Aquest dissabte 30 de gener, a les 7 de la tarda, al Palau Maricel, es farà la presentació oficial del projecte de restauració i remodelació del centre històric de Sitges
La meva opinió crec que queda força clara per a qualsevol que llegeixi els escrits que he fet en aquest mateix blog. És la opinió d’un ciutadà de Sitges, normal i corrent, sense coneixements tècnics de cap mena, però que té ulls a la cara. Una altra cosa que té aquest ciutadà és ganes d’escoltar i saber exactament que es pretén fer. És cert que fins ara no hi ha hagut cap argument que m’hagi convençut de que estic equivocat amb la idea de que el que es pretén fer és una barbaritat notòria. No màxima, perquè les possibilitats de destrucció sempre poden anar més enllà.
Els arguments que he escoltat denoten un nerviosisme força amateur, amb una estratègia matussera que fa una mica de llàstima i tot. En general van en la línia dels que fan servir alguns contraris a les parelles de fet, quan diuen que si no et cases per l’església inevitablement acabaràs pegant la teva dona. Adaptació per a minusvàlids? Caram, i tant! Però és clar, degut a les meves ignorància tècnica jo he tingut els meus dubtes sobre les meves sospites de si que es pot fer són equivocades. Com en el cas d’aquell casament hipotètic, potser sí que si no em caso per l’església començaré a assotar la meva companya com un possés. I sí, els dubtes me’ls han desfet persones que sí que en saben de com posar una biga i que no caigui l’edifici. Així com pots anar a viure amb algú sense ahostiar-lo, qualsevol edifici, per vella i enrevessada que sigui la seva estructura, es pot adaptar per a minusvàlids sense tirar endavant amb canvis traumàtics com els que es veuen a la famosa foto.
Amb tristesa haig de dir que no n’espero gaire de la reunió, escaldat per la inutilitat de la que vaig assistir sobre la remodelació del carrer Jesús. Encara espero el referèndum que allà se’m van prometre davant les meves observacions que crec vaig exposar educadament. Però opino que cal anar-hi. Cal anar-hi per primer escoltar, i després, només si es té alguna cosa constructiva a dir, parlar. El meu desig és de que hi vagin professionals que sàpiguen com trobar solucions que no malmetin encara més l’estètica d’aquest entorn tan estimat, que siguin aquests els que aportin dades. Els ciutadans hi podem dir moltes coses també, i parlar quan ens toqui, però la veu primera ha de ser sempre la de l’expert. En definitiva, cal anar-hi i dialogar. Si algú no deixa parlar a algú altre, si hi ha un sector disposat a rebentar la reunió —ni que sigui que opini com jo—, si es fan servir insults enlloc d’arguments, jo agafaré i me n’aniré. A veure si podem fer una reunió civilitzada entre tots, d’una vegada. Apassionada també, d’acord, però civilitzada al capdavall.
Jo ja ho sé que més d’un em té per un friki. I potser ho sóc. Però no només sóc això. I una cosa que no sóc en absolut és un sectari. No estic casat amb cap sector d’opinió, ni amb cap partit, i en les coses que tenen a veure amb el que m’importa no segueixo consignes. El que sí que he fet, evidentment, és ajuntar-me amb tots aquells que estiguin disposat a lluitar perquè aquest projecte es faci, sí, però d’una manera coherent i el més consensuada possible, denunciant qualsevol interès polític, si aquest hagués tret el nas. Al final, però, cal dir que això últim no ha calgut. Per sort, tampoc depenc de cap partit per mantenir la meva feina.
Els qui polititzen aquesta situació i fan crides partidàries s’equivoquen de pel a pel. No em cansaré mai de dir que les qüestions de patrimoni estan pel damunt de sectarismes polítics. Conec persones de totes les opcions polítiques que estan fastiguejades en com s’ha portat i s’està portant aquest assumpte. Els responsables polítics tenen una oportunitat d'or per mostrar la seva capacitat d'escoltar que pensa una part del poble, i aquesta, en retorn, la possibilitat d'expressar-se amb serietat. Si us plau, per molts nervis que hi hagin, no perdem els papers. Tots sabem de quina banda està la raó. No cal forçar-la, perquè de tant evident que és la seva llum fa mal a la vista.
Fins dissabte,
1 comentari:
Tranquil·la, que t'entenc perfectament, Joana.
Després la reunió puc dir que em reafermo, amb l'avantatge de conèixer amb més detall els ets i uts del projecte. Tot plegat ha enriquit la meva visió, però tampoc em calia tant de detall en la exposisió. Ja sabia que tot allò està fet un desastre i jo mateix he fet moltíssimes ftos pel meu compte que ho demostren. També em va alegrar que en moltes de les actuacions hi ha voluntat de fer la feina ben feta. De fet, aquesta voluntat hi és en tot. Però és clar, en el tema que estic en contra, no només hi continuo estant sinó que m'hi reafermo.
En fi, que avui estic planxat de cansament, com suposo molts dels que hi eren.
Publica un comentari a l'entrada