S'ha mort la meva marquesa

Ella, quan era viva, i abans que la transplantés a un test més gran

Heu vist The Private Life of Sherlock Holmes (1969), l'exquisida visió que Billy Wilder va fer del famós detectiu ideat per Sir Arthur Conan Doyle? Adoro aquest film. Les reiterades visites que vaig fer als cinemes Verdi, on la reposaven, em van salvar l'ensorrament anímic que patia en aquella tardor del 1989. No ve al cas això ara...

Hi ha una escena que resumeix a la perfecció el sistema de treball de l'investigador. Coincideix punt per punt amb el meu. Passa just al començament, quan el protagonista arriba a casa seva, acompanyat del Doctor Watson. Quan entra al despatx es troba amb la desagradable sorpresa que Mrs Hudson, la seva ama, ha tret la pols del galimaties de papers que té damunt la taula. Holmes s'enfurisma:

HOLMES: (molt enfadat) Mrs. Hudson!

Mrs. Hudson entra de pressa a l'habitació

MRS: HUDSON: Sí? Què passa? Què he fet jo ara?

HOLMES: (sever) Hi ha una cosa que ha desaparegut de la meva taula de despatx.

MRS HUDSON: Desaparegut?

HOLMES: Una cosa crucial. Vostè ha estat netejant en contra de les meves explicites ordres.

MRS HUDSON: Oh, li puc assegurar que no he tocat res.

HOLMES: La pols, Mrs Hudson! És una part essencial del meu sistema de treball. Pel seu gruix puc datar qualsevol document immediatament.

MRS HUDSON: Hi havia parts en que la pols era així de gruixuda (ho demostra amb el seus índex i polze)

HOLMES: (deduint per a si mateix) Això voldria dir març, 1883.

Fa poc, però, el meu orgullós desordre va assassinar una tassa de te que per a mi tenia un important valor sentimental. La taula on treballo es trobava, com sempre, en un estat de perfecte caos, amb la classificació de pols en ordre, com la del Sherlock del film de Wilder, abans que se l'emportés el plomall de Mrs. Hudson. Aquell dia, em calia espai per inquibir-hi un llibrot que havia de consultar, al costat de l'ordinador. Vaig enretirar tot el munt de paperassa i llibres acumulats amb els palmells de les mans, com un escarabat piloter que empeny la seva esfèrica càrrega. No em vaig adonar que a l'altra extrem de la taula hi havia l'estimada tassa. La massa de documentació útil i inútil la van anar arrecerant cap a la vora que la separava del buit fins que va perdre peu, va caure i es va esmicolar. Com em vaig arribar a maleir!

Quan un objecte que ens recorda algú estimat es trenca, el record i l'amor per aquella persona no minva, necessàriament. La seva mort no augmenta, la remembrança no s'esborra, encara que per uns moments ens ho sembli. Potser que sentim una sobtada decepció cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra tasca de marmessors de la seva memòria. Potser ens la mereixem aquesta desencant. O potser no. En el cas de la tassa, sí, vaig cometre un error imperdonable: què hi feia allà, oblidada, a l'altra banda del meu cafarnaüm documental? Si la cosa tenia tant de valor no m'hauria d'haver permès deixar-la allà, enmig. Un cop engolit el te de rigor, l'hauria d'haver dut cap a la cuina, rentar-la i posar-la en un lloc segur. No ho vaig fer. Doncs, apa maco! a acceptar les conseqüències.

En un món, en una vida, en els quals tothom --nosaltres inclosos-- no para de patir pèrdues veritablement dures, lamentar-se per la mort dels objectes pot semblar, per comparació, una frivolitat, un insult. Que no se'm malentengui. No estic parlant de mers objectes sinó de símbols. Digueu-me antiquat --o fetitxista--, però per mi els símbols són importants.

Fa un temps em van regalar una marquesa, una planta. Fins llavors, jo desconeixia que existís aquest vegetal de nom tan aristocràtic. No sóc un expert en el tema. Des d'aquell moment, he mirat de cuidar-la tant com he pogut: l'he canviat a un test més gran, hi he afegit més terra, l'he regat, l'he tret a la terrassa quan calia, l'he protegit de la llum del sol... Me' l'he estimat aquesta planta, com m'estimo qui me la va regalar. Aquesta nit, però, ha mort, per accident.

Anit, abans d'anar a dormir, em vaig deixar la porta que dóna a la terrassa una mica oberta. Just entre l'escletxa i la marquesa hi havia el carret d'anar a comprar. Un cop de vent l'ha fet caure. La marquesa no ha suportat el pes. Aquest matí, en llevar-me, he descobert la tragèdia. L'he compartit com si es tractés d'una defunció i he rebut condols i conyes --benvingudes sempre siguin-- a parts iguals. M'han aconsellat de tallar les fulles. Qui sap si encara hi ha alguna possibilitat de ressucitar-la. Evidentment, ho he provat, però, ara per ara, em sento completament imbuït de l'esperit de Sant Tomàs. Ho sento. Quan ho vegi m'ho creuré.

Ja ho sé que no deixem de parlar d'una planta. Que no n'hi hauria d'haver per tant: cada dia mengem enciams. Aquest "enciam", però, tenia un valor afegit per a mi. Entre la tassa, un vestit blanc amb una espiral, avui la marquesa... últimament no paren de morir-se'm coses que tenen sentit o em pensava que en tenien. Sort que també en neixen de noves. I moltes altres semblen mantenir el seu estatus d'aparent immortalitat. Aquest està sent un bon any pel que fa a nous i bons amics...

Perdona'm, marquesa. No he estat un bon jardiner. I ja que m'he desfermat li acabaré dedicant un haiku. Si us sembla cursi o exagerat us foteu.

Adéu, marquesa.

Al subtil cel de les plantes

seràs la reina.

Haiku de Francesc Puigcarbó

Bé, resulta que el Francesc Puigcarbó, artista polifacètic com pocs --novelista, poeta, pintor, fotògraf i un munt de coses més--, és també un gran amant de la composició de haikus. Ell i no la Joana ha estat el responsable d'un dels haikus que en l'anterior entrada he atribuït erròniament a aquella poeta.

No és la primera vegada que ho faig. No sé per quin motiu, vaig imaginar que aquest petita meravella formava part de la obra d'aquella poeta i la vaig traduir amb les altres, en la primera tanda de traduccions que ja li vaig enviar a la Joana. Ja en aquell moment ella, amablement em va dir: "Florenci, ho sento, però el haiku dels ocells no és meu, sinó del Francesc Puigcarbó". No pot ser!

El mateix Francesc fins i tot em va fer un comentari dins aquella entrada i, educadíssim, no em va dir res. Ha estat la mateixa Joana qui m'ho ha recordat de nou: "gràcies per l'entrada, Florenci... però em sap molt de greu dir-te de nou que se t'ha tornat a colar aquell haiku del Puigcarbó...". Això ha de ser algun tipus de maledicció! Argh!!

Just és que li faci una entrada de desagravi a l'home dels talents múltiples. Puc anunciar amb gran alegria, però, que d'alguna manera està de sort. Just per a aquella bella composició no tenia al seu moment una imatge que s'hi adigués prou. Avui ha fet un dia radiant, aquí a Sitges, i he aprofitat per fer tot de fotografies. La casualitat ha fet que el cel estigués invadit de falciots. Semblava una versió mediterrània del film The Birds d'Alfred Hitchcock! La sort, doncs, m'ha ajudat a expiar el meu pecat de suplantació de personaitat errònia.

Disculpa Francesc!

I ara sí, amb tots vosaltres...

La tarda cau - La serada cai

La tarda cau
mentre del cel blavós
pengen ocells.

La serada cai
mentre del cèl blavós
penjan d'ausèls.

Haikus de Joana Navarro ( espròva d'entrada bilingüe català - occitan)

La poeta Joana Navarro

CATALÀ

Avui us ofereixo una selecció de haikus de Joana Navarro, la poeta de Riola, amb tota seguretat una de les més sensibles del panorama actual del País Valencià.

Les seves poesies desborden d'imatges molt potents, que sovint s’endinsen dins els laberints de l’enigma més misteriós. Malgrat això, sempre cerquen, pel damunt de tot, la sensualitat. Tampoc es pot dir, però, que la poeta defugi la reflexió: la seva mirada té un agut sentit analític. Sap mirar la realitat i no desaprofita aquesta do natural. Simplement, no el força. Per a aquesta mena d’aproximacions en té prou amb la seva tasca com a assagista i educadora, en les que, allà sí, hi aplica una sistemàtica rigorosa i cerebral. A les seves poesies, en canvi, qui mana és el cor, la pell. En elles hi ha, pel damunt de tot, sentiment i sensacions en estat pur.

Tot i que cultiva diversos gèneres amb envejable desimboltura —amb preferència pels poemes de rima lliure— la Joana ha excel·lit, entre d’altres, en l’exigent i perillós àmbit de l'haiku. En aquests petites composicions, la poeta ha demostrat que es pot ser occidental de cap a peus —amb el que comporta haver mamat de la tradició romàntica del jo que viu intensament, i filtra tot el que l’envolta amb fogositat— i alhora respectuosa tant amb la cotilla tècnica com espiritual d’aquesta tradició tan oriental.

En la mostra que us ofereixo hi trobareu haikus de diverses èpoques. Tots van acompanyats de la corresponent traducció que jo mateix he gosat de fer a l’occità.

Espero que aquestes petites joies us alegrin el dia i que les meves versions no se us amarguin el cafè. Pel que fa a l’autora, tinc l’honor d’haver rebut el seu encoratjador permís per tirar endavant amb el meu atreviment. En canvi, però, pels aspectes purament tècnics i lingüístics espero amb candeletes la opinió dels occitanoparlants que, per cert, ja en tinc alguna, i força culta! (I si us plau, sigues exigent, no et deixis estovar per aquest matusser intent d'adulació prèvia)

Bon cap de setmana!

OCCITÀN

Vos ofrissi uèi una seleccion de haikus de Joana Navarro, la poèta de Riola, amb tota seguretat una de las mai sensiblas del panorama actual del País Valencian.

Las siás poesias desbòrdan d'images fòrça potentes, que sovent s’endintran dins los laberintes de l’enigma mai misteriós. Malgrat aiçò, cercan totjorn, sustot, la sensualitat. Se pòt tanpauc dire que la poèta defugisca la reflexión : lo sieu agach a un agut sens analític. Sap gardar la realitat e desaprofita pas aquel don natural. Simplament, lo força pas. Per aquela sòrta d’aproximacions n'a pro amb lo sieu prètzfach coma enssagista e educadora, en las que, ailà òc, i aplica una sistematica rigorosa e cerebral. A las siás poesias, per contra, qui comanda es lo còr, la pèl. En elas i a, pel sus tot, sentiment e sensacions dins estat pur.

Malgrat que cultiva de divèrses genres amb envejable desinvoltura - amb preferéncia pels poèmas de rima liure - la Joana a excellit, entre d’autra, en l’exigent e perilhos domeni de l’haiku. En aquelas pichonas composicions, lo poèta a demostrat que se pòt èsser occidental de cap a pès - amb çò que compòrta aver popat de la tradicion romantica de l'ieu que viu intensament, e filtra tot çò que l’environa amb fòga - e a l'encòp respectuosa tant amb la cotilla tecnica cossí esperitala d’aquela tradicion tan orientala.

En la mòstra que vos ofrissi i trobaretz haikus de divèrsas epòcas. Totes van acompanhats de la correspondenta revirada qu'ieu meteis ai gausat de far a l’occitana.

Esperi qu'aquelas pichonas jòias vos alegren lo jorn e que las miás versions vos amaren pas lo cafè. Per çò qu'es de l’autora, ai l’onor d’aver recebut lo sieu encorajant permís per avançar amb lo mieua ausardariá. Per contra, mas, pels aspèctes purament tecnics e lingüistics espèri amb impaciéncia l'opinion dels occitanoparlants que, per cèrt, n'ai ja qualqu'una, e força culta ! ( E se vos plai, siás exigent, te daisses pas estovar per aquel mascanhaire assag de adulacion prealabla )

Bona dimenjada !

Voltege el record - Voltegi lo remembre

Voltege el record
i amb tristor a les pupil·les,
m'emporte el camí.

Voltegi lo remembre

e amb tristor a las pupillas,

m'empòrti lo camin.

Cercant noves flors - Cercant novas flors

Cercant noves flors
ja se'n va la papallona.
Vol i laberint.

Cercant nòvas flors
se'n va ja la parpalhòla.
Vòl e laberint.

Quan tot sembla oscur - Quand tot sembla escur

(a Helena Bonals)

Quan tot es fa fosc,
les gavines semblen versos,
el mar, poesia.

Quand tot se fa escur,
las gavianòlas semblan vèrses,
la mar, poesia.



Quina meravella! - Quela meravilha!

Quina meravella!
amb les fulles, la tardor
clama al vent l'enyor.

Quela meravilha!
Amb las fuèlhas, la tardor
clama al vent la languisson.




Dormitar despert - S'endormir despèrt

Dormitar despert,
i amb els ulls entreoberts
quedar-se-hi per sempre.

S’endormir despèrt,
e amb los uèlhs entreoberts
demorar-s’i per totjorn.





Somnio els teus ulls - Somii los teus uèlhs

Somnio els teus ulls,
tan llunyans i tan presents.
Sento que són meus.

Sónii los tieus uèlhs,
tan alunhats e tan presents.
Senti que son mieus.



Núvols de cotó - Nívols de coton

Núvols de cotó
embolcallen somnis blancs.
Secrets musicals.

Nívols de coton
emborrassan de sòns blancs.
Secrèts musicales.



Puc mirar-te als ulls - Pòdi te gardar als uèlhs

Puc mirar-te als ulls

on sempre he vist el cel

i trobar l'infern.

Pòdi te gardar als uèlhs

ont ai totjorn vist lo cèl

e tobar lo lunfèrn.

Sota un blau intens - Jos un blau intens

Sota un blau intens
ni la més lleugera brisa
s'adorm en el temps.

Jos un blau intens
ni la mai leugièra brisa
s'endormís en lo temps.



Fins i tot el vent - Quitament lo vent

Fins i tot el vent
d'aquest isolat desert,
acarona un so.

Quitament lo vent
d'aquel isolat desèrt,
amiga un son.



Quan la tarda esdevé boirosa... - Quand la serada ven neblada...

Quan la tarda esdevé boirosa
i el núvols em porten tempesta,
escolte un clar de lluna.

Quand la serada ven neblada
e los nívols me pòrtan tempèsta,
escoti un clar de luna.



Amb el silenci - Amb lo silenci

Amb el silenci
cante veus de comiat.
Conhort banal.

Amb lo silenci
canti voses de comjat.
Conòrt banal.

Als ulls de la nit - Als uèlhs de la nuèch

Als ulls de la nit,
entre els clars de lluna,
tremola una fulla.

Als uèlhs de la nuèch,
entre clares de luna,
tremòla una fuèlha.

(Totes les fotografies són meves, au!)