divendres, 23 de maig de 2014

Mirall de versos, de Mireia Lleó



Corrandes de la tendresa

Mirall de versos Rosa Leveroni en la memòria 1910-1985

Mireia Lleó i Bertran

(Témenos, Barcelona, 2011)
“Res ve de res”, afirmava Parmènides. Els creadors sempre s’han emmirallat en les obres del passat. N’hi ha que s’han decidit per la referència directa, ja sigui a través d’homenatges erudits o emocionals, fan fiction, paròdies, desconstrucions o fins i tot demolicions de l’original. Amb el seu Mirall de versos, Mireia Lleó i Bertran ha optat pel diàleg poètic amb la seva admirada Rosa Leveroni. 
Quins motius poden moure una creadora actual a emprendre un projecte d’aquesta mena? Potser una cosa tan senzilla com l’amor, fer reviure un clàssic que per a ella ha esdevingut una companyia íntima, amb un eco propi. I punt. Gosaria qualificar aquest diàleg de corrandes de la tendresa. Unes corrandes en les quals les contrincants no es miren als ulls —ja se saben la mirada—, no competeixen. La Mireia, conscient que la Leveroni no escrivia amb la voluntat de veure’s reflectida en l’albedo d’un satèl·lit del segle següent, interioritza els elements principals dels versos escollits i en basteix una nova creació al marge. La jugada tenia evidents riscos: el ridícul, l’artificiositat i la xaroneria sobrevolen amb la crueltat d’un esquadró de trencalossos afamats qui s’endinsa en segons quins experiments. Joiosament, però, l’autora de Parc encès no tan sols surt indemne de la prova sinó reforçada. 
Les dues poetes aborden una temàtica similar, uns interessos que les agermanen: l’amor, la mort, l’etern retorn i l’enyor sàfic, la natura i el cos... Per parlar d’aquests temes la poesia leveroniana utilitza sobretot imatges provinents de la natura, molt en la tradició clàssica romàntica. Lleó es mou en aquest àmbit amb la mateixa frescor i habilitat que la seva mestra i eludeix els tòpics sense recórrer a artificis rebuscats. A tall d’exemple, si per una banda veiem com Leveroni deixa el llistó molt alt quan poetitza amb arbres i núvols: Els meus somnis, ocells a redós de tes branques / de roure despullat, que entre les puntes tanques / un cel opalescent, i de núvols i blau.., Lleó respon amb una senzillesa desarmant: En núvols de ningú m’he construït / l’espai tan reduït de les quimeres / i els arbres de la ment em xiuxiuegen, / branques al vent de totes les mancances (pag. 67).
Cal remarcar que aquestes rèpliques funcionen com a obra literària independent, tenen vida pròpia més enllà del motiu que les va originar. Emocionen per si sols, i no necessiten cap esment a Rosa Leveroni per existir com a fet poètic únic.
Per acabar, deixem fer a les poetes (pag. 85): He parlat de la mort com d’una amiga / que partí vers una illa inconeguda / i saps que tornarà i ha de portar-te / un enfilall d’obscures meravelles. diu la Leveroni. He vist de tant a prop la mort que no s’ajorna / rondant pel celobert, entrant per la finestra. / L’agost era suau, el fred era dins nostre. / Sovint he dit la mort. Accepto el seu pas mut.” apunta la Mireia. Jugant amb les seves paraules, a nosaltres tan sols ens queda embadalir-nos davant d’aquest enfilall de lluminoses meravelles i acceptar-ne el seu pas eloqüent. 

Si cliqueu aquest enllaç podreu visitar l'entrada a la Vikipèdia sobre Mireia Lleó i Bertran