La casa de Rosa Leveroni a Port LligatRosa Leveroni (1910-1985) avui dia cimeja com una de les poetes de referència dins la història de la literatura catalana. Dona avançada al seu temps, compta amb una biografia es podria arrenglerar al costat de les de les trencadores de motlles. La seva obra poètica, que darrerament comença a gaudir d'una certa recuperació, va patir l'eclipsament per part d'altres veus que ressonaven amb més puixança. Amb tot, sempre va rebre l'atenció de mestres com Salvador Espriu qui la considerava com a una dels grans.
La Leveroni va viure diverses històries sentimentals ocultes amb alguns personatges influents de la època. La més important —per durada i intensitat: va començar a principis dels anys trenta i va acabar amb la mort de l'estimat, el 1971— va ser, amb diferència, la que va mantenir amb l'escriptor i historiador Ferran Soldevila, qui mai va deixar la seva esposa.
Avui, a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, he fet un descobriment que m'he empassat d'una tirada. L'any 1994, l'editorial valenciana 3i4 va publicar un llibre on es recollien diversos texts personals de la poeta, en els quals parlava al seu amant dels seus sentiments.
En llegir-los, sentim amb vivesa que ens endinsem en les pors i angoixes més profundes del qui estima a algú que ja es troba lligat a una tercera persona. Malgrat que els editors han conservat els errors dels manuscrits originals, sovint escrits de pressa, pàgina a pàgina, paràgraf a paràgraf, anem notant com se'ns clava el neguit de no voler-se fer pesat; de no espantar i generar la fuga, el cansament; per voler que t'entenguin, pensin en tu, que valorin com cal tot el que fas per donar i de rebre, i per entendre l'altre; de fer comprendre el patiment d'esperar, dels llargs silencis, fent esforços sobrehumans per no caure en el xantatge emocional --i malgrat tot caure-hi, per la desesperació del no saber--, en l'excés de peneta, de recurs de baixa estofa. I tot això amb l'amarga consciència de saber que, sempre que l'estimat vulgui, la podrà deixar: ell té la paella agafada pel mànec. Ell és qui en un moment donat pot plantar-li la família per davant els nassos com a excusa ineludible. I a ella li tocarà, sempre, callar i acceptar els canvis que aquesta espasa de Damòcles basculant imposi amb la seva crueltat.
Les cartes ens esquitxaran d'ennuig, de tristesa, de retrets i desil·lusions, sí, però també hi torbarem un mà a mà d'erudicció (amb profusió de textos en llengua original anglesa, francesa, castellana, d'autors clàssics i contemporanis) una demostració de que el que amaga la Leveroni a la recambra per aportar a la relació no es tracta només de faramalla decorativa i prou.
Aquí teniu uns quants fragments escollits d'una de les cartes:
Carta a l'amant casat, de vacances (fragment)
de Rosa Leveroni
Saber que per a tu l'amor és una idea confortable —sense donar més importància de la que té, però— ja és quelcom reconfortant per a mi. Saber que el meu amor no t'és una nosa, un pes mort, ja m'ha fet un xic feliç.
"Quan aquest amor ja no fos, aleshores et doldria". Te'n recordes? No creus que potser tenia raó?
(...)
Una tarda magnífica. De tan magnífica m'ha deixat una recança: temo ara la nostra pròxima tarda. Temo que en ella hi trobaràs a faltar-hi algú.
I aquesta recança és la que has vist en els meus ulls tristos.
La que m'ha tornat a portar el sofriment.
Temo la nostra tarda doblement: l'he esperat i desitjat massa. Hi he pensat en excés i tinc por de no saber-me adaptar a la realitat.
Tots aquests entrebancs, totes aquestes dilacions, són un avís de que seria millor deixar-ho córrer. Temo el fracàs i la conseqüència inevitable: el sofriment. Potser jo quedaria millor si ho féssim així, però no em veig en cor, m'ha fet massa il·lusió de poder renunciar-hi voluntàriament, ara.
Una coqueta et pot fer sofrir. Un amor —el meu— no t'ha fet sofrir gaire. Tanmateix, però, no em dol. Posada a triar, em quedaria una vegada més amb l'amor.
(...)
M'ha causat una satisfacció —ben dolorosa, és cert— veure com no m'havia equivocat de res. Veure com no eren fantasmes allò que temia, com la passió no m'ha impedit d'ésser clarivident: hi jugaves i t'has fet mal... Em dol per tu. Pensa, però, que et resta encara el gos fidel... que sap posar el cap a la falda sense dir res.
(...)
He recordat aquella impaciència que em pren de vegades —quan em sento lassa pel sofriment— desitjant poder dir-te: Ja no t'estimo.
Sóc feliç si veritablement t'he donat alegria. Tan feliç, que aquest matí —a les sis— m'he despertat exultant. "Què passa?", m'he dit, i immediatament m'ha vingut el record de la nostra trucada per telèfon, d'ahir vespre.
La nostra tarda... No ha estat una desil·lusió. Però ha estat quelcom de ben diferent del que em pensava. I a darrera hora... No és impossible —o millor, no pensar.
Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m'hagi enamorat —d'aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser seré jo ara qui haurà de consolar.
Fer-te retrets? No hauria estat una cosa gaire elegant.
M'ha estat dolç que a última hora em parlessis com m'has parlat, malgrat de no poder creure —i em dol— aquell "T'estimo" que m'ha semblat sentir-te dir d'esquitllentes... No era veritat, però ha estat consolador.
Ha estat la més dolça mentida que et podies inventar.
(...)
Aquell "T'estimo" que tu ni deus recordar haver dit, omplirà el meu pensament —i els meus somnis— durant un temps més o menys llargs.
Durant el temps que s'escolarà fins a la nova crisi de dolor que m'espera sens dubte, implacablement, i que ja temo ara.
Aquest dolor que em revolta de vegades fins l'esgotament, i d'altres, en canvi, em fa sentir orgull solitari, tenaç, que porta l'estimar d'una manera gratuïta.
Aquest dolor... No han passat més de vuit dies i torna a ésser en mi més vivent que mai ha estat... Altra vegada torna a rabejar-se la gelosia. Però potser més que aquesta en si, em fa mal la teva inconsciència, la teva actitud. Tu, l'home sensible, l'home delicat, sembla estrany que no vegis —si ho veus aleshores ja és crueltat— allò que em fereix.
I aquesta inconsciència indica una cosa almenys: la poca cosa que represento per a tu. I ara sento que voldria morir una altra vegada més també.
Però aquestes coses poden semblar retrets i no vull fer-ne. Sé que no hi tinc cap dret.
M'has recordat i has sabut demostrar-ho. No saps el bé que això m'ha fet. I penso una vegada més com amb ben poca cosa podria ésser feliç (Florenci diu: no puc evitar, emocionat, recolzar l'enorme veritat que conté aquesta frase!!)
I una vegada més, també, em plau dir-te com em sento d'orgullosa d'estimar-te
Però sembla que et dolgui la mica de felicitat que vares donar-me (genial!!!! Leveroni, I love you!!! engega el carallot del Soldevila a la bassa de les granotes i vine amb mi!) Tens raó, però no saps el mal que m'has fet. Coneixia el sofriment, però no tan intolerable com aquest d'ara.
No podia més. He anat a veure a J. M'ha fet bé.
El que temia més: esdevenir per a tu una nosa. Això és ara la causa major de sofriment.
Esdevenir una nosa per a aquella persona a qui es donaria tot, per a qui es viu només... És horrible aquest avant-tast de l'infern... (qui superi aquest paràgraf que vingui i me l'escrigui).
És terrible també, constatar com el dolor que m'infereixes no pot allunyar-me de tu. Ben al contrari, sembla com si aquest amor absurd s'enfortís amb ell, creixés encara més i més.
I em pregunto amb por si no és una degeneració. Em fa l'efecte d'haver perdut el sentit de la dignitat. De quedar tan malament!
I em dic quina ànima canina, quina ànima d'esclau m'ha tocat en sort.
M'has dit aquest matí quan parlava de l'horror d'ésser una nosa: "Això és una deformació". Potser sí. Però aquest meu amor em fa pensar en el microscopi: augmenta fins a la deformació, però només allò que en realitat hi ha, malgrat de no veure's a primera vista.
La passió pot ésser per ella mateixa una terrible lucidesa (Si aquesta reflexió no és genial ja no sé quina ho pot ser).
Estimat, aquesta nostra tarda ha fet que em separés de tu amb un record amable, dolç. No saps com t'ho agraeixo. Hauria estat ben amarg per a mi servar un més i mig, potser dos —dos mesos!— un record dolorós, una última imatge desagradable. Ara no serà així i n'estic contenta.
Estic contenta, em sembla que així aquests dos mesos de repós seran més profitosos. Em desacostumaré de sofrir potser.
Aquesta sensació d'alleujament que esperava trobar aquest matí certament hi era. Però la recança, també prevista, ha esta més grossa del que temia. Fins t'he desitjat vora meu encara que tinguessis que portar-me un dolor; crec que ja m'hi havia habituat.
He pensat amb por: el dia d'una separació definitiva, quina cosa terrible seria per a mi.
Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en les lletres que t'enviï, però que tindrien d'anar-hi. No saps com em dol que no pugui ser. Però deu ésser millor així.
Has avançat les vacances. Aquests dies esperava la teva tornada, malgrat de saber-ne la inutilitat. Era absurd, desagradable, que substituís el medi, el marc, i tu en fossis fora. Cercava consol posant en ordre la teva taula, desant els llibres deixats fora de lloc. Retornant-te a la Biblioteca de Catalunya. I també —perdona— rondinant per la teva manca d'endreç. Era l'únic mitja no gaire revelador que tenia per poder parlar de tu.
(...)
M'avergonyeix el record de la meva mesquinesa i comprenc que et dolgués. Penso en la necessitat de l'esmena, sé que no serà una cosa fàcil però ho intentaré, paraula.
No serà cosa fàcil. Aquesta matinada m'he despertat amb una sensació de tristesa dolorosa: somniava la Biblioteca; tot era igual i ressentia aquell neguit, aquella gelosia amarga —obrava de la mateixa manera— i una vegada més, era profundament infeliç.
Quan era infant em feia sofrir el somniar amb foc i lladres; pensar-hi, cada nit temia la son, perquè de primer em trobava impotent enfront d'aquests somnis. Més endavant, però, quan ho somniava podia despertar-me i aleshores deixava de sofrir. Avui m'ha sobtat retrobar la mateixa sensació, tan remotament pretèrita.
Ja sóc em aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és d'absurda— més que per això no deixa d'ésser-ho. T'espero.
T'espero perquè encara t'estimo.
M'ha semblat que els dies s'escolaven lents, esperant un temps prudencial per escriure't. Ara quan ja puc fer-ho, em fa una certa peresa. M'ofega aquell benvolgut inicial.
T'he escrit. T'imagino l'estranyesa que et produirà l'estaribot inicial, veuràs després que no n'hi havia per tant i tindràs raó. Però ja t'advertia: no sabia quin to podria prendre. Ha sortit un to amistós, lleuger i potser —horror!— un xic pedant. Ha estat una 'performance' per a mi escriure aquesta lletra. Veig com a tu m'he acostumat a parlar-te de d'aquestes plans, i com no sé fer-ho d'una altra manera.
I això potser et doldrà un xic?
(...)
Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M'és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència.
Davant d'una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso com és difícil oblidar.
