dissabte, 2 d’octubre del 2010

Quatre diàlegs gairebé reals, sobre la curiositat humana per veure món

Quatre diàlegs extrets de la realitat, algun d'ells força antic. Mantindrem l'anonimat per si algun dels protagonistes s'hi reconeix. No crec, però, que passi res. Si el guàrdia civil perdut apareix per casualitat, que no se m'emprenyi, i si ho fa ja el convidaré a un carajillo de Soberano, hombre! No hi ha mala fe ni trascendències en cap dels diàlegs. Com a màxim una conya inocua, i sí molt d'afecte. Si us plau, no li busqueu tres peus al gat i mireu de passar un bon dissabte: ningú prendrà mal i tots ens ho passarem millor.


Diàleg 1 A Sitges. Un nen de cinc anys i la seva iaia, una dona moderna. Any 2010



—Iaia, què és mes gran, Sitges o Catalunya?
—Home, Catalunya és molt més gran! Què no ho veus que Catalunya és un país i Sitges és un poble que hi és a dins, com Vilanova, Sant Pere o Puigcerdà?
—Ah, molt bé. Llavors Catalunya és més gran que Sitges.
—És clar que sí.
—I escolta iaia, llavors què és més gran, Barcelona o Catalunya?
—Passa el mateix. Barcelona és dins de Catalunya. Barcelona és la capital i la ciutat més gran de Catalunya, molt, però que molt més gran que Sitges. Catalunya com a país no és molt gran, però dins hi ha molts pobles i ciutats, com Sitges, Barcelona, Tarragona, Girona i L’Hospitalet de Llobregat. Què no hi has estat amb el pares o amb els avis a tots aquests llocs?
—Sí, a alguns.
—Doncs tots ells —i molts més que no coneixes— es troben dins de Catalunya. I a més hi ha muntanyes, platges, llacs, rius, carreteres, estacions d’esquí. De tot, com a molts països.
—Ah, ara ho entenc.
—Molt bé.
—I London?...

El nen, per part de pare, té una part de la família anglesa, i ha anat a Londres força vegades. Sempre en diu London, amb tota naturalitat. No té edat per saber que vol dir la paraula esnob.

... Què és més gran, Catalunya o London?
—Hum... crec que Catalunya. Però London —que dius tu— és una ciutat molt i molt gran. És una mica com Barcelona, però encara més gran. Molt més, de fet.
—Sí?
—Sí.
—I iaia, què és més bonic, London o Catalunya?
—No es pot comparar. Això depèn de cadascú: a uns els agrada més una cosa i als altres l’altra. Hi ha coses boniques i lletges a tot arreu. A tu, què és el que més t’agrada?
—A mi London.
—...
—No, que Catalunya també és molt bonica, eh, però m’agrada més London.
—No, sinó et dic res. Si t’agrada més London que Catalunya és cosa teva. Però Catalunya té coses molt maques també, no? Què no t’agrada Sitges? Què no el trobes maco el teu poble?
—És clar que m’agrada molt Sitges, és molt bonic.
—Ho veus com sí, si hi penses?
—Sí, però m’agrada més London.
—Però, a veure, com és que t’agrada tant London? potser pel pont aquell? pel Big Ben? pels autobusos? les cabines? aquells guàrdies tan divertits? ah, ja ho sé, perquè hi ha aquells parcs tan grans, plens d’herba, on hi pots jugar i córrer tot el que vulguis. Eh, què és per això?
—No, no és per res de tot això.
—No és per res de tot això? Ara si que no ho entenc... Doncs per què t’agrada? No serà pel British Museum, la Tate Gallery o la BBC, perquè no sé si saps que són totes aquestes coses?
—No ho sé iaia. Però tu sembla que no sàpigues de que parlo.
—És que no em puc imaginar de que parles,nen. Jo hi he estat unes quantes vegades a Londres... —London.
—...London! i ja no sé que més pot ser que t’hagi agradat tant.
—El restaurant.
—Quin restaurant? Si a “London” n’hi ha un fotimer! I mira, si vas a mirar encara n’hi ha més Catalunya de restaurants.
—Què no ho saps que a London hi ha el restaurant aquell al·lucinant, que és com una selva, on hi ha palmeres amb cocos, i tot d’animals salvatges per tot arreu mentre menges?
—Quin és aquest restaurant? No n’havia sentit a parlar mai?
—Sempre que anem a veure la família de London amb els papes hi anem. I és molt guai, de debò. No pot ser que vagis a London i et fixis tan poc amb les coses, iaia...

El nen parla d’un restaurant infantil tipus Mc Donnald’s que sembla que pateix una decoració d’un kitsch extrem que a la canalla, com és lògic, els encanta i del qual la iaia, no n’havia sentit a parlar mai. Ni jo tampoc, indeed.


Diàleg 2 A Barcelona. Un pare de quaranta set anys amb el seu fill de catorze. Any 2010


—Ara que per fi tenim una mica de diners, he decidit que podem fer un viatge.
—...
—Què no et fa il·lusió?
—Sí.
—Com que no havies canviat la cara... Ara, hem de pensar un lloc maco per anar-hi. Tens alguna idea, alguna cosa que et faci il·lusió? Tampoc ens podem passar somniant impossibles, eh.
—Barcelona és la millor ciutat del món.
—Home, sí, està molt bé que t’estimis la teva ciutat. Jo també m’estimo Barcelona. Però potser sóna una mica prepotent deixar anar, sense més ni més, que és la millor ciutat del món, no? Ens han anat les coses tan malament que no hem tingut gaire possibilitats de veure món. I veure món et faria molt bé. Ens faria molt bé.
—A Madrid no hi vull anar, eh, però.
—Si no vols no hi anem. Però quin problema hi ha amb Madrid si hi volguéssim anar? Et perds una ciutat fantàstica, eh.
—Madrid és una merda. És millor Barcelona.
—I tu com ho saps sinó hi has estat? Com pots dir això? A tu que et semblaria que tots els madrilenys diguessin que Barcelona és una merda?
—Ja ho diuen i se me’n fot.
—Hòstia, potser sí... però tant dóna. A més no et pots basar en una opinió generalitzada que no pots comprovar de cap manera. Encara que tots els madrilenys ens volguessin exterminar, Madrid és una ciutat que val la pena de conèixer per ella mateixa.
—Que no, papa, ostres, que Madrid no m’interessa gens.
—Doncs a on t’agradaria anar, que no sigui a Barcelona?
—A Badalona.
—A Badalona? Però per anar a Badalona només cal agafar el metro!
—Mira, més barat, no? Tu sempre et queixes que no tenim diners. Doncs mira, si anem a Badalona no en gastarem tants com si anéssim a Madrid, per exemple.
—Però ara en tenim de diners et dic!
—Doncs tant me fa. A mi ja m’està bé Badalona. O Calafell. I Castelldefels. O a Sant Cugat. O Canet. Qualsevol lloc d’aquests m’està bé.
—...
—...
—Però, a veure si ho entenc. A tots aquests llocs, podem agafar un dia el cotxe i ens hi plantem en menys d’una hora. No et faria gràcia anar a Paris? A Roma? A Londres? A Berlín o a cap altra ciutat europea? (tenim diners però no tants com per anar a Nova York o a Tokio, ho sento) o prefereixes que anem al Marroc, al vall del Loira, als Alps? Fer la ruta dels Càtars, a Occitània?
—Sinó podem anar a Amèrica, a totes aquestes ciutats també se’n troben... Però no val la pena. Barcelona és la millor d’Europa. És la que en té més. Millor que et guardis els diners per quan te’n faltin.
—I au, amb que som tan guapos? Nen, potser que ens deixem de mirar el melic, no? Què t’ha agafat amb aquest amor per la teva ciutat? I a més, què vols dir que tenen les ciutats aquestes? Què tenien aquells pobles catalans? Què és el que té Barcelona millor que cap altre lloc?
—Coi, papa, sembla mentida que no ho sàpigues, tu que sempre vas de que ho saps tot... pistes de skate!


Diàleg 3 En una fàbrica de peix congelat a Motueka, Nova Zelanda. Parlen dos treballadores que no arriben a la trentena. Any 2000

—No sé que hi vols anar a fer a Europa. Si no hi ha res allà fora. Quina bestiesa sortir de Nova Zelanda...
—Ni per anar a Austràlia? Ni a Samoa?
—Ganes de perdre el temps. Aquí tenim de tot:. El millor equip de rugby del món, per exemple. I a fora... què hi tenen a fora? Res. A l’estranger, només coses estrangeres. No hi ha res a fora, no res. Pff...


Diàleg 4 Carretera Vilafranca-Sitges, entre Canyelles i Sant Pere de Ribes. Parella de la guàrdia civil atura un cotxe on hi va una parella de recent casats. Any 1984.


—La documentación, por favor. Control rutinario.
—Sí, como no.
—Disculpen la espera. El compañero tiene que llamar para comprobar los datos.
En aquella època, la informàtica, els mòbils, Internet, tot això era ciència ficció encara.

—No pasa nada. No tenemos prisa.
—¿Recién casados?
—Buen observador. La boda fue este mismo abril.
—A pues, felicidades.
—Muchas gracias.
—¿Y ya habrán hecho el viaje de novios no?
—Sí, todavía estamos asimilando la experiencia (ordenando fotos, regalos...) ha sido fantástico.
—Muy bien. Y ¿dónde han estado?
—En París. Hemos estado más de veinte días en París.
—(Arronsant el morro) ¿París? ¿En Francia?
—Sí. Ha sido una experiencia fantàstica. París es una ciudad maravillosa. Veinte días y nos ha sabido a poco.
—No digo que no... París... sí, claro... Pero ¡qué manía tienen las parejas jóvenes de irse de viaje al extranjero! con la de cosas bonitas que hay en España...
—Sí, España tiene cosas muy bonitas también...
—¡Caramba si las tiene! Hay que visitar más España. España tiene unos paisajes tan variados, tantas cosas diferentes que no te la puedes acabar en toda una vida. En Espanya, por ejemplo, hay los mejores...
I aquí va es va inaugurar una conferència de més de deu minuts sobre les meravelles d’Espanya que la gent es perd per la fal·lera papanatista de voler sortir a l’estranger.
...¡y muchas cosas más! Y ustedes van y viajan a Paris por su luna de miel...
—De verdad que lo siento...
—(adonant-se que s’ha passat de la ratlla) ... no sí está bien, seguro que Paris también tiene que ser muy bonito...
El company torna amb la documentació.
...¡Ah! Ya está aquí el compañero con los papeles. Parece que todo está en regla. Tomen y disculpen las molestias.
—No pasa nada. Gracias. Adiós, buenas tardes.
—Buenas tardes...
El cotxe arrenca. La imatge dels guàrdia civils s’empetiteix al retrovisor.
...
—¡Y no olviden de visitar Españaaaaaa...!

4 comentaris:

Galionar ha dit...

Molt bons, els diàlegs amb els nanos. Efectivament, la visió del món des del seu punt de vista tomba d'esquena els adults, que no sempre entenem les seves aplastants raons...
I bé, l'episodi de la parella de la guàrdia civil sembla tan real com la vida mateixa. Actualment, amb la crisi, aquest comentari es torna a sentir força: "Per què hem de sortir a fora, si per aquí hi ha coses tan maques?" Però bé, la intencionalitat no és pas ni de bon tros la mateixa.
Una abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

No dic broma Galionar quan menciono que els diàlegs són autèntics. Reproduits i adaptats, això sí, però basats en altres de reals. No he inventat res d'important! Aquí mèrit en tinc ben poc. El té la realitat, no jo. Puc avançar que he estat protagonista o espectador de gairebé tots ells. Només donaré una pista: jo no era ni el nen de cinc anys ni el guàrdia civil.

I els nanos que dius, des de la seva visió, capten coses que se'ns escapen i no tenen cap problema a disparar comentaris que un adult reprimiria.

Sobre el que comentes del guàrdia civil ja és això. I sí, ja ho sé, compartim el tema de fons de que potser podria haver-se estalviat caure en la temptació d'expectorar un publireportatge patriòtic improvizat. Malgrat això, tampoc me'l voldria carregar del tot, pobre. A l'home li sabia greu que passés una cosa en la que en fons tenia la seva part de raó, una raó molt diferent (però també carregada de ídem) esgrimida per les famílies en temps de crisi, però raó al capdavall (en el seu cass vist des de l'hipanocentrisme, no des del catalanocentrisme, comme il faut, of course).

Gràcies per la visita!

Neus ha dit...

Algún diàleg d´aquests crec que havem tingut alguna vegada ben a prop, estàn molt bé. M´agradat a mi la iaia, les coses que tindràn que sentir, i mira que ho intenten amb bona cara. Una abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Sí, Neus, els nens són imprevisibles. No tenen cap vergonya en parlar de l'únic punt de vista amb que veuen el món (la infinitut de coses interessants que té Londres ovviades del tot, en favor d'aquell restaurant!). Ara, els adults no som tan lluny en el nostre tancament, la nostra obcecació, tampoc. Aprenem a disimular-ho, només. I no sempre!

Gràcies per la visita.