Carta de la poeta Rosa Leveroni al seu estimat casat... amb una altra

La casa de Rosa Leveroni a Port Lligat

Rosa Leveroni (1910-1985) avui dia cimeja com una de les poetes de referència dins la història de la literatura catalana. Dona avançada al seu temps, compta amb una biografia es podria arrenglerar al costat de les de les trencadores de motlles. La seva obra poètica, que darrerament comença a gaudir d'una certa recuperació, va patir l'eclipsament per part d'altres veus que ressonaven amb més puixança. Amb tot, sempre va rebre l'atenció de mestres com Salvador Espriu qui la considerava com a una dels grans.
La Leveroni va viure diverses històries sentimentals ocultes amb alguns personatges influents de la època. La més important —per durada i intensitat: va començar a principis dels anys trenta i va acabar amb la mort de l'estimat, el 1971— va ser, amb diferència, la que va mantenir amb l'escriptor i historiador Ferran Soldevila, qui mai va deixar la seva esposa.
Avui, a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, he fet un descobriment que m'he empassat d'una tirada. L'any 1994, l'editorial valenciana 3i4 va publicar un llibre on es recollien diversos texts personals de la poeta, en els quals parlava al seu amant dels seus sentiments.
En llegir-los, sentim amb vivesa que ens endinsem en les pors i angoixes més profundes del qui estima a algú que ja es troba lligat a una tercera persona. Malgrat que els editors han conservat els errors dels manuscrits originals, sovint escrits de pressa, pàgina a pàgina, paràgraf a paràgraf, anem notant com se'ns clava el neguit de no voler-se fer pesat; de no espantar i generar la fuga, el cansament; per voler que t'entenguin, pensin en tu, que valorin com cal tot el que fas per donar i de rebre, i per entendre l'altre; de fer comprendre el patiment d'esperar, dels llargs silencis, fent esforços sobrehumans per no caure en el xantatge emocional --i malgrat tot caure-hi, per la desesperació del no saber--, en l'excés de peneta, de recurs de baixa estofa. I tot això amb l'amarga consciència de saber que, sempre que l'estimat vulgui, la podrà deixar: ell té la paella agafada pel mànec. Ell és qui en un moment donat pot plantar-li la família per davant els nassos com a excusa ineludible. I a ella li tocarà, sempre, callar i acceptar els canvis que aquesta espasa de Damòcles basculant imposi amb la seva crueltat.

Les cartes ens esquitxaran d'ennuig, de tristesa, de retrets i desil·lusions, sí, però també hi torbarem un mà a mà d'erudicció (amb profusió de textos en llengua original anglesa, francesa, castellana, d'autors clàssics i contemporanis) una demostració de que el que amaga la Leveroni a la recambra per aportar a la relació no es tracta només de faramalla decorativa i prou.

Aquí teniu uns quants fragments escollits d'una de les cartes:

Carta a l'amant casat, de vacances (fragment)

de Rosa Leveroni

Saber que per a tu l'amor és una idea confortable —sense donar més importància de la que té, però— ja és quelcom reconfortant per a mi. Saber que el meu amor no t'és una nosa, un pes mort, ja m'ha fet un xic feliç.
"Quan aquest amor ja no fos, aleshores et doldria". Te'n recordes? No creus que potser tenia raó?
(...)
Una tarda magnífica. De tan magnífica m'ha deixat una recança: temo ara la nostra pròxima tarda. Temo que en ella hi trobaràs a faltar-hi algú.
I aquesta recança és la que has vist en els meus ulls tristos.
La que m'ha tornat a portar el sofriment.
Temo la nostra tarda doblement: l'he esperat i desitjat massa. Hi he pensat en excés i tinc por de no saber-me adaptar a la realitat.
Tots aquests entrebancs, totes aquestes dilacions, són un avís de que seria millor deixar-ho córrer. Temo el fracàs i la conseqüència inevitable: el sofriment. Potser jo quedaria millor si ho féssim així, però no em veig en cor, m'ha fet massa il·lusió de poder renunciar-hi voluntàriament, ara.
Una coqueta et pot fer sofrir. Un amor —el meu— no t'ha fet sofrir gaire. Tanmateix, però, no em dol. Posada a triar, em quedaria una vegada més amb l'amor.
(...)
M'ha causat una satisfacció —ben dolorosa, és cert— veure com no m'havia equivocat de res. Veure com no eren fantasmes allò que temia, com la passió no m'ha impedit d'ésser clarivident: hi jugaves i t'has fet mal... Em dol per tu. Pensa, però, que et resta encara el gos fidel... que sap posar el cap a la falda sense dir res.
(...)
He recordat aquella impaciència que em pren de vegades —quan em sento lassa pel sofriment— desitjant poder dir-te: Ja no t'estimo.
Sóc feliç si veritablement t'he donat alegria. Tan feliç, que aquest matí —a les sis— m'he despertat exultant. "Què passa?", m'he dit, i immediatament m'ha vingut el record de la nostra trucada per telèfon, d'ahir vespre.
La nostra tarda... No ha estat una desil·lusió. Però ha estat quelcom de ben diferent del que em pensava. I a darrera hora... No és impossible —o millor, no pensar.
Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m'hagi enamorat —d'aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser seré jo ara qui haurà de consolar.
Fer-te retrets? No hauria estat una cosa gaire elegant.
M'ha estat dolç que a última hora em parlessis com m'has parlat, malgrat de no poder creure —i em dol— aquell "T'estimo" que m'ha semblat sentir-te dir d'esquitllentes... No era veritat, però ha estat consolador.
Ha estat la més dolça mentida que et podies inventar.
(...)
Aquell "T'estimo" que tu ni deus recordar haver dit, omplirà el meu pensament —i els meus somnis— durant un temps més o menys llargs.
Durant el temps que s'escolarà fins a la nova crisi de dolor que m'espera sens dubte, implacablement, i que ja temo ara.
Aquest dolor que em revolta de vegades fins l'esgotament, i d'altres, en canvi, em fa sentir orgull solitari, tenaç, que porta l'estimar d'una manera gratuïta.
Aquest dolor... No han passat més de vuit dies i torna a ésser en mi més vivent que mai ha estat... Altra vegada torna a rabejar-se la gelosia. Però potser més que aquesta en si, em fa mal la teva inconsciència, la teva actitud. Tu, l'home sensible, l'home delicat, sembla estrany que no vegis —si ho veus aleshores ja és crueltat— allò que em fereix.
I aquesta inconsciència indica una cosa almenys: la poca cosa que represento per a tu. I ara sento que voldria morir una altra vegada més també.
Però aquestes coses poden semblar retrets i no vull fer-ne. Sé que no hi tinc cap dret.
M'has recordat i has sabut demostrar-ho. No saps el bé que això m'ha fet. I penso una vegada més com amb ben poca cosa podria ésser feliç (Florenci diu: no puc evitar, emocionat, recolzar l'enorme veritat que conté aquesta frase!!)
I una vegada més, també, em plau dir-te com em sento d'orgullosa d'estimar-te
Però sembla que et dolgui la mica de felicitat que vares donar-me (genial!!!! Leveroni, I love you!!! engega el carallot del Soldevila a la bassa de les granotes i vine amb mi!) Tens raó, però no saps el mal que m'has fet. Coneixia el sofriment, però no tan intolerable com aquest d'ara.
No podia més. He anat a veure a J. M'ha fet bé.
El que temia més: esdevenir per a tu una nosa. Això és ara la causa major de sofriment.
Esdevenir una nosa per a aquella persona a qui es donaria tot, per a qui es viu només... És horrible aquest avant-tast de l'infern... (qui superi aquest paràgraf que vingui i me l'escrigui).
És terrible també, constatar com el dolor que m'infereixes no pot allunyar-me de tu. Ben al contrari, sembla com si aquest amor absurd s'enfortís amb ell, creixés encara més i més.
I em pregunto amb por si no és una degeneració. Em fa l'efecte d'haver perdut el sentit de la dignitat. De quedar tan malament!
I em dic quina ànima canina, quina ànima d'esclau m'ha tocat en sort.
M'has dit aquest matí quan parlava de l'horror d'ésser una nosa: "Això és una deformació". Potser sí. Però aquest meu amor em fa pensar en el microscopi: augmenta fins a la deformació, però només allò que en realitat hi ha, malgrat de no veure's a primera vista.
La passió pot ésser per ella mateixa una terrible lucidesa (Si aquesta reflexió no és genial ja no sé quina ho pot ser).
Estimat, aquesta nostra tarda ha fet que em separés de tu amb un record amable, dolç. No saps com t'ho agraeixo. Hauria estat ben amarg per a mi servar un més i mig, potser dos —dos mesos!— un record dolorós, una última imatge desagradable. Ara no serà així i n'estic contenta.
Estic contenta, em sembla que així aquests dos mesos de repós seran més profitosos. Em desacostumaré de sofrir potser.
Aquesta sensació d'alleujament que esperava trobar aquest matí certament hi era. Però la recança, també prevista, ha esta més grossa del que temia. Fins t'he desitjat vora meu encara que tinguessis que portar-me un dolor; crec que ja m'hi havia habituat.
He pensat amb por: el dia d'una separació definitiva, quina cosa terrible seria per a mi.
Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en les lletres que t'enviï, però que tindrien d'anar-hi. No saps com em dol que no pugui ser. Però deu ésser millor així.
Has avançat les vacances. Aquests dies esperava la teva tornada, malgrat de saber-ne la inutilitat. Era absurd, desagradable, que substituís el medi, el marc, i tu en fossis fora. Cercava consol posant en ordre la teva taula, desant els llibres deixats fora de lloc. Retornant-te a la Biblioteca de Catalunya. I també —perdona— rondinant per la teva manca d'endreç. Era l'únic mitja no gaire revelador que tenia per poder parlar de tu.
(...)
M'avergonyeix el record de la meva mesquinesa i comprenc que et dolgués. Penso en la necessitat de l'esmena, sé que no serà una cosa fàcil però ho intentaré, paraula.
No serà cosa fàcil. Aquesta matinada m'he despertat amb una sensació de tristesa dolorosa: somniava la Biblioteca; tot era igual i ressentia aquell neguit, aquella gelosia amarga —obrava de la mateixa manera— i una vegada més, era profundament infeliç.
Quan era infant em feia sofrir el somniar amb foc i lladres; pensar-hi, cada nit temia la son, perquè de primer em trobava impotent enfront d'aquests somnis. Més endavant, però, quan ho somniava podia despertar-me i aleshores deixava de sofrir. Avui m'ha sobtat retrobar la mateixa sensació, tan remotament pretèrita.
Ja sóc em aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és d'absurda— més que per això no deixa d'ésser-ho. T'espero.
T'espero perquè encara t'estimo.
M'ha semblat que els dies s'escolaven lents, esperant un temps prudencial per escriure't. Ara quan ja puc fer-ho, em fa una certa peresa. M'ofega aquell benvolgut inicial.
T'he escrit. T'imagino l'estranyesa que et produirà l'estaribot inicial, veuràs després que no n'hi havia per tant i tindràs raó. Però ja t'advertia: no sabia quin to podria prendre. Ha sortit un to amistós, lleuger i potser —horror!— un xic pedant. Ha estat una 'performance' per a mi escriure aquesta lletra. Veig com a tu m'he acostumat a parlar-te de d'aquestes plans, i com no sé fer-ho d'una altra manera.
I això potser et doldrà un xic?
(...)
Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M'és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència.
Davant d'una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso com és difícil oblidar.

Un "gatillazo" amb 2000 anys d'antiguitat

El gran poeta Ovidi (43 aC- 17 dC), el protagonista d'un "gatillazo" èpic

Què seria una Setmana Santa sense pel·lícules de romans? No ho sé, perquè no en conec cap. El que és segur és que aquest costum televisiu sembla no morir. O no del tot. Jo, per evitar el decaïment de la tradició, avui faré la meva entrada romana. Potser no serà del tipus que hom esperaria en unes dates que haurien de convidar a una orgia interior de penitència i contrició. Proposo de fer una altra mena de visita històrica i espiritual. Llegirem el capítol VII, contingut al tercer llibre d'Amors (Amores) del gran Ovidi. L'època serà gairebé la mateixa (dic gairebé perquè l'obra data de l'any 16, abans de Crist) però el tipus d'angoixa espiritual no tindrà a veure res amb la que torturava a Sant Pere, precisament (o sí, qui lo sa!).

Ovidi (43 aC- 17 dC) és el poeta elegiac llatí per excel·lècia. De la seva vida agitadíssima, aquí només ens interessa la part que sacsejava la seva privacitat, de la que en va saber bastir tot un art, gens privat. No cal repassar la llista de les seves esposes, amants i passions desfermades. N'hi ha prou en saber que el van fer famós i que ell en va ser un cronista espectacular, brillantíssim. A Amors ens regala tota una crònica detalladíssima de la seva relació eròtica furtiva amb Corinna, una dona casada, com no podia ser d'una altra manera. Les seves angoixes: la gelosia envers el marit, la distància, les dificultats de tot tipus; els plaer més variats: l'extasi dels moments de màxima temperatura, el refinat gust per l'aventura, hi són presents, descrits amb una humanitat, imaginació, recursos literaris i franquesa que a hores d'ara encara sorprén i meravella.

L'Ovidi em cau molt bé. Amb tots els seus defectes, tan humans, el trobo molt bon paio, què voleu hi faci. Sí, es més fatxenda que un gat davant el seu amo. D'acord. A què ve parlar de que, en una sola nit, fou capaç d'estar nou vegades seguides amb la seva amant? A més, ja li val això d'escriure un tractat de seducció com l'Art d'estimar (Ars Amatoria) on el nostre amic no té cap dubte de vendre'ns un curs accelerat sobre el tema. Aquell manual, d'altra banda una obra mestra prodigiosa, sempre m'ha fet pensar en aquella cançó de l'inefable Antoni Machin (otro que tal), aquella on diu:

Yo sé tanto del amor

que puedo aconsejar

yo tanto caminé

que todo lo sé...

Davant la qual un no pot evitar de dir: ¡Toma ya! ¡Pa chulo yo!

Però bé, al fragment d'avui, el superheroi Ovidi pateix una cura d'humilitat sensacional. En el moment culminant del combat sota els llençols, l'home pateix el que en castellà se'n diu vulgarment un "gatillazo" (qui sàpiga l'equivalent en català del terme serà premiat amb un viatge en metro). Aquesta desgràcia tan inoportuna, que sorprén al més xiroi, està descrita amb la gràcia intemporal i crueltat èpica només reservada als grans.

A continuació teniu el text complet, en la traducció catalana de Jordi Pérez Durà i Jordi Dolç. I més avall, la versió original llatina, pels que pogueu gaudir-la com toca.

Només em queda dexitjar-vos a tots un alegre final de Setmana Santa, i una inesgotable trempera. En el seu defecte, en el cas que el tràngol patit avui pel pobre Ovidi se us presenti, us desitjo prou sentit de l'humor, comprensió i paciència mútua perquè demà us en pogueu riure.

Els esforços de la pacient Corinna...

Amors d'Ovidi

Llibre III Capítol VII

¿No és doncs bella, aquesta noia, no és prou elegant, no ha estat doncs, em penso, cobejada sovint pels meus vots? Tanmateix l’he tinguda als meus braços, vergonyosament lànguid, sense fruir-ne, i he romàs inactiu, motiu oprobi i càrrega per al llit mandrós, i no he pogut, bé que ho desitjava, i ho desitjava també la noia, fruir de la satisfacció dels meus lloms sense força. Ella, ben cert, em passà a l’entorn del coll els seus braços eburnis, més blancs que la neu sitònia, em clava dins la boca petons que lluitaven apassionadament amb les llengües, féu relliscar sota la meva cuixa la seva cuixa lasciva, em prodigà manyagueries, m’anomenà el seu amo hi afegí tots els mots de costum que plauen els amants. Però, com fregats per la gèlida cicuta, els meus membres romangueren enredats i defraudaren el meu propòsit. Vaig restar ajagut com un tronc inert, com un ninot i un pes mort, i no es distingia si era un cos o una ombra.

¿Què seré, en arribar a la vellesa, si és que hi arribo, quan en plena joventut, no compleixo les meves funcions? Ah, m’avergonyeixo dels meus anys! ¿De què em serveix ser jove i home? La meva estimada no m’ha trobat ni jove ni home! Ella s’aixeca del llit com l’eterna sacerdotessa que va a alimentar les sagrades flames o com la germana que ha d’ésser respectada pel seu estimat germà. Però, fa poc, tingueren sense interrupció els meus serveis dues vegades la rossa Clide, tres vegades la blanca Pito, tres vegades Libas; i recordo que, en una curta nit, a petició de Corina vaig complir nou vegades el meu deure.

¿Potser és una metzina tessàlica que paralitza el meu cos, amb els seu encanteri? ¿Potser, per la meva dissort, és un encís o un filtre que m’averganyen, o bé una màgica que ha fixat el meu nom damunt cera roja i m’ha clavat una minsa agulla enmig el fetge? Ferida per un encantament, Ceres es dissol en una herba estèril; s’assequen en ésser ferides per un encís, les aigües d’una font; per obra de la fetilleria, cauen les glans de les alzines i els raïms dels ceps, i se separen els fruits de l’arbre sense que ningú el sacsegi. ¿Què impedeix que les arts màgiques paralitzin també el vigor? Potser és per això que els meus flancs són impotents. S’hi afegí la vergonya: la vergonya mateixa de la meva conducta em noïa; fou aquesta la segona causa del meu defalliment.

Però, quins encisos en aquesta dona que només vaig veure i tocar! De tan prop la toca també la seva túnica. Si la tocava, el rei Pilos podria rejovenir-se i Titonos podria sentir-se més fort que els seus anys. Tal era la qui, per sort, jo havia pogut posseir, però ella no tingué la sort de trobar un home! ¿Quines pregàries imaginaré, ara, amb novells vots? Arribaré a creure que fins i tot els déus poderosos, després d’haver-ne fet jo un ús tan indigne, s’han penedit del present que m’havien ofert.

Jo desitjava, de debò, ésser rebut per ella, i ho he estat; fer-li petons, i els hi he fet; sentir el meu cos prop del seu, i l’hi he sentit. ¿De què m’ha servit tanta fortuna? ¿De què, regnar, sense fer ús del poder? ¿Què he fet, sinó posseir riquesa com un ric avariciós? Així el revelador d’un secret s’abrusa de set enmig de les aigües i té al seu abast uns fruits que mai no podrà tocar. ¿Hi ha algú que deixi al matí el jaç d’una tendra amiga tan pur que pugui encontinent apropar-se als déus sagrats?

Però, ¿potser no va ésser prou manyaga amb mi, no consumà vanament en mi els seus petons més ardents, no m’estimulà amb tots els seus recursos? Els roures feixucs, l’acer dur i les roques sordes, ella hauria pogut deixondir-los amb les seves carícies. Hauria estat capaç de deixondir, sens dubte, tot quan té de vida i virilitat: però jo aleshores no vaig tenir la vida ni la virilitat d’altres temps. ¿Quin plaer causaria si Femi cantava a orelles sordes? ¿Quin plaer pot fer un quadre pintat al dissortat Tàmiras?

Mentrestant, quines joies no m’havia jo imaginat en el secret del pensament! Quines manyagueries no havia estudiat i preparat! Els meu membre, però, romangué vergonyosament inert, com mort per endavant, més lànguid que una rosa del dia abans. Ves-te’l, en canvi, avui, ara que no n’és l’hora, com recobra llur vigor i llur delit; és ara que demana llur treball i llur combat. ¿Per què no romans aquí, avergonyida, tu que ets la part més vil de mi mateix? D’aquesta manera, fins abans de veure la meva amiga, he estat enganyat per les teves promeses. Tu traeixes el teu amo; sorprès inerme per la teva culpa, he sofert, aclaparat de vergonya, un dany terrible.

Fins i tot la meva amant no desdenyà d’acostar-hi dolçament la seva mà. Però, en veure que cap procediment no aconseguia animar-la i que, oblidada d’ella mateixa, s’havia ajagut, cridà: “¿Per què et mofes de mi? ¿Qui et forçava, insensat, a colgar-te, si no volies, al meu llit? O bé l’emmetzinadora d’Eea t’ha fetillat amb unes tauletes traspassades, o bé vens aquí esllomat per un altre amor?” De sobte, baixà del llit, només coberta amb la túnica solta (i li era escaient de córrer amb els peus nus) i, perquè les seves serventes no poguessin saber que havia romàs intacta, dissimulà aquest front rentant-se amb aigua.

Amores d'Ovidi
Llibre III Capítol VII

At non formosa est, at non bene culta puella, at, puto, non votis saepe petita meis!hanc tamen in nullos tenui male languidus usus, sed iacui pigro crimen onusque toro;nec potui cupiens, pariter cupiente puella, inguinis effeti parte iuvante frui.illa quidem nostro subiecit eburnea collo bracchia Sithonia candidiora nive,osculaque inseruit cupida luctantia lingua lascivum femori supposuitque femur,et mihi blanditias dixit dominumque vocavit, et quae praeterea publica verba iuvant.tacta tamen veluti gelida mea membra cicuta segnia propositum destituere meum;truncus iners iacui, species et inutile pondus, et non exactum, corpus an umbra forem.Quae mihi ventura est, siquidem ventura, senectus, cum desit numeris ipsa iuventa suis? a, pudet annorum: quo me iuvenemque virumque? nec iuvenem nec me sensit amica virum!sic flammas aditura pias aeterna sacerdos surgit et a caro fratre verenda soror.at nuper bis flava Chlide, ter candida Pitho, ter Libas officio continuata meo est;exigere a nobis angusta nocte Corinnam me memini numeros sustinuisse novem.Num mea Thessalico languent devota veneno corpora? num misero carmen et herba nocent,sagave poenicea defixit nomina cera et medium tenuis in iecur egit acus?carmine laesa Ceres sterilem vanescit in herbam, deficiunt laesi carmine fontis aquae,ilicibus glandes cantataque vitibus uva decidit, et nullo poma movente fluunt.quid vetat et nervos magicas torpere per artes? forsitan inpatiens fit latus inde meum.huc pudor accessit: facti pudor ipse nocebat; ille fuit vitii causa secunda mei.At qualem vidi tantum tetigique puellam! sic etiam tunica tangitur illa sua.illius ad tactum Pylius iuvenescere possit Tithonosque annis fortior esse suis.haec mihi contigerat; sed vir non contigit illi. quas nunc concipiam per nova vota preces?credo etiam magnos, quo sum tam turpiter usus, muneris oblati paenituisse deos.optabam certe recipi — sum nempe receptus; oscula ferre — tuli; proximus esse — fui. quo mihi fortunae tantum? quo regna sine usu? quid, nisi possedi dives avarus opes?sic aret mediis taciti vulgator in undis pomaque, quae nullo tempore tangat, habet.a tenera quisquam sic surgit mane puella, protinus ut sanctos possit adire deos?Sed, puto, non blanda: non optima perdidit in me oscula; non omni sollicitavit ope!illa graves potuit quercus adamantaque durum surdaque blanditiis saxa movere suis.digna movere fuit certe vivosque virosque; sed neque tum vixi nec vir, ut ante, fui.quid iuvet, ad surdas si cantet Phemius aures? quid miserum Thamyran picta tabella iuvat?At quae non tacita formavi gaudia mente! quos ego non finxi disposuique modos!nostra tamen iacuere velut praemortua membra turpiter hesterna languidiora rosa — quae nunc, ecce, vigent intempestiva valentque, nunc opus exposcunt militiamque suam.quin istic pudibunda iaces, pars pessima nostri? sic sum pollicitis captus et ante tuis.tu dominum fallis; per te deprensus inermis tristia cum magno damna pudore tuli.Hanc etiam non est mea dedignata puella molliter admota sollicitare manu;sed postquam nullas consurgere posse per artes inmemoremque sui procubuisse videt,'quid me ludis?' ait, 'quis te, male sane, iubebat invitum nostro ponere membra toro? aut te traiectis Aeaea venefica lanis devovet, aut alio lassus amore venis.'nec mora, desiluit tunica velata soluta — et decuit nudos proripuisse pedes! — neve suae possent intactam scire ministrae, dedecus hoc sumpta dissimulavit aqua.

Ne me quitte pas, de Jacques Brel

Anys 1976, 1977, època de transició al país

Al llarg dels anys d'estudi he fruït de professors bons, n'he sofert de dolents i he fet la viu-viu amb de normalets. Com tothom. Sempre recordo amb gust, però, aquells que em van abduir amb una força singular, que van saber xopar els meu cervellet virginal i li van estimular la gana per la cultura. Els uns destacaven per com, a través del seu aspecte seriós i respectable, ens convencien dels coneixements profunds que poseeien de la matèria que ensenyaven, només passar per la porta. D'altres, per l'espectacularitat actoral, les ocurrències humorístiques amb que la transmetien. Però hi ha una tercera espècie —rara de nassos— que costa una mica més de definir: els individus que aconseguien els seus objectius sense compartir l'erudicció dels saberuts ni el domini escènic dels grans showmen de la tarima.

Un d'aquest tercer grup em va tocar a l'Institut, a la crítica edat de tretze i catorze anys. Em fa vergonya haver oblidat el seu nom tant com ràbia recordar just el d’un dels pitjors que vaig patir a la mateixa època. Aquest segon em va fer avorrir les matemàtiques encara més del que ja les avorria abans que m'embestís. Eludirem la venjança i callaré el seu cognom, que m'inspira una bateria de badalls només pensar-hi.

El cas del meu professor estimat flairava raresa, ja d'entrada. No era especialista en l’assignatura que li tocava ensenyar: francès. Amb prou feines la sabia la llengua de Flaubert i Louis de Funes. Crec que no posseïa ni un trist curset d’estiu. Home honest, el primer dia de classe ens ho va confessar sense embuts. N'hi havia com per tremolar. L'aposta, però, li va sortir bé. I això que la sinceritat, quan l'alliberes així, sense cap mena de protecció, davant un esquadró d’adolescents afamats de clavar-te els ullals a la mínima debilitat que et clissin, atrau tots els perills.

—Abans de començar, us vull dir que la meva especialitat són les matemàtiques. L'institut no ha trobat cap professor de francès. Com que el parlo una mica, la direcció ha decidit que jo me’n carregui d’aquesta responsabilitat. Però els meus coneixements són molt justets. La meva pronúncia penosa. M’haureu d’ajudar en la meva feina. Jo no puc fer altra cosa que anar aprenent al mateix temps que vosaltres. Jo miraré de posaré el millor de mi. Si vosaltres poseu el mateix de la vostra, ens en sortirem.

Fins el més confiat de nosaltres devia pensar, déu meu, que on ens havíem ficat; que, per poc que estiguéssim al corrent de la situació política, què malament petava el sistema educatiu del país. Però un cop acabada aquesta presentació tan descoratjadora, va venir la sorpresa, i tan ell com nosaltres vam estar a l’alçada dels seus desitjos.

La mare natura, sempre amant de complicar els reptes, no va perdre el temps en afavorir-lo. D'alçada mitja, tirava a grassonet, sense flaccideses exagerades, però. Patia el càstic d'uns cabells negres, lacis, pentinats amb una meleneta — cruel moda de la època— que, mal aconsellats per la clenxa al mig, queien a banda i banda amb una simetria cursi, que recordava les dues cortinetes d'un bressol. El seu nasset d'oliba amb prou feines sostenia uns ullerots de cul de got rere els quals s’amagaven unes ninetes morenes, estràbiques, que levitaven sense rumb fix. Un bigoti a la Pancho Villa, cohibit entre el llavi superior i el nas, qüestionava amb audàcia qualsevol llei de l'estètica. Mentre cubria la part inferior amb texans i calçat esportiu, a dalt s'abrigallava amb jerseis de fill que no vol neguitejar a sa mare. No li recordo cap olor. Sens dubte es dutxava. Això segur. La seva imatge es podria resumir en una angunia que no arribava a repugnar. Això tampoc.

No brillava pel sentit de l’humor. Mai emprava bromes ni anècdotes per guanyar-nos. Per tant, no sé res de la seva vida, que resta un misteri tan gran com saber d'on venim, qui som i a on anem. Les lliçons ens arribaven amb una fredor notarial, sense cap mena de passió aparent. Aquelles onades que es desfeien davant nostre amb la suavitat d'un mar en calma, en cap moment van semblar que signifiquessin desinterès per part seva. El seu distanciament emocional frenava just a un pas de caure en el desastre i, amb un copet al volant impercetible, virava en direcció cap el triomf absolut. Cap altre mestre el superava en aquesta tècnica de seducció, en la que tota l'aula hi queia de quatre potes. Apart de en francès, només li vaig sentir dir mots en castellà. No sé si era la única llengua que parlava bé, o es tractava d'un catalanoparlant que preferia impartir les classes en la del B.O.E. En aquella època, acostumat com venia d’un col·legi de rebels, on els professors catalans donaven les matèries en la meva parla materna, estava convençut que ell havia de ser castellanoparlant genuí. Per força. Ara ja no n’estic tan segur. Llavors, la meva orella no detectava un català que enraona en castellà amb la facilitat actual.

Als anys anteriors, a l'internat de primària, jo havia escollit anglès. Feia pocs anys que aquest llenguatge vingut de la Pèrfida Albió, país d’ateus —aquelles idees surrealistes que corsequen els dictadors...— se li havia ofert l’honor de formar part del currículum escolar espanyol. Optar per l’anglès comportava un punt de venjança històrica, doncs. Entre sis anys de primària a l’internat i el batxillerat a l’institut, en vaig passar un per un col·legi local on anglès i francès no eren matèries optatives sinó obligatòries, alhora. Allà se’m va desvetllar l'interès per l'idioma de les erres agranotades. Els bons resultats a classe, sumats a que les lectures estivals d’un parell de Lucky Luke en versió original m’havien resultat més fàcils que no esperava, em van encoratjar. Després, a l'institut, com a bon tastaolletes compulsiu, volia saber com es veia el món des de l’altra banda, i vaig canviar de tren.

El grup de francès el formaven sobretot noies. Crec que a part de mi, només hi havia un o dos nens més. La resta de la classe havia escollit la llengua de Bugs Bunny. Al col·legi unisex d'on venia aquest tipus d’apreciacions de gènere no es podien fer, òbviament. Semblava clar que, almenys en aparença, l’anglès era pels homes i el francès per les dones. Millor.

A les classes es treballava de valent. Avançàvem el temari del llibre amb bon ritme, i això m’agradava. Llegíem molt. De vegades, tenia la sensació que algú de nosaltres pronunciava més bé que el professor. Però no importava. Aquell home tan poc atractiu tenia aquell do, que encara no entenc, amb el que aconeguia que li féssim cas. Però com es pot ensenyar una llengua sense pronunciar-la bé? Això sembla ensorrar totes les teories educatives al respecte. Sé que qualsevol nadiu m'ho discutirà i segur que tindrà raó. Però us ho juro, ell se’n sortia. En una cosa els donaré la raó: No sé escriure en francès, no he entès mai aquella ortografia endimoniada i fa temps que vaig renunciar a aquell mar d'accents tan bells com abstrusos. Si algun dia m'arriba l'obligació ja m'hi tornaré a posar, que hi farem...

Tornem al mestre. Ens posava moltes gravacions de converses entre autèntics francesos. Guiava les nostres orelles en la direcció que calia, alhora que ell també en prenia nota. El seu francès també va millorar molt. On no arribava ell, hi arribaven les gravacions i el seu bon ull per fer-nos les saber escoltar. Ens va fer llegir Le petit prince de Saint Exupéry. Vam parlar del llibre. Tots ens vam enamorar.

La seva arma secreta, però, s'amagava a les cançons. El seu repertori no en sabia res de Sur le pont d’Avingnon o Frere Jacques. Crec que ja a la segona sessió, l’animal ens va disparar Ne me quitte pas de Jacques Brel. En acabar la cançó, tota l'aula era un bassal de llàgrimes. Recordo que quan encara estàvem tots amb el nus a la gola, ens va deixar anar una de les seves poques ironies:

—No és el tipus de coses que esteu acostumats a sentir a la ràdio, oi?

El comentari va tenir un efecte devastador. Absolutament tots ens vam sentir estafats per la societat en la que vivíem. Tenia raó: a la ràdio no les emitien aquesta mena de cançons. Ni a la tele. A on ens amagaven la música en francès? O en qualsevol altra llengua que no fos anglès o castellà?

Poc després vaig llegir que al món hi havia no sé quans milers de llengües. Malgrat que les circumstàncies més imbècils han fet que un percentatge molt menor gaudeixi d'una regulació acadèmica, polítics que se les prenguin seriosament, una literatura, etc. totes elles tenen cançons. D’aquest art “menor” no se n’escapa ni la de les balenes. Per nosaltres, Ne me quitte pas acabava de representar la punta d’un iceberg de tot un món. Ara, quin tros de punta, mare de Déu! Val a dir que l’home es va assegurar el tret, i per si de cas havia emprat un bazooka. Després vindrien més Brels, Brassens, Moustakis, i molts d'altres que les nostres orelles ignorants tampoc no havíen sentit anomenar mai.

—Les classes d’anglès estan molt bé. Com us van les de francès? Què feu vosaltres?
—Res, ens commovem, plorem, ens enamorem.

En tan sols dues classes, els del grup de francès ja ens havíem convertit en un club d’aristòcrates, i ens sentíem infinitament superiors a aquell ramat d’ovelles que estudiaven anglès. Ells, a la màxima cosa que podien aspirar era a obtenir el títol d'esnob. Nosaltres, que també —i molt més que ells, si vas a mirar— estàvem convençuts que a més teníem charme, style, grandeur... Alguna cosa ha de tenir aquesta llengua, perquè en només una setmana havia transformat un grup d’adolescents normals en un una colla de prepotents que se sentien superiors, amb dret natural a mirar per damunt l’esquena a la resta de mortals. Potser no és tan estrany, doncs, que els francesos no tinguin cap remordiment a exterminar el català, l'occità, el bretó, el basc...

Però siguem positius i recordem i pensem en les coses boniques del francès. En honor a aquell professor, incloc aquí l’enllaç a aquella cançó que em va obrir tot un món.

Cliqueu damunt la fotografia per poder veure una versió tremenda en directe d'aquesta cançó. N'hi ha unes quantes però, no em pregunteu perquè, m'agrada aquesta on l'home hi surt suat i fet un ecce hommo.


Ne me quitte pas
De Jacques Brel

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit deja
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas (4 fois)

Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te racont'rai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas (4 fois)

On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
À te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas (4 fois)


No em deixis
(traducció catalana)

No em deixis
Cal oblidar
Tot es pot oblidar
El que ha marxat ja
Oblidar el temps
Dels malentesos
I el temps perdut
Qui sap com
Oblidar aquelles hores
Que de vegades mataven
A cops de per què
La felicitat del cor
No em deixis (4 cops)

Jo t’ofriré
Perles de pluja
Vingudes del país
On no hi plou pas
Jo escarbotaré la terra
Fins després ma mort
Per cobrir ton cos
D’or i de llum
Et faré un regne
On l’amor serà rei
On l’amor serà llei
On tu seràs reina
No em deixis (4 cops)

No em deixis
Jo t’inventaré
Mots insensats
Que tu comprendràs
Et parlaré
D’aquells amants
Que han vist dos cops
Els seus cors cremar
Jo t’explicaré
La història d’aquell rei
Mort per no haver-te
Pogut trobar
No em deixis (4 cops)

S’ha vist sovint
Resurgir el foc
De l’antic volcà
Que es creia massa vell
S’ha vist també
Terres cremades
Donant més blat
Que un millor abril
I quan ve el vespre
Perquè un cel en flames
El roig i el negre
No s´hi ajunten pas?
No em deixis (4 cops)

No em deixis
No ploraré més
No parlaré més
M’amagaré allà
Per mirar-te
Ballar i somriure
I escoltar-te
Cantar i deprés riure
Deixa’m esdevenir
L’ombra de la teva ombra
L’ombra de la teva mà
L’ombra del teu gos
No em deixis (4 cops)