Estic fart de parlar sempre del mateix. Avui incloc aquesta resposta meva recent a un comentari que va fer un tal Old Nick (nick d'un senyor castellà, molt culte, però amb una ideologia impresentable) al Bosc dels Somnis, el blog de la Joana Navarro, on li suggeria, amb un paternalisme insuportable, que faria bé de traduir els seus versos al castellà, que així arribaria a més gent, que què bonica és la comunicació universal i no tancar-se amb una llengua que duu al provincianisme, bla, bla, bla...
Els arguments que li etzibo a aquest senyor els he repetit mil i una vegades. Avui és l'últim cop que els exposo. Els he expressat en català, en castellà, en el meu esforçat anglès i en el meu encara més incomplet occità. Estic fart de parlar dels esquimals, de tornar una i una altra vegada a dir les mateixes coses, a picar damunt de ferro fred. N'estic fart. Molt fart.
Una abraçada a la bona gent, siguin d'on siguin, i parlin la llengua que parlin.
Sobre l’assumpte d’arribar a més gent, que diu el senyor Old Nick:
Si pretenem que un text nostre arribi al màxim nombre de lectors possible hem d’escriure en anglès. Parlant purament en termes de la quantitat d'audiència, no de la qualitat, aquest fet no permet discusió. En aquest sentit, el castellà, per molt s'hagi estès, es mostra insuficient. Si per una altra banda un vol arribar a la millor gent per comunicar-s'hi a fons, amb precisió, i ser un mateix, el màxim possible, no hi haurà res de millor que escriure en la pròpia llengua. Tant fa que sigui el feroès, que compta amb una quantitat insignificant de parlants, detall, per mi, sense cap importància: fins i tot aquesta llengua modesta mereix el mateix respecte que el xinès mandarí, la més parlada nativament, o l’anglès, la més escampada a tots nivells.
El català fa de pont entre moltes altres llengües romàniques. Si els parlants d'aquestes llengües fossin tots gent de bona fe, posseïssin un xic de no res de cultura, i només hi esmercessin un petit esforç, escrivint en català hom pot arribar, sense la necessitat de traducció, a un nombre de lectors potencials que pot fregar els 1.000.000.000, així, a l'engrós: o sigui, la quantitat aproximada de parlants de llengües romàniques, tots sumats. Això, dit d'aquesta manera, sense cap mena d’argumentació, sona com una boutade. No ho nego pas. Perquè quedi clar que no va per aquí la meva intenció, explicaré una petita anècdota que, com a mínim en el meu cas, em reafirma per emprar la meva llengua mare en lloc d’altres de més fortes, suposadament més atractives —per a alguns.
Cert dia vaig rebre un e-mail d’una senyora de Brasil, parlant de portuguès carioca. Havia llegit un article al meu blog sobre un tema que ella estava investigant. La dona em va confessar, tota amable, que quan va llegir aquell text no sabia en quina llengua estava escrit. No va gosar escriure’m fins que no se’n va assegurar. Amb tot, ja d’entrada es va sorprendre d'entendre'l molt millor que tots els articles que havia trobat en espanyol. Va afegir que sovint cerca informació en aquest idioma: les semblances amb el portuguès el converteixen en un bon candidat a l'enteniment dels textos. De fet, sense anar més lluny, aquí mateix tinc alguns lectors castellanoparlants monolingües —vosaltres mateixos sabeu de qui parlo, macos—, tots ells gent molt dialogant, molt interessant, molt bona. El que és segur és que cap d’ells milita coma racista anti-català. Tots comparteixen una obertura de ment que lamento no trobar al comentari tan insultant que el senyor Old Nick —sense emprar termes ofensius, això cal reconèixer-ho— li ha etzibat a la Joana. Jo no sé si ella l’ha trobat d'ofensiu, però jo, personalment, m’he n'he sentit molt d'ofès. Acuseu-me de susceptible, si voleu, però és que ja n'estic fins el cap de munt. Les comparacions amb la gent veritablement interessats en la cultura, sense prejudicis, resulta odiosa. Per exemple, no tots aquells amics castellanoparlants que esmentava fa un moment, malgrat mostrar un curiositat real pel català, poseeixen una facilitat especial per les llengües, precisament. Sé que alguns fan autèntiques recerques a força de diccionari i més d'un cop deuen pensar "¡Joder, Florenci, vaya palabrejas me has metido hoy, tío!". Són gent que entenen que, per un modest esforç, una mica de bona voluntat, i un poc d’ajuda per part meva, a cada vegada que tenen un dubte, poden comprendre amb molta més exactitud el que dic, escrivint confortablement en català, que no el que hi ha escrit a un blog en tagalog, una altra llengua tan respectable com la meva (i qualsevol) i a la qual li desitjo llarga vida i una quantitat i qualitat de blogs, llibres, guions, equivalent. Ep! El mateix desitjo al castellà, a l'anglès o al francès.
Al llarg de la vida m’he trobat amb gent que em pregunta que per què parlo en la meva llengua amb els meus amics, pares (fins i tot enemics!) etc. Per què l’escric i tal, quan n'hi ha de més parlades, amb les quals també em puc defensar. A part de l’obvi insult que la pregunta comporta per si mateixa, jo ja fa temps que he arribat a la conclusió de que la millor resposta que puc disparar és "pel mateix motiu pel qual tu no escups a la cara de la teva mare", potser sí que ho fa, perquè hi ha països amb costums força especials respecte a al tracte amb les seves mares...
Diguem-ho d'una altra manera: encara que ma mare sobrevisqui amb una economia modesta, que la seva fama sigui reduïda i que hagi estat educada amb menys exquisidesa que la reina d’Anglaterra, difícilment me la vendré i em faré adoptar per la segona. Sobretot si aquesta em vingués amb la prepotència impositiva amb que tants francesos, espanyols i britànics ho fan. He mencionat aquests tres col·lectius nacionals no per mania personal, sinó perquè només a Europa, per qüestions històriques diverses, és on s’hi troba el nombre més espectacular de persones que, incomprensiblement, se sentirien felices si s’exterminés d’una vegada les llengües que no són la “común”. A mi, la veritat, tinc el convenciment que cada vegada que desapareix una llengua el món s'empobreix. I no el puc entendre aquell sentiment tan atroç, tan trist, del que tant s'enorgulleix aquella gent cada cop que aquesta tragèdia passa. Ho esmento perquè fins hi tot si això succeís a qualsevol de les llengües que s'han convertit en una amenaça evident d'extermini cap a les petites, jo esclataria a plorar. No m'imagino un món sense el castellà o l'anglès. Ho consideraria una pèrdua terrible, catastròfica. Sentiria que una part de mi mateix queda esborrada del mapa. Com pot haver tanta gent, doncs, amb aquest desiquilibri emocional? Com algú, individualment, col·lectivament, es pot arribar a embrutir tant? Quin malalt mental voldria que desapareguessin les papallones, les flors, els núvols amb les sevs formes infinites?
Molts d'aquest que defensen polítiques exterministes de les llengües que no tenen encara estat propi (o en blandeixen un d'anecdòtic, tipus Andorra) troben insòlit, fins i tot insultant, el fet que aquestes llengües mirin d'existir amb tota normalitat als seus llocs d'orígen. El seu comportament equival al que tenen les tortugues americanes, molt més grosses que les autòctones i que amenacen d'extinció a les que sempre havíem tingut a casa.
Si ara, de sobte desaparegués el català, o com a mínim aquests parlants tan “insolidaris” i “victimistes” s’acontentessin a l’ús merament privat o folklòric, ells mostrarien una alegria i mala fe evidents, repitirien les mentides espectaculars, alimentant els més baixos instints racistes cap a certs països de les llengües ‘petites’ (o no tan petites). Per cert, que el dia que algú va inventar la coletilla “ya estamos con el discurso victimista” es va trobar la fòrmula per no establir diàleg davant d’argumentacions treballadíssimes, malgrat els seus inevitables errors i contradiccions. No perdem de vista que totes les argumentacions les tenen, inclosa qualsevol de les que jo pugui fer, com la present. Ho sento, no sóc un robot. Com a mínim, però, no em presento amb la incòlume veritat dogmàtica que acostuma a aportar l’argument del “estás conmigo por güevos”, “porque lo pone tu DNI” i perles d’aquestes tan “seductores”, equivalents a les que els nazis escopien als francesos durat la ocupació, que només inspiren ganes d’anar-se’n a llocs on la democràcia existeixi de veritat.
Aquests senyors col·laboren amb entusiasme a qualsevol cosa que signifiqui o justifiqui aquesta mena de crims culturals. Divideixen els seus parlants d'aquestes llengües, o s’acusa als seus governs d'exercir una política de contenció mínima (ridícula i d'una prudència exquisidíssima en alguns casos, i amb algun error injust que cal esmenar en altres, que la perfecció no existeix a cap bàndol) mentre la llengua imposada és, òbviament, una altra de ben grossa. El surrealisme de sentir dir que català està imposat a Catalunya... ehem... si estigués imposat a Sierra Leona encara, però crec que s'evidència per si sol que la llengua imposada “por cojones” a casa nostra n'és una altra. Força bonica, per cert, això sí... Encara hi ha qui a la seva feina, en ocupar llocs de càrrec, es castellanitza el nom. Una actitud molt trista, certament, la d'aquells que s'avergonyeixen del que és seu...
Però encara entenc menys l'altra actitud de que parlava, sincerament. Aquella alegria que trobes en comentaris tipus “pero si el occitano lo hablan sólo cuatro gatos, ja, ja, ja...” Senyors meus: escrivint en occità t’estalvies automàticament aquesta mena d’ignorants grotescos i et quedes amb els que demostren una curiositat sana i et comenten: “anda, no sabia que “potinga” y “pelandusca” venian del provenzal ¡qué gracia!” força més enriquidores i positives. I que a més no miren de fer-te sentir com un ésser culturalment disminuït i que t’avergonyeixis de la teva llengua minoritzada, amb una prepotència força desagradable, sinó que et miren com a un igual. Gent molt higiènica que, malgrat tot, encara se'n troba entre monolíngües de ment oberta de la península Ibèrica, França i el Regne Unit. Aquella gent que serien els primers a sentir-se molestos si escriguís en una “lengua grande para llegar a más gente” com vostè proposa, senyor Old Nick. Molt probablement s’esborrarien del meu blog.
Quan hom compra un CD de Sostakhovitx no té ganes de sentir el Ricky Martin (per cert un excel·lent professional). Jo no tindria els nassos de dir-li a Sostakhovitx “però si amb això no fas ballar una discoteca, tio!”, ni tampoc “quina pena de compositor clàssic... però si no et coneix ni ta tia! Si fossis Mozar, Bethoven, Bach... Però Sostakhovitx? Au, va...” Cert, Sostakhovitx no serveix per ballar, ni ens el classifiquen al costat d'una de les tres o quatre patums de la història de la música de la mateixa fama i influència que els tres que he esmentat. Però és únic. Com Sostakhovitx no hi ha res. Que li vingui al darrera per fer de Sostakhovitx, qui sigui, que no l'agafarà pas.
Per una qüestió de manipulació a tots nivells, de diaris sensacionalistes i mentiders, ja no ens sorprèn que aquesta gent oberta que comento i que no et qüestiona, sinó que a més t’encoratja a que siguis tu, a que parlis com parles, etc. no siguin la majoria. Però per aquesta mateixa gent, aquesta minoria selecta de monolingües castellans, francesos i anglesos, tan macos, val la pena fer el que sigui per continuar sent un mateix, que tu siguis el màxim tu, no una còpia provinciana i ridícula. Curiosament, aquest personal obert acostuma a ser el mateix que quan visita el teu poble vol anar a un restaurant autèntic, encara que la seva incomoditat punxi, i entrar al Casino local, a sentir parlar els avis, a menjar el mateix que tu, a escoltar com parleu, que s’emociona en descobrir les diferències i les semblances i que et diuen "por favor, háblame en catalán, estamos en tu país y quiero aprovechar ahora que tengo la oportunidad de esforzarme en oírlo". No m’interessen gaire, sincerament, aquells que van nomes a las zones reservades per a turistes, a fer les turistallades prefabricades per forasters, o no surt del Mc Donalds, per si de cas; aquells que no paren de dir “ai, com a casa no s’està enlloc”, o “ay chica, parece que estamos en el extranjero, que suya que es esta gente”... Per mi, no caldria que sortissin de casa seva.
De vegades, els parlant de llengües minoritzades (que no necessàriament minoritàries, no és el mateix) en la nostra desesperada defensa per convèncer els prepotents de llengües grosses, caiem en el mateix error que els personatges que esgrimeixen l‘imperialisme més elemental. Passa com amb la persona que es fica amb ta mare perquè és pobra i tu t’esmerces en demostrar que no ho és tant... Però no havíem quedat que la pobresa i la quantitat material no representen cap valor amb una substància real profunda? No havíem quedat que els únics valors de debò són l’autenticitat, la proximitat, l’amor, el que de veritat tens dins el cor i coses per l’estil? Crec (la xifra que poso aquí és inexacta, però sé que la real és igual d’espectacular) que al voltant del 80% de les llengües que es parlen al planeta no tenen forma escrita ni literatura. Vol dir, potser, que les importants són l’altre 20% ? No hi estic d'acord.
Cada llengua o variant existeix per motius més profunds i defineix una manera de ser única. Representa la llengua que va donar el nom als arbres, les plantes, els oficis i les seves eines, les muntanyes, els rius, els pobles, les ciutats i els noms de les persones d’un territori. No hi ha cap altra llengua que pugui substituir amb la mateixa veritat tot aillò. Amb tot, hi ha molts casos (el del meu país sense anar més lluny) que sí, que els noms s’han canviat, no s’ha deixat ni morir a gent amb el seu nom, per la simple raó que els invasors posseïen canons més grossos o perquè a casa teníem, també, un nombre no poc menudet de traïdors, fascinats amb la cultura de l’invasor, amb un papanatisme provincià força hortera la major part de les vegades. Què hi fa el francès al Congo o a Haití? Quan la llengua francesa va nèixer al seu territori original els seus parlants no sabien res de palmeres i ocells exòtics. Els habitants dels països colonitzats tampoc no havien vist un violí o una guillotina en sa vida. Hi ha també totes les influències exercides pels viatges, pels fluxos de moviment migratori (no sempre innocent, tampoc). En qualsevol cas, trobem l’exemple de la llengua inuit, parlada per certs esquimals. Sembla que no n'hi ha cap altra al món amb més sinònims per a descriure el color blanc. Sembla lògic, no? Jo no tindria els sants nassos d’anar a un esquimal i dir-li que l’anglès o el castellà són millors perquè els parlen més gent, si cap d’aquestes llengües tan parlades conté els matisos necessaris. I també resulta normal, pobretes. Tampoc se’ls hi pot retreure: no hi havia caiaks i igloos al bell mig de Castella o al comptat d’Essex, per molt fred que hi foti a l’hivern.
Per això, aquí prenen força les paraules de a meva amiga occitana Patricia quan diu:
“Una lenga a pas besonh de literatura per èsser lenga. Avèm totjorn tendéncia a cercar de justificacions per defendre nòstra lenga. Basta !”
(No crec que calgui traducció però ve a dir: “A una llengua no li cal literatura per ser una llengua. Tenim sempre la tendència a buscar justificacions per defendre la nostra llengua. Prou!”)
I això ho diu algú que en parla una que es troba en franca situació de trágica desaparició (gràcies a la típica política exterminista de guant blanc exercida amb tanta habilitat a l’estat veí, tan envejada per molts espanyols i fins per més d’algun germà catalanoparlant que no tindria cap inconvenient d’escopir a sa mare) d’una llengua que, malgrat tot, té una literatura d’una originalitat i potència enormes. Per demanar respecte, nosaltres hauríem de ser els primers a mostrar-nos hi de respectuosos. Però una cosa és ser respectuosos i l'altra no tenir dignitat.
De tota manera, ja ho dic, si algú li vol refregar per la cara de ma mare la seva possible incultura i modèstia conòmica, ho pot fer. Li torno a recordar que, comparada amb la reina Elisabeth, efectivament, ho és. Crec, senyor Old Nick, però, que el seu comentari a la Joana ha vorejat una elegància similar. Una cosa és demanar una traducció perquè hi ha quelcom concret que no s'entén (jo sempre estic disposat a oferir traduccions, i estic convençut que la Joana ho faria de bon grat, també), i una altra de molt diferent que et vinguin amb la cançoneta de que "así llegarías a más gente". Admeto que la meva reacció voreja la desproporció. Al capdevall, vosté no ha emprat cap paraula obertament ofensiva. Segur que, com la majoria de catalanoparlants (i de persones que han après la nostra llengua i se la senten com a pròpia) ens trobem massa en carn viva i amb a paciència finiquitada, exhaurida. Un granet de sal a la ferida ens fa esclatar com formigues vermelles rabioses. Em plauria que ho entengués. Però no n'espero res, tampoc. Ja tinc una edat i no crec en miracles.
I ja ho veu, no hi ha cap problema perquè la llengua que empra la nostra amiga en les seves composicions poètiques la pugui entendre més gent que la que sembla a simple vista. Potser la meva mare no resulta tan estúpida com vostè podria sospitar, tampoc... Jo, per la meva banda, continuaré preferint arribar a la millor gent abans que a la màxima possible. Ho sento. Avantposaré la qualitat humana i l'obertura de ment per davant de la quantitat. Em vull estalviar tenir a casa un grapat de possibles imbècils que es mantenen amables només mentre els faig la pilota mentre empro la seva parla. Escriure en català funciona com un filtre excel·lent. Li ho puc ben assegurar.
Que tingui un molt bon dia.
