dissabte, 30 de gener de 2010

Pels que diuen que els que critiquem no aportem propostes constructives

Mireu aquest senyor que content que va
I després, aquesta andròmina es plega. A més n'hi per a tota mida i anfractuositat variada d'escales.

Aquí una altra empresa:

http://www.incisa.es/plataforma-salvaescaleras-vit-caracteristicas.html

I "respuestas a preguntas más frecuentes"

http://www.incisa.es/faq-salvaescaleras-sube-escaleras-barreras-arquitectonicas.html

I bé, i una vegada solucionat aquest problema, amb un sistema infinitament més barat, ens podríem gastar la resta de quartos que estaviaríem en altres parts de la restauració, a fer-la més invisible. Digo yo. És clar, que se suposa que jo sóc un ignorant. Però si avui em diuen que això ja s'ha mirat, que el Maricel té unes escales patatím o patatam, no m'ho colaran. Amb això no cal trinxar res. I no he consultat a cap arquitecte, que segur que trobaria solucions millors. O no.

I ara, ja només espero que algú digui que a mi m'agrada menjar-me els minusvàlids amb patates. De fet, amb patates no. El que prefereixo és rebobinar Clockwork Orange, mirar les escenes aquelles de la pallissa al senyor de la cadira de rodes fotograma a fotograma, i aprendre de les coses que fa el protagonista de la pel·lícula. És el que fem tots els que estem en contra del projecte, sabeu. Mala gent, sí...

No cal trinxar res, ni per dins ni per fora

No cal trinxar res, ni per dins ni per fora. N'estic convençut. Crec que, una vegada més, se’ns està mirant de marejar per fer-nos veure el que no és. Ho han fet amb els carrers de Sitges, ho han fet amb la Platja Sant Sebastià i ara ho continuen fent. Se'ns ven la idea de que per duur a terme la restauració dels edificis que conformen els museus és inevitable la construcció d'aquelles rampes en el més pur estil Mercadona. Per aquest motiu se'ns diu que, posats a fer-les, millor que siguin a fora que a dins. Com si no hi haguessin altres solucions! Senzillament, se'ns aixeca la camisa.

Llegeixo al Periódico de Catalunya les declaracions d'Antoni Sella sobre que el que es pretén fer amb la façana de la polèmica és semblant al que es va fer amb el Palau de la Música de Barcelona, amb la bona intenció, suposo, de que amb això ens tranquil·litzem. Bé, doncs jo amb aquestes paraules, respectadíssim Antoni —i ho dic sense ironies, perquè sí que et respecto: lamento que el destí ens hagi posat a banda i banda d'aquest tema, abans que mai haguéssim tingut la oportunitat de conéixer-nos millor. Llàstima!—, encara em poso més nerviós. Probablement en aquest punt potser estaré en desacord amb algun membre de la Plataforma o dels que protesten pel mateix que jo. A mi, aquella reforma en concret em fa venir basques. Cada vegada que pujo a Barcelona per ensenyar la ciutat a algun amic meu estranger em trobo amb més dificultats i més carrers pels quals em veig obligat a no passar per les ganes que em venen de plorar. Molts demanen que el senyor Millet vagi a la presó, i jo el que voldria és que hi anessin a petar els senyors Òscar Tusquets i Carles Díaz. Ho sento. Tant me fa que siguin uns excel·lents professionals, magnífics tècnics, treballadors incansables, que emprenguessin aquella reforma amb una gran il·lusió i que el seu nom surti a l’Enciclopèdia Catalana. També els que van portar a terme la invasió de Polònia el 1939 eren uns grans professionals de la guerra i van posar en el seu projecte una grandíssima il·lusió. En un altre ordre d'exemples menys susceptibles d'ofendre les pells sensibles vsensibles per a segons què també, que per carregar-se aquella façana no sembla que n'hi hagi gaire de sensibilitat—, podríem dir el mateix del senyor Porcioles i la seva actuació amb Barcelona. Per molt assumptes obscurs que en aquella època brollessin, estic convençut que aquell tristament famós alcalde devia creure que el que feia era bo per la ciutat. No estava, al capdavall, mirant de solucionar un problema evident de superpoblació? Ja ho sabem que interessa que la gent no tingui gaire memòria, però llavors hi havia molta gent que pensava que malgrat que sí, que era una pena que es fessin aquelles desgracies amb els edificis modernistes, que bé s'havia de tirar endavant alguna solució, però, amb tots els canvis socials que s'esdevenien. La semblança amb el que està passant ara a Sitges és, al meu parer, esgarrifosa.

Han aparegut publicades dues cartes a l'Eco en contra del sector crític. Em sembla molt bé, és clar. I no seran les últimes. D'això va la democràcia. Qui cregui que el que és bo per Sitges és la reforma, no només té el dret sinó el deure d'expressar la seva opinió i defensar-la amb contundència si se sent ofès. No s’hauria d’esperar una altra cosa. És el que faig jo des de la meva postura. Em sento ofès, estafat, ridiculitzat i veig el meu poble despersonalitzat, convertit en un objecte anodí, incolor i sense gust, sense cap substància.

Per aquest motiu crec que ja n'hi ha prou de callar. Després de totes les darreres destrosses, la meva consciència personal em deia que no podia mantenir la boca tancada per més temps. Mirava el poble, i quan parlava amb algú, tot era arronsament d'espatlles:


—Oh, què hi vols fer? Al final sempre faran el que voldran.

O bé (i aquesta me l’han dita moltes persones):

—No servirà de res protestar. En aquest poble la gent no es belluga per res. No hi ha el costum.

El "Què hi farem" de sempre, tan català, una de les nostres misèries més nacionals grosses. I a més, jo ho veig així, aquesta actitud mesella no era sinó un insult a l’ajuntament molt més gran que el fet de protestar, ni que sigui amb rampells que de vegades creuen un cert decor. A mi em sembla una actitud de pensar que estem en una dictadura, que l’ajuntament forma un ens apart, que pot fer i desfer, i que a nosaltres ens toca el paper d'éssers insignificants a les seves mans. No, l’ajuntament no és una dictadura, sinó que el formen els nostres representants, que han de fer el que nosaltres els hem demanat que facin. I els hem d’ajudar a veure el que ens agrada del que fa i el que no. Jo tinc la obligació de confiar en el nostre ajuntament i és per això que protesto. Si no ja podem plegar i emigrar a Samoa, a passar els últims anys de la vida pintant cocoters i belleses natives.

Sabem que s’hi encaparraran, que defensaran la seva idea, perquè les decisions que han pres els ha portat a anar massa lluny, hi ha massa diners en joc, i ara se'ls presenta molt fotuda la rectificació. Sabem que qualsevol protesta els pot posar molt nerviosos. Poden arribar a posar-se rabiosos i tot. Jo en el seu lloc potser ho faria. Però ho sento, en aquest merder s’hi ha ficat ells solets. No em fan pena, per molt que alguns d’ells personalment em caiguin molt bé. Tantes actuacions equivocades ens empenyen a molts a voler-los ajudar. I no és cinisme: et vol més aquell que et diu el que fas malament que aquell que s’ho calla. Sempre.

M’hi han empès a mi, que no sóc ningú, i a més de 750 persones que en menys d’una setmana s'han apuntat, sense pensar-s'ho dues vegades, a un grup del Facebook del qual encara no sé qui l'ha creat, i evidentment la Plataforma, que sí que ho sé, i que no para de rebre suports per tot arreu. La dada no pot ser menyspreada encara que es digui que el recolzament a la protesta sigui minsa. Es comenta a una de les cartes que el blog de la Plataforma no té comentaris. És cert, és clar. Aquell blog fa bàsicament de base d’enllaços a totes les adreces que parlin sobre el tema. A les entrades dels blogs enllaçats es pot veure que a les entrades que tenen més molla sí que n'hi ha comentaris, alguns d’ells molt sucosos. Malgrat això, cap d’ells no deixen de ser blogs de tipus cultural, i, és així, a menys que el blogista no estigui obsessionat per aconseguir el màxim de nombre de lectors possibles a base de fer la pilota a la màxima quantitat d’altres escriptors de blogs, cap d’ells difícilment aconseguirà un nombre massiu de comentaristes —tot i que ningú pot parlar dels lectors silenciosos. Fins i tot i així, sense fer res per anar a cercar lectors, crec que hi ha casos força espectaculars. De tota manera, per a qui vulgui obrir els ulls, recomano més aviat una visita al Facebook o, encara millor, donar un tomb pel carrer i preguntar a la gent. No sóc l’únic a patir la malaltia ocular. Som molts. I alguns d’ells amb una vista infinitament més qualificada que la meva.

Sobre l’argument que es demana per protestar, jo crec que no en cal més que un: la fotografia. Si aquella fotografia, com he dit fa poc, ha estat un barroer dibuix fet de pressa i corrents, que en realitat no es pretén arribar a perpetrar aquella monstruositat, potser en podrem parlar. Però de moment no n’hi ha cap d’altra. La cosa, és trist d’admetre-ho, no pinta massa bé.

Justament el fet de "no tenir arguments" era una de les crítiques que se'ns feia des d'una de les cartes a l'Eco. Jo crec que la obvietat gràfica és tant aclaparadora que a mi, personalment, no me'n calen més. La foto és per a mi l'únic argument, que parla per si mateix. És un autèntic tret gràfic a la nuca del nostre patrimoni. Que una imatge val més que mil paraules en aquest cas roman més vàlid que mai. Hi ha més gent al poble del que ens pensem que no s’empassen el conte de l’emperador despullat. A d’altres potser no els semblarà tan terrible. Bé, hi tenen dret, tant com els que no els devia semblar tan terrible el que va fer el senyor Luís Cobos amb una selecció de música clàssica, allà pels anys vuitanta, amb l’afegitó d’un caixa de ritmes amb un batec metronòmic. I ep, que els senyor Cobos era un professional exemplar, eh.


La meva reacció primera en veure aquella foto crec que va ser la normal.

--What???

I després em podria haver quedat de braços creuats i deixar que, com que se suposava que tot estava ja dat i beneit, la cosa tirés endavant i au, deixar fer. Doncs resulta que jo no sóc dels que pensa que les obligacions dels ciutadans en democràcia s'acabin a les urnes. Crec que si algú detecta que s'està cometent alguna actuació que va en contra de la comunitat, l'ha de denunciar. Els uns seran més sensibles a uns temes que els altres, hi haurà persones que s'adonaran d'errors que per mi passaran desapercebuts, i així passarà amb totes i cadascuna de les coses. Entre els uns i els altres se suposa que podem col·laborar a aportar la nostra visió de com ajudar a que la nostra societat millori o que, com a mínim, no s'espatlli encara més. En la meva feina de vegades he preparat projectes en la línea equivocada i la visió d'ulls externs m'han fet rectificar. Jo agraeixo que se'm faci veure que vaig errat. De vegades fot, perquè ja has treballat molt. Però a la llarga agraeixes el canvi de rumb i no haver de lamentar haver-la espifiat fins el moll de l’ós. No veig perquè l'ajuntament no hauria de fer el mateix. Agrairia que com a mínim es preguntessin perquè hi ha tanta gent que protesta. Que reflexionessin que potser no es tracta d'un rampell d'un grapat de capriciosos, sinó perquè la paciència d'una part important de la població s'ha acabat, que aquesta gent està molt i molt cremada, i que els esforços per guardar les formes en alguns casos van més enllà del que es pot aguantar. I podrien preguntar-se que algunes d'aquestes persones no tenen cap mania especial als socialistes, així, en abstracte. Jo no els hi tinc cap, us ho puc ben assegurar. En aquest tema, la política me la bufa maximalísticament i em posa molt nerviós quan sento comentaris de qui aprofita aquest assumpte per dir "aquests socialistes..." No potser que no hi hagi algun votant socialista que no senti tan ferit i estafat com jo en aquest tema! No li tinc ganes a ningú, a cap partit. Només vull que aquest crim no es cometi. Tant costa d'entendre?

Doncs bé, tornem a on érem. El que vam fer molts en veure aquella foto va ser reaccionar, individualment i, mica a mica, vam anar contactant.

Després, per part de l'administració local va venir el procès lògic que hi ha en aquestes casos: la venda de la moto. Que si la reforma es fa així hi ha un motiu. O molts motius. Que si cal adaptar els edificis als minusvàlids i moltes altres raons, òbviament indiscutibles, innegociables. El mateix va passar amb l'assumpte de les voreres del centre de la vila. Que calia arreglar les conduccions de gas, d'aigua i altres històries, perquè era evident que eren insuficients i es desfeien de velles. En fi, que en tots els casos sempre hi ha no excuses sinó bones raons, algunes d'autèntica urgència, que demanen que es faci una intervenció ja. La regla de tres que ells després en treuen si algú protesta segueix un sil·logisme perversament fals. La reforma es fa pensant en el bé de l'edifici. Aleshores, qui està en contra de la reforma, està en contra del bé de l'edifici, en contra que s’adapti a l’accés per minusvàlids, en contra de qualsevol benefici social. Perdó, però aquest sistema argumentatiu se m'afigura força cutre, encara que a algun innocent no advertit li pugui fer efecte.

Crec que qualsevol persona normalment constituïda estarà d’acord amb que qui estigui contra aquest tipus de reformes internes, de necessitat no només legal sinó humana, social, ha d'estar per força guillat. Qui ho està? Jo no en conec ningú. I jo és clar que estic a favor de que es trobin solucions a aquests problemes fonamentals, perquè no hi trobo cap plaer a això de fer la vida impossible als minusvàlids. En això sóc així de poc original, afortunadament.

Per desgràcia, com dèiem, amb aquest primer argument basat en el sil·logisme fals que esmentava abans, sempre hi ha una part dels primers protestants que es desinflen. A ningú li agrada passar per un antisocial. Però la història és plena de projectes que s'han repensat i pels que altres mans, altres caps, han trobat solucions que han acontentat els qui volien conservar el patrimoni al preu que fos i la seva adaptació a les necessitats humanes bàsiques. Sempre cal negociar. Es pot perd algun llençol. Però d'un llençol a la meitat del llit n'hi ha tot un camí.

S'està salvant Venècia. Hi ha algun debat sobre si trinxar els edificis per dins o per fora? La polèmica és evident que allà també hi existeix. Però en aquella ciutat la única cosa que es trinxa, si de cas, són les estructures de base, una obra faraònica per cert. Tota Venècia en pes roman exposada al salnitre del mar. No obstant no conec que cap edifici s'encapsuli dins una urna de vidre, ni al qual s’hi construeixin rampes de l’estil de les que es veuen a la foto. He trobat aquest bonic document http://www.international.icomos.org/venicecharter2004/catala.pdf que crec que, encara que no tingui a veure amb la nostra legislació ni res semblant, diu el que crec que llueixen com a punts fonamentals que s'ha de tenir en compte a l'hora d'iniciar una reforma i que sospito que no s'han tingut en compte en aquest cas. Com a mínim no fins al punt que jo veig que hauria calgut.

Acabo dient que estic convençut que molts dels que defensen aquest projecte segur que s'estimen el poble tant o més que jo. Simplement tenen una manera molt diferent de veure les coses. Jo tampoc crec que els senyors de Ciudadanos no s'estimin Catalunya. Ells, des del seu punt de vista, segur que estan convençuts que els que fan els altres partits porta Catalunya a la destrucció. Per ells, la unitat d'Espanya i Catalunya com una simple regió significa el millor que li pot passar a la nostra societat. Jo no crec, amb aquell simplisme tan irracional, que siguin uns feixistes ni res de tot això. Tan sols em sembla que s'equivoquen, que la meva visió és la bona. En aquest cas concret, opino que el que cal pel país és diametralment oposat al que ells volen i que la destrucció que la solució que proposen ens duu a la destrucció i a la pèrdua de caràcter com a país.

En l’assumpte que ens ocupa crec que passa exactament igual. M'importa un bé negre que hi hagi qui, tant en un cantó com en l'altre, vulgui figurar, que pretengui aprofitar la confusió per obtenir algun tipus de benefici particular, de mirar més per a ell que per al poble. No em posaré a acusar els contraris amb aquest argument tan pobre. Primer perquè no conec les motivacions personals de cadascú, no m'interessen i, principalment, perquè és mentida. Sé que tant a la majoria d’ells com la de nosaltres ens mou principalment el cor. Demanaria a aquests senyors doncs que s'abstinguessin de continuar per aquest camí i concretéssim la discussió en el tema fonamental, sense acusacions impossibles de demostrar. Admeto algun insultet i alguna conya feridora, perquè sinó mostraríeu un avorriment ensopit, d'un políticament correcte insuportable. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i ara hi som a l'era. Doncs vinga, si hi ha una mica de pols ja ens l'espolsarem, caram, que ja som prou grandets. I si alguns quedem barallats, mala sort. La ocasió és important. Amb això crec que tots hi estarem d’acord.

En resum:

Repeteixo, veig gent molt ofesa amb el que diem els que estem en aquesta banda. Els recordo que tant ofesos com ells ens sentim els qui estem a la part del poble on, per obra i gràcia de l’ajuntament, ens hem vist obligats a quedar. La divisió no me l’he inventada jo, no se l’ha inventat ningú dels que hem dit prou. Si hi ha tantes veus que protesten no és perquè siguin les d’una colla de nens mimats –que n’hi pot haver, perquè el dret a protesta el té tothom, nens mimats inclosos—, sinó pel que es pretén fer, de la manera que es vol fer, i amb les manipulacions d'opinió amb que tot plegat es porta a cap. Si algú pensa que jo també manipulo ho pot fer. Evidentment ens esforcem en que el que veiem —com a mínim més de 750 persones més, que s’han expressat per Internet, no ho oblideu— sigui compartit pel màxim nombre de gent possible i que l'únic benefici que busquem és que s'aturi i es plantegi d’una altra manera el que considerem una barbaritat. Una més, de fet, però la pitjor de totes, un precedent espantós. Després d'axiò ja podrien enderrocar la Punta i refer-la de fibra de vidre, perquè ja no vindria d'aquí.

I acabo insistint que si voleu no cal que llegiu res del que dic jo o qualsevol dels blocaires que s’hi ha expressat en aquesta línia, alguns amb molt de més coneixement de causa que jo. Tota aquesta xerrameca us la podeu passar per alt. Només cal que mireu atentament les fotos que s'han publicat i, amb la mà al cor, penseu per vosaltres mateixos si aquest és, com diuen els altres, la millor manera d'engegar la reforma. I si al final realment no podem fer res, doncs OK, emigraré a Samoa a pintar mones. No tinc tanta paciència com l’Espriu, que es quedava en la seva “pobra, bruta, trista, dissortada patria”, malgrat que per tot no hi havia una altra cosa que el paradís que els de Ciudadanos semblen enyorar tant. Si no hi ha més remei que acabar destruint el Sitges que m'importa, m’estimo més no veure-ho. Però encara queda molt perquè això passi.

Avui hi ha la famosa reunió. A veure que passa. Primer que res hem d'escoltar, escoltar i escoltar. I després, si podem, parlar.

Quines ganes tinc de deixar d'escriure sobre aquest tema tan horrorós!

divendres, 29 de gener de 2010

Tinc o no tinc un problema a la vista? Ajudeu-me!

La façana marítima de Sitges, tal com és ara (ja deveu d'estar avorrits de veure aquesta imatge)

El CCCB de Richard Meier. Un edifici modern, força xul·lo, sobretot pels skaters --com el plom del meu fill-- que n'estan enamorats i bla, bla, bla. Res a dir.


El projecte presentat per Josep Emili Hernández Cros
Perdoneu que utilitzi aquesta entrada ràpida —no tinc massa temps avui— per fer aquesta consulta òptica tan personal als possibles lectors. Realment, tinc un problema de vista, de percepció, o alguna cosa pitjor? Que sóc un miop químicament pur és una evidencia absoluta. Però un cop vaig armat amb les ulleres, crec que m'hi aclaro força. Últimament, però, després de llegir i escoltar les opinions de diverses autoritats i tècnics sobre el tema de la restauració del conjunt d'edificis de la part històrica de Sitges, a un, per molt fortes que tingui les conviccions, li acaben entrant dubtes. Potser sí que estic mal fixat. Amb això que diu el senyor tal, amb aquestes bones paraules, aquella afabilitat, explicacions tècniques —amb el seu punt d'obscurantisme terminològic, comme il faut— i un toc de peneta i tot, que el pare i l'avi estan enterrats a Siches i tot allò, he acabat pensant que potser sí que exagero, que en faig un gra massa, que quines ganes de tocar els nassos i que mala persona que sóc.
Ep! jo també tinc l'avi enterrat a Sitges —el pare no: l'home era tan revolucionari que va donar el cos a la ciència, una manera com una altra d'obsequiar el nítxol amb una botifarra fenomenal—, però no puc parlar per ells. A més, potser millor així. Imagineu-vos que els pogués preguntar i em sortissin amb la sorpresa que els agradava el projecte! Pel que pugui ser, m'estalviaré les visites a ca l'espiritista. Per l'altre banda de l'arbre genealògic, com que el meu fill exerceix de fan dels skates, segur que també es posaria al costat del consistori. Per tant, jo parlo només per mi, pel que em diuen els meus ulls. Sóc així de mal fill i de mal pare, que hi voleu fer. En aquestes coses no es pot confiar en la família, els avantpassats, ni que siguin Jaume I. En aquestes coses només cal agafar una cadireta, asseure's davant, a un lloc on tinguem una bona panoràmica, obrir els ulls i la ment, i fer cas a la pròpia percepció. D'entrada jo creia que la tenia bona, la percepció. Però com ja he dit més amunt, després de tot el que he llegit i escoltat, m'han entrat dubtes.
Passa que, gràcies a la gentilesa de l'entrada de Criticartt, m'he adonat que no, que la malaltia ocular que em preocupava es queda en simple miopia, aquella vella companya de tota la vida. Ja puc esborrar la visita que tenia concertada al oftalmòleg. Uf!
Si recordeu, ja vaig dir que el projecte em feia pensar, així, al primer cop d'ull, amb el CCCB de Barcelona. A l'entrada de Criticartt hi apareix la foto que, sense demanar-li permís —Internet és la selva, amiga meva, i més quan la urgència pica la porta, espero que em perdonis— i, ostres, crec que la evidència és evident, valgui el redundant evidencialisme.
Pregunta tonta: a què us sembla que s'assembla més el projecte presentat per l'ajuntament, a la foto de dalt o a la foto de baix? Així de simple. Jo no us dono la resposta. Per mi és d'una indubtabilitat espatarrant. Però callo, perquè si responc pel lector ofendria la seva intel·ligència. Jo us proposo quan fan 4+4 i vosaltres ja em direu la resposta, si voleu. A partir d'aquí, que els escrits triomfalistes que apreixen a l'Eco, les entrevistes i entrevistetes a regidors de diversos partits, a tècnics i altres, en els quals se'ns ven que la resposta és 5, 6, o 700'45, per molta retòrica que mirin d'encabir-hi —sovint d'una qualitat que no s'admetria ni en un parvulari— suposo que s'esfondrarà com un castell de naips d'Heraclio Fournier. Una pila de fum per tapar no sé ben bé què, i que ni vull saber. Jo la única cosa que vull és que la foto de dalt continui assemblant-se el màxim possible a la mateixa foto i, a ser possible, al que era abans que els anys seixanta i setanta ja es fes alguna desgracieta de mal pair.
Lamento la flagrant mirada cap a la lluna, "oh! que maca que és, no fos cas que em busqués complicacions", d'alguna veu que enyoro. Comprenc que no hi ha res com la independència que tinc jo per poder dir tot el que cal dir. No tinc res a perdre ni res a guanyar. Cap cadireta a defensar ni cap en perspectiva. Ni ganes. És perfecte! Ho entenc, la meva posició és fàcil en aquest sentit. Ara, us asseguro que la meva economia no és prou bona com perquè no m'interessés raspatllar esquenes interessants. Ja us ho dic ara des d'aquí, si algú té una feina millor, us prometo que l'acceptaré. Però, com sempre he fet, mai al preu d'acceptar callar. No seria el primer cop de porta que he regalat a nassos subornadors per motius semblants. Sé el que és quedar-se amb la màquina de seure enlaire per voler ser coherent. No és agradable. Però ho és molt pitjor tenir la consciència intranquil·la. Per vosaltres fareu i ho respectaré. Només faltaria.
Entenc que hi hagi qui tingui por de perdre cadiretes. No us demano que feu res heroic: la crisi és dura i portar menjar a casa costa. Al cap i a la fi, només estem parlant de l'aspecte de la façana marítima del Maricel al Cau Ferrat. Total, quina bestiesa, oi?

dimecres, 27 de gener de 2010

Proposant solucions


Per cert, mireu que he trobat ara mateix:


De fet, algú ha vist Witness for the Prosecution d'en Billy Wilder? Recordeu com en aquell film el Charles Laughton feia servir un aparell similar per anar als pisos superiors de casa seva? La pel·lícula és del 1957. Han passat més de cinquanta anys. Intueixo que l'invent és anterior i tot, doncs la tecnologia que el feia possible exsitia des d'unes quantes dècades abans. Avui dia, però, sembla que aquests invents són considerats obsolets i mola més fer rampes exteriors. Sí, sí, segur que hi ha explicacions tècniques que demostren que estic equivocat, és clar...

Dissabte, 30 de gener, reunió al palau Maricel per parlar sobre el projecte de restauració a Sitges

Aquest dissabte 30 de gener, a les 7 de la tarda, al Palau Maricel, es farà la presentació oficial del projecte de restauració i remodelació del centre històric de Sitges

La meva opinió crec que queda força clara per a qualsevol que llegeixi els escrits que he fet en aquest mateix blog. És la opinió d’un ciutadà de Sitges, normal i corrent, sense coneixements tècnics de cap mena, però que té ulls a la cara. Una altra cosa que té aquest ciutadà és ganes d’escoltar i saber exactament que es pretén fer. És cert que fins ara no hi ha hagut cap argument que m’hagi convençut de que estic equivocat amb la idea de que el que es pretén fer és una barbaritat notòria. No màxima, perquè les possibilitats de destrucció sempre poden anar més enllà.

Els arguments que he escoltat denoten un nerviosisme força amateur, amb una estratègia matussera que fa una mica de llàstima i tot. En general van en la línia dels que fan servir alguns contraris a les parelles de fet, quan diuen que si no et cases per l’església inevitablement acabaràs pegant la teva dona. Adaptació per a minusvàlids? Caram, i tant! Però és clar, degut a les meves ignorància tècnica jo he tingut els meus dubtes sobre les meves sospites de si que es pot fer són equivocades. Com en el cas d’aquell casament hipotètic, potser sí que si no em caso per l’església començaré a assotar la meva companya com un possés. I sí, els dubtes me’ls han desfet persones que sí que en saben de com posar una biga i que no caigui l’edifici. Així com pots anar a viure amb algú sense ahostiar-lo, qualsevol edifici, per vella i enrevessada que sigui la seva estructura, es pot adaptar per a minusvàlids sense tirar endavant amb canvis traumàtics com els que es veuen a la famosa foto.

Amb tristesa haig de dir que no n’espero gaire de la reunió, escaldat per la inutilitat de la que vaig assistir sobre la remodelació del carrer Jesús. Encara espero el referèndum que allà se’m van prometre davant les meves observacions que crec vaig exposar educadament. Però opino que cal anar-hi. Cal anar-hi per primer escoltar, i després, només si es té alguna cosa constructiva a dir, parlar. El meu desig és de que hi vagin professionals que sàpiguen com trobar solucions que no malmetin encara més l’estètica d’aquest entorn tan estimat, que siguin aquests els que aportin dades. Els ciutadans hi podem dir moltes coses també, i parlar quan ens toqui, però la veu primera ha de ser sempre la de l’expert. En definitiva, cal anar-hi i dialogar. Si algú no deixa parlar a algú altre, si hi ha un sector disposat a rebentar la reunió —ni que sigui que opini com jo—, si es fan servir insults enlloc d’arguments, jo agafaré i me n’aniré. A veure si podem fer una reunió civilitzada entre tots, d’una vegada. Apassionada també, d’acord, però civilitzada al capdavall.

Jo ja ho sé que més d’un em té per un friki. I potser ho sóc. Però no només sóc això. I una cosa que no sóc en absolut és un sectari. No estic casat amb cap sector d’opinió, ni amb cap partit, i en les coses que tenen a veure amb el que m’importa no segueixo consignes. El que sí que he fet, evidentment, és ajuntar-me amb tots aquells que estiguin disposat a lluitar perquè aquest projecte es faci, sí, però d’una manera coherent i el més consensuada possible, denunciant qualsevol interès polític, si aquest hagués tret el nas. Al final, però, cal dir que això últim no ha calgut. Per sort, tampoc depenc de cap partit per mantenir la meva feina.

Els qui polititzen aquesta situació i fan crides partidàries s’equivoquen de pel a pel. No em cansaré mai de dir que les qüestions de patrimoni estan pel damunt de sectarismes polítics. Conec persones de totes les opcions polítiques que estan fastiguejades en com s’ha portat i s’està portant aquest assumpte. Els responsables polítics tenen una oportunitat d'or per mostrar la seva capacitat d'escoltar que pensa una part del poble, i aquesta, en retorn, la possibilitat d'expressar-se amb serietat. Si us plau, per molts nervis que hi hagin, no perdem els papers. Tots sabem de quina banda està la raó. No cal forçar-la, perquè de tant evident que és la seva llum fa mal a la vista.

Fins dissabte,

Ja torno a ser aquí

"L'amor a la humanitat és literatura declàmatòria: per salvar a un amic deixariem matar cent mil xinesos". -Santiago Rusiñol.

És una de les frases que més m'agraden de tots els temps. Hi estic totalment d'acord. I crec que qui pensa així no és un mal parit. Ans el contrari: qui prefereixi que morin els seus amics que una gernació de xinesos millor que no se m'acosti. Un mostre d'aquest tipus em fa por, no el vull com amic ni en pintura.

La frase, evidentment, funciona en sentit revertit. Malgrat el seu eurocentrisme estètic és d'una universalitat perfecta en les seves intencions bàsiques. Pels xinesos se'ls hauria d'adaptar amb 100.000 europeus, o americans, o aleutians. Seria just.

Amb tot, una darrera pregunta, retòrica potser: Què fer quan alguns dels teus millors amics són xinesos?

Bon dia a tothom.