diumenge, 28 de març de 2010

Ne me quitte pas, de Jacques Brel


Anys 1976, 1977, època de transició al país

Al llarg dels anys d'estudi he fruït de professors bons, n'he sofert de dolents i he fet la viu-viu amb de normalets. Com tothom. Sempre recordo amb gust, però, aquells que em van abduir amb una força singular, que van saber xopar els meu cervellet virginal i li van estimular la gana per la cultura. Els uns destacaven per com, a través del seu aspecte seriós i respectable, ens convencien dels coneixements profunds que poseeien de la matèria que ensenyaven, només passar per la porta. D'altres, per l'espectacularitat actoral, les ocurrències humorístiques amb que la transmetien. Però hi ha una tercera espècie —rara de nassos— que costa una mica més de definir: els individus que aconseguien els seus objectius sense compartir l'erudicció dels saberuts ni el domini escènic dels grans showmen de la tarima.

Un d'aquest tercer grup em va tocar a l'Institut, a la crítica edat de tretze i catorze anys. Em fa vergonya haver oblidat el seu nom tant com ràbia recordar just el d’un dels pitjors que vaig patir a la mateixa època. Aquest segon em va fer avorrir les matemàtiques encara més del que ja les avorria abans que m'embestís. Eludirem la venjança i callaré el seu cognom, que m'inspira una bateria de badalls només pensar-hi.

El cas del meu professor estimat flairava raresa, ja d'entrada. No era especialista en l’assignatura que li tocava ensenyar: francès. Amb prou feines la sabia la llengua de Flaubert i Louis de Funes. Crec que no posseïa ni un trist curset d’estiu. Home honest, el primer dia de classe ens ho va confessar sense embuts. N'hi havia com per tremolar. L'aposta, però, li va sortir bé. I això que la sinceritat, quan l'alliberes així, sense cap mena de protecció, davant un esquadró d’adolescents afamats de clavar-te els ullals a la mínima debilitat que et clissin, atrau tots els perills.

—Abans de començar, us vull dir que la meva especialitat són les matemàtiques. L'institut no ha trobat cap professor de francès. Com que el parlo una mica, la direcció ha decidit que jo me’n carregui d’aquesta responsabilitat. Però els meus coneixements són molt justets. La meva pronúncia penosa. M’haureu d’ajudar en la meva feina. Jo no puc fer altra cosa que anar aprenent al mateix temps que vosaltres. Jo miraré de posaré el millor de mi. Si vosaltres poseu el mateix de la vostra, ens en sortirem.

Fins el més confiat de nosaltres devia pensar, déu meu, que on ens havíem ficat; que, per poc que estiguéssim al corrent de la situació política, què malament petava el sistema educatiu del país. Però un cop acabada aquesta presentació tan descoratjadora, va venir la sorpresa, i tan ell com nosaltres vam estar a l’alçada dels seus desitjos.

La mare natura, sempre amant de complicar els reptes, no va perdre el temps en afavorir-lo. D'alçada mitja, tirava a grassonet, sense flaccideses exagerades, però. Patia el càstic d'uns cabells negres, lacis, pentinats amb una meleneta — cruel moda de la època— que, mal aconsellats per la clenxa al mig, queien a banda i banda amb una simetria cursi, que recordava les dues cortinetes d'un bressol. El seu nasset d'oliba amb prou feines sostenia uns ullerots de cul de got rere els quals s’amagaven unes ninetes morenes, estràbiques, que levitaven sense rumb fix. Un bigoti a la Pancho Villa, cohibit entre el llavi superior i el nas, qüestionava amb audàcia qualsevol llei de l'estètica. Mentre cubria la part inferior amb texans i calçat esportiu, a dalt s'abrigallava amb jerseis de fill que no vol neguitejar a sa mare. No li recordo cap olor. Sens dubte es dutxava. Això segur. La seva imatge es podria resumir en una angunia que no arribava a repugnar. Això tampoc.

No brillava pel sentit de l’humor. Mai emprava bromes ni anècdotes per guanyar-nos. Per tant, no sé res de la seva vida, que resta un misteri tan gran com saber d'on venim, qui som i a on anem. Les lliçons ens arribaven amb una fredor notarial, sense cap mena de passió aparent. Aquelles onades que es desfeien davant nostre amb la suavitat d'un mar en calma, en cap moment van semblar que signifiquessin desinterès per part seva. El seu distanciament emocional frenava just a un pas de caure en el desastre i, amb un copet al volant impercetible, virava en direcció cap el triomf absolut. Cap altre mestre el superava en aquesta tècnica de seducció, en la que tota l'aula hi queia de quatre potes. Apart de en francès, només li vaig sentir dir mots en castellà. No sé si era la única llengua que parlava bé, o es tractava d'un catalanoparlant que preferia impartir les classes en la del B.O.E. En aquella època, acostumat com venia d’un col·legi de rebels, on els professors catalans donaven les matèries en la meva parla materna, estava convençut que ell havia de ser castellanoparlant genuí. Per força. Ara ja no n’estic tan segur. Llavors, la meva orella no detectava un català que enraona en castellà amb la facilitat actual.

Als anys anteriors, a l'internat de primària, jo havia escollit anglès. Feia pocs anys que aquest llenguatge vingut de la Pèrfida Albió, país d’ateus —aquelles idees surrealistes que corsequen els dictadors...— se li havia ofert l’honor de formar part del currículum escolar espanyol. Optar per l’anglès comportava un punt de venjança històrica, doncs. Entre sis anys de primària a l’internat i el batxillerat a l’institut, en vaig passar un per un col·legi local on anglès i francès no eren matèries optatives sinó obligatòries, alhora. Allà se’m va desvetllar l'interès per l'idioma de les erres agranotades. Els bons resultats a classe, sumats a que les lectures estivals d’un parell de Lucky Luke en versió original m’havien resultat més fàcils que no esperava, em van encoratjar. Després, a l'institut, com a bon tastaolletes compulsiu, volia saber com es veia el món des de l’altra banda, i vaig canviar de tren.

El grup de francès el formaven sobretot noies. Crec que a part de mi, només hi havia un o dos nens més. La resta de la classe havia escollit la llengua de Bugs Bunny. Al col·legi unisex d'on venia aquest tipus d’apreciacions de gènere no es podien fer, òbviament. Semblava clar que, almenys en aparença, l’anglès era pels homes i el francès per les dones. Millor.

A les classes es treballava de valent. Avançàvem el temari del llibre amb bon ritme, i això m’agradava. Llegíem molt. De vegades, tenia la sensació que algú de nosaltres pronunciava més bé que el professor. Però no importava. Aquell home tan poc atractiu tenia aquell do, que encara no entenc, amb el que aconeguia que li féssim cas. Però com es pot ensenyar una llengua sense pronunciar-la bé? Això sembla ensorrar totes les teories educatives al respecte. Sé que qualsevol nadiu m'ho discutirà i segur que tindrà raó. Però us ho juro, ell se’n sortia. En una cosa els donaré la raó: No sé escriure en francès, no he entès mai aquella ortografia endimoniada i fa temps que vaig renunciar a aquell mar d'accents tan bells com abstrusos. Si algun dia m'arriba l'obligació ja m'hi tornaré a posar, que hi farem...

Tornem al mestre. Ens posava moltes gravacions de converses entre autèntics francesos. Guiava les nostres orelles en la direcció que calia, alhora que ell també en prenia nota. El seu francès també va millorar molt. On no arribava ell, hi arribaven les gravacions i el seu bon ull per fer-nos les saber escoltar. Ens va fer llegir Le petit prince de Saint Exupéry. Vam parlar del llibre. Tots ens vam enamorar.
La seva arma secreta, però, s'amagava a les cançons. El seu repertori no en sabia res de Sur le pont d’Avingnon o Frere Jacques. Crec que ja a la segona sessió, l’animal ens va disparar Ne me quitte pas de Jacques Brel. En acabar la cançó, tota l'aula era un bassal de llàgrimes. Recordo que quan encara estàvem tots amb el nus a la gola, ens va deixar anar una de les seves poques ironies:

—No és el tipus de coses que esteu acostumats a sentir a la ràdio, oi?

El comentari va tenir un efecte devastador. Absolutament tots ens vam sentir estafats per la societat en la que vivíem. Tenia raó: a la ràdio no les emitien aquesta mena de cançons. Ni a la tele. A on ens amagaven la música en francès? O en qualsevol altra llengua que no fos anglès o castellà?

Poc després vaig llegir que al món hi havia no sé quans milers de llengües. Malgrat que les circumstàncies més imbècils han fet que un percentatge molt menor gaudeixi d'una regulació acadèmica, polítics que se les prenguin seriosament, una literatura, etc. totes elles tenen cançons. D’aquest art “menor” no se n’escapa ni la de les balenes. Per nosaltres, Ne me quitte pas acabava de representar la punta d’un iceberg de tot un món. Ara, quin tros de punta, mare de Déu! Val a dir que l’home es va assegurar el tret, i per si de cas havia emprat un bazooka. Després vindrien més Brels, Brassens, Moustakis, i molts d'altres que les nostres orelles ignorants tampoc no havíen sentit anomenar mai.

—Les classes d’anglès estan molt bé. Com us van les de francès? Què feu vosaltres?
—Res, ens commovem, plorem, ens enamorem.

En tan sols dues classes, els del grup de francès ja ens havíem convertit en un club d’aristòcrates, i ens sentíem infinitament superiors a aquell ramat d’ovelles que estudiaven anglès. Ells, a la màxima cosa que podien aspirar era a obtenir el títol d'esnob. Nosaltres, que també —i molt més que ells, si vas a mirar— estàvem convençuts que a més teníem charme, style, grandeur... Alguna cosa ha de tenir aquesta llengua, perquè en només una setmana havia transformat un grup d’adolescents normals en un una colla de prepotents que se sentien superiors, amb dret natural a mirar per damunt l’esquena a la resta de mortals. Potser no és tan estrany, doncs, que els francesos no tinguin cap remordiment a exterminar el català, l'occità, el bretó, el basc...

Però siguem positius i recordem i pensem en les coses boniques del francès. En honor a aquell professor, incloc aquí l’enllaç a aquella cançó que em va obrir tot un món.

Cliqueu damunt la fotografia per poder veure una versió tremenda en directe d'aquesta cançó. N'hi ha unes quantes però, no em pregunteu perquè, m'agrada aquesta on l'home hi surt suat i fet un ecce hommo.


Ne me quitte pas
De Jacques Brel

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit deja
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas (4 fois)

Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te racont'rai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas (4 fois)

On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas (4 fois)

Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
À te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas (4 fois)


No em deixis
(traducció catalana)

No em deixis
Cal oblidar
Tot es pot oblidar

El que ha marxat ja
Oblidar el temps
Dels malentesos

I el temps perdut
Qui sap com

Oblidar aquelles hores
Que de vegades mataven

A cops de per què
La felicitat del cor
No em deixis (4 cops)

Jo t’ofriré
Perles de pluja
Vingudes del país
On no hi plou pas
Jo escarbotaré la terra
Fins després ma mort
Per cobrir ton cos
D’or i de llum
Et faré un regne
On l’amor serà rei
On l’amor serà llei
On tu seràs reina
No em deixis (4 cops)

No em deixis
Jo t’inventaré

Mots insensats
Que tu comprendràs
Et parlaré
D’aquells amants
Que han vist dos cops
Els seus cors cremar
Jo t’explicaré
La història d’aquell rei
Mort per no haver-te
Pogut trobar
No em deixis (4 cops)

S’ha vist sovint
Resurgir el foc
De l’antic volcà
Que es creia massa vell
S’ha vist també
Terres cremades
Donant més blat
Que un millor abril
I quan ve el vespre
Perquè un cel en flames
El roig i el negre
No s´hi ajunten pas?
No em deixis (4 cops)

No em deixis
No ploraré més
No parlaré més
M’amagaré allà
Per mirar-te
Ballar i somriure
I escoltar-te
Cantar i deprés riure
Deixa’m esdevenir

L’ombra de la teva ombra
L’ombra de la teva mà
L’ombra del teu gos
No em deixis (4 cops)

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Probablement la millor cançó de desamor de tots els temps. Vigila les dates que si no, t'estaràs un segle invers estudiant.
Salut i Terra

Florenci Salesas ha dit...

Hahaha, tens molta raó!! Mare de éu, és bona aquesta... ai, les presses. Ara ho canvio. però per a que quedi constància de la pífia, diré que havia posat que havia estat amb aquell professor entre el 1976 i el... 1877!!

Gràcies Francesc!