Terramar als anys vint
Un Minor a Terramar
Abel sense poma
Hola, em dic Abel i tenir fills ha estat l’error més gran que he comés. Ho dic sense drames. No em puc queixar per la meva mala sort, ni ploriquejar d’una manera gaire especial. No ho he fet tot malament. En aquest assumpte no he patit cap tragèdia. Si proclamés que els meus fills m’han sortit dolents, mentiria. Mai m’han portat més disgustos dels habituals en qualsevol altre fill normal i corrent. Els dos es comporten com bones persones. Cap d’ells ha tingut problemes amb les drogues, la justícia o d’altre tipus que trasbalsés la família més enllà dels quatre cops de mar previsibles. No fugen de la mitja raonable ni els puc acusar més del que qualsevol pare o mare podria quan rondina sobre la nosa que li comporten les seves criatures. Com que no passaria d’aquest nivell de reclamació, ho tallo aquí: no hi ha res de més avorrit que parlar dels problemes domèstics que tothom comparteix.
Sé que al llarg del camí he comés altres errors i encerts. Carrego amb la meva part d’egoisme, vanitat i orgull, però també de bondat natural, bons sentiments, i sentit de la compassió. Com a molta gent, m’agrada que em llencin floretes i, de tant en tant, creure’m superior. Una dona bonica i dolça encara em pot fer perdre l’oremus. Però no sé restar immòbil davant el dolor aliè i em sento bé quan faig feliç els altres amb sacrificis importants, amb petits detalls... Si em demanes de concretar la valoració que em mereixo com a pare, crec que em trobo lluny del ideal. Si em comparo, però, amb la majoria dels que conec corro el perill de convertir-me en un optimista. No se’m pot acusar d’irresponsable ni de que no m’esforço per complir el meu deure com cal. Els meus errors i mancances no entelen gaire la fotografia de les medalles que m’han penjat sobre el tema. Prou.
Com veus, m’allargaria molta més estona sobre mi mateix. Miraria d’equilibrar allò de bo i dolent, d’excepcional o mediocre, que amago a la recambra. Per això, si afirmo, rotund, que el pitjor error que he comés ha estat tenir fills és perquè és cert. Sense més. Tots els altres errors, per grossos que fossin, m’han afectat a mi o a persones adultes que ja sabien el que es feien, o ho haurien d’haver sabut —i ho dic sense defugir la meva part de responsabilitat en cada cas— on es ficaven. Els fills no. Ells no existien abans de la meva pífia. Ningú els va preguntar si estaven disposats a venir a aquest món a viure la vida.
La vida. Quina paraula més bèstia!
La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.
La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...
La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.
La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.
La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.
La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.
La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..
La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?
La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?
La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?
La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...
La vida, allò que competeix en esforços inútils amb la Torre de Babel, amb l’agreujant que d’ella no en naixerà cap nou llenguatge. Un cop mort, damunt teu florirà el silenci més absolut i la memòria sobre els teus actes s’esborrarà per sempre. La maquinària d’ànimes enfollides que corren darrera l’últim crit en niciesa, tones de futilitat, disposada també pel consum fugisser i oblidada al seu temps, l’eclipsarà i ningú en farà cas.
En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...
Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!
La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...
Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor
Fotografia d'Erik Wirdheim
