dissabte, 16 d’octubre del 2010

El meu 2cv a un article del Vicenç Morando

Si hi ha un semi-jove a Sitges que mereixi el títol d'institució local vivent, en Vicenç Morando cimeja, sens dubte, entre els candidats més sòlids. Agradable exemplar de gentleman sense fums, d'irònic subtil a la manera clàssica anglesa, en Vicenç ens descobreix que la rodonesa del triàngle és plausible. Comparteix amb igual desimboltura el gust per l'alta cultura i el refinament estètic com el compromís amb les tradicions populars i les tietes Maries. Periodista, historiador, locutor de ràdio, fotògraf, home de teatre, pregoner de festes majors, moderador de debats i mag de la ubiquitat en esdeveniments de difícil classificació, col·labora en una columna (un columnot, més aviat) setmanal a l'Eco de Sitges, i salpebra Ràdio Maricel amb els seus textos i la seva veu clara, digna d'un robanòvies simpàtic amb el que mai t'hi podries barallar. A força de prémer tecles, no sorprén que de tant en tant alguna expeleixi un tac-tac en forma de premi. I per si tot això semblés poca cosa, en Vicenç és la única persona que conec que ha pronunciat davant meu el nom de Flaminio Bertoni, en veu alta, sense que hagués calgut subornar-lo.

Aquesta raspatllada tan embafadora ve a tomb del darrer article que ha sortit publicat avui mateix al setmanari local, on parla del patrimoni mòbil de Sitges, molt en la seva línia. Passa de la petita història a la gran amb aquella airositat de sempre: ara menciona aquella rampoina que estossega cada dia pel carrer, ara repassa el per què del seu disseny. I és clar, l'home s'ha fixat, entre altres vehicles clàssics, amb el meu petit 2cv. I, caram! m'ha fet molta il·lusió! No és la primera vegada que m'hi treu (ho va fer a l'article sobre del projecte teatral en el qual vaig tenir l'oportunitat de conéixe'l en persona). Però amb aquest m'ha tocat el cor. Sí que em menciona (amb una delicadesa inmerescuda) però sobretot parla del meu trastet. A mi em fa més il·lusió que parlin de la gent o les coses que estimo o m'agraden que de mi. No sé si us passa a vosaltres. Què parlin bé d'un fa bé, no ens enganyem. Dóna tranquil·litat, i sobretot és útil. Però que ho facin d'allò que estimes genera excitació i felicitat sens fi. Et venen ganes de replicar, trobar-hi gràcies que ningú ha descobert, fascinar-te per quan els altres en troben les que se t'havien passat...

Podeu llegir l'article seguint aquest enllaç al seu blog Crònica local

Molt agradable l'experiència, malgrat que ara sento una pressió per mi totalment nova, una responsabilitat que no havia ni sentit ni sospitat mai. Ja no haig de cuidar el meu cotxe per mi mateix, per poder arribar amb ell als llocs, sinó també perquè el patrimoni mòbil local no perdi una peça, encara que modesta. Vatua l'olla, que diríeu vós!

De part del meu auto, moltes gràcies Vicenç. Després de tot el que et dic avui, no vull que el teu sentit crític quedi anestessiat. Si algun dia creus que m'has de punxar el detràs no deixis que la ploma perdi punta. Per l'enorme respecte que et tinc, jo faré el mateix si ve al cas (que no ho crec, i en general prefereixo la pau el conflicte, tu, encara que hi hagi qui no s'ho cregui) i miraré d'esforçar-me en demoliir i devastar tal com demanen les escriptures. Tot sigui sempre per la higiène local. I avui, per aquesta mateixa higiène, mira, doncs toca una abraçada. I això sí, més higiènica impossible, que per la xarxa no es passen els virus.

Salut i gràcies Vicenç!

2 comentaris:

Galionar ha dit...

Apaaa, que et deus haver engreixat 10 quilos de cop! A tots ens agrada que parlin bé de les nostres "criatures", i segur que aquest cotxe te l'estimes gairebé tant com si fos un fill teu.
Au, doncs, que per molts anys hi puguis viatjar, amunt i avall, amb el seu color de mar lluint al sol.
Una abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Dona, com un fill tampoc, que només és un cotxe, eh! Encara no he perdut la perspectiva fins a aquest punt ha, ha... De fet, pobret, s'nava abonyegant, deteriorant mica a mica, al llarg dels darrers anys, perquè mai tenia líquid per conservar-lo. Però com que aquesta mena de cotxe ho aguanta tot (pobres) sense queixar-se, anava tirant malgrat que ja feia uns anys que semblava impossible que allò pugués rutllar. Finalment, vaig tenir una entradeta de diners una mica més important de l'habitual i el miracle es va produir en forma de restauració en tota regla. Va ser una manera de reparar una injustícia i agrair-li els serveis prestats al llarg d'aquests darrers més de vint anys (quan el vaig comprar ja en tenia més de 10, i a partir de llavors no he tingut cap altre vehicle, perquè tampoc m'ha calgut). La restauració va ser gairebé un experiment que van fer els excel·lents professionals de Suburense de l'Automòbil (antic taller Citroën de Sitges) que just llavors havien decidit obrir una part del negoci a restaurar vells 2cv. No cal dir que van fer una feina fantàstica, a la vista està. I si no hagués estat per ells, el Vicençs no l'hauria mencionat entre els clàssics locals remarcables, això segur. I al cap i a la fi, el que déiem, només és un cotxe, una màquina que fa la seva feina d'una manera senzilla. Et porta als llocs més tard que els altres, sí. Però t'hi porta.

Però no ens fem tant els desmenjats, ara. Sí, és clar que m'ha fet il·lusió!

Gràcies per la visita Galionar. El dia que vulguis et convido a fer un tomb. Porta taps per les orelles pel soroll del motor, he, he...