diumenge, 22 de juliol del 2012

Fantasia d'El Greco (petit sainet local)



El caballero de la mano en el pecho d'El Greco

El divendres 20 de juliol del 2012 es va celebrar un sopar-espectacle a l'Hotel Melià de Sitges en honor als 25 anys de la Fundació Ave Maria, dedicada a la cura de les persones amb discapacitats psíquiques. L'afluència de públic (més de 580 persones), la organització i l'espectacle que es va oferir, en el qual hi van participar un bon nombre d'artistes professionals i afeccionats, joves i velles glòries sitgetanes, va resultar tot un èxit. 

Al llarg de la primera part de l'acte es van atorgar diversos premis a persones i institucions que han col·laborat amb la Fundació, desinteressadament, parlaments de les autoritats i un espectacle a càrrec dels propis interns, organitzat per un grup de voluntaris sense els quals res del que es veia —i no es veia— seria impossible. No cal dir que aquesta va ser la part més emotiva de tota la nit. Un cop acabat el sopar va començar un espectacle de varietats orquestrat per en Josep Milan. La llista d'artistes que hi van col·laborar (cantants, ballarins, actors, humoristes, etc.) seria massa llarga de mencionar. Només voldria afegir que tots ells ho van fer de tot cor. 

A mi em va tocar el privilegi de participar-hi amb un sketch humorístic sobre la popular estàtua d'El Greco de Sitges, a partir d'una idea del propi director, en Josep Milan. Vaig tenir la sort de comptar amb l'ajut de tres éssers humans de luxe: les actrius Sonia Ruiz, Maria Antònia Plana i Conchi Gasulla. Crec que vam formar un bon quartet —ens ho vam passar molt bé als assaigs— i vam defensar el nostre número amb prou dignitat. Vam tenir la pega, però, de comptar amb uns micròfons inalàmbrics de fiabilitat paupèrrima. Aquest entrebanc tecnològic va triturar algunes de les parts més divertides del text. A causa d'això, el sentit general —ja per la seva natura, un pèl extravagant— va acabar resultant inintel·ligible del tot. Mala sort. Otra vez será...

En qualsevol cas, els objectius principals a assolir (recollir diners per la fundació i celebrar-ne els 25 anys) es van superar amb escreix. Felicitats, Ave Maria!

Aquí sota, qui vulgui, pot llegir el text del nostre breu sainet:


FANTASIA D'EL GRECO

L'estàtua d’El Greco entra en escena. Duu una paleta i un pinzell a les mans i una actitud molt digna. Després d’uns pocs passos s’atura en un racó de l’escenari. En aquest moment apareixen les tres sitgetanes, en pinya, que també s’aturen (una mica com un eco visual) i l’espien de lluny. Se situen rere seu, a una distància prudencial. Ell, que en cap moment s’adona de la presència de les dones, torna a avançar el seu camí fins que s’acaba posicionant en un extrem de l’escenari. Elles el segueixen i s’aturen al seu costat, quedant tots, elles i ell, de cara al públic. El Greco mira de concentrar-se en una pintura imaginària. De tant en tant para, s’abstrau de la pintura i deixa anar un vers de Safo.

GRECO: ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτω…
Mª ANTÒNIA: Escolteu, aquell d’allà és ell, oi?
CONCHI: Jo crec que sí, però parla d’una manera molt estranya...
GRECO: ...ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτ… Πύτερος!
CONCHI: “Puteros”?
Mª ANTÒNIA: Com vols que hagi dit això? Però sí que parla "raru", eh...
SÒNIA: El Greco dominava moltes llengües i va viure a molts països.
CONCHI: Mira si en sap de coses, la nena...
GRECO: Parnassus, monte situs in Graecia!
CONCHI: Què diu, ara?
Mª ANTÒNIA: No sé que de fer un grec —o una cosa així— “per nassos”...
CONCHI: Potser que li ho preguntem si és ell, no?
Mª ANTÒNIA: Ja ho faré jo... (adreçant-se-li. El Greco deixa de pintar i es gira per escoltar) Perdoni, si us plau. Vostè és el Greco, oi? Aquell de l’estàtua del Passeig de la Ribera, davant el...?
GRECO: (amable, però orgullós) El mismo que viste y calza, bella dama. Domenico Theocopoulos —o Theocopuli— el Greco! (es gira i torna a concentrar-se en la seva pintura)
CONCHI: Ara diu que vol que el copulin?
Mª ANTÒNIA: Que no! Domenico Theocopulos...!
SÒNIA: ...o Theocopuli! Allò de Greco només era per fer-se vendre millor a Castella.
CONCHI: I com n’ha tret de profit dels estudis aquesta criatura, escolta!.. (a la Sònia) Tu diga-li que nosaltres sempre l’anem a veure quan passegem.
SÒNIA: Sí, però millor fes-ho tu (a la Mª Antònia).
Mª ANTÒNIA: (el molesta de nou) Escolti senyor... (dubta un moment, no se’n recorda gaire bé del nom. El Greco es gira, una mica impacient)... Silvio Copulo: Naltres, aquí, les tres, no hi ha cap diumenge que no el vinguem a visitar i admirar, allà, al peu del pedestal...
GRECO: ¡Los calzones desde las bajuras terrenales anhelais vislumbrar, aviesas damiselas, que bien conozco yo la molicie y las taimadas calenturas que os abrasan!
Mª ANTÔNIA: Això no és cert! Que som de Sitges!
EL GRECO: ¡Gran cosa!
Mª ANTÒNIA: Naltres som devotes de vós com ho som del mestre Santiago Rusiñol, a qui cada mes, aquí, jo i totes aquestes senyores que veu al davant, li anem a portar un ram i a qui vós li deveu el renaixement que va tenir. Oi, nena?
SÒNIA: Sí, en Cases i en Rusiñol van fer una exposició d’El Greco a Paris. Fins i tot van portar els seus quadres en una processó, amb música i tot. Gràcies a això —i a Sitges!— a vós se us té en consideració.
GRECO: Ah! Maese Ruiseñor... Un gran maestro, Ruiseñor... però que como la mayoría de pintores lo veía todo aplastado...
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”? Què diu aquest, ara? Si en Rusiñol no veia res “aplastado”! Si de cas vós ho veieu tot més llargarut i “esprimachado” que la palmera de l’ajuntament!
CONCHI: I escanyolit com el senyor alcalde!
GRECO: Reynés me fecit!
CONCHI: Què diu d’un rei que defeca, ara? Que “marranu”!
GRECO: Por cierto, ¿qué fablais, que os medio entiendo? ¿Provenzal?
SÒNIA: Llemosí?..
Mª ANTÒNIA: Però que dius tu ara, maca?
CONCHI: Molt parlar però a la universitat, a Barcelona, us espatllen totes!
MªANTÒNIA: Aragonès oriental, no et fot... Català, parlem! Verge santíssima el que em feu dir...
GRECO: ¡Da igual! Reynés me fizo de la cabeza a los piés ¡y fui la primera estatua de mi mismo, de cuerpo entero, en todo el Reino de España!
CONCHI: Quin Reynés?
Mª ANTÒNIA: Coi, el mateix que va fer l’estàtua del Doctor Robert! Passa, però, es veu que quan li va demanar ja no hi havia gaire calers. L’escultor va aprofitar un cos que ja tenia a mig fer, d’un altre encàrrec —una figura que mai li van reclamar— i només va haver de fer el cap. Després el va enganxar... Nyec! I... vaja, que fa cent anys ja s’estilaven les retallades, tu!
GRECO: ¡Calumnias! ¡Yo de cuerpo entero soy!
CONCHI: Aprofitat o no, trobo que sí que té un cos ben aprofitable...
Mª ANTÒNIA: També sembla —diuen, eh— que alguns dels quadres que s’asseguren com seus en realitat són falsos...
GRECO: ¿Falsos? ¡Más calumnias! ¡Zafias calumnias e ignominias! (es gira, emprenyadíssim, i es concentra en la pintura de nou, disparant traços molt violents en l’aire)
SÒNIA: No continueu per aquí que s’emprenya i llavors què diran de nosaltres? No oblideu que som un poble de cultura!
Mª ANTÒNIA: Ara tens raó tu. Ep! Tst! Tst! “usted”, (El Greco es gira emprenyadíssim, però escolta) des d’allà dalt, deu veure unes postes de sol la mar de maques per la banda de Terramar, oi?
GRECO: Unas buenas puestas de largo diría yo. Por los espigones, por la playa, aprovechando la oscuridad... De largo, largo, ¡y algunas así de largo! (marca un pam i mig amb les mans i una gesticulació que no deixa dubtes sobre la seva intenció de suggerir la mida d’un penis espectacular i en acabat torna a pintar)
Mª ANTÒNIA: Verge Santíssima! Si en diu ara de porcades!
SÒNIA: Perquè l’heu molestat!
CONCHI: És veritat! Pregunta-li per Sitges, que li sembla.
Mª ANTÒNIA. Això... i... Escolti, escolti! (El Greco es gira a punt d’explotar davant tantes interrupcions) I Sitges? Què li sembla Sitges?
GRECO: (en sentir la paraula Sitges sembla calmar-se una mica i tornar a un to amable) Oh! Silos, sí... és un pueblo muy fermoso. Muy fermoso aunque un tanto... aplastado!
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”! “Aplastado”! Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tant d’”aplastado”! Com continuï així li “aplastaré” aquest de ganxo que té!
CONCHI: Nena, calma!
GRECO: ¡Me calentais la cabeza!
Mª ANTÒNIA: La cabeza, la cabeza... l'única cosa que té seva!
CONCHI: Que l’has emprenyat!
GRECO: Yo lo veo todo largo ¡largo!
Mª ANTÒNIA: Si ho veu todo “largo” potser és que... que ho té “todo pequeño”!
GRECO: ¡Largo! ¡Largo!
TOTES: Ai, que s’esvera! correu, correu!
GRECO: ¡Largoooo!
Les persegueix i elles fugen, atribolades, entre crits i improperis improvisats. Se’n van.
FI
Corprenedora Mater Dolorosa d'El Greco

divendres, 20 de juliol del 2012

Proverbis lingala




La zona de món on es parla el lingala

El lingala és un idioma centre-africà bantu amb un ric catàleg de variants i dialectes. Representa la llengua mare d'uns 10.000.000 de natius d’ètnies bantus com els mongo, subdividides en tribus com els Bolia, els Bokote, els Boganduru, els Ekonda, els Mbole, els Ndengese, els Nkutu, els Ntomba, els Sengele o els Songomeno (Déu meu, com esgota el copy and paste!), i administrades per estats com el Congo, Angola o la República Centroafricana. Els europeus, després d'haver-la anomenat primer lobangi i, més tard, cap a la dècada dels 80 del segle XIX, bangala, van acabar fixant el nom actual, lingala, a començaments del segle XX,

Avui, com que tenia una mica de temps, m’he pogut dedicar a passar uns quants proverbis lingala al català, via traduccions franceses que es poden trobar a diversos llocs de la xarxa: per desgràcia, desconec el més elemental d’aquella llengua i les seves variants. Donaré la benvinguda a qualsevol esmena —sempre i quan vingui signada—  i, si tinc temps, l'aplicaré. Gràcies.

Música Techno en lingala? Per què no?


Proverbi Ngbandi:

Mon nzo ngbo na ngia,wa mo olo.                         
Abans de matar una serp, cal enganyar-la.


Proverbis Tetela:

Fo akaleke tshundju mbaka yowokota kema
El gos es volia instruir i va ser mossegat pel simi.                                                                  

Lohita otoyi hatongona odika 
Un sol dit no obre una nou.


Proverbi Tshokwé :

Iso  lialila  lielialila.
L’ull que plora, plora sempre.


Proverbi  Bembe: 

Lusuku Lumo  talubochakya Nyama.
Un sol fet no pot canviar tot un sistema.


Proverbis Luba:

Kashingi muditela, mwena bwalu bwenda mudimenya.
Qui se sent amb mocs es moca.

Biwa dishinda, wamanyia tshia kukushinda.
Si caus, no oblidis que t’ha fet caure.

Mobomi nzoku, akokufa se na nzoku  
Qui mata amb l’espasa, amb espasa morirà.


Proverbi Yombe:  

Tsusu siata, kalekanga nzala ko.
Una gallina que cloca no dorm famolenca.


Proverbi Budza:

Mopute agwa mbonguana.
La llebre mor a causa de tornar al lloc del perill.


Proverbi  Mongo:

Bolito wotamba n'kawuya.
El valor d’un baobab es troba en les seves branques.

Membres d'una tribu Mongo en una fotografia del segle XIX


Proverbi Zande:

Ngela kusayo ngianga gunde te.
Mirar enrere no és sinònim de por.


Proverbi Bashi:

O’mushoi aderha ahengemire c’arhaderha kahengamire. 
Un vell parla tort, però no diu coses tortes.


Proverbi Songyé:

Omuana mbi nguandi yo sandi wanzolanga.
El nen, fins i tot si és dolent, serà sempre objecte d'afecte pel seu pare i la seva mare.

Antiga foto d'un ritual Songyé


Proverbis lingala, en general:

Okua nzo andi keyi ko, ngendi vo kana vakonko.
Si l’amo no t’ha deixat dormir sota el seu sostre, no li diguis que amb un raconet en tindries prou.

Nkento okuenda omolonde, umpitika dioko diandudi; onkento ovutudivo : mawonso mandudi nkutu, okuvo intukidi lukoko.
Quan a la dona quan va al camp li dieu: "Porta’m tapioca amargant” i ella us respon: “Tota la tapioca és amargant” no espereu cap mena de tapioca...

Undidi enguba, wa ku ntenda enkutu.
Se m’ha menjat tots els cacauets i encara em demana la bossa.

Onsusu wadidi kimosi kimosi, ikayukutila wowo.
La gallina s’empassa gra rere gra. S’atura quan està plena.

Ombua uvendanga ekata kiandi, kiakangala io muntu kiatoma.
Sigues net: abans de sortir a passejar, fins hi tot el gos es llepa les seves parts.

Kitina malu meso moniako.
Si veus el perill, fuig.

Maza matia keyokanga nlele ko.
L’aigua bullent no crema la roba.

  El recent grup de rap Lopango Yapa Nka aplega joves congolesos residents a França i Alemanya que han decidit escriure els seus texts en la seva llengua mare.



Ntietie minankandi tezo kiafi kitaluanga.
Abans d’empassar-te una pedra, considera el diàmetre del teu anus.

Muntu nokeno mvula, kalendi songua kutia ko.
No serveix de res donar foc a un home xop per la pluja.

Muntu kuenda malembe bua, nge kuenda ntinu, nga kubuakue?
Si caminant a poc a poc hi ha qui ensopega, com pretens no fer-ho corrent a tota velocitat?

Vo za ia engoma kumanganana ko, kadi engoma ia ingi ina.
Tocar el timbal no té res de gloriós des del moment que hi ha molts timbalers.

Onsusu ankento finangesatima kakokoluela.
Si crides sense raó aparent, serà que tens por que se’t consideri culpable.

Nti antete wavonda nioka.
És el primer cop de bastó el que mata la serp

dimecres, 18 de juliol del 2012

Cançó de Bressol amb Urgents Tocs de Violència i Desconcert



L'ALCALDE, LA LLUNA I LES TRUITES ABATUDES A ESBUFECS DE SARBATANA
(Cançó de bressol per neguitejar infants desprevinguts)

Dins la butxaca dreta del sèrum esquerre
Tinc una bamba bomba, biromba d'alcalde.
Espia el truiter (l’arbre sagrat de les truites)
I escup la sarbatana, l’escampa pel terra.

I l'hi esbomba pel cap. Fa pim-pam! Cent engrunes!
Xisclen i ronquen amb uns grinyols ambrosíacs.
El meu alcalde no el van votar ni els celíacs
I ara plora al tel de llum de la lluna buna (1).

—Quin gran mos de sutge la llar dels selenites!
Quin tros de babau que amb bobsleigh em llisca!
Tot això és real?
Tot això és cabal?
Tot això que dicto
Val algun ral?
Algú em pot dir...?

—Algú em pot dir el què?

—Algú em pot dir
que m’heu posat al cafè?


Autor desconegut fins i tot per maleir 


(1) "Buna" és el nom que a Andorra se li dóna al sac de gemecs. Per tant no parlo de brunes, prunes ni rucades per l'estil, equivocadament. Els errors, si els trobeu, cal cercar-los en una altra banda. Per exemple, segur que molt pocs es fixaran en dues incoherències molt estudiades completament inacceptables al bon gust i al sentit científic. Però tant és. Ja he desistit a esperar que existeixi algú amb criteri en aquest món de lliure-pensadors avortats. 

diumenge, 8 de juliol del 2012

Defensa del "morreig" espontani en públic




En un moment del film Irma la Douce (1963) escrita (juntament amb el seu còmplice I.A.L. Diamond) i dirigida pel mai prou admirat i reverenciat Billy Wilder, el cambrer filòsof li deixa anar al personatge del policia reconvertit en macarró quan aquest s'escandalitza de veure que al barri on ha anat a petar ningú s'amaga per fer l'amor: 

Això mostra la mena de món on vivim. L'amor és il·legal, però no l'odi. Vostè pot odiar on sigui, quan sigui, a qui sigui. Però si vol una mica d'escalforeta, de tendresa, una espatlla on plorar, un somriure que el reconforti, s'ha d'amagar per les cantonades més fosques, com un criminal. Pfui!

Vaig a fer una defensa de les morrejades, especialment les homosexuals, perquè ja n'estic fins els oeufs/eggs/huevos/etc: 


El 1975, el meu pare es va jubilar. Ell i ma mare van aprofitar la nova situació per començar a viatjar. Els dos havien treballat com a animals de càrrega i s'ho mereixien. El 1976 es van estrenar amb Londres. No hi havien estat mai. En tornar, recordo com mon pare s'admirava dels anglesos: "Érem al Hyde Park i per tot arreu hi havia parelles morrejant-se, caragolades. Quina diferència d'aquí!. Cap família amb criatures feia escarafalls, els nens jugaven a la seva, acostumats i abstrets, i la policia no els deia res. Vaig pensar: aquest coi d'anglesos ens porten un segle d'avantatge en civilització!". 

Deixant al marge altres aspectes discutibles de si ens en porten tant d'avantatge o no, jo, que tenia 13 anys llavors, vaig sentir-me orgullós que mon pare pensés així, i s'expressés en aquests termes. 
Cert dia de començaments dels 80, jo em trobava amb la meva novia/dona (la tinc d'amiga al Face, qui em segueix la coneix i actualment mantenim una amistat a prova de bomba). Ens estàvem regalant una transvassament salivar nivell presa de Guanajuato, celebrant els fogots primaverals, al Parc de la Ciutadella. Petons i prou. Uns petons guapos, d'aquells d'anàlisi estomatològic, això sí. Però res més. De sobte, se'ns va presentar un policia. L'home ens va fúmer una júlit tan gran com el mamut de pedra que teníem al darrere, que si hi ha nens susceptibles de corrompre's, que si naps, que si cols... Quina vergonya vaig passar! ningú es pot fer el càrrec de la culpabilitat que ens vam endur quan vam marxar d'allà! Més tard vaig entendre que no havíem fet res de dolent i que ningú al món hauria de patir una humiliació similar per petonejar la persona que estima (o a qui ha seduït per unes hores, que coi!) en públic, en un cert moment d'eixelebrament hormonal. Ja per aquella època vaig pensar: Com s'ho fan les parelles homosexuals si els agafa un fogot d'aquesta mena en mig del carrer? Si a un duet d'aquests se'ls acut de mostrar al món només un 50% del que fèiem la meva noia i jo el policia els hauria engarjolat i la societat en pes apedregat per "contaminar la innocència de la seves criaturetes, tan netetes d'esperit i cor, pobretes filles de Déu" ai sí... Cada sessió d'aquestes estarà més o menys bé i imagino que tots tenim els nostres límits de fins a on hauria d'arribar la ratlla "morrejaire", a on s'hauria d'aturar. Però defenso que hi ha demostracions d'eufòria a les que tothom hi hauria de tenir dret, per un igual. O tots moros, o tots cristians. 
Sitges és un poble que, sí, sovint per circumstàncies que tenen a veure més amb la pela que una altra cosa, se'l sobreentén acostumat a veure segons quines demostracions afectives que en un altre lloc escandalitzarien a un percentatge de població més elevat. En aquest sentit, quan passejo amb els meus fills (ja quan eren petitons, per tant més tendres de patir un collons de trauma, o ara mateix) i de tant en tant veiem que una parella del mateix sexe pot expressar el seu amor, desfici, escalfatura, joie de vivre (o digueu-li el que voleu) al mateix exacte nivell que se li permet a una parella hetero, me'n recordava del pare en tornar de Londres i els deia (ara ja no, ja són prou grans per aguantar arrancades de saviesa paterna): "Mireu, no oblideu mai que aquest poble, acumulador de tants altres motius per avergonyir-se, en aquest tema porta un segle d'avantatge en civilització a la majoria de pobles del món. Heus aquí un motiu autènticament legítim per sentir-vos-en orgullosos." 
Els meus fills han vist morrejar-se gais des que eren una miniatura i no per això han perdut cap innocència: jugaven, anaven a la seva i han crescut sans i justs, sense culpabilitats ni prejudicis idiotes. I sí, tan cabronets com ho podria ser qualsevol nen de la seva edat. 
"I no els fa fàstic veure com es petonegen dos barbuts?" No ho sé. I si així és, que diguin ecs! i s'aguantin, tal com jo feia quan veia l'Errol Flyn i l'Olivia de Havilland repetonar-se en un primer pla de 4 m2 per 5m2 al Cinema Prado. Jo deia: "Ecs! i per què sempre s'han de fer un petó als morros? I si s'empassen les baves?". No més fàstic, doncs, que quan es veuen caques al carrer. Per cert, de gran bé m'agrada menjar-me'ls els morros de la meva parella i ben agraït estic a totes les dones magnífiques a les que m'han ofert l'honor del petoneig celestial. Vull dir que de trauma cap ni un. "Jo no vull que els meus nens vegin segons quines coses", diran alguns. A mi tampoc m'agrada que vegin segons quines altres, autènticament repugnants, i m'haig d'aguantar perquè la nostra societat vessa de misèries que no es poden amagar ni amb 1000 km2 de tela negra. Prefereixo mil cops que fins i tot vegin com un senyor fica la mà a la bragueta a un altre, amb el seu consentiment, que no un mal parit amb poder ficant-la a la butxaca d'un poble innocent i desprotegit. Si em pregunten, la primera imatge la puc explicar, mentre a la segona encara no li he trobat cap explicació. I qui diu senyors, senyores, que sospito que fins i tot en aquest tema la discriminació de gènere fa que se les accepti encara menys, excepte per a donar morbo a segons quines escenes de ficció.
Bon dia, gais, lesbianes i heteros, transexuals de tota mena, trifàssics i el que es vulgui! Que tingueu sucoses morrejades, siguin per amor, per degeneració eròtica pura i dura o perquè esteu de conya marinera. I els que no volgueu, també, que us respectin el dret a mantenir els llavis en la més escrupolosa virginositat. He dit.