diumenge, 2 de novembre de 2008

Pluja, vent i canvi de pis

La combinació del carregament de caixes de cartró, plenes de llibres i rampoines de tota mena, amb una pluja que sembla que t'hagi de esclafar, literalment, contra el terra, dona una sensació d'indefensió i abandonament com poques. No dic que sigui una cosa totalment negativa. Però la sensació hi és.
Això sí: un vent inconcebible, el mar que s’hi rebota, empipadíssim, i el virat grisós que agafa tot el que és abastable per la vista —que et fa sentir com si talment fossis dins d'una pel·lícula en blanc i negre—, tensa la corda romàntica fins a uns límits que no sé si la vena aorta del mateix Gustavo Adolfo Béquer podria suportar.
Desitjaria molt més portar una càmera que tantes caixes i conduir un cotxe prestat, la veritat.

diumenge, 21 de setembre de 2008

El cementieri de Liège, any 2006 (fotos)












L'any 2.006, la meva amiga Elisabeth i jo vam ajudar a fer una trasllat de pis a l'Alain. Aquest és un amic comú que, després de donar tombs per el nostre país des que era una criatura, se'n tornava a la seva ciutat natal, Liège, a Bèlgica.
Aquell viatge, d'entrada feixuc, va representar una experiència memorable. L'Alain ens va mostrar una cara oculta d'una ciutat que en altres temps s'alçava com un dels puntals industrials d'Europa. Ara, però, s'ensorra. El cementiri del barri del meu amic, com la resta de la vila, també. Fascinat per una sensació d'abandonament col·lectiu com pocs cops he tingut, vaig fer aquestes fotos. Em sentia alhora afectat i frívol. No sé si vaig ser un inconscient, un immoral.
La mort dóna molt de si. Sempre et fa guanyar punts de molt profund si en parles. Et fa quedar bé. Com que tots hem de morir, has de ser molt idiota per no aconseguir que la gent se senti una mica menys sola, tot fent passar la medecina de la notícia amb una mica menys d’amargor.
I hom s’ajuda a un mateix, de pas.
O ho intenta.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Comentari a l'entrada d'El quadern gris del dia 14 de setembre de 1918 (II) Novel·la o dietari?

Estimats Antoni i Helena Bonals:
La vostra és una discussió complicada perquè gira al voltant del sentit mateix de les paraules. Els termes que empreu, encara que hi ha qui s’ha pres la molèstia de fer-ne una classificació sistematitzada i, per això, estudiada als centres educatius i seguida per les diverses corrents crítiques (suposo) estan sempre, en última instància, a expenses de com cadascú entén el significat de cada mot, i per fins a on cadascú entén les distintes classificacions literàries que hi ha (i que, no ens enganyem, s’estan constantment revisant). I això que no parlem ni de gèneres! Aquí s’arriben a generar discussions tan impossibles d’acabar com la de que algú digui “jo, que detesto les històries de guerra, adoro ‘Sense novetat al front’, perquè no és, de fet, una novel·la de guerra, sinó una història que ens parla de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat, la traïció, bla, bla,bla...” a un amant de les històries d’aquest gènere i, aquest darrer, no sàpiga no es pugui aguantar per a rebatre’l tot dient-li que totes les grans històries de guerra no són només això, sinó també “històries de que parlen de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat...”
No sé si El quadern Gris podria agafar-se com una novel·la, sincerament —potser sí!—
ni tampoc em barallaria amb qui defensés que és poesia (i no només per l’experiment sorprenent que va fer Vidalica fa uns dies). El quadern gris és ple de texts que tenen més poesia que molts poemes composats amb voluntat de tal, motiu que donarà per a uns de dir “però això no vol dir que sigui poesia” i per als altres “això fa d’El quadern gris, tot i la màscara de la prosa, una dels cims de la poesia catalana”. També narra una història personal que comença el 1918 i acaba el 1919, en un moment en que el protagonista-observador deixarà definitivament l’època d’estudiant, per a iniciar una etapa nova de la seva vida; que té fins i tot el seu què de presentació, nus i desenllaç —per més difuminada que la trama estigui, a través de records i anades i vingudes del món exterior a l’interior— i ens trobaríem amb argumentacions —amb arguments acadèmics validíssims!—, per a defensar dues postures contraries sobre els límits del que cal considerar novel·la. Jo, per part meva no tindria cap inconvenient a concedir que aquesta obra és tot això i, a més, ciència ficció, si ho preferiu. Del que no hi ha cap dubte, ho sento molt, Helena, és de que és un dietari. Un dietari arreglat, maquillat, manipulat, si es vol, però dietari al capdavall. Potser hi ha moltes mentides o personatges inventats, però la major part dels principals, dels que marquen una continuïtat, són reals, i els fets, també. No sabem fins a quin punt els seus diàlegs no són manipulacions del propi autor, així com no sabem fins a quin punt el Sòcrates que parla a través de Plató ha estat mai, de debò, Sòcrates (per cert, són teatre o no els diàlegs platònics? Déu meu, no vull encetar aquesta discussió, ara!) i sí sabem en canvi que algun dels fets ocorregueren, però en dates diferents (hi ha aquí gent molt més informada que jo, que té controladíssimes aquestes fallades de memòria, intencionades o no, del mestre). El dietari és real per quan, molt més que pel subtítol (perdona Antoni, en això discrepo de tu: una novel·la es pot titular de moltes maneres i que hi posi “un dietari” no seria, al meu parer, una prova definitiva) existeix en la seva forma primigènia, en paper —de fet és, literalment, un quadern gris!—, amb els escrits a mà i que els senyors de Xarxa de mots ens han anat mostrat amablement a través de les fotos i enllaços, escampats al llarg de la publicació del bloQG i que, a més, fou publicat en versió facsímil ja fa un temps. Encara podríem dir que aquests arguments tampoc podrien ser res si no fos per la prova definitiva: des de tot un bon grapat d’experts, fins a coneixedors directes d’en Pla, que parlarien amb infinita més propietat que qui escriu això, es refereixen a aquest text com a dietari. Si tots menteixen a l’hora, a manera de complot informatiu, ja seria una altra qüestió, de fet —ara que hi penso— força divertida perquè ara mateix estaria fent el préssec a tutiplén.
Resumint el meu raonament: penso que l’afirmació de sí El quadern Gris és un dietari no hauria de ser objectiu de discussió perquè, amb tot el que s’ha dit, ho és, mentre que la de que sigui una novel·la és discutible, en el sentit de que és pot argumentar fins a l’infinit defensant-la o atacant-la. Vull dir, que, si volem, podem discutir que El quadern Gris és o no un dietari, però llavors crec que correm el perill de ficar-nos dins el territori de l’Einstein o Sherlock Holmes , més que no en el de les definicions literàries i fins a on comencen i acaben els seus límits, discussió si que crec la de si és una novel·la o no, admet. I jo, posats a admetre, admeto que el que sigui que coi és El quadern gris no m’importa gaire i sí que veig que aquí hi ha dos comentaristes del bloQG que, cadascun a la seva manera, els agrada molt.
Jo, que he llegit encara molt menys que l’Antoni i que l’Helena Bonals, és el que penso i és possible que pixi fora de test, però no, em sap greu, per aquesta mancança lectora. Si de cas, ho serà perquè la meva lucidesa està entelada i no me’n he adonat.
Bona tarda a tothom.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Comentari a l'entrada del bloc del Quadern Gris del dia 14 de setembre del 1918

Avui, a l’exquisit bloc sobre el Quadern Gris que porta Xarxa de mots —del qual en sóc un addicte públic, quina pena d’home!— hi ha una entrada monumental http://elquaderngris.cat/blog/?p=654 , com a mínim en mida: ni més ni menys que trenta quatre pàgines. Déu ni do! Jo ja sabia que algun dia havia de venir; el que passa és que porto molt malament els comptes i me l’he trobat de sobte, amb els mariners dispersos, el vaixell varat al port i jo encara avaluant els danys del casc de l’anterior combat. Sí, ja ho sé que encara han de venir uns quants cuirassats de tonatge similar al futur, però ja tindrem temps de veure que en fem el dia que m’ataquin. De moment, aquest m’ha arribat mentre tenia tota la tripulació de permís, escampada per tota l’illa, intoxicada amb els líquids més corrosius i ajaçada amb senyoretes d’afecte negociable. Jo no m’hi perdo per aquests racons que només em farien mal: l’almirall ha de mantenir-se sempre seré. Però l’atac s’ha complicat no poc gràcies a que una frase més o menys afortunada que vaig deixar anar fa temps, i que ha estat emprada per un dels més actius membres recents. Davant d’això, per més que a la meva moral li vingués la dèria de competir amb la del més rectilini membre d’una comunitat mormona estricta, jo sol no puc contraatacar; em cal la tropa. I ara, que ja la tinc tota quadrada al pont del vaixell —més descamisada que no pas voldria— ja em veig en cor de veure, com mínim, reparo les desfetes produïdes de proa a popa, que això ja sembla un formatge suïs. Començarem amb una mica de pràctica d’espiritisme amb la barra d’adreçar-me al propi autor.
Admiradíssim Josep:
M’agradaria que m’expliquessis com t’ho has fet aquest darrer mes per a escriure un promig (no ho he comptat, eh) d’una entrada cada dos o tres dies i, de vegades, fent fins i tot una tacada de quatre o cinc de seguides per jorn? I avui, una amb trenta quatre pàgines! Déu meu, aquesta incontinència de ploma només la podria comparar a la de la metralleta d’en Segarra o, si ens posem una mica més bèsties, a la de l’inefable Marcial Lafuente Estefania, encara que l’home s’ho feia com podia amb un Colt 45.
No sé ni per on començar, cohibit com estic pel debat entre l’Antoni i Helena Bonals, el primer amb el seu enciclopèdic coneixement d’en Pla i la segona amb un contundent i ple d’intenció —però exquisit— atac que li clava per estribor, amb l’agravant d’emprar un torpede que vaig fabricar jo mateix per a un altre tipus de nau molt diferent. Tot i el molt que m’honra l’ús de la meva frase, i que el que diu l’Helena és meditable, estic d’acord amb l’Antoni en que no sembla ben bé el mateix tipus d’entrada. En aquesta hi ha, sobretot a la primera part, un partit entre la descripció i la opinió guanyat per tres a zero a favor de la primera (i les opinions em semblen comentaris/resum agudíssims, plens de bon humor), tota una vanguàrdia que ja parla del tipus d’exèrcit de reserva que té en Pla amagat a les seves casernes. En la segona, un cop ja clavat el traç dels personatges i l’escenari, l’atacant passa a un diàleg-discurs molt en l’estil dels que en Gori i companyia es disparaven els uns als altres al cafè. Fins aquí, doncs, des del punt merament estilístic, crec que l’Antoni té raó quan diu que manté l’estil general del Quadern. Tot i això, hi trobo alguna feblesa, cosa gens estranya en una matraca tan llarga. És gairebé impropi que alguna bala no vagi a l’estratosfera (Pla, afortunadament, és humà, no en Lucky Luke). Per exemple, reconec que, tot i que a mi m’agrada més la primera part, merament descriptiva i especulativa (la casa dels Colomines; el xoc entre Roca i Colomines sobre la “arqueologia” gironina; el retrat del botiguer, sort de cub de caldo reconcentrat del senyor Esteve russilonyià —ho diria així un d’aquells senyors de la semiòtica aquella?—, cert tipus que tots hem conegut i que ja ha pràcticament desaparegut de certes parts de la nostra geografia, etc.), hi ha algun paràgraf a on s’hi acumulen potser massa adverbis acabats en “ment” i una lleugera –només lleugera— vagància a cercar mots una mica més precisos en la descripció, amb un pelet més reciclatges del normal del catàleg de la casa. De tota manera, si el fragment s’ha escrit de debò en un dia, s’entén que no es poden cargolar tantes cigarretes a la recerca de l’adverbi o l’adjectiu. Pobre Pla, també cal cuidar la salut! (i a veure qui és tant maco de fer una cosa semblant, encara que després hi dediqui un temps a reescriure-ho). A la segona part, la cosa ja se m’ha fet una miiica massa llarga, sobretot al final, tot i sense arribar —per a mi, ep!— a la ben argumentada decepció, o comparació amb el text del 23 de desembre, que ha fet la punyent amiga Helena. Com diu l’Antoni, potser és una qüestió de gustos o, potser, és que hi ha dies en que els lectors tenim l’atenció lectora més alta que altres.
Tot plegat ens ensenya molt de les percepcions de cadascú i fins i tot les nostres pròpies sobre com ens agrada o no un text, depèn el dia o l’etapa de vida que tenim. Quan penso en la feina del crític professional, m’esgarrifo de la responsabilitat que ha de sentir, oprimint-li el pit. Imagineu-vos el pensant: “ostres, avui ,que m’he barallat amb els nens, amb la sogra, que hisenda em vol crucificar, que el que vull és llegir una cosa que no em faci pensar o,millor encara, no llegir res, i haig de valorar aquest totxo...” Podem ser tot el sarcàstics que vulguem sobre el fet que més d’un d’aquests senyors, aquest tipus de coses ni se les plantegen i que tiren pel dret, molt més preocupats per a cercar un lloc a l’star sistem del gremi que no a fer una valoració argumentada amb l’ajut de referents amb sentit. Però professionals de debò n’hi ha a tot arreu i és per a aquells a qui adreço el meu sospir i la alegria que tinc de ser simplement un bocamoll de bloc i escriptor de modestes biografies de “Grandes personajes”, al qual se’l segueix o se li fa una botifarra gimnàstica i musculada.
Què tingueu molt bon dia, especialment, avui, a l’Antoni i a l’Helena Bonals.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Elogi dels correctors d'estil i un fragment d'una entrevista a Terenci Moix sobre el tema




A les editorials hi ha uns professionals, els anomenat correctors, o correctors d’estil, que vetllen perquè l'obra final publicada estigui escrita correctament, sense faltes d’ortografia, amb una gramàtica perfecte i el lèxic adient. Com que sempre hi cap la possibilitat que l’autor hagi emprat alguna incorrecció expressament —per una qüestió d’estil, per la presència d'un personatge que s’expressa de certa manera, perquè apareix un ofici, tècnica o element desconegut pel corrector...— o, simplement, perquè pot passar que ell, també, s’equivoqui, l’escriptor rep una primera prova per fer una repassada final. De tant en tant, hi ha texts que van i venen d’un cantó a l’altre un munt de cops, pim pam! com al ping-pong, a la recerca de l’enteniment perdut. Tot depèn de l’editorial, els diners que s’hi juguen o de molts altres factors. Sigui quin sigui el cas, mai no hi ha prou ulls per descobrir aquella maleïda errada que, per més que s’examini fins a la indigestió, de tant en tant s’escola a la primera edició, tot fent pam-i-pipa a tothom.

Tot això que he comentat no suposa cap novetat per a cap editorial, autor i fins i tot lector habitual. Forma part del procés de la industria editorial, com la comprovació d’un nou vehicle per a la industria de l’automòbil. Per aquesta banda, doncs, cap misteri ni cap novetat sabuda o intuïda com a lògica per tothom.

En la meva modesta i agradabilíssima experiència editorial, he pogut experimentar la correcció dels meus textos i, a la vista del profit que tant els llibres com jo mateix n’hem anat traient, haig de dir que n’estic encantadíssim. És més, me n'orgulleixo d'afirmar que el meu corrector és el meu mestre.

El meu català no és tot el bo que voldria —si arriba a regular ja seria molt: pateixo de les mateixes impureses que molta gent de la meva generació—, però el meu castellà encara tremola més. Com diria la meva amiga Eli, al meu castellà “li manca coloquialitat”; va tirant; enganya als patates totals, sí, però no cola: sempre hi ha un racó o un altre que es nota que qui escriu no és un senyor de Segòvia. A mi, que encara m’hi sento com un intrús estafador enmig d’aquest sidral, em sorprèn de veure que cometo força menys errades de les que m’esperava. D’entrada, això em provoca una il·lusió —els maliciosos digueu-li miratge— tremenda i m'arrisco a caure en el perill de creure que algun dia potser sí que prendré un cafè amb Gustavo Adolfo Béquer. Després, però, m'adono d’errors de redacció de criatura de primària, de badades monumentals i de més catalanades de les que sospitava —així com en català de castellanades, en anglès d’ambdues, etc. I el que podria acabar sent un constant repicar al pit, tot sospirant i dient “Senyor quina creu...”, suposa, al capdavall, un exercici d’aprenentatge utilíssim. Després del darrer llibre, no me’n vaig poder estar i li vaig escriure un mail a l’editor perquè, si us plau, li donés les gràcies al meu misteriós corrector; que li comuniqués, sense cap protocol, que jo el considerava el meu mestre. De debò insisteixo que no és un acte raspallatiu i prou, sinó de justícia pura. Tan de bo jo tingués el meu corrector personal a la butxaca i m’anés polint aquelles juntures que grinyolen a totes les bestieses que dic i escric...

Més d'una alabances que va a parar a certs escriptors potser hauria d’anar directament al seu corrector. Aquesta gent fa una feina fantàstica. En ells recau la responsabilitat de que els nens tinguin llibres de text acuradament redactats, i aprenguin les seves llengües com cal; que els llibres tècnics deixin ben clar que el que s’ha de tallar és el cable vermell i no el blau —de manera que ens podem estalviar petar pels aires mentre mirem de desactivar una bomba, per exemple— i que la narrativa i la poesia vagi creant llengua/es. Els correctors són uns herois silents, que s’han d’empassar més d’una pedra i mirar de fer que texts inintel·ligibles siguin entenedors.

Sembla que en Josep Pla era un exemple d’escriptor agraït amb el seu corrector (llegiu els comentari del senyor Ramon Torrents http://elquaderngris.cat/blog/?p=478#comment-5050 ). Aquest notícia m’ha plagut molt, ha fet que la simpatia que tenia pel personatge encara hagi augmentat uns quants punts. Ara resulta que en Pla, el gran wanker segons més d’un indocumentat , sabia donar les gràcies a qui tocava i al Cèsar el que és del Cèsar. Bravo! N’hi ha d’altres, però, que sembla que no. Jo no dic que no sigui bo alimentar una mica l’ego —sobretot si la pròpia autoestima penja d’un fil— però hi ha qui es passa i fan desfilar la seva trituradora per damunt el pobre anònim professor que ha hagut de fer mans i mànigues per esmenar tant incompreses obres mestres com obscuritats perfectament negligibles.

A manera de contrast amb l’agraïment d’en Pla, no puc evitar de pensar en una entrevista a Terenci Moix que vaig llegir ja fa temps al llibre Preguntar no és ofendre, un recull d’entrevistes fetes entre els anys 1968 i el 1974. L’he buscat, l’he trobat i aquí sota copio el fragment on l'escriptor posa de volta i mitja els seus correctors. No pretenc desprestigiar en Terenci Moix. Com a argument no s'aguantaria per demagògic. A més, a les entrevistes, el preguntat respon com pot, depèn el moment, el mal o bon dia que tingui. La manipulació de l’entrevistador és impossible d’avaluar. El talent de Terenci com a escriptor, i fins i tot la seva vàlua personal, no es pot valorar per un detall tan insignificant i lateral. M’interessa, però, el testimoni de certa actitud. L’entrevista existeix. En aquest cas, després de tot, va ser revisada fins a cert punt pel propi interessat. Potser sí que els correctors amb qui va topar eren tan impresentables com ell afirma, però el to que fa servir el trobo, sincerament, molt prepotent i ploramiques. És clar, ell és l’artista maltractat per la “incompetència” dels professionals de l’editorial i aquests, ja se sap, són uns no-ningú als quals difícilment cap entrevistador seriós els posarà un micròfon davant els nassos.

L’entrevista la va realitzar Carlos Isasi. Va aparèixer amb el títol de L’Art de la narrativa i va ser llegida als alumnes de la Universitat d’Erlangen.

Aquí teniu el fragment esmentat:


L’ART DE LA NARRATIVA DE TERENCI MOIX


“CI—S’ha parlat molt de la seva negligència estilística que apareix dissimulada per la intervenció del corrector d’estil. ¿Què hi ha de cert, en tot això?”

“TM—Una estupidesa com qualsevol altra. Alguns correctors es volen declarar amos i senyors de la creació d’altri, la qual cosa jo no acceptaré ni toleraré mai. Naturalment, hi havia un temps que em calia un senyor que em corregís les faltes ortogràfiques, perquè jo el català el vaig aprendre molt tard (de fet, quan vaig guanyar el Victor Català encara estava estudiant català). Ara bé, jo només tolero que em corregeixin les faltes ortogràfiques (les quals, de tota manera, ja no faig; veurem si en troba alguna en aquesta resposta), i sempre he demanat que em donin la llibertat d’equivocar-me en les altres qüestions, ja que sóc jo qui s’ha de responsabilitzar de la meva obra, i no pas, posem per cas, el pobre senyor Artells, que al cel sigui. (Encara l’any 74, quan vaig estar a Mèxic, els socis de l’Orfeó Català em demanaven si l’havia matat jo, l’Artells, a causa d’aquell famós article. Incidents a part, sobretot el fet que es morís poc temps després de ficar-me jo amb ell, em mereix tots els respectes, naturalment.) Bé, com li deia, a mi alguns correctors me n’han fet de grosses i madures. Per exemple, quan a Alfaguara, l’any 67, m’anaven a publicar una novel·la que es deia Sadístic, Esperpèntic, àdhuc Metafísic, que després es va carregar la censura, el corrector em va subratllar la paraula “monestir copte” dient que aquesta paraula, en català, no existia. En una altra part del llibre, el protagonista, deixat anar per la seva obsessió (era un masturbador llibresc, un antecedent claríssim d’Oliveri) feia una llista d’autors que l’obsessionaven i jo obrava per un sistema de juxtaposició; és a dir, cada dues o tres ratlles, es repetia el nom d’algun dels autors, però a mida que anava avançant la llista es tornava a repetir, multiplicat, Melville, Dostoievski, Flaubert, Flaubert, Flaubert, Shakespeare...). L’intel·ligentíssim corrector es va dedicar a esborrar els noms repetits i, quan arribava a Henry James, que en un determinat es repetia cinc vegades per tal de donar a entendre objectivament la seva incidència sobre el protagonista, el corrector es va permetre una anotació conyívola: “Deu ser molt important, aquest, que surt tantes vegades”. Com pot veure jo no descuro l’estil, sinó que els correctors d’estil no en tenen gens: s’han perdut en la gramàtica; I això em semblaria perfectament correcte si no es dediquessin a esmenar l’estil. ¿Vol un altre exemple? A les Onades... jo volia transmetre el caràcter esnob del personatge a través de la prosa i, en un determinat moment, feia que construís la seva frase a la manera francesa: “Comme il est beau” quedava escrit “Com n’és de bonic”. Jo m’hi vaig discutir i li vaig dir que, si arribat a la pàgina 60, no s’havia adonat que el meu personatge havia de dir “Com és bonic” era que no havia entès res ni del personatge ni de la novel·la. I jo em pregunto: ¿es pot corregir un autor sense entendre’l? Je me’n doute.”


Bé, a mida que anava transcrivint el text me n'adonava que tenia encara més tela de la que recordava. No cal afegir-hi res més. S'explica per si mateix. És una llàstima que el senyor Moix no se'n recordi de cap exemple a on sigui ell el que quedi en ridícul, tot i que, parlant d'aquest tipus de temes, n'hauria estat capaç? Què cadascú faci les seves pròpies especulacions. Si vol.

dijous, 21 d’agost de 2008

La petjada de Rusiñol a Sitges, segons Josep Pla

Josep Pla fotografiat per Francesc Català Roca

Diumenge passat vaig tenir la sort de fer una visita a la sempre agradable —i estimada— ciutat de Tarragona, en companyia de la meva dona i la Daria, una jove i educadíssima amiga seva de Nova Zelanda, que hem tingut convidada a casa uns quants dies. L'estada a la històrica vila fou, pel meu gust, massa curta però intensa. Em podria allargar moltíssim parlant del que hi veiérem i de la inevitable quantitat d'anècdotes i pensaments que passen o venen quan hom surt de la rutina. De tota manera, m’esforçaré en no dispersar-me del motiu principal que m’ha empès a escriure aquestes ratlles, el qual té a veure amb un text que he republicat recentment, en aquest mateix bloc, sobre l'efecte d'en Rusiñol sobre la vila de Sitges.
Com anava dient, mentre passejàvem per l’antiga ciutat imperial, ens trobarem, entre moltes altres coses, amb la sorpresa de que al peu de la catedral, i escampat pels carrers que l’envolten, hi havia un mercat de vell. Sempre m'ha estat molts difícil escapar als cants de sirena que les andròmines que hi ha a aquesta mena de llocs exerceixen en la meva voluntat. Gràcies a que la meva dona és sempre tan comprensiva en aquestes febleses de l'esperit, m’encoratjà a adquirir la fantàstica —ja tot un clàssic—"Guia de Catalunya" escrita per Josep Pla, amb fotografies de Francesc Català Roca i que, tot i que la Caixa la donava com a regal, mai va formar part dels llibres que els meus pares tenien a casa a la rebotida prestatgeria dels volums obsequiats per aquesta institució. Sense aquest llibre, la catalana llar materna sempre m'havia semblat un xic incompleta, sincerament. Ara, per un insignificant euro, tenia la possibilitat d'esmenar una taca que, per salvar l'honor familiar, sempre havia mantingut en silenci.
Un cop la famosa guia fou en el meu poder, vaig fer, abans que res, el que qualsevol català normalment constituït faria en aital cas: obrir-la per l’índex i furgar amb curiositat a veure que deia l’autor del Quadern Gris sobre la pròpia població, Sitges en el meu cas. Ves, que original. El que hi vaig trobar no em va decebre en absolut. Malgrat tot el que ha plogut d’ençà en Pla en deixés constància literària, i en Roca gràfica (el llibre és una edició del 1971) moltes de les coses que hi vaig llegir m’han fet pensar. No és que m’hagi esborrat els dubtes que ja vaig exposar al seu dia, però sí que m’ha emocionat la bellíssima manera en com tots els meus arguments són refutats. Gens de demagògia i un molt de contrast fet amb coneixement de causa i, per acabar-ho d’adobar, unes referències al meu admirat Josep Maria Espinàs que també són per a sucar-hi pa. Hi ha algun detall estrany del qual m’agradaria comprovar-ne l’exactitud —realment és repintaven els ribets blaus per festa major?— i que no encara no puc rebatre o recolzar per manca de prou coneixements d’història local (fet, que no per estès, no sigui vergonyós) i un excés de repetició del mot “població”, que contrasta d’una manera xocant amb l’exuberància de lèxic i d’imatges que el mestre empordanès acostuma a gastar i dels quals, com no, se’n troben mostres elegantíssimes al llarg de tot el text.
Tot seguit miraré de transcriure tot el capítol dedicat a la Blanca Subur. Deixo per a una altra entrada un comentari més extens sobre la obra en general, de la qual només avançaré que pot perfectament passar per l’equivalent nostrat a la “Descripció de Grècia” de Paussànies, tot salvant les distàncies temporals i d’estil, entre d’altres.
Desitjo que ho gaudiu i en tragueu les vostres pròpies conclusions:

El vell Sitges des del cel

SITGES

Per Josep Pla

Quan les costes del Garraf s’acaben, amb satisfacció del viatger, apareix una petita platja anomenada de Sant Sebastià, amb una ermita i un cementiri a sobre. Després d’aquesta platja, veiem sobre el litoral un accident rocallós, d’una alçaria discretíssima —tot, a Sitges, hi és discret—, sobre el qual s’aixecà antigament el castell de Sitges i que constitueix avui el baluard o, si voleu, la Punta de Sitges. Aquest accident ha estat providencial, perquè, em sembla, ha esta la causa de la fortuna de la població; Rossinyol s’enamorà, inicialment, d’aquest baluard o Punta. Llavors s’hi aixecaven unes edificacions pobres i unes mines. La població tenia tendència a créixer cap a la Ribera. Però, a pesar d’ésser un lloc desavinent, tenia una gran visualitat, perquè s’hi aixecava una esvelta i blanca església, que formava, davant el platjar que s’iniciava al seus peus, una vertical gairebé irresistible. Així, doncs, la punta es convertí en l’ametlla de Sitges, una ametlla que fatalment havia de fructificar, perquè és d’una gran bellesa. De manera que avui la població pot ésser contemplada d’esquena —des de la platja de Sant Sebastià — o de cara—des de la Platja d’Or i la Ribera. L’esquena n’explica la geografia; la cara, l’encant i la bellesa.
Com tot allò que té un sentit, el Sitges d’avui és una creació de la voluntat humana —de moltes voluntats humanes. El promotor més antic i més eficaç fou Rossinyol (1) i el doctor Benaprès el seu profeta. El poder de mobilització humana que tingué el jove Rossinyol fou enorme. Però Rossinyol tingué la sort d’ésser, en el pla de la política local, comprés i apreciat, cosa singular en aquest país. El doctor Benaprés, que ha estat el gran alcalde de Sitges, fou una de les persones que més el comprengueren. Rossinyol i Benaprès i tota la ingent quantitat dels seus nombrosíssims amics crearen el Sitges actual, i sobretot l’esperit de la localitat, que no té precedent en aquesta terra: un esperit d’iniciativa, de progrés, de millorament, de benestar i de riquesa. I així va caminant, un any darrera l’altre, la població de Sitges.
Els qui coneguérem la punta a principis de la segona dècada del segle, avui no la coneixem. Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen; el completa la cèlebre col·lecció de miniatures de vaixells i altres objectes de marineria que foren propietat d’Emerencià Roig i Raventós i que el seu germà, el metge i literat doctor Josep Roig i Raventós, regalà a la població. Darrerament ha estat enriquit per la magnífica Col·lecció Pérez Rosales. El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. Completa l’interès museístic de la població el Museu Romàntic, basat en el casal que l’any 1793 es feu bastir Manuel Llopis i Ribera al carrer Sant Gaudenci, cantonada amb el de Sant Josep, i que el seu descendent, Manuel Llopis de Casades, deixà a la població. En aquesta casa, hom ha procurat mantenir-hi l’ambient propi del senyoriu vuitcentista: a un excel·lent mobiliari, s’hi afegeixen les pintures murals que executà durant la guerra anomenada de la Independència el pintor Pau Rigalt, que treballà també a Vilanova amb gran encert.
Del Baluard, sobre la Ribera, s’allarga en tota la seva extensió la platja de Sitges, que s’anomena Platja d’Or, per seguir les modes imposades pel turisme. Quan a la segona dècada del segle anàvem, amb els amb els meus amics Joaquim Sunyer i Josep maria Junoy, a beure un got de malvasia a la deliciosa ermita del Vinyet, la Ribera era molt menys urbanitzada que en l’actualitat i les vinyes dominaven totalment el paisatge de ponent. En l’actualitat, des de Maricel i Terramar, el Passeig de la Ribera s’allarga en una extensió de més de dos quilòmetres. A la seva cara marítima, s’hi arrestellen els xalets, els establiments de begudes i menjars, els banys, els hotels, una piscina, per a anar a parar a l’important camp de golf. En els seus inicis, el Passeig presenta el monument dedicat al Greco, erigit, per iniciativa de Rossinyol, per subscripció pública. En un moment determinat, aquesta avinguda quedà separada de la mar per un pas elevat, una construcció de fa mig segle, d’aquells temps de les primeres carreres automobilístiques del país —el circuit del Baix Penedès. També ens els recorda l’autòdrom de Terramar, situat en el terme de Ribes, amb una abandonada pista de ciment de dos quilòmetres de perímetre, pista inaugurada per l’octubre de l’any 1923. Sitges creix. Està destinat a créixer perquè és una població amb esperit. En un futur molt més curt que el temps transcorregut de l’arribada de Rossinyol a la població, la seva volumetria serà enorme.
Sitges és una platja internacional, cosmopolita, oberta, amb més de setanta anys d’estiueig civilitzat i que cultiva la hibernació amb molt bons auspicis. Tot això sembla que havia d’ésser fatal per als seus encants tradicionals i per a les delícies de la seva població primigènia. Això no obstant, l’observació de Josep Maria Espinàs és exacta quan afirma que Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.
La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.
Apart de la seva festa major —per Sant Bartomeu—, que és una de les més típiques del país i durant la qual, per engalanar la població, emblanquinen les cases amb una franja blava de base, i la ciutadania fa un esforç per a fer atractiva la vila, unint a través del contrast del cosmopolitisme de la platja amb el tradicionalisme popular; a part de la festa major, el gran dia de Sitges és la festivitat del Corpus, amb l’ornament dels carrers, que projecta sobre la població una imponent gentada. Per aquestes engires s’ha vingut celebrant la anomenada Exposició Nacional de Clavells, amb més de tres mil testos de cultivadors aficionats. Cal recordar, també, els cursets universitaris d’estiu que hi ha donat per a estrangers, que li han proporcionat molt de prestigi. I, en el terreny de l’art popular, només cal fer esment de la Moixiganga, que és, sense cap dubte, una de les més originals i dramàtiques danses del barroquisme català.
Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.

(1) És molt curiós que en Pla catalanitzi “Rusiñol”, cognom, a la seva vegada, probablement castellanitzat alguna generació abans del naixement del gran artista (o això és el que jo, així, sense més documentació, pressuposo. Caldria investigar més per a fer una conjetura com cal, és clar)

dijous, 14 d’agost de 2008

Santiago Rusiñol: salvador o destructor de Sitges?


Ha estat en Santiago Rusiñol el salvador o el destructor de la nostra vila?
Probablement, preguntat així, d'una manera tan maximalista, exigint el blanc o el negre, ni una cosa ni l'altre. L'impacte que la seva petja deixà a Sitges és del tot innegable i no serà cap bestiesa afirmar que aquest fet representa un kilòmetre zero local sense retorn en tota regla. Però d'aquí a dir que totes les conseqüències han estat bones, ja ho considero més discutible. I no només des del punt de vista més conservador, aferrat a una nostàlgia carrinclona del "ai, llavors si que eren bons temps", sinó des d'altres maneres d’entendre el progrés. En Santiago Rusiñol, és tingut per tot aspirant a “sitgetà de bé” com l’heroi indiscutible de la creació del Sitges artístic, revolucionari, d’horitzó ambiciós, d’alenada fonda, cosmopolita.
Però, abans de continuar, qui era aquest senyor?


Santiago Rusiñol, tot un cas d’home

En Rusiñol fou al seu temps el que ara en diríem un artista total, un creador que ho tocà tot, encara que excel·lí principalment en la pintura i en la literatura. La seva forta personalitat —sovint més que la seva obra— el feren molt popular a la seva època. La crítica ha viscut amb ell un constant estira i arronsa sobre quina ha estat la seva autèntica aportació a les dues disciplines que conreà amb més avidesa. Mentre els uns en destaquen el seu talent natural, d’altres n’ataquen el seu conservadorisme enfront les vanguàrdies amb les quals hagué de coexistir. Essent ell mateix, en certa manera, un vanguardista, mai va pair les gosadies de les generacions més joves, les quals titllava d’autèntiques preses de pel amb el seu sarcasme feridor. Tampoc cap dels avanços científics de l’era el motivaren per a una altra cosa que per a la desaprovació més radical (sense anar més lluny, odiava el cinema).

D'entrada, jo confesso sense embuts que a mi em sembla un geni que fa de mal comparar, tot i que potser una mica malaguanyat per la manca d’enfocament que ell mateix tenia sobre les seves pròpies possibilitats. Crec que és una figura molt més gran pel que podria haver estat que pel que va ser; un tipus lucidíssim, avançat i retrògrad —tot a la vegada, d’acord— al seu temps; un ser excepcional com poques vegades se’n donen. De tota manera, és impossible mirar d’entendre algú que no s’ha conegut més que per referències literàries, xafarderies populars, i que arrossega llegendes inflades que distorsionaran per sempre qualsevol aproximació seria que se’n vulgui fer. De les moltes coses que s’han dit sobre que ell és i ha estat, jo coincideixo força amb el que escrigué en Josep Pla.

En la cosa que tothom acostuma a estar-hi més o menys d’acord és en que en Rusiñol era, pel damunt de tot, un personatge molt contradictori, apassionadament contradictori. Els pensaments que deixà escrits són una barreja explosiva del més desolador escepticisme i un idealisme quasi romàntic. S’hi entreveu, també, un exhibicionista impúdic i alhora un preservador malaltís de la seva privacitat. Pel damunt de tot, però, hi trobem un artista realista, un observador amb un nas esmoladíssim, infal·lible, per a radiografiar l’ésser humà i el seu entorn, amb tota la misèria, grandesa i mediocre èpica quotidiana que duu a sobre, amb un rastreig sorrudament local i, per això, perfectament transplantable allà on sigui. És una llàstima que la lluita interior que devien de patir el seu extremíssim pudor amb la seva insultant —a rampells— fatxenderia fessin que de vegades fos llarg amb les pretensions i massa curt d’ambició unes altres. Sovint sembla com si usés el recurs del costumisme per a dissimular la seva grandesa inherent, com si li fes por dir-la tan grossa com podria —potser em passaria si digués que si li hagués vingut de gust, hauria pogut escombrar en Nietzsche d’una bufada, tot i que ganes no me’n falten— mentre d’altres, no pot dissimular una necessitat de ser “més gran” i es posa vestits que li pengen per tot arreu. Però quan està seré, quan s’adona que el que té davant l’ull és el centre de la diana —aquell punt precís a on s’hi troba la superfície i la profunditat exactes—, i té el valor de prémer el gallet, el tret fa un mal que cou de per vida, aquí i a la Xina (en l’improbable cas que algú l'hagués traduït al xinès, és clar).


El descobridor arriba a la Terra Promesa

Ma mare em comentà —em fa mandra d’anar-ho a comprovar-ho, investigant qui sap quins espessos escrits, ho sento— que quan en Rusiñol arribà a Sitges, topà amb un amable vilatà a qui preguntà per una fonda o algun lloc a on reposar. El bon veí l’acompanyà mentre, amb una cortesia digne d’un majordom anglès, aprofità per a fer-li d’improvisat cicerone. Sembla que a en Rusiñol quedà molt impressionat amb que aquell senzill indígena, enlloc de les indicacions esquerpes que n’esperava —atenent als seus propis i lògics prejudicis sobre la legítima desconfiança d’una pagesia assotada per tota mena d’abusos forasters—, el rebés amb una cordialitat i voluntat d’ajut impensades. Sembla ser també —sempre seguint el fonament històric a prova de bombes de la narració de ma mare— que aquell desvagat li feu veure la llum –digueu-li visions— fins al punt de declarar que a un poble a on et rebien d’aquesta manera bé havia de ser especial. I fou així que decidí d’instal·lar-s’hi. I també fou així com, des llavors, el poble patiria tota una sèrie de canvis irreversibles que el transformarien tant que no el reconeixeria ni la mare que el va parir.

Aquests canvis, de moment, no foren prou visibles, és clar. Calgué un cert temps per a que la bèstia anés agafant el caire tan monstruós dels darrers temps.



El que vingué després és història coneguda, anecdotari carregat de pintoresquisme, llegenda i fets fàcilment comprovables si un visita la mòmia eterna que ha esdevingut el Racó de la Calma, amb els seus dos museus i tota la —d’altra banda, deliciosa— faramalla escampada per aquí i per allà: el pati blau, l’estàtua d'El Greco, etc. Totes aquestes baluernes són el que en resta com a ruïna incòlume de la primera onada d’artistes i bohemis de casa bona que, a manera d’inaugural gota freda, acabaren per endur-se pel davant tota una manera de viure que, segle rere segle, així com un bon vi que es pren tot el temps del món per a madurar, havien fet de Sitges un poblet harmònic. Tot i que no puc evitar que m’assaltin les sempre nefastes i autodestructives tendències nostàlgiques, tampoc crec en l’ideal del temps passat i no hi ha cap motiu per a dubtar de que el Sitges de llavors no estigués fet de gent tan susceptible de convertir-se en un grapat de mala bèsties —abusadors de la seva vila per quatre rals—, com ho són molts dels que ara hi vivim. Però sí que probablement és cert que aquelles onadetes de pobladors, sedimentades amb paciència al llarg de més de dos mil·lennis, acostumats a un pols seré i llarg amb la natura, sabien, ni que fos per mena, com s’havia de fer per viure amb saviesa: tot i les moltes guerres, abusos exteriors i altres trasbalsos, ja feia moltes centúries que la cosa s'havia estabilitzat força, per tant, la solvència d’aquells antics pobladors és força contrastada.

A l’arribada de Rusiñol el poble vivia, doncs, en una sort d’equilibri econòmic prou digerible, fet d’una cullerada de pesca, una altra de pagesia i un petit bri —adequat per a les necessitats del moment— de comerç hostaler, comprensible si tenim en compte que Sitges era el darrer poble amb cara i ulls que hi havia abans de creuar les terribles Costes de Garraf , en direcció a la gran, distant, Barcelona.

El pare del senyor Esteve era, com la major part dels artistes, un capriciós extremat i Sitges devia de representar-li una barreja de caprici i d’amor de per vida. El que es segur és que Sitges es convertí amb gust en aquella dona agraïda, que ha tingut la sort que el príncep més bell l’ha destaqui per damunt les altres i que, de llavors ençà, no ha viscut per a una altra cosa que per omplir d’honor la memòria del seu salvador. Però ja tenia Sitges totes aquelles qualitats que la feien mereixedora de ser descoberta i posada a la llum d’una manera tan exagerada? I, per sobre de tot... calia? No ho sé, però que cadascú surti al carrer i en tregui les seves pròpies conseqüències.


Sitges, la fashion victim

Forçant una mica la vista, caminant una mica a les palpentes, m’arrisco a dir que una mica sí. Sitges, per la seva posició geogràfica i paisatgística potser sí que estava condemnada a ser, tard o aviat, una fashion victim. A més, amb aquest món cada vegada més interconnectat, el seu cas no podia ser de cap manera aïllat, ni passar desapercebuda, tard o aviat, a l’ull de l’il·luminat de torn: la vila canviaria com havia de canviar tot l’entorn, tot el món en pes. Aquest planeta que s’anava empetitint a una velocitat tres segles enrere impensables, no podia trigar gaire a endur-se pel davant la innocent virginitat de la vila de les cases blanques amb ribets blau marí al peu.

Si la d’en Rusiñol no fou la primera pedra que es plantà per a aquest canvi, sí que fou la més sonada. El mestre modernista exercí sobre la vila el mateix efecte que produiria en Pigmalió en la seva víctima illetrada. La transformació de “l’honest” i senzill tros de vila que després es transformà en l’espaterrant Racó de la Calma n’és un dels exemples més violents: aquelles casetes, sàviament analfabetes, quedaren, després del pas del vendaval rusiñolià, empolainades en aquesta sort de palaus extravagants, que tant de rendiment turístic després han donat... i que tant m'agraden, ho admeto. Acusar a en Rusiñol de la massiva onada de vulgaritat que després ens ofegà als anys seixanta, setanta i etcèteres del segle XX ja seria abusar una mica massa de les possibilitats manipuladores del nostre home. Però, només que hi rasquéssim una mica, si algun mastegot s’escapés cap a ell, culpant-lo, ni que sigui una mica per aquesta degeneració col·lectiva recent, jo tampoc mouria un dit per defensar-lo.

Sitges és el que és i ja no té remei. S’han acumulat, com a tot arreu —això no és patrimoni exclusiu seu— més convulsions que susciten nostàlgies i oblits en els darrers cent anys que en els dos mil anteriors. Pretendre que una part important de la població —majoritàriament composta de nouvinguts de les més variades capacitats depredadores, tant culturals com econòmiques— tingui una vaga idea del que va representar la figura de Rusiñol per al nostre poble, és una tasca tan quimèrica com pretendre que els cambrers no et mirin amb cara de policia dolent d’interrogatori quan els hi demanes quelcom de tan exòtic com “un cafè llarg”, o no et portin un “café con leche, por que me pareció que era esto lo que me había pedido” (excusa al·lucinat perquè “llarg” és més a prop de “largo” que el coi de “llet”).


Rusiñol i el seu llegat és un gran orgull pels sitgetans de pro, els de Retiro o de Prado, els que saben de que va la Festa Major, els que rondinen per la paternitat del xató, tot plegat coses que deixen absolutament fred a un percentatge aclaparador d’aquells que són aquí perquè “s’hi viu més tranquil que a Barcelona” (o “here the sun and the people is nicer than in London”, tan és) tots ells ben parapetats a les seves mansions o en el seu coi de pub, o els altres, de més desgraciats, pobres, a ser espremuts pels seus caps i, en posar-se malalts miren com poden d’entendre quins avantatges es poden treure del servei sanitari —més aviat limitat— de la vila.

Hi ha la sensació (no entre aquests darrers que he esmentat, que no saben ni de que parlo) de que hi ha un més enllà en el temps, una era abans de Rusiñol, una època realment fosca i mediocre. El cofundador dels Quatre Gats apareix enmig nostre com el messies transformador que resplendeix a l'horitzó sitgetà, com si ens hagués tret de les tenebres de l'anonimat universal on ens consumíem. Què la transformació hi fou, ja he dit que estic d’acord en que és evident. Però que fou bona també he dit que en tinc alguns dubtes. Més aviat sospito que sense proposar-s'ho —no crec que en Rusiñol, pobret, fos tan maquiavèl·lic— en lloc d'això, o barrejat amb això, com una força que, des de llavors, burxa del poble en dues direccions oposades, més aviat va aplanar el camí per a tota la colla de bèsties que vingueren darrera i distorsionaren la raó de ser natural d’aquest poble i acabéssim, entre tots, convertint-lo en l’apoteosi d’allò que els anglesos en diuen self-consciousness, o autoconsciència, decadent i putrefacta.

Quan miro el nostre estimat poble des d’aquest perspectiva, sento enveja de Vilanova, ciutat amb una actualitat molt més conforme al que fou destinada en ser fundada, una vila que ha tingut una evolució, tot el caòtica i desgavellada que vulgueu, però més natural. Tot i això, després d’aquest moment de debilitat admirativa pels nostres simpàtics veïns, si em pregunten que què prefereixo, jo sempre diré que Sitges, aquesta bogeria repugnant i fascinant; mirall plusquamperfet del “quiero y no puedo”. Una passada total de poble, tu.

La resposta a la pregunta “gràcies, senyor Rusiñol?” mereix ser meditada mentre passegem pel quiet claustre d’un monestir de clausura de las hermanitas descalzas.

(Publicat previament el 26 de gener del 2008)

diumenge, 27 de juliol de 2008

Presentació del projecte Ictineu 3



Un assumpte en el qual encara hi ha molta feina a fer


En general acostumem a tenir un coneixement sobre les possibilitats de la ciència i fins allà a on ha arribat i a on no, en el millor dels casos, erroni, desenfocat. Ens embadalim davant innovacions molt discutibles, només en la seva aparença, i passem de llarg, amb indiferència, davant les  fonamentals de debò. No cal posar exemples estrictament científics per a entendre el per què d’aquesta paradoxa. Qualsevol professional —de aqualsevol l'àrea— sap de feines que produeixen un gran efecte, tot i ser el resultat d’un esforç rutinari, mentre d’altres, molt més creatives i laborioses, passen desapercebudes i les seves virtuts tingudes com a quelcom sobreentès.
Hem vist tots plegats massa pel·lícules de ciència ficció. Giravoltem dins un tornado de meravelles tecnològiques que fa poc ni ens plantejàvem l’existència. En front d’aquest panorama enganyós, la nostra capacitat de sorpresa es troba narcotitzada. No en tenim tota la culpa: amb les facilitats que se'ns posen a l’abast, l’ajut de la tecnologia actual i el suport suposadament incondicional dels governs, costa poc pensar que ara ja es pot fer tot, que això de posar-se a inventar és bufar i fer ampolles. Res més lluny de la realitat. A la ciència encara li resta molt de camí a recórrer. Davant seu s'estén un vastíssim paisatge inexplorat i la manca de recursos per enfrontar els reptes que se li presenten amb un mínim de dignitat resulta, en llocs com al nostre país, espaordidora, de misèria.
Els esperits innovadors han d’afegir-hi el sobre-esforç de lluitar començant de zero. Les eines disponibles en l'actualitat superen de molt les dels seus avantpassats —això és evident— però són molt cares i sempre insuficients si a aquests emprenedors no els mou un entusiasme a prova de bomba i un idealisme impermeable a la indiferència d'un públic no sempre disposat a entendre els beneficis reals que rebrà —quan no s'hi oposarà, manipulats per la demagògia dels ignorants de bona fe— i d'un poder preocupat per damunt de tot per mantenir-se.
Malgrat l’amarga solitud inherent que comporta haver escollit aquest camí, investigadors idealistes, disposats a donar la vida pel bé comú —pocs, val a dir—, per sort, encara n'hi ha. Per natura, la societat, així, d’entrada, margina i ridiculitza al pioner i el seu projecte. Però en el cas que aquest, després de deixar-hi la pell, amb el plus d’haver  lluitat per desempallegar-se dels pals a les rodes que se li hauran anat posant pel camí, triomfi, tothom s’apropia de l’èxit. Llavors, l’autor i el seu equip es veuen convertits en herois locals, nacionals o el que més convingui.
El pioner ha de prendre consciència d'aquesta reacció causa-efecte inevitable. La solitud més absoluta romandrà com a única companyia fins al dia del seu triomf, si aquest mai arriba.


Un antecedent il·lustre, però massa poc conegut

El fet que volem parlar és un exemple perfecte de tot el que s’ha dit fins ara. Fa tot just 149 anys que un boig fantàstic, un visionari, un entusiasta que no pensava en una altra cosa que en fer el bé a la societat, va construir l’Ictineo 1 i, cinc anys més tard, l’Ictineo 2, els primers submarins totalment reeixits de la història. En Narcís Monturiol (1819-1885), il·luminat lluminós fill de Figueres, s'ha guanyat el dret de destacar com un dels catalans als qui amb més justícia li escau l’adjectiu d’universal, consideració no sempre prou publicitada per culpa de la desídia històrica de tots plegats.
La seva bigarrada biografia, però, no s’atura en aquesta magnífica invenció. Proveït d’una energia inesgotable i d’un esperit humanitari desbordant, va ser un revolucionari de cap a peus, en tots els sentits de la paraula. Es va comprometre fins al moll de l’os en tasques polítiques i de servei anticipades al seu temps, ara tingudes com a cavalls de batalla bàsics per tots els partits polítics i associacions socials normals, com la denuncià del masclisme, la violència, el racisme i tot tipus de desigualtats i injustícies. Potser algunes de les seves propostes escoraven cap un idealisme que ara resulta fàcil titllar d’ingenu i delirant, com la promoció de la utòpica ciutat d’Icària, en plena Califòrnia, però les seves intencions sempre emanaven d’una netedat exemplar.


En la seva vessant d’inventor —apart dels submarins va idear tota mena d’objectes pensats a fer la vida més agradable— Monturiol va haver de lluitar contra la maquinària esclerotitzada d’un estat conservador, gens amant de la innovació, embrutit i egoista. Gràcies a una perseverança invencible, va aconseguir el finançament per a la seva aventura més famosa. Malgrat el resultat espectacular dels seus esforços, l’empresa va esdevenir un fracàs a mitges en no haver-hi continuïtat per manca de beneficis econòmics immediats.
Monturiol no va ser el primer a intentar la creació d’un vehicle submarí i, de fet, a alguns dels seus predecessors els va mancar molt poc per reeixir. Cal afegir, però, que tots ells van acabar fracassant, la major part de les vegades de manera tràgica. Per contra, els dos Ictineus van resultar un èxit rotund a tots nivells. Entre els dos submarins es van arribar a fer més de seixanta immersions a profunditats de gairebé trenta metres —algunes de més de vuit hores— sense cap accident ni cap tripulant ferit amb el més mínim mal. En aquestes immersions el submarins no tan sols van mostrar la seva seguretat sinó també una maniobrabilitat i autonomia gairebé comparables als models actuals.
Les nombroses innovacions aportades per Monturiol i el seu equip van ser de gran valor per als inventors futurs. A nivell de treball, cal destacar la decisió de comptar amb un grup d’especialistes per resoldre problemes específics. Així es va acabar amb la fins llavors romàntica idea de l’inventor únic i genial, que tant sovint havia complicat els bons resultats de molts projectes. A nivell tècnic i científic cal remarcar la invenció dels doble casc, amb el qual s’evitava l’esclafament per la pressió del mar; la generació d’oxigen artificial per mitjans químics; un disseny aquadinàmic inspirat directament en la forma dels peixos —d’aquí el nom Ictineo, del mot ΙΧΘΥΣ, llegit “ichtes” o “ektees”, peix en grec—, o la construcció del primer motor de combustió química, entre moltes altres.
A més, va tenir la generositat d’abocar tots els seus coneixements sobre el tema en el llibre Tratado de la navegación submarina, publicat postumament, el1891. Aquesta manual complet va ser llegit amb avidesa per tots els inventors de submarins posteriors, fet admès pel propi Isaac Peral —admirador declarat del català— pels alemanys i americans, encara que no tant pels francesos. Tots ells van haver de reconèixer que en Monturiol s'havia avançat trenta o quaranta anys al seu temps i que si hagués pogut accedir a la tecnologia i materials posteriors el seu submarí hauria estat més ràpid. La velocitat dels Ictineus no passava d’un sol nus (uns dos quilòmetres) una xifra no gaire espectacular, certament, però que tampoc s’allunya tant de l'assolida per molts submarins científics actuals.
El final de la gesta de Monturiol no podia ser més trista: abandonat, arruïnat i oblidat per tothom, excepte pel cercle privat de parents, amics i les autoritats de la seva vila natal —que sempre el va reconèixer com a fill predilecte, tot cal dir-ho—, el seu nom restà eclipsat per totes les invencions i noms del següent segle. Per sort, darrerament s’ha fet una tasca de recuperació del seu nom, amb l'edició d'alguns llibres i els els primers estudis seriosos sobre la seva vida i obra. Semblaria com si, per fi, s’estigués començant a treure el nom de Monturiol de l’ombra i ubicar-lo al lloc que li pertoca. De tota manera, aquesta tasca no es fa sola. Una recuperació d’aquest tipus no acostuma a caure del cel. La major part dels qui s’esforcen a difondre aquest patrimoni són institucions privades, mogudes molt més per l’idealisme i que, només després d'ensangonar-se els nusos dels punys picant portes, aconsegueixen, molt de tant en tant, algun ajut de l’administració. Aquí, per ser justs, hem de dir que la catalana no sempre ha gaudit dels diners mínims imprescindibles.


La presentació de Terrassa

Una d’aquestes institucions és l’Associació Ictineu, fundada el 2002 pels joves Pere Forès i Carme Parareda, dedicada a preservar i difondre la figura de l'inventor figuerenc. Alhora és, també, una petita empresa que somnia amb construir el primer submarí científic de casa nostra.
D’en Monturiol, de l’associació i de molt més se’n va parlar la tarda del 20 de maig del 2008 a l’Auditori de La Caixa de Terrassa, a la ciutat que li dona nom, en la presentació oficial del projecte per a la construcció del submarí Ictineu 3. Durant una hora i mitja, molt amena, els incansables Pere i Carme van parlar abastament del com i el per què del submarí i van respondre a les preguntes del públic. Els acompanyava el senyor Josep Garriga, president de l’Associació d’Innovadors Narcís Monturiol, encarregat de presentar i moderar l’acte amb una murrieria deliciosa, i el senyor Roger Marcet, director del Museu Marítim de Barcelona.
Durant tota l’estona vaig sentir la sensació de compartir un moment històric. M’imaginava dins una bombolla que havia fet un salt de 150 anys enrere per a reviure un moment semblant. De fet, molts dels ingredients tenien, objectivament, molt punts en comú.
La convocatòria no va ser massiva —la sala es va omplir més o menys fins a la meitat— però hi s'hi respirava caliu. Per desgràcia, hi vaig a trobar a faltar gent jove, malgrat que alguna parella havia vingut amb el seus nens, un dels quals es va arriscar a participar a la roda de preguntes final. Els ponents estaven situats en una llarga taula, disposada amb un micròfon per membre, i a on hi havia, també, dues maquetes de submarins. Damunt els seus caps hi havia una gran pantalla per a projectar imatges—animacions 3D, fotos fixes i pel·lícules, disparades per la Carme i el Pere des d’un portàtil— i completar la informació parlada.

El senyor Garriga va iniciar l’acte amb força puntualitat. Al llarg de la seva intervenció va presentar als companys de taula i l’objectiu principal de la reunió: l’estat actual del projecte Ictineu 3. També va informar que el 2009 serà l’any Monturiol, per celebrar l’efemèride de l’estrena en públic de l’Ictineo 1, i va anunciar la preparació de diverses activitats de divulgació al respecte.
Tot seguit va prendre la paraula el senyor Marcet, qui va compartir amb nosaltres l’engrescadora nova que el Museu Marítim de Barcelona cediria una part de les seves instal·lacions per als treballs paral·lels de, per una banda, la construcció de l’Ictineu 3, i per l’altra, de la reconstrucció d’un vaixell del segle XVI, les restes del qual es van trobar a les aigües del port de Barcelona fa cinc anys. Va especificar que han calgut quatre anys per finalitzar les tasques de restauració d’aquesta nau, les fustes de la qual han estat sotmeses a un meticulosos banys per a dessalinitzar-les, i uns tractaments a base d’unes ceres especials per reforçar-les. Se’m fa impossible no pensar amb al vaixell del segle XIV trobat, fa a penes uns dies, al mateix lloc. Amb aquesta bellíssima idea s’enllaçaria passat i futur amb una cinta invisible, en perfecta simbiosi. El cercle de simbolismes es tanca amb fermall si tenim en compte que el Museu marítim s’erigeix damunt el mateix edifici de les antigues drassanes de Barcelona, des de la llunyana època medieval, i que en Monturiol tenia La Navegación Submarina, la seva companyia, al mateix port de Barcelona.
Al llarg de la intervenció dels dos cavallers, a la pantalla s’hi podia visionar un bucle d’animació en 3D que mostrava un dels submarins representats en una de les maquetes de la taula, des de tots els angles. Més tard va quedar clar que de moment es tractava del primer prototip.
Poc després, va venir el torn de la Carme i el Pere, els autèntics artífexs d’aquesta aventura fantàstica. La Carme em va semblar una dona forta, dinàmica, d’ulls incisius, penetrants i alhora amables. El seu estil no era gens ostentós però tampoc anodí. Per la seva banda, en la primera impressió visual que vaig tenir del Pere se'm barrejava Gustavo Adolfo Béquer i Chico Marx tot i que, ni de lluny, desprèn l’extrema feblesa malaltissa del primer ni el cinisme agressiu del segon. La carme i en Pere posseeixen la tranquil·la mirada dels qui han sortit de la caverna de Plató però que, un cop han descobert la realitat amb el seu propis ulls, saben carregar-se de paciència i humilitat per convèncer als qui ens hi hem quedat a dins que el que prenem per real no són sinó ombres.
D’aquest moment ençà, les imatges de la pantalla van anar il·lustrant tot el que s’anava dient, en tot moment.


Una breu història dels submarins

En Pere i la Carme van engegar un recorregut clar i concís per tots els objectius del projecte parlant del mar, l’element que ocupa la major part de la superfície del nostre planeta. Ens van recordar que els oceans tenen una profunditat mitja d’uns 4000 metres i que només un 3% del seu fons sobrepassa els 6000. Van repassar breument la història de les immersions submarines, des d’Alexandre el Magne, fa més de 2300 anys enrere; David Bushnell i el seu Turtle; Robert Fulton i el seu submarí a vela, o l’alemany William Bauer —entre d’altres—, fins arribar a l’estrella de la nit, en Narcís Monturiol, el primer a assolir l’objectiu amb un triomf absolut. Aquest darrer, tot i l’absència física, va exercir tota la nit d’invisible cinquè ponent de la taula.
En el poc temps disponible van aconseguir desplegar una panoràmica força exhaustiva sobre les aportacions del figuerenc. De tant en tant, el senyor Roger no se’n podia estar d'esmentar, amb el seu sentit de l’humor, la faceta humanitària i política del personatge, com la defensa del feminisme, tan avançada al seu temps, a revistes com La Madre de Família. En Pere i la Carme van posar el dit a la llaga, en comparar el tractament que es va atorgar a cert inventor americà al seu país amb el que ha rebut Monturiol a casa seva. A aquell se’l convertí en heroi nacional absolut, quan el seu submarí va suposar un fracàs estrepitós en el qual hi va morir tota la tripulació al seu primer i únic intent, mentre el nostre pioner va ser trepitjat, oblidat pels seus contemporanis i, més tard, intencionadament silenciat. Es va mencionar Isaac Peral, figura emprada —sense que el pobre home ho hagués demanat— amb maledicència en contra de l’inventor de l’Ictineo per certs sectors del nacionalisme espanyol més obtús i ranci. Cal dir, en honor al cartaginès, que ell també va patir en vida un injust menyspreu per part de la ignorància del poble i de qui el governava.
En arribar al segle XX, es va fer un recorregut pels primers submarins produïts a escala industrial —tots ells per a us militar—, a França, Alemanya, Estats Units i a d’altres països avançats i com va caler esperar fins al 1948 per a botar el Batiscaf, el primer submarí de gran profunditat creat per a fins científics.


Una situació vergonyosa

En ple segle XXI, el club dels submarins de gran profunditat és una élite molt més restringida del que pel·lícules com Titanic podrien fer-nos suposar. A tot el món, hi ha en total només quatre d'aquests aparells capaços de baixar més avall dels 6000 metres de profunditat, vuit a 2000, disset a 1000, trenta-un a 200 i setanta-un a 100. França, aquí al costat, és un dels pocs països que pot ventar-se de tenir-ne com a mínim un en totes les categories. Dins aquest restringit grup s’hi troben, és clar, alguns dels països més industrialitzats però també d’altres, com Hondures, amb una economia molt més precària. A la Mediterrània, només Grècia en disposa d’un d’alta profunditat i Itàlia un de mitja. Ni Espanya, ni Portugal —ni Catalunya, és clar— en tenim cap.
D’aparells submarins n’hi ha de molts tipus: científics, de rescat, de treball, de lleure, turístics, robots submarins i fins i tot uns objectes anomenats guiders, que fan una indispensable feina de mesura de les corrents.
I és aquí quan ens van començar a preparar per a la joia de la presentació.


L’Ictineu 3

En Pere, enginyer naval, tenia la dèria ja des de petit de navegar amb el seu propi vaixell per aquests móns de Déu. Tan aviat va poder, va remoure cel i terra per aconseguir els diners necessaris per dissenyar i construir, amb l’ajut d’alguns amics, el Solstici, la seva primera nau.
Amb una petita tripulació va iniciar l’aventura de creuar l’Atlàntic. El viatge va durar quatre anys, del 1997 al 2002. Probablement n’hi hauria prou amb aquesta gesta per a posar l’apel·latiu d’herois als dos promotors de l’Ictineu 3. Al llarg de la conferència, però, no va caler que ningú mencionés com influí l’experiència en la vida de tots els participants del viatge: amb un mínim d’imaginació i sensibilitat, la profunditat de la petjada espiritual resultava evident.
Va ser a Hondures a on se’ls va encendre l’espurna de l’Ictineu 3. A un port d’aquest país centreamericà van topar amb un submarí científic capaç de fer immersions de gran fondària. Què hi feia en aquell lloc un submarí de tecnologia pròpia, mentre Catalunya, pàtria de l’home que els inventà, no se n’ha construït cap en 150 anys?
En tornar a casa, en Pere i la Carme van posar en marxa l’Associació Ictineu, dedicda en cos i ànima a la promoció de la figura de Narcís Monturiol i al disseny i construcció del primer submarí científic català —com ja hem dit al principi—, el qual batejarien com a Ictineu3, en honor als seus històrics antecessors.
Si bé al començament hi havia l'ambició que el model pogués baixar fins als 2000 metres, el sempre complicat tema del finançament va obligar a centrar-se en una idea molt més realista, i la profunditat d’immersió es va haver d’escurçar una mica.
El prototip final tindria quatre metres i mig de llarg, i un diàmetre d'un metre setanta d’ample. El volum seria de tres metres cúbics, amb capacitat per a dos tripulants —necessàriament ben avinguts— asseguts en front un immens finestral circular d'un metre vint de diàmetre, que els arribaria pràcticament des dels peus fins al cap. El pes total seria d'unes cinc tones, amb els llasts de seguretat inclosos. La profunditat d'immersió de seguretat màxima seria de 1200 metres, encara que hauria de poder arribar als 1440 sense cap problema, en cas d'emergència. La profunditat de col·lapse romandria en els 2078 metres. El vehicle comptaria, a més a més, amb dos braços robòtics, eina bàsica per a recollir mostres del fons marí, i d'altres aparells també vitals com ROV'S, sensors, sonars, multi-beam, sidescan, CTDSD 204, sonda multi-paramètrica, unitat d'enllaç, sensor de gas, sensor de radioactivitat, turpidesa, fluorescència, entre moltes d'altres conceptes i artefactes que em veig incapaç de desxifrar.
Per a assegurar el transport del submarí amb seguretat i independència, caldria la construcció d'una nau amb prou força i autonomia. Els membres de la fundació han ideat un catamarà, també de disseny propi, per a aquest fi.


La necessitat d’un submarí científic

Per què ens cal un submarí d'aquest tipus? Per a un bon nombre motius que, en un país mediterrani com el nostre, s'haurien de valorar com a necessitats bàsiques.
Per a l’arqueologia submarina:
S’ha planejat que prop d'un 22% de l’ús de l'Ictineu 3 sigui destinat a l’arqueologia. Hi ha dues maneres bàsiques de realitzar aquest tipus de tasques: bé o malament. Amb l'ajut de submarins científics que permetin acostar-se als pesis i a d'altres objectes naufragats, etiquetar, classificar i prendre cura de les troballes, per a poder decidir en cada cas quin ha de ser el sistema menys lesiu per a l'extracció dels objectes descoberts, normalment molt delicats, seria la bona. Tirar pel dret, anar per feina, emprar aspiradors xucladors que aconsegueixen una extracció massiva, indiscriminada, més propera a l’espoliació i a la pirateria marina, seria la dolenta. Aquest tipus d'extraccions pel broc gros, per desgràcia massa esteses, en la que priva la quantitat per damunt la qualitat, fan un mal irreparable en peces que són úniques.
Per ajudar a resoldre desastres ecològics:
Aquí no es parlà tan sols dels més coneguts i espectaculars, com els vessaments de petroli —que també— sinó de la quantitat de deixalles, en alguns casos inconcebible com, per exemple, vehicles automòbils. S’ha calculat que cada any es vessen unes 6.400.000 de tones a l'any de brossa al fons de les costes catalanes. La xifra, aviat dita, és esgarrifosa.
Per a treballs submarins de tot tipus:
Com, per exemple, la recerca de petroli o d'altres fons d'energia naturals, i exploracions purament científiques: el 90% dels volcans actius que hi ha al nostre planeta són al fons del mar i hi ha ecosistemes que amb prou feines són coneguts. D’altra banda, s’està fent cada vegada més urgent l’avaluació de totes les possibilitats per a la construcció de ciutats submarines. En Pere puntualitzà aquí, amb un joc de paraules, que si l'ésser humà ha de cercar algun espai alternatiu per a viure-hi, no ho farà al "planeta Mart sinó al planeta Mar".
Altres activitats possibles serien la filmació submarina, important tant per a la divulgació i acostament dels coneixements sobre el fons marí i la sensibilització del públic, com per a tenir material de consulta gràfic per als científics; la oceanografia submarina; el control d'espècies protegides; la carta geològica —decep que en ple segle XXI hi hagi encara tant per fer en totes aquestes matèries!— i, finalment, la inevitable explotació turística, un peatge lamentable del que sembla que hom no pot escapar. Crec que aquest és el tipus d'activitat que ens podríem permetre si disposéssim d'una flota de submarins científics excedent, però que fa olor a crim quan només n'hi haurà un —o cap, com passa ara— amb la quantitat de feina urgent, vital, que hi ha per fer als altres apartats esmentats.
En la recerca per Internet que vaig fer per a la informació addicional, vaig trobar un article sobre la presentació del mateix Ictineu 3 a la recent fira Galàctica, de Vilanova i la Geltrú. L'autor havia quedat impressionat pel projecte i desitjava que Vilanova, amb un port força competitiu, ajudés a finançar el projecte i fer per manera d'acollir el submarí com a inquilí permanent. El que fins aquí semblava un somni molt interessant i enraonat es malmet totalment en el moment que l'autor passà a defensar una tesi, al meu parer, equivocada, amb un punt de misèria, una perversió de la idea inicial. Em sap greu de dir-li a aquest senyor —des de l'afecte de la discrepància dialogada— que crec que no ha entès res. L'home comença a parlar dels beneficis turístics que una nau així podria reportar a Vilanova. Després passa a criticar les poques places turístiques de la vila respecte a la seva veïna Sitges i acaba amb un retret a les autoritats locals per la seva curtesa de mires per desaprofitar aquest potencial.
A veure si ens entenem: Si el que es pretén és treure'n un rendiment purament turístic de la tecnologia dels submarins, hi ha els busos-submarí que fan el fet de sobres. De debò l'autor creu que cal segrestar per a aquesta activitat un objecte tan valuós com aquest? Bé, no continuo perquè si no m'embalo.
I fins aquí arribà la conferència pròpiament dita.


Preguntar és ofendre?

El torn de preguntes va ser força intens i va recordar, en alguns moments, a l'interrogatori en el qual les autoritats militars i científiques del Ministerio de Defensa espanyol van sotmetre Monturiol en la presentació del seu primer Ictineo, a Alacant. Aquesta similitud, en aquest cas, enlloc de suposar un record desagradable, em va augmentar la sensació de reviure una història mítica. A més, les qüestions plantejades van permetre l'aclariment d'alguns punts importants que restaven una xic obscurs.
La primera va ser, directament, que per què només un submarí? per què no començar ja, d’entrada, amb una producció industrial?
Per descomptat, aquest era el somni dels mateixos impulsors del projecte i el que de debò caldria en una zona marítima tan rica en tots els sentits com la nostra. Però la realitat, en aquest país —i en molts d’altres— ensenya que aquests projectes tant arriscats pateixen totes les traves del món abans no es fan realitat. La sola recerca del finançament d’aquest submarí ha estat una lluita titànica, esgotadora i altament decebedora. En Pere i la Carme es van mostrar molt educats en no maleir els ossos de tots els qui podrien haver-ho posat més fàcil però que per desídia, ignorància, mala fe o el que sigui, han fet just el contrari. En tot cas, l’eloqüència de les seves mirades ho deia tot.
Cal agrair al segon preguntador de la nit —talment semblava algú molt entès en el tema— que posés una mica contra les cordes als membres de la fundació, en dubtar de la idoneïtat d’alguns dels materials escollits, especialment el metacrilat enlloc del policarbonat, per a la immensa pantalla frontal i el casquet. En Pere va recordar que ell també, en la seva opinió com a enginyer naval, havia compartit aquest neguit, sense entendre el per què de l’ús d’aquest material aparentment inferior en resistència i visibilitat. Però els especialistes que havia contactat per al projecte l’havien convençut que, en aquest cas, les coses no eren exactament així. Com havia fet el mateix Monturiol, en Pere entén que és impossible que una persona sola sàpiga de tot i que no hi ha res com la humilitat davant dels coneixements de qui en sap més. Sense aprofundir en detalls més tècnics, tots els assistents vam quedar convençuts que la tasca que s’està realitzant amb l’Ictineu 3 és veritablement seriosa, fins i tot els qui com jo tenim la capacitat de l’enteniment tècnic molt migrat. Les diferències lingüístiques entre fluorescència i fosforescència, què representa una cúpula tornejada, el segellament a pressió, i d’altres detalls dels quals no en vaig prendre nota, se’m barregen dins la minvada memòria.
Un altre assistent va inquirir sobre l’energia motora de l’aparell. Gràcies a això, ens ens vam assabentar de que el motor elèctric de l’Ictineu 3 anirà amb unes bateries que li permetran una autonomia de 25 quilòmetres.
Un quart es va interessar per saber si l’Ictineu 3 seria un submarí més, subsidiari de tot el que ja belluguen per sota les profunditats marines. Ens vam alegrar molt en saber que les novetats són molt importants. D’entrada quedà clar que els submarins que ara hi ha ja tenen els seus anyets i van amb tecnologia dels anys 80. No cal ser una llumenera per a entendre que el que es pot fer avui dia en aquest terreny, és d’una superioritat aclaparadora, comparat amb el que hi havia a la dècada del simpàtic tecnopop. A més, ara hi ha Internet. Tota consulta, tot contacte amb els principals experts del món en cada especialitat és automàtica, eficaç, baratíssima. Algunes qüestions que llavors representaven un esforç feixuguíssim —l’abaratiment dels costos, la selecció dels col·laboradors i materials més idonis, la precisió en resultats de tot tipus— tenen ara una resposta infinitament més ràpida i resolutiva.
Apart de la inevitable millora dels materials, tecnologia informàtica i mecànica, l’aportació més clara i espectacular rau en el disseny de la cúpula frontal. Aquest fantàstic finestral d’un metre vint de diàmetre deixa en no res les ridícules finestretes de tots els models que ara circulen, les quals obliguen els ocupants a barallar-se a cops de colze si volen veure alguna cosa. La sensació que tindran els dos ocupants, asseguts dins l’Ictineu 3, amb pràcticament tota una paret del submarí transparent davant seu, serà la de com si poguessin tocar els peixos amb la mà.
Gràcies a la pregunta d’un nen molt eixerit vaig poder apuntar les dimensions de l’aparell: se m’havien passat quan les havien mencionat abans.
Un altre cavaller es va interessar pel tema específic de la propulsió i la immersió. Se’ns va informar llavors que per a l’Ictineu 3 —com per a qualsevol altre submarí— s’ha tingut en compte que el seu pes total ha d'equivaler a l’aigua desplaçada pel seu cos; que la velocitat d’immersió serà d’uns seixanta metres per minut, amb una suau frenada en arribar al fons, i que per retornar-lo a la superfície hi haurà una bomba elèctrica que, en cas de fallada, tindrà un sistema de seguretat de bombejat manual.
I, finalment, per acabar, va intervenir un vell expert submarinista, presentat pel senyor Garriga com a autèntic mite vivent del tema, batedor diversos rècords mundials d’immersió. Aquesta dada, com tantes d’altres, jo la ignorava del tot. L’heroi subaquàtic va tocar un tema que tots teníem al cap però que ningú havia gosat encara mencionar: la seguretat i quines condicions haurien de tenir els tripulants de l’Ictineu 3.
Les qualitats dels tripulants es podrien resumir en dues: no patir claustrofòbia i tenir un aparell reproductor a prova de puntades de peu. Per a la resta, qualsevol persona normal podria entrar-hi: la composició de l'aire i la pressió atmosfèrica es mantindran constants i exactes a les de l’exterior, sigui quina sigui la profunditat.
Sobre el tema de la seguretat se’ns va fer saber que el submarí segueix exactament el protocol establert en els aparells d’aquest tipus. L’accident més habitual és el de quedar enganxat amb alguna de les moltes xarxes de pesca abandonades al fons marí. Per resoldre aquest enutjós contratemps, el submarí està dissenyat amb unes línies minimalistes i precises que eviten tot sortint innecessari i capriciós. Fins i tot les hèlix romanen cobertes dins una espècie de mampara, com els ventiladors. Tot i això, no es pot descartar mai l’enganxada. En el cas final, el submarí té una sèrie de llasts que, només deixant-los anar, donarien una força d’ascensió pràcticament impossible d’aturar. El senyor Josep va incidir a recordar que el mateix Monturiol va patir aquest problema en una de les proves per l’Ictineo 1 i quan va alliberar el llast el submarí va pujar cap a la superfície com un coet. En Pere va reprendre la paraula per a comentar que, si malgrat totes aquestes precaucions el submarí encara restava atrapat, sempre hi havia la possibilitat d’enviar un missatge per radi, alliberar una boia de posició i esperar el rescat. La quantitat d’aire pur generable dins l’Ictineu3 permet esperar alguns dies.
Un cop sentides totes aquestes explicacions, el vell submarinista va demanar que quan el submarí estigués disponible no es dubtés a comptar amb ell per a alguna immersió. Després d’aquesta intervenció, es va acabar la vetllada. Els qui volguérem poguérem compartir uns moments amb els ponents, els quals ens van rebre amablement.


Ara no ens podem aturar

Després de tot el que vaig veure i escoltar vaig restar pensarós. Em sembla inaudit que a tota la Mediterrània, bressol de cultures, a on s'hi amaguen tants misteris que ens ajudarien a recompondre el puzle que conforma la nostra història comuna amb tants pobles millenaris, com el nostre, no hi hagi més que un trist submarí d'aquest estil. Per contrast, cada vegada més proliferen els submarins-bus d'esbarjo, d’immersió superficial. Si bé resulta lògic aprofitar el potencial turístic de la bellesa del fons de les nostres costes —sempre que aquesta explotació sigui tan respectuosa com es pugui amb el medi ambient— trobo gairebé indecent l'absoluta inexistència de cap que en permeti un estudi seriós a grans profunditats. El mateix Pere va esmentar, tot arronsant-se d'espatlles, la gran gran quantitat de projectes i investigacions possibles que, per mancança de tecnologia submarina adequada, ni tan sols es plantegen. Aquesta falta de respecte per a la nostra història, amb el seu patrimoni subaquàtic —un dels més rics, antics i valuosos del planeta— i el nostre medi ambient, cada cop més empobrit per part dels nostres governants mediterranis, és inconcebible. Grècia se les compon com pot amb un trist submarí, Itàlia va tirant amb màquines que amb prou feines passen d'unes profunditats risibles. De l'estat espanyol millor ni parlar-ne per no acabar plorant. Sort en tenim tots plegats que França encara sigui un dels pocs estats del món a prendre's  seriosament la investigació submarina i que, quan algun dels estats mediterranis pateix la urgència per l’ús d'algun d'aquests vehicles (l'ensorrament d'un petroler o qualsevol emergència similar) el nostre veí ens en cedeix algun. Però, cal anar en compte en no tirar de beta, tampoc en té tants.


I a on queda Catalunya enmig d’aquest panorama?

Des de la creació dels dos submarins de Monturiol , farà l'any que ve justament 150 anys —al llarg dels quals s'ha inventat el cinema, la informàtica, l'automòbil, l'avió, l'home ha arribat a la lluna i ha enviat sondes més enllà del Sistema Solar—, quants han estat els submarins científics que s'han construït? Com ja hem dit abans: cap.
La fabricació d'aquest submarí no és tan sols un acte de reafirmació nacional, de patriotisme, en uns moments en els quals l'autoestima del nostre poble ja no pot estar més per terra —inspiració del tot legítima però que, per sí sola, té certs components egoistes que molts podrien criticar amb més o menys raó— sinó per tot un seguit de deures morals obligatoris:
El deure moral respecte a la resta del món: no podem tenir totes aquelles meravelles de l’antiguitat abandonades a la seva sort, a les profunditats, que no només ens expliquen a nosaltres sinó a una part molt important de la humanitat. El deure moral cap a un dels nostres més importants i maltractats personatges històrics —tot i que no me'n venen al cap gaires de catalans importants que no hagin patit el nostre propi menysteniment— i la possibilitat de no cometre amb el projecte mogut pel Pere i la Carme les mateixes injustícies sofrides per aquell.
Ara hi ha la possibilitat de rentar-nos la cara de tanta brutícia, de ser generosos, no només amb el propi país sinó amb els pobles veïns. Amb el món sencer. Aquest submarí no serà només una màquina nostra, ni s'haurà creada contra ningú, sinó a favor de tothom. Seria fantàstic poder oferir una eina validíssima a aquells científics disposats a treure'n un profit que beneficií l'ésser humà i el planeta que l'acull, prendre cura d'un mar, d'un patrimoni que és el nostre però que també és de tots.
Per concloure, deixo una pregunta enlaire, que espero tingui una resposta tangible el més aviat possible, ja que el rellotge no s’atura:
Deixarem escapar aquesta oportunitat?

(Escrit originalment el 13 de juny del 2008)