El Citroën 2cv, el millor invent per fer travellings

"Hauries d'emprar un Citroën 2cv. És la millor màquina per fer travellings d'exterior que s'ha inventat mai." Stanley Kubrick a Steven Spielberg, mentre l'autor d'E.T. preparava el rodatge d'Empire of the Sun (1987)

Produït entre el 1948 i el 1991, aquest humil automòbil i els seus derivats --especialment el Mehari, la seva versió jeep no oficialitzada-- es troba darrere d'alguns dels travellings (1) en exteriors més famosos --i tècnicament més perfectes-- de la història del cinema. Des que els joves realitzadors francesos van descobrir les seves dots insubstituïbles per a aquest ús a meitat dels 50, la seva suspensió excepcional, superior fins i tot a la de les berlines més luxoses i cares de tots els temps, no ha passat per alt als cineastes i tècnics més perepunyetes d'arreu del món. El recorregut de les molles que mantenen enganxats els quatre braços independents de les rodes als eixos transversals del seu xassís és tan exagerada que permet empassar sots de carretera prou profunds com per enterrar-hi el panxut Orson Welles/Quinlan de Touch of Evil, estirat, amb una dolçor única. Com a conseqüència negativa, aquesta flexibilitat rècord suavitza els camins boteruts però fa que la força centrífuga s'acarnissi amb els seus seus ocupants quan es pren una corba. Això, però, no ha suposat mai cap problema per a la seva utilització com a eina cinematogràfica.

Filmació d'un travelling amb un 2cv durant el rodatge film francès sense identificar

  

Un joveníssim François Truffaut muntat a dalt d'un Citroën 2cv, a punt de rodar un travelling pels carrers de Paris.

Rodatge del tavelling final de Les 400 coups (François Truffaut, 1959), un dels més mítics de la història del cinema 

 

Un Truffaut, ja més veterà, preparat per rodar un travelling amb l'ajut del seu infal·lible vell amic de quatre rodes

A dalt, Audrey Hepburn corrent com una esperitada en la tensa escena final de Charade (Stanley Donen, 1963) seguida a través de sumptuosos travellings rodats amb l'ajut d'un --sí, ho heu endevinat-- no tan sumptuós Citroén 2cv, com es pot comprovar a la imatge inferior

Stanley Kubrick, a la sala de muntatge, al costat de la seva inquietant filleta Vivien. No hi ha hagut manera de trobar cap fotografia de cap rodatge de Kubrick amb el famós vehicle. Al Youtube, però, es poden visionar documentals a on es pot comprovar l'ús del Mehari per a una escena de combat de Full Metal Jacket (1987)

Com a penitència incloc aquest fotograma del mateix film en el qual es poden veure dues típiques berlines 2cv dels anys 50 donant voltes a una plaça, al costat d'un Renault Dauphine i alguna altra rampoina de l'època, com ruquets al voltant d'una sínia

Tampoc hem pogut trobar cap imatge de Francis Ford Coppola rodant amb un 2cv. En descàrrec incloc un fotograma de la famosa escena, que va provocar el plor de molts fans del vehicle (en algun cas imagino que més que quan veien morir població civil), de l'atomització d'un bonic 2cv dels anys 50 per causa d'una bomba, a Apocallypse Now (1979)

Steven Spielberg fent cas del seu mestre, a dalt d'un bonic 2cv blanc, durant el rodatge d'Empire of the Sun (1987)

 

Rodatge de la recent producció francesa Les yeux de Sawleri (d'E. le Duc, 2010) en el qual es pot veure un travelling rodat amb l'ajut d'un Mehari

Travelling rodat a camp a través a dalt d'un Mehari per al film francès Une hirondelle a fait le printemps 

(de Christian Carion, 2001)

Dues imatges de la publicitat de PylaMehari l'empresa especialitzada en oferir Meharis per a rodatges. Sembla que aquesta gent, malgrat la crisi, té molta feina

Citroën 2cv (1948-1991)

(1) Un travelling és un moviment de càmera que consisteix en el desplaçament complet d'aquesta. Quan ho fa cap endavant, acostant-se a un subjecte o objecte immòbil, s'anomena dolly-in, i track-in si subjecte o objecte es desplacen en la mateixa direcció. Si s'allunya del subjecte o objecte immòbil s’anomena dolly-out, i si es desplaça a l'hora llavors se'n diu backing-track. En termes generals, se'n diu travelling horitzontal quan la càmera es desplaça horitzontalment; travelling vertical quan ho fa verticalment i travelling corb quan es desplaça de forma circular o corba en relació a un subjecte o objecte en quadre de la imatge. El basculament consisteix en un travelling en el qual la càmera es mou pendularment respecte a un eix superior (com en un pèndul) o inferior (com la maneta d'un metrònom).

El meu 2cv a un article del Vicenç Morando

Si hi ha un semi-jove a Sitges que mereixi el títol d'institució local vivent, en Vicenç Morando cimeja, sens dubte, entre els candidats més sòlids. Agradable exemplar de gentleman sense fums, d'irònic subtil a la manera clàssica anglesa, en Vicenç ens descobreix que la rodonesa del triàngle és plausible. Comparteix amb igual desimboltura el gust per l'alta cultura i el refinament estètic com el compromís amb les tradicions populars i les tietes Maries. Periodista, historiador, locutor de ràdio, fotògraf, home de teatre, pregoner de festes majors, moderador de debats i mag de la ubiquitat en esdeveniments de difícil classificació, col·labora en una columna (un columnot, més aviat) setmanal a l'Eco de Sitges, i salpebra Ràdio Maricel amb els seus textos i la seva veu clara, digna d'un robanòvies simpàtic amb el que mai t'hi podries barallar. A força de prémer tecles, no sorprén que de tant en tant alguna expeleixi un tac-tac en forma de premi. I per si tot això semblés poca cosa, en Vicenç és la única persona que conec que ha pronunciat davant meu el nom de Flaminio Bertoni, en veu alta, sense que hagués calgut subornar-lo.

Aquesta raspatllada tan embafadora ve a tomb del darrer article que ha sortit publicat avui mateix al setmanari local, on parla del patrimoni mòbil de Sitges, molt en la seva línia. Passa de la petita història a la gran amb aquella airositat de sempre: ara menciona aquella rampoina que estossega cada dia pel carrer, ara repassa el per què del seu disseny. I és clar, l'home s'ha fixat, entre altres vehicles clàssics, amb el meu petit 2cv. I, caram! m'ha fet molta il·lusió! No és la primera vegada que m'hi treu (ho va fer a l'article sobre del projecte teatral en el qual vaig tenir l'oportunitat de conéixe'l en persona). Però amb aquest m'ha tocat el cor. Sí que em menciona (amb una delicadesa inmerescuda) però sobretot parla del meu trastet. A mi em fa més il·lusió que parlin de la gent o les coses que estimo o m'agraden que de mi. No sé si us passa a vosaltres. Què parlin bé d'un fa bé, no ens enganyem. Dóna tranquil·litat, i sobretot és útil. Però que ho facin d'allò que estimes genera excitació i felicitat sens fi. Et venen ganes de replicar, trobar-hi gràcies que ningú ha descobert, fascinar-te per quan els altres en troben les que se t'havien passat...

Podeu llegir l'article seguint aquest enllaç al seu blog Crònica local

Molt agradable l'experiència, malgrat que ara sento una pressió per mi totalment nova, una responsabilitat que no havia ni sentit ni sospitat mai. Ja no haig de cuidar el meu cotxe per mi mateix, per poder arribar amb ell als llocs, sinó també perquè el patrimoni mòbil local no perdi una peça, encara que modesta. Vatua l'olla, que diríeu vós!

De part del meu auto, moltes gràcies Vicenç. Després de tot el que et dic avui, no vull que el teu sentit crític quedi anestessiat. Si algun dia creus que m'has de punxar el detràs no deixis que la ploma perdi punta. Per l'enorme respecte que et tinc, jo faré el mateix si ve al cas (que no ho crec, i en general prefereixo la pau el conflicte, tu, encara que hi hagi qui no s'ho cregui) i miraré d'esforçar-me en demoliir i devastar tal com demanen les escriptures. Tot sigui sempre per la higiène local. I avui, per aquesta mateixa higiène, mira, doncs toca una abraçada. I això sí, més higiènica impossible, que per la xarxa no es passen els virus.

Salut i gràcies Vicenç!

El territori de la llengua secreta

Clicar aquí per llegir la versió en occità.

Aquesta entrada és la versió original d'un escrit que la Patricia Delbosc em va demanar que li redactés després d'una visita que li vaig fer el passat agost. La Patricia és una investigadora i activista occitana que viu a l'Aveyron (l'històric Roèrgue) al cor de l'Occitània llenguadociàna. Entre el seu llarg currículum destaca la participació en l'equip de l'espectacular col·lecció de llibres Al Canton (47 volums fins ara), on es recull la memòria occitana de tota la regió de la Roèrgue amb minuciositat; com a membre actiu de l'associació Grelh Roergàs, que entre altres tasques ha publicat un bon nombre de volums de temàtica cultural i literatura occitana (l'obra de la poeta Calelhon, per exemple) a més d'una revista de gran influència dins el món occità, o la participació com a número 2 de les llistes d'un partit occitanista a Tolosa (Tolouse pels no ficats en el tema).

Un cop vaig decidir que ja no el podia deixar millor, li vaig enviar la versió occitana que ella mateixa va corregir amablement. En veure la seva versió corregida vaig veure que sí, que es podia millorar. Deixeu-me dir que "força" per evitar un dolorós "molt". Lamento que el to general manqui tant d'esperança. Sembla un compendi de laments, una descripció dels efectes més que no pas una anàlisi de les causes. En aquest sentit, hi ha molta observació epidèrmica i sentimental i poca reflexió dels per quès. Però per a tot plegat n'hi ha un munt de per quès. Imagineu-vos les respostes. La tristesa general del text en part s'agreuja per un estat anímic que en aqeull moment no venia gaire donat a la gresca. Gràcies per la visita.

El territori de la llengua secreta

El país de la llengua secreta

Aquest viatge al país occità m’ha representat una experiència molt forta per en molts sentits. Miraré d’explicar tot el que ha voltat pel meu cap, així, tal com em vinguin les imatges.

Quan visitem el “sud de França” per tot arreu llegim que ens trobem al Lengadoc. Languedòc.... Què vol dir això? Hi ha algun visitant que s’ho pregunti si n’hi ha gaires de parts del món que s’anomenin segons la seva llengua primigènia ? Crec que no existeix cap estat, cap país conegut i dubto que gaires comarques, comptats, regions, províncies, colònies o com les vulguem anomenar que es diguin “Llengua d’Anglaterra” o “Llengua d’Alemanya” (o potser més acuradament“Llengua de Yes” i “Llengua de Ja”).

Un descans a mig camí

Ja la primera vegada que hi vaig passar amb els meus pares, quan era petit, havia preguntat que volia dir això de “Languedòc”. El meu pare m’ho va explicar com va poder, pobre home:

—Aquest país es diu així perquè aquí parlaven —i encara parlen— una llengua diferent al francès: la llengua d’òc. En aquesta llengua “òc” vol dir “sí”.

Ja era ben bé això. Llengua d’òc. El lloc on és parla una llengua en la que per dir ‘sí’ és diu “òc!”.
—Què divertit!— devia pensar.—Però per què “sí” enlloc d’”hola”, “adéu”, “amor”, “sol”, “lluna”, “terra” o alguna altra cosa, com “éssers humans” tal com s’anomenen a ells mateixos el membres de certes tribus d’indis nord americanes?— preguntava jo. Però això ja era massa pel meu pare...
D’aquell dia ençà, sempre que he tornat a transitar la meva persona per aquelles terres mai he sentit que anava a França sinó a aquell país que s’autodenomina amb l’orgull de la seva llengua. “Un bonic agraïment a la mare que et va ensenyar a parlar” sempre he pensat. Per desgràcia, he acabat arribant a la conclusió que per ser un país que s’anomena com la seva llengua, aquesta llengua no s’hi troba pas gaire.

Detall de la catedral de Rodès

Altres viatges, com el que realitzat per la manifestació (Carcassona 2009) m’han confirmat la sensació. M’aferro a la idea de que una sensació no representa tota la realitat. Segur que hi ha pobles, ciutats on la llengua d’òc encara brota del terra com l’herba fresca i mullada. O això m’agrada creure. El país és massa gran, l’he vist molt poc, d’una manera incompleta, desordenada. Així no en podria treure cap conclusió ni un expert...

Primer vaig passar per veure un amic meu escriptor, que viu no gaire lluny de Perpinyà. Amb ell vaig tenir l’oportunitat de conèixer el seu oncle, que parla un català extraordinari, una joia en estat pur. També vam passar la nit amb un ex-policia, un home savi, trist i cansat, amb una mirada lúcida sobre la vida, irònica i tendra a la vegada, plena de compassió i humanitat. El seu català era molt més deficient, i ple de francismes. Passava al francès quan no sabia algun mot. No m’importava. Els països tenen la realitat que tenen i els seus parlants fan el que poden. Sovint no es pot demanar més. He tingut molta sort.

Un detall que m’ha afectat molt negativament: vam topar amb el tiet que caminava pels carrers del poble, acompanyat d’una senyora. Nosaltres el vam saludar des de l’auto del meu amic. Els dos homes van tenir una brevíssima conversa. L’oncle va acceptar de venir-nos a veure l’endemà i després tots ens vam acomiadar.

Tomba de la vila templària de La cobertoriada

—T’has fixat que hem tingut tota la conversa en francès?—em fa notar el meu amic. —Si hagués estat sol, li hauria parlat en català. Però com que anava amb aquella senyora que no conec, no l’he volgut avergonyir. No sabem qui és, no sabem que fan, potser és de París... No ho sé.

Lliçó apresa: la llengua que a Barcelona o a Girona empro per preguntar, indiscriminadament, sense que m’importi la raça o l’ofici de la persona preguntada, on hi ha un lloc per comprar el diari, aquí és una llengua que pot avergonyir, fer quedar malament, a qui demostra que la sap parlar. Un signe de normalitat, de ser un bon fill del país —ni tan sols bo, sinó normal, com el de qualsevol altre país!— de fins i tot cultura i refinament —crec que com més llengües saps, més possibilitats diferents té el cap de pensar: ja sabem que una llengua no són només codis i prou, sinó tota una manera d’entendre el món, perspectives diferents des de les quals apropar-nos al nostre entorn— és converteix en un signe de vergonya, d’estigmatizació! És horrible! un autèntic pecat! una immoralitat autèntica! Em resulta tan lleig com amagar la mare a les visites perquè et fa vergonya que sigui vella i que no tingui diners per arreglar-se les dents!

De sobte vaig entendre que entrar a demanar un diari o un croissant en català (la llengua original del territori!) en aquesta banda dels Pirineus mai podria ser vist amb simpatia, sinó com un detall de “mala educació” que més aviat incomodava. Justament en la part del país on hi ha més banderes catalanes voleiant al vent, als balcons, a les botigues, per tot! Aquí dalt, a la Catalunya Nord, la catalanitat visual esclata amb una manca de complexos tan descarada que a mi, personalment, m’acaba fins i tot aclaparant: banderes, vestits regionals, souvenirs, tota mena de parafernàlia patriòtica regionalista t’ataca la vista des de tots els racons. Ara, allò que hauria d’entrar per les orelles, la causa principal del sentit de la catalanitat, no pica a la porta de cap manera. En el seu lloc, per l’orifici auditiu, s’hi introdueix el francès, un francès omnipresent.

La catalanitat visual de la Catalunya Nord

Aquest francès ha actuat —ha estat emprat per a actuar: la llengua francesa en ella mateixa no en té cap de culpa— com les tortugues americanes d’importació, més musculades, resistents. Algú les ha deixat campar al seu aire i s’han menjat l’herba que alimentava les natives autòctones. Aquestes s’han aprimat i han mort o fugit a llocs on poder viure tranquil·les. O s’amaguen sota les pedres quan veuen venir les estrangeres, que s’han fet les senyores del indret i han imposat les seves normes i el seu sistema de vida. Les fortes han decidit que l’entorn ecològic que les tortugues locals, amb penes i treballs (generacions de tortugues, totes elles molt lentes!) havien anat construint, no val per a res. En qüestió de poc temps, aquestes joves insolents i poderoses han avergonyit a les velles natives, que surten de casa arrambant-se per les parets...

Amb aquesta lliçó apresa —i moltes d’altres, de més agradables, per sort— em vaig acomiadar del meu amic, vaig muntar al meu auto i vaig enfilar el meu camí cap el país que s’anomena com la seva llengua. Anés on anés, preguntés el que preguntés, ho faria tot només en francès: jo no sóc ningú aquí per venir a donar lliçons als natius. No podria ni sabria ser tan prepotent. Tinc molts defectes però crec que aquest no.

La relaxant plana rossellonenca

Des del cotxe, a mesura que Catalunya es dissol, Occitània va agafant tremp. La plana del Rosselló mica a mica es va encrespant. Sembla com si el paisatge, en notar el canvi, es pugés el coll de la camisa, en forma de turons, per protegir-se del vent que tota l’estona amenaça de disparar el 2cv fora de la carretera.

Perdut per una carretereta local enmig del no res

La bellesa que m’envolta m’asserena. Els rius, les arbredes, l’herba i les pedres es presenten d’una forma suau, amb una harmonia clàssica veritable, sense que res destaqui. L’obra de l’home —sobretot l’antiga, però també la moderna, amb una gràcia i respecte més gran del que estic acostumat a veure— matisa el territori amb vinyes i altres cultius, amb pobles, ciutats, carreteres i camins.

Els turons del Roèrgue

Final d’estiu, el blat ja l'han segat. Enormes cilindres de palla descansen difuminats damunt els camps, com si fossin les peces gegants d’algun joc de sobretaula. Igual que passa a la Catalunya del blat, els ocres envellutats substitueixen gairebé del tot la insolència dels verds, que es limiten a emmarcar les grans masses de terreny amb arbres, arboços i les clapes de l’herba més rabiüda que es nega a acceptar que la primavera ja és història. Sí, sí que n’hi ha de singularitats, però capcinegen per l’horitzó molt més com a signes de puntuació que com a anomalies fora de lloc: aquell pic rocallós que apareix just abans d’arribar al darrer cim que amaga Milhau, digne de la Sigiriya d’Sri Lanka; el circ pedregós de no me’n recordo què, espatarrant cassola de muntanya picada que encercla un bombolla d’aire de la mida del nucli d’un cometa...

Les muralles de La Cobertoirada amb la bandera templària

Milhau. Una evidència: la gent em regala una amabilitat, una dolçor delicioses. Això ja ho havia pogut comprovar en altres visites anteriors a altres ciutats occitanes. Alleugit constato que els bons costums no han canviat ni sembla que ho hagin de fer aviat. No faltarà l'amic anglosaxó que ironitzarà amb el tema: amb mi tothom es mostra amabilíssim perquè jo parlo francès amb una mínima naturalitat. Li respondria que això és el seu problema, una lluita d’imperialismes caducs que no em concerneix.

Plaça porxada a Milhau

A mi m’interessa un altre tipus de decadència que considero molt més real. El meu internacionalisme és molt diferent al seu. Com a català pretenc una visió del món paral·lela. Ells, quan viatgen, miren la bandera d’allà on van. Jo la gent que hi ha a sota. No vaig a Itàlia, a França, el Regne Unit, sinó a Bretanya, al Piemont, a Gal·les... I sempre amb un llapis i una llibreta per canviar aquells noms per uns de nous, si els trobo al lloc que visitaré.

Hi ha qui s’acontenta amb les fronteres artificials que han establert els estats com a veritats absolutes indissolubles. Ho entenc si et fa mandra pensar. Però si tens el cervell acostumat a que no pari de marejar-te amb preguntes tot això resulta molt insuficient, inexacte, frustrant. Fins i tot les altres fronteres, les que trobo més justes, ho són d’artificials! Hem d’acceptar que no ho podem saber tot i que la realitat canvia constantment. Hauríem de ser més humils i admetre que no sabem res. Els estats han gastat molts diners i esforços a desinformar a la gent sobre a seva història, la seva identitat autèntica. I així els pares veuen com els seus fills els insulten quan se’ls mira de dir la veritat: “No pots saber més que els llibres, tu, que amb prou feines saps llegir!“. No et creuran mai quan els diguis que aquells llibres els han escrit les tortugues estrangeres. A més, el guanyador sempre tindrà molt més atractiu de cara a la major part de la gent... A mi, aquesta major part de la gent de vegades m’entendreix, d’altres em fa pena i més d’un cop em fa ràbia. Però m’agrada molt la minoria que estimo. No som millor que els altres, en absolut. Alguns de nosaltres som una mica mala persones i tot! Però ens adonem del que passa, parlem el mateix llenguatge. No hem de gastar massa saliva per convèncer l’altre de certes veritats fonamentals. Les discussions, els debats, venen pels detalls, els coms, les solucions.

Plaça porxada a Milhau

La nostra pena i la nostra joia és la mateixa i és universal: l’indi peruà que baixa a la capital i es burlat per la resta quan obre la boca i deixa anar els primers mots en quítxua; el vell pagès frisi avergonyit pel seu fill perquè destrossa la llengua de Goethe cada vegada que l’ha d’utilitzar; el parlant d’una parla xinesa minoritària convençut que el que li surt dels llavis és un “dialecte” degenerat, que haurà de parlar mandarí als fills si vol que esdevinguin alguna cosa el dia de demà; el turista que protesta pels cartells de les botigues en català, perquè ell ha vingut a prendre el sol a Espanya i a Espanya s’hauria de parlar espanyol, únicament, completament, cartesianament... Les variants, les situacions, els colors, les literatures i les no-literatures seran multisonores, prendran les formes més variades, com variats són els rostres dels monstres inventats pels imperis.

I jo, allà, enmig de Milhau, practicant el meu francès...

El francès. El parlen els vells i els nens. El parlen els xinesos i els negres. Les dones, els homes. Tots els adolescents renillen en francès. El cambrer que amablement et serveix el cafè. L’àrab que et pregunta l’hora. Les encarregades del museu de la ciutat, que s’esforçaran a sonar com si fossin de París. El policia. El lladre. El metge. L’assassí...

Ruïnes de tombes i muralles

L’occità? El parlo jo en veu baixa. Els llibres que porto amb mi —Lafont, Bodon, Aubanel, Miremont, que porto de casa; Calhalon, més Bodon i altres que encara fa poc que ens han presentat. El parla la burla que representen les insuficients plaques bilingües. El parlen també, però, les pedres, les parets, el paisatge amb les seves muntanyes i les seves entranyes ferides. El parlen els castells, les esglésies, els poblets medievals amb les seves muralles desdentades, un cop els treus del damunt les disfresses que els han encastat per vendre los millor als turistes; disfresses que els roba la dignitat, com a l’ós del circ quan li entaforen una minifaldilla i un barretet de color rosa. L’occità el parla el meu amic rossellonès, la meva amiga occitana... L’occità el parlava també aquell botiguer orgullós i tímid, a qui li vaig comprar aquelles samarretes de Macarèl. Però saps també qui el parlava? Era jo a Milhau, esperant a que em portessin el dinar, en un restaurant marroquí que hi ha enmig d’un carrer estret molt bell, del qual no recordo el nom. Estava llegint les poesies de Calhalon, un dels meus darrers descobriments. Pel darrere se m’acosta una dona gran. Devia tenir 75 anys o una cosa així. Potser era més jove, però s’havia destrossat el rostre amb l’alcohol. Anava vestida amb una roba ridícula, massa llampant i vella alhora, com una adolescent dels anys vuitanta. Els cabells bruts, les dents corcades i negres. Els ulls aigualits i l’alè que pudia a vi. Se m’apropa i m’engega:
Foto presa des de la taula del restaurantet on se’m va acostar la vella
—Pouvez-vous me donner trente centimes, s’ît vous plait ?
Trenta cèntims! Per què justament trenta cèntims? Abans que jo pugui reaccionar, s’aboca damunt el llibre, de manera que el seu cap penja literalment damunt la meva espatlla, com si ella fos la grua i jo l’edifici en construcció.

—Qu'est-ce que vous lisez ?

I jo li responc que una poeta occitana, que jo vull parlar l’occità. I ella reacciona quan potser reconeix algun mot:

—“Oh, le patois ! Pòdi pas mai parlar patois amb degús ! Lo patois se lo manjan los lombrisses. Las gents d’ara parlan solament francés. Degús se soven de res. Mas es normal, es aital la vida...”

Li vaig donar un bitllet de 5€ (i mira que em feien falta!). Espero que hagi pogut emborratxar-se amb un vi una mica més bo avui.

Un fragment insignificant del bellíssim circ de muntanyes que encerclen Milhau

Les botigues de llibres? Ja parlaré més endavant de la trista experiència a la Maison del libre de Ròdes. A Milhau vaig trobar un bonic establiment on vaig comprar els que et vaig dir, a la secció que invariablement es troba sota l’humiliant cartellet de “literatura regional“, perquè no quedi cap dubte que parlem d’un producte de segona categoria. Cal marcar les diferències amb el que és important de debò...

Ròdes. Meravellosa ciutat, meravellosa catedral, meravellosa gent. L’amabilitat, dolçor, sabor de Milhau és perllonga... L’occità segueix desaparegut. El meu cor es continua encongint. M’avergonyeixo de la meva manca de força, de plorar tan fàcil. Com ho suporta la meva amiga? Com ho suporten els seus amics, els qui lluiten amb ella?

La magnífica catedral de Rodès per dins i per fora. Gens malament per una vila amb tants habitants com Sitges, oi?

Començo un dels llibres de Bodon que vaig comprar (Lo libre des grands jorns). M’han comentat que és estrany i pel que vaig veure a la visita a la casa de l’escriptor, on ens van llegir un fragment del final, sí que ho sembla que arribarà un moment que s’hi tornarà. Per ara, però, és un text bellíssim i tristíssim, on un home al que li han donat tres mesos de vida es lamenta a tothora de la desaparició de la seva llengua. Cert que molta de la literatura occitana és un lament sobre aquest tema. I a més, quin lament tan dolorós! Però que s’hi pot fer? En un cafè de Rodés la cambrera se’m va acostar i em va preguntar si em passava alguna cosa.

—No res, el llibre que estic llegint parla de coses que fan plorar— em va sortir de dins.

La Cobertoriada

La casa de Joan Bodon, de la qual el mateix escriptor descriu la seva història en aquesta entrada

Rodés encara. Tombant pels carrers robats pel francès, una llengua que també sempre he estimat. Em fa pena que sigui una arma terrible aquí. Quina força més devastadora ha tingut! Li ha tocat representar el paper d’una princesa bella i jove que han imposat com a cara pública, com a ambaixadora cultural. Ella no en sap res. És només un instrument perfecte per provocar la submissió. Tan perfecte que els sotmesos protestaran contra aquells que els digui la veritat del que estan perdent. S’aferraran a aquell ídol de cartró, mentre els seus déus veritables dormiran enmig de teranyines a la secció de “literatura regional”...

Les escorrialles oficials d’occità que encara rellisquen per les parets de Milhau

Camino i camino i se’m fa un nus al coll. Gairebé no puc respirar. La frustració enorme de sentir-me petit per comunicar tot el que el món està perdent amb aquest assumpte, se’m fa insuportable. Torno a l’hotel amb el cos molt cansat i el cor amanyogat. En aquell moment sento una pena més gran que la que tenia quan vaig venir. He anat a Occitània i Occitània m’ha afectat. És així, el territori de la llengua secreta.

Un tètric cementiri de Citroën 2cv, enmig del camp, no gaire lluny de Narbona

NOTA del 18 de juny del 2012: Als anònims que em demanen que corregeixi Languedòc i Aveyron, els aclareixo que si no hi incloc les formes occitanes Lengadòc i Avairon és precisament per això, perquè en cap carretera del territori les vaig veure. Potser no s'ha captat la ironia. Potser hi ha voluntat d'ajudar. Segur que al text hi ha algun altre error que se m'ha escapat,  (no aquests: he detectat en rellegir-lo que a Patricia l'he esmentat com a membra i ho he corregit ) no sóc un erudit ni un expert, però segur que jo mai escric anònims. Si signeu seran publicats. Si no, es podriran a la part de l'infern que Dant té reservat als anònims mancats de tota educació. Gràcies.

Lo territori de la lenga secreta

Clicar aquí per poder llegir la versió en català

La versió occitana d'aquest text ha estat amablement corregida per Patricia Delbosc

Lo territòri de la lenga secreta

Lo país de la lenga secreta

Florenci Salesas, escrivan catalan, venguèt passar qualques jorns dins mon país (Roergue) a la fin d'agost. Çò primièr, anèt veire un amic al ras de Perpinhan, pièi passèt pel Lengadòc, davant d'arribar aicí. V'aquí las impressions que m'a mandadas, tanlèu tornat a Sitgés (dins son crane occitan), e que vos liure amb son aimabla autorizacion. La polida fòtò es d'el tanben.

« Aqueste viatge dins lo tieu país m’a representat una experiéncia fòrça fòrta en fòrça senses. Cresi que lo melhor que pòdi far es ensajar d’explicar tot çò qu'a virat per lo mieu cap.

Quand visitas lo “sud de França” pertot legim que nos tròbem en Lengadòc. Languedoc, de qué vòl dire aquò ? I a quauques visitants que se demandan s’es pas benlèu la sola partida del mond que se sona segon la siá lenga primigènia ? Cresi que i a pas cap d’estat, cap de país conegut e dobti que i aja gaire comtats, regions, províncias, colonías, o çò que voldràs, que se sonen “Lenga d’Anglatèrra” o “Lenga d’Alemanha” (o seriá melhor dire “Lenga de Yes”, “Lenga de Ja”).

Repaus enmièg del camin

Ja lo primièr còp que i passèri amb los mieus parents, qu'ieu èri pichon, aviái demandat qué voliá dire “Languedoc” al mieu paire. El m’o expliquèt coma poguèt, paure òme : “Se sona aital perqué parlavan aicí, e parlan encara, una lenga desparièra al francés, la lenga d’òc.” Èra ja plan plan, aquò. Lenga d’òc, lo luòc ont es parlada una lenga que, per dire “sí”, se ditz “òc”. “Plan divertit ! deviái pensar ieu, mas perqué “òc” en plaça de “adieu”, “amor”, “solelh”, “luna”, “tèrra” o quauque autra causa coma “èstres umans” coma se sonan de tribús d’indians nòrd-americanas ?” demandavi ieu. Mas aquò èra ja tròp pel mieu paire… A partir d’aquel jorn, cada còp que soi tornat far transitar la miá persona per aquelas tèrras, ai jamai sentit qu'anavi en França mas dins aquel país que se ditz amb l’orgulh de la siá lenga. “Una polida manièra de mercejar la maire que t'ensenhèt a t'exprimir” ai totjorn pensat. Per desgràcia, soi arribat a la conclusion que, per èsser un país que s’apela coma la siá lenga, aquela lenga s’i trobava pas gaire...

Detalh de la catedrala de Rodès

Lo viatjon que faguèri per la manifestacion [Carcassona, 2009] m’a confirmat la sensacion. Me sarra l'idèa que una sensacion representa pas la totalitat de la realitat. Segur que i a de pòbles, vilas ont encara benlèu pòdi anar e la lenga d’òc nais de la tèrra coma l’èrba fresca e chaupada. Lo país es tròp grand, l’ai vist fòrça pauc, d’una manièra incompleta, desordenada. Ça que la poiriái pas traire cap de conclusion ni un expèrt...

Comencèri per montar veire un amic [escrivan tanben], pas luènh de Perpinhan e agèri l’oportunitat de conéisser lo sieu oncle, que parla un catalan extraordinari, una jòia en estat pur. Passèrem tanben la nuèch amb un ex-policièr, un òme savi, trist e cansat, amb un agach lucid sus la vida, una agach ironica e tendre a l'encòp, plen de compacion e umanitat. Lo sieu catalan èra fòrça mai deficient e plen de francimandismes. Passava francés quand sabiá pas quauque mot. M’importava pas. Los países an la realitat qu'an e los sieus parlants fan çò que pòdon. Se pòt pas sovent demandar mai. Ai agut fòrça astre.

Un detalh que m’a afectat fòrça negativament : trobèrem l’oncle qu’èra a caminar per las carrièras del pòble, acompanhat d’una madama. Nosautres, lo saludèrem dempuèi l’autò del mieu amic. Los dos òmes agèron una corta convèrsa en francés. L’oncle acceptèt de nos veire lo lendeman. E après totes nos donèrem conget.

Tomba de lo vilatge templièr de La cobertoriada

“As remarcat qu'avèm ajuda tota la convèrsa en francés ? me fa notar lo mieu amic. Se foguèsse estat sol, li auriái parlat en catalan, mas coma anava amb aquela madama que coneissi pas, l’ai pas volgut avergonhir. Sabèm pas qual es, sabèm pas de qué fa, es benlèu de París… O sabi pas.”

Leiçon apresa : la lenga qu'a Barcelona o a Girona emplegui per demandar, indiscriminadament, sens importar a la raça o al mestièr que fa la persona demandada, ont i a un luòc per crompar lo jornal, es aicí una lenga que pòt avergonhir, far demorar mal, a qual demòstra que la sap parlar. Un signe de normalitat, d'èsser un bon filh del país (quitament pas bon, mas normal, coma lo de quin autre país que siá !). De quitament cultura e rafinament (cresi que coma mai de lengas sabes, mai de possibilitats diversas a lo cap de pensar : sabèm ja qu'una lenga es pas solament de còdis mas tota una manièra de comprene lo mond, perspectivas desparièras per nos sarrar al nòstre entorn) es convertit en un signe de vergonha, d’estigmatizacion ! Es òrre ! Un autentic pecat ! Una immoralitat vertadièra ! Me resulta tan lag coma amagar sa maire a las visitas perque te fa vergonha que siá vièlha e qu'aja pas de sòus per se reparar las dents… Comprenguèri subitament que dintrar per demandar un jornal o un cocon en catalan (qu'es la lenga originala del territori !) dins aquel costat dels Pirenèus poiriá jamai èsser vist amb simpatia, mas coma un detalh de “marrida educacion”, que mai lèu incomoda. E justament dins la part del país ont i a lo mai de bandièras catalanas a volar al vent, als balcons, dins las botigas, pertot ! Aicí naut, a la Catalonha nòrd, la catalanitat visuala esclata d’una faiçon qu'a ieu personalament m’acaba en aclapant quitament : de bandièras, vestits regionals, souvenirs, tota mena de parafernalia patriotica regionalista t’atacan la vista pertot. Ara, çò qu'auriá de dintrar per las aurelhas, la causa principala del sens de la catalanitat, pica pas a la pòrta de cap de manièra. Dins lo sieu luòc, per l’orifici auditiu s’i introdusís lo francés, un francés omnipresent.

La catalanitat visuala de la Catalunha Nord

Lo francés a agit – es estat emplegat per agir : la lenga francesa en ela meteissa n'a pas cap de fauta – coma las tortugas americanas d’importacion, amb mai de muscles e mai resistentas, qu’an manjada l’èrba qu'alimentava las nativas autoctònas. Aquelas son vengudas magras e son mòrtas o an fugit dins de luòcs per poder viure tranquilas. O s’amagan jos las pèiras quand veson venir las estrangièras que se son fachas las madamas de l’indrèch e an impausats lors nòrmas e lor sistèma de vida. L’entorn ecologic que las tortugas localas, amb penas e trabalhs (generacions de tortugas, totas fòrça lentas !) avián bastit, aquelas fòrtas an decidit que valiá pas res pus. En question de pauc temps, aquelas joves insolentas e poderosas an avergonhidas las vièlhas nativas, que sòrton ara de l’ostal près de las parets.

Amb aquela leiçon apresa (e fòrça d’autras de mai agradivas, per astre) me donèri conget del mieu amic, montèri a la mieu autò e enfilèri lo mieu camin cap lo país que se sona coma la siá lenga. Qu’anèsse ont anèsse, que demandèsse çò que demandèsse, o fariái tot solament en francés : ieu soi pas degun aicí per venir a donar de leiçons als natius. Poiriái pas ni sauriái èsser tan prepotent. Ai fòrça defèctes mas cresi qu'aquel pas.

La relaxanta plana rossellonesa

Amb la veitura, a mesura que Catalonha desaparéis, Occitània pren fòrça. La plana del Rossilhon se va pauc a pauc encrespant. Sembla coma se lo païsatge, en sentir lo canvi, se montava lo còl de la camisa, en forma de tucs, per se protegir del vent que tota l’estona menaça de tirar la 2 cv en defòra de la rota.

Perdut per una pichona rota enmièg del pas res

La beutat que m’environa me calma. Los rius, los aures, l’èrba e las pèiras se presentan d’una forma doça, amb una armonia classica vertadièra, sens que res destaque. L’òbra de l’òme (sustot l’anciana, mas tanben la modèrna, amb una gràcia e un respècte mai bèl que çò que soi acostumat de veire) nuança lo territòri amb vinhas e autras culturas, amb pòbles, vilas, rotas e camins. Finala d’estiu, lo blat es ja segat. D’enòrmas cilindres de palha pausan, escampilhats pels camps, coma se foguèsson las pèças gigantas de qualque jòc de sustaula.

Los tucs de Roèrgue

Las muralhas de La Cobertoirada amb la bandièra templièra

Milhau. Una evidéncia : las gents mòstran una amabilitat, una dolçor extrèmas. Es totjorn estat aital en totas las autras visitas qu'ai fachas e sembla pas que la causa li calga cambiar. Quauqu'uns dels mieus amics angloparlants ironizan amb lo tèma e me dison totjorn qu'amb ieu totes se mòstran plan perque ieu parli francés amb naturalitat. Lor respondi totjorn qu'aquò’s lo sieu problèma, una lucha d’imperialismes caducats que me tanh pas.

Plaça porchada a Milhau

A ieu m’interèssa un autre tipe de decadéncia que considèri fòrça mai reala. Lo mieu internacionalisme es fòrça desparièr al sieu. Coma catalan ai una vision del mond parallèl. Eles, quand viatjan, agachan la bandièra del luòc ont van. Ieu agachi las gents que i a dejós. Vau pas en Itàlia, en França, al Reialme-Unit, mas en Bretanha, al Piemont, en país de Galas… totjorn amb un gredon e una libreta per cambiar aqueles noms contra de nòus, se los tròbi al luòc que visitarai.

N’i a que s’acontentan amb las frontièras artificialas qu'an establidas los estats coma vertats absolutas indissolublas. O compreni se te fa guitèra pensar. Mas s'as lo cervèl acostumat a te pausar de questions tot aquò resulta fòrça insufisent, pas exacte, frustrant. Quitament las autras frontièras, las qu'ieu tròbi mai justas, o son d’artificialas ! Avèm d’admetre qu'o podèm pas saber res malgrat que la realitat cambia constantament. Nos caldriá èsser mai umiles e admetre que sabèm pas res. Los estats an gastat fòrça sòus e esfòrces a desinformar las gents sus lor istòria, lor identitat autentica. E aital los parents veson d’un missant uèch lors filhs quand assajan de dire la vertat : “Pòdes pas saber mai que los libres, tu qu'a pena sabes legir !” Te creiràn pas jamai quand lor diràs qu'aqueles libres son estats escriches per las tortugas estrangièras. En mai d’aquò, lo ganhant serà totjorn fòrça mai atractiu per la màger part de las gents... A ieu, aquela màger part de las gents, de còps, me fa sentir tendre, d’autres me fa pena e mai d’un còp me fa ràbia. Mas m’agrada fòrça la minoritat qu'aimi. Sèm pas melhors que los autres, de segur. Quauqu'uns de nosautres sèm quitament un pauc marridas personas, mas nos avisam de çò que se passa, parlam lo meteis lengatge. Nos cal pas gastar tròp de saliva per convéncer l’autre de cèrtas vertats fondamentalas.

Plaça porchada a Milhau

La nòstra pena e la nòstra jòia son la meteissa... Es universal : l’indian del Perú qu’es dins la capitala e qu’es trufat per lo rèsta quand dubrís la boca e daissa anar los primièrs mots en quitchua ; lo vièlh pagés frisian avergonhit per lo sieu filh perque degalha la lenga de Goethe cada còp que parla ; lo parlant d’una lenga chinesa minoritària convencut que çò que li sòrt dels pòts es un “dialècte” corromput, que li caldrà parlar mandarin als filhs se vòl que sián quicòm lo jorn de deman ; lo torista que protèsta pels afichas de las botigas en catalan, perque el es vengut per prene lo solelh en Espanha e qu’en Espanha li caldriá parlar espanhòl, unicament, entièrament, cartesianament… Las variantas, las situacions, las colors, las literaturas e las pas-literaturas seràn multi-sonoras, prendràn de formas mai variadas, coma variadas son las caras dels monstres inventats pels empèris.

E ieu, ailà, al mitan de Milhau, a practicar lo mieu francés... Lo francés. Lo parlan los vièlhs e los mainats. Lo parlan los chineses e los negres. Las femnas, los òmes. Totes los adolescents fan coma los ases en francés. Lo cambrièr que te servís aimablament lo cafè. L’arab que te demanda l’ora. Las encargadas del musèu de la vila, que s’esforçaràn quitament de parlar coma se foguèsson de París. Lo policia. Lo lairon. Lo mètge. L’assassin...

Roïnas de tombas e muralhas

L’occitan ? Lo parli ieu a votz bassa. Los libres que pòrti amb ieu (Lafont, Bodon, Aubanèl, Miramont, que pòrti de l’ostal ; Calelhon, encara mai Bodon e d'autras que fa encara pauc que sèm estats presentats). Lo parlan las insufisentas placas bilingas. Lo parlan tanben, mas, las pèiras, las parets, lo païsatge amb sas montanhas. L’occitan lo parla l’amic de Perpinhan. L’occitan lo parlas tu. L’occitan lo parlava tanben aquel botiguièr timid que crompèri aquelas camisetas de Macarèl. Sabes pas tanben qual lo parlava ? Èri ieu a Milhau a esperar que me portèsson lo dinnar, dins un restaurant marroquin que i a al mitan d’una carrièra estrecha fòrça polida, que ne soveni pas lo nom. Legissiái las poesias de Calelhon, una de las novetats. Per darrièra, me sarra una femna vièlha. Deviá aver 75 ans o quicòm coma aquò. Èra benlèu mai jove, mas s’èra estrossejada la cara amb l’alcòl. Anava vestida amb una rauba ridicula, coma una adolescenta dels ans ochanta. Los pèls brutes, las dents negras. Los uèlhs coma d’aiga, l’alen que pudiá lo vin. Se sarra e me ditz :

Vista qu’aviá des de la taula del pichon restaurant ont se me serret la vièlha

“Pouvez-vous me donner trente centimes, s’il vous plaît ?” Trenta centimes ! Perqué justament trenta centimes ? Abans qu'ieu pòsca reaccionar, s’aboca sul libre, de sòrta que lo sieu cap pòrta literalament sus la miá espatla, coma s'ela foguèssa la grua e ieu la bastissa. “Qu’est-ce que vous lisez ?” E ieu li respondi qu’es una poèta occitana, que ieu vòli parlar occitan. E ela reacciona quand reconéis benlèu quauques mots : “Oh, le patois ! Pòdi pas mai parlar patois amb degús ! Lo patois se lo manjan los lombrisses. Las gents d’ara parlan solament francés. Degús se soven de res. Mas es normal, es aital la vida...” Li balhèri un bilhet de 5 euròs. Espèri que s’es poguda emborrachar amb de vin un pauc mai bon uèi.

Un bocin insignificant del polidissim circ de muntanhas que enrodan Milhau

Las botigas de libres ? Ja t’ai parlat de la trista experiéncia a la Maison du livre a Rodés. A Milhau, trobèri un polit establiment ont crompèri los que te diguèri a la seccion que invariablament se tròba jos l’umiliant nom de “literatura regionala”, perque demòra pas cap de dobte que parlam d’un produch de segonda categoria. Cal marcar las diferéncias amb çò qu'es important de vertat…

Rodés. Meravelhosa vila, meravelhosa catedrala, meravelhoses gents. L’amabilitat, la doç sabor de Milhau es perlongada... L’occitan sembla desaparegut. Lo mieu còr contunha de se fendre. M’avergonhissi de mon manca de fòrça, de plorar tant aisidament. Cossí o suspòrtas tu ? Cossí tos amics, los que luchan amb tu o suspòrtan ? “Je m’accuse…”

La magnífica catedrala de Rodès per dedins e per defòra. Es brica pas mal per una vila amb tantes d’estatjants coma Sitges!

Comenci de legir lo libre de Bodon que te diguèri [Lo libre dels grands jirns]. Dises qu'es estranh e, pel pauc que vegèri a l’Ostal Bodon, òc qu'o sembla qu'arribarà un moment que s’i tornarà. Per ara, mas, es un tèxt polidissim e tristissim ont un òme que li an donat tres meses de vida se lamenta de la desaparicion de la siá lenga. Cada fuèlha es un grand poèma en prosa ! Vertat es que fòrça literatura occitana qu’ai legit es un plang sus aquel tèma. Mas qué s’i pòt far ? E sustot, quin plang tan dolorós ! Quitament dins un cafè de Rodés una cambrièra se sarrèt de ieu e me demandèt se m'arribava quicòm. “Pas res, lo libre que legissi parla de causas que fan plorar” li respondèri amb tota la sinceritat del mond.

L’ostal de Joan Bodon, de lo qual lo metèis escrivan descrivis la siá istòria en aquesta dintrada

Rodés encara. Las carrièras son estadas panadas pel francés, una lenga que tanben totjorn ai aimat. Me fa pena que siá una arma tarribla aicí. Quina fòrça mai devastatritz a agut ! Es coma una princessa bèla e jove qu'an impausada coma cara publica, coma ambassadora culturala. Ela sap pas res. Es solament un instrument perfièch per provocar la somission. Tan perfièch que los sometuts protestaràn contra aqueles que lor diràn la vertat de los que perdèron.

Las restas oficialas d’occitan que encara resquilhan per los murs de Milhau

Camini e camini e ai un nós al còl. Gaireben pòdi pas respirar. La frustracion enòrma de me sentir pichon per comunicar tot çò que lo mond pèrd amb aquel afar es insuportabla. Soi tornat a l'ostal amb lo còrs fòrça cansat e lo còr fòrça mogut. Dins aqueles moments sentissi una pena encara mai bèla que la qu'aviái quand venguèri. Soi anat a Occitània e Occitània m’a afectat. Es aital, lo territòri de la lenga secreta. » (Agost de 2010)

Un solombrós cementiri de Citroën 2cv, enmièg del campestre, pas brica luènh de Narbona