dijous, 14 d’agost de 2008

Santiago Rusiñol: salvador o destructor de Sitges?


Ha estat en Santiago Rusiñol el salvador o el destructor de la nostra vila?
Probablement, preguntat així, d'una manera tan maximalista, exigint el blanc o el negre, ni una cosa ni l'altre. L'impacte que la seva petja deixà a Sitges és del tot innegable i no serà cap bestiesa afirmar que aquest fet representa un kilòmetre zero local sense retorn en tota regla. Però d'aquí a dir que totes les conseqüències han estat bones, ja ho considero més discutible. I no només des del punt de vista més conservador, aferrat a una nostàlgia carrinclona del "ai, llavors si que eren bons temps", sinó des d'altres maneres d’entendre el progrés. En Santiago Rusiñol, és tingut per tot aspirant a “sitgetà de bé” com l’heroi indiscutible de la creació del Sitges artístic, revolucionari, d’horitzó ambiciós, d’alenada fonda, cosmopolita.
Però, abans de continuar, qui era aquest senyor?


Santiago Rusiñol, tot un cas d’home

En Rusiñol fou al seu temps el que ara en diríem un artista total, un creador que ho tocà tot, encara que excel·lí principalment en la pintura i en la literatura. La seva forta personalitat —sovint més que la seva obra— el feren molt popular a la seva època. La crítica ha viscut amb ell un constant estira i arronsa sobre quina ha estat la seva autèntica aportació a les dues disciplines que conreà amb més avidesa. Mentre els uns en destaquen el seu talent natural, d’altres n’ataquen el seu conservadorisme enfront les vanguàrdies amb les quals hagué de coexistir. Essent ell mateix, en certa manera, un vanguardista, mai va pair les gosadies de les generacions més joves, les quals titllava d’autèntiques preses de pel amb el seu sarcasme feridor. Tampoc cap dels avanços científics de l’era el motivaren per a una altra cosa que per a la desaprovació més radical (sense anar més lluny, odiava el cinema).

D'entrada, jo confesso sense embuts que a mi em sembla un geni que fa de mal comparar, tot i que potser una mica malaguanyat per la manca d’enfocament que ell mateix tenia sobre les seves pròpies possibilitats. Crec que és una figura molt més gran pel que podria haver estat que pel que va ser; un tipus lucidíssim, avançat i retrògrad —tot a la vegada, d’acord— al seu temps; un ser excepcional com poques vegades se’n donen. De tota manera, és impossible mirar d’entendre algú que no s’ha conegut més que per referències literàries, xafarderies populars, i que arrossega llegendes inflades que distorsionaran per sempre qualsevol aproximació seria que se’n vulgui fer. De les moltes coses que s’han dit sobre que ell és i ha estat, jo coincideixo força amb el que escrigué en Josep Pla.

En la cosa que tothom acostuma a estar-hi més o menys d’acord és en que en Rusiñol era, pel damunt de tot, un personatge molt contradictori, apassionadament contradictori. Els pensaments que deixà escrits són una barreja explosiva del més desolador escepticisme i un idealisme quasi romàntic. S’hi entreveu, també, un exhibicionista impúdic i alhora un preservador malaltís de la seva privacitat. Pel damunt de tot, però, hi trobem un artista realista, un observador amb un nas esmoladíssim, infal·lible, per a radiografiar l’ésser humà i el seu entorn, amb tota la misèria, grandesa i mediocre èpica quotidiana que duu a sobre, amb un rastreig sorrudament local i, per això, perfectament transplantable allà on sigui. És una llàstima que la lluita interior que devien de patir el seu extremíssim pudor amb la seva insultant —a rampells— fatxenderia fessin que de vegades fos llarg amb les pretensions i massa curt d’ambició unes altres. Sovint sembla com si usés el recurs del costumisme per a dissimular la seva grandesa inherent, com si li fes por dir-la tan grossa com podria —potser em passaria si digués que si li hagués vingut de gust, hauria pogut escombrar en Nietzsche d’una bufada, tot i que ganes no me’n falten— mentre d’altres, no pot dissimular una necessitat de ser “més gran” i es posa vestits que li pengen per tot arreu. Però quan està seré, quan s’adona que el que té davant l’ull és el centre de la diana —aquell punt precís a on s’hi troba la superfície i la profunditat exactes—, i té el valor de prémer el gallet, el tret fa un mal que cou de per vida, aquí i a la Xina (en l’improbable cas que algú l'hagués traduït al xinès, és clar).


El descobridor arriba a la Terra Promesa

Ma mare em comentà —em fa mandra d’anar-ho a comprovar-ho, investigant qui sap quins espessos escrits, ho sento— que quan en Rusiñol arribà a Sitges, topà amb un amable vilatà a qui preguntà per una fonda o algun lloc a on reposar. El bon veí l’acompanyà mentre, amb una cortesia digne d’un majordom anglès, aprofità per a fer-li d’improvisat cicerone. Sembla que a en Rusiñol quedà molt impressionat amb que aquell senzill indígena, enlloc de les indicacions esquerpes que n’esperava —atenent als seus propis i lògics prejudicis sobre la legítima desconfiança d’una pagesia assotada per tota mena d’abusos forasters—, el rebés amb una cordialitat i voluntat d’ajut impensades. Sembla ser també —sempre seguint el fonament històric a prova de bombes de la narració de ma mare— que aquell desvagat li feu veure la llum –digueu-li visions— fins al punt de declarar que a un poble a on et rebien d’aquesta manera bé havia de ser especial. I fou així que decidí d’instal·lar-s’hi. I també fou així com, des llavors, el poble patiria tota una sèrie de canvis irreversibles que el transformarien tant que no el reconeixeria ni la mare que el va parir.

Aquests canvis, de moment, no foren prou visibles, és clar. Calgué un cert temps per a que la bèstia anés agafant el caire tan monstruós dels darrers temps.



El que vingué després és història coneguda, anecdotari carregat de pintoresquisme, llegenda i fets fàcilment comprovables si un visita la mòmia eterna que ha esdevingut el Racó de la Calma, amb els seus dos museus i tota la —d’altra banda, deliciosa— faramalla escampada per aquí i per allà: el pati blau, l’estàtua d'El Greco, etc. Totes aquestes baluernes són el que en resta com a ruïna incòlume de la primera onada d’artistes i bohemis de casa bona que, a manera d’inaugural gota freda, acabaren per endur-se pel davant tota una manera de viure que, segle rere segle, així com un bon vi que es pren tot el temps del món per a madurar, havien fet de Sitges un poblet harmònic. Tot i que no puc evitar que m’assaltin les sempre nefastes i autodestructives tendències nostàlgiques, tampoc crec en l’ideal del temps passat i no hi ha cap motiu per a dubtar de que el Sitges de llavors no estigués fet de gent tan susceptible de convertir-se en un grapat de mala bèsties —abusadors de la seva vila per quatre rals—, com ho són molts dels que ara hi vivim. Però sí que probablement és cert que aquelles onadetes de pobladors, sedimentades amb paciència al llarg de més de dos mil·lennis, acostumats a un pols seré i llarg amb la natura, sabien, ni que fos per mena, com s’havia de fer per viure amb saviesa: tot i les moltes guerres, abusos exteriors i altres trasbalsos, ja feia moltes centúries que la cosa s'havia estabilitzat força, per tant, la solvència d’aquells antics pobladors és força contrastada.

A l’arribada de Rusiñol el poble vivia, doncs, en una sort d’equilibri econòmic prou digerible, fet d’una cullerada de pesca, una altra de pagesia i un petit bri —adequat per a les necessitats del moment— de comerç hostaler, comprensible si tenim en compte que Sitges era el darrer poble amb cara i ulls que hi havia abans de creuar les terribles Costes de Garraf , en direcció a la gran, distant, Barcelona.

El pare del senyor Esteve era, com la major part dels artistes, un capriciós extremat i Sitges devia de representar-li una barreja de caprici i d’amor de per vida. El que es segur és que Sitges es convertí amb gust en aquella dona agraïda, que ha tingut la sort que el príncep més bell l’ha destaqui per damunt les altres i que, de llavors ençà, no ha viscut per a una altra cosa que per omplir d’honor la memòria del seu salvador. Però ja tenia Sitges totes aquelles qualitats que la feien mereixedora de ser descoberta i posada a la llum d’una manera tan exagerada? I, per sobre de tot... calia? No ho sé, però que cadascú surti al carrer i en tregui les seves pròpies conseqüències.


Sitges, la fashion victim

Forçant una mica la vista, caminant una mica a les palpentes, m’arrisco a dir que una mica sí. Sitges, per la seva posició geogràfica i paisatgística potser sí que estava condemnada a ser, tard o aviat, una fashion victim. A més, amb aquest món cada vegada més interconnectat, el seu cas no podia ser de cap manera aïllat, ni passar desapercebuda, tard o aviat, a l’ull de l’il·luminat de torn: la vila canviaria com havia de canviar tot l’entorn, tot el món en pes. Aquest planeta que s’anava empetitint a una velocitat tres segles enrere impensables, no podia trigar gaire a endur-se pel davant la innocent virginitat de la vila de les cases blanques amb ribets blau marí al peu.

Si la d’en Rusiñol no fou la primera pedra que es plantà per a aquest canvi, sí que fou la més sonada. El mestre modernista exercí sobre la vila el mateix efecte que produiria en Pigmalió en la seva víctima illetrada. La transformació de “l’honest” i senzill tros de vila que després es transformà en l’espaterrant Racó de la Calma n’és un dels exemples més violents: aquelles casetes, sàviament analfabetes, quedaren, després del pas del vendaval rusiñolià, empolainades en aquesta sort de palaus extravagants, que tant de rendiment turístic després han donat... i que tant m'agraden, ho admeto. Acusar a en Rusiñol de la massiva onada de vulgaritat que després ens ofegà als anys seixanta, setanta i etcèteres del segle XX ja seria abusar una mica massa de les possibilitats manipuladores del nostre home. Però, només que hi rasquéssim una mica, si algun mastegot s’escapés cap a ell, culpant-lo, ni que sigui una mica per aquesta degeneració col·lectiva recent, jo tampoc mouria un dit per defensar-lo.

Sitges és el que és i ja no té remei. S’han acumulat, com a tot arreu —això no és patrimoni exclusiu seu— més convulsions que susciten nostàlgies i oblits en els darrers cent anys que en els dos mil anteriors. Pretendre que una part important de la població —majoritàriament composta de nouvinguts de les més variades capacitats depredadores, tant culturals com econòmiques— tingui una vaga idea del que va representar la figura de Rusiñol per al nostre poble, és una tasca tan quimèrica com pretendre que els cambrers no et mirin amb cara de policia dolent d’interrogatori quan els hi demanes quelcom de tan exòtic com “un cafè llarg”, o no et portin un “café con leche, por que me pareció que era esto lo que me había pedido” (excusa al·lucinat perquè “llarg” és més a prop de “largo” que el coi de “llet”).


Rusiñol i el seu llegat és un gran orgull pels sitgetans de pro, els de Retiro o de Prado, els que saben de que va la Festa Major, els que rondinen per la paternitat del xató, tot plegat coses que deixen absolutament fred a un percentatge aclaparador d’aquells que són aquí perquè “s’hi viu més tranquil que a Barcelona” (o “here the sun and the people is nicer than in London”, tan és) tots ells ben parapetats a les seves mansions o en el seu coi de pub, o els altres, de més desgraciats, pobres, a ser espremuts pels seus caps i, en posar-se malalts miren com poden d’entendre quins avantatges es poden treure del servei sanitari —més aviat limitat— de la vila.

Hi ha la sensació (no entre aquests darrers que he esmentat, que no saben ni de que parlo) de que hi ha un més enllà en el temps, una era abans de Rusiñol, una època realment fosca i mediocre. El cofundador dels Quatre Gats apareix enmig nostre com el messies transformador que resplendeix a l'horitzó sitgetà, com si ens hagués tret de les tenebres de l'anonimat universal on ens consumíem. Què la transformació hi fou, ja he dit que estic d’acord en que és evident. Però que fou bona també he dit que en tinc alguns dubtes. Més aviat sospito que sense proposar-s'ho —no crec que en Rusiñol, pobret, fos tan maquiavèl·lic— en lloc d'això, o barrejat amb això, com una força que, des de llavors, burxa del poble en dues direccions oposades, més aviat va aplanar el camí per a tota la colla de bèsties que vingueren darrera i distorsionaren la raó de ser natural d’aquest poble i acabéssim, entre tots, convertint-lo en l’apoteosi d’allò que els anglesos en diuen self-consciousness, o autoconsciència, decadent i putrefacta.

Quan miro el nostre estimat poble des d’aquest perspectiva, sento enveja de Vilanova, ciutat amb una actualitat molt més conforme al que fou destinada en ser fundada, una vila que ha tingut una evolució, tot el caòtica i desgavellada que vulgueu, però més natural. Tot i això, després d’aquest moment de debilitat admirativa pels nostres simpàtics veïns, si em pregunten que què prefereixo, jo sempre diré que Sitges, aquesta bogeria repugnant i fascinant; mirall plusquamperfet del “quiero y no puedo”. Una passada total de poble, tu.

La resposta a la pregunta “gràcies, senyor Rusiñol?” mereix ser meditada mentre passegem pel quiet claustre d’un monestir de clausura de las hermanitas descalzas.

(Publicat previament el 26 de gener del 2008)

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

És molt bonica, Vilanova, m'inspirà fotografies en alguns racons en visitar-la. I es conserva més autèntica, per no haver de ser tan Fashion Victim com Sitges. Abans de Sitges, només Cadaqués o Calella, més que res per allò que només s'hi pot anar a peu. Però Sitges té molt de reclam.
Igual com la pintura de Rusiñol. De les primeres pintures que he vist de petita, en tinc molt bon record.

Florenci Salesas ha dit...

Sitges és encara un lloc increible, tot i que, per descomptat, en sóc una part massa interessada, amb una impossibilitat crònica de mirar-me'l amb perspectiva, amb objectivitat.
Vilanova, per la seva banda, està molt més bé del que a primera vista sembla. Cada vegada més s'està convertint en una població estimada i per la qual, per aquest motiu, pateixo. D'entrada, viu en un estat d'allò que en diuen el fet "provincià" (paraula que detesto i que sovint fan servir gent que ho són molt de provincians)amb una desimboltura admirable, digna de ser apuntada en un bloc per a repetir els moviments a casa, a veure si se'ns engantxa alguna cosa.
A mi Rusiñol també m'agrada molt com a pintor.
Malgrat Sitges, el Garraf, en general, és un país amb moltíssim menys glamour que l'Empordà o els voltants del Canigó, per exemple. Aquí no em tingut un Pla, que ens retratés les nostres insignificàncies com si fossin qui sap què, ni s'ha forjat el cor de Catalunya com retratà un mossén Cinto exhultant. La nostra costa no és la costa Brava, i l'entorn és pedregós i mediocre; les muntanyes? de fireta; la nostra història? primer pescadors, després turisme -i algun bandoler pel mig- i para de comptar. Però a mi m'agrada com és, com era. Les urbanitzacions desordenades, els incendis, l'arrasament cultural que ha fet que fins i tot algunes tradicions esdevinguin caricatura per a alegria del visitant no han pogut amb el Garraf. De fet, no hi han pogut ni els poetes.
Terreny erm, que encara espera la seva oportunitat de debò. Tot i que, depèn com sigui aquesta oportunitat -sisplau, Woody Allen, passa de llarg el més lluny que puguis d'aquest país: no vull més turistes desinformats, reclament que els canviem el país (i la llengua) a criteri i imatge del que s'esperen que han vist en un coi de peli o llegit en una porqueria de llibre- millor que no existeixi mai.
Ara, un Quadern Gris seria mooooolt ben vingut per un servidor, i tant!

Bona tarda H/Elena i gràcies pel comentari :)

Florenci Salesas ha dit...

Hem sense H i altres desastres de la pressa. Ho sento, de debò: la nostra llengua no es mereix aquest tracte infecte.