dijous, 30 de desembre de 2010

Demà surt l'home dels nassos

Un home amb moltes màscares i molts nassos de Cesc


Demà surt un home que duu a la cara tans nassos com dies té l'any. Com no podia ser d'una altra manera, se'l coneix pel mal nom de "l'home dels nassos".

Si us hi fixeu bé el trobareu per tot arreu: sortint de casa seva, passejant el gosset, comprant el diari o fins i tot robant la cartera a una iaia. Sovint se l'enxampa venent cedés i devedés pirata exposats damunt unes mantes molt ben pensades per recollir la mercaderia i sortir fugint per si ve la policia. I ara que ha sortit, també l'he vist fent de policia, però. Aquest assumpte desconcerta molt...

L'home dels nassos és un personatge molt més normal del que us penseu. Si per fi el descobriu tinc por que us decebi. Sé molt bé que si enlloc de demà sortís avui, tots ens espantaríem en veure'l. A mi, quan era petit, em deien que avui sortia l'home de les orelles, de fet. Ara ja no sé que pensar. Tinc la dolorosa sospita de que els meus pares em prenien el número. Amb aquestes coses no s'hi juga! L'home dels nassos mereix un respecte...

No us descoratgeu per això darrer que us he dit i continueu investigant. Crec que, malgrat tot el que pugui passar, val la pena. Jo, si no suposa molt demanar, amb la dona dels nassos ja m'hi conformo. Això sí, quan la trobi trucaré a la NASA i els passaré l'informe. Acostumem a oblidar que els afeccionats podem contribuir molt més per la ciència del que ens pensem.

Que vagi molt bé la recerca i molt bon 2011 a tothom!

dijous, 23 de desembre de 2010

Lluitem, sí, però sense perdre el cap: no odiem, si us plau.


Els catalans —puntualitzo: els catalans que ens importa mínimament la nostra llengua, que ens fa mal si la toquen— acumulem massa anys de frustració i ressentiment. Massa anys de veure com la mentida avança fins contaminar l'opinió d’una part important de la població espanyola. L'odi i el racisme exterminista cap a tot allò que soni a català sabem que no para de crèixer, amb els resultats catastròfics per a la convivència que tots coneixem. La última sentència del Tribunal Supremo Español, encara ens ha dut més frustració, ràbia i emprenyamenta. Per tant, crec que tenim dret a sentir-nos farts. Ens l’hem guanyat a pols. Estem massa carregats de raó. Trobo lícit sentir-se emprenyat amb Espanya, i fins i tot lluitar per sortir-ne. Considero que, ni que sigui per dignitat mínima, ho hem de fer i esmerçar tots els esforços, tots els diàlegs, totes les lluites que calgui. Hi haurà moltes maneres de veure-ho: des de l’esquerra fins la dreta, des de postures més dialogants fins a d’altres de més radicals, etc. Però si us plau, no confonguem emprenyamenta amb odi. NO ODIEU, SI US PLAU! NO ODIEM! L'odi només porta a la destrucció i al final d'aquest camí sempre acaben pagant justos per pecadors. No caiguem tant baix, encara que la ràbia que ens bull a dins ens ho posi molt difícil.

Ara arribat el moment --en portem tants que ja he perdut el compte-- per donar un cop de puny damunt la taula i alçar-nos. I tant que sí! I de cridar ben fort que ja n’estem fins els cap de munt. També! Ens ho hem guanyat a pols. Precisament ara, dic. Però és també el moment per recordar els perills i errors que ja d’entrada no hauríem de cometre per no rebaixar-nos al nivell de les bèsties, al nivell d’aquells que ja hi ha caigut i que tant de mal ens fan. Jo estaré disposat a defensar la nostra cultura, la nostra indústria, els nostres productes, la nostra gent. Només faltaria! Però em nego a col·laborar en cap mena de boicot contra ningú. Ho sento. No m’agraden els boicots. Em repugnen les llistes negres. Ens equivocaríem d’enemic. Començant per casa: és un traïdor un honrat operari que treballa per una filial espanyola instal·lada a Terrassa, per exemple? I continuant per fora: quina culpa té un treballador manxec que prou feina té a tirar endavant la seva família? I sí, a base de mentides, ja sabem com s’ha escampat l’odi cap a Catalunya. Però el món no és d’un únic color. Ni tan sols Espanya, encara que a molts no sembli interessar admetre-ho. I, malgrat tot el que ha caigut hi ha gent que ens estima.

—Doncs jo no els sento!— em direu. I tindreu raó.

Jo tampoc veig gaires intel·lectuals i artistes espanyols de pes donant-se empentes per recolzar Catalunya i els seus drets, precisament. Jo també els trobo a faltar. El panorama se m’apareix d’una aridesa irrespirable. La sensació de que ens hem d’espavilar nosaltres solets, amb tot el món exterior mostrant indiferència, ignorant la nostra situació —quan no directament en contra— i amb un menfotisme interior, covardia heretada per generacions, disfressada de les més variades formes —quan no oberta traïdoria, que ja ho sé que n’hi ha—, obstrueix el més elemental esforç per respirar.

Com ha dit algú, el Tribunal Supremo ha llançat una declaració de guerra. Hi estic d’acord. Lluitem a la nostra banda amb contundència, però també amb el cap clar. Jo no sóc millor que ningú. També tinc la meva part de bèstia. A casa no us penseu que no deixi anar algun macagun espectacular, injustíssim, en segons quins moments. Però per sort també tinc un click que fa que certes coses em provoquin una repugnància tan visceral com l’altra. L’enemic no és una bèstia, sinó algú com tu que, per una tragèdia desgraciada, ha quedat a l’altra banda. Ja ho sé que als generals no els interessa que els seus soldats ho vegin així. Una bèstia sempre costa menys de combatre. Sempre lluitarem amb més fúria contra uns alienígenes repugnants i incomprensibles que contra algú de qui coneixem la família i amb qui vam jugar de petits. La primera víctima de les guerres acostuma a ser un botiguers emigrat del país ara enemic, linxat pels clients que feia només un dia el tenien com per un més de la comunitat. Si us plau, no siguem tan imbècils de reproduir aquest error, ni que sigui a un nivell menys físic.

I jo, si aquesta nit tingués temps, em posaria una pel·lícula del Berlanga o llegiria La tesis de Nancy de l’Unamuno, per exemple. Sabeu per què? Per higiene mental, amics. Quan el conductor del cotxe del costat us insulta, demostrareu molta més intel·ligència si li envieu un bes irònic a través de la finestreta del vostre vehicle, que no si li torneu l’improperi, per deixar-li clar que la teniu més grossa. Al capdavall, nosaltres podem gaudir dels clàssics en la seva llengua sempre que vulguem, cosa que ell no podrà fer mai amb els nostres, com no sigui amb una traducció que sempre els desvirtuarà. Pobrets.

Endavant doncs, però sense perdre el cap. Entesos?

dimecres, 22 de desembre de 2010

Urgència: El Tribunal Suprem Espanyol obliga a la Generalitat a modificar la Llei d'immersió lingüística i imposar el castellà a l'escola catalana!!

Portada del gran Cesc per aquest número de Cavall Fort del 1970. Com és possible que ara torni a ser actualitat?

Els nostres pares van lluitar per a assolir l'ideal que mostra aquesta portada que el gran Cesc va dibuixar el 1970 per Cavall Fort. Aquella va ser una lluita dura contra una imposició exterior injusta i contra una vergonya interior del poble català, generalitzada i assumida. Ara, per fi, des de fa gairebé trenta anys, és el que (més o menys, és clar), per fi, tenim. Alguns d'aquells vells lluitadors van morir feliços, sabent que com a mínim els seus nets tindrien un ensenyament en català, cosa que els seus fills mai vam poder gaudir, tampoc. Permetrem ara que als nostres fills se'ls imposi el castellà com a llengua vehicular compartida? Trairem els nostres pares fins el punt de deixar que tanta lluita no hagi servit de res?

dilluns, 20 de desembre de 2010

El conte de Nadal

Aquest Nadal recupero aquest conte amb el qual ja vaig felicitar les festes passades. La present versió pretèn millorar alguna detallet. Demano disculpes a qui en coneixeu variants anteriors. Si m'animo, l'any que ve procuraré pensar un text totalment nou. Avui m'ha vingut de gust tornar-li a donar una altra oportunitat a aquest vell comapny. Algú m'ha dit que ja li tocaria canviar el títol. Ja ho veurem. De moment, tant me fa. El convido a venir. És el que té el Nadal, que tota la família es reuneix.

Bones festes a tothom!



La vena Seca

(conte de Nadal)


La visita del cosí ha resultat una sorpresa molt agradable per a la Núria. Ara es compleixen quaranta anys des que salpà cap el Brasil i des de llavors que no l’havia tornat a veure. Ja en fa més de cinc que l'home es va jubilar i només un parell de mesos que ha tornat. Com que li sobra temps, aprofita per visitar els parents que li queden. La missió es complica més del que esperava al començament: ell no és l’únic que se’n va anar a viure lluny del barri, del país.


El Pere i la Núria ja han descabdellat una bona estona parlant de com va la família, la vida... La cosina piula que els fills van fent i que els néts estan molt macos, com qui deixa llast perquè el globus s’enlairi amunt i fugi terres enllà, per sempre. Bromeja sobre l’atabalament que porta amb les obligacions nadalenques, la feinada que té per trobar aquell joc de la consola que vol en Martí, un llibre de l’estil que li va a la Lluïsa o esbrinar quina dèria motiva ara a en Genís. Hi ha casos que conformen un món apart, com el de la Marta, la seva nora.

—Hauries d’haver vist com es va posar la punyetera el dia que li vaig regalar aquell trasto de cuina. Però ja n’estic escarmentada. No penso improvisar mai més amb ella. Això sí, després vinga corredisses d'espia per saber que coi li agrada. Mai he conegut ningú tan difícil i amb uns gustos tan “exquisits”.

S'ho han passat tan bé, parlant d’això i d’allò, rient de tantes coses, que la flameta de la tarda s’ha consumit sense que s’adonessin. Ja fosqueja i el cosí també ha de marxar. A fora no plou ni neva, però gela tant que les llàgrimes es glacen. Ell, que sempre pensa en tot, en això no hi havia caigut. Està massa fet a viure en un lloc a on és just per Nadal quan més caldeja. S’emprenya amb ell mateix per no haver pres, com a mínim, una bufanda. La Núria replica, ufanosa, que si busca la campiona de les bufandes la té al davant. Que, amb molt de gust, li’n donarà una. Ell insisteix una mica —no gaire— que ni parlar-ne, que ja s'aguantarà, que tampoc morirà congelat. La dona ataca amb més convicció i l'home s’acaba rendint.

El Pere resta atònit quan la Núria obre l’armari i descobreix que a dins hi ha una desena de prestatges atapeïts de tot tipus de bufandes, foulards, mantellines i mocadors de coll, tots ells —això sí— molt ben plegats, separats i classificats per categories. L'assortit de mocadors de coll, més o menys elegants, destaca com el més notori, seguit pel de bufandes de color grana o violeta fosc. Ell li pregunta que com s’ho ha fet per acumular aquell arsenal tant complet de protectors de gola. Ella, mentre alça les espatlles amb resignació, li respon que gairebé tots han vingut embolicats sota l’excusa de regals de Nadal, Reis, sants o aniversaris. És el que quasi tothom —des dels fills als néts, passant pels gendres i les nores, i acabant amb els germans i cosins que li queden vius— li regalen des de fa més de vint anys, quan fins i tot vivia en Maurici. Afegeix, sense dissimular el sarcasme, que s’imagina les conspiracions:

—Què li podria regalar a l’avia?

—Compra-li una bufanda o un mocador de coll, que li agraden molt, i quedaràs molt bé...

I és clar, com que ella sempre fa bona cara i es mostra tan generosa i agraïda, tothom queda satisfet, amb la sensació d’haver complert el deure. Si sabessin el que de debò li agradaria que li regalessin, més d’un cauria de cul. Amb un to una mica més amarg, comenta que mai la truquen per a preguntar-li que desitja. D’alguna manera, s'ha anat conformant amb el paper que li ha acabat tocant fer dins la família, quan arriben aquestes festes. Per a aquest tema —remata— ja la tenen enterrada. Admet la seva part de culpa, però. Una vegada ha dit això, la Núria es mossega els llavis, penedida per haver parlat massa. Però el cosí té el detall de fer veure que no s’hi ha fixat. De fet, en Pere —sense perdre el fil del que la cosina li diu— sent com per dins el recorre una petita vergonya secreta: enmig d'aquell impressionant mostrari acaba d’identificar un mocador exacte al que ha vist a la paradeta del metro, tot just abans de pujar a visitar-la. Allà baix costava dos euros, però feia l'efecte de valer deu vegades més. Recorda com, per un moment, havia estat temptat de comprar-lo amb la idea de que faria molta patxoca al coll de la seva estimada parenta. S’havia arribat a imaginar que ell quedaria molt bé si es presentava amb aquest present. Com se n’alegra ara de que, al darrer segon, s'ho hagués tret del cap, i preferís no malbaratar compliments innecessaris. A més, després de topar amb aquell “tresor”, l’alegria ve per partida doble. S’acabava d’escapar de passar per figurar com a un dels altres, un qualsevol de la família.


Ja al rebedor, amb l’abric posat i amb una superba bufanda de damisel·la de color bordeus al coll, el cosí agraeix a la Núria aquesta vetllada tan maca. Abans d’obrir la porta del pis, però, li pregunta que què farà aquestes festes. La dona respon que aquest any, a part dels regals de reis, res de res: ja en fa ben bé quatre que, mentre uns fills aprofiten per anar a Àustria a esquiar, uns altres treballen i els que viuen lluny del barri enguany no podran venir. Com que tampoc es vol passar jugant a la peneta de la venedora de llumins, fa una mica de broma. Li diu que tampoc li suposa cap tragèdia, que sempre s’ho acaben manegant per quedar, tard o aviat, i organitzar un dinar tots plegats, encara que no coincideixi amb les dates. Són una família molt moderna, ells. El cosí somriu, entendrit.

Passen uns segons mirant-se als ulls, en silenci, sense saber massa bé com acomiadar-se. Al final, el Pere decideix acostar els llavis a la galta d’ella i fer-li un petó. Just llavors, la Núria aprofita per dir-li, mentre gira el cap d’una manera que ell no s’esperava:

—Bon Nadal Pere.

Sense voler, per accident, les comissures dels seus llavis es freguen una mil·lèsima de segon i, com si fossin els pols oposats d’un imant, es desenganxen amb un botet imperceptible. Tots dos senten com si per una vena que romanès seca des de feia mil·lennis hi tornés a passar sang, bombada per una manxa i, acostumats a la sequera, no sabessin com navegar.

—Bon Nadal Núria...— li respon ell, tremolós com un adolescent. Capcineja lleugerament i baixa les escales sense mirar enrere. A mida que el so de les passes de l’home es van allunyant, la Núria se sent com si li xuclessin el cor amb una palleta. Sense adonar-se’n del fred que fa a l’escala, entra al pis, tanca la porta i es descorda els primers botons de la brusa. La calorada que li puja pel pit li estrangula l’alè.


El cosí ha decidit tornar a peu i així, de pas, aprofitar per prendre l’aire.

Mentre camina pel barri, compara les coses que han canviat molt amb les que no ho han fet gens. El carrer comercial és ara una zona de vianants. Això li fa una certa gràcia, tot i que, en lloc de les botigues que recorda, ara tot llampega amb les mateixes franquícies que pot trobar a Rio. Pels altaveus que pengen al llarg de totes les cases se senten nadales.

—...Pero mira como beben los peces en el rio...

Aquesta ja sonava quan era jove, tot i que la present versió li sembla encara més lamentable que la que recorda. I això que ell aprecia el techno: exerceix d’home al dia ell. El techno de qualitat, però. Com el bon tango, el bon jazz, el Frank Sinatra, la feina ben feta, amb gust. No aquella cacofonia borda.

Se sobte, s’atura. Hi ha quelcom que no el permet concentrar com voldria en aquest petit anàlisi sentimental i estètic i no acaba d’esbrinar de que es tracta. Sí, hi ha una olor pertorbadora que el segueix tota l’estona. Les seves deduccions s’hi acosten. Ara ja sap molt bé el que li recorda, però no d’on surt. Acota el cap i descobreix que la seva mà està acaronant suaument la bufanda que li ha donat la Núria. I tant! és la bufanda el que desprèn aquesta olor. Quin tanoca!

—...beben y beben y vuelven a beber...


Se li’n refot que aquesta sigui la nadala que més odia. En aquest precís moment ni la sent. Ara, només hi ha una cosa al món que li desborda els sentits: l’olor de la bufanda. Excitat, es treu el mòbil. Busca el número de la Núria. Pitja els botons, ràpid —mig segur, mig tremolós—, i espera, impacient, la resposta.

—...los peces en el rio al ver a Dios nacer...

Ja s’han dit tot el que calia. Ara, sense perdre ni un segon, gira cua i se’n va cap a casa la cosina, corrent tan de pressa com no ho havia fet en quatre dècades.


Quan s’escolen els primers raigs de sol per les escletxes de la persiana, per tot arreu prenen llum i color les restes de l’apassionada batalla campal que s’ha batut al dormitori de la Núria. En obrir els ulls s’adonen que allò seu no s’ha assemblat gens a les bestieses que diuen les revistes de salut quan parlen del sexe “tranquil”, “racional” i “reflexiu” de la “tercera edat”, aquest terme ridícul, de laboratori, que algun imbècil es va treure de la màniga, ja fa temps. Està claríssim que per organitzar-ne una de tan bèstia com la d’aquesta nit, ni la canalla de vint anys sabria per on començar. També saben que si s’ho miren amb realisme, això tampoc no ho podrien repetir cada nit. I amb pessimisme, potser mai més... Però tots dos estan convençuts que valia la pena viure una nit així, ni que fos una vegada a la vida.

El campanar de la parròquia els xiuxiueja que ja han arribat les nou del matí —l’hora a la que el comerç es desvetlla— i el fil musical del carrer arrenca, de nou, amb aquella alegria automàtica, com una castanya que peta sense cap mirament.

Pero mira como beben los peces en el rio!!...

—M’acagun Sant Judes Escariot, Sant Francesc d’Assis i el coi de llop! una altra vegada aquest collons de villansicu! Potser El noi de la mare no serà l’hòstia, tampoc, però no els agafaria un treball a aquests fills de puta si la posessin, per variar! La mare que els va treure de ventre! Com ho aguantes això, tu, tot el sant dia?

La Núria es peta de riure quant sent aquesta bateria de renecs. El cosí mostra un posat tan emprenyat com el d’una criatura farta que cada dia li plantin el mateix plat de sopa. Quan es mig refà de la riallada, s’embadaleix amb l’expressió del Pere, i encara el troba més còmic i guapo. Tot alhora. Les emocions se li renoven tota l’estona. Quan una s’estova una altra la reemplaça desbocada. Se li abraça de nou, encara més fort. Vol sentir la seva pell antiga i cansada reviscolar per la sang que li bull a sota de nou. Els seus pits entrenats a viure en la por del marciment, convençuts de la seva inutilitat per a l’amor, llencen l’escut i alcen l’espassa, renoven el seu lideratge entre els més bells i valents en la contesa amorosa. Els seus, de natural pàl·lids, s’enrogeixen i s’inflen com un mar xuclat per la lluna, una marea que es desborda per un batiment d’onades de besos sense fi. Qui havia dit que, a les seves velleses, això no podria passar?


Per fi, la vida li ha donat el regal que feia tant de temps esperava.

dijous, 9 de desembre de 2010

L'enllaç


Feia temps que no penjava res. Aquest matí, però, m'he llevat inspirat i he engiponat aquest breu diàleg de guerrilla, que ha acabat després del primer cafè, sobre els perills de la vida moderna. I ara a pencar, que la feina no es fa sola. Què tingueu molt bon dijous!


L'enllaç
—Ei, Pere! A tu et volia veure. Has vist l’enllaç que et vaig enviar, amb aquell curt?
—Sí, sí, molt divertit, Lluís. Què bo!
—Home, divertit, divertit...
—Sí, tens raó. Potser no és la paraula... emocionant, sí... emocionant, molt!
—I tant! Això sí. Una meravella. No sé qui l’ha dirigit, però el trobo preciós. Fa plorar. Poesia pura, no? Te’l vaig enviar perquè sabia que t’agradaria.
—Sí, sí, ho has encertat. M’ha encantat.
—Tan boniques les imatges, el color, aquella pàtina com taronja... I tot allò del nen... hi penso i se’m posa la pell de gallina de nou.
—Sí, tens raó.
—I què t’ha semblat a tu, però? Ja saps que la teva opinió m'importa molt.
—Oh, sí... molt... molt emotiu!... I la música molt maca, molt adequada també, sí...
—La música precisament? T’ha agradat la música?
—Hum... sí, ja ho sé que potser a molta gent igual els xocarà... però a mi m’ha arribat. M’ha sorprès, cert, però l’he trobat perfecta.
—Però si no té música.
—Ah... bé, però el tractament de la banda sonora, que fa com una mena de música... com si fos música... No ho sé, a mi m’ho havia semblat. Quines coses...
—No té banda sonora.
—Com que no té banda sonora?
—Una de les gràcies del curt és que no té banda sonora. És així, sec. Encara fa més efecte.
—...
—I ja està? Això és tot el que has de dir del curtmetratge que et vaig enviar? Només veure’l vaig pensar: “a en Pere això l’encantarà”.
—Euh... no, sí ho has encertat de ple. De debò, eh. Mentre el veia m'emocionava d'adonar-me del molt que em coneixes, i això que...”
—No l’has vist.
—Que sí, home, que sí.
—No en tens ni idea de que et parlo. No obres cap dels enllaços que t’envio. Ni els acudits, ni les frases de saviesa, ni els vídeos...
—Home, tots no, perquè me n’envies molts. És veritat. Però miro d’obrir-ne tants com puc. I més aquells amb el títol: “això sé que t’agradarà”...
—El clip que t’he enviat no l’has mirat. No t'esforcis per arreglar-ho. No me’n puc refiar de tu. Ara ho tinc clar. M’ha caigut la bena dels ulls...
—Home, no siguis tan radical! Que no hagi obert un enllaç que m’has enviat no vol dir que...
—Com que no? El que em fot més és que has provat d’enganyar-me. La música, la música... doncs sí que en té de música! Una música de flautes romanes meravellosa!
—Però no m’havies dit que...
—... Perquè volia veure com te’n sorties. Només començar m’he adonat que no havies ni obert el correu. Igual l’has enviat a la paperera de pet i tot. Doncs sí que t’he música, Pere. Quina decepció...
—No et passis, que no n’hi ha per tant...
—.. I tant que n’hi ha per tant! Ho sento, però espero que t’adonis que amb algú com tu, la nostra entitat no pot confiar. I menys en temps de crisi. Jo... mira, a tu et tenia per un amic. O com a mínim per algú en qui es pot confiar. Avui he vist que no, que ets com tots els altres clients. Em sap greu, però no avalaré el teu crèdit.
—Hòstia, això no m’ho pots fotre, Lluís! Tio, no et passis! Només perquè no he obert un enllaç que m’has enviat! Mira, ara, quan arribi a casa, obriré el correu i me l’empasso. Tantes vegades com calgui fins que me l’aprengui de memòria. I deprés prometo fer-te una crítica completa, d’aquelles que t’agraden i...
—Massa tard.
—No siguis tan cruel, si us plau. No em diguis que massa tard! Ara mateix hi vaig. Mira, un cop vist et truco i et dic tot el que m’ha semblat. I si no m’ha agradat gens també t’ho diré, perquè vegis que sincer que sóc...
—Impossible. Ja pots córrer tan com vulguis i obrir tants correus com et sembli: no t’he enviat res. El curt no existeix.


Moral final: Obriu tots els correus dels vostres amics. Sobretot d'aquells que siguin directors de la vostra entitat bancària.

diumenge, 14 de novembre de 2010

El gran Berlanga ens acaba de deixar

Luís García Berlanga (1921-2010) ficant-se les mans al cap
Se'ns ha anat l'enorme Luís García Berlanga. Ja fa temps que ho va fer com a director, l’home ja era molt gran. Ni així, però, va mirar de no perdre mai aquesta mirada irònica i el sentit de l’humor. Malgrat tot, ja feia anys que estava molt malalt, pobre. I ja està, ja ha deixat de patir i de fotre-se’n de tots nosaltres, i d’ell mateix, per sempre.
No ho sé si ha estat el millor director de la història del cinema espanyol. Això no es pot dir mai. Hi ha gent amb estils diferents, mirades amb sensibilitats molt diverses, persones amb l’antena molt sensible per a detectar els blaus i altres per a detectar els vermells. No es pot comparar un plat salat amb un de dolç. Amb tot, sí que m’arrisco a afirmar que en alguns aspectes Berlanga ha assolit el número u, i no a nivell espanyol només sinó mundial. Recordo com el senyor Pere Massana pare —una de les persones que sap més de cinema de totes les que he conegut— em va dir un cop: “No hi ha ningú al món que sàpiga encabir tanta gent que fa coses en una sola imatge, sense que com a espectador et perdis ni un detall”. Evidentment, no parlava d’un pla d’una pel·lícula de romans, amb 5.000 extres agitant pilums enlaire, sinó d’un grup de personatges reconeixibles, cadascun d'ells amb les seves característiques i objectius.
Berlanga no era un director de silencis, ni un amant d’exotismes curulls de postes de sol o el suau crepitar de grills en la nit, sinó un director del soroll, retratista d’un poble espanyol cridaner, que parla sense escoltar-se, acostumat a la manca de consideració per l’espai vital del veí esbalaïdora, i alhora proper, amb una tendresa humana com no trobaries enlloc. Berlanga no ens parla de grans heroismes o de grans traïcions. Els seus personatges no són semidéus ni encarnacions genials del mal. El seu univers està modelat per la mediocritat humana en el seu grau més extrem. Bona gent que aquí i allà mira de fer la viu-viu, que reacciona primàriament en front del que els passa pel davant els nassos, que si se’ls presenta la possibilitat de cometre una trampa no la desaprofiten, mentre miren de dissimular, però que davant el dolor aliè tampoc no es poden evitar de commoure. Egoistes, vividors, neguitosos, supervivents de tota mena, que s’alien i es traeixen amb la mateixa facilitat es fan i desfan els núvols.
La trama de la major part de les seves obres es podria resumir en una de sola, igual que amb els curts muts —cent mil vegades millors que els llargs sonors, pels que per desgràcia són més coneguts— de Laurel i Hardy. No li calia més. Com en les de la parella genial, la festassa cinematogràfica de primera estava garantida. A Can Berlanga, però, amb ètica i estètica de show celtibèric de carajillo i cazalla.
La base resultava sempre més o menys aquesta: En una col·lectivitat X (un poble, una ciutat, un esquadró militar, una presó, un carrer, una família...) que tota la vida havia anat tirant, sense qüestionar la pròpia rutina, es presenta un visionari de pa sucat amb oli que mira de desvetllar la consciència popular adormida. El nouvingut convenç aquell grup per a explotar una situació suposadament única (a punt de venir o que sempre hi havia estat latent i aquella pobra gent no havia percebut mai) per tal d'aconseguir una millora substancial per a tots. Aquell personal, que fins llavors vivia tranquil, assumint la seva mediocritat, de sobte descobreix com de desaprofitats estaven, que amb poc esforç es convertiran en els reis del mambo. La vanitat, l’ambició i totes les passions humanes esclaten en tota la seva cruesa, sempre amb resultats frustrants, de vegades catastròfics, sempre decebedors per a tothom. I el millor de tot: el visionari no pateix cap linxament. En el fons, ell no era més que un desgraciat com els altres. Per què havien de fer-li cap mal? I així acaba passant que tots, amb cara de “què hi farem” se’n tornen cap a casa, arronsant les espatlles, més empobrits, més fracassats, però amb un coneixement més profund dels seus límits com a poble i com a persones.
Hi ha exemples esplèndids de clàssics basats en aquesta idea. Al cap me’n venen dos: la francesa La kermesse heroique (La kermesse heroica, 1935), de Jacques Feyder, on davant la imminent arribada dels invasors espanyols (i la seva fama de seductors) les dones de Flandes comencen a delirar uns somnis eròtics que als seus gelosos i covards marits no els fan cap gràcia; o l’apoteòsic producte anglès de la factoria Ealing Passport to Pimlico (Passaport a Pimlico, 1949) d’Henry Cornelius, on els veïns del modest barri de Londres, a partir de la descoberta d’un tresor i un document antic que afirma que la petita àrea londinenca on viuen és, de fet, Burgundia, un país independent, van, s’ho creuen i s’independitzen, amb tot el conseqüent conflicte que s’organitza amb el govern britànic, al qual, després del merder que té a Irlanda del Nord ja només li faltava aquest mal de cap al cor de la seva pròpia capital.
El tema de les col·lectivitats normals i corrents que de cop, degut a un fet accidental o provocat, embogeixen, es creuen prima donnas i s’estavellen sorollosament ja ve de temps antics. El genial Aristòfanes i algunes de les seves corrosives comèdies com Els cavallers (on uns esclaus prenen el pèl a tot el poble d’Atenes) o Les assembleistes o la famosa Lisistrata, on en ambdós casos les dones revolucionen la ciutat, en l’aspecte polític a la primera, en el militar a la segona, ja demolia sense miraments el suposat bonisme de qualsevol societat.
A partir del seu segon film, Bienvenido Mister Marshall (1952), Berlanga troba la fórmula màgica que li escau com un eslip a mida, amb la que reprèn l’herència d’aquells clàssics. A partir d’aquí va pintar un retrat sense concessions, que bascula entre el cop de mall despietat i els detalls de tendresa inevitable, que mai —mai, insisteixo!—li suavitza el xarop final. En qualsevol cas, seguint aquest esquema, amb variants més o menys excèntriques, ens ha deixat meravelles irrepetibles com l’esmentada abans, Calabuch (1956), Los jueves milagro (1957), Plácido (1961, per mi la millor, i en un sentit, la millor pel·lícula espanyola possible) La vaquilla (1986) i, tal com ho veig amb una deixadesa un xic més gran, ho sento —no pas tècnica, que l’home sempre va filmar com ningú, però sí amb algunes concessions a la facilitat humorística, la grolleria innecessària, a una certa rutina temàtica massa previsible, mecànica—¡Vivan los novios! (1969, i per cert, rodada a Sitges), les seqüeles de La escopeta nacional (ambdues del 1981), Moros y cristianos (1987) o Todos a la cárcel (1993). Tots aquests films, fins i tot els menys afortunats i discutibles, formen (i perdoneu el tòpic, però crec que en aquest cas es pot dir ben fort) un fresc únic que ajuda a entendre l’Espanya del moment en que van ser realitzats. En aquest sentit La escopeta nacional (1977), film a mig camí entre els que m’entusiasmen i els que em grinyolen, em sembla un conjunt de claus simbòliques que d’aquí dos cents anys representaran el document més útil per entendre que coi passava en aquesta península feta de taujans, aprofitats i estafadors potencials. No puc evitar tenir un record —ni que sigui per la part que em toca— de l’espatarrant català interpretat amb una exactitud insuperable pel gran Saza, viatjant de porters automàtics que mira d’introduïr-se en aquella absurda cacera de l’alta societat post-franquista, per veure si pot trobar finançament pel seu invent. Sensacional!
Però Berlanga no va ser només un director de films corals. El seu primer llarg, la deliciosa comèdia Esa pareja feliz (1951), resultava un poc afalagador retrat de l’Espanya de la postguerra amb l’encantadora parella formada per uns joves Fernándo Fernán Gómez i Elvira Quintillà, l’arriscada Tamaño natural (1973) on va explorar aspectes foscos del sexe, amb un inquietant Michel Piccoli, o el seu testament Paris Tobuctú (1999), un dels pocs que no he vist i no en puc donar l’opinió, a on sembla que hi barreja aspectes íntims d’aquestes dues rares avis d’aquest paràgraf amb elements més típics dels orfeons humans que s’apiloten per tot arreu de la pantalla. I és clar, també una mica enmig queda aquella obra mestra valentíssima de El Vergugo (1963) per a la que ja s’han esgotat tots els adjectius al llarg de l'extensa literatura que ha inspirat.
I què més dir del senyor Berlanga? Un munt de coses que en aquesta entrada d'emergència a arrel de la seva desaparició no sé com organitzar. Tot el que m’he allargat i encara no he mencionat el sexe, el Berlanga erotòman i que tant li agradava jugar. El valencià, el faller, enamorat del seu llargarut país Mediterrani; juganer amb els seus tòpics, les falles, els torrons de Xixona i, pel damunt de tot, les festes dels Moros i Cristians. L’estilista del pla-seqüència, eclipsat a les escoles de cinema pels focs d’artifici del mestre Welles i els seus començaments tipus Touch of Evil (Sed de mal, 1958), però amb el que competia en l'ombra, amb la desimboltura de qui sap de que va això de fer cinema millor que ningú, malgrat mantenir-se murri, en un racó, discret. Els mil i un Berlanga amargs, dolços, sempre lúcids.
Gairebé sempre amb l'ajut del seu inseparable co-guionista Rafael Azcona, per les seves imatges inesborrables hi desfila un munt de noms que formen part d’un univers infotocopiable: els Pepe Isbert, Manolo Morán, Cassen, José Luís López Vázquez, Elvira Quintillá, José Luís Ozores, María Vico, Nicolás Perchicot, Manuel Alexandre, José Sazatornil (Saza) que donen sang i vida a personatges que han esdevingut arquetípics com els de la Commedia de l’Arte, junt a d’altres noms més recents, i fins i tot d’internacionals com Richard Basehart o el ja mencionat Piccoli.
Ja fos en blanc i negre com, més tard, en color —no puc evitar en aquest sentit formar part de l’ala conservadora i preferir de molt el Berlanga en tonalitats grises— aquest valencià universal ens pintava una Espanya tremebunda, però real. Una Espanya que no podria escapar mai d’ella mateixa, per molt que els temps canviessin, que la tecnologia fes passos homèrics, que entrés a formar part de la CE. Una Espanya horrorosa i alhora encantadora, que cada vegada fa menys i menys gràcia i la seva amargor eterna cada dia deixa menys espai a l’alegria que sempre, malgrat l’historial d’atrocitats i pena, havia preservat miraculosament. Aquella Espanya dels tebeos de la Bruguera, que lliscava de la dels Seat 1400 a la dels 127, passant pels inevitables 600. Aquella de quan la picaresca encara tenia aroma d’art clàssic, castís. Un món, te’l miris per on te’l miris, sense cap esperança, tancat, obtús, asfixiant, insuportable, i, malgrat tot, fascinant. El que diré ara potser sonarà estrambòtic, però no puc evitar que l’Espanya dels films en blanc i negre de Berlanga em sembli un país molt més bonic que l’actual. Evidentment, acceptaré qualsevol linxament públic per aquestes paraules que acabo de deixar anar, perquè el franquisme va ser una catàstrofe de la qual encara no ens n'hem arribat a adonar. Jo ja m’entenc perquè ho dic...
Com li ha passat als més grans patriotes, els de veritat, no els de sortir a remenar la bandereta a la mínima, Berlanga va ser acusat d’anti-espanyol un munt de vegades. El director se l’estimava massa aquell país com per no refregar-li per la cara, amb tanta contundència com art, les seves misèries, per desvetllar-la de tanta letargia mantinguda amb futbol, toros i folklore. Però tampoc gaire: Berlanga sabia massa bé que si el país que adorava per fi decidia convertir-se en un lloc civilitzat per viure, perdria una part important de la seva gràcia.
I tanmateix, la realitat s'entesta a copiar l'art. Fa només quatre dies el Papa Benet XVI va visitar Barcelona. El papa-mòbil recorria els carrers de la ciutat a tota velocitat, mentre els seus fervents seguidors, que feia hores que s'havien plantat amb la il·lusió de que el pontífex els regalés un somriure personalitzat, amb prou feines van tenir temps de veure una imatge més pròpia de l'estela que deixa el correcaminos als dibuixos animats. Les referències a l'ajut americà que passa volant, muntat dins de limusines negres de Detroit, pel davant del poble atònit, nenet que s'ha après la poesia de benvinguda inclòs, han estat inevitables. I que podríem dir del nostre estimat poblet? No em negareu que amb tot l'enrenou que s'està organitzant al voltant del projecte Quàlia no és res més que una repetició ad nauseam d'una pel·lícula del gran mestre, a escala sitgetana.
El sr. Berlanga se n’ha anat, i amb ell un dels poquíssims motius que em podien quedar per sentir-me orgullós quan un estranger es pensa que la meva nacionalitat coincideix en la que obliga el DNI que porto a la butxaca, per collons. Cada vegada que això passava pensava: “bé, espanyol... com el Berlanga? doncs mira, encara...”, tot i que l’estranger dels nassos segurament no n’hauria sentit a parlar mai i els seus films li serien tan exòtics com si fossin d'un director tailandès.
Adiós maestro. Va usted y se nos va. Menos mal que nos ha dejado el Imperio Austrohúngaro...

Una escena inenarrable de Plácido (1963) A part del treball de càmera impecable (no us perdeu el que fan els personatges del segon terme de la imatge) tots els actors en estat de gràcia. Línies memorables: "¡este hombre es un contumaz!". "Yo no espero més, el que quiera jamón que me siga" (dita pel Manuel Alexandre) , tot! El pobre Cassen que no li paguen el que li deuen, el López Vázquez amb l'inhalador prestat per l'Agustín González,... una lliçó de cinema d'onze minuts antològics!

divendres, 5 de novembre de 2010

Article publicat a l'Eco de Sitges sobre el Premi Octubre rebut per la Cèlia Sànchez-Mústich

La Cèlia a Port Lligat, el dia de l'homenatge a la poeta Rosa Leveroni


Cèlia Sànchez-Mústich guanya el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia a la Nit dels Octubre de València

Ja es pot dir ben fort que el 2010 està suposant l’any de la Cèlia Sànchez-Mustich, la poeta catalana més reconeguda, amb tota justícia, del moment. Al Premi Serra d’Or al millor llibre de poesia publicat el 2009, que va recollir el passat 29 d’abril pel seu darrer recull de poemes, el magistral A la Taula del mig, ara cal afegir el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per la seva la seva obra inèdita On no sabem. Aquest guardó forma part dels Premis Octubre, convocats per la Fundació Ausiàs March i Edicions 3i4, i que representa, sens dubte, el certamen literari més important que es realitza als Països Catalans. Com cada any, es van lliurar el 30 d’octubre, al llarg de La Nit dels Octubre, al Centre de Cultura Contemporània de València.

Els altres guanyadors van ser Joan Nogué, Premi Joan Fuster d’assaig amb Paisatge, territori i societat civil, Raquel Ricart, Premi Andròmina de narrativa amb Les ratlles de la vida i Francesc Adrià, Premi Octubre de teatre amb l’obra Taula de canvis. Es dóna la circumstància que des del 2001 cap dona obtenia ni el premi de narrativa ni el de poesia. Aleshores, també es va produir un doblet femení, el format en aquell cas per Isabel-Clara Simó i Tònia Passola. En la gala d’enguany es va aprofitar, també, per homenatjar l'artista Joan Genovés, que fa poc ha complert 80 anys, amb un guardó a la seva trajectòria professional.

A través d’un comunicat de l'organització, llegit per Pere Ballart, representant del jurat del Premi de Poesia, es va destacar que “els 39 originals que concorrien eren de gran qualitat” i que “la deliberació va ser llarga i complicada". De l'obra de la Cèlia el jurat va remarcar-ne les “qualitats imaginatives, l’estil personalíssim i la unió d'allò més gran amb allò més petit”.

En recollir el premi, la nostra escriptora va mirar de definir el seu llibre com “una barreja d'escenes quotidianes i molt properes amb altres de còsmiques". També va afegir que “el poema que dóna títol al llibre marca l'atmosfera del conjunt”, on parla de “les incerteses de la vida i de les relacions humanes” i “de les portes que no sabem on ens portaran i dels llocs als quals no sabem per on s'entra ni per on se surt”. Finalment, es va disculpar per la dificultat que tenia per definir la seva obra, que se sentia “bloquejada després de tota la nit sense dormir” i va admetre que “és molt complicat descriure els propis poemes: Fem poemes per no haver de parlar-ne”.

El Premi Vicent Andrés Estellés suposa fins ara el cim dels nombrosos guardons recollits per l’afamada poeta, prosista i codirectora del Festa de la Poesia de Sitges. De tota manera no creiem que sigui l’últim, ni molt menys. Aquesta fetillera de les paraules amaga un munt de sorpreses dins el seu barret d’estrelles secretes. A la seva indiscutible categoria i rigor artístics s’hi suma el seu valor humà i la seva senzillesa, aliens a la fatuïtat que malmet tants artistes de geni. La seva proximitat, la seva mirada neta i original, plena d’humanitat, ens parla de sentiments que ens toquen a tots. Per seduir-nos no dubta a recórrer a una complicitat coqueta, això sí, sense deixar-nos ho tot pastat. Amb els seus poemes hom sempre té l’agradable sensació de que ella mai es mostra més llesta que tu, la qual cosa no vol dir que ens ho doni tot de franc. Nosaltres, sense adulacions barroeres, sentim que la poeta confia en el lector. En picar-nos l’amor propi, ens adonem que no li podem fallar, que si decidim fer un mínim esforç —que no ens el demana, no ens l’exigeix, sinó que, molt més noble, ens el suggereix— el premi que ens enduem va més enllà de les paraules amb que ens ha arribat.

Des d’aquí apostem que la nostra autora arribarà encara més lluny. Felicitats Cèlia!

(Florenci Salesas, Publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre del 2010)
I per cert, última hora off the reccord: que avui mateix també ens hem assabentat que rebrà la Ploma d'Or. Caram, quina temporada! Ja dic, si el Mesi rep la Bota, per què no hauria de rebre la Ploma la Cèlia. Felicitats dobles, noia!

dijous, 4 de novembre de 2010

Agraïment públic als ciutadans que troben les coses que perdo... i me les tornen!


Sóc un desastre, un despistat complet. Ho perdo tot. Amb mi, un lladre ho té molt fàcil. Només li cal seguir els meus passos per anar recollint tot el que em deixo pels llocs. Hauria d’haver aprés la lliçó però no puc. Suposo que ja faig tard. A més, l’assumpte va més enllà de la pròpia voluntat. I cada vegada pitjor. Ja dec repapiejar...

Això d'oblidar-te-te propietats portàtils pel món comporta el desavantatge de que, de moment, les perds. Si te les has descuidat en un indret on no hi passarà mai més ningú, cagada pastoret: ja les has vist prou. Si les recull algú que ni t’ha vist, ni et coneix i no té cap manera de saber que allò et pertany, estem igual. En cap dels dos casos hi obra la mala fe humana sinó la mala sort, ves. Ara, si qui agafa l’objecte oblidat et veu, o pot identificar-te d’alguna manera, i se’l queda, el mínim que podem dir d'aquest personatge és que fa la viu-viu. En aquest món tan massificat i embogit —i que de vegades ja ens va bé que ho sigui— això ni tan sols no està gaire mal vist. Un acte que no fuig de la qualificació de lladronici —de vegades molt venial, perquè no podem exagerar l'acusació a ningú per només amagar-se a la butxaca cinc cèntims que t'acaben de caure— molta gent el despatxen amb un comprensiu “Ah! Jo també ho faria” o, en cas que no el cometis, amb un encara pitjor “i no t’ho has quedat? Que ruc ets!”.

Ja he dit al començament que n’he perdut moltes de coses per culpa de tenir el cap als núvols, encaparrat en les meves cabòries. Així no resulta estrany que moltes ja no les hagi vist mai més. Tampoc no sabria mai dir quina de les tres possibilitats que he esmentat a l’anterior paràgraf ha evitat el retrobament. De tota manera, més d’un cop he fruït de l’alegria de que un ciutadà cívic de veritat es prengués la molèstia de posar-se en contacte amb mi i m’avisés de que havia recollit allò que el meu cap buit havia deixat caure, o abandonat damunt una taula. Al llarg d’aquest any, he tingut l’alegria de gaudir de dos d’aquests moments fantàstics, gràcies a dues bones persones que s’han posat en contacte amb mi a través del Facebook per avisar-me de que podia recuperar l’objecte perdut. Com és lògic, mantindré el seu anonimat.

El primer el va protagonitzar un altre conductor que va recollir el meu DNI del terra d’una gasolinera. El document em devia caure de la butxaca en treure els diners per pagar o ves a saber. És clar, l’home no podia trobar res de millor per obtenir informació del nom del propietari. En lloc de dur-lo a objectes perduts, va tenir la pensada de cercar-me a través d’Internet. Quan em va localitzar em va enviar un missatge privat per donar-me la bona notícia. El més ridícul del cas va ser que, tot i fer més d’una setmana de la pèrdua, no me n’havia adonat fins el dia abans (no em passo la vida obligat a practicar malabarismes amb el DNI a les mans, per sort). Després de mirar d’organitzar una trobada, el trobador de carnets em va acabar confessant que, tot i que quan va trobar el meu anava de paisà, era mosso d’esquadra, i que si em corria pressa no hi hauria cap problema en que jo passés a recollir-lo pel seu quartell (no diré de quina població era, només que de cap del Garraf o el Penedès). M’hauria agradat regalar-li alguna ampolla de malvasia, o de qualsevol cosa. Ell va insistir que de cap manera, que els mossos no poden acceptar regals de cap mena. No vaig voler ofendre el seu honor i, el dia que vaig poder, em vaig acostar al seu quartell, on aquella persona tan simpàtica em va tornar allò que havia guardat tan bé.

Avui, fa no res, m’ha passat una cosa semblant. Aquest matí, a primera hora, he hagut de sortir pitant cap a Barcelona per fer un encàrrec important. Pensava que anava bé de temps, però no. Quan he vist que el tren que volia agafar entrava a l’andana, m’he adonat que els meus càlculs continuaven igual de pèssims que sempre. Aleshores he corregut com una bicicleta cap a la màquina per treure una T-10 de tres viatges. He capturat el bitllet al vol, només treia el nasset per la safata, he girat com una baldufa, he creuat la màquina impressora del control i, també, gràcies a la misericòrdia del maquinista —avui només he fet que topar amb bona gent!— que ha tingut l’amabilitat de tornar a obrir les portes per mi, tot i que ja les havia tancat i emès el xiulet d’avís. No ha estat fins que no he arribat a Barcelona, quan anava a comprar el diari —ho volia fer al quiosc de l’estació però no havia tingut temps— que m’he adonat que m’havia deixat el canvi a la safata de la màquina expenedora de bitllets. No gaire cosa (al voltant d’uns quatre euros). Però bé, uns dinerets que tenia i que ja no per culpa d’haver anat tant de bòlit i amb el temps just. Apa, càstig del cel. Més tard, però, arribo a casa, i abans de posar-me a preparar alguna cosa per dinar miro el correu. Al Facebook hi trobo que, oh! una veïna de Sitges, que tot just anava darrere meu, quan estava traient el bitllet, ha recollit el canvi. La dona m’ha reconegut —va anar al col·legi amb ma germana— i havia tingut la pensada d’investigar si tenia Facebook i enviar-me un missatge intern per informar-me de que havia recollit els dinerets i els havia deixat a la botiga de la meva neboda.

No cal dir que li he estat molt agraït. Quina cosa més bonica, no? El cas d’avui amaga, sense rebaixar el mèrit al mosso, un component que li afegeix valor. Poc profit en podia treure aquell del meu DNI, mentre la sitgetana podria haver pres un cafè i una pasta amb alguna amiga, a la salut del babau que anava atabalat d’aquella manera, o comprar una revisteta, per exemple. Doncs no. Malgrat saber del cert que jo mai de la vida hauria descobert qui tenia les monedes, ella s’ha pres la molèstia d’acostar-se expressament a la botiga famosa i tenir la pensada de contactar-me a través del Facebook.

Sovint m'encego amb la part fosca de l’ésser humà. És just que avui parli de la diàfana, no? Aquestes que esmento avui representen dues accions senzilles que fan que, al menys per a mi, el món sigui un lloc menys fred i més digne i la vida una experiència més agradable.

Gràcies!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Cèlia Sànchez-Mústich, poeta guanyadora dels importants Premi Octubre 2010

Els guanyadors dels Premis Octubre d'aquest anys. Cèlia Sánchez-Mustich, Raquel Ricart de Bétera, Joan nogué i Francesc Adrià (Foto extreta del 3/24)

Una gran notícia en una època gasiva d'alegries: La gran escriptora Cèlia Sànchez-Mústich acaba de guanyar el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés dins els importants Premis Octubre 2010.

Podeu llegir la notícia en aquest enllaç Premis Octubre 2010 i veure el vídeo de la notícia en aquest Vídeo del 3/24

Perdoneu, però no tinc temps de escriure un post millor. Això sí, vull felicitar la Cèlia a qui admiro com a escriptora i com a persona. I bé, als altres també, ja que hi som. Espero que no em tinguin en compte el meu descarat partidisme. Un partidisme carregat de justícia, caram!

Bravo! Un brindis molt sentit, Cèlia!

divendres, 29 d’octubre de 2010

Pioners de la música electrònica 2: Tom Dissevelt i Kid Baltan

Post dedicat al gran Francesc Diaz Melis, l'home que en el seu dia em va resoldre l'enigma de saber quin era el nom d'aquests dos grans mestres de la música i el disseny de so.
Kid Baltan (Dick Raaijmakers) amb unes tisores i un bocinet de cinta magnetofònica, i Tom Dissevelt amb una partitura, dins el seu bunker NatLab, preparats a conquerir el planeta amb els seus sons

El tàndem format pels holandesos Tom Dissevelt (1921-1989) i Kid Baltan (pseudònim de Dick Raaijmakers (1), 1930) va representar el primer intent reeixit de popularització de la música electrònica, sense renunciar per res a la màxima qualitat i rigor professional ni defugir la natura experimental del medi. Des del seu laboratori NatLab, ubicat dins la Phillips, i sota el nom Elektrosonics, es van avançar a tots els seus col·legues pioners contemporanis amb la publicació, el 1957, de Song of the Second Moon, el primer hit europeu 100% electrònic. Com bé comenta el misteriós Elektroid Humanoid —on fa una crítica d'una recopilació músical del duo, que podeu sentir en mp3—, per que ens fem una idea del que devia suposar aquella música pel públic de l'època, els Beatles encara no existien, Elvis Presley no havia fet la mili i els fundadors de Kraftwerk eren a l'escola primària estudiant solfeig i flauta.

Entre el 1939 i el 1944, l’inquiet Dissevelt va estudiar trombó, clarinet, piano i teoria musical. Més tard va arraconar l’esveltesa del clarinet en favor del feixuc contrabaix, instrument amb el que, malgrat l'increment de pes a carregar, no va trigar a trobar-s’hi còmode i a que el cridessin per tocar jazz amb la Residence Orchestra. En extingir-se la guerra, va marxar a Indonèsia on va residir tres anys i on va fitxar, també, per a la Jos Cleber Orchestra. Més tard, va tombar el món amb Ilcken Wessel amb qui va tocar a llocs tan exòtics com el nord d’Àfrica o Espanya. Enmig d’aquestes aventures, al rovell de 1946, es va casar amb Rina Reys, germana de la cantant Rita Reys, de segur la veu més mítica del jazz europeu, per a la qual també va tocar i fer arranjaments.

A meitat dels cinquanta, de nou al seu país, va rebre l’encàrrec de Bep Rowold, líder dels Skymasters, per a la tasca sempiterna de contrabaix i arranjista. Més o menys per aquesta època, per primera vegada, de casualitat, va sentir la música electrònica de Karheinz Stockhausen, emesa per ràdio Colònia. El cop rebut va ser tan fort com el de Sant Pau en caure del cavall camí de Damasc. A partir d’aquell dia, quan tornava a casa del club on tocava, cercava les freqüències alemanyes al dial i s’embadalia amb tot aquell món nou, ple de màgia sonora fascinant, imprevisible. I així va ser com, sense deixar el jazz, es va reciclar en músic electrònic, pel seu compte.


Simpàtica pel·lícula de 1959, rodada integrament al NatLab, en la que Raaimakers ens mostra la segona fase del seu sistema de treball, mentre un fumador Dissevelt evoluciona amb posturetes d'actor

Al voltant d'aquella època, Dick Raaijmakers, deu anys més jove que Dissevelt, havia acabat els estudis de piano, orgue i enginyeria del so. Durant un temps havia exercit de professor i compositor de música electrònica, alhora que tocava l'orgue electrònic pels segells Bunker i Crème Organization. Més tard, el 1954, va signar un contracte per formar part del NatLab, el departament d’electroacústica de la poderosa Philips.

No van passar ni dos anys que Dissevelt també va irrompre com un bou a la mateixa companyia. Finalment, el 1957, va coincidir amb Raaijmakers, amb qui va formar una societat —els devia fer cosa anomenar “banda” a la seva criatura— que van batejar com a Electrosoniks. Sense abandonar l’esperit experimental més autèntic, i malgrat l’admiració que ambdós tenien per Stockhausen, el duo volia fugir de l’elitisme per a intel·lectuals que segons ells llastrava la música electrònica del moment.

Aquell mateixa temporada, Phillips els va publicar Song Of The Second Moon, un vinil de 7'' que perseguia aquesta voluntat popular. No en va, la portada proclamava que el disc oferia “Electronic Popular Music” amb una mida de lletra que enviava el títol i el nom dels autors al planeta de les puces.

Gràcies a l'èxit d'aquesta primera gravació en van venir unes quantes més, recollides en l'EP de 7'' Electronic Movements del 1961. Els temes instrumentals que contenia se solien inspirar en la imminent conquesta de l’Espai, i alguns van esdevenir petits hits. No es pot discutir que tot aquell treball s’avançava al seu temps amb una insolència esbalaïdora: en el moment de la publicació del primer àlbum quedaven cinc anys per a que l'home viatgés a l'Espai, dotze per arribar a la Lluna, i deu per a que el sintetitzador Moog submergís un peuet dins un àlbum dels Beatles. Els sons i ritmes dissenyats per Baltan i Dissevelt capturaven l'atmosfera i l’estètica de la improrrogable era espacial i van ajudar a que durant més d’una dècada el terme “música electrònica” s’associés a la ciència ficció. Talls com Song of the Second Moon, Sonic Re-entry. Orbit Aurora o Syncopation han quedat com alguns dels èxits més recordats de l’electrònica primitiva, i encara avui dia mantenen gairebé intacta la seva modernitat i classicisme.


El tema Son of the Second Moon del 1957, el primet hit 100% electrònic de la història. Made in Nederland

A títol de curiositat, direm que el 1960 Phillips va tirar una edició especial per a Espanya on recopilava alguns dels temes més coneguts de la parella electrònica sota el cañí títol de Música para un guateque sideral. No comment... Val a dir que aquella música va causar cert impacte al país que aleshores esgrimia a Marisol o el Dúo dinámico com a armes secretes de la modernitat més desfermada, fins el punt que alguns fragments van ser emprats per a diversos espots publicitaris.

El tema Vibration de 1959, que a USA va ser conegut com a The Visitor from the Inner Space i a Spain Música para un guateque sideral. Olé! A la part central es pot apreciar la forta influència del jazz (les armonies del so baix recorden el walking bass del be-bop) però el ritme i els sons de la introducció s'avancen 20 anys al Die Mensch Maschine dels Kraftwerk. I sense sintetitzadors, que encara no estaven inventats (els nostres holandesos treballadors tallaven les notes una a una de la cinta magnètica). Poca broma, amics


El mateix tema adaptat a un anunci televisiu de Longines per a TVE. Els que teniu una certa edat, no el recordeu? Jo sí! I devia de tenir sis anys, com a màxim. Suposo que el suficient, però, com perquè alguna cosa se'm quedés al subconscient per voler jo també fer aquella música de extraterrestre màgica algun dia, des del meu laboratori personal com el del Dr. Mabusse, jo sol (això de tocar amb altres músics i haver-se de barallar perquè un so parteixi d'una ona quadrada o d'una ona de dent de serra... quina mandra! )

A la dècada dels seixanta va aparèixer un programa nocturn a la ràdio nacional (Hilversum III) que en deien Spelen met Beton (Jugar amb Formigó) en el qual tots aquests pioners tenien el seu espai (2). Entre una cosa i l'altra, es pot afirmar que aquests sons nous no eren pas tan desconeguts com sovint creiem. Però com que no hi ha cosa bona que duri per sempre, en arribar el 1963, aquella col·laboració tan fructífera va acabar i els dos homes es van separar d’una manera amical.

Dissevelt, que no havia abandonat el contacte amb les orquestres, s'hi va dedicar a temps complet. L’evolució del mercat de la música popular, amb les convulsions que patia el gust del públic, però, aviat el van convidar a abandonar aquest camp per manca de feina. La demanda i proliferació de conjunts amb un nombre reduït de membres, que basaven el seu so en les guitarres elèctriques, va obligar a les cadenes de ràdio a reduir despeses dràsticament. En conseqüència, les orquestres de les emissores petites van patir acomiadaments massius. Afortunadament, ell no havia perdut la reputació com a tècnic de so i va poder assistir algunes de les figures de l’espectacle més populars d’Holanda, com Wim Sonneveld i Toon Hermans.

Raaijmakers, per la seva banda, va tenir més de sort. Primer va treballar per a la Universitat d’Utrecht i ben aviat, el 1963, va muntar el seu propi estudi junt amb Jan Boerman. A més, del 1966 fins el 1995, any que es va retirar, va exercir de professor de música electrònica i contemporània al Real Conservatori de La Haia.

Al llarg de tots aquests anys, l’ambició i risc de les composicions de Raaijmakers s’ha eixamplat. Mica a mica s’ha anat endinsant en camps cada vegada més diversificats com l’animació, ballets, música per teatre, instal·lacions a museus i sales d’art i esdeveniments internacionals. Ha col·laborat amb compositors de prestigi com Pierre Boulez o Iannis Xennakis i amb un gran ventall d’artistes plàstics i visuals. Ha escrit, a més, diversos textos, dels quals destaca The Method, del 1985, on descriu, d’una manera tècnica però també poètica, les seves investigacions i troballes.

En arribar la dècada dels noranta, Raaymakers va rebre premis honorífics a la seva carrera i a la seva important contribució al desenvolupament de la música electrònica. Destaquen el Matthijs Vermeulen (1994), l’honorari Johan Wagenaar Fundation (2005) i la proclamació com a doctor honoris causa per la Universitat de Leiden.

Raaymakers mai ha renegat dels seus inicis amb les produccions, de vegades un punt kitsch —un kitsch deliciós, si voleu— de l’era del NatLab de Phillips, al costat del seu col·lega Dissevelt. Sap que a nivell internacional i popular seran aquelles llunes dobles i aquells blip, blip bombollejants el núvol que el mantindrà viu en la memòria col·lectiva.


Un video recent de Raaijmakersfart on l'home ens mostra com treballava amb Dissevelt. Val la pena veure'l tallar la cinta i tot plegat. Trobo molt emocionant el moment en que analitza els sons que emet la cinta magnètica encara sense tallar i com els reprodueix amb la boca. Fixeu-vos en la seva mirada il·lusionada. Sembla un nen enamorat dels sons i les ones invisibles que, en vibrar graciosament per l'aire, els fan possibles. Com l'altre filmet de més amunt, es tracta de la versió original sense subtítols, ni a l'anglès. Els lectors holandesos podran aprofondir més, però els que no entenguem ni piu podem fruir de la veu tan dolça d'aquest vellet encantador

(1) Kid representa el revers el seu nom, Dick, i Baltan el del seu local de treball, NatLab. Raaijmakersfart va inventar el pseudònim, fart per com la premsa internacional destrossava el seu cognom (cosa que en la època que el copy and paste no existia, jo, si tingués un cognom que gastés aital crueltat ortogràfica, disculparia misericordiosament, la veritat)

(2) Informació cedida per l'artista català/holandès Andreu Ledoux.

Linxaments quotidians i racismes evidents

Aquesta serà una entrada estranya i dura a la vegada. Gens agradable. Ho sento, però algú ho havia de dir... I perdoneu la broma a la moda. Potser la última avui.

Una de les febleses humanes que més m’esgarrifen —i a la que mai m’acostumaré— és la facilitat amb la que ens apuntem a un linxament. Aquesta activitat recreativa m’angunieja fins la nàusea, com a molta gent, per sort... espero! I el pitjor de tot: com que ni el més reflexiu s'escapa de patir prejudicis, tothom carrega un botxi linxaire en potència a dins. Uns més que els altres, si voleu. D'acord. Passa, però, que malgrat la destinació d'aquest ritual solgui recaure sobre subjectes contra els qui despleguem alguna mania prèvia, ja sigui perquè formen part de cert col·lectiu o per ells mateixos com a individus en si, les víctimes que ens inspiren a involucrar-nos en un crim d'aquesta mena no sempre responen a un perfil concret. Qualsevol que tingui la mala sort de passar per davant nostre, just quan tenim un mal dia, se la pot carregar.

Ningú s’escapa del tot, doncs, de la possibilitat de caure còmplice d'algun linxament. I com que d'aquests n’hi ha de totes les intensitats —com els terratrèmols—, no tots es manifesten d'una manera tan tràgica com la crucifixió de Jesucrist. Hi ha els linxaments verbals, de butxaca, com aquell posar verd a l’amic que no es troba a l’habitació. Aquests, portats amb intel·ligència, com un joc, poden anar molt bé per descarregar tensions, i no tenen perquè reportar més conseqüències.

Qui no s'ha afegit a un grup de gent per malparlar d'algú? comparar aquest linxament amb els de debò segur que ratlla la immoralitat. Com dèiem, malgrat que les conseqüències d'aquesta pràctica poden acabar ensorrant un país, en la justa mesura pot resultar un exercici de desfogament i prou: "Què parlin de mi encara que sigui malament!" deia aquell. D'alguna manera somniava amb una imatge com aquesta amb ell com a protagonista dels rumors.

La capacitat de reacció que mostrem per detectar que a prop nostre s’organitza un linxament —de qualsevol de les intensitats esmentades— on poder desfermar tota la nostra fúria, sovint amagada i justificada sota un vernís de justícia social, no deixarà mai d’admirar-me. Ja no tenim tant de nas, però, per adonar-nos que aquella pluja de bufetades en direcció a una sola galta es tracta, en efecte, d’un linxament. Trobem massa plaer quan hi estem imbuïts. Dóna massa força sentir que la nostra violència verbal o física actua com a correctiu social. Experimentem una borratxera, una catarsi que ens encega.

M’agradaria creure que alguns posseïm una antena més sensible per detectar-los, aturar-nos a temps i passar a la denúncia. Però no sé si això succeeix com he dit o es queda en un somni fracassat de voler fugir de la massa. De tota manera, de vegades sí que passa. Aleshores no transcorre ni un segon que t’adones com automàticament el grup et fa fora. Llavors, l’ànima et poua una sensació agredolça. De primer, no pots parar els peus de la turba enfollida. La vols avisar de l’error que està a punt de cometre. Però cal anar en compte abans de posar-te davant la massa irada amb les mans enlaire per demanar que s’aturi i reflexioni abans de perpetrar un acte del qual tothom se’n penedirà: de ben segur que tu seràs el primer que s’enduran pel davant.

Això passa igual als fòrums d’opinió que amb els linxaments físics reals. Quan observo com reacciona la gent en segons quins debats, sempre em venen al cap aquelles imatges insuportables de masses de gent blanca penjant i mutilant a negres que només havien comés el crim d’haver nascut dins aquella pell. Sempre s’hi veu mainada que juga i saluda a la càmera, amb simpatia. No hi trobo tanta distància en el sentiment que mou aquestes reaccions col·lectives. Algú em podria dir que no m’hauria de prendre tan seriosament el que es diu a Internet, que no deixa de ser fum virtual. Però aquest fum anuncia la flamarada de mala bava que tots portem a dins reprimida.

Hi ha moltes fotos de les atrocitats comeses contra negres americans de finals del XIX i començaments del XX (i més de les que voldríem provenen dels feliços anys vint, precisament). Sempre hi ha algun nen en algun lloc. Aquesta gent fora d'aquest lloc segur que són la mar d'agradables. Et convidarien a una costellada i tu encantat. De fet, hauria de resultar obvi recordar que tots són gent com tu i com jo: el cadàver i els seus alegres botxins

Començaré per un exemple de linxament suau. Fa uns mesos un internauta del Facebook va publicar un enllaç que informava de l’acusació que acabava de caure damunt uns directius de la televisió valenciana d’haver assajat sexualment unes empleades seves sota amenaces d’acomiadament. Davant un cas així, jo no em vull posicionar perquè, per sobre de tot, no puc. Aleshores, trobo molt incòmode, i fins mal educat, que t’obliguin a emetre un judici. Seria tant absurd com si m’obliguessin a escollir el material ideal amb el qual s’han de construir els fonaments d’un gratacels de 300 pisos. Simplement no ho sé, no en tinc ni idea, em manquen dades! Si després d’una investigació minuciosa es troben indicis de que l’acusació es certa, a aquests senyors els hauria de caure tot el pes de la llei i les noies rebre la compensació justa per aquest abús imperdonable. Si pel contrari es descobreix que tot ha estat un muntatge maquinat per part de les empleades, amb la idea de treure’n algun benefici obscur, elles hauran de patir aquest pes i als directius se’ls haurà de fer una reparació pública, en tota regal, del seu honor. I prou. End of story.

A mi no em pot venir una associació dones atacades al lloc de treball per signar a favor de les noies, com tampoc una de defensora d’homes acusats injustament per signar a la seva. Que em deixin en pau! Primer que s’aclareixin i després ja ho veurem. Si no en tinc cap necessitat, que no m’obliguin a cometre una injustícia! Nosaltres els espectadors d’aquestes històries no podem emetre cap judici apriorístic, i més quan no coneixem personalment els protagonistes en joc de la situació concreta i que la informació sempre ens arribarà distorsionada. Perquè la distorsió —i no parlo ja de la distorsió amb mala fe— forma part de qualsevol medi de comunicació, fins i tot el del boca orella. El tema d’avui no va de carregar contra els mitjans oficials. Amb les dades incompletes de que disposava quan aquella entrada de Facebook va esquitxar la pantalla, jo només m’hauria posat a favor dels directius o de les noies, incondicionalment, en el cas que m’unís alguna mena de proximitat afectiva. Els amics i parents també poden mentir, és clar, però fins que no es demostri la seva culpabilitat només ens tenen a nosaltres pel suport que no demana proves a canvi, irracional. D’això va l’amistat, no? Però aquells senyors i senyores jo no sé qui són. Amb prou feines els conec a través de la imatge fugaç que em donen els mitjans. Amb aquestes condicions m’hauria de moure per unes simpaties altament mediatitzades i supèrflues. I ja em poden posar —qualsevol part— cara de pena o descriure’m fins el detall més escabrós. Hi ha gent amb una imaginació imbatible, actors naturals increïbles, també.

Doncs bé, només sortir la notícia ja hi havia alguna bona gent que anunciava, cofoia, “jo ja he firmat a favor de que acomiadin els directius!”. Caram, què clar ho tenien! Cert que aquells senyors acumulaven tots els elements perquè em caiguessin malament, si voleu: poderosos, del PP, molt probablement blaveros, perquè no uns masclistes de la pitjor espècie, i segur que molt i molt males persones. Potser sí. Va vinga, fins concedim que algun d’ells fins i tot matava gatets acabats de néixer per crueltat pura i dura. D’acord. Però totes aquestes maldats per se no valen prou per afirmar que actuaven d’aquella manera amb les seves empleades. O sí? Sí, però només si es demostra que l’acusació és certa. Abans seria com fer pasqua abans de rams, amb el perill d’afavorir una injustícia. Ja ho sé que hi haurà algú que dirà: “Mira, ja només per ser del PP haurien d’anar a la presó”. Vinga, imaginem que tinguéssim una dictadura que considerés delicte votar el PP. Doncs, fins i així, haurien de pagar la pena exacta per la falta votil, no per assetjament sexual amb amenaces d’acomiadament!

M’agradaria pensar que tot això que estic dient entra dins el territori de les obvietats de parvulari. Però quan veia que entre alguns dels qui s’apuntava al linxament dels presumptes criminals —presumptes, caram! no ho oblidem!— era gent a qui jo apreciava i respectava per la seva capacitat de reflexió i amb una preparació acadèmica que a mi em donaven mil voltes, em va entrar pànic. Ho dic de debò, pànic! Pànic i una profunda sensació de tristesa. No sé com haurà evolucionat el cas. Espero que s’hagi resolt de la manera més justa i que el culpable autèntic hagi pagat. Per una banda desitjo que aquells que van firmar pel linxament dels directius hagin tingut raó. Però per l’altra banda, no. No admeto que se m’acusi de que escric això per justificar la meva “manca de compromís amb el tema”. És més, més aviat em pregunto com justificaran els signants la seva col·laboració en un linxament públic d’unes persones que estaven sota judici. Amb la vida de la gent no s’hi juga amb tanta alegria, amics.

El segon cas el considero molt més violent, amb una manca de subtilesa que espanta.

No fa gaire una bona amiga va penjar un enllaç a un arxiu de fotografies del Facebook amb el següent enunciat com a text de presentació. L'he copiat exactament igual (només he retocat algun error de tecleig):

Lo que me llega por mailllCHINOS!!! Imagenes muy fuertes pero reales!!!!!!!! COPIO : C h i n o s Realmente son seres despreciables, nacidos para engañar al occidental o a quien tengan delante, con esa carita de inocentes que ponen. Merecen llamarse hijos de ...... No tienen otro valor ni nombre. A estos cabrones les estamos engordando los bolsillos acudiendo a sus tiendas que invaden nuestro país, y también somos clientes de sus restaurantes, donde nos ponen carne de perro/gato con sus fuertes mojos; y luego te preguntan: "¿Tá Bueno?" y por dentro se ríen de nosotros; tomemos nota. Mañana cenamos en los chinos - PÁSALO QUE LO VEA TODO EL MUNDO es muy fuerte!!!!

I a continuació venia tot un seguit d’imatges en veritat repulsives que mostraven en tota la seva cruesa la industria de la carn de gos, des dels escorxadors, passant pel transport i acabant als mercats i restaurants a "Xina". S’ha de reconèixer que les fotos feien el seu impacte i costaven de mirar. Però no menys que el que produeix la indústria de la carn de conill, aquells animalons que posen aquelles carones, també, que no em negareu que també commouen molt.

De tota manera, però, el primer que em va cridar l’atenció no va ser això, sinó l’evidència de que, només a primer cop d’ull, allò de Xina no en tenia res. Amb un examen lleugerament més fi, la sospita de que es tractava de Vietnam augmentava. Des dels barretets que em duia el personal, que hem vist a un munt de films de la guerra famosa, fins a altres detalls estètics dels carrers. La constatació definitiva esclata en aquest cartell de la foto, on s'indica a la distància (o alguna cosa així) on es troben Hanoi i altres ciutats properes. Això com tots els noms amb els seus “anh” i "ang" finals típics, ja no deixa cap dubte de que parlem de la que va ser província de la vella Indoxina.

Un de les fotos incloses al reportatge sobre els gossos a Xina. Al cartell podeu veure els evidents caràcters xinesos que desborden per tot arreu i la referència a una ciutat tan xinesa com Hanoi... O potser no?

Amb tot, la majoria dels comentaris —alguns signats per persones properes a societats protectores d’animals i tot, suposadament gent sensible, doncs— que hi havia anaven del següent pal. Reprodueixo també integrament, sense esmentar el nom dels signants. Si algun d'ells s’hi troba retratat i s’emprenya, me la bufa amb la potencia de les galtes del Dizzy Gillespie:

—Yo en la vida he ido a un chino, que asco!! Y si en alguna reunión piden al chino, cosa muyyyy poco habitual, arroz, y bambú con setas ! No hay que ir ni a comprar a las tiendas de los chinos!!

—Y NO HAY FORMA DE FRENAR ESTA BARBARIE??? DE SOBRA YA VAN SIENDO CONOCIDOS POR TV E INTERNET LAS SALVAJADAS QUE HACEN CON PERROS Y GATOS EN CHINA... NO TIENEN PIEDAD, Y ESTÁN TOTALMENTE VACÍOS DE SENTIMIENTOS...NO SÓLO CON LOS ANIMALES, SIN...O TB CON LAS NIÑAS CHINAS QUE ABARROTAN LOS ORFANATOS...ME QUEDO SIN PALABRAS Y SIN FUERZAS ANTE TODO ESTO...

—BOICOT POR MI PARTE A ESTA GENTE!!! (ja trigava a sortir un comentari d’aquesta mena. Això dels boicots hi ha gent que els surt molt de dins, com els rots)

—POR ESTO CREO NUNCA ME HAN GUSTADO LOS CHINOS......TIENEN UNA CARA DE IMBECILES Y ADEMAS DE TORTURADORES.....QUE DIOS PONGA MANO EN TANTA CRUELDAD. (no em negareu que aquest és bell)

—Hijo de mil putaaaa chino de mierdaa asesino de animales

—DESGRACIADOS...el mundo da vueltas, pagaran caro… muy caro!!
(agosaradament profètic, però tot sigui per la causa)

—DIFUNDO...HIJOS DE PUTA MALDITOS CHINOS!! (el rotllo “pásalo”, que ja ha esdevingut un clàssic)

Entre els comentaris i les imatges —no sé que em provocava més arcades— va ser difícil pair tant de fàstic. De fet, per poc que naveguis per Internet, qualsevol català hauria d'estar fet a llegir coses semblant sobre nosaltres. I ep! parem de fer-nos els bons ja, que no hi ha pocs catalans que davant un “espanyol” així, en genèric, no reaccionen d’una manera gaire més equànime, eh... Però no sé si per manca de costum o què —i allò que diuen alguns que reaccionem amb més energia quan veiem una injustícia comesa contra un altre que contra nosaltres mateixos—, m'ha produït un efecte horrible llegir tot això referit a una altra comunitat humana. Hauria estat contra els americans, els russos o els israelites —per esmentar uns habituals del linxament mediàtic, entre moltíssims altres— i la meva reacció hauria estat la mateixa. Avui, pero, la xina li tocava a la Xina, ves...

Em va esfereir pensar que, si ningú els hagués fet adonar del seu error, cap dels comentaristes d'aquella turba no sentirien la més mínima compasió davant les imatges cruïssimes d'un terratrèmol que el dia següent matés un milió de xinesos. Davant uns nenets morts declararien: “les está bien empleado por hijos de asesinos de perros”, segur. Aquest sentiment tan cruel és universal, de fet. El “Nuke those bastards!” que es pot llegir en qualsevol fòrum d'Internet que esmenti el món islàmic. Quanta gent viu a l'Orient Mitjà? 300.000.000? 400.000.000? mig bilió o més? Què no tots són terroristes? Tant és! Unes quantes bombes atòmiques i pim-pam! el gran problema del món acabat. Igual com va fer, durant la croada contra els càtars, el legat del Papa amb els 7000 habitants de Besiers, quan va donar l’ordre d’assassinar-los a tots, per infidels, en un sol dia. En rebre l’advertiment de que els seguidors de les doctrines heretges representaven una minoria, aquell gran cervell va dir: “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus”. O com els nazis davant 6.000.000 de jueus. Al cap i a la fi els xinesos només signifiquen 1.300.000.000 habitants, pel cap baix. Però com que no són humans, tant és, oi?

Per una qüestió tècnica elemental —jo no patia com a “amic” de Facebook el mamífer que va penjar aquelles fotos i va evacuar aquell pròleg— no hi podia comentar res a aquella pàgina. No me’n vaig poder estar, però, de comentar a la bona amiga que havia inclòs aquell enllaç les observacions objectives que es desprenien de les imatges i algunes consideracions personals. Es pot discutir el grau de demagògia de les meves observacions si voleu. A l’estranger s’acostuma a considerar el poble espanyol com a aquell salvatge i execrable que de torturar animals banyuts en públic en diu art. Amics espanyols, penseu que pel món hi ha moltíssim menys amants de la Fiesta dels que us penseu i el mite dels prohoms de la cultura internacional que la valora, cau amb la contundència d’un castell de naips mig mal engiponat, d'esquifit que és.

En qualsevol cas, la meva amiga —que havia mostrat el tacte de no haver deixat cap comentari de cap mena abans— un cop va compartir amb mi l’evidència, va tenir els nassos d’entrar allà dins i comentar el que li havia dit i, com no, ampliar-ho amb observacions personals pròpies, doncs ella també té ulls a la cara i pensa pel seu compte. Vaig esperar la reacció d'aquells amants de la diversitat cultural durant uns dies. Cap resposta. De fet, tot va morir suaument allà. M’agradaria pensar que la meva amiga no va predicar al desert, però no n’estic segur. Miro de posar-me en la pell dels altres i imagino que ha de ser molt dur entomar un ridícul tant espantós, haver quedat com un racista anti-xinès, d'una manera tan gratuïta.

Joves xinesos contents

Una paradoxa del cas és que a la Xina déu n’hi do les barbaritats que es fan! Molts dels mateixos xinesos ho saben molt bé. Però mira, aquesta, doncs resulta que no. Amb tot, si algú em pot mencionar un sol país, regió o ciutat que no carregui amb una culpa equivalent li ofereixo el meu cos per a que en faci el que vulgui durant dos dies sencers. I el meu descobriment —insisteixo, de poquíssim mèrit— de que eren els vietnamites els “dolents”, dubto que els doni a aquelles llumeneres llum verda per modificar els comentaris i escriure: “Bueno... esto... ¡vietnamitas quería decir!”. D’acord, aleshores matem molts milions menys de persones que si llencéssim la bomba aquella sobre Xina. Quin descans aniquilar menys gent, eh? Però ara, oh! què fem, doncs, no ja amb la bonica barbàrie del toreig, tan ibèrica, sinó amb els que destrossen el fetge de les oques per obtindre paté, i tants i tants països que sacrifiquen els animals en unes condicions d’higiene i de patiment per a la pobra bèstia que convertirien els professionals vietnamites de la carn de gos com uns competidors dels Teletubbies en blederia. El món és un lloc bellíssim, però molt dur, benvolguts companys. Si haguéssim de boicotejar tothom que en fa alguna no podriem comprar ni el paper de water amb el que eixugueu les escorrialles repulsives que us regalimen de les vostres infàmies racistes.

Parlant de Xina. Resulta que les circumstàncies han fet que tingui uns pocs, però molt bons, amics xinesos. Una gent meravellosa. Amb dos d’ells vaig compartir l’ascensió d’una muntanya mítica, una experiència que no oblidaré mentre visqui. Doncs bé, com a curiositat us passaré la confidència --vox populi, eh-- de que justament tots són vegetarians. Aleshores, de cara a ells jo hauria de representar el bàrbar, cruel, salvatge, no? Doncs mai m’han tirat a la cara la meva condició d’omnívor, sinó que sempre m’han mostrat una lleialtat amical i simpatia a prova de bombes. Gent així inspira respecte. Em costa molt dir el mateix d’algun exaltat assassí d’ensiams nostrat que em toca patir de tant en tant. Però no ens queixem, tots arrosseguem la nostra creu. Alguna cosa haurem fet per merèixer-la.

"Digues a quin linxament t’apuntes, i el de pressa que ho fas, i et diré com ets" podria dir el savi.

Bona nit, i no linxeu ni a l'enemic, si us plau. Cuideu tant l'ètica com l'estètica. I ah! m'oblidava: si teniu la oportunitat no deixeu de visionar Fury (Fúria, 1936) la primera pel·lícula que va dirigir Fritz Lang als Estats Units quan va fugir d'Alemanya, amb uns joves Spencer Tracy i Sylvia Sydney. Tot un tractat sobre el linxament. Val molt la pena.
La bona gent del poble, abans de convertir-se en un munt de bèsties a Fury (Fúria, 1936) de Fritz Lang