Aforismes de Gesualdo Bufalino

Gesualdo Bufalino davant l'estàtua d'un matxo

Mentre preparem teca apta pels lectors agosarats, sobrats de temps, o directament masoquistes (endavant companys, vosaltres sou els millors!), avui us convido a assaborir una petita mostra d'aforismes del sicilià Gesualdo Bufalino (1920-1996). Ens trobem davant un escriptor "humit", com a ell li agradava dir, per distingir-se dels qui considerava "secs". Què volia dir amb això? No ho sé. En qualsevol cas, llegiu-lo. Val la pena.

Tot i que de jove ja havia guanyat algun premi de poesia, Bufalino representa un cas extrem d'autor de publicació tardívola: Diceria dell'untore (La perorata de l'empestat), el seu primer llibre, va sortir el 1981, quan tot just s'acabava de jubilar, amb més de seixanta anys. A partir d'aquell moment va començar una carrera fulgurant, amb premis i tot. Va conrear narrativa, poesia, assaig, així com aforismes espatarrants.

Els que dissemino aquí sota apareixen a clàssics seus com Il Malpensante, lunario dell'ano que fu (El malpensat) o Bluff di parole (El bluff de les paraules).

Buona sera amici.



Aforismes de Gesualdo Bufalino


Si Déu existeix, qui és? Si no existeix, qui som?

Un suïcida no és més que un impacient.

I si Déu hagués inventat la mort per fer-se perdonar la vida?

Déu és millor del que sembla, la Creació no li fa justícia.

Els optimistes són la claca de Déu.

De vegades em sembla que per un minut em sento feliç. No ens alarmem: és cosa d’un moment i passa.

L'amor, en la majoria dels casos, és només una garantia de préstecs.

Que una idea estigui regada per sang de màrtirs no vol dir que sigui menys estúpida que una altra.

La meitat de mi no suporta l'altra i cerca aliats.

Com s'ha de fer per estimar-se visquent amb un mateix vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre?

Un beneit que calla és la persona més adorable del món.

Un sociòleg és un individu que va a un partit de futbol a mirar els espectadors.

Vigileu la vostra cafetera...

Avui, i sense que consti com a precedent, farem una entrada en italià. Cap mèrit per part meva: el text l'ha redactat el departament de publicitat de Bialetti, la casa que va dissenyar la famosísima cafetereta italiana clàssica que podeu veure a la foto de baix. Mentre preparem qüestions d'intensitat aparentment més profunda, avui us ofereixo la oportunitat de practicar la llengua de Leopardi (o de Berlusconi, si li teniu mania, és clar).

Què hi ha millor que prendre un bon i fumejant cafè a primera hora del matí? Bé, a mi em ve al cap justament una altra cosa, perquè un servidor és un cas perdut. Però una bona tassa de cafè no és un substitutiu de cap plaer, tampoc. Per mi, és un plaer per si sol. Especialment si són dues, de tasses (inssaciable que sóc).

De tota manera, aprofitant que ho sé tot de tot, aprofito per donar-vos un dels meus savis consells: Quan us prepareu un cafè (per vosaltres, per a la vostra estimada família) vigileu no cremeu la cafetera. La primera cosa que s'acostuma a cremar és el piu de matèria plàstica de la tapa, el mànec, la goma interior. La cadena de desastres no sempre segeuix aquest ordre, perquè la cosa depèn de com hàgiu deixat la cafetera damunt els fogons.

Ah! què em dieu que us heu passat al Nexpresso? Aleshores ja no em dirigiu la paraula. Com a mínim, no en el tema cafè. Sí, a mi també m'agrada molt el George Clooney (jo també sóc un fan d'aquests anuncis, què passa?) però aquí s'acaba el meu fervor. En sec, de fet.

Buon giorno,

1919 Le origini di Bialetti

Bialetti nasce nel 1919 quando Alfonso Bialetti apre a Crusinallo (VB) un’officina per la produzione di semilavorati in alluminio. Spinto dallo spirito imprenditoriale, trasforma la sua Officina - Alfonso Bialetti & C. Fonderia in Conchiglia - in un atelier per la progettazione e produzione di prodotti finiti, pronti per il mercato. Con l’intuizione geniale di Alfonso Bialetti, nel 1933, viene alla luce Moka Express – dal design Art Decò – che rivoluziona il modo di preparare il caffè a casa e permette all’azienda, grazie anche all’ambizione del figlio Renato, di affermarsi immediatamente tra i principali produttori italiani di caffettiere.

La notorietà del marchio Bialetti viene ulteriormente consolidata grazie ai rilevanti investimenti pubblicitari su Carosello ed alla comunicazione incentrata sull’immagine del “Omino con i baffi” – nato negli anni ’50 la matita di Paul Campani – che ne diviene il simbolo e tutt’oggi è presente sia sul marchio del Gruppo Bialetti Industrie che applicato sui suoi prodotti.

1947 La storia di Rondine

Nel 1947 a Coccaglio in provincia (BS), Francesco Ranzoni, nonno dell’attuale Presidente, fonda un’ Azienda specializzata nella produzione di pentole in alluminio: Rondine Italia Negli anni ’80 la Società è tra le prime in Italia ad utilizzare il rivestimento antiaderente e introdurre la serigrafia sui propri prodotti da cottura. Nello stesso periodo Rondine Italia raggiunge un altro importante traguardo con la creazione della linea di strumenti da cottura in alluminio antiaderente Trudi, che diviene un’ icona della produzione, grazie al mix vincente tra innovazione tecnica e stilistica con un eccellente rapporto qualità/prezzo, imponendo il marchio Rondine in Italia e all’estero.

LA SVOLTA

1993 Rondine Italia acquisisce Bialetti

Aziende dalla storia diversa, Bialetti e Rondine, ma accomunate alla medesima vocazione alla qualità e all'innovazione tanto da indurre l’attuale Presidente, Francesco Ranzoni, ad acquistare da Faema una partecipazione rappresentativa dell’intero capitale sociale dell’Alfonso Bialetti & C. Una mossa imprenditoriale unica che, nel giro di pochi anni, ha originato tanti successi firmati dal mitico "omino coi baffi".

100 anys del Manifest Futurista de Filippo Tommaso Marinetti

Avui fa 100 anys del primer manifest de vanguardia del segle XX: l'eternament polèmic "Manifest Futurista".
Crec que el text és prou important (i bèstia, i tot el que li volgueu dir) com per fer-li un petit homenatge, traduint-lo al català. L'he extret de l'original en italià, tot i que fou primer publicat en francés. Després he anat comprovant els resultats amb diverses versions angleses, franceses i castellanes. Pel que fa als onze apartats del manifest pròpiament dit, he emprat la traducció que ja vaig fer per la Vikipèdia, fa força temps enrere, quan encara estava inspirat per a afegir-hi entrades (sí, jo també he escrit entrades a la Vikipèdia, algun problema?). De moment, però, el deixo així, o no seré a temps per l'anniversari!
No s'acostuma a trobar el text íntegre, sinó només els onze punts esmentats que, així sols, sense la introducció i la conclusió, queden com una cosa freda, estranya, orfe. A més, aquestes parts considero que són, de llarg, les millors del text. M'entusiasma especialment els paràgrafs del final referits a l'immens plaer que serà d'ésser destronats per les noves generacions, quan faci quaranta anys. Aquí hi trobareu, doncs, una versió completa del text que escrigué Marinetti. He mirant de conservar el to i l'adjectivació delirant i homèrica (la qual cosa ja és una paradoxa prou divertida per si sóla) de l'original tan bé com he pogut.
M'agradaria traduir algun dia el "Manifest de la Música Futurista", una altra obra mestra del gènere, escrita pel senyor Francesco Balilla Pratella, pel qual sento una simpatia especial. Però com que fou publicat el 1911, hauríem de dir allò de que avui no toca i el deixarem per quan arribi, si som vius. A més, ja hem pencat prou per a acabar aquest a temps.
Espero que el gaudiu i us sigui útil i inspirador, però no per a fer maleses: deixeu que els que construeixin parkings damunt de ruïnes ibèriques, bufetegin la gent i aniquilin les biblioteques siguin uns altres. Vosaltres sigueu bons minyons, feu cas a la iaia, tingueu seny i mireu de mantenir el sentit de l'humor, sinó anireu de pet a l'infern.
Dames i caballers, amb tots vosters (retomb de caixa), el "Manifest del Futurisme" en català!




Fundació i Manifest del Futurisme per Filippo Tommaso Marinetti

Publicat per primera vegada al “Le Figaro”, el 20 de febrer del 2009, fa avui 100 anys.


Introducció:


Els meus amics i jo passàrem tota una nit en vetlla sota làmpades de mesquita, autèntiques cúpules amb penjívoles filigranes de llautó, brillants com els nostres esperits què, com elles, romanen corpresos per la radiació del seu cor elèctric. Estiguérem moltes hores arrossegant el nostre enuig atàvic pel damunt d’opulentes catifes orientals; discutint de cap a cap, fins els confins extrems de la lògica; ennegrint manta resmes de paper amb frenètica escriptura.
Un immens orgull inflava el nostre esperit, perquè ens sentíem sols, en aquella hora ombrívola, i és així com ens despertem ara, com fars orgullosos o com sentinelles llençats contra d'un exèrcit d'estrelles enemigues que ens espien mentre ens envien la seva llum des del seus celestials campaments. Així com els fogoners s’agiten davant els forns infernals que alimenten les hèlix de grans vaixells; així com els negres espectres que busquen a les palpentes les panxes roents de locomotores llançades a la seva carrera boja, com si fossin borratxos oscil·lant, amb un incert bategar d’ales, al llarg dels murs de la ciutat, així ens sentim ara.
De cop i volta saltem, en sentir el bramul formidable dels tramvies d’armadura doble que, enormes, passen retronant, resplendent amb llums multicolors, com una vila que, per festa major, el Po hagués, d’imprevist, desarrelat i arrossegat fins al mar, enmig de cascades i gorges diluvials.
Després, el silenci s’esdevé. Però mentre escoltàvem l’extenuat barboteig dels vells canals, els murmuris de les seves oracions febles, i el grinyol dels ossos dels palaus malaltissos damunt les seves barbes verdes, humides; nosaltres ens posem a rugir des de les finestres dels nostres automòbils famèlics.
"Anem-nos-en"! Deia jo. "Fugim, amics! Anem-nos-en! Finalment, la mitologia i l'ideal místic han estat derrotats. Som a punt d’assistir al naixement del Centaure i, aviat, després, de veure volar els primers Àngels!... Caldrà sacsejar els portalons de la vida per provar les baldes i frontisses!... Anem-nos-en! Mireu allà, a terra, la primeríssima aurora! No hi haurà res que aigualeixi l’esplendor de l'espasa vermella d’aquest sol que ens alliberarà, per fi, de la nostra tenebra mil·lenària!..."
Ens acostàvem fins les tres bèsties esbufegants, per palpar amorosament els seus tòrrids pits. Jo m'estenia al meu automòbil com un cadàver al seu fèretre, però de sobte vaig ressuscitar sota el volant que, com una ganiveta de guillotina, amenaçava el meu estómac.
La furiosa escombra de la bogeria ens expulsà fora de nosaltres mateixos i ens conduí a través de carrers, tan aspres i profunds com els llits dels torrents. Aquí i allà, una raig de llum malalt, a través del vidre d’una finestra, ens ensenyava a desconfiar de les fal·laces matemàtiques dels nostres ulls periclitats.
Jo cridava: "Amb l’olor, tan sols amb l’olor, n’hi ha prou per a les nostres bèsties. "I nosaltres, com joves lleons, ensumàvem la Mort, amb la foscor tacada de pàl·lides creus, que evitàvem pel vast, violaci, viu i palpitant cel.
No hem tingut mai cap Amant ideal que erigeixi fins els núvols la seva sublim figura, ni cap Reina cruel a qui oferir els nostres cossos, recargolats com anells bizantins! No hi ha res pel que morir, llevat del nostre desig d’alliberar d’una vegada el nostre valor de tant de pes inútil!
I nosaltres corríem, llançant-nos a les portes de les cases, on els gossos vigilants s’arrissaven sota els nostres pneumàtics que cremaven com collars de roig encès. La Mort, domesticada, em trobava a cada corba, allargant una pota amb elegància, o de tant en tant s’ajaçava al terra, amb l’estrèpit dels martells pneumàtics estridents, tot deixant-me un ull de vellut a cada bassal.
"Alliberem-nos de la carcassa horrible de saviesa i seny, i llancem-nos com fruita pigmentada d'orgull, amb la boca ampla, desencaixada pel vent!... Donem-nos completament al Desconegut, no per desesperació, sinó per reomplir els pous profunds de l'Absurd!”
Amb prou feines havia jo pronunciat aquestes paraules, que vaig fer girar el meu cotxe bruscament, amb l’ebrietat del gos que intenta mossegar la seva cua, quan, de cop i volta, vaig veure dos ciclistes que se m’acostaven, brandant els seus punys, submergits enmig d’una discussió, mentre miraven de convèncer l’un a l’altre amb arguments contradictoris. El seu dilema estúpid bloquejava el meu camí.. Quina nosa! Uf!... Vaig haver de frenar en sec i, per més fàstic, les meves rodes, després de volar per l’aire, anaren a petar dins una rasa...
Oh! Materna rasa, gairebé curulla d'aigua fangosa! Bella rasa de la fàbrica! Em vaig empassar gustosament el teu fang fortificant, que em recordà la santa mamella negra de la meva dida sudanesa... Quan vaig sortir —estripat, fastigós, i pudent— de sota el cotxe capgirat, vaig sentir travessar el meu cor, deliciosament, pel ferro roent de l’alegria.
Una multitud de pescadors armats amb els seu ormeigs i naturalistes polsegosos brollava entorn el prodigi. Amb cura pacient i meticulosa, aquella afectuosa gent manipulà una grua alta, amb tot de cordes i ganxos, per pescar el meu cotxe, talment com si fos un tauró. L’automòbil emergí lentament de la rasa, abandonant el fons, tantejant com un platet de balances, fins que es veié del tot la seva pesant carrosseria, d’excel·lent disseny, i la seva confortable tapisseria.
Creien que era mort el meu tauró bonic, però només calgué una carícia meva per reactivar-lo, i heu-lo ressuscitat, heu-lo accelerant, de nou, eixamplant les seves aletes potents!
I així, amb el rostre cobert pel bon fang de la factoria —empastifament d’escòria metàl·lica, de suors absurds, de fulgors celests— nosaltres, contusionats, ensutjats, amb el braç en cabestrell però impàvids, declarem la nostra principal voluntat a tot ser humà vivent damunt la terra:


Manifest Futurista:

1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat.

2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.

3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, el insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.

6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.

7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.

8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.

9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó; a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Conclusió:
Llancem des d’Itàlia aquest manifest d’heroica violència i d’incendiaris incentius, amb els quals fundem avui el "Futurisme", perquè anhelem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerones i d’antiquaris.
Itàlia ha estat massa temps mercat de drapaires. Volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen d’innombrables cementiris. Museus, cementiris! Tan idèntics, veritablement, per la seva promiscuïtat sinistra de tants cossos que no es reconeixen! Dormitoris públics on s’hi dorm sempre costat per costat amb sers odiats o ignots. Museus: Absurd cafarnaum de pintors i escultors matant-se ferotgement a cops de línia i de color, entre les mateixes parets que els encabeixen.
Que se’ls fes una visita, de peregrinatge, un cop l’any, com qui va al cementiri per tots sants a visitar els seus morts... ho concediria. Que es dipositin flors, una cop l’any, davant la Giocconda, també ho concedeixo... Però anar a passejar quotidianament pels museus les nostres tristeses, les nostres fràgils decepcions, la nostra morbosa inquietud, no ho admetem! Us voleu emmetzinar? Us voleu podrir?
Què hi podeu trobar en un quadre decrèpit, sinó la fatigosa contorsió de l’artista, que s’esforça per infringir les barreres infranquejables oposades al seu desig d’expressar enterament el seu somni?... Admirar una obra d’art vetusta equival a vessar la nostra sensibilitat en una urna funerària, enlloc de projectar-la més enllà fins una via inaudita, en violentes gestes de creació i acció.
Voleu malvendre així les vostres millors forces en aquesta eterna i inútil admiració del passat, de la que en sortireu mortalment acovardits, empetitits i masegats? En veritat declaro que la freqüentació quotidiana dels museus, les biblioteques i de les acadèmies (cementiris d’esforços vans, calvaris de somnis crucificats, registres d’impetuositats trencades...!) és pels artistes el que la tutela perllongada dels pares per als joves ebris d’intel·ligència, efervescents de talent i voluntat. Tanmateix, pels moribunds, pels invàlids, pels presoners, l’admirable passat pot ésser balsàmic a les seves ferides, ja que l’esdevenidor els és prohibit... Però nosaltres no, no el volem, nosaltres, joves i forts futuristes! Que vinguin amb nosaltres els alegres incendiaris de dits carbonitzats! Heu-los aquí! Heu-los aquí!... Endavant! Caleu foc a les prestatgeries de les biblioteques! Oh, la joia de veure galeries completes a la deriva, deixeu que la corrent d’aigua dels rius desviats s’endugui i extingeixi els vells quadres gloriosos! Empunyeu els pics, les pales i el martell i demolim sense pietat els fonaments de les ciutats venerables!
El més vell de nosaltres, amb prou feines té trenta anys: és per això mateix que ens resta encara tota una dècada per acomplir el nostre programa. Quan tinguem quaranta anys cal que altres més joves i més vàlids que nosaltres ens tanquin a les golfes com si fóssim manuscrits inútils! Ho estarem desitjant!
Vindran contra nosaltres, els nostres successors; vindran de lluny, de tot arreu, dansant hipnotitzats per la cadència alada dels seus primers poemes, aferrant l’aire amb els seus dits predadors, i respirant caninament, a les portes de les acadèmies, la bona olor dels nostres esperits en putrefacció, destinats ja a les sòrdides catacumbes de les biblioteques!
Però no, nosaltres no hi anirem mai allà. Aquells ens trobaran al final, una nit d’hivern, en plena ruralia, sota una turmentadora tenda de campanya timbalejada per la pluja monòtona; ens hi veuran arrecerats prop dels nostres aeroplans trepidants, enmig de l’acte d’escalfar-nos les mans a la fogata miserable, nodrida pels nostres llibres d’avui, que flamejaran alegrement sota el vol lluminós de les nostres imatges. S’amotinaran al voltant nostre, desbordant angoixa i despit, exasperats per la nostre supèrbia infatigable, i se’ns llençaran damunt per matar-nos amb més ferotgia i odi, més implacable com més gran siguin l’admiració i l’amor que dins les seves entranyes ens hagin tingut.
I la forta i sana injustícia esclatarà radiosament als seus ulls. I estarà bé. Perquè l’art no pot ser més que violència, crueltat i injustícia. El més vell de nosaltres no té encara trenta anys: per tant hem malaguanyat ja grans tresors de força, d’amor, d’audàcia, d’astúcia i de ruda voluntat; l’hem gastat amb neguit impacient, amb fúria, sens estalvi, sens mai perdre l’alè, sens reposar mai, a mans plenes...Mireu-nos! No estem encara esposats! El nostre cor no sent la més lleugera fatiga, perquè és nodrit de foc, d’odi i de velocitat!... Ho trobeu estúpid?... és lògic, perquè vosaltres no us recordeu d’haver vençut mai!
Dempeus sobre el cim del món llencem el nostre repte a les estrelles!
Que s’hi oposen objeccions?... Prou! Prou! Les coneixem... Ens les sabem de memòria!.. Però ens cerciorem de que la nostra bella i falsa intel·ligència ens referma!
— Nosaltres no som— dieu —més que el resum i la prolongació dels nostres avantpassats.
I què?... Que així sigui!... I què importa? Nosaltres no volem escoltar! Guardeu-vos de repetir les vostres infames paraules!...
Alceu el cap!...
Dempeus sobre el cim del món llencem, un cop més, el nostre repte a les estrelles!...

F.T. Marinetti,"Le Futurisme", Le Figaro, 20 de febrer de 1909.