S’acaba de publicar Pasteur y sus vacunas (Editorial NIVOLA, col·lecció SABELOTO@S, ISBN 978-84-96751-88-0) i ja es pot trobar a les principals llibreries espanyoles. El llibre és una biografia sobre el gran científic francès Louis Pasteur, destinada especialment per a nens de 9 anys en amunt, com totes les de la col·lecció.
Louis Pasteur ha estat una de les figures mes importants de la història de la ciència. Entre moltes altres aportacions, va refutar la teoria de la generació espontània, va demostrar la importància de la esterilització en cirurgia, va ser l’impulsor bàsic d’un bon grapat de ciències com la microbiologia o la cristal·lografia, va revolucionar els sistemes de conservació dels aliments (creació seva és, com no, la pasteurització), i va crear les primeres vacunes realitzades sota un estricte control científic. La mes revolucionaria de totes (per la qual es faria mundialment famós) va ser la de la ràbia. Per si el que hem dit fos poc, abans de morir encara va fundar l'Institut Pasteur.
Per tot plegat, se’l pot ben bé considerar com un dels benefactors màxims de la humanitat. Dins la medicina hi ha un abans i un desprès de Pasteur evident. El nombre de vides humanes i animals que s’han salvat gracies als seus descobriments és incalculable.
Pels lectors del blog, he traduït un breu capítol al català, el que se'n diu un tast. Espero que us faci agafar ganes d’anar a llegir la resta del llibre, on hi passen moltíssimes més coses. Au, va, que té uns dibuixos molt bonics de Moisés Ojeda —per mi, les millors il·lustracions que ha gaudit mai un llibre meu— i nomes costa 8’50€! Crisis, what crisis? de què parleu? he, he...
Fins aviat!
Cap. 8
ELS ALEMANYS NO DUEN BANYES
Entre àcid i àcid, reunió i reunió, el nostre home no desatenia la seva família, que no parava de créixer. El 8 de novembre de 1851 va néixer Jean-Baptiste, el seu primer fill baró.
L'any següent, el govern li va finançar un viatge a Alemanya, a Àustria i a altres països de l'Europa Central, tots ells grans productors de begudes alcohòliques. La invitació tenia com a principal motiu el de compartir els seus descobriments i experiències amb altres científics importants d'aquelles nacions, així com visitar fàbriques de cervesa i d'àcid tartàric.
Louis estava molt excitat pel viatge. Era el primer cop que sortia del seu país estimat. Dins el seu cor es barrejaven sentiments positius i negatius. Per una banda, desitjava conèixer col·legues estrangers i aprendre dels seus mètodes. Però per una altra, no podia evitar el pes del prejudici (heretat de son pare) cap a allò que venia de fora, sobretot si era alemany o anglès.
El vell soldat havia insuflat a Louis l'amor a França per damunt de totes les coses, i el fill l'havia absorbit com una esponja. Tant d’amor no era dolent en si mateix: d’entrada, tot allò que contingui la paraula amor és bo. El problema venia quan, junt amb aquest amor, son pare li havia passat, de contraban, la idea que els alemanys i els anglesos no eren gent de fiar. Encara que Louis era una persona madura, culta, que pensava per si mateixa, no podia evitar una malfiança cap a l'estranger, gairebé infantil.
Però ja només visitar Zwickau, a la Baixa Saxònia, i després Viena, a Àustria, va abandonar aquests prejudicis, que, de cop, li van semblar falsos i inútils. A les cartes a la família, parlava de com d’ avergonyit se sentia per la lliçó que estava rebent:
"A Alemanya i a Àustria, molta gent a qui li preguntis per un carrer, et dóna les indicacions, amablement, en un francès més que correcte. Jo, en canvi, ambtots els meus estudis, no sé una paraula d'alemany, ni de cap altre idioma que no sigui el francès. Quina vergonya sento per això! Quina vergonya sento pels meus conciutadans! A França sovint ens creiem superiors als altres, i pocs es prenen la molèstia de conèixer altres llengües i altres maneres de ser. Hem d'aprendre molt dels alemanys i de la gent d'altres pobles. Si tots ens esforcéssim a conèixer-nos una mica més, descobriríem que el que ens dóna por dels altres es basa en mentides... "
Malgrat la convicció amb la qual Louis reconeixia el seu error i la seva voluntat de millorar la seva actitud, son pare, en llegir la carta, no va quedar tan convençut. El bon home era ja massa gran per canviar. De jove havia lluitat contra els alemanys, els anglesos i altres pobladors de mig Europa. S'havia entrenat massa en l'odi a l'estranger enemic i havia sofert massa amb les pèrdues de companys en combat. No estava disposat a perdonar.
—És bo que estimis al teu país, papa. Jo també l'estimo, no sóc un traïdor. Però odiar els estrangers només serveix per omplir el cor d'amargor.
—Louis, no tens ni idea del que jo he vist cometre aquests bàrbars. Aquests individus no són humans, sinó animals.
Tot i que Louis comprenia els seus motius, sentia molta pena per no poder persuadir el seu pare estimat. Entenia que la guerra era un horror (sovint tan inevitable com una mala malaltia) que deixa cicatrius irreparables en les persones que la sofreixen, també al cor.
Però aquesta diferència, junt amb d’altres de tipus polític, mai no els va distanciar. Sempre que Louis l’informava dels seus avenços, el vell s'alegrava, com quan va aprovar les oposicions. Mentre només parlés dels seus èxits professionals tota notícia era benvinguda. Però pobre d’ell si li tornava a venir amb com de bons que són aquells maleïts alemanys!
Per sort per a Jean-Joseph, el seu fill havia captat la indirecta. A més, no rebia més que excel·lents notícies. Al llarg dels següents cinc anys, aquelles li arribarien a cabassos, com una pluja de meteorits carregats de felicitat.
Malgrat la convicció amb la qual Louis reconeixia el seu error i la seva voluntat de millorar la seva actitud, son pare, en llegir la carta, no va quedar tan convençut. El bon home era ja massa gran per canviar. De jove havia lluitat contra els alemanys, els anglesos i altres pobladors de mig Europa. S'havia entrenat massa en l'odi a l'estranger enemic i havia sofert massa amb les pèrdues de companys en combat. No estava disposat a perdonar.
—És bo que estimis al teu país, papa. Jo també l'estimo, no sóc un traïdor. Però odiar els estrangers només serveix per omplir el cor d'amargor.
—Louis, no tens ni idea del que jo he vist cometre aquests bàrbars. Aquests individus no són humans, sinó animals.
Tot i que Louis comprenia els seus motius, sentia molta pena per no poder persuadir el seu pare estimat. Entenia que la guerra era un horror (sovint tan inevitable com una mala malaltia) que deixa cicatrius irreparables en les persones que la sofreixen, també al cor.
Però aquesta diferència, junt amb d’altres de tipus polític, mai no els va distanciar. Sempre que Louis l’informava dels seus avenços, el vell s'alegrava, com quan va aprovar les oposicions. Mentre només parlés dels seus èxits professionals tota notícia era benvinguda. Però pobre d’ell si li tornava a venir amb com de bons que són aquells maleïts alemanys!
Per sort per a Jean-Joseph, el seu fill havia captat la indirecta. A més, no rebia més que excel·lents notícies. Al llarg dels següents cinc anys, aquelles li arribarien a cabassos, com una pluja de meteorits carregats de felicitat.
