Els desincronitzats (relat important per copsar la veritat de la vida)

Pavel Tager, inventor del Tagefon un dels primers sistemes optics de so creats a la Unió Soviètica. Tager va treballar en la sincronia del so des del 1926

Els desincronitzats

Hi havia una vegada dos amics desincronitzats. De petits, l'un destacava per la seva simpatia envers el món mentre l'altre li havia trobat gust a mortificar els companys. El bo recriminava al dolent que no estava bé el que feia, que si fos bo se sentiria més satisfet de si mateix. El dolent, en canvi, insistia en que era el bo qui feia el bleda, que havia de procurar d'endolentonar-se una mica si no es volia bledificar definitivament.

Van anar passant els anys i tots dos van aprendre que no es pot ser ni tan bo ni tan dolent. Un i altre van anar rebent cops que els demostraven que amb aquella actitud puríssima el amics se'ls allunyarien, que els agafarien mania o, en el millor dels casos, fins i tot els espantarien El dia que tots dos complien 30 anys van decidir apostar a les carreres de cavalls perquè algú els havia convençut de la diversió que hi trobarien. Un cop allà es van adonar que si no en tens ni idea no només perds molts diners si no que et pots avorrir una mica. Xerrant, xerrant es van adonar que tots dos havien acostat posicions. El defensor de la bondat suprema havia aprés a qüestionar-la i l'exegeta de la maldat a tot preu començava a copsar la bondat com a un bé cada cop més interessant.

Més endavant, ambdós van patir traumes amorosos. Els van trencar el cor. Ells el van trencar també. Fins van sofrir daltabaix econòmics, traïcions amicals... de tot! La reacció de l'un i altre van transitar per camins radicalment oposats: el qui havia estat bo es va enutjar amb la vida i va decidir que a partir de llavors ja mai més el fotrien. Es va refugiar en un cinisme terrible. Va deixar de creure en l'amor i va començar a anar a la seva. Si algú li demanava ajuda se'l ventava del damunt amb una puntada de peu. El dolent, per la seva banda, es va adonar que calia tornar-se més generós. Es va adonar que l'amor és una cosa meravellosa, que la comprensió i el perdó ho curen tot i fins i tot va rumiar d'entrar en una ordre monacal. Els cops de la vida van ablanir l'un i endurir l'altre. Per què? Què bèstia la vida, oi?

El següent cop que es van trobar, ambdós se sentien estafats amb l'evolució de l'altre company. No hi ha una sola manera de madurar? què coi entén la gent per madurar? Tot plegat fa l'efecte d'un caos impossible de regular.

Ja només van coincidir una vegada més, per Sant Jordi. Cadascun per la seva banda havia decidit guanyar-se la vida com a escriptor, ofici de bon negociant. S'havien passat tota la vida desincronitzats. Tots dos es van sorprendre quan van topar a la mateixa taula, signant volums dels seus respectius exemplars. Havien escrit el mateix llibre que es titulava, precisament, Els desincronitzats. Per un cop sentien que sincronitzaven del tot. Tant que es van haver d'acusar de plagi l'un a l'altre.

La sincronia, costa poc de veure, va passar fugaç com una encaixada de mans de compromís entre dos enemics.