Max Roqueta (Argelièrs, l'Ereau 1908 - Montpeller, 2005)
Després de tot una sèrie de neguits, tinc ganes de fer net amb aquest text que no és meu. Ja ho voldria!
No sé que passa avui, però és el dia dels rius. A tot arreu on vaig, trobo gent que parla de rius, amb uns texts fantàstics. Mireu l'entrada al blog d'avui del Joan-Daniel Bezsonoff o la del de la Joana.
Us vull transcriure aquest, Lo flume grand (El gran riu, en occità), de Max Roqueta, sense que serveixi de precendent. No es tracta d'anar transcrivint textos, que per això ja hi ha els llibres. De tota manera, aquest és un volum difícil de trobar a aquesta zona de món i crec que aquesta transcripció, modestament, pot fer-li més bé que mal.
Lo flume grand és el primer text del llibre Verd Paradís, tot un seguit de narracions escrites per l'escriptor occità Max Roqueta (1908-2005) entre el 1934 i 1958 i publicat en una versió bilinqüe occità-català el 2005 per Galerada. La edició i la traducció va córrer a càrrec de Jaume Figuers i Trull, un occitanista cultíssim. No em vull alargar més en aquesta presentació, sinó anar directament al que importa. Espero que sapigueu perdonar que era de justícia mencionar els noms dels involucrats en això que ve seguidament. Malgrat tot, us faré la broma de posar-vos els text en la llangua original, apa. A veure si ho enteneu. A sota, però, us trobareu amb un petit glossari de paraules difícils traduïdes a la llengua d'en Capri, perquè no em maleïu gaire els ossos. Si algú fa una traducció ben maca, tindrà premi, au.
Amb tots vosaltres:
Lo flum grand
de Max Roqueta
Un còp èra un flume grand tan larg que l'imatge del cèl s'i perdiá dins lo cel. Veniá de luònh. Cent Païses i vojavan son aiga. Mil riussets fassián cent rius e los cent rius mesclavan sas aigas dins lo flume.
Un jorn, un òme de las bocas del flume remontèt de long de la riba, e, de riu en riusset, venguèt dins una comba de montanhòla ont d'òmes vivián sens saber çò que se passava defòra. E, quand lor parlèt del flume grand, li rigueròn al nas: "Nostre riusset es d'aiganèu e bombís dins los pèiras, e los manits de tres ans l'escamban tot lo jorn. Nostre riusset es un riusset e nos fasètz ben rire amb vostre flaume grand."
Dins una autra comba, coma lor disiá que las aigas de las doas combas se mesclavan per faire un riu manquèron de l'amalugar. "De qué, li diguèron, nos venètz assajar de contar que nòstra aiga que giscla cantata d'una bauma sacrada ont an parlat los dieus, pòsca èstre quicòm de parièr coma l'aiga de la comba nevosa?" E l'emmanderòn a còps de peiras.
Dins un autre canton de la montanha foguèt quicòm mai: "Un flume, disètz? E de qu'es donc aquò que vos creba los uòlhs? Se i a un flume grand jos lo cèl es ben aquel ont lo cèl se mira."—"E los autres rius?"—"Nos parletz pas de vòstra fanga!"
Pasmens, d'aicí d'alai, un òme lo seguissiá como tornava davalar cap a las bocas del flume grand. E, coma venián a un ponch ont tres riussets se mesclavan per faire un riu, los quatre òmes s'agenolhèron esbleugits de la grandor, adejà, del miralh caminant que grèu, e lent e poderós, passava entre vilas e camps.
Es aital que d'òmes venguts dels quatre vents s'acampèron un jorn sus la riba del flume grand. Lo cèl de l'aiga se maridava a l'orizont al cèl de l'èr. Cent vilas ufanosas e clinadas sus l'aiga s'i miralhavan coma tant de nòvias, e los cants dels marinièrs s'encauçavan dins la lutz entre estaminas. L'òme de la comaba nevosa, sa man dins l'aiga se gelava a retrapar la frescor verge de la nèu. E l'òme de las espelugas s'emalherava de las ombras dins l'aiga fonsa. E lo de la plana i vesiá ondejar e fernir de pibolas. Las caras totas que de riusset en riu s'èran clinadas sus las aigas avián fach del flume grand aquel miralh qu'ofissiá, la nuòch, al pòble de las ensenhas, lo còr silenciós de tot un pòble d'òmes.
Per Enric Esprieu
flume: riu
bocas del flume: delta, desembocadura
comba: coma, vall
bombís (bombar): saltar
manits: infant
escambar: trencar-se la cuixa. Aquí, però, seria més aviat "passar d'una gambada" (suposició meva, feu un cas relatiu)
amalugar: apallissar, estomacar
bauma: cova, espluga
creba (crebar): rebentar, foradar
fanga: no arribar a vell
pasmens: nogensmenys, tanmateix
estamina: estemenya (un tipus de planta)
pibola: pollancre
