dissabte, 26 de desembre del 2009

Un regal meravellós

Castell de foc a Sitges, des de la Platja Sant Sebastià. Fotografia de Maite González

A partir del dimarts que ve, desapareixeré fins el dia 19 de gener. Al llarg d’aquestes setmanes haig de fer algunes coses, a un lloc on l'accès a Internet no està assegurat tota l'estona. No vull marxar, però, sense compartir aquesta fotografia del castell de focs, vist des de la platja sant Sebastià, amb qui doni un tomb per aquesta pàgina, sigui amic o enemic. Lamento que hagi de ser a través d’aquesta reproducció que no li fa justícia, de cap manera. No me n’he pogut estar. L’artista que l’ha pres ha tingut la gentilesa de regalar-me un punt de llibre amb la imatge impresa. Des del primer moment que m'he quedat mut. De debò.

Havia vist altres instantànies des d'aquest angle, enmig les espurnes i el fum dels focs. Algunes m’havien enamorat. Però aquesta té alguna cosa especial que no sé explicar. O moltes. Tot el dia que miro de dir quelcom, trobar un adjectiu just, que no l’embruti. Em dono per vençut. Mireu-la i ja us ho fareu vosaltres mateixos. Ella, per la seva banda, crec que es defensa sola. No cal que unes paraules encartonades pretenguin aconsellar com s’ha d’assaborir, que cal pensar, sentir.

Moltíssimes gràcies per tot, Maite i Lisset.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Discurs contra el projecte de destrucció de la façana marítima històrica de Sitges

Com que em consta que aquest i altres blogs locals són arxivats per l'actiu equip de Ràdio Maricel, aquí deixo la meva opinió sobre la barbaritat que s'està a punt de cometre a la nostra vila.

La façana marítima històrica de Sitges, tal com és ara

La imatge virtual publicada a l’Eco de Sitges on es mostra com ha de quedar

El temps no s’atura i cada dia es presenten nous reptes. En conseqüència, qui no està d’acord en que es plantegin iniciatives per afrontar-los i fer avançar el nostre poble? Però així com s’ha de mirar que aquestes iniciatives responguin a les necessitats bàsiques de la comunitat, tampoc es acceptable que, si es pot evitar, es malmeti la fesomia d’algunes parts del nostre entorn històric.

A l’hora de debatre com s’ha de protegir el patrimoni arquitectònic local, cal que es parli clar i amb el màxim rigor possible. Qui defensi el reemplaçament total o parcial del que ja existeix, ha d’oferir arguments que no admetin discussió, i entendre que eliminar allò que ja és bo és un malbaratament innecessari d’energia, temps i diners. Per la seva banda, qui avoqui per la preservació, més o menys completa, ha de tenir en compte que l’aspecte de Sitges no ha estat sempre el que coneixem. Ni en la seva totalitat, ni en cap element individual. Tot el que es pretén conservar, en algun moment suposà la substitució o modificació d’una obra anterior, i de vegades l’ocupació d’un espai verge.

Els més grans del poble són el testimoni viu d’aquestes transformacions, sovint traumàtiques. Ells han patit més que ningú la desaparició del paisatge sentimental de la seva infància, la seva joventut. No cal, però, tenir una edat per entendre aquest sentiment. A qui més i a qui menys li han apunyalat els records. I cadascú du les ferides com pot. Aquell camp on hom jugava de nen, aquell raconet salvatge on fèieu el mec d’adolescent, ara és un nou barri, amb nous carrers, noves edificacions, nous equipaments, gent que no saps qui és. Però hem d’aprendre a acceptar aquests canvis perquè són inevitables, obligatoris. Jo m’hi revelo, perquè sóc un tossut. Però no aconsello a ningú que m’imiti.

Per bé o per mal, tots fem el nostre sacrifici personal per acceptar-ho. Acabem entenent que cal eixamplar l’horitzó urbanitzat, transformar algunes zones, adaptar instal·lacions obsoletes i reorganitzar algunes de les funcions que tenien quan érem al segle XX i la població molt inferior. Seria ideal que aquests modificacions es fessin amb la màxima sensibilitat. Això, per desgracia, no sempre passa.

Aquestes actuacions sempre han generat debat. Com ha de ser. I no totes les que s’han comés han estat bones, ni realitzades amb tota la netedat que caldria. Tanmateix, hem de ser justos i acceptar que n’hi ha hagut que eren indispensables, i algunes d’elles, objectivament, molt positives. La urgència del pas del temps ens obliga a prendre decisions que no sempre són del gust de tothom.

L’explosió turística dels seixanta i, sobretot, la creació de noves vies de comunicació dels vuitanta han suposat les principals empentes que han disparat la demografia local. Al llarg d’aquests últims trenta anys, tots sabem que hi ha hagut una alternança entre socialistes i convergents. La sensibilitat que han motrat ambdós governs ha estat diversa, desigual en tots els àmbits. Seria injust acusar les dues forces de no haver volgut mai el bé del poble, negar les tasques que uns i altres han fet correctament, i que no sempre han estat prou valorades per un poble que sovint ha viscut d’esquena a elles. Els ciutadans també hem comés també errors. I jo el primer. Però pecaria d’ingenu negar que tots els governs han fet operacions deplorables, danys irreparables, mogudes per visions tancades, per interessos no sempre clars. Però fins ara mai ningú havia gosat tocar, d’una manera tan maldestra i destructiva: la façana del conjunt d’edificis històrics que inclouen el Cau Ferrat i el Palau Maricel.

L’estat en que es troba totes les façanes i ornaments addherits de la part antiga de Sitges és penós i requereix una restauració meticulosa i exhaustiva. Parlant clar, cara. I malgrat la crisi, no crec que hi hagi un sol sitgetà, o amant del poble, que no desitgi que es bolquin els recursos que calguin per cridar als millors professionals, restauradors artístics i tècnics que avaluïn els danys que s’han produït al llarg dels anys. El conjunt està situat davant el Mediterrani, amb una posició estratègica que en realça la seva bellesa, alhora que en fa pal·lés el seu desemparament davant un onatge que no ha parat d’assotar la seva cara frontal i els seus fonaments al llarg d’uns quants segles.

En definitiva, que cal fer el mateix que es pretén amb Venècia, amb les piràmides d’Egipte, amb el Partenó d’Atenes; el que s’ha fet amb la Torre de Pisa i amb tot aquell monument que forma part de la vida dels seus veïns, del patrimoni de la humanitat, ho digui la UNESCO o no. No vull dir que el nostre poble sigui més important o la seva bellesa superior a la de les meravelles esmentades. No seria just, ni per antiguitat, ni per influència, ni sovint per la quantitat d’alteracions que han adulterat en molts del seus detalls l’aspecte actual, en absolut l’ideal. Però per nosaltres, com ja he dit, sí que ho és d’important. I així ho ha de ser si som sitgetans dignes de merèixer aquest nom. Cal remoure cel i terra per trobar solucions gairebé quirúrgiques d’ingenieria, tractaments amb les més modernes tecnologies i materials. Han de venir els millors artistes i historiadors, assessorats en tot moment per experts locals, capaços d’avaluar els danys i restituir amb exactitud mil·limètrica tot allò que s’ha fet malbé o es troba en mal estat.

Ja fa temps que se’n va parlar d’un projecte de restauració de tot el conjunt. Com és lògic, la major part del poble estava d’acord en que s’actués el més de pressa i millor. La unanimitat era gairebé total. Les votacions que es feien eren totes positives, a favor. Tothom estava convençut que les coses es farien amb sentit comú. I, al final, és el que s’ha fet? No. Ni de lluny.

Aquest mateix divendres es va fer pública la imatge virtual del projecte. No es pot dir que no hi podia haver un horror pitjor, perquè la capacitat de superació de mal gust entre molts arquitectes actuals està més enllà del que la nostre imaginació pugui somniar. Però en comparar les fotos, creiem que és evident que sembla una burla publicada el 28 de desembre. Però per desgràcia no eren els Sant Innocents.

Les valoracions fetes per un expert local que conec posa els pels de punta, tant per com ha anat tot el procés com per tot el que es pretén fer i les conseqüències futures, amb impossibilitat de retorn. Però deixem que siguin ells, els experts de debò, que vagin informant la població dels detalls del crim. Com que a mi em mareja el sang i fetge, parlaré només del que salta a la vista a tothom que hagi nascut amb dos ulls al rostre. El que apareix a la imatge virtual és una versió neta de la imatge actual, o és una cosa diferent? Tinc alguna malaltia mental degenerativa que em fa veure visions? Perquè si la tinc i estic equivocat agrairia que algú m’informés.
I ara ve el pitjor: ja està tot firmat, segellat, dat i beneït, amb visita de ministre espanyol inclosa. El gener comença el buidatge dels museus i l’abril les obres. Segons l’ajuntament, ja no hi ha possibilitat de fer cap pas enrere. Ho diuen cofois, i a l’Eco on apareixia, no hi ha cap article de ningú histèric, emprenyadíssim, que vogués aliar-se amb Bin Laden per fer net d’una vegada. Admirable.

Amb l’actuació que s’està disposant a portar a terme, no es pretén restaurar. Es pretén canviar. Igual que en qüestió de menys de dos anys s’han canviat parts essencials del poble sense que ningú sembli haver mogut un dit per impedir-ho. S’ha protestat aquí i allà. Alguna carteta a l’Eco o a d’altres diaris d’àmbit nacional. Alguna rondinada a algun blog. Però accions conjuntes molt poques. Per dir-ho clar i català: cap.

Així no ens ha de xocar que el consistori tiri pel dret. Que es destrueixin les voreres de bona part del poble fins a convertir el centre comercial en la mateixa maqueta asèptica, de mida natural, que es pot veure ara a qualsevol poble català, ja sigui de platja o de muntanya, o qualsevol barri de Barcelona. Encara com no s’hi han instal·lat les files d'estaques de ferro, pensats amb la intenció —diuen— d’impedir l’aparcament de vehicles. El que és segur és que alguna empresa està fent un gran negoci carregant-se l’aroma i el sabor centenari d’un munt de viles del país, uniformitzant-les al més pur estil soviètic.

Ningú ha mogut un dit per aturar la destrossa aberrant que ha suposat la platja Sant Sebastià, especialment l’horror de rampa que es veu davant l’ermita del cementiri. La divisió d’opinions al respecte d’aquestes actuacions és variada, com sempre. Hi ha qui ho troba millor i tot. De persones amb poca educació sensitiva n’hi ha hagut sempre. Però se suposa que aquest és el poble dels artistes, d’una població, acostumada com està a veure’s exposada a una quantitat d’activitats artístiques poc usual, amb una educació plàstica superior a la de la mitja de pobles. O no?

És canvia allò que no funciona. Es crea allò que era necessari però no existia. El que és perfecte es conserva exacte. Al conjunt d’edificis que formen el nucli històric de Sitges no és tracta d'aixecar un nou hospital, on la racionalitat, el minimalisme funcional i l’estudi dels espais per a facilitar la feina del personal i minimitzar l’estat d’angoixa dels pacients han de ser elements bàsics a tenir en compte. En un centre d’aquest tipus cal aplicar-hi la modernitat més extrema. Però aquí estem parlant d'una cosa antiga. I l’arquitectura antiga no en té res de racional. O, com a mínim, no de la racionalitat que ensenyen a les escoles d’urbanisme. És una racionalitat que no en sap res de Walter Groppius, de la Bauhaus, què està molt bé pel que val.

Però aquí, aquest camí no només no salva sinó que assassina. El conjunt històric de Sitges no en sap res de tot això. No entén que volen aquests nouvinguts que saben tant de lletra. Ni falta que li fa. Perquè ell no entén que vol dir “racionalització”, un mot que ni existia quan es va posar la primera pedra de la casa de pescadors primigènia. Perquè el conjunt històric de Sitges només entén el mot “raó”, un mot molt antic, avui dia gairebé una peça de museu. I raó és el que té, el que exsuda per cadascun del pors de les seves parets velles, emblanquinades i reemblanquinades, una i mil vegades, i punyeterament esgarrapades pel salnitre del mar, cruel company que, lentament, li dóna vida i el mata a la vegada.

Quan un filòleg s’enfronta a una obra mestra de la literatura i en fa una versió crítica, sabeu el que fa? Recorre al text original, ja sigui manuscrit o mecanografiat. Analitza les versions corregides pel propi autor i es queda amb la darrera. Els llibres antics pateixen, al llarg de les seves edicions, corrupcions de tot tipus. Correccions basades amb males interpretacions de l’original —llegir “cínica” on hi posa “l’única”— i casos d’hipercorrecció i de censura. Si en el primer cas parlem d’errors humans —la lletra d’alguns autors és refotuda d’entendre— en el segon cas és imperdonable. De tot això en sap molt el senyor Narcís Garolera, expert on els hi hagi, netejador i restaurador d’incunables magnífics.

El que pinta els calçotets a l’obra de Miquel Angel, però, no es pot prendre a si mateix per a superior al mestre que desvirtua. Ell ha de saber que, com a mínim, és un miserable mercenari i com a tal, actuar en conseqüència.

Se’m dirà que satisfer tot això que somnio pel conjunt del nucli històric de Sitges valdria massa diners. M’han arribat informacions que això és, en aquest cas, mentida. La suma que es s'emprarà per convertir la façana històrica, amb la seva desigual verticalitat, tan mediterrània, tan plena de sabor, en una espècie d’Illa Diagonal de Moneo —com d’una manera genial va comparar un blogista— o el CCCB són molt superiors. Aleshores trobem que la estafa és doble. No només se’ns robarà una part de la nostra identitat, sinó que a sobre se’ns robaran els calers. Bé, no directament, sinó al govern espanyol, la qual cosa té la seva part de gràcia, després de tot. La visita del ministre Blanco només va fer que s’arrodonís el sainet.

Us deixo ara unes paraules de Josep Pla i de Josep Maria Espinàs, de propina, citades al text del primer.

“Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen (aquí l’autor descriu les col·leccions incloses al museu) El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. veritable arrencada de Sitges.
(…)
Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.
(…)
La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.
Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.”

Guia a Catalunya, versió de 1970, Josep Pla

Què diran els escriptors i visitants del futur amb el Sitges que ens està quedant? Tornaria a dir el mateix Pla, per exemple, unes paraules semblants a aquestes de més amunt? Molt ho dubto.

No ens podem quedar de braços creuats davant un atac com aquest. Anava a dir sense precedents, però no és cert. Passa, però, que el poble sempre, més o menys, amb alguna ferida aquí i allà, se n’ha acabat sortint. Ja als anys seixanta, Miquel Utrillo fill va moure cel i terra per aturar la construcció d’un monstruós port davant el mateix conjunt que ara, amb intencions aparentment més nobles, també es vol amagar sota una capa de ciment i vidre. Comparar els dos projectes podria ser acusat de capciós. És cert que aquell era especulació pura i dura, un horror amb totes les de la llei, que hauria convertit Sitges en quelcom que hauria fet que Benidorm semblés una joia de la conservació arquitectònica. Però en algun sentit, l’actual és pitjor: representa una actuació directa damunt les façanes, amb l’ocultació de finestres, remodelació d’edificis sencers, obertura de noves i tot un seguit d’etzèteres de mal pair. El que si que són semblants són els arguments dels criminals —que si “el progrés”, que si “el benefici del poble” i la cantarella de sempre— però el senyor Utrillo, en ple franquisme, en una societat suposadament més esporuguida que l’actual, ho va aturar. Tot i que llavors també hi havia ciutadans que deien que no n’hi havia per tant, i que s’empassava les mentides que els contaven, el poble de Sitges s’hi va encarar, i se’n va sortir. I l’infecte projecte se’n va anar en orris, kaputt, a l’infern dels pecats no comesos.

I ara què? Serem còmplices tots plegats d’aquest crim? Serem dignes d’aquells sitgetans que al seu moment van saber dir no?

Perquè ara és el moment de dir que NO.

Des de la independència de pensament, ideologia política, creença religiosa o procedència, hem de dir que no.

Des dels mateixos votants socialistes —que estic convençut en la seva majoria abjuren d’un desastre de tal tipus, que no té res a veure ni amb la ideologia en la que creuen, ni amb la de cap altre tipus, més que en la de tirar pel dret i anorrear un patrimoni que és de tots amb complicitats que hauríem d’investigar i denunciar— fins els convergents; des dels independentistes fins els espanyolistes; des dels sitgetans de soca-rel fins els nouvinguts de terres properes o llunyanes, hem de dir no.

Des del més vell fins el més jove, des del més ignorant fins el més instruït, des dels que treballa amb les mans fins els que ho fan amb el cap, passant per aquell que en aquest moment no poden no té feina i aquell que pot viure sense haver de fer un cop de pal a l’aigua, hem de dir no.

Des del del Barça al de l’Espanyol, del Madrid o el Sant Gemain, fins el que no pot ni sofrir el futbol; des de l’amants de les corrides de toros fins els que li produeixen basques, hem de dir no.

Tots, tots hem de dir no. Per una qüestió de decència bàsica com a poble, com a ciutadans, com a forasters amants de Sitges. Hem de dir no per demostrar que amb nosaltres i el que és nostre, dels nostres pares, dels nostres avis i de tots aquells que no són aquí per poder-ho defensar amb les seves pròpies mans i les seves veus no s’hi juga.

No ens canviaran el que es nostre. Malgrat que hagin convidat un ministre de Madrid, malgrat que ja estigui tot signat, malgrat que diguin que comença el compte enrere, malgrat que ja es comencen a veure les espatlles de sitgetans que s’arronsen amb el “què hi farem” fatalista, conformista clavat a l’ADN.

Aquesta vegada no. I el que es pensaven que no podrien canviar, canviarà.

No deixem que la façana marítima històrica de Sitges sigui convertida en el CCCB!
Però per sobretot: no fem cadascú la guerra pel nostre compte. Posem-nos d'acord. Protestem en privat, escrivim tot el que poguem, allà on sigui possible.
És clar que sí!
Com més textos, com més punts de vista hi hagi perquè les nostres clarividents autoritats s'adonin del que estan a punt de fer, millor. Però les accions les hem de fer conjuntes, sense protagonismes, ni personalismes. La lluita és de tots. Si algú descobreix que jo mateix em passo, si us plau, que em faci callar, ni que sigui amb un cop de maó al cap. Però només perquè ell parlarà millor, amb més criteri, però també amb més força. El primer ha de ser, per damunt de tot, la defensa del poble. Que ningú aprofiti aquí per posar-se medalles, manipular o acaparar poder!
Ara només cal que els qui poden fer alguna cosa no es desinflin. Però no patim, crec la cosa va bé.
Entre tots aturarem aquesta barbaritat.

divendres, 18 de desembre del 2009

ALERTA: VOLEN DESTROSSAR LA FAÇANA MARÍTIMA HISTÒRICA DE SITGES!!!

Vista de la façana marítima del conjunt del Palau Maricel i els demés edificis, tal com estan ara (fotografia gentilesa de Criticartt, a qui li he robat sense demanar-li permís. Confio que entendrà que la urgència és la urgència)


Ja ho advertia Criticartt al seu blog (cliqueu el nom i llegireu l'article que ha fet) i avui ja està a l'abast a tot el poble de Sitges a la portada de l'Eco de Sitges. La façana marítima històrica del poble des del Cau Ferrat al palau Maricel i todo cuanto pillo fa temps necessita una restauració urgent i cara. Tan cara com vulguin, que el poble sencer la pagarà a gust.
Però per fer això:




Simplement


Primer les voreres i tantes altres coses. Però ara ja s'ha arribat al cor del poble. Aquest pas és absolutament inadmisible i no ens podem quedar creuats de braços. No acostumo a ficar-me en embolics d'aquests, però això, per mi, ja és la gota que fa vessar la copa. Entenc que qualsevol persona que estima Sitges se sentirà ferida en veure el que es pretén fer. No ho faran. Cal fer alguna cosa

ARA MATEIX, JA!

Cal començar a activar alguna cosa, fer algun tipus de moviment per aturar aquesta acció vandàlica --una més, la més bèstia de totes fins ara-- i per això cal que s'ajunti la gent amb un mínim de sentit comú, siguin del partit polític que siguin.

No estic disposat a treballar per la oposició, en la qual no confio gens.

És una qüestió de dignitat elemental que ha d'estar molt pel damunt de qualsevol moviment, partit o ideari polític existent.

Es tracta, simplement, d'actuar i defensar una cosa que és de tots.

Jo ho tinc claríssim, per mi és una declaració de guerra en tota regla que l'ajuntament ha fet contra el mateix poble. Un atac a traició, per l'esquena, com el de Pearl Harbour. No hi veig cap diferència entre llençar una bomba o fer això damunt d'aquells edificis.

Doncs quan t'ataquen, et defenses. Quan un ajuntament ataca un poble, el poble s'ha de defensar. És així.

Disculpeu que l'escrit sigui tan sapastre, però la urgència és la urgència.

dijous, 17 de desembre del 2009

Lo flume grand

Max Roqueta (Argelièrs, l'Ereau 1908 - Montpeller, 2005)


Després de tot una sèrie de neguits, tinc ganes de fer net amb aquest text que no és meu. Ja ho voldria!

No sé que passa avui, però és el dia dels rius. A tot arreu on vaig, trobo gent que parla de rius, amb uns texts fantàstics. Mireu l'entrada al blog d'avui del Joan-Daniel Bezsonoff o la del de la Joana.

Us vull transcriure aquest, Lo flume grand (El gran riu, en occità), de Max Roqueta, sense que serveixi de precendent. No es tracta d'anar transcrivint textos, que per això ja hi ha els llibres. De tota manera, aquest és un volum difícil de trobar a aquesta zona de món i crec que aquesta transcripció, modestament, pot fer-li més bé que mal.

Lo flume grand és el primer text del llibre Verd Paradís, tot un seguit de narracions escrites per l'escriptor occità Max Roqueta (1908-2005) entre el 1934 i 1958 i publicat en una versió bilinqüe occità-català el 2005 per Galerada. La edició i la traducció va córrer a càrrec de Jaume Figuers i Trull, un occitanista cultíssim. No em vull alargar més en aquesta presentació, sinó anar directament al que importa. Espero que sapigueu perdonar que era de justícia mencionar els noms dels involucrats en això que ve seguidament. Malgrat tot, us faré la broma de posar-vos els text en la llangua original, apa. A veure si ho enteneu. A sota, però, us trobareu amb un petit glossari de paraules difícils traduïdes a la llengua d'en Capri, perquè no em maleïu gaire els ossos. Si algú fa una traducció ben maca, tindrà premi, au.

Amb tots vosaltres:



Lo flum grand

de Max Roqueta




Un còp èra un flume grand tan larg que l'imatge del cèl s'i perdiá dins lo cel. Veniá de luònh. Cent Païses i vojavan son aiga. Mil riussets fassián cent rius e los cent rius mesclavan sas aigas dins lo flume.

Un jorn, un òme de las bocas del flume remontèt de long de la riba, e, de riu en riusset, venguèt dins una comba de montanhòla ont d'òmes vivián sens saber çò que se passava defòra. E, quand lor parlèt del flume grand, li rigueròn al nas: "Nostre riusset es d'aiganèu e bombís dins los pèiras, e los manits de tres ans l'escamban tot lo jorn. Nostre riusset es un riusset e nos fasètz ben rire amb vostre flaume grand."

Dins una autra comba, coma lor disiá que las aigas de las doas combas se mesclavan per faire un riu manquèron de l'amalugar. "De qué, li diguèron, nos venètz assajar de contar que nòstra aiga que giscla cantata d'una bauma sacrada ont an parlat los dieus, pòsca èstre quicòm de parièr coma l'aiga de la comba nevosa?" E l'emmanderòn a còps de peiras.

Dins un autre canton de la montanha foguèt quicòm mai: "Un flume, disètz? E de qu'es donc aquò que vos creba los uòlhs? Se i a un flume grand jos lo cèl es ben aquel ont lo cèl se mira."—"E los autres rius?"—"Nos parletz pas de vòstra fanga!"
Pasmens, d'aicí d'alai, un òme lo seguissiá como tornava davalar cap a las bocas del flume grand. E, coma venián a un ponch ont tres riussets se mesclavan per faire un riu, los quatre òmes s'agenolhèron esbleugits de la grandor, adejà, del miralh caminant que grèu, e lent e poderós, passava entre vilas e camps.

Es aital que d'òmes venguts dels quatre vents s'acampèron un jorn sus la riba del flume grand. Lo cèl de l'aiga se maridava a l'orizont al cèl de l'èr. Cent vilas ufanosas e clinadas sus l'aiga s'i miralhavan coma tant de nòvias, e los cants dels marinièrs s'encauçavan dins la lutz entre estaminas. L'òme de la comaba nevosa, sa man dins l'aiga se gelava a retrapar la frescor verge de la nèu. E l'òme de las espelugas s'emalherava de las ombras dins l'aiga fonsa. E lo de la plana i vesiá ondejar e fernir de pibolas. Las caras totas que de riusset en riu s'èran clinadas sus las aigas avián fach del flume grand aquel miralh qu'ofissiá, la nuòch, al pòble de las ensenhas, lo còr silenciós de tot un pòble d'òmes.

Per Enric Esprieu

flume: riu
bocas del flume: delta, desembocadura
comba: coma, vall
bombís (bombar): saltar
manits: infant
escambar: trencar-se la cuixa. Aquí, però, seria més aviat "passar d'una gambada" (suposició meva, feu un cas relatiu)
amalugar: apallissar, estomacar
bauma: cova, espluga
creba (crebar): rebentar, foradar
fanga: no arribar a vell
pasmens: nogensmenys, tanmateix
estamina: estemenya (un tipus de planta)
pibola: pollancre

dissabte, 12 de desembre del 2009

Bacil de Pere Quart


Bacil

Ni
brí
bo:
mi-
cro-
bi.

Inclòs dins Bestiari, recull d'epigrames de Pere Quart, amb il·lustracions de Xavier Nogués, Editat per primer cop el 1937, en plena Guerra Civil, guanyà el Premi Joaquim Folguera del 1936.

El prefaci de l'autor diu:

Les composicions d'aquest petit llibre --mostra de poesia epigramàtica aplicada en fred sobre diversesbèsties i un vegetal-- han estat escrites sota el signe d'una inconfessable frivolitat. Si l'autor pretengués de fer-se perdona invocaria al precedent del seu col·lega Homer, que ha gosat versificar amb insidiosa fantasia a propòsit de déus i semideus.

I la dedicatoria diu:

A Camús, el meu estimat gos

Aquest llibret sempre m'ha inspirat molt. I això que, sense voler-los cap mal, no sóc el que en podríem dir un amant dels animals. Tan si vull companyia que m'aguanti amb paciència, o em porti la contraria, com un esclau que em resolgui tot allò pesat de fer, la humanitat proporciona quantitats ingens de material de qualitat molt superior al que proposa món animal o vegetal. És la meva opinió, és clar. I, encara que no la comparteixi, entenc molt bé i respecto la dels possibles lectors zoofílics. En aquest cas, qui es deu sentir més molest, però, ho haurien de ser els seus petits o enormes companys de jocs, que no han estat preguntats si volien participar en aitals gresques de llit o pessebre.

Què tingueu un bon cap de setmana. Sigueu bons i no pinteu grafittis a les parets. I si ho feu, que us enxampi un aplicador de la xària i us talli les manetes.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Posta de sol, ahir.

Ahir

Ahir divendres, mentre feia dissabte, vaig veure això. Ni fent de minyona no puc evitar de tenir el cap als núvols, que diria l'amiga Joana.

Les últimes postes de sol són de medalla. L'hivern ja ho acostuma a tenir.

El que no és tan normal és que hi hagi tantes mosques encara. I si ja eren enganxoses les de fa tres mesos, què no seran aquestes de desembre. Comença a fer una mica de por. Potser ens estem endinçant en una era de mosca perpètua, tot l'any. Si és així, haurem d'aprendre a acceptar el canvi. Nosaltres i els llibres que llegim. Vull dir que he liquidat més dípters d'aquests tancant un llibre de cop, que no pas amb la pala de plàstic per a tal efecte que em van regalar. La lectura mata. Mala època perquè em deixeu llibres. Encara que m'agenolli davant vostre, no permeteu que m'endugui un sol volum de casa vostra fins l'estiu que ve. Si us fa nosa trobar algun ocasional sucedani de Tàpies a dins, és clar.


Fa uns dies

Ahir vídeo

Quinze minuts de posta de sol concentrats en mig minut de vídeo. Feia tan poc vent que els canvis són molt lents. Trenta segons contemplatius no haurien de fer mal a ningú. No el mireu, però, mentre a fora n'hi hagi una de veritat. L'avantatge de veure una posta al natural és que pots espiar que hi ha darrera els marges del que es veu a la pantalla de l'ordinador. T'adones que els àngels són eficients.

Si teniu obligacions que us ho impedeixin ja no m'hi fico. Sé el que és això també. En qualsevol cas, bona tarda a tothom.

dijous, 3 de desembre del 2009

Trobada del BloQG a Palafrugell

Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals.


Aquesta entrada completa l'anterior. Cliqueu aquí si la voleu llegir.


L’Helena Bonals es presenta puntual. El cotxe i jo, també.

Sortim amb temps de sobres. Estem molt excitats. Ai, ai, ai, com aniran les coses. Ai, ai , ai, quines cares farà la gent.

Primera badada del Florenci: error a la primera bifurcació. Si no girem aviat, anirem a petar a Puigcerdà. A quinze quilòmetres de la pífia, fugim de l’autopista equivocada. Donem tombs per una zona industrial, inhòspita, del Vallès. Recordo el lema “Com el Vallès no hi ha res”. Segur que sí, però per on anem, no. O sí, però res d’amigable, en tot cas. Tombs i retombs. Tot sembla igual: naus industrials, cementiris de cotxes, rotondes que no duen enlloc. Estem atrapats com els burgesos de El Angel Exterminador. O els viatgers de La Diligència. Sort hi ha que no ataquen ramats d’ovelles ni tribus d’indis.

Arribem tard a Palafrugell. Mitja hora. Tant l’Helena com jo detestem la manca de puntualitat. Ara som allò que més avorrim. Preguntem on és la Fundació Pla. Tothom sap on és. Quin gust de gent. Pàrquing gratuït. El que queda toca córrer, a peu.

Entrem a la Fundació. No patiu, l’audiovisual només fa cinc minuts que va, diu la noia de l’entrada. Tot és fosc. Perdo l’Helena de vista. Trepitjo el peu d’un comentarista. Serà el Criteri? Ho sento molt. Hem deixat la cortina mal tancada i un triangle de llum es projecta enmig la pantalla. Merda. M’aixeco i ho arreglo com puc. No hi ha manera. El triangle punyetero no desapareix per més estrebades que li faig a la cortina. No era culpa nostra sinó del projector defectuós. Aleleuia. Atenció al que es diu i es veu. La veu és de l’Albert Closas.

S’acaba l’audiovisual. Els llums s’encenen. Tornen la tensió. Ara ens veuran. Somriures nerviosos. Tots semblem nens enxampats enmig una malifeta. Reconec l’Antoni. Ens saludem emocionats i tímids a la vegada. És un senyor agradabilíssim i educadíssim. Me n’hi enamoro a l’instant. La senyora comparteix les mateixes virtuts. Me n’hi enamoro també. Perfecte: em puc endur la parella embolicada a l’encop, i així no cal separar-los com es feia amb els esclaus.

Ramon Torrents. Se’l veu satisfet. Tots els seus nens junts. L’home impressiona. Jordi Palou. No l’hagués fet mai així. Sembla molt tímid. Quina colla. Ens conviden a sortir a fora el patí.

El pou. L'Anna Maluquer, lectora rapsode de luxe, llegeix un fragment de Pla, ajudada d’amplificació portàtil. Penso que no cal. Més tard, davant el mar, amb la ventada, entendré que sí que calia. Lectura pausada. Veu bonica. La brisa li posa els cabells davant els ulls tota l’estona. No sé com s’ho fa per no perdre el fil. L’enorme cabellera que li penja per la cara m’està posant nerviós i em fan patir. La dona no perd el somriure. Per dins es deus estar cagant en tot, però no es nota res. Quina professional.

Sortim al carrer. L’ordre és anar a Calella de Palafrugell en cotxe, davant l’església. Tres quilòmetres de res. Ho farem el millor que sapiguem. Serà fàcil, em dic a mi mateix, amb tota la bona voluntat però no gaire convençut. Tothom al seu cotxe. Campi qui pugui.

Ja hi som gairebé tots. L’Antoni i jo recordem la comentarista Ana Ramos, que participava molt activament al començament del bloQG. És cert. Què se n’ha fet? Internet és com una novia infidel de mena, realment. Però es poden fer amics molt fidels. Quin fenomen més complex!

Anem fent rotllana davant la plaça, al peu de l’església. Sembla com si anéssim a fer la sessió d’espiritisme més assolellada de la història. El sol baix de l’hivern dóna de cara a la pobra lectora rapsode. Ara, la visera de cabells li serà útil, però. Fem temps. Alguna gavina frega l’estratosfera. Mentre arriben els darrers, demano disculpes per arribar tard. Ja ho fet abans però noto que no se m’ha perdonat prou. O això, paranoic, em sembla. Prego, si us plau, se’m presentin els companys. Oh, mira, en Jaume Santacana! Refrescant encaixada de mans. Oh, quin lector més simpàtic! Jo també sóc lector! I jo! Helena Bonals? Jo vaig estudiar amb el teu pare. Dóna-li records de part meva. Bona gent. Prudent, educada i modesta. Ens vigilem.

Les presentacions ensopeguen amb una pedra, i queden incompletes: el de les ulleres de sol diu, que ja ha dit el nom abans que vinguéssim nosaltres i no el pensa repetir. El seu segon de glòria i el general de mal rotllo. Bromejo per relaxar l’ambient. L’hauré d’anomenar “el de les ulleres de sol”, goso dir. Passa de la meva vulgar ocurrència. Millor callem, doncs.

Ja hi som tots. Segona lectura sobre el capellà, d’El Quadern Gris. Text satíric. Riem. Ramon fuma en pipa i riu per sota el nas. Jaume Santacana desapareix: una trucada al mòbil. L’home va atrafegat. Es disculpa. Torna la humanitat.

Iniciem el descens cap a la platja. Lamento la meva estúpida timidesa i no abordar altres persones que em tenen encuriosit. Em refugio en l’Helena, en l’Antoni, en el Jaume. Amb mi són tan macos com al bloQG. Em fot no saber qui és la Maria Rosa. També admirava els seus comentaris. Qui serà? Ara no recordo si va dir que no venia. Quina llàstima.

Caminem, ens aturem i arrenquem desordenadament. La rotllanes s’assemblen cada cop més a un joc de scrabble. M’alegro molt que la lectora quedi d’esquena al sol. Un patiment menys. Ara, però, sóc jo qui queda cego. Un patiment més. La platja és... prohibit descriure l’entorn, no fos cas que el de les ulleres de sol et compari amb Pla: Palafrugell, Calella i tot això és patrimoni exclusiu del Sant Pare Nostre Senyor de la boina. Amén. Mediocres, a callar. Sssst.

El dia és perfecte. Algú fa fotos. Lectura. Encabat, l’Antoni pregunta a la lectora on és la pineda de no sé què. La noia lamenta no saber-ho. Algú fa broma: Mireu l’Antoni com fa mèrits per pujar nota. Riem. La broma és tendra: tots sabem que l’Antoni és un pou de coneixements i curiositat. No li cal fer cap mèrit, certament.

Camí de ronda. Lectura de sípies eròtiques. Camí. Conversa ara amb l’Antoni, ara amb l’Helena, ara amb en Jaume. Una altra vegada amb els mateixos. No puc parar de somriure. Em sento feliç, malgrat la manca d’espai i temps per conèixer la gent en profunditat. Aquesta part que frustra sabia que hi seria.

La Casa Rosa. Canadell. Converses i confidències. En Jaume em delecta, generós, amb records del mestre. Alguns són tendres, altres d’amargs. Es disculpa. No paro d’explicar batalletes, diu. Que no pari, és una delícia. Quin moment de privilegi! Parlo de mi. La pregunta de sempre: massa potser? Última lectura. Text emocionant. Aplaudiments. Senyors i senyores, a menjar.

Tornada. En Jaume i l’Helena maleeixen les escales. No goso dir fort que m’agraden. A la conversa surt el Miquel Calçada, el Quim Monzó. Els records són agradables. Coneixes l’Antoni d’Ocon? Mireu, hi ha records que no són tan agradables... són hilarants! Jo ja sé perquè ho dic. Au, va, deixem les misèries del passat en pau.

Arribem a Calella de nou. És tard. Tenim gana. Tenim set. Tenim calor. Tenim fred. Tenim pipi. Tots els nens pugen al cotxe.

Palafrugell. Ens tornem a perdre. Insistim a preguntar. Tothom torna a indicar de meravella. Jo no m’aclareixo. L’Helena té una paciència infinita. Perdona tots els meus errors d’orientació. Aparquem a les Quimbambes. On som? Tots els carreres em semblen iguals. Passa en Jaume i senyora amb el seu cotxe. Ens rescaten, salvadors. L’alegria dura poc a la casa del pobre: ara ens perdem tots quatre. Preguntem. Més indicacions precises. Comprovat: els palafrugellencs són els millors ciutadans del Catalunya.

Aparquem al peu de l’església. Ens fem tots plegats un embolic monumental amb el parquímetre. No sé per culpa de qui, el pobre Jaume paga dues vegades, amb dos tiquets, com si tingués dos cotxes. Se sent generós. Eixampla els pulmons amb l’aire pur de l’Empordà. Això és agafar-se les contrarietats amb filosofia. Ens perdem de nou, ara a peu. Anem preguntant a tot ésser viu que trobem pel camí. La Fundació Josep Pla, si us plau?

Finalment, trobem un grup de gent a l’entrada de la Fundació que ens espera. Hi ha un senyor grassonet molt simpàtic. No forma part del bloQG, però és amic de Jordi Palou, crec. M'assabento que es diu Joan Moles. Sap moltes coses, a més. És del tipus de persones que fa que la vida sigui fàcil. Més gent així i el món tindria menys tens els músculs del coll. Camí del restaurant parlo amb una lectora. Té els cabell mig curt, morena, ulleres de sol. Va vestida amb de negre, amb pantalons i caçadora. Té molt d’estil. La conversa és abrupta per necessitat. M’interessa el seu testimoni. És professora. Em dóna alguna lliçó sense que ella ho sàpiga. Penso que sense professors tots seríem uns rucs.

Restaurant. Mengem a l’exterior sota una mena de carpa. Tres enormes taules. Sec al costat de l’Antoni i senyora, davant la d’en Jaume. És una dona molt agradable. Parlem de cinema. Exposo les meves teories i m’empatollo més del que caldria. Anècdotes. Bon humor. Menjar excel·lent. Servei eficaç. L’aire que passa per enmig les juntures de la roba de la carpa ens està congelant lentament. Sense que ens n’hagim adonat, al cap d’una estona tots mengem amb l’abric posat.

Tornada cap a la Fundació. Pel camí, tinc temps de parlar un segon amb la Cristina Losantos. La gran Cristina Losantos! La millor il·lustradora de Catalunya! Quina emoció! No sabia que era a la trobada, a l’altre extrem de la mateixa taula de la carpa. Massa gent. Les converses seran necessàriament incompletes. L’home de les ulleres de sol sembla ara més accessible. Això està bé. Era el seu company. A la nit, quan ja no hi sigui, m’assabentaré que ha dit que ell no llegia els comentaris, que al Pla ningú el supera. Com si una cosa tingués a veure res amb l’altra. Què hi feia a la trobada, doncs? Hi ha gent que no entenc de res. En fi, per ell farà.

Conferència de Narcís Garolera a la Fundació, a la mateixa sala on abans havíem vist el documental. Tinc la seva versió crítica de Canigó de Jacint Verdaguer. Un llibre cabdal. La conferència és molt il·lustrativa. Història de les correccions que ha patit El Quadern Gris. Déu meu, quin calvari, pobre llibre. A cada nova edició un nou desgavell. “Única” per “cínica” o a la inversa. I encara, si anem a mirar, això s’entén, perquè el mestre tenia un cony de cal·ligrafia, també. Més imperdonable és substituir el fantàstic “collonades” per no recordo quin mot sense gust ni aroma. I les hipercorreccions? A qui se li acut convertir “les seves” en “llurs”. Pla no és Josep Carner, caram! Narcís Garolera ha dedicat cinc anys de la seva vida a investigar, contrastar versions, detectar els canvis i a comentar-los. Ens ven la seva recança amb molt d’humor. La conferència és més que interessant. Lamento estar una mica massa cansat. Espero poder agrair-li la meravella de feina que va fer amb el Canigó, quan acabi.

Un cop la conferència s’ha acabat, comença la visita a la Fundació. Una guia estrangera fa les explicacions en un català bonic, amb interessants noves propostes sobre com accentuar els mots. Prefereixo esperar una mica per seguir aquest grup perquè insisteixo a felicitar el senyor Garolera. Podré parlar amb ell però no hi haurà la possibilitat de dir gran cosa. L’home és molt loquaç i tot el que diu és massa interessant. No deixa espai per a falcar-hi un simple agraïment. El grup som l’Helena, el Ramon, Garolera i senyora. Hi havia algú més que no recordo. El senyor Garolera té agafada la senyora per l’espatlla amb una cura molt especial. Fan una parella molt maca. Ha estat una de les coses més boniques de veure del dia.

Ens reenganxem a la visita. Primer pis, històries diverses, llibres, fotografies, objectes personals. Segon pis, l’audiovisual amb fragments de la inevitable entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer a A Fondo. La puerta es verde. Tercer pis, El Quadern Gris. El text original. Reescriptures. Canvis i més canvis. La versió publicada. Quina meravella. Descobrim coses com “des de la finestra del bordell es pot veure...” convertides en “des d’una finestra indeterminada de la ciutat es veu...” a la versió final. Ai, mestre, que dolents que som, tsk, tsk.

Ens acomiadem. Canvis d’adreces. Petons. Encaixades de mans. Adéu. A fora és negre nit i sento el cor com encongit.

No trobem el carrer on havíem deixat el cotxe. És normal i fins i tot preferible: m’agrada preguntar als locals. Continua el miracle de gent amabilíssima i que coneix la seva vila. Corregeixo el que he dit sobre els palafrugellencs i ho augmento: aquesta gent són els millors ciutadans del món! Explicacions ben travades i útils sobre per quina cantonada tombar.

Trobem el vehicle a l’altra punta de l’hemisferi terrestre. Hem arribat tard i tenim una multa. Mau! Cap problema: només pagant 3€ 80cts te la retiren. Què bé. Ho provo amb la màquina però no me’n surto. Passa alguna cosa amb els parquímetres de Palafrugell que escapa a tota lògica. Per fi puc parlar d’un element de la vila del qual dubto que en Pla ho hagués pogut fer. Insisteixo en tornar a introduir les monedes. No hi ha manera. Clinc, clinc, tornen a caure. Noi, no te les admetem, sembla dir la màquina. Preferim enviar-te una carta a casa i cargolar-te de dolor amb l’extracció de 50€. Home, millor que no. Impossible. Totalment per sorpresa, arriba en Ramon. D’on ha sortit? Enmig la mala il·luminació del raconot on som, descobrim que a ell li ha passat exactament. També ha sobrepassat el límit de temps d’estacionament. Té la seva gràcia compartir acte criminal amb un dels creadors del bloQG. Tinc la fútil sensació de sentir-me important. Tampoc ell s’aclareix gaire. Abans en Jaume, ara en Ramon. Al final se’n surt amb la targeta de crèdit. L’home va més preparat que jo. Després, compassiu em paga la meva multeta. Li torno l’import en metàl·lic, agraït. Ens acomiadem amb una ferma encaixada de mans. Quina manera d’acabar el dia! Quina última imatge tan sensacional, davant el parquímetre!

Tornada a Barcelona per l’autopista. Nit fosca. El cap ple de sensacions. Caldrà pair tot això. Adéu Helena, ja ens veurem, records a ta germana i als pares. Autopista. Sitges. Bona nit, dear. Ha estat molt bé, però potser sí que algunes estones t’hauries atabalat una mica massa. Un dia hem d’anar a l’Empordà. T’agradarà molt. És tan verd com el teu país. Ja arribarà el moment. No és pot matar tot el que és gras en dos dies.

Bona nit.

Final del bloQG


Calella de Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals


El dissabte 28 de juliol, a Palafrugell, hi hagué la trobada de comiat del bloQG. Hi assistiren els creadors de la idea, així com uns quants dels comentaristes i lectors que al llarg de gairebé dos anys hi han participat. D'aquesta trobada en parlo a la següent entrada, però. Aquí, ho faré només de com jo he vist i viscut la experiència.

Qui vulgui saber què és el bloQG, pot accedir-hi directament en clicar la paraula. Després pot navegar a plaer. Per a qui disposi de menys temps —o de més mandra, depén com es miri— miraré de resumir-ho el millor que pugui.

El bloQG ha estat una iniciativa de Ramon Torrents i Jordi Palou, creadors i editors de la web Xarxa de Mots. Ha consistit en la publicació completa d’El Quadern Gris de Josep Pla en format blog. El projecte s'ha fet realitat gràcies al recolzament de diverses institucions i associacions, de les quals en destaca La Fundació Josep Pla.

El Quadern Gris és una de les fites de la literatura catalana de tots els temps, que encara avui dia genera discussions apassionades. En essència, es tracta del diari que l’escriptor empordanès escrigué durant els dos darrers anys de carrera (1918-1919) en un quadern de sastre del color esmentat al títol. Aquesta obra de joventut, un compendi completíssim d’exercicis literaris de tota mena —descripcions de paisatges urbans i rurals, retrats de personatges, petites narracions, notes disperses personals— fou reelaborat pel mateix autor, ja gran, i publicat per primer cop el 1966 per Destino, com a primer volum de les Obres Completes.

Malgrat l'esforç, no puc enquibir tot el que és aquesta obra dins un paràgraf. Impossible. És més o menys el que dic. Potser sí. Però en realitat és molt més. Crec que val la pena llegir-la ni que sigui una vegada a la vida. Com a mínim fullejar-la. El perill de quedar atrapat com una mosca en una planta carnívora és molt alt, tant és la pàgina per on l'obriu. En fi, que no sé si recomanar-la o que us protegiu contra ella. Mireu, sabeu què? feu el que vulgueu, que ja sou prou grans.

Els creadors del bloQG han aprofitat que l’any 2008 se'n complien noranta d’exactes de la primera entrada del llibre, per començar-lo a reproduir a la xarxa, fent coincidir cada article nou amb la mateixa data que l'autor n'escrivia una, nou dècades enrere. El format blog ha permès que tothom qui ho volgués l’anés seguint, ja fos a través de la simple lectura com afegint-hi comentaris a les entrades. Tot exactament igual com si ens estiguéssim comunicant amb l’hipotètic blog obert per un jove anomenat Josep Pla, i com si els esdeveniments, descripcions i petites històries que ens explica acabessin de passar ahir mateix.

No dic que la idea no tingui el seu punt de tètric, de necrofília literària, d’espiritisme més fals que el de la veïna bruixa: el responsable de les entrades no respon cap comentari ni intervé a les discussions. Simplement, no pot. I no sabem ben bé que en pensaria si pogués. Més d’una vegada, dins el mateix bloQG, s’ha sospitat que si hi fos ens engegaria a tots per les collonades que hi deixàvem estampades. De ben segur.

La proposta podria fer témer, també, en l'efecte que produeix una autopista acabada d’inaugurar. Abans, tothom s'aturava als poblets i racons pintorescos. Però després, l’atracció que la vena principal fa del gruix del trànsit provoca l’assecament dels minúsculs capil·lars. Entenc que la prevenció que pugui crear imaginar Pla multiplicat per Pla igual a un Pla sobredimensionat, mentre tots els altres autors, per grans que siguin, quedin eclipsats com estels rere la lluna plena, és comprensible. Seria un fenomen monstruós que espantaria al propi autor de Palafrugell.

Al final, no hi ha hagut res de tot això. I si n'hi ha hagut, els mateixos comentaristes del bloQG —ja fossin habituals o esporàdics, alguns d'aquests darrers molt útils per abaixar els fums dels primers, traient-los del cap la possibilitat de creure que estaven en una propietat privada— ho han tallat ben ràpid, en sec. I amb una exquisidesa de formes inusual a la xarxa, amb tocs que sovint fregaven l'anacronisme més entendridor.

Primer, que entre els participants, de tenebrositat no n'hi havia cap ni una, i ganes de santificar al mestre tampoc: quin insult seria! El que sí que hi ha hagut, si de cas, ha estat un saludable bon humor general. Un humor de tots els colors, on els petits tocs del negre —i tant que sí!— també hi cabien, esporàdicament. El sarcasme cruel que Pla de vegades gasta hi convidava. I després, sense amagar l’admiració pel prosista, que anava des de la cega veneració —el Pla no me’l toquis, que tot el que feia era perfecte!— passant per l’anàlisi clínica, gairebé glacial, fins alguna crítica severa, aquesta autopista ha acabat sent una excusa per justament transitar per carreteretes comarcals i locals, que d'una altra manera ningú s'hi hagués acostat. El bloQG ha fet que conduíssim per viaranys que no surten a cap GPS, ni a cap mapa Google. Si és que hem arribat a anar fins per camins de cabra intransitats i intransitables!

A través dels comentaris, tots hem aprés alguna cosa, i qui més qui menys ha compartit aquell petit secret que sabia. En aquest sentit, no hi ha hagut comentarista menor, malgrat que pocs ens hem escapat, tampoc, d’alguna pixada fora de test.

S'han posat de costat extractes de la versió original amb els seus equivalents de la versió castellana de Dionisio Ridruejo. S’han comparat fragments de les traduccions de Dante al català i a d'altres llengües. S’ha discutit de la política d’aquell moment. Han sortit gairebé tots els noms importants del època, ja fossin de la literatura, la pintura i altres arts, com també de la política, els esports, entre d’altres camps. Però també hem passejat al costat d’altres força més obscurs, no per això menys fascinants. Sobre aquests darrers, hem pogut gaudir d’aportacions exclusives fetes per comentaristes que, per família o altre tipus de proximitat, han ofert llum des de un angle fins ara inèdit. Penso, sobretot, en el cas del dietari de Francesc Rierola, mencionat al llibre original i recomanat i analitzat al bloQG per un erudit parent actual, com un dels més sorprenents.

Llibres, cançons, pel·lícules que dormien a les golfes de l’oblit, s’han espolsat la naftalina del damunt gràcies als comentaristes, esperonats pel text inicial. S’han detectat errors —especialment el perspicaç Antoni, autèntic expert a qui no se li escapa una i que no parava de fer anar de bòlit al Ramon Torrents i al Jordi Palou. S’han comprovat moltes informacions dubtoses. S’ha enriquit algun aspecte històric, geogràfic o lingüístic amb l’ajut dels coneixements de primera mà d’algun lector a qui li tocava de prop el tema. S’ha discutit sobre el significat exacte de paraules poc conegudes, amb el testimoni preciós de parlants autòctons. No sempre, tot s'ha de dir, se n’ha acabat traient aigua clara de tot plegat. Però mentrestant ens hem divertit de valent. Això sí.

Finalment, el bloQG s’ha acabat enriquint enormement amb la participació activa de persones que conegueren personalment l’escriptor —el cas més notable ha estat el de Jaume Santacana, director de Televisió Balear, entre un munt de coses més, que compartí moltes hores al llarg dels darrers vint anys de la vida del mestre— així com la llum que ha donat el propi Ramon Torrents o Jordi Palou, ara parlant d’aspectes desconeguts i tècnics de la seva escriptura, ara contrastant alguna opinió.

Res de tot això és una novetat en un sentit estricte. Tot fòrum d’Internet al voltant d’un personatge conegut sempre acaba sent molt més que una pàgina d’elogis unidireccionals —o tal cosa seria desitjable. El protagonista acostuma a ser utilitzat com a excusa per parlar-ne d’altres, de la seva època, de les anteriors i de l’actual, de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies experiències personals, curulles, també, d’anècdotes sorprenents i de petites lliçons de vida.

En el cas de Pla d’El Quadern Gris, ens trobem amb un jove que retrata bàsicament dos mons perduts amb una mirada molt personal: l’Empordà autèntic, encara virginal, d’abans la voràgine turística, i la Barcelona que bull per retrobar-se amb ella mateixa, entre vagues anarquistes, intel·lectuals de l’Ateneu, el noucentisme i la confiança de la gent de que el país se’n surt, amb aquella innocència de qui encara està lluny del desastre de la guerra que ho anorrearà tot.

No cal insistir en el valor testimonial del text original, sobretot pel que toca a nosaltres, a les nostres arrels. Constantment, el batec del que podria haver estat aquest país i mai va ser hi és present en tot el llibre. Endinsar-se dins les seves planes és com sentir com s’acosta el tyranosaurus rex de Jurassic Parc amb el seu bum-bum de passes llunyanes cada cop més a prop, i ho fan tremolar tot. El lector actual sap que el 1924, només quatre anys després, bona part d’aquell brou en ebullició serà severament desgavellat per la dictadura imposada pel general Primo de Rivera i acceptada per Alfons XIII, i serà ferida de mort amb la guerra del 36. El mateix Pla ja no tornaria a ser el mateix, malgrat que a través del Quadern ja se’ns revela com un jove massa sensible, amb tendències depressives i a sentir-se aclaparat per les hostilitats de l’entorn. Resta dir que res d’això hauria estat digerible si no fos gracies al sentit d’observació, el bon gust literari o l’inefable sentit de l’humor de l’autor, entre d’altres armes secretes per poder sobreviure. Tan ell com el lector.

Al llarg dels mesos que ha durat l’experiència el flux de comentaristes ha estat ondoyante, com en tota comunitat, virtual o palpable. Hi ha hagut els regulars, que han mantingut un bon ritme de creuer des del començament fins el final. No hi ha faltat, però tampoc, els que només han alçat el dit un cop per deixar un apunt memorable... o algun esteribot. Alguns que arrencaren carregats d’energia, desaparegueren a mig camí, misteriosament. Altres de més nous han acabat sent molt actius. Els camins de cadascú són personals i intransferibles. Qui no sàpiga això, millor que es quedi a casa, amb el cap amagat sota el coixí, i no surti.

No tot el que s’ha dit ha estat igual d’excitant, ni tot han estat flors i violes, és clar. El cansament i la repetició, com és lògic, també s'hi han deixat veure. De vegades, l'espai dedicat als comentaris feia l'efecte d'una plaça de capital de comarca a l'hora del mercat. D'altres, el silenci més absolut aletejava al voltant d'una observació solitària, òrfena de respostes. Quin participant no ha vist mai com el seu comentari més elaborat, més pensat, on s'hi han buidat més, on se l’ha jugat més, ha passat sense pena ni glòria, mentre la ximpleria més intranscendent, escrita més per dir alguna cosa, per avorriment, ha generat un gruix de rèpliques i contrarèpliques com si es tractés d'una guerra de corrandes.

En aquest llarg però concret recorregut, en el qual molts sabíem com acabaria la partida —de jugadors tramposos com jo el bloQG n'anava ple— l’invent ha estat publicitat als medis de comunicació i fins i tot ha guanyat el Premi Lletra a la millor iniciativa per a blogs en català del 2008. Estic convençut que tots aquests reconeixements han estat acollits per la major part de comentaristes i lectors silenciosos amb alegria, per merescuts. Però el premi que tots ens em acabat enduent ha estat més profund, més personal, més complicat de definir. De tots els comentaris que es feren en acabar-lo, em quedà especialment gravat el de l’Eduard, que toca una dels punts sensibles de l'experiència, quan va comentar que no és el mateix llegir un dietari d'una tacada, que anar patint les pauses reals, viure el pas del temps com pertoca.

Per acabar m’agradaria tenir un record pels comentaristes amb qui he tingut una interacció més gran, com la crítica Helena Bonals, la reina de les associacions d’idees, amb la qual s’han organitzat no poques discussions polèmiques i amb qui ara tinc l’honor de compartir una bona amistat; l’Antoni, autèntic gentleman perepunyetes, coneixedor en profunditat de l’obra de Pla, d’opinió breu, seca, aguda; En Jaume Santacana, que compartí generosament amb tots els seus records únics al costat del mestre, amb la seva bonhomia i el seu humor esmoladíssim; la Maria Rosa, amb observacions serenes, amb capacitat per dir la última paraula, i alguns comentaristes de la primera etapa com l’Antonio Gálvez, un dels comentaristes en castellà de més llarg recorregut, amb una retòrica refistoladíssima, que semblava representar al peu de la lletra el que deia Pla sobre la frase castellana “de la cola de pez...”, o l’arrauxada Anna Ramos, desinhibida, apassionada de la poesia, que seguia molt bé el joc de dirigir-se a Pla de tu a tu, per donar més credibilitat al bloQG; i el misteriós Criteri, l’Efrem, i tants altres que m’han de perdonar per no recordar.

I jo? Jo sóc un incontinent verbal. Per mi ha estat també un exercici d’observació i comentari molt útil. He acostumat a ser un dels més matiners i sovint he estat el primer. Darrerament, degut a que no he hagut de llevar-me tan aviat, em prenia el lloc l’Helena Bonals que també és molt matinera. Ser el primer té la seva gràcia. Ets qui posa la primera carta damunt la taula, després l’entrada del propi Pla. Jo no he estat un comentarista constant com l’Antoni, encara que déu n’hi do. He tingut un parell d’aturades més o menys llargues, d’un parell i de quatre mesos, per qüestions de dificultat en la organització del temps. Però malgrat tot hi he estat força present. Les meves botifarres eren de vegades excessives. Com sempre!

Ara tot això s’ha acabat. Ja ho sabíem que passaria, però sempre que alguna cosa s’acaba és impossible evitar la sensació de buit, de no saber que fer amb aquell costum que havies agafat. Queda una experiència memorable, queden alguns amics nous, alguns molt bons. Queden moltes coses.

Moltes gràcies a tots. Bona nit.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Vídeo del No-no-lògic de BTV

Aquest cap de setmana he tingut l'immens plaer d'assistir a la trobada dels editors, comentaristes i lectors del bloQG. Estic escrivint un article sobre el tema que miraré de publicar aquí mateix el més aviat possible.

Mentrestant, he descobert amb alegria que BTV ha tornat a posar el clip de la notícia de la inauguració de la prèvia del No-no-lògic Festival a disposició del públic.

Aquí teniu la transcripció de la notícia, així com l'enllaç al vídeo, on se'm pot veure fent un massatge a les tecles del meu sintetisador mentre l'Alain Wergifosse espanta el micro, Adele Madau esgarrapa el violí i la Eli Gras juga a nines.

Fins aviat.


www.btvnoticies.cat

Un festival d’allò més lògic

Actualitzat el 18.11.2009 a les 10:08
Victor Giralt Jonama

L'oferta de concerts i festivals a la nostra ciutat abraça totes les tendències. El No-No-Logic Festival s'allunya dels paràmetres i fórmules comercials per endinsar-se en territoris sonors insospitats. La tercera edició del certamen tindrà lloc al barri de Gràcia entre el 27 i el 29 de novembre, però aquest dimarts a la nit es feia la festa inaugural a l'Auditori del MACBA.

No-No-Logic és un denominatiu d'autoafirmació d'un festival inclassificable amb vocació d'arribar a orelles inquietes, atrevides... Públic, artistes que hi participen i organitzadors formen una petita però activa xarxa de complicitats. Fins i tot els segells discogràfics que hi participen, són petits.

ELI GRAS, directora del No-No-Logic Festival
"Tots els segells que presenten, excepte un, són els mateixos músics. És gairebé auto-edició, no exactament, però s'assembla molt".

La sessió inaugural donava cabuda enguany, per primer cop, a una projecció de curtmetratges. La idea és anar obrint el certamen a d'altres disciplines, sense perdre el caràcter experimental. Més experimental que el concert posterior impossible. Són Florenci Salesas, Alain Wergifosse i The Shower Girls, les noies de la dutxa. Tres d'ells formen part de l'equip organitzador d'aquest petit, gairebé familiar certamen.

Els que vulguin experimentar sensacions musicals il·lògiques s'hauran d'apropar a la sala La Fontana, al carrer Gran de Gràcia 192, on tindran lloc els 11 concerts entre els dies 27 i 29 de novembre.*

*Nota meva: o sigui, que ja s'ha acabat. I sí, ha estat un èxit artísic i de públic. Feliciats Eli!