dijous, 26 de març del 2009

Acabo de rebre el punt d' "El Quadern gris"





La Fundació Josep Pla m'ha enviat el punt que els vaig demanar. M'ha fet molta il·lusió!

Quan he obert la bústia ja n'hi hi pensava. Però enlloc de trobar-me la inveterada pressència de propaganda i factures, he vist un sobre molt elegant (amb un fragment manuscrit del mateix Pla, en lletres d'un subtil gris), dins el qual hi havia el que hi podeu veure a les fotos. Tampoc me n'he estat de fotografiar el trosset de sobre que dic.

Ves, que sóc fàcil de fer feliç de vegades.

Moltes gràcies, senyors de la Fundació Josep Pla!

dissabte, 21 de març del 2009

Nit a Sitges


Camí la nova casa, a la Bòvila, de nit.
A la segona foto es veu Venus, 12000 km de diàmetre, si fa no fa, com el nostre planeta (per cert, també surt reflectit damunt el sostre del cotxe aparcat). L'atmosfera allà és inespirable, però, i no només per la seva composició: la pressió ens esclafaria com a una fulla de paper. De vida, ni paralar-ne. Primavera? No n'hi ha d'això al planeta que els grecs li adjudicaven unes virtuts que no li escauen gens.
Aquí sí que és primavera. Però de nit, i en segons quins recons, no és tant evident. Sort de les olors que canvien, i alguns sorolls també.
Adéu senyora Carmeta.
Bona nit.

divendres, 20 de març del 2009

Nou "Diccionari del Català Col·loquial"



Ha aparegut el Diccionari del Català Col·loquial, editat per l'Enciclopèdia Catalana amb l'ajut de l'experiència de quinze anys de Flaix FM.

Crec que és una molt bona notícia: qualsevol eina que ajudi a que ens expressem millor, a emprar el mot i l'expressió que defineixi amb més precisió el que volem dir, està bé, i no tan sols per a la nostra llengua sinó per a les altres que coneguem. No he pogut evitar de copiar la idea de fer una entrada sobre el tema de la Núria Sagués. Cliqueu damunt el seguent enllaç http://apeucoix.blogspot.com/2009/03/diccionari-del-catala-colloquial.html a on també n'hi ha un altre que us connectarà cap a la notícia tal com la publicà ahir El Periódico.

No cal afegir gaire comentaris especials al breu de la Núria. Amb tot, no em puc estar de remarcar el que ha dit el propi Miquel Calçada sobre que el nostre és, probablement, el país amb més diccionaris per càpita. M'ha fet gràcia. En qualsevol cas, crec que és millor pecar per exccés de diccionaris que de revòlvers, oi? Bé, decidiu vosaltres mateixos, que ja sou grandets (i si tu, que llegeixes aquestes paraules, ets un nen, sàpigues maco que això que acaba d'escriure aquest senyor és una bestiesa com un campanar).

A l'AVUI també hi sortia la mateixa informació, amb l'afegitó d'una mostra de 19 paraules o expresions http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/56446/alternatives/castellanades.html

Per als mandrosos a clicar enllaços, transcric les 19 entrades.
Aquí va el tast:

Aquí te pillo, aquí te mato: vist i no vist, dit i fet, pim-pam-pum...

Agafar el tranquillo: Prendre la mida, agafar el fil, començar a dominar...

Horterada: Collonada, cursileria, vulgaritat...

Cotillejar: Xafardejar, tafanejar...

Catejar: Suspendre, tombar...

Bache: Sot, clot, sotrac...

Vacilón: Fanfarró, gaellet, xulo...

A voleo: a l'atzar, a la babalà, de qualsevol manera...

En sèrio: Seriosament, de debò...

Vejestorio: Vell xaruc, que no s'aguanta els pets, vell atrotinat...

Guarrindongo: Ronyós, tronat, d'estar per casa, rudimentari...

Bodrio: Nyap, bunyol, fàstic...

Penya xunga: Penya de la grenya, penya de l'espardenya...

Susto: Ensurt, espant, sobresalt...

Memo: Tanoca, babau, burro, talós, totxo...

Marimatxo: Gallimarsot, que mascleja, que sembla un homenot...

Marrón: Sidral, marro, escàndol...

Xungo: Fotut, cardat, fumut, molt puta, malparit...

Liar-se: Enredar-se, embolicar-se, embrancar-se...

L'invent potser no és una novetat al cent per cent, com els mateixos autors i promotors, honestament, avancen. Ja hi ha força diccionaris de barbarismes (en tinc un dels anys trenta! la preocupació pel tema és, per tant, vella). Amb tot, crec que cal rebre aquest nou volum amb el respecte que mereixen quinze anys de feina davant els micròfons. En aquest sentit, la obra em crea unes espectatives força positives (el que en diríem prejudicis positius, ja ho sé). El dia que el fullegi, ja miraré de fer un comentari més exacte.

De moment, poc podem dir des d'aquí, més que felicitar als qui han fet aquest diccionari possible.
Un altre dia ja parlarem del senyor Miquel Calçada, un senyor molt important, crec.


P.D. Disculpeu que avui m'hagi donat per posar els noms propis en negreta. Són coses que la tecnologia permet amb facilitat i, mira, ves, de vegades a un li venen ganes de caure en aquestes futileses.

dijous, 19 de març del 2009

Les casetes de la Huts Beach a Southwold, Suffolk, Anglaterra



Les casetes de la Huts Beach a Southwold, Suffolk, Anglaterra
Estava fart de veure aquells senyors vinguts de les illes, beguts d'aquella manera, a la Plaça Catalunya de Barcelona.
Com entrada de transició, avui posaré aquestes casetes de platja que es troben precisament a la Huts Beach a Southwold, Suffolk, Anglaterra. Així, almenys, qui passi per aquest bloc es trobarà amb una cosa més bonica de veure. I, a més, ben anglesa!
Sobre aquestes casetes en vaig fer referència a l'entrada corresponent a les de la Platja del Poble de Garraf. No és, ni de bon troç el mateix, evidentment. De fet, per a ampliar la informació hauria d'incloure els edificis que hi ha a Brighton, que sí que estan construits sobre pilastres, directament damunt del mar, a més a més. Si algun dia tinc temps, no dubteu que ho faré.
Bona vesprada a tothom, bon dia als nostres amics antípodes.

dimarts, 17 de març del 2009

Executant turistes


Fa temps vaig escriure aquesta espècie de relat on la simpàtica Gemma, una mare de família jove, com tantes altres (bé, de fet no tant com les altres) ens explica una coseta que fa.
Més tard el vaig retocar bastant. Potser algun dia l'ajustarem encara més, però, de moment, el deixem així.

No me n'he pogut aguantar de posar-lo aquí, esperonat per una entrada a un altre bloc que vaig llegir ahir. De tota manera, cal dir que les connexions que hi ha entre les dues entrades són molt circumstancials.
En fi, que comença:


Executant turistes

Sóc la Gemma i estimo Barcelona. Aquesta és la raó per la qual busco turistes nocius —la immensa majoria ho són, és així de trist— i els executo. Des que he sortit a l’Àgora, al 33 —no patiu, ells mai veuen televisió en català—, tothom em vol alliçonar. Des del pàmfil que em titlla de feixista —què no els donen res per llegir a la universitat, a la canalla, ara?— fins el malintencionat que em demana que mati immigrants. Imbècils. No han entès res. I a més, a mi ningú em marca les regles. Malgrat tot, perdem el temps si continuo parlant sobre qüestions que no podeu entendre de cap manera si no heu vist el programa. Caldrà, pels que no ho féreu, que ara us en faig cinc cèntims. Disculpeu la badada.

El turista nociu és, bàsicament, el que pateix una ignorància activa envers la nostra llengua. Aclarim conceptes abans no hi hagi malentesos: no estic dient que ho siguin tots els que no parlen català, valguem Déu! De fet, no cal que sàpiguen ni una paraula. M'estic referint a un tipus de gent que pateixen una tara, diguem-ne, d’actitud, fora part que parlin la llengua que parlin.

Aquesta tara s’accentua quan esdevé menyspreu militant entre els vinguts amb la intenció de millorar el seu espanyol, i confonen Barcelona amb la bella Salamanca, per exemple. Alguns arriben a la gravetat de dir que Barcelona és la ciutat espanyola que més els agrada. Bona fe no els n’hi falta tampoc, pobres fillets meus.

N’hi ha d’altres que, en lloc d’adonar-se que són a la capital de Catalunya, cerquen per tot arreu l’excitant mala còpia de Sevilla dels seus somnis/prejudicis. Jo sempre demano disculpes als meus amics sevillans per aquesta ànsia acaparadora, que no comparteixo en absolut i entendria que ens odiessin encara més, per aquesta competència deslleial, sincerament. ¿És que a Sevilla miren de parlar amb català amb tots els nouvinguts i a fer castells, com si s’haguessin tornat lirons, davant de Giralda, potser? No, perquè ells són gent decent i al visitant no li aixequen la camisa: de dia li venen cultura sevillana i de nit li ofereixen entreteniment sevillà. Tot al cent per cent. No els cal anar a d’altres llocs, a espoliar-los de ballarins, músics i cantaires. Fins i tot amb els tòpics i les distorsions no surten del seu àmbit. Són autòctons, autosuficients, sincers. A Barcelona, però, la cosa és molt diferent, perquè és territori adobat per al turista nociu. I aquí hi entro jo.

Tanmateix, no tot és mèrit meu. Tampoc no hauria començat sinó tingués el do de l’abatiment per via oral que Déu nostre Senyor m’ha regalat, amb la seva immensa glòria. Aquesta qualitat divina em permet de practicar aquesta activitat sense que jo hagi de fer gaire.

Ara procediré a dir-vos com m’ho faig. Però abans us haig de confessar un petit pecat: només que m’hagués costat una mica massa, ho hauria deixat córrer. Estic molt amargada per la vida, rebentada en acabar el dia, després de treballar com una somera i haver de portar una família amb dues criatures (en Pau i la Júlia, que són esgotadors però maquíssims).

Anem a la part tècnica. Primer m’acosto a l’orella d’algun d’aquests cretins. Després ja només em cal xiuxiuejar:

—“Setze jutges d’un jutjat...”

I no falla mai. Si no és un turista nociu no passa res, i continua caminant, mentre em mira perplex. Però si ho és, no tinc temps de passar ni de la primera ratlla del garbuix: el paràsit cau sec a terra, amb un filet de sang que li regalima de les orelles. Si aquestes besties tinguessin ànima, anirien al purgatori de pet. Acostumen a ser massa vulgars per ser dolents de debò. Però aquest debat és estèril: el Creador ens els envia defectuosos, amb la part espiritual encara per instal·lar, a la cadena de muntatge dels llimbs. No sé perquè ho fa, però és així. Les seves decisions són plenes de misteris i les hem d’acceptar.

Aquesta mena d’execució és un prodigi increïble. El sistema és net, no hi ha cap violència i els resultats són, encara que previsibles, altament higiènics: no només milloro la ciutat sinó, també, els països d’origen. En privat —en aquests afers els polítics han de ser cauts: hi ha poca gent preparada mentalment per entendre-ho— m’ha felicitat l’alcalde, és clar. Però també ho han fet rectors d’importants universitats europees, i alguns intel·lectuals estrangers que respecto. La gent que té una mica de cultura ja ho sap veure tot això.
De tota manera, la vegada que m'he emocionat més fou quan vaig rebre una carta d'una vídua irlandesa, agraïnt-me que li hagués tret de sobre la pudenta nosa masculina que tenia. El bo és que me'n recordava perfectament de qui parlava. Fou l'únic cop que he fet una execució en massa: quinze irlandesos a la vegada, tots ells amb les seves Guinness d'imitació a les mans. També fou l'únic cop que vaig haver de cridar (feien tant de soroll que era impossible que em sentíssin). Però, sabeu? va passar una cosa molt bonica. Va haver-hi un dels seus que sobrevisqué, justament l'únic que utilitzava el gaèlic com a llengua normal, a casa. Sembla ser que els altres sempre el ridiculitzaven, els animals. No cal dir que amb aquest nano tan maco també m'escric.
Mireu, quan veig que faig aquest bé tan gran, no només a casa, sinó per la bona gent del món, em sento encoratjada a continuar la meva tasca d'intermediadora. Jo sóc també molt sentimental i aquests, què voleu que us digui, són detalls d’aquells que, ai! et redimeixen amb una part de la humanitat.

Ja ho sé, com algú m’ha suggerit, que també podria suprimir altres paràsits locals, com la immensa majoria d’estudiants del programa Erasmus o d’anglesos residents (tant que m'agrada el seu país!), però no vull dispersar forces a la babalà. Al començament, quan provava el meu do, me’n vaig carregar uns quans i cal remarcar que el sistema funcionava igual de bé. Si hagués estat més jove, potser sí que m’hauria animat, però ja us dic que vaig massa de bòlit. Amb els turistes nocius ja vaig prou servida: hi ha dies, a la Monumental o a la Rambla, que n’executo més de cent! Tot i que ja he dit abans que no em canso gaire, us ben asseguro que al final m’avorreixo. Ah! També funcionava amb catalanoparlants, amb llibertat de moviments, dels que ajuden a que la confusió augmenti. Però tampoc som en condicions de malbaratar parlants, precisament.

Tinc comprovat que amb qui no funciona és amb els turistes espanyols, fins i tot amb els que venen amb una actitud més agressiva i imperialista. No sé ben bé perquè passa això, però jo tinc una teoria: Déu, en la seva infinita saviesa, entén que són l’enemic natural, i els enemics naturals mereixen certs privilegis especials. Ells no són uns passavolants de la destrucció de la cultura catalana. Ells s’ho treballen tot l’any! Aquesta perseverança mereix una mena d’immunitat diplomàtica. No ens enganyem, malgrat la mala fama que s’escampa pel món des dels centres d’amplificació estatal , hi ha molt pocs altres tipus d’estrangers que hagin fet tants mèrits. Amb tot, darrerament, és una espècie que experimenta un interessant augment. La major part dels espanyols, a més, són molt bona gent, carregada de bons sentiments, això també. Però goso de dubtar que la cosa vagi per aquí (Déu no és tan simple). Si ho pensem bé, fins i tot el fet que ens vulguin exterminats no diu res de dolent, ans el contrari. És el més normal i tenen la seva part de raó. Nosaltres, tossuts com som, que anem fent com si no existissin, els som una autèntica amenaça. El sentiment d’extermini, en el seu cas, en viure a l’altra banda de la ratlla, Déu el comprèn. És just.

Al Manel no li fa massa gràcia que m’entretingui d’aquesta manera. Jo penso que hauria d’aprendre dels nens, que n’estan encantats. Em rebenta haver de dir aquesta frase però sí que hi ha coses que els homes no entenen. L’altre dia va venir a dir-me —no així; mirà de ser subtil, però se li veia el llautó— que faig el mateix que aquells integristes islàmics que, en nom de Déu, s’atribueixen la veritat única i maten tot allò que no està d’acord amb la seva paraula. D’entrada, a mi la violència m’esgarrifa. Ja ho passo prou malament en veure aquell filet de sang, això sí que ho haig de dir. Però les diferències que tenim són de fons. De molt de fons!

Jo, per exemple, no la sé quina és la veritat absoluta. Això només ho sap Déu. Jo, la única cosa que faig és acostar-me al turista escollit, i fer de transmissor de l’elecció de nostre Senyor. És ell qui decideix qui ha d’anar al canyet i qui no. Mare meva, si ho hagués de fer jo! I no és que no sigui llegida, que ho sóc, i molt —perdoneu la immodèstia, però això sí que ho tinc— però si em deixés endur pels meus instints cometria unes injustícies terribles. Llavors, sí, és clar, jugo sobre segur, perquè és l’excels, si de cas, qui s’embruta les mans. Les comparacions amb aquella colla de soques és del tot idiota, i em dol que el Manel les faci. És un bon home, té molt bons sentiments. Però jo també els tinc. Què delicat que és parlar d’això, caram!

De vegades, sí, els prejudicis —també sóc humana, que hi farem— m’enganyen i el que a mi em sembla un candidat a escollit ideal no és un turista nociu. Aleshores et trobes amb la sorpresa de que té una actitud oberta, sap a on és, o fins i tot du el “Teach Catalan Yourself” sota el braç en comptes de la zafonada de torn. Però no patiu, insisteixo en que aquests no moren i solen acabar sent bons amics, amb qui compartir els beneficis del intercanvi cultural real, no el de postal de la UNESCO.

Però aquests són les excepcions. És així. Cal ser realista. Vull dir que la feina se m’acumula. Mireu, per exemple, aquest alemany, amb barret de mexicà que crida “Olé!”. Quina mandra fa el poc que s’esforcen alguns per a escapar de la caricatura! Com és possible això? Després ho expliques i no s’ho creuen, diuen que t’ho inventes!

Perdoneu que us deixi, però és que si no vaig a executar-lo ara, se m’escaparà, i a mi no m’agrada fer enfadar al Senyor. És el moment de retornar a la molt admirada Alemanya tota l’emoció que m’ha donat amb músiques, lectures i cinema magnífics. Si us semblo una snob tant se me’n don, jo ja sé de que parlo.

—“Setze jutges d’un jutjat...”

dimecres, 11 de març del 2009

Dues fotografies velles

La Punta (1957)


Corpus (1957)

Dues fotografies fetes pels meus pares, ja fa algun temps: la inevitable Punta (1957) i el carrer Jesús per Corpus (1954).

dimarts, 10 de març del 2009

La tècnica

La tècnica, quan parlem d’art, és un concepte que sovint utilitzem perversament: si un artista de tècnica deficient ens emociona, direm que en el seu cas hi ha coses molt més importants; si un altre no l’aguantem, li rebusquem totes les mancances tècniques per desacreditar-lo.

És una debilitat molt humana, que va més enllà de si un és un "entès" o no. De fet, quan un és entès en alguna cosa, llavors és el cel. I no importa, en absolut, que en surti un que ho sigui encara més. Fins els tribunals més excelsos de l'estètica cauen davant la xerrameca adequada i l'adulació subtil. El primer entès que digui que no ha fet aquesta trampa, o menteix o ha de ser, per força, un personatge tan poc arrauxat com la vida nocturna del Vaticano (o el que ens venen d'ella, és clar).

És com aquell adagi tan vell que diu que allò que ens agrada no té defectes, i que allò que no, ja pot ser bo, que els hi trobem tots.

La tècnica en l'art, i si és una cosa bona o dolenta, és un tema que dona per molt. Es poden trobar argumentacions ètiques a favor i en contra fins a l'infinit. El grau de confusió que ofereix és una festa pels amants del caos.

Bona nit.

Les casetes de la Platja de Garraf

















Arribada al Poble de Garraf

El poble de Garraf, amb una població que el 2008 rondava els 300 habitants, és una vila costanera situada al nord-est de la comarca que li pren el nom, a mig camí de Sitges i Castelldefels. S’hi pot accedir per tren (n’hi para un cada hora, en ambdues direccions) i per carretera, a través de les entortolligades Costes de Garraf. Qui tingui la sort de posseir una embarcació ho pot fer per via marítima. De fet, Garraf compta amb un port esportiu d’una certa importància. Tanta importància que, a vista de satèl·lit, el poble sembla un minúscul afegitó al port.

La seva fundació es remunta a una boirosa edat mitjana. Se sap que en aquella època hi havia un monestir i unes quantes casetes de modestos pescadors. Tot i passar per una llogarret tranquil —per força—al llarg de la seva història s'hi han produït no pocs conflictes amb les poblacions veïnes. Al segle XIV, després de força estira i arronses, el poble va passar a formar part del terme municipal de Sitges.


Encara que de llavors ençà estigués sota l’administració de la Blanca Subur, el poble de Garraf continuà mantenint una idiosincràsia molt particular. El seu aïllament geogràfic ha ajudat a reforçar encara més les seves diferències amb la vila que l’administra. Ambdues poblacions han viscut força d’esquenes l’una de l’altre, tot exhibint un desinterès mutu, això sí, civilitzat, sense acritud. Sitges s’ha mostrat sempre més aviat desdenyosa envers aquest petit oasi despistat, perdut enmig de les costes. En mantenir la seva rivalitat històrica amb Vilanova, un contrincant més a l'alçada de les ínfules sitgetanes, ja en tenia prou. Malgrat els esforços d'alguns polítics de l’ajuntament —suposició que concedeixo, benèvol—, el cert és que el poble de Garraf ha estat deixat una mica de la mà de Déu. El mateix passa amb Les botigues de Sitges, el nucli urbà més a l’extrem nord de l'immens terme.

Davant d’aquesta actitud per part de qui se suposa que vetlla pels seus interessos i administra els impostos pagats amb la mateixa religiositat —o no, cadascú allà amb la seva consciència— que qualsevol sitgetà, els garrafons (pregunta: quin seria el gentilici d’un habitant del poble de Garraf?) han anat fent la seva, el millor que han pogut, i jo no sóc el més indicat per parlar-ne en profunditat, precisament.

Diumenge passat, amb l’excusa de veure passar els cotxes antics del Ral·li Barcelona-Sitges, la meva dona i jo vam decidir agafar el tren i fer-hi una petita visita. No res d’especial. Volia fer algunes fotos a les singulars casetes de la platja, excusa pel tema principal d’aquesta entrada.

Amb una supèrflua passejada pel centre n’hi havia prou per poder constatar el contrast que hi ha entre els qui senten l’orgull de ser sitgetans (cases amb la bandera municipal onejant a dalt) amb els que ja n’estan farts de passar per sitgetans de segona (en una paret hi ha una pintada on hi posa ben clar Garraf is not Sitges). No em vull embolicar ara per uns viaranys polítics que avui no pretenia, però sí que comentaré que crec que qualsevol que tingui ulls a la cara ha d’entendre que als que protesten no els hi falten raons: El poblet en si és una delícia, d’acord. Però sorprèn la seva mancança de serveis bàsics en una població de 300 habitants, reduïda, sí, però comparable a la de molts altres municipis independents que tenen de tot. Fins a quin punt això succeeix per culpa dels propis vilatans o per la desídia de Sitges suposa tot un debat en el qual no em vull ni m’hi puc ficar. No en tinc prou coneixement de causa. Però les mancances hi són i les pot observar el més tòtil dels visitants.

No voldria acabar aquesta introducció sense protestar, això sí, per l'inexisten rigor amb el qual es refereixen a aquest poblet moltes pàgines web i publicacions de caire turístic que he trobat. En aquests llocs hi diu que el poble de Garraf és “una urbanització de Sitges”. Tal afirmació resulta, es miri com es vulgui, d’una inconsistència absoluta. Una urbanització és, segons les accepcions 2 i 3 del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (la primera, referida a l’acció d’urbanitzar, aclarim-ho): “Terreny delimitat artificialment on hom fa les operacions necessàries per a poder edificar-hi un nucli de població” i “Poblat, barri, etc., establert de nou, seguint un pla conjunt”, respectivament. Creiem que és evidentísssim que, per molts plans de reestructuració que s’hi hagin fet (el cas de la construcció del port, segurament el més dramàtic) aquestes descripcions no quadren amb el poble de Garraf ni per casualitat.

El poble de Garraf pot ser considerat, per si sol, com el que és: un poble. Que forma part de Sitges també, si ens atenyem a la legalitat vigent, la administració de segell i estampa. Però perquè la segona tingui algun valor, més enllà del que hi posen els papers d’empadronament, potser caldria que es fes alguna cosa més que brandar banderetes. Ho dic pensant en cada vegada que, com a argument final -o sigui, quan a la llumera que m'ho diu no li'n queda cap- se’m diu que sóc espanyol perquè és el que hi posa al meu passaport. Llavors imagino que els amables nazis els hi devien de dir una cosa semblant als francesos durant la ocupació: "el vostre carnet diu que sou alemanys, no? Sou de Paris, gran ciutat alemanya; per tant, alemanys. És obvi!". Així com els russos devien fer als letons, als lituans, als ucraïnesos, etc. tot i que, per sort, per tota aquella colla de països ex-esclaus, ja s’han tret aquella nosa enorme de sobre. Quina enveja!

Bé, ja hem rondinat més del que volíem. Que tothom se senti el que vulgui, i d'on vulgui. Siguem una mica seriosos i parlem de les casetes de la Platja. 


Les casetes de la platja de Garraf

Ara per ara, sobre aquest conjunt de casetes tan singular no es troba gaire informació a la xarxa. Cercant en paper el millor que he trobat és al llibre Història de Garraf de l'historiador local (fill de Garraf, s’entén) Rafael Mateos Ayza “Fale”. Aquest deliciós llibret, que combina la relació de fets generals i de detall amb la cura necessària amb una prosa que no defuig l’humor, conté pràcticament tota la informació que hi trobareu aquí sota. El meu mèrit serà en aquest cas, doncs, ben miso. Com diria la meva admirada Helena Bonals, em limitaré a fer de lluna que reflexa la llum del sol.

A començaments del segle XX, el turisme ja havia arribat d’una manera incipient a Sitges i a d’altres llocs de la costa catalana. Per aquesta mateixa època, el poble de Garraf va començar a acollir els primers estiuejants, que s’hi acostaven sobre tot per tren. Ja hi havia, però, una minoria benestant que ho podia fer amb el seu automòbil, per la carretera de les Costes. Aquests darrers devien aterrar al seu destí, després de tanta corba, marejats com una truita. L'afluència (molt menys massiva que a Sitges) de forasters esperonà l'economia local, que fins llavors s'havia basat principalment en la pesca, perquè s'obrís al turisme, amb la construcció dels xiringuitos i cases d’estiu pioners.

Les primeres casetes de les quals es té constància a la platja de Garraf es van construir el 1923, previ permís a de la Comandància de Marina de Vilanova i la Geltrú. Es tractava d'unes efímeres cabanetes de fusta i tendes de lona erigides pels mateixos empleats de la RENFE, per passar-hi l’estiu.

Al llarg dels anys vint, es van anar construïen xiringuitos i merenderus. El més famós va ser el Bar Antonio, en honor al seu propietari, el tio Antonio. Alhora, anaven venint més famílies d’estiuejants que, amb el temps, de mica en mica, van acabar formant una espècie de gran família. Aquests estiuejants, picats pel virus constructor van començar a aixecar, també, les seves pròpies cabanetes de fusta. Totes aquestes construccions, de caràcter feble, es plantaven directament sobre la sorra, sense cap tipus de fonaments ni protecció de cap mena. Com calia esperar, totes se'n van a can pistraus endutes pels temporals més violents de la dècada.

Va ser aleshores quan el 1931, previ permís demanat a la Marina, el senyor Domingo Sorribas va fer edificar la primera caseta sobre pilars. Tal com diu Rafael Mateos al seu llibre, la caseta va causar una gran sensació entre els veïns. Inspirat probablement per d'altres de similars que es poden trobar a Anglaterra, a platges com les de Hunt, aquella caseta era feta bàsicament de fusta, amb el sostre d’uralita. El seu gran gol estètic i pràctic era que els seu creador l'havia bastit sobre els pilars esmentats. Amb això es desmarcava del model anglès. A partir de llavors, altres interessats van començar a demanar permisos per a alçar casetes similars. D'aquesta manera, l’anarquia constructora quedava tallada d'arrel. 

Es van establir unes normes: calia pagar 25 pessetes per any per la concessió d’habitatge, amb uns contractes amb clàusules molt precises i calia mantenir, també, una separació d’un metre d’espai, entre casa i casa, per qüestions de ventilació, higiene i prevenció d’incendis. I fou seguint aquests criteris com, en cosa de tres anys, es van edificar el total de 33 casetes que encara ara existeixen.

Al llarg de la seva història, les casetes han vist de tot. Els fets més dramàtics, però, ocorregueren al llarg de la Guerra Civil. El 1938 van estar a punt d’ésser requisades per servir de refugi als soldats que provenien de la Batalla de l’Ebre. Aquest fet va unir els seus propietaris per defensar-les. El 13 de gener de 1939, durant un bombardeig sobre un tren carregat de soldats republicans aturat a l’estació del poble, una bomba perduda va fer estralls damunt d’alguna d’elles.

El 1946, set anys després de l'acabament de la guerra, les casetes es van pintar amb els colors amb els quals s’han mantingut fins avui dia: un blanc radiant per a les façanes i costats, i un verd anglès, que els donava un toc molt elegant, al sostre, rivets, baranes i altres detalls. Curiosament, les casetes angleses originals s'acostumaven a pintar amb colors molt variats i vius. A partir d’aquest any les casetes van passar a ser propietat del MOPU, el qual s’encarregava de les concessions als seus ocupants (prorrogable a 50 anys).

De llavors ençà, els ocupants de les casetes són, bàsicament, descendents de les famílies pioneres, i d’altres estiuejants nous, alguns d’ells força famosos. D'aquests destaca cert director de cinema, o els propietaris de Vinçon. La caseta més gran pertany, però, a la UECS (Unió Excursionista de Catalunya a Sants). Més recentment, La Generalitat de Catalunya les ha declarat un bé del patrimoni, pel seu interès històric i turístic.

A mi, personalment, les casetes en qüestió m’agraden molt. La seva modèstia em desarma i la seva uniformitat incompleta em relaxa. Se m'afiguren com un contrapunt cantellut i variat a les fluctuants crestes de les onades que moren a la sorra. Les veig com un perfecte refugi per escapar del brogit urbà que, per molt que jo en sigui un defensor, reconec que hi ha dies que cansa. Desprenen un què d’ideal romàntic modern, molt a la americana, si voleu. No puc evitar que em vingui la imatge de l’escriptor que fuig a un lloc tranquil, leugerament remot, per a inspirar-se, sense ser molestat. Mentre tecleja a la taula de la terrasseta minúscula, davant seu té el panxut horitzó del mar i les melindroses sortides de sol com a panorama. 


Les fotos

No vaig tenir temps de fer-ne gaires, ni amb més dedicació. M’hauria agradat poder-m'hi acostar i retratar algun detall, des de sota. També hi havia els primers entomadors de sol (el dia era excel·lent) i, què voleu que us digui, no els volia destorbar.

M’he permès la llibertat de retallar el marge d’alguna, per ajudar a concentrar la visió en el motiu principal. 

Espero que us agradin.

diumenge, 8 de març del 2009

Buster Keaton i Josep Pla units per un sabre

Inspirat per la frase:

"Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat."

escrita per Josep Pla a l'entrada del 8 de març de 1919 del "Quadern Gris", he fet aquest muntatge amb escenes del gran clàssic "The General" (Buster Keaton, 1926) en les quals el genial còmic seriós té autèntics problemes per a mantenir la dignitat mentre usa un sabre indòmit. Al final, amb l'ajut vital del sabre dels nassos, es produeix un dels gags d'humor negre més celebrats del seu autor.

Curiosament, aquest gag fou molt desaprovat per alguns crítics del seu temps, perquè feia broma amb la mort. Amb la poca pietat que em mereixen aquells tristos amargats, aixafabandúrries, desitjo, de tot cor, que, a l'infern on siguin, Satanàs els bombi ben bombats.

La mort, pobra dona, s'avorriria molt si ningú no fes broma amb ella, caram.



No sé si ningú se'l mirarà, perquè avui hi ha com un ambient molt seriós a can Pla. En fi, no ho puc criticar: jo de vegades també em passo de circumspecte. Per tant, mereixo tastar la meva pròpia medecina, que diuen. Cada dia, rebem alguna lliçò. A més, no és circumspecció, si ho penso bé. Es pot fer molta conya sense perdre el rigor. Bé, jo ja m'entenc, no cal que em feu cas.

Comentari addicional: Avui ha estat el dia del Ral·li. Hem aprofitat la meva dona i jo per visitar el poble de Garraf , a una parada de tren de casa, i fer algunes fotografies. De vegades no cal anar molt lluny per veure coses belles (gran frase! gran descobriment! Florenci, t'has cobert de glòria, maco...)

dissabte, 7 de març del 2009

Recordant el Ral·li Barcelona-Sitges 2007

























Fotos fetes estrenant la nova càmera: el Ral·li Barcelona-Sitges 2008.