocristiana, de l'epoca visigòtica.

Les quatre cares del claustre

Els capitells


Aquest representa la victòria de les virtuts damunt els vicis.

Aquest és el més especial de tots: representa l'autoretrat d'Arnau Canadell, l'esculptor dels 144 capitells, malgrat que no se sap segur si tingué ajudants, cosa força probable. A la foto (que justament és la única que va sortir moguda) costa d'apreciar la inscripció on hi diu:

"HEC EST ARNALLI
SCULTORIS FORMA CATELLIQUI CLAUSTRUM TALECONSTRUXIT PERPETUALE"

És a dir: Aquesta és la figura de l'escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat.

Aquí podem veure la cara frontal del mateix capitell. Hi apareix l'esculptor a la dreta i un monjo que li du un bol amb menjar a l'esquerra. Desgraciadament aquestes figures són de les que estan més malmeses: els caps de les figures no hi són i, al ser figures exclusives (no com en el cas de les series de cares d'animals que hi ha a les bases de les columnes), s'han perdut definitivament per sempre.

Les bases de les columnes

És molt curiosa la disposició de les cares dels diferents animals a les bases de les columnes. En alguns casos ens trobem quatre cares, una per cantonada, però en d'altres (com és en aquest cas) hi trobem que per una banda surt un cap i per l'altre hi apareixen les anques. La veritat, jo ho vaig trobar molt divertit.

Les expressions burletes d'aquests animalons. En aquestes imatges més properes es poden apreciar ben clarament la mà de restauracions força recents.

Ora et labora

A la part de dalt del Museu hi ha aquest exemplar, de l'època en la qual els pacients monjos es dedicaven a salvar la cultura dels avantpassats, copiant un per un els llibres. Moltes gràcies senyors monjos, van fer una feina estupenda de la qual mai us en donarem prou les gràcies. Per mi tenieu ben guanyada una copeta d'aromes de Montserrat, Benedictine, Chartreusse o el que fos que fessiu, ja us ho dic ara, pobrets.

Enllaços a les altres entrades sobre el Monestir de Sant Cugat

Vistes exteriors

L'interior de l'Església

Un tomb per la vila actual

El Martiri de Sant Cugat: el quadre d'Aine Bru