En Patufet: text de la versió del 1962, narrada per Isidre Sola

 Portada del mític single de 45 r.p.m. d'En Patufet i La Rateta que escombrava l'escaleta, idèntica al que jo tenia

Recordant el disc d'En Patufet i La rateta que escombrava l'escaleta

Avui nostàlgia de la grossa: 

El meu primer i més estimat disc va ser un single de 45 r.p.m, editat per Emi Odeon l'any 1962, el mateix que vaig néixer. En aquella època, els productes perduraven força més temps que ara a les prestatgeries. Mons pares me’l devien comprar uns quatre anys més tard. Malgrat ser de la mateixa companyia i de la mateixa anyada que el primer disc de The Beatles, no contenia cançons sinó dos contes, un per cara: a l'A, En Patufet i, a la B, La rateta que escombrava l’escaleta. Tot i que ma germana, 10 anys més gran que jo, feia temps que ja no estava per bous que peten i es dedicava de ple al quartet de Liverpool, a The Mamas & The Papas, a Sony & Cher o a l’Adamo —tots m’agradaven a mi, també—, En Patufet era el meu favorit. No cal dir que no parava de demanar que me'l posessin...

Ostres, quins records. No puc escriure aquest article d’una manera normal. Només puc exclamar quines veus! quin text! quines musiquetes! i quins sons sonaven! Algú em pot dir quins adjectius hauria de posar, a tot allò? quina valoració n'hauria de fer? quin estudi? No m’hi veig en cor. En aquella època pionera feia poc que es gravaven contes i cançons per a la quitxalla, en català. Aquest material formava part de les rareses que ens convidaven a imaginar històries fantàstiques amb la mateixa veu que el pare rondinava perquè el Barça perdia o que ma mare i ma germana es tiraven els estris de cuina pel cap, amb tanta voluntat assassina com mala punteria... Paro perquè m'estic posant tendre.

No m'he pogut documentar gaire ni em trobo amb massa forces per fer-ho. Algun dia ja poliré detalls, encara que només sigui per fer justícia a tots aquells professionals que —no s’ho poden arribar a imaginar— van realitzar una feina que em va alegrar la infància, que mai oblidaré. Sé que hi ha altres versions, com una del mateix any, adaptada per Florència Grau, amb el Teatre Invisible de Radio Nacional de Barcelona, dirigda per Lluís Pruneda —a Internet m’ha costat menys de trobar que l'altra: prometo que miraré d’escoltar-la, també, quan hi pensi—, però, què voleu que us digui? Jo vull posar la meva.

Isidre Sola, que a part d'aquest disc en va narrar un munt més amb la seva veu inconfusible. Aquí el tenim en la portada de la revista Ondas, l'any que va guanyar el famós premi

El meu Patufet és el que va narrar l’actor Isidre Sola (1927-2005), doblador radiofònic inconfusible dels anys 50 i 60 —ell donava vida al mític Taxi Key dels nostres pares—, veu d’un munt de doblatges cinematogràfics i de sèries de televisió, tant en català com en castellà La seva era una d’aquelles locucions magnífiques que ens han acompanyat tota la vida, fins el final, des de l’ombra. El meu Patufet és el que tenia la música del compositor Josep Casas i Augé, (1913-1988), creador i arranjador d’un munt de bandes sonores de cinema i contes infantils. Aquí dirigia l’orquestra, els efectes sonors i va triar les veus del quadre d’actors. El meu Patufet tenia la veu de l’inconfusible actor Rafel Anglada (1921-1993). Tan aviat trobi el nom dels altres actors esborraré aquest entrepunts: tots ells, des de l’actriu que feia la veu de la mare fins els qui interpretaven els altres personatges, mereixen una menció d’honor (quan tingui més energies ho faré, us ho prometo, us ho dec). El meu Patufet és el que té el text que he trobat per la xarxa i he repartit en versos, com a mi em sembla que hauria d’anar. 

Si he comés algun error, agrairé qualsevol correcció. Ja dic que avui poca ciència demano. Poca ciència em veig en cor d’utilitzar, malgrat que la ciència té el seu cor, també. Però avui, els elements irracionals ho inunden tot amb una pàtina melancòlica. Em transporten a cert personatge insuportable de calça curta que no s’acabava mai el que li posaven al plat i al qual li sobrevenien uns atacs dignes del Duce, en l'època on encara no se li havia descobert la miopia que l'ajudaria a ocultar-se rere unes ulleres. Quina llàstima que ja no sigui possible poder donar les gràcies a cap dels responsables d'aquesta gravació que està per damunt del bé i del mal!

El text del conte d'En Patufet tal com apareix al disc

Vet aquí que una vegada
eren un pare i una mare,
que tenien un fillet
tan petit, tan petitet,
que li deien en Patufet.
Un dia la seva mare,
mentre feia bullir l’olla,
li va dir: ”Ai,filla,
quina guitza em fa sortir a comprar;
el dinar ja bull al foc
i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet, que tot ho remenava
i que pertot arreu es ficava,
de seguida va contestar:
“Mare, si no hi ha safrà,
jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar!
No veus que ets massa petitó
i la gent et pot trepitjar pel carrer
com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant,
i així, si no hem veuen,
bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen.
Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar
i picar de peus, per fer-lo callar
la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet;
aquí tens un dineret
i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, 
amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”

Content i cantant, en Patufet 
va arribar a la botiga d’en Josepet,
la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?”
“Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha?
Què voleu?”
“Que no em veieu?
Ja estic tip de cridar.
Vejam si em despatxeu
un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar
i busca que busca a terra dintre de la botiga,
fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga.
Aleshores s’ajup i l’arreplega,
posant en el mateix llocuna paperineta de safrà. 
Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,
l’agafa ben fort, se’n surt al carrer
i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim, patam, patum,homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava
en no veure qui cantava,
mentre carrer avall passava
una paperina sola,sola,sola,
com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar
amb una paperina de safrà,
la seva mare no se’n sabia avenir.
Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,
em voleu deixar anar araa portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu:
el cistell pesa massa
i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar,
que, perquè callés ,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te bramar,
té el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,
va agafar el cistell del dinar
i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així:
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada,
tancava portes i finestres,
i, pels camins, els pagesos fugien esverats
en veure un cistell tot sol
caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar
i es va seure a la vora d’un hort
per reposar una estona,
però heus aquí que tot d’un cop,
començà a ploure molt fort.
Per no mullar-se va anar tot sol
a amagar-se sota una col.
Aleshores va venir un bou mig perdut
i d’un mos es menjà la col,
molt golut,
i en Patufet, de propina,
amb esclops i barretina
i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare
buscaven el fill per tot arreu,
fins que trobaren el cistell
tot sol a la vora d’un hort.
Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou,
que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares?
Doncs van començar a donar força menjar,
força menjar al bou,
i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, 
que, al capdavall, el bou va i fa:
Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet,
molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.

Aquí teniu un enllaç al Blog del programa Versió RAC 1, presentat per Antoni Clapès on hi ha un enllaç amb el qual us podeu descarregar l'àudio original. Jo ja l'he sentit més d'un cop avui. Pels qui, com jo, el vau sentir en el seu moment, a una edat semblant a la meva, us farà efecte. Us ho asseguro. Àudio del Patufet

De tant en tant, potser sí que cal recorrer una mica a Maquiavel.

El Cavall Fort ha estat molt bé i la seva tasca ha sigut heroica en una època en contra. I encara és una revista ben viva que, en certs ambients molt combatius encara cueja. Jo parlava més a nivell d'incidència social, i ja no tan sols de revistes: ara, amb la competència de medis de tot tipus, el paper va de baixa a tots nivells; en castellà també. Vull dir que fins i tot el Club Super 3, si no s'espavilen els seus responsables, acabarà essent només un carnet, una excusa, per poder anar a llocs sense pagar. Als canals per cable per a públic infantil i juvenil (Disney Channel, etc.), als videojocs i a tota la cultura de masses que el que el 1919 hauria estat el “Patufet”, el català hi existeix tant com hi és el quítxua. Tot el que és vulgar, però —anem amb compte amb això darrer, doncs ja és una guerra en el territori que se suposa nosaltres hauríem de dominar— fins i tot entreteniments més sofisticats i elitistes són aclaparadorament en castellà. Ara totes les adolescents poden parlar i escriure català, gràcies a l'escola —ehem, és un dir, en un intent d’optimisme forçat— però cap d'elles du un català-parlant guapo a les fotos de la carpeta, vull dir. És així.
L'altre dia, jo mateix feia broma sobre el català "donut". Però aprofitaré per fer autocrítica sobre la part equivocada d’aquell comentari: aquí som massa fins per a fer baixa cultura de debò, de la que rebenta mercats. Tampoc cal anar tant baix, o en segons quines direccionsno és el nostre tarannà, ni en sabem. Però hi ha estratègies maquiavèl•liques per explotar, armes que no les fa servir ningú —i que cal fer-ho bé, no sense cap criteri, eh, llençant bombes a tort i a dret, malbaratant munició i destrossant allò d’irreparable—, pel que diran. No som tant un país d’horteres com de cursis, de bledes. En Pla ja deia una cosa semblant.
Tal com estan les coses en aquest precís moment, dona la sensació de que per als joves d'aquí, la cosa més "catalana" que recordaran del seu imaginari col•lectiu quan siguin grans hagi de ser el solitari Doraemon. Tot i que porta vint anys de tabarra, sembla l'únic que queda. El gat còsmic aquest du una responsabilitat i un pes a l'esquena que, pobret, arnat i suat com està, amb prou feines pot ja defensar. Ell és l'únic "català" que els meus fills no demanen que tregui de la pantalla, fulminat pel comandament cruel a l’instant, i això només quan tenen el dia nostàlgic (ja comencen a ser granadets).
No sé ben bé com s’ha de planificar l’estratègia general, però per a educar cal emprar una certa dosi de “deseducació”. Ja dic que són uns materials perillosos que no es poden donar al primer manefla: cal, com he dit, plantejaments maquiavèl•lics d’alt nivell. Ens cal generar revulsius de xoc, que molestin a una part de la població, que siguin políticament incorrectes, que generin polèmica. Que, en definitiva, atraguin l’atenció de qui vulgui saltar-se la llei. En realitat el que s’estaria fent és crear una sensació de saltar-se-la la llei. Posaré dos exemples:
Als anys vuitanta hi havia una sèrie de Tv, que jo trobava horrible, però que tenia un èxit increïble: la Bola de Drac dels nassos. Només cal fer un tomb pels seus clips en català penjats pel You Tube per llegir —al costat dels ja previsibles anti-calans, és clar— comentaris escrits en castellà que enyoren la sèrie quan era en català. Sobre això, puc explicar una experiència curiosa que vaig viure a principis de la dècada actual, un dia quan era assegut al cinema, abans que tanquessin els llums per a començar la pel•lícula. Darrera meu tenia dos nois castellanoparlants que protestaven perquè la sèrie Shin Chan havia perdut tota la gràcia en doblar-la en castellà: “¡que cutre queda llamar “Nevado” al “Nevat”!,y lo de “¡culito, culito!” queda fatal. Hay cosas que han de ser en catalán, tio”. Us ho juro.
Jo no dic que s’hagi d’anar a la recerca de l’escàndol més bèstia, només que cal posar l’ull ben posat. I és evident que no hi haurà dos catalans que estiguem d’acord de cap a on cal disparar la bala i que aquesta un dia et picarà a tu, i l’altre em farà saltar de la cadira a mi. Els programadors, els promotors de pop, els editors diran que l’entorn no ajuda, i és cert; que ja s’ha fet proves que haurien d’haver tingut èxit assegurat i no ha estat així per mil i una traves externes, també serà cert. Però no s’ha de menysprear el fet que fa que quelcom quedi encastat dins la memòria sentimental de cadascú es basa fonamentalment en la manera en com allò ens ha arribat per primera vegada. Jo entenc molt bé aquells nois castllanoparlants amb allò del Shin Chan: de petit jo veia el “Flinstones” i per mi, com a tots els nens de la nostra generacó, eren “Los Picapiedra”. Ara, de gran, amb el cap podré valorar la feina dels dobladors catalans; hauré aprés a entendre que no hi ha res com sentir les veus originals en anglès, però dins el meu cor, sentimentalment parlant, res podrà substituir les veus del doblatge porto-riqueny que tenien els personatges, i els segurament innapropiadíssims noms de Pablo i Pedro pels de Fred i Barney. Cal no oblidar mai com t’han rentat el cervell abans de començar a fer-ho tu amb els altres. Ho sento, però és així.
El Cavall Fort, la Cucafera i tantes altres revistes, han fet i fan el que poden. Els pares també ho fem per ajudar-les, però la feina de xoc contra l'entorn és titànica.
Però bé, no tot està perdut. Com he dit, encara ens queden cops amagats, que aquí de creativitat no en manca. Només demano que es facin servir aviat perquè tanta resistència cansa.