Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Jordi Soler Coll

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll, el poeta tàctil

Ulls de glaç, de Jordi Solà Coll (Pagès editors, Premi Miquel Martí i Pol 2016), amb pròleg de la poeta Maria Josep Escrivà, és una de les sorpreses poètiques més agradables que he tingut els darrers mesos.

El seu autor (com es pot comprovar a la nota biogràfica adjunta) és un veterà de les lletres, amb més de cinc-cents articles i estudis de diversa índole al seu currículum, però fins ara no havíem tingut el privilegi de poder gaudir de la seva obra poètica en format llibre. El seu bagatge cultural i vital fa que ens trobem davant d’una opera prima madura, de cap a cap, on s’hi adverteix una destil·lació lenta com la de l’aiguardent anyenc de barrica. La fusta on els poemes s’hi han covat s’ha extret tota d’un mateix arbre, de noblesa inqüestionable. Les clivelles, produïdes per un devessall d’embats climàtics, i fins i tot diversos transplantaments geogràfics (l’Índia, Armènia, Pergam, Gal·lípoli, Srebrenica...) no n’han afectat el seu concepte clar, la seva convicció unívoca. No ens trobem, doncs, davant la típica primera obra eixelebrada, de frivolitat prepotent, des on se’ns pretén enlluernar amb un multicolor catàleg de recursos. L’autor no pica a casa nostra per demanar-nos feina de poeta, mostrant-nos tot el que sap fer, sinó apostant per la coherència i abocant damunt el tapet verd unes regles del joc diàfanes. Tampoc cau, però, en la prepotència contrària, la del asceta autoconscient, entrenat a buidar-se de tota energia jovial, abraçat a una senectut espiritual anticipada, aquella que només entén l’assoliment de la saviesa a través d’una mirada decrèpita. Jordi Solà Coll aconsegueix creuar per una passarel·la molt prima, on la corda s’ha trenat amb un curós equilibri de forces, on la mesura del mot escollit no s’imposa mai a l’energia i a la passió interna del poema, però tampoc a la inversa. La seva és una poesia on el bulliment de la sang de l’home enèrgic i amb principis conviu en harmonia amb la serenor de l’ésser contemplatiu. El lector se sent segur seguint el poeta per aquesta corda tan fina, agafat de la seva mà, perquè se li transmet confiança. Percebem que el seu equilibri té visos de capacitat innata, d’entrenament dur —amb, de ben segur, més d’una caiguda— i més feina de poda de branquillons del que podria aparentar.

Els temes d’Ulls de glaç són els de la gran poesia: l’amor, la mort i la relació de l’ésser amb el món i el pas del temps, en tota la seva dimensió, des de totes les perspectives. Jordi Solà Coll té la delicadesa d’acostar-se a aquest temari tan dur amb serenor, sense imposar-se, sense forçar l’entorn, prevalent l’observació a l’opinió, segons l’ideal de Pla. Lluny de l’esperit colonitzador, sadoll de pretensió per posseir el món i transformar-lo a la mida de les seves pròpies convencions, el poeta es comporta talment ho faria un viatger que obre el seu esperit a l’experiència, amb humilitat i el cor obert. No vol plantar cap bandera enlloc, ni conquerir cap terra salvatge. A tot estirar, gosa llançar una moneda al fons d’un pou. Gran pecat! El poeta no puja a la locomotora per manar al maquinista de posar més llenya a la caldera sinó que opta per seure en un vagó de segona, cap a la meitat del tren, i deixar que l’experiència es vagi presentant. Aquest mirar el poema des de dins, no des del davant — forçant la màquina—, fa que la poesia guanyi en profunditat sense caure en la solemnitat o la vehemència guerrera. 

El poeta no amaga l’home llegit interior, i no fa res per evitar la referència a altres autors, clàssics i contemporanis, admirats. En el seu cas, però, tampoc l’estratègia es percep com un enutjós exercici de pedanteria. Quina altra cosa podria fer aquest viatger si això és el que du a la maleta? Com a bon company de compartiment, al mateix vagó que nosaltres, ens n’ofereix bocins per poder passar millor el llarg trajecte. Les cites no representen un luxe superflu i, talment com uns prismàtics, ens resulten útils per veure on se situarà el poema.

La capacitat evocativa dels llocs es fa palesa al llarg de tot els versos, però a mi m’ha cridat l’atenció la capacitat evocativa dels objectes i de la seva relació sobretot amb el sentit del tacte. Les pedres, les petxines, les claus, “dos claus” —trobats a les butxaques; ferint les diverses nueses corporals; essent aferrats o en simple contacte casual, subtil frec; ara metafòrics, ara referència viscuda—, i els elements com l’aire, l’aigua, la sorra hi apareixen d’una forma, si no persistent sí d’una manera memorable, en el sentit més literal de la paraula: la memòria difícilment oblidarà la seva presència. Aquests elements creuaran mars, rius, vies o trinxeres i s’enfonsaran fins el cor del poema penetrant a través de l’epidermis, com un volcà invertit que erupcionés planeta endins. I així com podríem gosar dir que en Joan Duran i Ferrer és un poeta gustatiu, de boca, llavis i llengua, la Cèlia Sànchez-Mústich visual —als seus poemes el cafè l’hem vist sortir mil vegades, reflectint tota la combinació d’imatges possibles, però mai n’hem sabut quin gust feia—, i en Joan-Daniel Bezsonoff un escriptor aromàtic, en Jordi Solà Coll és un poeta tàctil, que ens fa arribar l’univers a través d’unes grans mans, uns grans peus, una gran pell, amb els ulls closos i el cap i el cor el més buit possible de prejudicis, per poder partir de zero a cada nou poema.

En definitiva, recomano el viatge que Ulls de glaç proposa. Descalceu-vos, traieu-vos els guants, despulleu-vos i deixeu que, en perfecta osmosi intercanviada, la reflexió us abraci, sensual, i les sensacions corporals us activin el cervell.

Ulls de glaç

La presentació d'Ulls de Glaç, organitada pel Centre Artístic de Sitges, tindrà lloc a l'Estudi Vidal (carrer d'en Bosc, 8) i correrà a càrrec de Florenci Salesas (que també inclourà uns breus enllaços musicals) i Cèlia Sànchez-Mústich. La convocatòria és a les 6 de la tarda, començarà una mica més tard i, encara que les lectures, fetes pel propi poeta, acabaran abans, hi haurà la possibilitat de parlar amb ell fins a les 8, aproximadament. Sens dubte serà una vetllada molt agradable: el llibre s'ho val.

Texts adjunts

Nota biogràfica: Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963). Fotògraf i escriptor. Ha publicat fins ara mig miler d'articles –assaig, opinió, internacional– a diversos mitjans de comunicació. Col·labora en el programa Els viatgers de la gran anaconda a Catalunya Ràdio. El món de l’antropologia –n’ha cursat estudis– i els viatges són grans passions que comparteix amb el món de la docència. En l’actualitat, és professor de religions orientals a Casa Àsia. 

Guanyar el XXXII premi de poesia Miquel Martí i Pol li significa publicar el seu primer recull: Ulls de glaç. Segons l’autor, la condició poètica implica mantenir un compromís –estètic i ètic– en la manera de mirar el món. Ha viscut, entre altres països, a l’Índia, Birmània i Bolívia. Fruit d’aquest bagatge, sorgeix el nexe entre la mirada del fotògraf i l’ofici de poeta. Publica els seus assaigs a El Punt Avui i el digital de cultura Núvol.

Síntesi de l'obra: "Ulls de glaç" es divideix en cinc parts. Té dos pròlegs, un epíleg, i les dues parts que en si mateix formen el nucli dur del poemari. Hi ha quatre grans temes apuntats: la mort, l'eros (dialèctica entre jo/tu), la memòria (impermanència de les coses) i el viatge -entès aquest darrer en un sentit simbòlic i com a metàfora de la vida. De fet, hi ha alguns títols que remeten a topònims (Ganges, Delfos, Gal·lípoli) i, cal recalcar que, en aquest marc, les datacions són importants. D'altra banda, hi tenen un paper rellevant els indrets -o topos- que determinen, simbòlicament, títols com, per exemple, "Utopia" ("no topos"), "El pont de la memòria", "Oasi", "L'àgora" o "Istme" entre altres. Sigui com sigui, el viatge entre la vida i la mort, com a dos pols en oposició complementària, hi juga un rol central i, en aquest, el concepte de camí -i la relació omnipresent entre mots clau que travessen "Ulls de glaç".

Cada volcà és abans muntanya, (2013) d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

fotografia de Quim Curbet

Ressenya apareguda al número 5 (juliol) de la revista Poetari. Tot un plaer la oportunitat d'immergir-me en el món poètic de la Meritxell.

Cada volcà és abans muntanya 

d'El dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

Edicions Terrícola, Granollers, 2013

Una erupció de primera magnitud

La rotunda afirmació Cada volcà és abans muntanya (Edicions Terrícola, 2013) és el títol de l'última erupció poètica de Meritxell Cucurella-Jorba. Si segons el sismògraf geològic aquest enunciat pot semblar discutible des del metafòric se m’afigura impecable. L’erupció arrenca sense pròlegs. Un fuent avís sísmic de Saint-John Perse declara l’estat d’emergència. A partir d’aquí s’estableix que un exordi s’encarregui d’alertar la població lectora de quines precaucions haurà de prendre, si caldrà desallotjar les ciutats o si les espurnes dels versos propulsats es podran resseguir en el cel nocturn, sense perill. L’exordi ens anuncia canvis en les normes “Es pon el nom./ El nom que em deia abans...”, que no se’ns ho donarà tot pastat “...No tinc estructura./ Només una tarda./ Una tarda allargassada com un crit inconscient...” però que n’obtindrem uns resultats segurs “... Un traç que creix./ Per acabar en un silenci.”  Tanmateix ens tocarà a nosaltres inventar una definició per a l’efecte final de la lava vessada: Parlem, doncs, de destrucció o de renovació?

Els primers canvis estètics importants respecte a altres obres de la poeta es perceben ja des de les guspires més elementals de la seva escriptura: les minúscules d’inici de vers que l'autora utilitzava ara donen pas, definitivament, a les majúscules. En la major part dels seus treballs anteriors la creadora de nuar perseverava en arranar tota aresta ortogràfica —i orogràfica— amb un horitzó de lletra menuda igualitària, resseguint el reguerol obert pels Mallarmé i Verlaine, com tants poetes contemporanis. Només a algun nom propi se li permetia en aquells poemaris trencar la planúria minuscular del paisatge. La llum del far de Sarajevo destacaria amb fermesa, allà. Aquell ascetisme, radical acostament l'scriptum continuum, aquí esdevé vers curt, puntuació ferma. Així, punt sobre punt, concentrarem la nostra mirada en el contingut, diàfanament exposat ja des Seràs A./ Inicial./ Com tu./ Majúscula./ Seguida d’un punt/ que es bufarà. Tota una declaració de principis, que hom descús i que, en definitiva, serà el nostre primer fill,/ quan encara ha de nèixer. S’inicia una nova vida. En tots els sentits.

La impecabilitat poètica que atribuíem al títol treballa amb l’eficàcia d’un magma afamat de solidificació, travessa com un piolet esmolat, sense produir la més mínima falla tectònica, cinquanta-vuit poemes enterrats en estrats d’aparença breu i profunditat insondable, d’una bellesa i rigor mineral. No parlem d’un tractat de vulcanologia, sinó d’un recull de poemes, malgrat que aquests ens arribin esculpits en totes les formes d’un carboni on la puresa cantelluda del diamant s’amalgama amb el sutge del grafit —venint del "dígraf” no podia ser d’una altra manera—, amb tots els riscos que això comporta. La poeta s’immergeix en la pluriocupació de científic, orfebre i minaire, i en el seu laboratori secret s’ensutza les mans amb l’afany de destil·lar, ejecció rere ejecció, la idea, el mot, la imatge precisos. Oblidem les hecatombes evidents del Vesubi o el Popocatépetl. Aquí se’ns descobreix una fórmula diferent. L’estrèpit del cataclisme mai passa dels zero decibels i es registra en imatges de callada eloqüència: és un joc de dos nens no nens/ que imiten el nen més nen. En la poesia de la Meritxell —com en tota poesia que mereixi aquesta distinció— els plors i les explosions s’expandeixen cap endins per després, més tard, eixordar i ferir des del nucli cap enfora, i mai d’una manera evident. L’experimentació en l’enigma canvia les seves estratègies, però la lava hi és. Una lava feta de tinta invisible que l’esgrogueïment del paper revela als arqueòlegs agosarats sota la flama d’un llum de carbur.

Els xiulets de les bombes expulsades pel cràter neixen de la veritat, no de la impostura del plor i la rialla  sobreactuats. El detonant de la primera sacsejada —el naixement d’A— prové aquí, a més del plor literari, d’un primer plor literal: la poeta amb nom de patrona d’Andorra "matronitza" el seu primer fill de carn i ossos. Malgrat la importància d’aquest fet i les influències volgudes o involuntàries en els sediments resultants, cometríem un error capital si ens acostéssim a la lectura de Cada volcà és abans muntanya en clau única de poemari sobre la maternitat. A part de pecar de reduccionistes en sortiríem decebuts. Atrets per les fumaroles del volcà del fet de ser mare hauríem transitat per un relleu topogràfic d’aparença tranquil·la, de turons de llom massa tènue. El retorn a casa ens resultaria prematur. Ens sentiríem frustrats per no haver sabut descobrir cap cràter, cap esquerda roent. Amb prou feines un l’esquifit guèiser a Mapa tibat/ on una vertical línia/ f/r/o/n/t/e/r/e/r/a/ declara que/ és territori de dos, ignorant que no es tracta d’un guèiser sinó d’un volcà en si mateix, un volcà nan que, com la major part dels que formen el massís del llibre, conté molt pocs graons per pujar. Passa, però, que cada graó té una altura considerable i exigeix gambades de mida específica al lector.

Arribat a aquest punt, reprenc la meva pregunta inicial i goso respondre que, pel que fa a la destrucció, Cada volcà és abans muntanya només destrueix clixés i prejudicis. Quan a la renovació representa una evolució real, positiva, una nova fita en la estimulant escalada poètica i vital de l'autora. Meritxell Cucurella-Jorba ha coronat un nou cim —tot un Olympus Mons subtil—, encara més alt, des del qual descobreix experiències i perspectives, troba noves maneres d’assimilar-les i després ens les transmet amb honestedat, maduresa, rauxa experimentadora —mai gratuïta—, i geni poètic volcànic de primera magnitud.

FUERTES, Sílvia Comes interpreta Gloria Fuertes a El Prat

Fotografia de Xavier Pintanel de la Sílvia Comes i els altres músics que l'acompanyen: Maurici Villavecchia, Dick Them i Lluís Ribalta (extreta d'aquí )

Ahir, al Teatre Modern del Prat, mentre a fora dos equips madrilenys es disputaven una tassa metàl·lica, vam tenir el privilegi (paraula gastada, però no me'n ve cap altra al cap) de rebre un impacte que val tot l'or del món: Sílvia Comes interpreta, declama, canta Gloria Fuertes, acompanyada exquisidament per Maurici Villavecchia al piano, Dick Them al baix i de Lluís Ribalta a la bateria. Una obra mestra escènica i musical, nascuda al cor i treballada, després, fins a l'últim detall, per transmetre la profunditat d'aquella gran poeta al públic. I, un cop vist i sentit tot allò, realment no cal cap esforç per entrar-hi (els versos de la Fuertes se't claven a l'estòmac sense cap ajuda exterior), però sí que ha valgut la pena que un luxe d'artista com la Comes ajudi a fer-li d'altaveu, a fer visible allò que sovint s'amaga rere prejudicis, del desconeixement. Encara estic mut i, com ja he dit al començament, totes les paraules que em venen al cap em sonen més a tòpic que mai. Em desespera mirar de trobar un elogi que faci justícia a aquest treball de la Sílvia. Al final m'acabaran venint ganes d'insultar-la. No em queda altre remei! Passa, però, que la magnitud del seu l'atac és tan gran que tampoc trobo cap insult a l'alçada, per defendre'm. Sílvia, mai et podré arribar a perdonar tota la sensibilitat i talent que ens vas regalar ahir. Tia, te la tinc jurada, però no sé de quina manera em podré venjar. M'has deixat sense cap home, sense cap canó, sense cap estratègia. No em queda ni un trist còdol de riu per tirar-te al cap! Bravo!

Per acabar, una de les poesies que no es troben al CD Fuertes (Satélite K, 2014) en forma de cançó, però que la Sílvia ens va recitar, com tota la resta, d'una manera insuperable. El CD, no cal dir-ho, és tota una lliçó sobre com musicar i interpretar un poeta. En aquesta línia crec que no he sentit una cosa millor, en cap llengua. Ho dic molt sincerament.

Ya ves qué tontería,

me gusta escribir tu nombre,
llenar papeles con tu nombre,
llenar el aire con tu nombre;
decir a los niños tu nombre
escribir a mi padre muerto
y contarle que te llamas así.
Me creo que siempre que lo digo me oyes.
Me creo que da buena suerte;
Voy por las calles tan contenta
y no llevo encima nada más que tu nombre.
Cuando te nombran, me roban un poquito de tu nombre;
parece mentira que media docena de letras digan tanto.
Mi locura sería deshacer las murallas con tu nombre,
iría pintando todas las paredes,
no quedaría un pozo sin que yo asomara
para decir tu nombre,
ni montaña de piedra
donde yo no gritara
enseñándole al eco
tus seis letras distintas.
Mi locura sería enseñar a las aves a cantarlo,
enseñar a los peces a beberlo,
enseñar a los hombres que no hay nada
como volverme loco y repetir tu nombre.
Mi locura sería olvidarme de todo,
de las 22 letras restantes, de los números,
de los libros leídos, de los versos creados.
Saludar con tu nombre.
Pedir pan con tu nombre.
- siempre dice lo mismo- dirían a mi paso,
y yo, tan orgullosa, tan feliz, tan campante.
Y me iré al otro mundo con tu nombre en la boca,
a todas las preguntas responderé tu nombre
- los jueces y los santos no van a entender nada-
Dios me condenaría a decirlo sin parar para siempre.

Gloria Fuertes (1917-1998)

Retrat d'una joveníssima Gloria Fuertes per Julio Santiago

Mirall de versos, de Mireia Lleó

Corrandes de la tendresa

Mirall de versos Rosa Leveroni en la memòria 1910-1985

Mireia Lleó i Bertran

(Témenos, Barcelona, 2011)

“Res ve de res”, afirmava Parmènides. Els creadors sempre s’han emmirallat en les obres del passat. N’hi ha que s’han decidit per la referència directa, ja sigui a través d’homenatges erudits o emocionals, fan fiction, paròdies, desconstrucions o fins i tot demolicions de l’original. Amb el seu Mirall de versos, Mireia Lleó i Bertran ha optat pel diàleg poètic amb la seva admirada Rosa Leveroni. 

Quins motius poden moure una creadora actual a emprendre un projecte d’aquesta mena? Potser una cosa tan senzilla com l’amor, fer reviure un clàssic que per a ella ha esdevingut una companyia íntima, amb un eco propi. I punt. Gosaria qualificar aquest diàleg de corrandes de la tendresa. Unes corrandes en les quals les contrincants no es miren als ulls —ja se saben la mirada—, no competeixen. La Mireia, conscient que la Leveroni no escrivia amb la voluntat de veure’s reflectida en l’albedo d’un satèl·lit del segle següent, interioritza els elements principals dels versos escollits i en basteix una nova creació al marge. La jugada tenia evidents riscos: el ridícul, l’artificiositat i la xaroneria sobrevolen amb la crueltat d’un esquadró de trencalossos afamats qui s’endinsa en segons quins experiments. Joiosament, però, l’autora de Parc encès no tan sols surt indemne de la prova sinó reforçada. 

Les dues poetes aborden una temàtica similar, uns interessos que les agermanen: l’amor, la mort, l’etern retorn i l’enyor sàfic, la natura i el cos... Per parlar d’aquests temes la poesia leveroniana utilitza sobretot imatges provinents de la natura, molt en la tradició clàssica romàntica. Lleó es mou en aquest àmbit amb la mateixa frescor i habilitat que la seva mestra i eludeix els tòpics sense recórrer a artificis rebuscats. A tall d’exemple, si per una banda veiem com Leveroni deixa el llistó molt alt quan poetitza amb arbres i núvols: Els meus somnis, ocells a redós de tes branques / de roure despullat, que entre les puntes tanques / un cel opalescent, i de núvols i blau.., Lleó respon amb una senzillesa desarmant: En núvols de ningú m’he construït / l’espai tan reduït de les quimeres / i els arbres de la ment em xiuxiuegen, / branques al vent de totes les mancances (pag. 67).

Cal remarcar que aquestes rèpliques funcionen com a obra literària independent, tenen vida pròpia més enllà del motiu que les va originar. Emocionen per si sols, i no necessiten cap esment a Rosa Leveroni per existir com a fet poètic únic.

Per acabar, deixem fer a les poetes (pag. 85): He parlat de la mort com d’una amiga / que partí vers una illa inconeguda / i saps que tornarà i ha de portar-te / un enfilall d’obscures meravelles. diu la Leveroni. He vist de tant a prop la mort que no s’ajorna / rondant pel celobert, entrant per la finestra. / L’agost era suau, el fred era dins nostre. / Sovint he dit la mort. Accepto el seu pas mut.” apunta la Mireia. Jugant amb les seves paraules, a nosaltres tan sols ens queda embadalir-nos davant d’aquest enfilall de lluminoses meravelles i acceptar-ne el seu pas eloqüent. 

Si cliqueu aquest enllaç podreu visitar l'entrada a la Vikipèdia sobre Mireia Lleó i Bertran

"Cet espace entre nous" de Cèlia Sànchez-Mústich

Presentació de Cet espace entre nous, de Cèlia Sànchez-Mústich, a Paris

Versió bilingüe català-francès d'On no sabem a càrrec de François-Michel Durazzo, coeditada per Editions du Noroît (Quebec) i Myriam Solal (Paris)

Portada se Cet espace entre nous (Editions du Noroît / Myriam Solal, 2014) La il·lustració: Les vides a sàisir de Leonardo Cremonini (cliqueu per veure la imatge més gran)

Amb motiu de la publicació de Cet espace entre nous, de Cèlia Sànchez Mústich, el seu primer llibre editat a França (co-editat per Éditions du Noroît i Myriam Solal Editor), a partir de les 19h del dijous 5 de juny del 2014, a Périphérie X, es fa una presentació a càrrec de l'autora i el seu traductor, François-Michel Durazzo. L'acte està organitzat per la Masion Amèrica Llatina i Ramon Llull Institut i tindrà lloc a la Casa d'Amèrica Llatina (7è de París )

A començaments del 2013, Cèlia Sànchez-Mústich fou escollida com un dels quatre millors poetes en llengua catalana dels darrers 30 anys (juntament amb Pere Gimferrer, Maria Mercè-Marçal i Jaume Pont) per la prestigiosa revista literària francesa Europe (cliqueu l'enllaç per llegir l'article). A partir d'aquí no ha parat de tenir agradables sorpreses provinents del país veí. La primera d'elles ha estat l'interès inesperat i coincident de dues selectes editorials (Éditions du Noroït, del Quebec i Myriam Solal, de Paris) per treure al mercat francòfon l'excel·lent trasllat a llengua francesa que l'erudit i poeta François-Michel Durazzo havia realitzat d'On no sabem. Finalment, les dues editorials van arribar a l'acord de publicar l'edició conjunta que el proper 5 de juny es presenta a Paris. Al text sobre l'esdeveniment es poden llegir les següents informacions, que eh traduït al català, extretes de l'article de la revista Europa, sobre la poeta i el traductor. 

François- Michel Durazzo

François-Michel Durazzo va néixer el 1956 a París. El 1976 va fundar amb Monique Royer el Centre d’Action Poétique, on es va encarregar de la programació fins a la seva dissolució el 1997, abans de treballar entre 1997 i 2001 com a traductor amb José María Álvarez de Ardentísima Festival (Múrcia, Buenos Aires) i per a Cosmopoética ( 2002 i 2003 ). Durant deu anys va treballar amb els festivals Voix de la Méditerranée (Lodève) i Histoire(s) al maig (Bastia). Poeta en llengua corsa, es va dedicar principalment a la traducció de llengües romàniques (català, cors, espanyol, gallec, italià, llatí, portuguès), i de vegades a altres llengües mediterrànies. Durant diversos anys, el seu treball com a traductor es va centrar en la literatura en català. Va participar en l'última edició especial sobre revisió de la literatura Catalana a la revista Europe (març de 2013).

Enllaços sobre Michel-François Durazzo a Traducteur en Mediteranée i a la pàgina del PEN 

Celia Sánchez - Mústich

Celia Sánchez - Mústich va néixer a Barcelona el 1954. Música de professió, és l'autora de dues novel·es, Les cambres del desig (Barcelona, Columna, 1999) i Tercer acte d'amor (Barcelona, Proa, 2002); diverses col·leccions de contes: Pati de butaques Pati (Barcelona, Columna, 1996); El Tacte l'ametlla (Barcelona, Proa, 2000, Premi Mercè Rodoreda 1999); No i sí  (Pagès Editors, 2009,Premi 7Lletres 2008); Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més (Palma de Mallorca, Editorial Moll, 2013); una biografia, Peret, l'ànima d'un poble (Barcelona, Edicions 62, 2005 ), i un diari novel·lat Diagnòstic: lluna nova (DCI, 1993 Premi Don-na, 1992). Com a poeta, ha publicat La cendra i el Miracle (1989); Lleu respir (1991, Premi Rosa Leveroni 1990); Temperatura humana (1994); Taques (1997, Premi Miquel Palol 1996); Llum de Claraboia (2004); A taula del mig (Palma de Mallorca, Moll, 2009, Premi dels Critics Serra d'Or de Poesia 2010 i On no sabem (València , 3i4, 2010 Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2010). 

Curiosament, la crítica no ha sabut copsar amb profunditat el seu univers, i ha posat l'accent en la seva singularitat i aquella manera sovint esbiaixada de no enfrontar la realitat directament. Hi ha en la Cèlia Sànchez-Mústich una manera de donar voltes pel mirall abans de creuar-lo, acostant-se amb petits tocs al cor de l'altra, el seu nucli , típicament musical. La seva frase va del pianissimo a l'allegro moderato amb precisió, per aconseguir la paraula justa. La realitat, els objectes, la rostre de l'altre habitats per aquell tempo prenen subtilment una fantàstica independència que pertorba el lector. No obstant això, no hi ha res més familiar que aquesta singularitat, res més sorprenent que aquest món tan quotidià, un món a dos: l'home i la dona, la dona i el món , tot diàleg en la Cèlia Sànchez-Mústich .

Contraportada amb el poema Nom incertain, versió francesa de Nom incert, inclòs en el llibre (cliqueu per veure la imatge més gran)

L'Obra completa de Joan Vergés, un poeta essencial

El poeta Joan Vergés, l'home que té la clau

Joan Vergés, un poeta essencial

Va de clàssics moderns redescoberts. Vaja, potser no ha estat la millor manera de començar l'article perquè ja m'arriben els primers badalls via telepàtica. Aquestes tres paraules juntes, "clàssic", "modern", "redescobert", ens han escarmentats massa. Jo mateix fugiria de tot "clàssic modern redescobert". Avui no hi ha trucs de cap mena, però. No veuré cap cèntim per vendre aquest producte. Per no haver, ni tan sols hi ha ni sexe: el trobo molt guapo el mestre, però la voluntat d'endur-me'l al llit es troba —ho sento— entre les últimes motivacions que em mouen a promoure'l. Parlo d'un clàssic ben viu en sentit literari i el literal: el poeta Joan Vergés, una troballa d'aquelles que passen pocs cops. Jo el vaig conèixer a través de la seva antologia —gràcies pel regal, Montse!— publicada el 2006 per l'editorial Emboscall (en la qual també hi ha editada Els àngels i el perill del també injustament força ocult Jordi Guardans). Mai hauria imaginat que aquest llibret m'acostaria a una obra tan genial, d'aquelles que per si soles poden redimir la mala imatge que la poesia sovint té, tant entre el públic més senzill com entre certa intel·lectualitat. Si el món de la cultura és una cosa ben bèstia, en el de la poesia la bestiesa s'hi acarnissa amb un folklore ben conegut per part dels estudiosos i patidors del bestiari. 

Joan Vergés entra, per ADN editorial, dins la categoria més nombrosa: la dels poetes desconeguts. Res original fins aquí. Dintre d'aquesta categoria hi ha un percentatge, gairebé total, formada pels autodenominats "genis per descobrir". Sens dubte una gran subgrup d'aquests han patit injustícies de tota mena i, potser sense arribar a l'autoproclamada genialitat trencadora, certament haurien merescut més ressò. Del subgrup que per mi ja està bé que no se'n parli, seré conseqüent i no en parlaré. Oblidem quan cal: quan a un li toca bé que no es tallen els altres a ocultar-te fins i tot amb una bota damunt perquè no se't vegi ni la cresta. Doncs, au! que mengin merda, ves. Molts n'hem menjat i no n'hi ha per tant. Finalment, ja només ens queda un percentatge minúscul, però real: el dels oblidats —de per mala bava exterior, per la pròpia desídia de l'interessat, o per tot plegat—, genis  veritables, mestres únics, personalitats que amb un sol poema farien una clau de judo a la història de la poesia catalana recent, trabucant-li tots els noms intocables per terra, d'on només s'hi alçarien els il·lesos o poc ferits. No conec qui més espera al quarto de les rates, però sí en Joan Vergés, el meu clàssic a redescobrir favorit. Un clàssic modern i viu, a més. Aquest jove nascut l’any 1928 —i que en fer-ne 40 va dir que “em torna el cor lleuger, i sóc com un xicot espitregat i xiulo pel carrer”—, va rebent per fi, —tard i malament, això sí—, molletes d'atenció. Recentment, un poema seu ha estat seleccionat dins l’espectacular antologia Paraula encesa (1),publicada per Editorial Viena el 2013, i Lleonard Muntaner, Editor, dins la col·lecció La Fosca, ha tret, per fi, la seva Obra Completa. 

L'Obra completa aplega poemes de primer ordre, rabiosos, potents com una bastonada. De ben segur satisfaran les ànsies de qui, entre altres coses, demana que la poesia el desvetlli amb una puntada de peu al cul en lloc d'adormir-lo. Fixeu-vos bé amb el que dic: puntada de peu al cul, no un cop de puny o una bufetada. Per mi, amant de l'slapstick mut, hi ha una diferència substancial que separa la classe superior del bellíssim xut de natges a l'inelegant maltracte de la violència al rostre. A més, amb en Joan Vergés succeeix un fenomen raríssim: quan el llegeixes se l'entén! Ja ho sé que això per si sol no vol dir res: hi ha poetes que, precisament perquè se'ls entén tot, fan enyorar la l'experimentació més radical i inintel·ligible. Però caram, quan el que s'entén sobrepassa la genialitat, demano que s'obrin totes les ampolls del millor cava. A Joan Vergés se l'entén —i diverteix, i emociona, i acompanya, i enamora!— sense haver de recórrer a la facilitat, a l'humor fàcil o a l'erotisme cursi. El poeta té la clau secreta que obre la porta on s'amaga la senzillesa rica, casolana i infinita, pura i plena de codis propers, divertida i profunda, rabiosa i elegant. Acostumats a sincers sense talent i talentós hipòcrites, els lectors cultes/superficials  es deixarien entabanar fàcilment per l'enganyosa nimietat dels temes i estil d'aquest gegant. Aquells saberuts de patacada que, si a les històries del cinema les firmes il·lustres clàssiques no afirmessin que Yasujiro Ozu és un mestre —i per Déu! què bo és!—, malgrat moure's en unes premisses simplíssimes, l'acusarien de fomentador del babauisme més absolut, li criticarien la manca de moviments de càmera, de no-virtuosisme tant tècnic com artístic... I aquí tenim en Joan Vergés, mestre que hauria de figurar en qualsevol biblioteca, oblidat de tothom, amb els seus llibres introbables enlloc excepte en alguna llibreria de vell, a costat de ves a saber quin altre pobre desgraciat...

No ens enganyem, hi ha hagut poetes que han tingut encara més mala sort i ja han perdut tota esperança d'esperar que algú vingui a rescatar-los. Vergés ha tingut la fortuna de veure alguns dels seus poemes musicats —ja fa segles, però— per estrelles de la cançó com Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, i, sobretot, pel sensible guitarrista i compositor Toti Soler. Això no treu que la de Vergés sigui una història carregada d’entrebancs estrambòtics. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana (el Carles Riba, el més important de tots, per La vida nova, el 1970, entre d’altres) en unes circumstàncies que han fet que els llibres guanyadors es publiquessin fins a més de 20 o 30 anys després i encara, sovint, només en fragments dispersos en antologies encara més disperses. 20 o 30 anys donen per a molta decepció en com funciona el món de la poesia en aquest país, per a moltes tones de pols de l'oblit caigudes damunt les espatlles, per a molta sensació d’oportunitat d’or llençada al contenidor dels productes no reciclables. Però, és clar, a qui l pot importar el que li pugui passar a un poeta? Per què s’hi posava a fer poesia? encara se li podria retreure. No és la poesia aquella mena d’estafa de les paraules, ordida per una màfia elitista per a consum interior, en el qual els uns es masturben a la cara dels altres, mentre per l’esquena s’apunyalen entre tots? Hi ha molta gent que pensa així, malgrat que caldria recordar que aquest prejudici és una caricatura injusta amb tots aquells creadors generosos, herois humilíssims, disposats a donar fins el seu propi cos per dir coses belles de veritat amb la llengua, per fer-la més rica, una arma més poderosa. 

Mentre no se’n descobreixin altres d'encara més ocults, considero que a Joan Vergés li toca fulgurar a dalt de tot del Parnàs literari català, al costat dels noms cimejats amb justícia, i ajudar-lo —ell mai no ho faria, no per manca de mala llet, sinó perquè sospito que és tot un cavaller— a descavalcar més d’un fantasma, amb un bon cop de colze, per molt mort que estigui i xutar ossos il·lustres faci lleig.

L'obra completa editada el 2012 a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor

I aquí un únic exemple de la seva poesia. Com tot creador de llarg recorregut, la poètica de Joan Vergés ha tingut una evolució estilística important. Malgrat que la seva obra no sigui gaire extensa, la tria ha estat difícil. Hi ha tantes perles per escollir! Al final m'he decidit per El fang, inclosa en La vida nova. Espero que aquest tast us faci venir gana i, ara que ve Sant Jordi —i un cop passi, també—, compreu i regaleu com boigs l'Obra completa del mestre. Hi ha pocs cops a la vida que he estat tranquil pel que fa a les reclamacions.

EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.

               —Estem massa enfeinats.

—Si la vida ens somreia

ara ens té aninotats.

               —Telefona’m un dia.

—Ja saps que m’he casat?

               —Se’ns va morir la tia.

—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic

m’adono,

pel fang que hi ha als carrers,

que ha d’haver plogut molt.

Deu ser un fang de molts anys

i gairebé

ja en deu parlar la història.

Els peus se m’hi enfonsen

i no puc caminar.

És el fang de molts anys

de tots nosaltres

i dels enterraments

dels qui hem acompanyat

i on tu i on jo ens hem retrobat

de tard en tard.

És el fang de la sang

que ens fa moure amb dolor,

que ha posat un color

de film antic

al nostre món,

que em fa escriure

poemes localistes

de poble trist

amb poca llum

i admonicions barates

de full de calendari,

avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic

i engeguem la gramola

d’un diàleg farcit de tòpics

i ens intercanviem

ganyotes i somriures,

després sopo amb desgana

i m’adono que l’oli d’amanir

se’ns ha fet ranci

i que mai no tindrem

una collita nova.

Sempre que et trobo a tu

i ens saludem de lluny

amb la mà enlaire,

com si hi portéssim una banderola,

m’adono que som nois

que s’han fet vells

en l’estretor del passadís

de casa els pares.

I aquella nit dormo ben malament

al llit utilitari,

amb matalàs d’escuma,

perquè els meus somnis van covar-se

en màrfegues i catres

que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,

davant un arbre o un núvol,

o perquè un dia em llevo

sense bocassa,

si necessàriament

tot plegat

havia de ser així.

Acudit de Perich per a La vida nova, Premi Carles Riba 1968, editat per Proa el 1970


Obra

Soledat de paisatges (1959)
El gos (1967) Premi Salvat-Papasseït, 1965
La vida nova (1970) Premi Carles Riba, 1968
Com un bosc silenciós (2007) Premi Recull (Maria Ribas i Carreras de Poesia), 1987
Qui jugarà a pinyol (2012) Inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, tot i que a l'Antologia que es va publicar el 2006 ja s'hi avançaven set poemes.
Mariona, Núria i altres cançons (2012) recull, també inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, de versos religiosos i cançons.

Reculls:

Antologia (2006), a cura d'Isidor Martí i Joan-Elies Adell
Obra Completa (2012) presentada per Isidor Martí

(1) Jo n’hi hauria posat quatre o cinc, per equiparar-lo o superar a més d’un ganso de plomes pintades amb acrílic amb els quals et pots ensopegar, trepitjar les seves caques, si t'aventures per aquelles pàgines... però no ho diguem gaire fort: encara gràcies que se’n recorden d’ell! És més: gràcies pel treball Jordi Julià i Pere Ballart.

Cèlia Sànchez-Mústich inclosa en l'antologia poètica "Paraula encesa" de Pere Ballart i Jordi Julià

 La poeta Cèlia Sànchez-Mústich

"En l'aparença de naïveté amb que arrenquen molts dels seus poemes és el que fa que la veu de Cèlia Sànchez-Mústich assoleixi, per sorpresa, els millors encerts expressius: entremaliada i audaç, destapa a la impensada una realitat perversa, folla, o crítica. A ls seves mans, el poema --tot i els pretextos quotidians, familiaríssims: domèstics-- és una descoberta, guiat per la confiança que la lliure associació i l'analogia duran poeta i lector a un espai imprevisible on tot semblarà nou. "Viatges" (Taques, 1997) exhaureix la metàfora que el sustenta connectant imaginativament el motiu del títol amb el món de les relacions personals, preocupació permanent de l'autora."

És el text que acompanya el poema escollit de Cèlia Sànchez-Mústich en Paraula encesa, la monumental antologia de 455 pàgines que Pere Ballart i Jordi Julià han bastit a partir dels qui consideren els 150 millors poetes catalans nascuts entre 1859 i 1959. En aquest sentit, trobo que el subtítol "Antologia de la poesia catalana del últims 100 anys" genera unes expectatives falses. Sinó no obligaria els autors a ordir una innecessària i malabar justificació que ocupa innecessàriament gairebé la meitat del pròleg. Aquest fet provoca que moltes de les grans veus que han estat creant poesies de primer ordre han quedat fora per una mera qüestió de partida de naixement. Amb tot, com en tota antologia, els autors (estudiosos d'una reputació de primer ordre, que han treballat de valent per aconseguir un volum, es miri per on es miri, impressionant) han fet una tria espectacular. La seva, és clar. I com en tota tria hi ha nouvinguts feliços i velles patums que en aquesta festassa s'han quedat sense pastís. Hi ha més d'un nom canònic que, seguint els criteris exposats minuciosament pels autors, sí ha quedat a fora. Però ja s'ho faran i que es busquin qui els aculli: la Cèlia, a qui fa temps que defenso com a una de les grans, hi és i això és per mi motiu de celebració. 

A part de la Cèlia, a qui per qüestions estrictament literàries considero imprescindible (no tinc cap problema a parlar-ho amb qui discrepi de la meva opinió, civilitzadament, trencant-li les cames), tinc altres motius per alegrar-me'n per la inclusió d'altres veus: hi apareixen almenys dos poetes sitgetans molt propers (la Vinyet Panyella i en David Jou) i el massa oblidat i urgentment reivindicable Joan Vergés, entre d'altres. Felicitats als escollits per a la posteritat, inclosos els més de 80 morts. Perquè sí, nosaltres també tenim un bon club dels poetes morts!

Viatges, el poema seleccionat no havia aparegut en cap altra antologia. Aquí el teniu:

VIATGES

He conegut persones desertes

portuàries, volcàniques,

il·luminades per idees boreals,

migpartides per temors

com rius gebrats,

alçades sota el nivell

dels somnis

o abatudes com muntanyes

orfes de peus a les clivelles.

N'he admirat contradiccions:

esperits parabòlics emergint

de les barraques.

També he recorregut els hemisferis

d'algunes ments en guerra,

i a despit d'aquest perill

sé que mai no em cansaré

de viatjar per les persones,

dels hostals de tendresa

on em deixen pernoctar,

dels seus fruits, ponts, ruïnes,

selves, tombes, valls,

i de tants gratacels

de preguntes

i museus on reposen

els silencis més fondos i antics.

Cèlia Sànchez-Mústich

Article publicat a l'Eco de Sitges sobre el Premi Octubre rebut per la Cèlia Sànchez-Mústich

La Cèlia a Port Lligat, el dia de l'homenatge a la poeta Rosa Leveroni

Cèlia Sànchez-Mústich guanya el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia a la Nit dels Octubre de València

Ja es pot dir ben fort que el 2010 està suposant l’any de la Cèlia Sànchez-Mustich, la poeta catalana més reconeguda, amb tota justícia, del moment. Al Premi Serra d’Or al millor llibre de poesia publicat el 2009, que va recollir el passat 29 d’abril pel seu darrer recull de poemes, el magistral A la Taula del mig, ara cal afegir el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per la seva la seva obra inèdita On no sabem. Aquest guardó forma part dels Premis Octubre, convocats per la Fundació Ausiàs March i Edicions 3i4, i que representa, sens dubte, el certamen literari més important que es realitza als Països Catalans. Com cada any, es van lliurar el 30 d’octubre, al llarg de La Nit dels Octubre, al Centre de Cultura Contemporània de València.

Els altres guanyadors van ser Joan Nogué, Premi Joan Fuster d’assaig amb Paisatge, territori i societat civil, Raquel Ricart, Premi Andròmina de narrativa amb Les ratlles de la vida i Francesc Adrià, Premi Octubre de teatre amb l’obra Taula de canvis. Es dóna la circumstància que des del 2001 cap dona obtenia ni el premi de narrativa ni el de poesia. Aleshores, també es va produir un doblet femení, el format en aquell cas per Isabel-Clara Simó i Tònia Passola. En la gala d’enguany es va aprofitar, també, per homenatjar l'artista Joan Genovés, que fa poc ha complert 80 anys, amb un guardó a la seva trajectòria professional.

A través d’un comunicat de l'organització, llegit per Pere Ballart, representant del jurat del Premi de Poesia, es va destacar que “els 39 originals que concorrien eren de gran qualitat” i que “la deliberació va ser llarga i complicada". De l'obra de la Cèlia el jurat va remarcar-ne les “qualitats imaginatives, l’estil personalíssim i la unió d'allò més gran amb allò més petit”.

En recollir el premi, la nostra escriptora va mirar de definir el seu llibre com “una barreja d'escenes quotidianes i molt properes amb altres de còsmiques". També va afegir que “el poema que dóna títol al llibre marca l'atmosfera del conjunt”, on parla de “les incerteses de la vida i de les relacions humanes” i “de les portes que no sabem on ens portaran i dels llocs als quals no sabem per on s'entra ni per on se surt”. Finalment, es va disculpar per la dificultat que tenia per definir la seva obra, que se sentia “bloquejada després de tota la nit sense dormir” i va admetre que “és molt complicat descriure els propis poemes: Fem poemes per no haver de parlar-ne”.

El Premi Vicent Andrés Estellés suposa fins ara el cim dels nombrosos guardons recollits per l’afamada poeta, prosista i codirectora del Festa de la Poesia de Sitges. De tota manera no creiem que sigui l’últim, ni molt menys. Aquesta fetillera de les paraules amaga un munt de sorpreses dins el seu barret d’estrelles secretes. A la seva indiscutible categoria i rigor artístics s’hi suma el seu valor humà i la seva senzillesa, aliens a la fatuïtat que malmet tants artistes de geni. La seva proximitat, la seva mirada neta i original, plena d’humanitat, ens parla de sentiments que ens toquen a tots. Per seduir-nos no dubta a recórrer a una complicitat coqueta, això sí, sense deixar-nos ho tot pastat. Amb els seus poemes hom sempre té l’agradable sensació de que ella mai es mostra més llesta que tu, la qual cosa no vol dir que ens ho doni tot de franc. Nosaltres, sense adulacions barroeres, sentim que la poeta confia en el lector. En picar-nos l’amor propi, ens adonem que no li podem fallar, que si decidim fer un mínim esforç —que no ens el demana, no ens l’exigeix, sinó que, molt més noble, ens el suggereix— el premi que ens enduem va més enllà de les paraules amb que ens ha arribat.

Des d’aquí apostem que la nostra autora arribarà encara més lluny. Felicitats Cèlia!

(Florenci Salesas, Publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre del 2010)
I per cert, última hora off the reccord: que avui mateix també ens hem assabentat que rebrà la Ploma d'Or. Caram, quina temporada! Ja dic, si el Mesi rep la Bota, per què no hauria de rebre la Ploma la Cèlia. Felicitats dobles, noia!

Cèlia Sànchez-Mústich, poeta guanyadora dels importants Premi Octubre 2010

Els guanyadors dels Premis Octubre d'aquest anys. Cèlia Sánchez-Mustich, Raquel Ricart de Bétera, Joan nogué i Francesc Adrià (Foto extreta del 3/24)

Una gran notícia en una època gasiva d'alegries: La gran escriptora Cèlia Sànchez-Mústich acaba de guanyar el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés dins els importants Premis Octubre 2010.

Podeu llegir la notícia en aquest enllaç Premis Octubre 2010 i veure el vídeo de la notícia en aquest Vídeo del 3/24

Perdoneu, però no tinc temps de escriure un post millor. Això sí, vull felicitar la Cèlia a qui admiro com a escriptora i com a persona. I bé, als altres també, ja que hi som. Espero que no em tinguin en compte el meu descarat partidisme. Un partidisme carregat de justícia, caram!

Bravo! Un brindis molt sentit, Cèlia!