Final del bloQG

Calella de Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals

El dissabte 28 de juliol, a Palafrugell, hi hagué la trobada de comiat del bloQG. Hi assistiren els creadors de la idea, així com uns quants dels comentaristes i lectors que al llarg de gairebé dos anys hi han participat. D'aquesta trobada en parlo a la següent entrada, però. Aquí, ho faré només de com jo he vist i viscut la experiència.

Qui vulgui saber què és el bloQG, pot accedir-hi directament en clicar la paraula. Després pot navegar a plaer. Per a qui disposi de menys temps —o de més mandra, depén com es miri— miraré de resumir-ho el millor que pugui.

El bloQG ha estat una iniciativa de Ramon Torrents i Jordi Palou, creadors i editors de la web Xarxa de Mots. Ha consistit en la publicació completa d’El Quadern Gris de Josep Pla en format blog. El projecte s'ha fet realitat gràcies al recolzament de diverses institucions i associacions, de les quals en destaca La Fundació Josep Pla.

El Quadern Gris és una de les fites de la literatura catalana de tots els temps, que encara avui dia genera discussions apassionades. En essència, es tracta del diari que l’escriptor empordanès escrigué durant els dos darrers anys de carrera (1918-1919) en un quadern de sastre del color esmentat al títol. Aquesta obra de joventut, un compendi completíssim d’exercicis literaris de tota mena —descripcions de paisatges urbans i rurals, retrats de personatges, petites narracions, notes disperses personals— fou reelaborat pel mateix autor, ja gran, i publicat per primer cop el 1966 per Destino, com a primer volum de les Obres Completes.

Malgrat l'esforç, no puc enquibir tot el que és aquesta obra dins un paràgraf. Impossible. És més o menys el que dic. Potser sí. Però en realitat és molt més. Crec que val la pena llegir-la ni que sigui una vegada a la vida. Com a mínim fullejar-la. El perill de quedar atrapat com una mosca en una planta carnívora és molt alt, tant és la pàgina per on l'obriu. En fi, que no sé si recomanar-la o que us protegiu contra ella. Mireu, sabeu què? feu el que vulgueu, que ja sou prou grans.

Els creadors del bloQG han aprofitat que l’any 2008 se'n complien noranta d’exactes de la primera entrada del llibre, per començar-lo a reproduir a la xarxa, fent coincidir cada article nou amb la mateixa data que l'autor n'escrivia una, nou dècades enrere. El format blog ha permès que tothom qui ho volgués l’anés seguint, ja fos a través de la simple lectura com afegint-hi comentaris a les entrades. Tot exactament igual com si ens estiguéssim comunicant amb l’hipotètic blog obert per un jove anomenat Josep Pla, i com si els esdeveniments, descripcions i petites històries que ens explica acabessin de passar ahir mateix.

No dic que la idea no tingui el seu punt de tètric, de necrofília literària, d’espiritisme més fals que el de la veïna bruixa: el responsable de les entrades no respon cap comentari ni intervé a les discussions. Simplement, no pot. I no sabem ben bé que en pensaria si pogués. Més d’una vegada, dins el mateix bloQG, s’ha sospitat que si hi fos ens engegaria a tots per les collonades que hi deixàvem estampades. De ben segur.

La proposta podria fer témer, també, en l'efecte que produeix una autopista acabada d’inaugurar. Abans, tothom s'aturava als poblets i racons pintorescos. Però després, l’atracció que la vena principal fa del gruix del trànsit provoca l’assecament dels minúsculs capil·lars. Entenc que la prevenció que pugui crear imaginar Pla multiplicat per Pla igual a un Pla sobredimensionat, mentre tots els altres autors, per grans que siguin, quedin eclipsats com estels rere la lluna plena, és comprensible. Seria un fenomen monstruós que espantaria al propi autor de Palafrugell.

Al final, no hi ha hagut res de tot això. I si n'hi ha hagut, els mateixos comentaristes del bloQG —ja fossin habituals o esporàdics, alguns d'aquests darrers molt útils per abaixar els fums dels primers, traient-los del cap la possibilitat de creure que estaven en una propietat privada— ho han tallat ben ràpid, en sec. I amb una exquisidesa de formes inusual a la xarxa, amb tocs que sovint fregaven l'anacronisme més entendridor.

Primer, que entre els participants, de tenebrositat no n'hi havia cap ni una, i ganes de santificar al mestre tampoc: quin insult seria! El que sí que hi ha hagut, si de cas, ha estat un saludable bon humor general. Un humor de tots els colors, on els petits tocs del negre —i tant que sí!— també hi cabien, esporàdicament. El sarcasme cruel que Pla de vegades gasta hi convidava. I després, sense amagar l’admiració pel prosista, que anava des de la cega veneració —el Pla no me’l toquis, que tot el que feia era perfecte!— passant per l’anàlisi clínica, gairebé glacial, fins alguna crítica severa, aquesta autopista ha acabat sent una excusa per justament transitar per carreteretes comarcals i locals, que d'una altra manera ningú s'hi hagués acostat. El bloQG ha fet que conduíssim per viaranys que no surten a cap GPS, ni a cap mapa Google. Si és que hem arribat a anar fins per camins de cabra intransitats i intransitables!

A través dels comentaris, tots hem aprés alguna cosa, i qui més qui menys ha compartit aquell petit secret que sabia. En aquest sentit, no hi ha hagut comentarista menor, malgrat que pocs ens hem escapat, tampoc, d’alguna pixada fora de test.

S'han posat de costat extractes de la versió original amb els seus equivalents de la versió castellana de Dionisio Ridruejo. S’han comparat fragments de les traduccions de Dante al català i a d'altres llengües. S’ha discutit de la política d’aquell moment. Han sortit gairebé tots els noms importants del època, ja fossin de la literatura, la pintura i altres arts, com també de la política, els esports, entre d’altres camps. Però també hem passejat al costat d’altres força més obscurs, no per això menys fascinants. Sobre aquests darrers, hem pogut gaudir d’aportacions exclusives fetes per comentaristes que, per família o altre tipus de proximitat, han ofert llum des de un angle fins ara inèdit. Penso, sobretot, en el cas del dietari de Francesc Rierola, mencionat al llibre original i recomanat i analitzat al bloQG per un erudit parent actual, com un dels més sorprenents.

Llibres, cançons, pel·lícules que dormien a les golfes de l’oblit, s’han espolsat la naftalina del damunt gràcies als comentaristes, esperonats pel text inicial. S’han detectat errors —especialment el perspicaç Antoni, autèntic expert a qui no se li escapa una i que no parava de fer anar de bòlit al Ramon Torrents i al Jordi Palou. S’han comprovat moltes informacions dubtoses. S’ha enriquit algun aspecte històric, geogràfic o lingüístic amb l’ajut dels coneixements de primera mà d’algun lector a qui li tocava de prop el tema. S’ha discutit sobre el significat exacte de paraules poc conegudes, amb el testimoni preciós de parlants autòctons. No sempre, tot s'ha de dir, se n’ha acabat traient aigua clara de tot plegat. Però mentrestant ens hem divertit de valent. Això sí.

Finalment, el bloQG s’ha acabat enriquint enormement amb la participació activa de persones que conegueren personalment l’escriptor —el cas més notable ha estat el de Jaume Santacana, director de Televisió Balear, entre un munt de coses més, que compartí moltes hores al llarg dels darrers vint anys de la vida del mestre— així com la llum que ha donat el propi Ramon Torrents o Jordi Palou, ara parlant d’aspectes desconeguts i tècnics de la seva escriptura, ara contrastant alguna opinió.

Res de tot això és una novetat en un sentit estricte. Tot fòrum d’Internet al voltant d’un personatge conegut sempre acaba sent molt més que una pàgina d’elogis unidireccionals —o tal cosa seria desitjable. El protagonista acostuma a ser utilitzat com a excusa per parlar-ne d’altres, de la seva època, de les anteriors i de l’actual, de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies experiències personals, curulles, també, d’anècdotes sorprenents i de petites lliçons de vida.

En el cas de Pla d’El Quadern Gris, ens trobem amb un jove que retrata bàsicament dos mons perduts amb una mirada molt personal: l’Empordà autèntic, encara virginal, d’abans la voràgine turística, i la Barcelona que bull per retrobar-se amb ella mateixa, entre vagues anarquistes, intel·lectuals de l’Ateneu, el noucentisme i la confiança de la gent de que el país se’n surt, amb aquella innocència de qui encara està lluny del desastre de la guerra que ho anorrearà tot.

No cal insistir en el valor testimonial del text original, sobretot pel que toca a nosaltres, a les nostres arrels. Constantment, el batec del que podria haver estat aquest país i mai va ser hi és present en tot el llibre. Endinsar-se dins les seves planes és com sentir com s’acosta el tyranosaurus rex de Jurassic Parc amb el seu bum-bum de passes llunyanes cada cop més a prop, i ho fan tremolar tot. El lector actual sap que el 1924, només quatre anys després, bona part d’aquell brou en ebullició serà severament desgavellat per la dictadura imposada pel general Primo de Rivera i acceptada per Alfons XIII, i serà ferida de mort amb la guerra del 36. El mateix Pla ja no tornaria a ser el mateix, malgrat que a través del Quadern ja se’ns revela com un jove massa sensible, amb tendències depressives i a sentir-se aclaparat per les hostilitats de l’entorn. Resta dir que res d’això hauria estat digerible si no fos gracies al sentit d’observació, el bon gust literari o l’inefable sentit de l’humor de l’autor, entre d’altres armes secretes per poder sobreviure. Tan ell com el lector.

Al llarg dels mesos que ha durat l’experiència el flux de comentaristes ha estat ondoyante, com en tota comunitat, virtual o palpable. Hi ha hagut els regulars, que han mantingut un bon ritme de creuer des del començament fins el final. No hi ha faltat, però tampoc, els que només han alçat el dit un cop per deixar un apunt memorable... o algun esteribot. Alguns que arrencaren carregats d’energia, desaparegueren a mig camí, misteriosament. Altres de més nous han acabat sent molt actius. Els camins de cadascú són personals i intransferibles. Qui no sàpiga això, millor que es quedi a casa, amb el cap amagat sota el coixí, i no surti.

No tot el que s’ha dit ha estat igual d’excitant, ni tot han estat flors i violes, és clar. El cansament i la repetició, com és lògic, també s'hi han deixat veure. De vegades, l'espai dedicat als comentaris feia l'efecte d'una plaça de capital de comarca a l'hora del mercat. D'altres, el silenci més absolut aletejava al voltant d'una observació solitària, òrfena de respostes. Quin participant no ha vist mai com el seu comentari més elaborat, més pensat, on s'hi han buidat més, on se l’ha jugat més, ha passat sense pena ni glòria, mentre la ximpleria més intranscendent, escrita més per dir alguna cosa, per avorriment, ha generat un gruix de rèpliques i contrarèpliques com si es tractés d'una guerra de corrandes.

En aquest llarg però concret recorregut, en el qual molts sabíem com acabaria la partida —de jugadors tramposos com jo el bloQG n'anava ple— l’invent ha estat publicitat als medis de comunicació i fins i tot ha guanyat el Premi Lletra a la millor iniciativa per a blogs en català del 2008. Estic convençut que tots aquests reconeixements han estat acollits per la major part de comentaristes i lectors silenciosos amb alegria, per merescuts. Però el premi que tots ens em acabat enduent ha estat més profund, més personal, més complicat de definir. De tots els comentaris que es feren en acabar-lo, em quedà especialment gravat el de l’Eduard, que toca una dels punts sensibles de l'experiència, quan va comentar que no és el mateix llegir un dietari d'una tacada, que anar patint les pauses reals, viure el pas del temps com pertoca.

Per acabar m’agradaria tenir un record pels comentaristes amb qui he tingut una interacció més gran, com la crítica Helena Bonals, la reina de les associacions d’idees, amb la qual s’han organitzat no poques discussions polèmiques i amb qui ara tinc l’honor de compartir una bona amistat; l’Antoni, autèntic gentleman perepunyetes, coneixedor en profunditat de l’obra de Pla, d’opinió breu, seca, aguda; En Jaume Santacana, que compartí generosament amb tots els seus records únics al costat del mestre, amb la seva bonhomia i el seu humor esmoladíssim; la Maria Rosa, amb observacions serenes, amb capacitat per dir la última paraula, i alguns comentaristes de la primera etapa com l’Antonio Gálvez, un dels comentaristes en castellà de més llarg recorregut, amb una retòrica refistoladíssima, que semblava representar al peu de la lletra el que deia Pla sobre la frase castellana “de la cola de pez...”, o l’arrauxada Anna Ramos, desinhibida, apassionada de la poesia, que seguia molt bé el joc de dirigir-se a Pla de tu a tu, per donar més credibilitat al bloQG; i el misteriós Criteri, l’Efrem, i tants altres que m’han de perdonar per no recordar.

I jo? Jo sóc un incontinent verbal. Per mi ha estat també un exercici d’observació i comentari molt útil. He acostumat a ser un dels més matiners i sovint he estat el primer. Darrerament, degut a que no he hagut de llevar-me tan aviat, em prenia el lloc l’Helena Bonals que també és molt matinera. Ser el primer té la seva gràcia. Ets qui posa la primera carta damunt la taula, després l’entrada del propi Pla. Jo no he estat un comentarista constant com l’Antoni, encara que déu n’hi do. He tingut un parell d’aturades més o menys llargues, d’un parell i de quatre mesos, per qüestions de dificultat en la organització del temps. Però malgrat tot hi he estat força present. Les meves botifarres eren de vegades excessives. Com sempre!

Ara tot això s’ha acabat. Ja ho sabíem que passaria, però sempre que alguna cosa s’acaba és impossible evitar la sensació de buit, de no saber que fer amb aquell costum que havies agafat. Queda una experiència memorable, queden alguns amics nous, alguns molt bons. Queden moltes coses.

Moltes gràcies a tots. Bona nit.