dissabte, 27 de juny de 2009

Presentació al Parlament de Catalunya de l'Any Monturiol


La presentació al Telenotícies vespre del 26 de Juny del 2009 de TV3


La recepció

Finalment, ahir, al Parlament de Catalunya, es va fer l’homenatge institucional a Narcís Monturiol, el gran inventor i lluitador pels drets civils figuerenc. Aquest acte formava part dels molts que se celebren enguany, Any Monturiol, en honor a l’avarament de l'Ictineu I —el primer submarí totalment operatiu, capaç de submergir-se fins a cinquanta metres i de tornar amb tota la tripulació sana i estalvia a la superfície—, al Port de Barcelona, ara fa exactament 150 anys.

A l’acte hi foren convidats els senyors i senyores diputats del Parlament de Catalunya, així com representants de totes aquelles institucions que recolzen les activitats per commemorar l’efemèride, com l’Associació Innovadors Narcís Monturiol, el Museu Marítim de Barcelona, l’ajuntament de Figueres, entre d’altres, i una representació de membres de la família del pioner català.

Hi havia, a més, la presencia de personatges que, en un moment o altre, des dels més diversos àmbits, han ajudat a difondre la vida i obra del figuerenc il·lustre. D’aquest grup, vaig reconèixer el director de cinema Francesc Bellmunt que dirigí el film “Monturiol, el senyor del mar” el 1993, i gràcies al qual podem gaudir de les dues magnífiques reproduccions a mida real que es troben al Museu Marítim de Barcelona i als jardins del Port de la ciutat, davant l’Imax.

Per acabar, no hi podien faltar tots aquells col·laboradors que estan treballant amb el projecte de l’Ictineu 3, així com aquells qui han fet alguna aportació al llarg d’aquest any, i, com no, amics i parents dels promotors.

Demano disculpes per no mencionar aquelles persones i institucions que també hi foren presents però que, a causa del meu desconeixement, no puc precisar de cap manera qui són. De tota manera, cal dir, pel damunt de tot, que l’acte va tenir un èxit d’assistència absolut.

Els membres de la taula que van presentar l’acte van ser, de dreta esquerra (des del punt de vista de l’audiència), la Sra. Carme Parareda, enginyer tècnic en topografia, Secretària del Institut Ictineu, membre del Centre Català de Recerca Submarina i membre de la comissió per l’Any Monturiol; el Sr. Pere Forés, dissenyador industrial, especialista en enginyeria naval, Director d’ICTINEU Sumarins SL, creador i impulsor del submarí català Ictineu 3, així com membre, també, de la comissió per l’Any Monturiol; el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Sr. Ernest Benach; l’Honorable Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Sr. Joan Manuel Tresserras i, ja a l’extrem esquerra, el Sr. Carles Puig, físic per la Universitat de Barcelona, magister en Història de les Ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor titular d’Història de la Ciència i de la Tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).


Les intervencions dels membres de la taula

Començà prenent la paraula la Sra. Carme Parareda, qui va donar les primeres claus per entendre la grandesa del personatge que s’homenatjava i, en conseqüència, de la necessitat recordar la seva fita històrica de la qual en va ser protagonista, fa ara 150 anys, amb la commemoració d’un any en el seu honor. Després de tot un seguit d’informacions generals, però alhora prou precises perquè l’audiència pogués situar perfectament a l’inventor i a la seva importància, sovint menystinguda pels propis catalans, la Carme passà a destacar els principals actes que s’havien fet fins ara, així com avançar els que s’anirien fent al llarg de l’any fins el juny del 2010, data en la qual es faria la cloenda de les activitats de l’Any Monturiol.

A continuació parlà el Sr. Carles Puig, qui va fer un repàs biogràfic força exhaustiu de Monturiol, amb profusió de dates i menció de totes les publicacions de les quals en fou col·laborador, director o promotor. El Sr. Puig va recalcar sobretot el vessant de revolucionari social del personatge, i de quina manera les seves preocupacions per fer una societat més justa foren sempre el motor per a les seves investigacions i compromisos. El detallat incís en aquests aspectes no fou, però, en absolut feixuc, ans més aviat emocionant, amb notòries —i no poc iròniques— referències a la situació política actual. El Sr. Puig no va oblidar tampoc els esforços i èxits tècnics en l’àmbit de la navegació submarina, que al capdavall, han estat els que han donat fama a aquest figuerenc universal. Per aprofundir en aquest apartat, deixà pas, però, al Sr. Pere Forés.

Així com el Sr. Puig havia ajudat a situar a Monturiol històricament, des del punt de vista social, el Sr. Forés va començar el seu parlament descrivint com era l’estat de la tecnologia en la societat de començaments del segle XIX, per després aprofundir, més concretament, en el món de la navegació en general i de la submarina en particular, llavors absolutament inexistent. Parlà de com tots els intents que hi havia hagut fins llavors havien estat un tràgic fracàs i com l’Ictineu I fou el primer submarí que marcà un rotund abans i després en la navegació submarina. El Sr. Forés concretà que les principals grans revolucions que aportà el gran inventor van ser que va ser que ell fou el primer a treballar amb un equip d’experts, d’una manera seriosa, professional, entusiasta però no improvisada —al contrari, doncs, de l’inventor “romàntic” que hi havia llavors, mogut a cops d’inspiració genial—; el primer a solucionar el problema bàsic de la respiració artificial per regeneració de l’oxigen, a través d’un combinat químic i com aquest mateix combinat li serví, al mateix temps, per generar la combustió necessària per moure un motor de manera que, ja en l’Ictineu II, acabaria construint el primer submarí de propulsió no humana; el primer a tenir i reeixir en la revolucionaria idea d’un doble casc, amb aigua a l’interior, a manera d’amortidor, imprescindible per evitar que la nau no s’esclafés per la pressió del mar —tal com havia passat amb totes les immersions fins aleshores—; el primer a aconseguir de fer una nau submarina que es movia en totes les direccions, amb perfecte control de pilotatge, i, entre moltes altres, de ser el primer a construir i pilotar la primera nau submarina capaç d’arribar a una profunditat de 50 metres, amb un total de 69 immersions, sense que mai hi hagués el més mínim accident, tornant a la superfície amb tothom sa i estalvi. En contraposició a aquest èxit, valorat amb sobrat entusiasme pels seus conciutadans catalans i les autoritats locals, el Sr. Forés recordà el desinterès per part de les autoritats del govern de Madrid, així com de la manca de paciència dels creditors per la lentitud dels avanços tècnics —el submarí era considerat massa lent, quan se’l comaprava amb les naus “normals”— que el portaren a la ruïna i el descrèdit econòmic.

El Molt Honorable Conseller Sr. Tresserras aprofità per fer un discurs en el qual destacà la polivalència de Monturiol, com va ser un perfecte exemple de personatge amb una visió i capacitat de talents global, completa, en contraposició a la més usual de la nostra època, quan es tendeix, cada vegada més, a la hiperespecialització. El Sr. Tresserras valorà el fet que, sense menystenir la necessària especialització en els distints camps, sense la qual seria impossible aprofundir en el coneixement en els més diversos àmbits, cal que hi hagi més interacció, més relació entre les diverses disciplines i perspectives de veure la vida. Persones com Monturiol, d’altra banda excepcionals, éssers amb una capacitat de veure el món des de fora com un tot, d’aglutinar-ho tot, de servir de catalitzador dels diversos punts de vista, des del científic al pràctic, econòmic, però també amb una òptica artística, emocional, fins i tot poètica, són molt importants i necessaris. El Conseller va voler deixar clar que era bàsic entendre que art, ciència, política, espiritualitat i demés aspectes de l’ésser humà i la societat formin part d’un tot, obert al debat, tant aviat generador d’energia positiva com negativa, però inextricable.

La intervenció del Molt Honorable President del Parlament, el Sr. Ernest Benach, incidí en aquesta dicotomia, per la qual no dubtà a emprar la terminologia tan catalana del “seny” i al “rauxa” —el nostre ying-yang particular— per advertir del fràgil equilibri que hi ha d’haver en tota obra humana i de com és d’important que cap dels dos termes es mengi l’altre, per fer que qualsevol fita que ens marquem, gran o petita, mereixi i obtingui l’èxit. En aquest sentit, el Sr. Benach destacà la catalanitat del tarannà de Monturiol, de la generositat dels seus esforços, de la seva capacitat d’inspirar i compartir entusiasme en els seus contemporanis, i, alhora, la modèstia d’entendre que en una empresa tan complexa i innovadora com la que comportava la construcció i avarament d’un submarí calia demanar ajut d’especialistes. Només amb un gran equip, però també amb la coordinació i el potent comandament d’un visionari de la seva espècie, es pot assolir l’impossible.

En general, tots els membres de la taula coincidiren a opinar que era del tot just que se celebrés aquest any en honor a l’inventor dels dos Ictineus. Tots coincidiren a remarcar la necessitat i la urgència d’acabar d’una vegada per totes amb el coneixement incomplet —i de vegades, fins i tot els prejudicis— que hi ha al voltant seu. Monturiol no fou en absolut un fracassat, en el sentit que molta gent creu. De vegades sembla que pel fet de ser català, de que no se’n senti parlar des de fora, que amb el que va aconseguir amb els seus submarins no n’hi devia d’haver per tant.

Sobre aquest respecte, la Sra. Parareda recordà molt seriosament que l’Associació Ictineu fa més de cinc anys que està fent una recerca exhaustivíssima de dades, recorrent llibreries de tot Europa i fins i tot dels Estats Units; que ha llegit i regirat tots els llibres publicats en un ventall immens de llengües i que, de tot plegat, en només dos d’ells hi surt el nom del nostre pioner.

El Sr. Forés recordà una vegada més, com ha fet en altres conferències en les quals he tingut el plaer d’assistir, com el dia que els Estats Units rescataren les restes d’un intent posterior als Ictineus —i en el qual hi van morir vint i dues persones—, va ser una festa nacional al més pur estil triomfalista i alegre com allà, legítimament, s’estila, i que aquí les 69 immersions, perfectes, sense cap mena de problema, ni cap baixa humana, dels nostres Ictineus, són ignorades o menystingudes. Sovint, al màxim que podem aspirar de rebre del nostre interlocutor és un desmenjat arronsament d’espatlles, escèptic, vergonyós. No cal insistir més davant el contrast de reaccions segons els països.


Cal una nova mirada col·lectiva sobre Narcís Monturiol


El fracàs de Monturiol no existeix, és un mite negatiu fals i, per a tothom que conegui una mica la història, absolutament incomprensible.

Monturiol va aconseguir de baixar al fons del mar i tornar, i a més fou el primer a fer-ho, així com Neil Armstrong fou el primer home a posar el peu a la Lluna i Sir Edmund Hillary y Tenzing Norgay els primers a plantar les seves banderes al cim del món, a l’Everest. Abans d’aquests darrers que he mencionat hi va haver altres que s’hi acostaren i molts que fracassaren o fins i tot moriren. Ara, sense gosar de dir que a l’Everest hi puja tothom si que sembla una tasca més propera a qualsevol altra esport de risc, una industria fenomenal que tracta amb milers d’escaladors cada any. Per la seva banda, a la Lluna no s’hi ha tornat més, i sembla que les excursions massives encara s’hauran d’esperar una mica. Però entenc que aquest és un fet purament coiuntural, que només es tracta d’una qüestió de temps. Quan això passi, d’aquí trenta, cinquanta o vuitanta anys, els viatgers interespacials oguaitaran les fotos antigues del primer astronauta lunar i s’entendriran en veure aquell “trajo” tan antic, remot. Però continuaran honrant a qui el porta com es mereix. El mateix hauria de passar ara, en veure l’aspecte meravellosament victorià, com sortit d’una novel·la d’en Jules Verne, dels primers Ictineus. Però el respecte i reconeixement internacional cap a l’inventor figuerenc hauria de ser equivalent. I què és amb el que ens trobem? Amb el desconeixement, la broma paternalista, que mencionàvem abans, com si no es pogués parlar de Monturiol d’una altra manera que no sigui amb una certa conyeta, com si el que hagués fet hagués estat una aventureta de pa sucat amb oli.

El pitjor dels casos, de vegades per desinformació però d’altres amb no poca mala intenció, alguns arriben a dir que el seu submarí no va funcionar mai. El Sr. Monturiol no va ser el gran Leonardo Da Vinci, genial artista i visionari inventor, que es va fer un fart de dissenyar helicòpters, submarins i tota mena d’aparells que suposadament havien d’aconseguir l’impossible. Malgrat la bellesa dels dissenys, es fa ben pal·les, fins i tot per a qui estigui poc ficat en els conceptes mecànics i tècnics més elementals, que no hi ha cap aparell seu que es salvés del fracàs més estrepitós si es construís.

Els dissenys de Narcís Monturiol, en canvi, funcionaven. Els més de 180 plànols que ens ha deixat són d’una minuciositat extrema. No han estat tots estudiats, ni molt menys —aquesta és una tasca que requereix anys— però els experts que s’hi ha acostat han mostrat la seva admiració pel detall, pel rigor i, en definitiva, pel seu exacte encert. I, per arrodonir-ho, i ho diem per tercera vegada, no es quedaren en projecte, en un encantador paper esgrogueït de l’època de la Renaixença, aromatitzat per la romàntica flaire de la nostàlgia: 69 immersions sense accidents, desenes de milers de testimonis oculars i una ingent quantitat de material d’hemeroteca amb entusiastes cròniques esquitxades de febre entusiasta pels periodistes de l’època.

Sí que a vegades pequem tots plegat d’un cofoïsme insuportable, i que ens pensem que som el melic del món, quan aquesta teoria és de molt difícil verificació científica (melic? món? caram!). Diguem-ne que estem en un estat de neguit perpetu que ens du d’una banda a l’altra, entre poc i massa, sense “seny” ni “rauxa”, sinó entre l’excés de severitat, l'auto-odi i la culpabilitat per només existir, i el xovinisme, el patrioterisme més encegat, que no admet l’autocrítica i amb el qual no hi ha manera de dialogar.

Demà diumenge farà 150 anys que un boig fantàstic, un romàntic amb imaginació i voluntat de salvar el món, va submergir, davant la mirada atònita de desenes de milers de barcelonins i gent vinguda dels pobles més allunyats, el primer submarí operatiu de la història. És legítim que ho celebrem; és legítim, sí, però també sa i necessari que ho fem, que ens n'alegrem i ho compartim amb tot el món.


Festa, celebració i un final arrauxat

Per molts anys senyor Ictineu I; us felicitem perquè sou molt guapo i porteu molt bé les arrugues.

Felicitats senyor Narcís Monturiol, perquè la vostra criatura tindrà al fi el reconeixement i la simpatia i l’estima de tothom (I vós també la tindreu, us ho asseguro!). A més, vós també ho sou molt de guapo, que caram!

Visca el senyor Narcís Monturiol i visquin tots els Ictineus que s’han fet i es faran!

Què tingueu tots molt bona festa!


Enllaç

Clicant damunt aquesta adreça http://ictineu.cat/joomla/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1 entrareu a la web oficial sobre l’Any Monturiol, on hi podreu trobar informació sobre tots els actes que s’aniran fent fins el juny del 2010.

Postscriptum

A part de l'alegria de compartir aquesta experiència amb la meva dona i la meva germana, que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me, va ser un plaer conèixer les energètiques besnetes i els joves rebesnets de l'home que rebia l'homenatge. Tothom fou encantador, de debò. Per mi va ser un moment molt emocionant, que no oblidaré a la vida.

Atrezzo: Desfent un malentés desagradable

Nota important abans de llegir l'entrada: aquesta entrada és per aclarir un malentès que he tingut amb un amic. Com que el malentès ja està aclarit, no cal que us la llegiu. Si voleu, evidentment ho podeu fer, però us adverteixo que és un rotllo patatero per a qui no sàpiga de que va la cosa. Com dirien a la tele: disculpin les molèsties, tot seguit continuem amb la retransmissió.

Hi ha hagut un malentès provocat per un comentari que vaig fer en algun lloc a Internet. No sé, en aquest moment, a on ni quan el vaig fer. El més probable és que es tractés d'un comentari de resposta, en algun fòrum, a algú en alguna de les pàgines o comunitats que estat. No desfaria el malentès si fos alguna qüestió de caràcter ideològic o similar: del que en penso (o he pensat)  no me n'haig de desdir si ho vaig fer públic; accepto les conseqüències. Però aquest cas ha fet mal a una persona que sempre es va portar molt bé amb mi. Hi ha un detall no prou aclarit que s'interpreta molt malament.

L'any 1997 jo treballava a l’Studio Camara, l’estudi d’animació i il·lustració d’en Sergi Camara, l’excel·lent dibuixant i millor persona —com s’acostuma a dir, però en aquest cas és cert— del qual normalment no en parlo mai. De fet, acostumo a parlar poc de les persones amb les quals he treballat i si m’hi refereixo ho faig d’una manera vaga “un company que vaig tenir”, “els meus companys de viatge”, “aquell veí”, etc, ja que és probable que no els faci gaire gràcia veure's presentats en públic amb noms i cognoms a les anècdotes que pugui explicar. Tampoc ho acostumo a fer d’aquells que tampoc han estat amics sinó tot el contrari. Com tothom, suposo, m'he trobat amb alguna persona a qui, sincerament, no li tinc cap simpatia. I aquí està el problema. En no esmentar ni a l’amic ni a l’enemic es poden crear confusions tan allunyades dels meus desitjos com la que acaba de succeir, amb uns resultats justament contraris al que buscava amb el comentari.

M’explico:

En Sergi Camara no només era l’alma mater de l’estudi, sinó que era qui havia de tractar els clients, aconseguir feina per a tothom i aguantar les neures i manies de tots els qui érem allà. Al llarg de molts anys de treballar plegats, puc ben assegurar que en Sergi va veure i patir de tot. Una de les més absurdes injustícies, però, fou el fet de que moltes persones —mai cap de les que treballaven amb ell— deien que era un pirata, un trampós i altres calúmnies que a tots els seus companys i amics, els qui véiem com es desvivia per tirar endavant, amb l’esforç i la paciència com a única eina, ens emprenyava moltíssim. A ell, no cal dir-ho, també li tocava els nassos. Mirava de fer com que s’ho agafava amb filosofia i sentit de l’humor —i Déu sap que si he conegut algú amb sentit de l’humor i filosofia ha estat ell— però segur que les mentides i les llegendes negres absurdes que creixien sense fonament sobre ell el devien fotre molt.

Jo no he estat mai del tipus de persona que em busqui la vida, ans al contrari: mai he fet un pas a la vida, si no s'ha presentat algú per donar-me una empenta. En aquest sentit, sóc el perfecte exemple del que no hauria de ser un català emprenedor. Sense la meva amiga Eli Gras o per en Sergi Camara, pel meu cunyat i per més d'una altra persona, ni hauria fet mai una pel·lícula, ni hauria publicat un llibre, ni fet mai cap concert. És així. Faig moltes coses, però totes es queden a casa, acabadetes, en calaixos. El cas de la sèrie “Atrezzo” fou un d’aquests casos. Esperonat pel Sergi i una idea que ell havia tingut sobre un petit cuquet —“Slurps” es deia— em va esperonar a competir una mica, a que jo fes el mateix. I fou així com vaig crear la meva sèrie d'animació, "Atrezzo". Si no hagués estat per ell mai l’hauria fet. Ell em va donar tota la llibertat del món per a que la realitzés com em donés la gana, del dret i del revés, amb una llibertat que dubto que mai cap creador pugui tenir amb cap productor. Ell va ser qui va anar a Cannes i qui va fer totes les negociacions amb el productor americà per mirar que la sèrie tirés endavant. Podria dir que jo hauria fet les coses d’una manera o d’una altra molt diferent a ell en aquest sentit, però no puc, de cap manera. A mi em va ser comodíssim no anar a Cannes, quedar-me a Barcelona, fent "l'artista". És una cosa que, tothom que em coneix personalment ho sap perfectament. No me n'amago ni m’entusiasma parlar dels meus defectes personals en públic, evidentment. El cas és que jo vaig estar fent la feina de director de la sèrie, guionista, vaig animar els primers episodis, vaig fer les creativitats, vaig composar la part d’unes musiquetes (l’altra part ho va fer un altre excel·lent amic, l’Alain Wergiffosse, de qui també he aprés moltes coses). Tota aquesta feina la veig fer gratuïtament, però no perquè jo fos ximple, sinó perquè era la meva part del tracte: tampoc Studio Camara estava guanyant un cèntim per posar les instal·lacions i tota l’ajuda que va caler, a més dels viatges a Nova York i ves a saber la quantitat de calers invertits en els conceptes més insospitats.

Al llarg de tot aquest període, sempre que trobava una estona, vaig tenir la oportunitat d'animar alguns episodis de la sèrie del Sergi, "Slurps", realitzada alhora que la meva. Per aquesta altra feina no vaig cobrar ni més ni menys que qualsevol dels altres animadors. Era un tracte absolutament just. Per la mateixa feina, a la sèrie "Slurps", la seva, de dirigir, crear els gags i fer algunes animacions, el propi Sergi (ell, a la seva sèrie ho feia tot també, a més de ser co-productor) era l'únic que tampoc cobrava ni un ral.

Al final, sembla que ambdues sèries es van vendre força (més l’"Slurps" que l’"Atrezzo"). Jo recordo haver preguntat com anaven les vendes i el Sergi m’informava que el productor americà deia que força bé i que aviat arribarien diners. El cert és que aquests diners no arribaren mai. Això per Studio Camara va representar un desastre (un altre més) i per a mi, a més petita escala si voleu, també. No cal que us avorreixi amb els problemes familiars que vaig arribar a tenir, per haver promès uns guanys que no arribaren mai.

I aquesta és la història completa, tal com jo la vaig viure des del meu punt de vista, resumida, però molt més extensa que en el ràpid i atropellat comentari que devia fer a aquella persona a Internet. I home, una cosa que hem fet, tant el Sergi com jo —hauríem estat molt rucs si no ho haguéssim fet— és que, ja que no hem vist ni una pela, ara que existeix el YouTube, com a mínim, penjar-, cadascú al nostre compte, una selecció de gags de les nostres sèries (ell també de la meva, evidentment, perquè també és seva per la part que li toca) i poder mostrar a qui vulgui que, coi, nosaltres vam fer aquesta feina, es posi com es posi el productor aquell. I aquí està la qüestió del malentès: el productor del qual parlo en aquell comentari, no és mai —subratllo MAI!!— en Sergi Camara, que, senyors, si jo em vaig arruïnar, ell ho va fer tres centes vegades més. El que és cert és que, amb el temps se n'ha acabat sortint i, a més, (no pas com altres que conec) sense explotar els seus col·laboradors, ans el contrari, amb el bon humor i tracte honestíssim de sempre. Ara, afortunadament, totes aquelles crisis ja són història passada, el seu estudi sembla que campeja la crisi actual molt millor que molts altres gràcies a la bona feina que fan allà, a la seva qualitat imbatible i a una reputació merescudíssima amb els clients que no voldria jo que per un comentari meu, mig mal escrit, en un fòrum antic es veiés malmesa.

Una de les diferències entre ell i jo és que ell, de llavors ençà, no ha parat d’apostar per noves possibilitats i, encara que s’ha emportat més d’un sotrac, ha anat tirant endavant, apostant, sense desanimar-se, i si alguna vegada ho ha estat, s’ha llegit el poema de l’If del Rudyard Kipling i ha tirat endavant, sense mai fer mal a ningú, com tant li agrada de dir a algun dels seus indocumentats enemics, molts d’ells, ja ho dic ara mateix, una colla de fills de sa mare covards, envejosos paràsits, autèntic càncer de la professió. Jo per part meva, no. No sóc tan lluitador com ell i m’he més aviat anant eclipsant, desapareixent, diluint-me... per culpa meva. I listos! Faig les meves investigacions, dic les meves opinions, miro de sobreviure com puc, i si hi ha algú que descobreix el geni que amago sota la meva pell i em treu del pou, perfecte. Mentrestant, no passa res, la vida és bella com una caramella.

Que quedi doncs clar, per a tots aquells que els encanta d’agafar qualsevol comentari dit de pressa, en a saber quin moment, i entendre el que li dóna la gana (normalment tot allò que alimenta el prejudici més fàcil i barroer): En Sergi NO s’ha quedat MAI ni un duro meu— més aviat al contrari, ell me’n va deixar que jo mai he estat en condicions de tornar-li. SI és veritat que un productor ens va fotre en un moment, però aquest productor té nom i cognoms —que tampoc diré ara en aquest moment, després de tants anys d’estafa; a més a Internet googlejant tot s’arregla— i no pas Studio Camara, co-productora de la sèrie, sí, però com ja crec que he dit més de quatre vegades en aquesta entrada, infinitament més afectada que jo en aquest assumpte.

Demano disculpes per aquesta entrada purament pensada per a desfer malentesos, avorrits per a la immensa majoria dels possibles lectors, però per mi bàsica per eliminar el dubte de si jo pretenia acusar a una persona per una altra, justament un autèntic impresentable, per una persona que la única cosa que va fer tota la vida fou ajudar-me. I ella ho sap. És més, no dubto que sap que si alguna vegada l'he hagut d'esmentar l'he defensat. I no ha estat una qüestió de cavalleria, sinó de consciència bàsica, de primer grau.

Espero que aquest assumpte tan desagradable quedi totalment aclarit i no calgui dir res més. Ja tinc prou problemes per la meva banda com per generar-ne de ficticis. Si n’han de venir que siguin reals, aquí estic, veniu.

I tu, Sergi, perdona nano. Estic convençut que m’entens i que no et calen més paraules.

P.D. Algun dia m'hauria agradat de fer una entrada dedicada a en Sergi Camara, que no fos e aquestes circumstàncies. Coneixent-lo, ja us puc avançar que ens diria que no li cal. Però a mi m'agrada parlar molt més de la gent que he aprés que no pas de la que m'ha fet desaprendre, i aquest dret, crec que és evident, el tinc.

divendres, 26 de juny de 2009

11au aniversari del MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ


Pascal Comelade

Aleix Renyé



Joan-Lluís Lluís



Fa exactament onze anys que Pascal Comelade, Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé, tres artistes de la Catalunya Nord, compromesos amb la seva cultura, conscients i farts del genocidi cultural tan virulent que es pateix al seu territori, varen escriure aquest manifest, que avui he decidir de publicar a casa meva, en honor seu.

No sé exactament com estan les coses, ara, en aquesta part del nostre país. Estic preparant un projecte —de moment no en puc dir res, ho sento— en el qual penso fer-me'n ni que sigui una idea, el més aviat que pugui i compartir l'experiència. Ja ho veurem com acabarà tot plegat.

De moment us deixo amb el Manifest:


MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade - Joan-Lluís Lluís - Aleix Renyé


«L'art nou no és un art d'afalac, sinó de lluita...»
(Joaquim Folguera, 1915)


Malgrat l'empenta creativa i agitadora, fa unes dècades, del grup Guillem de Cabestany i dels activistes que el sostenien, malgrat les iniciatives collectives i individuals de guerrilla cultural, l'especificitat de la creació artística a Catalunya Nord és, cada dia més, ocultada, negada i desnaturalitzada.

Aquesta creació específicament nord-catalana és fagocitada en primer lloc per l'entitat administrativa cripto-regionalista anomenada Languedoc-Roussillon. Una entitat creada en laboratori per enginyers sense accent ni memòria, pagats a preu fet i posteriorment condecorats. Aquesta région no és més que l'estadi últim del sempitern imperialisme cultural jacobí, a través dels seus organismes més polits (Direction Régionale des Affaires Culturelles, ARAM, Maison du Livre et des Écrivains, etc., lloadors d'un tradicionalisme en via de putrefacció malgrat la seva pseudo-modernitat d'inspiració parisenca). Aquest imperialisme jacobí és servit per zelosos funcionaris montpellerencs i collaboradors locals, amnèsics tricolors, caps de Segarra miserables del «bé cal anar fent».

Afirmem, com a creadors catalans, que aquest Roussillon (apellació reductora i tan infame com la francesització dels nostres topònims) no té res a veure ni a fer amb aquest Languedoc a qui ben poc li han deixat de Llengua doc. Cap decisió administrativa no ens el poden fer sentir com a part integrant de la nostra identitat, malgrat les nombroses i força subvencionades iniciatives culturals que intenten legitimar aquesta fusió entre ambdós territoris.

El revisionisme politico-cultural de la région és i serà l'instrument ideològic francès de l'agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord. Perquè creiem que Catalunya Nord —única apellació que respecta la dignitat històrica i geogràfica d'aquest territori —és part integrant dels Països Catalans (allò tan oblidat de Salses a Guardamar...).

Als moralistes del regionalment correcte que veuran, en aquesta afirmació, un «reflex identitari passeista» o un «nacionalisme-agressiu-que-condueix-a-la-balcanització», els recomanem que rellegeixin (si l'han llegit mai) la proclamació de la República catalana d'en Francesc Macià o els escrits del sindicalista Salvador Seguí (si no saben qui és, que cerquin a la Gran Enciclopèdia Catalana) i comprendran, si els ho permet la seva ofuscació franco-francesa, el fons universalista i llibertari d'una part del poble català, tot al llarg de la història de la seva opressió. Refusem, doncs, com a creadors i com a persones, de considerar-nos languedociens-roussillonnais o, altrament dit, francesos regionals.

Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d'un «Sud Global», tenyida d'un exotisme d'obligada mediterraneïtat. I així n'aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d'identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar ala uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d'un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s'hi passegen.

Aquest projecte tan vergonyosament acceptat pels collaboracionistes locals, i també barcelonins, exigeix que les cultures pròpies dels territoris inclosos en aquest invent regional es dilueixin fins a no tenir més color, sabor ni flaire. Unes cultures pròpies prou rebaixades perquè no facin ombra al new age que ens han inventat : corridas, bodegas i flamenco adulterat són, a hores d'ara, el nec plus ultra de la cultura meridional i la imatge publicitària de la région. Un espanyolisme cridaner amb flaire d'aquell folklore sepulcral de moda a l'Espanya franquista. És el gran descervellatge, que sembla fer la unanimitat tant a la dreta (l'extrema, i l'altra) com a l'esquerra jacobina i patriota i, en definitiva, a tots aquells que ja no saben fer la diferència entre la vida real i un joc televisiu.

Sem conscients, és clar, de la implantació cada dia més gran, al nostre país, de comportaments ultra-francòfils i de l'arrelament de les mentalitats nacional-integristes franceses. També constatem l'abandó progressiu de la percepció de la nostra catalanitat, com també la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre (l'exemple anecdòtic en seria l'èxit de la Maison du Languedoc-Roussillon a Barcelona, un insult per als nord-catalans).

Nosaltres, en tot cas, volem crear aquí, perquè vivim i treballem aquí, i perquè ens repugna aquesta política d'asfíxia programada, sota els aplaudiments generalitzats, de la nostra cultura. Volem crear i anar fent, amb mandra o coratge i tal com li ragi a cada un. Però que hom no esperi, per valorar, mirar, llegir o escoltar el que fem i creem, que hàgim triomfat a Paris, com és tan sovint el cas amb els artistes catalans (del nord o del sud) que arriben a tenir un cert ressò a Perpinyà.

Aquest comportament del públic i de les institucions locals no és més que un símptoma greu d'artrosi provincianista —obsessió per la Capital— que esdevé perversió mental quan és acompanyada d'un menyspreu tot just dissimulat per tot el que es crea aquí...

Parlem doncs del Conseil Général. Maquinària departamental que, des que va sortir del fang de la nit jacobina, es mostra absolutament indiferental que es fa i es crea aquí, si aquest fer i crear implica l'assumpció d'una identitat catalana sense equívocs. Perquè aquest fer i aquest crear s'allunyen dels seus costums culturals submesos i esquizofrènics : la cultura de la televisió patriòtica, dels festivals intercanviables i de les estrelles del show-biz que ens baixen de París.

Ens diran, és clar, que no necessitem ni conseils généraux, ni conseils régionaux per a crear... i és veritat. Que no s'ocupin de nosaltres, si no ho volen. Nosaltres sí que ens volem ocupar d'ells perquè la identitat catalana —sense la qual les nostres creacions no serien el que són— només podrà continuar existint si les institucions polítiques que regenten aquest territori l'assumeixen com a pròpia i com a cultura no fossilitzada.

Reivindiquem doncs un independentisme individualista creador, un idioma divers vehicle d'una realitat rica, que englobi el Vocabulari Rossellonès, l'Alcover-Moll i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè la llengua catalana, en tota aquesta diversitat, ens serveix Amb tota evidència a estructurar la nostra identitat. Reivindiquem una actitud llibertària de creació sense autocensures, sense vergonyes localistes i sense ajudes ni autoritzacions. I ho reivindiquem sense cap intenció de crear cap moviment o de dictar cap línia de conducta. Això sí, amb la voluntat de no renunciar al nostre marc cultural i mental, els Països Catalans, i amb un desig d'universalisme abastable únicament pels que no reneguen de la seva identitat. En el nostre cas, l'especificitat catalana septentrional.

Perpinyà, juny de 1998

dilluns, 22 de juny de 2009

Exposició: "ARQUITECTURES SENSE LLOC" al Centre d'Arts Santa Mònica

"ARQUITECTURES SENSE LLOC 1968-2008. 200 PROJECTES D'ARQUITECTURA NO EXISTENT"




Descripció

Aquesta mostra és el resultat de l'exploració del patrimoni creatiu recent en l'àmbit de l'arquitectura i l'urbanisme, que per diversos motius ha estat ignorat per la historiografia oficial. L'exposició vol fer visible tot aquest patrimoni, representat per totes aquelles arquitectures no materialitzades, sorgides des de 1968, que no han existit mai o que ja no existeixen, però que per la seva vàlua ens aportarà nova llum sobre aquest període de l'arquitectura catalana. A la mostra es veuran 180 projectes, dels 500 que han estat triats després de la recerca iniciada l'any 2006 pels comissaris Antoni Pizza, Ramon Faura i Santi Ibarra, d'entre els 2000 que s'han investigat i documentat.

Dates
Del 26/06/2009 al 20/09/2009

Horari
De dimarts a diumenges: de 12 a 22 h

Lloc de celebració
Claustre de l'Arts Santa Mònica, Rambla de Santa Mònica, 7 Tel. 93 3162810 Barcelona (Barcelonès)

Venda d'entrades
Entrada lliure.

Entitat organitzadora
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
de la Generalitat de Catalunya, Arts Santa Mònica, a/e: info_artssantamonica@gencat.cat Internet: http://www.artssantamonica.cat/

(Informació extreta de gencat.com)


Ben aviat, espero poder donar una mica més d'informació sobre aquesta exposició.

dissabte, 20 de juny de 2009

Corpus 2009


Amb cinc dies de retard, faig aquesta breu entrada.

Tot i el cap de setmana tan atapeït que vaig tenir a la Festa de la Ciència, encara vaig tenir temps i moral d'arribar a Sitges, veure totes les catifes i participar una mica del Corpus. Me n'alegro molt de que aquest any no plogués, i encara més que la catifa del carrer Barcelona, davant d'El Cable, dissenyada per la pintora Pilar Mena, i en la que hi va participar la meva neboda la Katia i l'Alan, el seu minúscul però sitgetà al cub fill, entre d'altres -és clar- va guanyar el Primer Premi a la categoria individual. Felicitats! (ostres, quina frase més llarga m'ha sortit abans; deixeu-me agafar aire, ara). De tota manera, el Corpus és, evidentment, molt més que tot això. La festa continua, malgrat els temps complicats que vivim. Ens en sortirem.

Vull aprofitar per agraïr a la meva amiga Criticartt -ja he après a fer enllaços!- l'enorme honor que em fa amb el seu detall. Moltes gràcies!

Què tingueu tots pelgats un bon cap de setmana.

dilluns, 15 de juny de 2009

L'Ictineu 3 a la Festa de la Ciència

Ja ha passat la Festa de la Ciència. Es miri per on es miri, va ser una experiència molt positiva.



Aquí podeu veure l’estand de l'Ictineu 3

Després de molts patiments, aquest petit gran submarí anomenat Ictineu 3 s'està finalment construint a una de les dependències del Museu Marítim de Barcelona. La gestació d'aquest aparell està sent tota una odisea, carregada de flaire de pioner. Penseu que a l'Estat Espanyol no s'ha construït cap submarí científic des que en Narcís Monturiol navegà amb el seus dos Ictineus, ara fa exactament 150 anys.

El Mediterrani és el mar amb més jaciments arqueològics del món i un dels que poseeixen una de les varietats biològiques més riques. Però també és un dels més amenaçats per la contaminació i per l'expoli efectuat per part d'estraccions de tresors indiscriminades i poc respectuoses amb l'entorn històric i natural. Entre moltíssimes altres necessitats urgents, un submarí d’avantguarda d'aquestes característiques és vital per a la conservació i l'estudi del mar. La circumstància actual de no tenir-ne cap, i el fet de que cada vegada que ens en cal un l'hàgim d'anar a demanar a d'altres països, pagant pel lloguer uns preus desorbitats, és una immensa vergonya col·lectiva. De tota manera, sembla que ja podem dir, per fi, que ara el projecte s'està començant a fer realitat. El futur, en aquest sentit, s'albira amb una mica més d'esperança.

Aquest és un dels pòsters sobre l'Ictineu 3, que informa d'algunes de les seves característiques. Si l'amplieu, podreu llegir els textos perfectament


En aquest altre es parla d'en Narcís Monturiol i els seus dos Ictineus, per promocionar l'Any Monturiol. Tot el que hem dit del pòster anterior també val per a aquest

En Pere Forés, creador i impulsor del projecte Ictineu 3, i la Carme Parareda, preparant els ordinadors.


En Pere Forés enmig d'una presentació del projecte Ictineu 3, a la carpa principal de la Festa de la Ciència
La xerrada que va fer en Pere Forés a la carpa principal de la Festa de la Ciència, malgrat ser més resumida que la que va fer a Terrassa (podeu trobar la crònica que en vaig fer en aquest enllaç http://florencisalesaspla.blogspot.com/2008/07/presentaci-del-projecte-ictineu3.html ) fou molt amena i informativa. Amb l'ajut del suport visual, crec que el públic es va fer una bona idea de la necessitat de tirar endavant un projecte com aquest.

Entre moltes altres qüestions, en Pere mencionà que per a l'ensorrament del Prestige van haver de venir submarins francesos per tapar els forats que desprenien el petroli, abans de procedir a la posterior reparació. El preu del lloguer de cada un d'aquests aparells va ascendir a l'equivalent del cost total de la construcció de l'Ictineu 3. De moment, els ajuts oficials per a que el submarí pugui ser realitat són, a excepció de la inestimable del Museu Marítim —que, com ja hem dit, ha cedit les seves instal·lacions amb entusiasme—, insuficients. Jo —no ho sé vosaltres— ho trobo d'un vergonyós que esgarrifa.

Gairebé tot el recolzament econòmic actual prové de les aportacions que diversos particulars han anat fent a l'Associació, tal com va passar al temps del malaguanyat Monturiol. No aniria gens malament que tots, autoritats i ciutadans, no tornéssim a repetir els mateixos errors d'aleshores. Tenim a les mans un projecte avalat per totes les certificacions internacionals de garantia tècnica i científica; en el qual hi estan treballant, per fabricar peces de disseny exclusiu —i cobrant, és clar— les millors empreses de components específics del món. Mentrestant, els tècnics d'aquí estan fent miracles amb les limitacions que pateixen. Només realitzar els càlculs de la resistència de cada una de les peces, de la pressió del pes que hauran de suportar, ha estat un treball de mesos. Aquest temps s'ha vist després doblat, i fins i tot triplicat, a causa de cada nou punt feble que es descobria, d'alguna corba encara millorable en el disseny, etc.

La Núria Clemares en plena acció com a Narcisa Monturiol

La Núria Clemares és una excel·lent actriu, amb una llarga carrera al teatre, a la televisió, i fins i tot amb alguna inclusió al cinema, que s'ha especialitzat com a conta-contes i com a pallassa. Amb la seva expressivitat facial, el moviment del seu cos —sobretot el de les mans— i una veu plena de matisos, no és estrany que hagi estat ben rebuda en diversos festivals de pallassos, cinema i teatre.

La carpa de l'Ictineu va comptar amb el seu talent, per embadalir els més petits amb un conte ple de màgia, que ella mateixa havia creat, sobre la vida d'en Narcís Monturiol. Ella representava la Narcisa, la neta —o besneta, ara no us ho sabria dir— que, amb quatre elements escènics molt simples però efectius, aconseguia que tots els espectadors, grans i petits, ens imaginéssim que estavem visitant les golfes del seu avi. A partir d'aquesta premisa, la Núria ens va convidar a fer un meravellós viatge en el temps.

Els nens entrant dintre de l'Ictineu 3 i 1/2 per demanar els desitjos més bells

El punt àlgid del tendre espectacle va ser quan va convidar a tot un seguit de voluntaris perquè s'introduissin, l'un rere l'altre, dins un fantàstic submarí anomenat Ictineu 2 i mig —una andròmina magnífica, d'uns quatre metres de llarg per un i mig d'alçada, amb esquelet de tubs de plàstic, casc de xarxa negra, amb tot de pops, estrelles de mar i altres bèsties marines que li penjaven— i a on cadascun havia de cridar, amb tota la potència dels seus pulmons, algun bon desig per a la humanitat. Si els voluntaris no haguessin esgaripat prou fort, el submarí no hauria avançat. Afortunadament no va ser així, i la potència de les gargamelles infantils van generar prou energia com perquè el submarí s'endinsés dins un mar imaginari. Aquest final, que entrava dintre del món de la fantasia pura, ens va omplir a tots d'una emoció, potser ingènua, però genuina.

La "Narcisa" parlant de les gestes del seu avi

L'espectacle de la Núria venia tot just darrera de la meva xerrada. En veure'l, vaig temer per no haver-li espatllat massa l'invent, per haver explicat massa coses. No era culpa meva, però em sabia greu, la veritat. Afortunadament, en veure amb la professionalitat com amb no res era capaç de fer descobrir tot un món al públic, se'm van passar tots els neguits de cop. En definitiva, que vàrem gaudir d'un espectacle molt bonic, aptíssim per els petits però que també aconseguia, al cap d'una estona, guanyant el cor dels adults. Talent, gràcia, ofici i un espectacle ben estructurat van ser la base de l'èxit. I no només parlo per mi: la meva filla va venir a la sessió del diumenge i va al·lucinar.

Tot de nens fabricant el seu submarí

Tot just acabava el conte màgic de la Núria, els nens que ho volguessin podien passar a una llarga taula on hi havia tot de materials, des d'ampolles de plàstic fina a papers de colors, per a que cadascú es construís el seu propi submarí, seguint el dictat de la seva imaginació. Un grup de monitores ajudaven als menuts constructors, així com també vigilaven que no es tallessin un dit amb les tisores.

El Florenci parlant sobre com tots els submarins d'abans del senyor Monturiol s'esclafaven

Les cinc xerrades que vaig fer van variar força de durada, to i inspiració, depenent de la mena de públic que tenia. També hi va influir el fet de si venia algun tipus d'activitat que, per qüestions d'horari, s'encavalcava amb la meva. Haig de dir que, mentre a un escenari que teníem al costat —i que disposava d'un sistema d'amplificació deu vegades més potent que el nostre— no hi havia cap actuació, em sentia, mai més ben dit, com peix a l'aigua. Però quan hi havia música o teatre, reconec que més d'una cop perdia el fil, i havia de recórrer a allò tan enutjós de repetir les frases per poder agafar-lo de nou. Crec que aquesta desconcentració episòdica també la van patir els espectadors.

No sé ben bé de que devia estar parlant aquí aquest borinot

No crec, tampoc, que ho fes malament del tot. És més, hi va haver alguna xerrada en la qual crec que vaig estar força inspirat. Però en d'altres vaig caure en l'error d'allargar una mica massa segons quin tema secundari, de manera que després no tenia temps per aprofundir en algun dels més bàsics. En una ocasió em vaig oblidar totalment de parlar de l'aventura a Icària, un dels moments més emocionants i importants en la vida de l'inventor figuerenc. Suposo que pocs ho devien notar, però no és això, i em va saber molt de greu, sincerament.

En alguns casos el públic va riure molt, mentre en d'altres els acudits eren rebuts amb una dura fredor. Però no em puc queixar: al final de cada xerrada, sempre vaig poder tenir la oportunitat de poder parlar amb aquells que s’havien interessat més amb el tema. Per mi era un plaer ampliar una mica més la informació que, per qüestions de temps, no havia pogut utilitzar, i compartir l'entusiasme que per la història s'havia generat entre els nouvinguts.

Haig de fer una menció especial d'alguns nens extraordinaris, fora del comú, coneixedors no només d'en Monturiol, sinó d'en Leonardo da Vinci. Concretament n'hi va haver-hi un que fins i tot sabia que Alexandre el Gran havia fet fabricar unes campanes de vidre per poder travessar l'estret del Bòsfor, com si fos un submarí, abans de que jo ho en digués res; i, a sobre, sense exhibir la més mínima repelència. Increïble! D'aquests, ja us ho dic ara, sí que n'adoptaria uns quants.

En una de les xerrades, amb la presència del senyor Josep Garriga

Per mi, el més important va ser, però, la possibilitat de poder informar de la història a una quantitat de públic força extensa, i que les persones. També va ser molt gratificant que aquells que en saben més sobre el tema quedessin satisfetes amb la meva feina. Els ànims i les paraules tan maques que em va donar el senyor Joan Garriga, director de l'Associació d'Inventors Monturiol, van suposar per mi un suport que no té preu —i això que ell assistí a una de les xerrades més sabotejades per el volum del so de la carpa "enemiga", justament aquella en la que em vaig oblidar totalment de la maleïda Icària!

Nogensmenys fantàstics foren els ànims que em van donar el Pere, la Carme i tots els col·laboradors allà presents. En Pere, amabilíssim, fins i tot em donà un parell d'indicacions concretes sobre algun punt, relatiu als aspectes més tècnics dels submarí —allò que, de llarg, per molta documentació que he remenat, encara se'm fa espès— que no eren ben bé com jo comentava. No crec que tampoc les acabés d'assimilar exactament igual com el que haurien de ser, però vaig mirar d'incorporar aquests petits arranjaments el millor que vaig poder a les xerrades que em quedaven.

Sempre impressiona haver de parlar de segons quins temes davant d'experts, i no diguem ja quan toca fer esment a un submarí que s'està construint —la conclusió de la meva xerrada sempre la usava com a introducció per a la que venia després, sobre el projecte actual de l'Ictineu 3— amb un mínim de tecnicismes, davant de qui se l'ha inventat, i tenint com a coneixements científics només el que li has sentit dir a ell.

Com a altra conclusió negativa a les meves xerrades, crec que vaig parlar un pelet massa de pressa. Quan vaig veure l'espectacle de la Núria, per exemple, em vaig adonar de la immensa diferència que hi havia entre el seu ritme, impecable, controlat, però en el que mai perdia la tensió, amb el meu, desbocat com el d'una moto sense manillar. Ja us ho dic, no és que cregui que jo estigués malament —de fet, tota l'estona em trobava molt tranquil i segur, perquè, mal m'està el dir-ho, el tema el portava ben preparat— però en més d'una ocasió m'hauria d'haver pres el doble de temps i haver controlat una mica millor el timing.

Els nens dibuixant Ictineus com qui respira


En acabar les meves xerrades, els nens que havien assistit podien participar en un concurs de dibuix sobre qualsevol dels tres Ictineus: els dos clàssics o el futurista. Us puc ben assegurar que ara tenim una bona feinada per decidir els guanyadors, perquè n'hi ha que són increïbles!


En Pere Forés en una de la seves xerrades sobre el projecte Ictineu 3

Les xerrades d'en Pere són, com a de ser, més serioses que les meves. Per sort, és una persona amb molt de sentit de l'humor i tampoc es queda curt a l'hora de deixar alguna espurna humorística aquí i allà. Gràcies a que ell és un tècnic —i jo no, en absolut— aprofitava per a aprofundir en alguns dels aspectes pioners més interessants dels dos Ictineus d'en Monturiol, i els feia entenedors per als espectadors menys avesats a aquesta temàtica, sense per això, perdre un bri de consistència científica.


El Pere enmig de les seves xerrades. En primer terme podeu veure la maquesta a escala real de la bombolla interior de l’Ictineu 3. La real està totalment feta en acer i pesa unes dues tones. La maqueta que teníem a l'estand, feta en fibra de vidre, pesa uns cent quilos. No cal que us digui que va ser una atracció fantàstica per a la canalla —i, ehem! també per als adults.


El públic atent a les explicacions d'en Pere
Com ja he comentat al principi, la xerrada del Pere tenia molt a veure amb la que ja havia tingut ocasió d'escoltar a Terrassa, però amb l'ampliació de molts detalls tècnics, no tan sols del seu propi submarí, sinó també dels clàssics del nostre pioner del segle XIX.

Aquí podeu veure com l'audiència comença a estar força atapeïda. Sobre el tema no crec que ens puguem queixar: no va haver-hi cap xerrada que no comencés amb més de la meitat de les cadires plenes i, en va acabar, cap que no tingués una pila d'espectadors drets, més enllà de la carpa, perquè no hi cabien.


De dreta a esquerra: el senyor Josep Garriga, director de l'Associació d'Innovadors Narcís Monturiol, en Pere Forés, creador i màxim impulsor del projecte Ictineu 3, a més de director de l'Associació Institut Ictineu, la Carme Parareda, col·laboradora número u d'en Pere, tant a l'associació com amb el projecte del submarí, i un servidor de vostès, que, acostumat com estava suspendre les matemàtiques, encara no acabo d'entendre que fhi feia enmig de tanta eminència científica.

En Pere, en un moment de relax, assegut dins la maqueta d'aquest fragment del submarí

La Carme, en una situació una mica més incòmoda i divertida, mentre vigila que un nen que vol treure el cap per la escotilla no es trenqui coll i barres


La Elisabeth Gras (la Eli, vaja) i jo mateix (de fet, "Motor Combo" al complet, si voleu) asseguts dins la maqueta. Dins d'aquest aparell hi haurien de cabre, còmodament assegudes, tres persones adultes. Estic molt agraït de que vingués a donar-me recolzament. Gràcies patata!

I això és tot, de moment. Només em queda desitjar que aquest aparell deixi de ser un somni i acabi sent el que li toca: el primer submarí català científic i el primer del món a tenir un bon grapat de característiques revolucionàries. Les nostres costes se'l mereixen.

divendres, 12 de juny de 2009

El Projecte Ictineu3 a la Festa de la Ciència al Parc de la Ciutadella aquest cap de setmana


L'associació Ictineu informa:

l'Associació Institut Ictineu convida aquest cap de setmana a participar a la Festa de la Ciència que organitza l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest any la Festa de la Ciència proposa un viatge a través dels temps, des de l’origen de l’univers i la formació dels astres a l’aparició de la vida a la Terra. Un viatge que ret homenatge a Charles Darwin, Galileu Galilei i Narcís Monturiol a través d’exposicions, itineraris, jocs i espectacles.

Hi podreu veure la maqueta a escala real de l'ICTINEU 3, participar als tallers de contes infantils sobre Monturiol i els Ictineus, o assistir a les microxerrades per saber què és un submarí. Els nens fins i tot podran participar en un concurs de dibuix submarí.

l'Associació tindrà l'estand nº 17, de les 11 del matí a les 9 del vespre de dissabte, i diumenge de les 11 del matí a les 3 de la tarda.

Podeu trobar més informació al programa de mà djunt i a la web de l'Any Monturiol,


Salutacions de l'equip ICTINEU


-- Associació Institut Ictineu, Centre Català de Recerca Submarina.


I bé, potser us preguntareu que què hi tinc a veure jo amb tot això? Doncs que l'Associació m'ha concedit l'honor de convidar-me a fer unes xerradetes sobre en Narcís Monturiol, i els seus submarins, per als nens, així com animar-los a participar a un concurs de dibuix sobre el tema.

Els meus petits "shows" tindran lloc dissabte a 2/4 de 12, a 2/4 de 4 i a les sis en punt, i diumenge a 2/4 de 12 i a la 1 en punt. Si hi porteu els vostres nens, mirarem de passar-nos ho bé i d'aprendre alguna cosa més sobre aquest personatge incomparable. Esteu tots convidats!

Aprofito per donar les gràcies al Pere Forés i a la Carme Parareda, màxims responsables de la construcció del submarí Ictineu 3, la confiança que han depositat en mi.

Què tingueu un molt bon cap de setmana!

El director Joan Ollé fa una adaptació teatral d'El Quadern Gris de Josep Pla

El Jove Josep Pla (assegut a la taula) amb el seu amic Alexandre Plana (no em digueu que no s'assembla al Sergi Pàmies aquest senyor, oi?) en una foto feta a l'època en la qual passen els esdeveniments descrits al Quadern Gris


El director i escriptor teatral Joan Ollé, amb la col·laboració de Carles Guillén, ha fet una adaptació teatral del Quadern Gris de Josep Pla. L’obra es presentarà els dies 25, 26, 28 i 29 de juny al Teatre Lliure, dins la programació del Grec d’aquest any. L’actriu Montserrat Carulla i els actors Joan Anguera i Ivan Benet seran els intèrprets.

Trobareu una mica més d’informació a aquest enllaç:

http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp0809/43quadern1.htm

L’obra, però, tindrà una pre-estrena al mateix Ateneu de Barcelona, un dels escenaris on s’esdevenen algunes de les converses més memorables del llibre, aquest dissabte 13.

Clicant damunt el següent enllaç, trobareu més informació:

http://www.ateneubcn.org/web/continguts/ca/apartats/menudeines/ateneu_al_dia/noticies/200906/20090608.html

Així mateix, l’obra serà inclosa en el cicle de representacions de la temporada 2009-2010 del Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt (Girona) (i acabo amb la conya marinera de posar negretes i cursives, apa).

No crec que ningú pugui dir res encara sobre com s’hauran resolt la immensa quantitat de problemes narratius i de tot tipus que pot arribar a portar de fer una adaptació teatral del text; quina haurà estat la selecció, ni quin enfocament, to i actitud haurà pres el director davant l’obra. Treure’n qualsevol conclusió abans d’hora és, evidentment, una imprudent injustícia. La única cosa que podem fer és conjeturar, això sí. I a mi, que sóc un xerraire que no calla ni sota l’aigua, això de conjeturar m'encanta.

D’entrada, haig de dir que aquest l’Ivan Benet m’agrada. Crec que és un actor jove amb bona planta, ofici i que —detall no poc important— el trobo creïble vestit d’època. M’agradaria que ell fos el personatge principal, ves. No acabo d’entendre tant, però, la presència dels altres dos —il·lustres, això sí— acompanyants. De fet, pel Quadern Gris hi desfila tant de personal que es podria fer una obra monumental de més de quatre hores —amb descans inclòs, per anar a fer un assalt desesperat al toilet— amb més de dos cents personatges amb dret a rèplica, i deixar en l’espectador la sensació de no voler que allò s’acabi mai, de tant divertit, fascinant i elegant que tot plegat és.

Crec que no és el cas —no pel que fa a la quantitat d’actors; pel resultat ètic i estètic no en tinc ni idea, és clar. He escrutat la informació que he trobat, pel davant i pel darrere, i sembla que només surten aquests tres intèrprets. ¿Estem davant d’una presentació minimalista, o si ho preferiu, essencialista del llibre? Potser sí i pot ser que també estigui bé. De fet, fins i tot un bon monologuista, sense cap mena de decorat al darrere, podria fer-ne meravelles, només rememorant els texts i els diàlegs, com si ens ho estigués explicant assegut a la taula d’un bar. He vist que la informació que hi ha a l’enllaç de l’Ateneu hi diu que, com a mínim allà, es tractarà d’un extracte de lectures. En fi, no ho sé, ja ho veurem (o ho veuran els que podran anar-hi).

Cal tenir valor per resumir amb els tres personatges escollits l'anar i venir de vells —intel·lectuals de ciutat i de poble, pagesos, pescadors, pòtols i empresaris—, aquell mostrar sense mostrar, aquell subtext constant, carregat de tensió humorística, comicitat circumspecta, estoica, entre línies. I al final, la fugacitat de la vida, la pols que se’n du el vent, l’oblit de tot plegat i tot el que vulgueu, amb el seu pòsit amarg, d’una contundència similar, sinó superior, al relat Els Morts de James Joyce, és clar.

Confiem que Joan Ollé no hagi volgut fer una lectura massa solemne del llibre...  que també la podria fer! Resulta impossible d’acontentar a tothom. A més, ja ho sabem que cada lector del Quadern Gris té aquelles pàgines favorites i, ai d’aquell que gosi arrencar-la! ... mentre el del costat, admirador de la mateixa potència, aquella pàgina “imprescindible” se li ben refot, perquè, ell, el que no vol és que li toquin aquella altra, que no té a veure res, ni en to ni en intenció. És així. No és poca la gosadia del senyor Ollé.

Desitjo el més gran èxit a Joan Oller. Molta sort!

dijous, 11 de juny de 2009

Ocells

Avui és un d'aquells dies que entenc els fanàtics dels ocells.

Joan Solà ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Felicitats mestre!

Els dos volums del senyor Joan Solà que he demanat a la biblioteca Santiago Rusiñol: mai és tard per corregir mancances.



Una bona notícia: el lingüista Joan Solà i Costassa ha rebut el 41é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Enhorabona!

No conec el senyor Solà en profunditat, ni tampoc no he estat alumne seu —de fet, tots els meus mestres ha estat gent morta—, ni res de tot això, però me n'alegro. Segueixo, això sí, els seus articles al suplement de cultura de l’AVUI, que sempre m’han agradat molt. He sentit algunes paraules del seu discurs al telenotícies i he llegit els articles que li dediquen al diari esmentat, així com a d’altres, a través d’Internet, i m’he gairebé emocionat. Molt maques les seves paraules, sí senyor.

He decidit de fer un article breu —més que res per portar-me la contraria a mi mateix i per donar una mica de peixet als pontífex dels manuals d’estil que diuen que els posts han de ser curts. He cercat a la xarxa i m'he topat amb algunes coses curioses i amb d’altres que m’han fet dir “mau!”. No pel que trobava sobre el mestre, en qüestió, ni molt menys. Per tant, no hi ha cap mena de decepció, per part meva, sobre un senyor a qui encara tinc el mateix respecte, sinó més.

Mai farem prou feina mentre sigui perquè no es perdi l’ús de verbs fantàstics, com aquella meravella del “caldre”, i tant de vocabulari i frases fetes insubstituïbles. Hi ha experts de renom, però, que gasten una energia tremenda a generar polèmiques idiotes sobre la llengua, que, si bé estan fetes a partir de les més bones intencions, la única cosa que aconsegeuixen és afeblir-ne les ganes d’emprar-la entre els ja escaldats usuaris. La última —i de les més perilloses, pel que representa de divisions artificials entre els parlants/escriptors— ha estat la de si això és un bloc o un blog. Quina mandra! No sé quin guany hi troben a separar els usuaris d’ambdós termes entre bons i dolents, amb llistes incloses, en el més pur estil cacera de bruixes. Ja hi ha prou bestieses que fan que els catalans ens separem, per a gran alegria dels que ens volen diluïts, com per a crear-ne de noves. Fa poc acabo d'esopegar-me amb la desagradable sorpresa de que el que hauria de ser una discussió purament tècnica, la típica sobre que representa l’arribada d’un terme nou —una mica com el que va passar amb computadora, que al cap del temps acabà derivant en ordinador, i aquí no va passar res, crec— es converteix en motiu de que se’m barri el pas, com si jo fos un empestat, una ovelleta que segueix el que diu el Termcat, tancat dins la cova de Plató, mentre els superiors ja n’han eixit i poden organitzar la seva camarilla d’autèntics revolucionaris.

Mirin senyors: amb les seves llistetes només aconsegueixen que em rebel·li, continuï dient bloc i que, per la meva banda, només faltaria, deixar absoluta llibertat a que els meus amics li diguin com vulguin, bloc, blog o barrufet campana. Hi ha altres qüestions lingüístiques que ens haurien de preocupar força més, la veritat. Proposo al personal que continuï sent tan civilitzat com fins ara i que, quan aquestes patums acabin la seva batalla cruenta, la resta de mortals, que no tenim cap mena de ganes de rebutjar un amic per criaturades d'aquesta mena, ja ens hi adaptarem i escollirem el terme final, per inapropiat que sigui segons la pura matemàtica. Gràcies.

Sé que en el cas del senyor Solà hi ha hagut certs enrenous al voltant de l’ús de l’”esclar” i el “sisplau”, enlloc dels “és clar” i “si us plau”. Jo prefereixo els segons, però em sembla perfecte que hi hagi qui usi els primers. Sincerament, el tema no em treu ni un segon de son. Jo uso les formes tradicionals perquè la primera vegada que vaig haver d’escriure’ls ho vaig copiar dels escriptors morts que m’agraden. No obstant, això no vol dir que tots els vius que també m’agraden i els empren, només per aquesta rucada, m’agradin menys. Què el senyor Solà defensa els “esclar”? no ho sé, potser sí. I? M’avorreix sobiranament anar més enllà de si ell ha estat o no un defensor o detractor de l’”esclar” o del “sisplau”, perquè la meva admiració continua incòlume: no li he sentit mai defensar que substituíssim el “per descomptat” pel “desde luegu”, per exemple.

“Esclar”, “sisplau, “és clar”, “si us plau”, “bloc”, “blog”... escolliu el que us doni la gana i a mi no m’atabaleu. Ja ho he dit, però insisteixo: tenim altres problemes més seriosos que ens estan matant la llengua, de debò. A més, algú s’ha dedicat a fer un cop d'ull a la feinada que ha fet aquest home? La llista de treball pura i dur, de caire tècnic —allò tan feixuc però que algú ha de realitzar— és immensa.

És més, per esmenar la meva ignorància sobre els escrits del flamant premiat, he decidit d’anar a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges. Després de conèixer i saludar, per fi, el Francesc —un paio molt simpàtic i eficaç, és així— he escollit dos llibres seus: “Tractat de puntuació” i “Llibre d’estil de l’ajuntament de Barcelona”.

¿Trobeu que la meva elecció ha estat surrealista, ara que tot just ha sortit un llibre, “Plantem cara”, que té pinta de ser la bomba? No, simplement ha passat que, dels quatre o cinc que hi havia disponibles, aquests dos són els que més gràcia m’han fet. Punt. Tot eren llibres tècnics sobre sintaxi catalana i altres qüestions igual d’espesses. Cap llibre “polític”. Malgrat la petita part de decepció inicial —home, el morbo per llegir les seves opinions de caire social, jo el tenia, no me n'amagaré ara— al final me n’he alegrat molt. De vegades, la simple tècnica purifica. Un tractat de mecànica o jardineía pot arribar a ser una literatura més honesta que la puguem trobar a segons quina narrativa.

Venint cap a casa, anava fullejant els dos exemplars, mentre esquivava els vianants que venien de cara i els fanals de bell disseny amb un estil comparable al dels grans esquiadors d’slalom—no tinc ni idea d’esquiar, jo, no em demaneu consell sobre el tema, doncs. Mentre feia una ullada al de la puntuació, m’ha alegrat de comprovar les coses que faig bé i m’he sentit culpable per les que no; allò que sempre passa amb aquest tipus de llibres. Després, mentre fullejava el llibre d’estil sobre el català a l’Ajuntament de Barcelona, no he pogut evitar de pensar que segur que hi ha d’haver excelses ments de la lingüística que se’n deuen de fer creus per les solucions trobades pel senyor Solà, en aquest tema. Suposo que ha de ser una mica com es fa amb els senyors del Termacat que, digue-me ignorant, però imagino que també deuen de ser lingüistes de colzes gastats de tant estudiar. Què fàcil que és criticar la feina dels altres. No serà que hi ha molta enveja?

Bé, si n’hi ha, per mi no passa res, perquè jo també ho sóc molt d’envejós. No m’ha passat poques vegades allò de tenir la percepció de que algú que considero un incompetent s’ha quedat amb alguna feina que jo estava convençut que hauria fet millor. Normalment, en aquests casos, acostumo a restar estupefacte, a un racó, amb cara de Buster Keaton. Com a màxim rondino una mica. Al final, però, sempre arronso les espatlles i me’n vaig a començar de nou, a una altra banda, com a la poesia aquella de l'"If" dels nassos. Què hi puc fer? El que no se m’hauria mai acudit seria inventar-me alguna polèmica artificial com la del bloc/blog i ajudar a desanimar les ganes dels pocs que s’atreveixen a escriure en català, i se n'acabin anant a Madrid, farts de tanta collonada.

En qualsevol cas, tanta porqueria miserable —res d’estrany en un país petit i menystingut a si mateix com aquest— no ha fet que se m’espatlli el dia. I l’alegria continua amb aquestes dues petites joies que ara, temporalment, tinc en propietat.

Felicitats mestre!

dilluns, 8 de juny de 2009

Només queda una setmana per visitar l'Exposició dels dibuixos d'Arcadi Mas i Fontdevila: l'heu d'anar a veure!

Portada del catàleg de l'exposició


El dissabte del 23 de maig vaig tenir la sort d’assistir a la memorable —en aquest cas, el mot no és un tòpic— presentació de la magnífica exposició sobre els dibuixos d’Arcadi Mas i Fontdevila a l’Espai Cultural Pere Stämpfli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans. L’acte anà a càrrec de la comissària de la exposició Isabel Coll i Mirabent, Dra. en història de l’art i presidenta de l’associació.

Volia escriure una entrada amb l’extensió i profunditat que tan el tema com l’impacte que m’ha produït mereixen. Però no ha estat possible de fer-la a temps, per diverses raons. Una d’elles ha estat que no he trobat material gràfic suficient i, sense la reproducció de les imatges del mestre, pot semblar que tot el que dic siguin exageracions ditiràmbiques, produïdes per un excés de subjectivitat. I no és cert. A més, no volia usar imatges que fessin una “competència” indesitjada a l’indispensable catàleg que, per un modestíssim preu, podeu adquirir en visitar l’exposició (també recomano que us el compreu!).

Aquest seguit de contratemps, afegit al fet que tenia les tres anteriors entrades començades i volia acabar-les d’una vegada, va fer que em desanimés una mica i que una entrada com cal sobre el pintor quedés excessivament postergada. Arribarà, però ara no és moment de perdre temps i fer-vos el perdre abans d’hora.

Abans de tancar, però, vull recordar que estem davant l’obra que va més enllà del que seria un bon dibuixant o pintor. L'Arcadi Mas i Fondevila és, de totes totes, un dels grans i com a tal ha de ser tingut. Desgraciadament, és massa desconegut, fins i tot per als qui el tenim tan a prop. I això és un error que cal esmenar urgentment.

Com que la meva veu no vol dir res, potser que ens escoltem la de Santiago Rusiñol o Ramon Casas, ambdós artistes molt més coneguts que el protagonista de l’exposició. Per a ells, Arcadi Mas i Fondevila era l’autèntic mestre i ambdós li feren retrats on miraren de deixar clara aquesta admiració.

Potser que ens escoltem fins i tot la veu del mateix Picasso, probablement el pintor més famós de la història. Picasso deixà diverses mostres del mestratge de l’Arcadi, com la reproducció que va fer d’un nu femení d’esquena. No és la única obra on el futur cubista hi emprà com a model per a perfeccionar la seva tècnica. A partir d’aquí seria exagerat i primari pensar que aquesta activitat treu mèrits al mestre malagueny. Jo crec que és tot just ell contrari, si de cas parla del seu excel·lent gust: posat a aprendre, més val començar copiant al millor. I qui era el millor en aquell moment? Els tres pintors esmentats ho tenien claríssim.

Però bé, acabem, que és tard i vol ploure, i amb prou feines queden sis dies per anar a veure aquests exposició imprescindible. Què hi feu encara aquí asseguts llegint aquestes ratlles? Què no ho veieu que encara teniu mitja hora per anar a veure-la? Au, tanqueu l’orinador, salteu per damunt la vostra iaia, el lloro, qui sigui —o us els endueu de bracet— i aneu corrent, que encara està obert!

Ah!, m’oblidava: l’exposició és oberta de dilluns a divendres de 5 a 8 de la tarda i el dissabte i els diumenges pel matí.

Aneu-hi! No us la perdeu!

diumenge, 7 de juny de 2009

Informació annexa a l'anterior entrada sobre Buster Keaton: filmografia, bibliografia, enllaços

Buster preparat a fer l'inventari. Una obra de cinquanta anys, feta de miquetes, no és poca cosa! Anem a posar fil a l'agulla

Aquí teniu probablement la filmografia més completa sobre Buster Keaton en català (i en algunes llengües també, hi posaria la mà al foc). Disculpeu la immodèstia, però és cert. No obstant, no serà, per qüestions d'espai, la més detallada: m'he limitat a posar el nom del director, l'any, les tasques de Buster a cada film, el títol original i el de la versió catalana, si existeix, o el de la castellana amb la qual es va estrenar a casa nostra.

Si cliqueu damunt els títols en anglès us trobareu amb un enllaç a la pàgina IMDB, la web amb més informació sobre cinema a tota la xarxa, amb dades sobre el film seleccionat. En els casos que no hi hagi enllaç, miraré de resoldre aquest problema el més aviat possible.

A baix de tot, hi trobareu una llista de llibres sobre Buster, en les llengües originals en els quals s'han publicat, i una altra d'enllaços relacionats amb el tema.

Espero que tota aquesta informació us sigui útil. S'estudiarà qualsevol suggerència per a qualsevol possible correcció i quan pugui passaré a fer-ne l'esmena corresponent. Moltes gràcies per la vostra visita i col·laboració.

Filmografia

Cinema

Curtmetratges amb Roscoe Arbuckle

Amb el seu mestre i amic Roscoe "Fatty" Arbuckle, Viola Dana i Alice Lake

1917
The Butcher Boy dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
A Reckless Romeo dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
The Rough House dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
His Wedding Night dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
Oh Doctor! dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
Coney Island dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
A Country Hero dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle

1918
Out West dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
The Bell Boy dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
Moonshine dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
Good Night, Nurse! dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
The Cook dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle

1919
Back Stage dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
The Hayseed dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle
The Garage dir. Roscoe “Fatty” Arbuckle


A punt per la independència

1920
The Saphead (Pasión y boda de Pamplinas) dir. Herbert Blanché
Abans de produir els seus propis films, va interpretar aquest de llarga durada a les ordres del director Herbert Blanché. Es tracta d'una comèdia dramàtica on Buster tingué la oportunitat d’interpretar un tipus de personatge molt més refinat que el dels curtmetratges amb Roscoe.
The Round-Up dir. George Melford
Paper secundari no acreditat al primer llarg protagonitzat per Roscoe, que Buster va fer per amistat.


Filmografia imprescindible

Completa com a independent
Tots els films estan protagonitzats, escrits i dirigits per Buster Keaton, amb el mateix equip d’ajudants en aquestes tasques. Només s'esmenten les variacions.


Els estudis de la indepentdent Buster Keaton productions, a Hollywood


Curtmetratges

1920
One Week (Una Setmana) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Convict 13 (Pamplinas presidiari) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
The Scarecrow (l'espantaocells) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Neighbors (Veïns) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline

1921
The Haunted House (La casa encantada) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Hard Luck (Pamplines va nèixer el dia 13) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
The 'High Sign' dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
De fet, aquest fou el primer film que Buster Keaton va rodar com a director el 1920, però va voler esperar una mica per estrenar-lo.
The Goat (La cabra) dir. Buster Keaton i Mal St. Clair
The Play House (El gran espectacle) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
The Boat (La barca) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Character Studies curt on un transformista imita diverses personalitats del cinema, una d’elles Buster. L'artista hi apareix breument.

1922
The Paleface (El rostre pàl·lid) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Cops (La mudança) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
My Wife's Relations (Les relacions amb la meva dona) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Screen Snapshots # 3 dir. Louis Lewyn
Episodi dedicat a Buster, d’una sèrie de curts sobre les estrelles de Hollywood
The Blacksmith (El ferrer) dir. Buster Keaton i Mal St. Clair
The Frozen North (El pol nord) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
The Electric House (La casa elèctrica) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Daydreams (Somnis de Pamplines) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Seeing Stars dir. desconegut
Documental on apareix al costat d’altres estrelles de l’època.

1923
The Balloonatic (El aeronauta) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
The Love Nest (El llop de mar) dir. Buster Keaton


Films de llarg metratge

1923
Three Ages (Les tres Edats) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
Our Hospitality (La llei de la hospitalitat) dir. Buster Keaton i John Blystone

1924
Sherlock Jr. (El Modern Sherlock Holmes) dir. Buster Keaton
Al començament, Buster volia fer una excepció i que aquest film el dirigís el seu amic Roscoe, per ajudar-lo a sortir de la crisi que patia després del judici. A la primera setmana de rodatge es va evidenciar que Roscoe no es trobava en condicions de carregar amb la responsabilitat. Aleshores Buster li va trobar una altra feina, en una altra productora, i decidí dirigir el film ell mateix, com fins llavors.
The Navigator (El Navegant) dir. Buster Keaton i Donald Crisp
Per no anar tan carregat de responsabilitats, Buster contractà Donald Crisp, un director de prestigi, perquè rodés la meitat de les escenes. La feina d’aquest director no va satisfer Buster. En conseqüència, va tornar a rodar les escenes de Crisp ell sol, de nou. Amb tot, mantingué el nom d’aquest director junt al seu propi als crèdits finals i a la publicitat.

1925
Seven Chances (Les set ocasions) dir. Buster Keaton
Go West (El rei dels cowboys) dir. Buster Keaton
The Iron Mule (hi ha debat sobre si el director fou Al Saint John o el propi Roscoe)
Paper secundari no acreditat com a favor al seu amic Al Saint John

1926
Battling Butler (El boxejador) dir. Buster Keaton
The General (El Maquinista de la General) dir. Buster Keaton i Clyde Bruckman
Encara que en cinemes principals s’estrenà el 1927. Per aquesta raó sovint s’acostuma a escollir aquesta última data.

1927
College (El colegial) dir. Buster Keaton (no acreditat) i James W. Horne
Cansat després de l’experiència esgotadora de rodar The General, Buster contractà a James W. Horne perquè se’n carregués de dirigir el film. Degut a que la seva feina no agradava a ningú, Buster el va acabar dirigint el film ell sol (com ja va passar a The Navigator). En qualsevol cas, Buster, aconsellat pel soci capitalista, va decidir no aparèixer als títols de crèdit com a director i només hi surt el nom de Horne: les crítiques a la seva direcció a The General (avui considerada una feina magistral) aconsellaven discrecció en aquesta tasca, a partir d’ara.

1928
Steamboat Bill, Jr. (L'heroi del riu) dir. Buster Keaton (no acreditat) i Charles “Chuck” Reisner

Estrella a la MGM
Només com a actor i amb tècnics de la companyia, amb l’excepció del primer film. Amb tot, la implicació de Buster rere la càmera varia segons el film i les circumstàncies.

Buster Keaton fa broma amb aquesta foto sobre la seva arribada a la MGM: es presenta amb dues maletes plenes de gags. Poc s'imaginava que ben pocs en podria usar. Només tenia trenta dos anys


1928
The Cameraman (El cameraman) dir. Buster Keaton (no acreditat) i Edward Sedgwick
Rodada amb el mateix equip humà i seguint el sistema propi de Buster (no acreditat en cap de les seves tasques rere la càmera) que a la Buster Keaton Productions. A partir del següent film Buster de tant en tant aconseguia d’incloure alguns gags i suggerir idees al treball de càmera però ja no es pot parlar d’una obra personal.

Aquí acabaria la filmografia imprescindible. Evidentment hi ha moments dels films que va interpretar al llarg de la seva carrera que també excel·leixen, però això ja és tota una altra història. A la MGM va començar, inevitablement, la seva època de decadència. Caldrà esperar, doncs, a la seva feina a la tv i en altres produccions posteriors perquè Buster torni a recuperar part de la seva brillantor.

1928
The Baby Cyclone dir. A. Edward Sutherland
Buster dobla alguns actors que no sabien caure per les escales

1929
Spite Marriage (El Comparsa) dir. Edward Sedgwick
Tide of Empire dir. Allan Dwan Aparició com a secundari no aceditada en aquest llarg col·lectiu
The Hollywood Revue of 1929 dir. Charles “Chuck” Reisner i la versió Wir Schalten Um Auf Hollywood dir. Frank Reischer (en alemany)
Musical on hi apareixen totes les estrelles de la MGM i primera aparició sonora de Buster: fa una dansa oriental i canta Singing in the Rain

1930
The Voice of Hollywood No. 10 dir. Louis Levyn
Prova de so
Screen Snapshots Series 9, No. 21 dir. Ralph Staub Documental sobre Buster a Hollywood
Free and Easy dir. Edward Sedgwick i la versió Estrellados dir. Edward Sedgwick i Salph de Alberich (en castellà)
Doughboys dir. Edward Sedgwick i la versió De frente, marchen dir. Edward Sedgwick i Salph de Alberich (en castellà)
The March of Time

1931
The Voice of Hollywood No. 26 i Wir schalten um auf Hollywood Dir. Frank Reicher Prova de so, en angles i alemany respectivament
Parlor, Bedroom and Bath dir. Edward Sedgwick i les versions: Casanova wider Willen dir. Edward Brophy (en alemany), Buster se marie dir. Claude Autant Lara (en francès) i Pobre Tenorio dir. Edward Sedgwick i Salph de Alberich (en castellà)
Sidewalks of New York dir. Jules White i Zion Myers
The Slippery Pearls (o The Stolen Jools) dir. William Mc Gann
Curt col·lectiu, aparició breu

1932
Screen Snapshots dir. Rakph Staub Documental sobre Buster i la seva família
The Passionate Plumber dir. Edward Sedgwick i la versió Le plombier amoureux dir. Claude Autant lara (en francès)
Speak Easily dir. Edward Sedgwick

1933
Hollywood on Parade No. A-6 dir. Louis Lewyn
Film col·lectiu, Buster hi fa una breu aparició
What! No Beer? dir. Edward Sedgwick



Protagonista de curtmetratges (Educational Pictures) i dos llargs a l'estranger
Buster és l'actor principal, excepte on s'indica


1934
Le roi des Champs-Élysées dir. Max Nosseck
Llarg francès protagonitzat per Buster
The Gold Ghost dir. Charles Lamont (curt)
Allez Oop dir. Charles Lamont (curt)

1935
Palooka from Paducah dir. Charles Lamont (curt)
One Run Elmer dir. Charles Lamont (curt)
Hayseed Romance dir. Charles Lamont (curt)
Tars and Stripes dir. Charles Lamont (curt)
The E-Flat Man dir. Charles Lamont (curt)
The Timid Young Man dir. Mack Sennett (curt)
La fiesta de Santa Barbara dir. Louis Lewyn
Curt col·lectiu; primer film en color on Buster hi fa una aparició (breu)

1936
The Invader dir. Alain Brunel
Llarg anglès protagonitzat per Buster
Three on a Limb dir. Charles Lamont (curt)
Grand Slam Opera dir. Charles Lamont (curt) Buster també escriu el guió (acreditat)
Sunkist Stars at Palm Springs dir. Roy Rowland
documental sobre les estrelles de Hollywood. Breu aparició de Buster
Blue Blazes dir. Raymond Kane (curt)
The Chemist dir. Al Christie (curt)
Mixed Magic dir. Raymond Kane (curt)

1937
Jail Bait dir. Charles Lamont (curt)
Ditto dir. Charles Lamont (curt)
Love Nest on Wheels dir. Charles Lamont (curt)

Curtmetratges documentals escrits i dirigits per Buster

(no hi surt com a actor)

1938
Streamlined Swing dir. Buster Keaton
Hollywood Handicap dir. Buster Keaton
Life in Sometown, U.S.A. dir. Buster Keaton



Actor protagonista de curtmetratges i secundari de llargs

(excepte on s’indiqui una altra cosa)

1939
Pest from the West dir. Del Lord (curt)
Mooching Through Georgia dir. Jules White (curt)
Hollywood Cavalcade dir. Charles "Chuck" Reisner Film llarg d’episodis on Buster hi té una part destacada. També hi col·labora a la direcció i al guió.
Hollywood Hobbies documental sobre estrelles de Hollywood. Breu aparició de Buster

1940
Screen Snapshots Series 19, No 6: Hollywood Recreations dir. Ralph Staub Breu aparició de Buster a un documental
Nothing But Pleasure dir. Jules White (curt)
Pardon My Berth Marks dir. Jules White (curt)
The Taming of the Snood dir. Jules White (curt)
New Moon dir. Robert Z. Leonard (llarg)
Paper secundari no acreditat.
The Spook Speaks dir. Jules White (curt)
The Villain Still Pursued Her llarg dir. Eddie F. Cline (llarg)
Li'l Abner dir. Albert S. Rogell (llarg)
His Ex Marks the Spot dir. Jules White (curt)

1941
So You Won't Squawk dir. Del Lord (curt)
General Nuisance dir. Jules White (curt)
She's Oil Mine llarg dir. Jules White (curt)
Screen Snapshots Series 21, No. 1 dir. Ralph Staub Documental d'actualitats on hi surt Buster

1943
Forever and a Day dir. René Clair, Edmund Goulding, Cecil Hardwicke, Frank Lloyd, Victor Saville, Robert Stevenson i Helbert Wilcox
Film llarg d’episodis, rodats per diferents directors. Buster surt en un d’ells.

1944
San Diego I Love You dir. Reginald Le Borg (llarg)
Two Girls and a Sailor llarg (paper secundari)

1945
She Went to the Races dir. Willis Goldbeck (llarg) paper secundari no acreditat
That's the Spirit dir. Charles Lamont (llarg)
That Night with You dir. William A. Seiter (llarg)

1946
God's Country dir. Robert Tansey (llarg)
El moderno Barba Azul dir. Jaime Salvador (llarg)
Rodat a Mèxic, aquest és el primer paper protagonista en un llarg en deu anys i l’últim en tota la seva carrera.

1949
The Lovable Cheat dir. Richard Oswald (llarg)
In the Good Old Summertime dir. Robert Z. Leonard (llarg)
Some of the Best documental on Buster hi apareix, entre d’altres personalitats, com a ell mateix
You're My Everything dir. Walter Lang (llarg)
El Colmillo de Buda dir. Juan Bustillo Oro (paper secundari en aquest llarg mexicà)

1950
Sunset Blvd. Dir. Billy Wilder (llarg)
Un Duel a Mort dir. Pierre Blondy (curt)
Rodat a França recull una actuació de Buster al Circ Medrano

1951
Screen Snapshots: Memories of Famous Hollywood Comedians dir. Ralph Staub
Curt documental on es parla de Buster, entre d’altres

Six O'Clock Low dir. Allan Grant (curt, aparició secundaria)

1952
Limelight dir. Charles Chaplin (llarg)

1953
L'incantevole nemica dir. Claudio Gora (llarg)

1956
Around the World in Eighty Days dir. Michael Anderson (llarg)

1960
The Adventures of Huckleberry Finn dir. Michael Curtiz (llarg)

1962
Ten Girls Ago dir. Harold Daniels (llarg)

1963
It's a Mad Mad Mad Mad World dir. Stanley Kramer (llarg)

1964
Pajama Party dir. Don Weis (llarg)

1965
Beach Blanket Bingo dir. William Asher (llarg)
Film dir. Alan Schneider (curt)
Curt protagonitzat per Buster, escrit i supervisat per Samuel Beckett
How to Stuff a Wild Bikini dir. William Asher (llarg)
Sergeant Dead Head dir. Norman Taurog (llarg)
The Railrodder dir. Gerald Potertton (curt)
A part de ser el protagonist, Buster crea gags I co-dirigeix el film (aquestes darreres tasques no estan acreditades)
Buster Keaton Rides Again dir. John Spotton (documental llarg)
Documental que segueix a Buster al llarg del rodatge de The Railroader.

1966
Due marines e un generale (Guerra a la italiana) dir. Luigi Scattini (llarg)
Paper secundari prou llarg en aquest film italià.
A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (Golfus de Roma) dir. Richard Lester (llarg)

Una imatge insòlita: el vell Buster rient


Treballs per a la televisió

1949
"The Buster Keaton Show" La seva primera sèrie per a la tv, co-dirigida amb els seus antics camarades Clyde Bruckman i Eddie F. Cline
Buster in the Jungle Buster in Training
"The Ed Wynn Show" Episode #1.12

1950
"The Ed Wynn Show" Episode #1.39
The Misadventures of Buster Keaton La seva segona sèrie per a la tv, co-dirigida amb els seus antics camarades Clyde Bruckman i Eddie F. Cline

"Toast of the Town" Episode #4.13 i Episode #4.9

Four Star Revue

1951
"The Jack Carter Show" Episode #2.25
"This Is Show Business" Episode dated 11 March 1951
"Life with Buster Keaton" La seva tercera sèrie per a la tv, codirigida amb els seus antics camarades Clyde Bruckman i Eddie F. Cline
"What's My Line?" Episode dated 2 September 1951
"Toast of the Town" Episode #4.51

1952
"The Colgate Comedy Hour" Episode #2.27
"Four Star Revue" Episode dated 11 November 1952

1954
The Awakening
The Man Who Came to Dinner
"The Best of Broadway"

1955
"Make the Connection" Episode dated 18 August 1955
Strange Little Stranger
The Silent Partner
"The Eddie Cantor Comedy Theater"World of Alonzo Penyworth
"Screen Directors Playhouse"

1956
Martha Raye Show
The Lord Don't Play Favorites
"Producers' Showcase"

1957
"I've Got a Secret" Episode dated 3 July 1957
"The Rosemary Clooney Show" Episode dated 2 March 1957
"This Is Your Life Buster Keaton
"What's My Line?" Episode dated 1 September 1957
"Toast of the Town" Episode #10.29

1958
"The Betty White Show" Episode dated 12 February 1958
Episode dated 16 February 1958
"The Garry Moore Show"Episode #1.5
No Time at All
The Innocent Sleep
"You Asked for It"
A Very Merry Christmas
"Playhouse 90"

1960
"The Revlon Revue" A 70th Birthday Salute to Paul Whiteman
"Sunday Showcase"
After Hours

1961
"The Jack Paar Tonight Show" Episode dated 28 March 1961
"Here's Hollywood" Episode dated 10 August 1961
The Home Owner
Once Upon a Time
"The Twilight Zone"

1962
Episode dated 19 June 1962
The Scene Stealers March of Dimes
"Candid Camera" Episode dated 7 October 1962
"Es darf gelacht werden"
Journey to Nineveh
"Route 66"

1963
"Today" Episode dated 26 April 1963
"The Jerry Lewis Show" Episode #1.7
Think Mink
"Mr. Smith Goes to Washington"
"Toast of the Town" Episode #17.12
"Truth or Consequences" Episode dated 7 March 1963

1964
"The Hollywood Palace "Episode #1.23
You're All Right, Ivy
"The Greatest Show on Earth"
"Burke's Law" Who Killed 1/2 of Glory Lee?

1965
"Truth or Consequences" Episode dated 6 April 1965
The Man Who Bought Paradise
Now You See It, Now You Don't "The Donna Reed Show"
Salute to Stan Laurel



Publicitat

Apart de una nombrosa quantitat d’anuncis per a Ford, Alka Seltzer o Simon Beer entre d’altres, Buster protagonitzà diversos publireportatges.

1952
Paradise for Buster dir. Del Lord (publireportatge)

1956

Sèrie d'anuncis per pasta dentrífica Colgate

1958

Sèries d'anuncis per: Alka-Seltzer, Northwest Orient Airlines i Simon Pure Beer

1959

Sèries d'anuncis per: Shamrock Oil, 7-Up i U.S. Steel

1960
The Devil to Pay
dir. peter Masters (publireportatge)

Sèrie d'anuncis per: Wen Power Tools

1961

Sèries d'anuncis per: Milky Way Candy Bar, Philips 66 Gasoline and Oil, Marlboro Cigarettes

1962

Sèries d'anuncis per: Canadian Electric Razor, Ford Motor Company

1963
The Triumph of Lester Snapwell dir. James Cahoun (publireportatge)

There's No business Like No Business director desconegut (publireportatge)

Sèrie d'anuncis per: Minute Rub

1964

Sèries d'anuncis per: Georgia Oil, Ford Motor Company, U.S. Steel, Budweiser Beer, Salt City Lake, Seneca Apple Juice

1965

The Fall Guy dir. Darrel Batelman (publireportatge)

Sèrie d'anuncis per: Pure Oil, Pepsi-Cola

1966
The Scribe dir. John Sebert



Guionista, gagman, assessor tècnic, director d’escenes

Especialment des que la MGM el va tornar a contractar per a tasques d’assessor, guionista i director de fragments (totes elles, sempre sense acreditar, per contracte), el talent creatiu de Buster s’amaga darrere una infinitat de títols de la companyia. I així com cal no menystenir la creativitat dels brillants col·laboradors que van participar a les seves pel·lícules de l’etapa independent, també cal tenir en compte la seva participació activa en l’elaboració dels gags, l’estructura del guió i en la realització dels films on hi va apareixer. La seva llibertat de moviments en aquest sentit sempre depenia de qui era el director i de la circumstància del rodatge (Richard lester, per exemple, estava encantat amb les idees de càmera i gags que inventava el vell Buster i els aprofità tots; en canvi Vicente Minelli no es trobava tan a gust amb les seves propostes). Procurem no mencionar aquests darrers en la seguent llista per evitar reiteracions.

En la present llista hi apareixen els films en els quals se sap que Buster hi va col·laborar, amb tota seguretat, d’una manera o altra per solventar problemes irresolubles. Com ja hem comentat, totes aquestes feines no estan acreditades. Hem indicat entre parèntesi les excepcions on sí ho estan.

Malgrat hi ha moltes fotografies i persones que en donen testimoni, és impossible confeccionar una llista completa de tots els films en els quals Buster hi va col·laborar. La d'aquí sota conté estrictament només títols on la seva feina està absolutament certificada pels seus directors, productors, actors, etc. Hi ha molts altres dels quals se'n parla però he preferit no incloure'ls davant una manca de consens excessiva.

1931

Splash! dir. Jules White i Zion Myers

1938

Fast Company dir. Edward Buzzell

Too Hot to Handle dir. Jack Conway
Love Finds Andy Hardy dir. George Seitz

1939
Hollywood Cavalcade dir. Irving Cummings i Mal St. Clair
Quick Millions dir. Mal St. Clair (acreditat)
The Jones Family in Hollywood dir. Mal St. Clair (acreditat)
At the Circus (Els Germans Marx al Circ) dir. Edward Buzzell

1940
Comrade X (Camarada X) dir. King Vidor

Go West (Els Germans Marx a l'Oest) dir. Edward Buzzell



1942
Tales of Manhattan dir. Julien Duvivier

1943

I Dood It dir. Vicente Minelli

1944
Nothing But Trouble dir. Sam Taylor

Bathing Beauty (Escola de Sirenes) dir. George Sidney


1946

The Equestrian Quiz dir. Pete Smith

Easy to Wed dir. Edwuard Buzzell

1947

Cynthia dir. Robert Z. Leonard

It happened in Brooklyn dir. Richard Whorf

Merton of the Movies dir. Robert Alton

1948
A Southern Yankee dir. Edward Sedgwick

1949
In the Good Old Summertime dir. Robert Z. Leonard
Take Me Out to the Ball Game dir. Busby Berkeley

Neptune's Daughter dir. Edward Buzzell

1950
The Yellow Cab Man dir. Jack Donohue
Watch the Birdie dir. Jack Donohoe

1951
Excuse My Dust dir. Roy Rowland

1957
The Buster Keaton Story dir. Sidney Sheldon (acreditat)


Bibliografia

Slapstick, autobiografia de Buster Keaton (amb Charles Samuels), USA (1960)

L'originalissimo Buster Keaton de Jose Pantieri, Milano, Tip. Rampoldi (1963)

Keaton & Co, Les burlesques américains du "muet" de Jean-Pierre Coursodon, Paris (1964)

Buster Keaton de Jean-Patrick Lebel, Paris, Editions universitaires (1964)

Buster Keaton de Marcel Oms, Lyon, Serdoc (1964)

Buster Keaton de Rudi Blesh, Mc Millan Publisher (1966)

Buster Keaton de Carlos Frenández Cuenca, Filmoteca Nacional de España (1966)

Buster Keaton de David Robinson, London, Secker & Warburg in association with the British Film Institute (1969)

Buster Keaton de Gianni Rondolino, Edizioni A.I.A.C.E. (1970)

Il cinema di Buster Keaton de Piero Arlorio, Roma, Samona e Savelli (1972)

Buster Keaton; les films, la mise en scene, le gag, rapport au monde, rapport aux autres, themes keatoniens, la querelle du "comique pur." de Jean-Pierre Coursodon, Paris, Seghers (1973)

Buster Keatons The general: starring Buster Keaton and Marion Mackde Richard J. Anobile, New York, Darien House (1975)

The best of Buster: the classic comedy scenes direct from the films of Buster Keaton de Richard J. Anobile, London, Hamish Hamilton (1976)

Buster Keaton de Giorgio Cremonini, Firenze, La Nuova Italia (1976)

Keaton: the Man Who Wouldn't Lie Down de Tom Dardis, London, Andre Deutsch (1979)

Buster Keaton de Francesco Ballo, Milano, Mazzotta (1982)

Le regard de Buster Keaton de Robert Benayoun, Paris, Herscher (1982)

Buster Keaton de Wolfram Tichy, Reinbek (1983)

Buster Keaton de Eduardo José, Ediciones JC, Barcelona (1987)

Gag de Fernando M. Peña, Ed. Catriel, Buenos Aires (1991)

Buster Keaton de Saverio Fortunato, Roma, Skema (1992)

Buster Keaton, el rey de la comedia de Salvador Sainz, Royal Books, Barcelona (1994)

Buster Keaton de Helga Belach - Wolfgang Jacobsen (herausgebers), Berlin (1995)

Buster Keaton, Cut to the Chase de Marion Meade, London (1996)

Sin palabras de Javier Luengos, Fundación de Cultura, Oviedo (1996)

Buster Keaton's Sherlock Jr. de Andrew Horton , Cambridge, Cambridge University Press (1997)

The Theater and Cinema of Buster Keaton de Robert Knopf, Princeton, N.J. (1997)

Silent echoes: discovering early Hollywood through the films of Buster Keaton de John Bengtson, Santa Monica, Santa Monica Press (2000)

Introduzione a The General di Buster Keaton de Francesco Ballo, Aosta, L'Eubage (2001)

Buster Keaton Remembered de Eleanor Keaton - Jeffrey Vance, New York (2001)

Buster Keaton, Tempest in a Flat Hat de Edward McPherson (2005)

Buster Keaton, el gran cara de palo de Florenci Salesas, Editorial Nivola, Madrid (2008)

Buster Keaton de Joan M. Minguet, Editorial Cátedra, Madrid (2008)


Enllaços

Buster Keaton Pàgina oficial de Damfinos, la fundació Buster Keaton http://busterkeaton.cat.googlepages.com/ Una pàgina (totalment inútil perquè no es troba a través de cap cercador) que vaig fer jo mateix, com bonament vaig poder, amb Google pages, en català, aprofitant els articles que vaig escriure per a la Vikipèdia sobre el tema
Buster Keaton a Internet Movie Database (anglès)
Buster Keaton a TCM Movie Database (anglès)
Buster Keaton a Allmovie (anglès)
Celebració anual de la convenció Buster Keaton Celebration a Iola, Kansas
Fòrum internacional sobre Buster Keaton amb gran quantitat d'informació
Comunitat de Buster Keaton fans de Yahoo
Juha's Buster Keaton Page
Biografia de Buster Keaton
Buster Keaton: From Butcher Boy To Scribe