Gesualdo Bufalino davant l'estàtua d'un matxoMentre preparem teca apta pels lectors agosarats, sobrats de temps, o directament masoquistes (endavant companys, vosaltres sou els millors!), avui us convido a assaborir una petita mostra d'aforismes del sicilià Gesualdo Bufalino (1920-1996). Ens trobem davant un escriptor "humit", com a ell li agradava dir, per distingir-se dels qui considerava "secs". Què volia dir amb això? No ho sé. En qualsevol cas, llegiu-lo. Val la pena.
Tot i que de jove ja havia guanyat algun premi de poesia, Bufalino representa un cas extrem d'autor de publicació tardívola: Diceria dell'untore (La perorata de l'empestat), el seu primer llibre, va sortir el 1981, quan tot just s'acabava de jubilar, amb més de seixanta anys. A partir d'aquell moment va començar una carrera fulgurant, amb premis i tot. Va conrear narrativa, poesia, assaig, així com aforismes espatarrants.
Els que dissemino aquí sota apareixen a clàssics seus com Il Malpensante, lunario dell'ano que fu (El malpensat) o Bluff di parole (El bluff de les paraules).
Buona sera amici.
Aforismes de Gesualdo Bufalino
Si Déu existeix, qui és? Si no existeix, qui som?
Un suïcida no és més que un impacient.
I si Déu hagués inventat la mort per fer-se perdonar la vida?
Déu és millor del que sembla, la Creació no li fa justícia.
Els optimistes són la claca de Déu.
De vegades em sembla que per un minut em sento feliç. No ens alarmem: és cosa d’un moment i passa.
L'amor, en la majoria dels casos, és només una garantia de préstecs.
Que una idea estigui regada per sang de màrtirs no vol dir que sigui menys estúpida que una altra.
La meitat de mi no suporta l'altra i cerca aliats.
Com s'ha de fer per estimar-se visquent amb un mateix vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre?
Un beneit que calla és la persona més adorable del món.
Un sociòleg és un individu que va a un partit de futbol a mirar els espectadors.
4 comentaris:
L'encert en la imatge per il•lustrar els aforismes de Gesualdo Bufalino no podia ser més ben trobada: ell darrere un matxo! Segons la llegenda popular (que probablement molts científics ens tombarien, i més ara tenint en compte les virtuts que per arreu s'escampen sobre l'ase català), un matxo està compost pel 50% de ruc i pel 50% de cavall. El que equivaldria, sempre fent cas de les dites populars, a una part de saviesa i una altra de burrada. Així, en principi, es podrien interpretar els aforismes, però de seguida un s'adona que sota la capa d'aparent superficialitat amaguen unes veritats com un temple, que tenen més raó que un sant, si és que existeixen sants i si els en queda, de raó.
Parlant en plata, que són l’hòstia, vaja. Un dels meus preferits: "Com s'ha de fer per estimar-se visquent amb un mateix vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre?". I un que m'ha fet riure per la seva obvietat: "Un sociòleg és un individu que va a un partit de futbol a mirar els espectadors".
Una mica més agre podria ser el següent: "De vegades em sembla que per un minut em sento feliç. No ens alarmem: és cosa d’un moment i passa". Però sens dubte sí que hi ha estones en què existeix una cosa molt semblant a ser feliç: per exemple, la que hem dedicat a llegir aquests aforismes i la teva entrada; què ens ha donat, sinó uns moments de felicitat?
A l'espera que tinguis preparada la teca apta pels lectors agosarats, et deixo una forta abraçada.
Gràcies per observar l'assumpte de la foto, Galionar. Mentre cercava fotos d'aquest senyor quan finalment he vist aquesta (t'asseguro que no és per res de les primeres que et trobes)ho he tingut clar, havia de ser aquesta. I això del "matxo" ho dic jo, però m'encanta la punta que li has tret!
Vaig conéixer aquest home per casualitat, quan cercava llibres en italià (ja fa temps) per practicar lectura en aquesta llengua. Aquest era un dels autors disponibles a la biblioteca local. Quin gol! I a més, em fa gràcia, un home que sempre havia escrit, que havia fins i tot publicat algun article en alguna revista, potser, però que no trenca el mur fins que no fa 61 anys! I a partir d'aquí que no para (i encara he oblidat les traduccions que va realitzar, una màquina!) I encara perquè va morir d'un accident de cotxe, que sinó potser encara viuria i escriuria.
Sobre el que dius dels aforismes, l'amargor. Sí, ja és això. S'acosten al punt just de desencant, a través del qual no queda cap esperança, i al mateix temps et pixes de riure. Precisament perquè es mostra tan cruel esdevé còmplice com ningú. Justament quan diu això de com algú pretén que ens estimem, si ens hem d'aguantar 24 hores al dia, sempre! Quin desconsol més consolador! (serà allò del "mal de muchos consuelo de totntos, potser... però l'efecte curatiu funciona millor que amb les "Consolacions" de Sèneca, al menys amb mi).
N'hi havia un altre que no l'he posat, perquè n'he llegit un de semblant al Fuster (un altre que tal) i imagino que tots els que han escrit un aforisme n'han fet una variant, que ve a dir "Coneixe't a tu mateix, diuen... No li desitjo tant de mal a ningú!" que trobo l'essència de la seva mala llet/afecte. Arriba un moment que no saps si rius de desesperança o plores per sentir-te comprés. D'alguna manera n'hi ha d'esperança et ve a dir. Passa, però, que aquesta no ve de cara, sinó a través d'un humor tan devastador com purificador.
Bah, m'empatollo...
Benvinguda!
Florenci gràcies per aquest post, sempre s´aprenen coses al teu bloc. Recorde un amic que fa poc en va dir un ben bó de Grouxo Marx: "Aquests son els meus principis! si no li agraden... en tinc uns altres"
Sempre he considerat els aforismes com la part divertida de la filosofia, fins i tot Sèneca en té de bons.
El comentari de Galionar no té desperdici, ha estat molt ben portat l´apunt del "matxo" hehehe
Bona nit amic políglota
Una abraçada
Ostres Neus, en Grouxo! Ha, ha, ha... aquest paio és sensacional, sí. En Grouxo és un mestre incomparable de l'absurd màxim aplicat a la barra, fins a uns extrems que ja deixa de ser absurd i tot. Té uns comentaris àcids com els sucs gàstrics d'una pitó. Què bo!
Ep! que ara que l'esmentes jo m'he polit el pobre Sèneca en un moment al meu comentari, i no tinc ganes de quedar tant malament tampoc. L'home té molta teca interessant, eh, no vull ser tan sapastre de carregar-me els estoics d'una tacada, que a mi hi ha hagut moments que m'han esperonat la moral. El que passa que aquesta gent (l'Epictet, Sèneca, Boeci, l'emperador Marc Aureli i companyia) van molt bé per consolar una part de l'ànima, t'estimulen a cercar el millor d'un mateix. Són uns savis, això per mi està claríssim i ja ho veus ben clar que diuen la veritat. Però em recorden una mica a la fruita i les verdures en el menjar, que són sans. Tenen el gran avantatge de que (sobretot Sèneca i Epictet) són unes verdures molt ben cuinades, entren bé i són divertides de menjar per la seva varietat de gustos. Però és clar, en Groucho, en Fuster o el Gesualdo equivaldrien a la xocolata, al pernil o a l'alcohol, que serveixen per desfogar-te de la pressió espiritual a la que et sotmeten els primers. En fi, que tot el que t'has aprimat amb els altres ho recuperes amb aquests, mentre els claves una botifarra (vull dir que els altres t'inspiren a assolir l'excelència i aquests et diuen "mira nano, no siguis il·lús i millor accepta que això de l'excel·lència es troba a un altre planeta perquè tu ets tan mediocre com tothom, encara que no t'ho pensis". El ying i el yang aquell. I tampoc és això, que el pobret Gesualdo o el Fuster tampoc pretenen que ens deixem anar i ens tornem dolents. Però ajuden a acceptar les nostres debilitats i a no mitificar els nostres errors, pensant que som uns monstres horribles, horribles. I bé, sí que hi ha una minoria de bons i dolents químicament purs. Però ostres noia, han de fotre molta angúnia o molta por aquests exemplars!
I sobre el que dius d'aprendre del blog, mira, tots aprenem coses els uns dels altres. Això jo ho considero una mica com els bolets: un en troba un, l'altre en troba un altre en un lloc que no t'esperaves. Te'ls pots quedar i menjar-te'ls tu solet, a casa, o pots venir aquí al bloc per compartir-los amb la gent. L'error seria pretendre que mai cap bolet que portem no senti malament a algú. Però mentre no us en cuini un de verinós, jo només us puc demanar disculpes i com a màxim recomenar-vos que prengueu Sal de fruta Eno.
Gràcies per la visita.
Publica un comentari a l'entrada