La lenga de la lebre (faula) i Catalonha serà liura (poema), en occità, de Patricia Pallier

Patricia Pallier és una molt bona amiga, experta i activista occitana, que ha treballat per a l'Institut Occità de l'Aveyron, ha col·laborat i escrit nombrosos llibres que recullen el passat de les terres occitanes i fins i tot va arribar a tenir una intensa activitat política. Fa poc em va fer honorar fent-me arribar aquesta petita fàbula, escrita en el més pur estil de les rondalles tradicionals, en l'original en occità i la traducció que ella mateixa va fer, en francès. En el poc temps que tenia, m'he encarregat de fer la traducció al català i al castellà, el millor que he pogut (de segur que podrien ser molt més acurades: qualsevol suggeriment positiu serà benvingut). Com a propina, na Patricia em va regalar Catalonha serà liura (Catalunya serà lliure), el vers que incloc al final, a l'estil dels texts de les auques, que perfectament es podria subtitular L'auca de del 155, feta des de la solidaritat més sincera cap el nostre poble que en aquests moments està vivint un autèntic drama. L'haig de traduir al català, però realment ja no em queden energies. Llegeiu-lo. Oi que s'entén? 

El mínim que podia fer és fer pública aquesta mostra d'afecte i sensibilitat tan bella, vinguda d'una gran amiga nostra occitana. Plan mercés, Patricia !

Occità  Català  Francès  Castellà

La lenga de la lèbre (Occitan)

Un còp, la lèbre sauvèt totas las autras bèstias de l’òrra Quatre-Lengas que voliá dintrar dins lor territòri. Dempuèi aquel jorn, totas las bèstias del territòri, las pichonas coma las bèlas, se metèron al servici de la lèbre. 

La lèbre decidissiá de tot : de l’emplaçament de las bolas que marcavan la debuta del territòri coma de la pastura que cadun podiá manjar o pas. Decidissiá atanben de las oras que se caliá endormir, amai se de bèstias coma la cavèca o la ratapenada estimavan mai de sortir la nuèch que non pas lo jorn. La lèbre ne metèt quauqu’unas a la seguretat nuechenca del territòri, sai que per mai d’eficacitat… 

La lèbre sortissiá pas gaire de son jaç. Aviá talament de servidors que se fasiá pas tròp de pessaments pel bon anar de son territòri. De tot biais, son jaç èra talament polit que vesiá pas per de qué se seriá anada passejar endacòm mai… 

Cada dimècres matin, una bèstia de cada raça veniá trobar la lèbre per li far lo retrach de la vida dins cada canton del territòri. Aital, de son jaç, la lèbre sabiá tot. 

Coma governava totas las bèstias del territòri, la lèbre aviá decidit que cada bèstia deviá parlar sa lenga a ela, e pas qu’aquela. 

Foguèt un pauc complicat, a la debuta… Los lapins s’i metèron pro aisidament mas, per una agaça o una sèrp, foguèt mai dificil… Fin finala, a dire d’emplastres, de petoirals e de tanadas als pichons de cada raça, tant de la part dels ensenhaires mandats pel governament que dels quites parents dels pichons, cadun arribèt a parlar la lenga de la lèbre. Èra talament mai aisit quand un eriç rescontrava un cagaròl, quand un rainald crosava un perdigal o quand una loira saludava una trocha ! 

Pichon a pichon, lo tais oblidèt que sos parents avián parlada la lenga dels taisses. La tartana oblidèt que sos parents avián parlada la lenga de las tartanas. 

Lo gag se’n cresiá talament de parlar la lenga de la lèbre que becava violentament lo cap del prumièr que daissava escapar un mòt dins una autra lenga. 

Pasmens, una pichòta bèstia arribava pas a daissar escanar sa polida lenga : lo grelh. De qué semblavan, ara, las nuèches d’estiu cantadas dins la lenga de la lèbre ? Non, non, s’endeveniá pas… Alara, dins sa tuta, de rescondons, lo grelh contunhava d’ensenhar la lenga dels grelhs a sos grelhons pichons. 

Una nuèch, una granolha passèt al ras de la tuta del grelh e ausiguèt que s’i cantava dins una autra lenga que dins la lenga de la lèbre. La paura ela, sabiá pas pus que sos grands avián cantat dins la lenga de las granolhas… S’afanèt per o anar contar al grapald. Aquel li aconselhèt de se mainar de sos afars e de se’n tornar cantar dins son pesquièr. Çò que faguèt, moqueta. 

Aquela annada, dins l’espelida novèla dels grelhons, se’n trobèt un de mai caput encara que los autres. Èra mai qu’urós de cantar dins la lenga de sos grands e, en mai d’aquò, voliá cantar dins la lenga dels grelhs mas… en defòra de la tuta ! 

La grelhona sabiá ben que lo governament seriá pas gaire de biais se veniá a ausir dire que quauqu’un del territòri cantava dins una autra lenga. Aquel governament se cresiá complement a l’abric d’una provocacion coma aquela… 

Res i faguèt pas : lo grelhonet sortiguèt de sa tuta e se metèt a cantar la pus polida de las cançons d’estiu. 

Lo prumièr coblet èra pas encara acabat que la novèla s’èra ja espandida dins tota l’encontrada. Las bèstias de totas raças s’amassèron a l’entorn del grelhon que contunhèt pasmens de cantar, de tan coratjós que èra. 

La cançon acabada, un silenci pesuc tombèt sul campèstre. 

Fin finala, lo gal prenguèt la paraula : 

“As acabat de cantar dins ton patoès, rafatilh ? Vai t’encavar dins ta tuta !” 

La sauma, las aurelhas en arrièr, li respondèt que cadun fasiá coma voliá. 

Sus aquela, lo gal li escupiguèt que cadun fasiá coma voliá “dins la lenga de la lèbre”. 

Una discutida s’engatgèt entre : 

- los que disián que jamai degús aviá pas parlada una autra lenga que la lenga de la lèbre ; 

- los que tenián per la lenga unenca de la lèbre per çò que s’èran pas jamai pausada la question e que la se pausarián pas jamai ; 

- los que començavan de la se pausar, la question ; 

- e los que, sens dire res, avián pas jamai vertadièirament capitat a renegar la lenga de lors grands. 

I agèt tavèrna tota la nuèch. 

Quand lo solelh comencèt de montar dins lo cèl, las bèstias convenguèron de metre lor decision a la votacion. 

Solemnament, cada bèstia, una après l’autra, metèt son papièiron “lenga unenca” o “lengas multiplas” dins la saqueta que tenián lo can, d’un costat, e lo cat, de l’autre. 

Los mai vièlhs de l’amassada, un lop que degús sabiá pas quant de temps aviá e una èga garrèla, balhèron la resulta : 

- per la lenga unenca : 123 ; 

- per las lengas multiplas : 123. 

Cossí far ?

Tot en un còp, nòstre grelhon cantaire qu’èra a l’origina del rambalh sortiguèt de sa tuta, montèt sus l’esquina de l’ors e diguèt : 

“E lo rafatilh ? A pas lo drech de votar, lo rafatilh ?” 

Las bèstias reconeguèron que, amai s’aviá lançats los guirguilhs, aviá ben lo drech de votar coma las autras bèstias. 

E aquò faguèt 124 contra 123 ! 

Una delegacion de bèstias partiguèt trobar lo governament, anonciar la novèla a la lèbre e li notificar que, se se plegava pas a la decision presa a la majoritat dins aquela nuèch estelada ont s’ausiguèt la mai polida de las cançons d’estiu, i auriá la Revolucion. 

La lèbre metèt un moment per far responsa. Pasmens, la despacha arribèt e foguèt espintada dins cada canton del territòri. 

« La lèbre, 

ambe lo poder qu’es lo sieu, 

decidís : 

Article 1 : La lenga de la lèbre contunha d’èsser la lenga de comunicacion comuna a totas las bèstias del territòri. 

Article 2 : Cada raça de bèstias del territòri es autorizada a tornar emplegar la lenga de sos grands. 

Article 3 : Lo governament adujarà a anar cercar, en defòra del territòri, de locutors que parlarián encara una lenga escantida. 

Article 4 : Totas las lengas de las bèstias del territòri seràn ensenhadas dins las escòlas del territòri. 

Article 5 : De lengas estrangièiras al territòri se poiràn ensenhar dins las escòlas del territòri. 

Article 6 : La presenta decision serà enregistrada e comunicada pertot ont farà besonh. » 

Patricia Pallier, janvier 2017

La llengua de la llebre (Català)

Fa temps, la llebre salvà totes les altres bèsties de l'horrible Quatre-Llengües que volia entrar dins del seu territori. Des d'aquest dia, tots els animals del territori, tant els petits com els grossos, es posaren al servei de la llebre.

La llebre ho decidia tot: des de l’emplaçament de les tanques que marcaven els límits del territori a l'aliment que cadascun podia o no menjar. Decidia també l’hora a la que calia anar a dormir, tot i que bèsties com el mussol o el ratpenat s’estimaven més aviat sortir de nit que no pas de dia. La llebre escollí un petit grup per mantenir la seguretat nocturna del territori, perquè el control fos més eficaç.

La llebre sortia poc del seu cau. En veritat hi havia tants servidors que no patia gaire pel bon funcionament del seu territori. A més, el seu cau era tan bonic que no veia perquè havia d’anar a tombar d’un lloc a un altre…

Cada dimecres pel matí, un bèstia de cada raça es presentava a la llebre amb la finalitat de posar-la al dia de la vida dins cada sector del territori. Així, sense moure’s del seu cau, la llebre estava al corrent de tot.

Com que governava totes les bèsties del territori, manà que tota bèstia viva havia de parlar la llengua de les llebres, i cap altra més que aquella.

Al començament, això fou un xic complicat… Els conills s’hi adaptaren prou de pressa, però per a una garsa o una serp fou més difícil... Al cap d’un temps, a força de bufetades, plantofades al cul i correccions als petits de cada raça, tant per part dels ensenyants enviats pel govern com dels mateixos pares dels menuts, tots arribaren a parlar la llengua de la llebre. De segur, tot reeixia més quan un eriçó es trobava un caragol, quan una guineu es creuava amb una perdiu o quan una llúdriga saludava una truita!

A poc a poc, el teixó oblidà que els seus pares havien parlat la llengua dels teixons. El voltor que els seus pares havien parlat la llengua dels voltors. El gaig s’enorgullia tant de parlar la llengua de la llebre que picava violentament amb el bec el cap del primer que deixava escapar un mot en una altra llengua.

Amb tot, hi havia un animaló no volia pas deixar morir la seva bonica llengua: el grill: Què semblarien, ara, les nits d’estiu cantades en la llengua de la llebre? No, no, no se’n sabia avenir… Aleshores, dins el seu forat, d’amagatotis, el grill continuava ensenyant la llengua dels grills als seus petits grills.

Una nit, una granota passà prop del forat del grill i va sentir que s'hi cantava en una llengua que no era la llengua de la llebre. La pobra, ni tan sols sabia que els seus ancestres havien cantat en la llengua de les granotes... La granota s’afanyà a explicar-ho al gripau. Aquest l’aconsellà d'ocupar-se dels seus afers i que se n’anés a raucar al seu estany. I això és el que feu, avergonyida.

Aquell any, de la nova ovada de grills en sortí un de més tossut que els altres. Se sentia tant feliç de cantar en la llengua dels seus ancestres que volia cantar en la llengua dels grills però... fora del forat!

La mare grill sabia molt bé que al govern no li faria gaire gràcia d’assabentar-se que algú del territori cantava en una altra llengua. El govern no es podia ni imaginar una provocació com aquella... No hi havia res a fer: el petit grill sortí del forat i es posà a cantar la més bonica de les cançons d’estiu.

Encara no havia acabat la primera tornada que la notícia ja s’havia escampat per tota la contrada. Les bèsties de totes races es congregaren al voltant del petit grill que no parava de cantar, de tan coratjós com era.

Un cop la cançó acabada, un pesat silenci s’abaté per tot el camp. 

Finalment, el gall prengué la paraula:

“Ja has acabat de cantar en el teva xerrameca de pagesot, caganiu? Torna-te’n al teu forat!”

L'ase, orelles enrere, li respongué que cadascú podia fer el que volia. 

Davant d’allò, El gall escopí que cadascú podia fer el que volia “però en la llengua de la llebre”.

S’engegà una discussió entre:

- els que deien que mai ningú no havia parlat una altra llengua que la llebre;

- els que eren a favor de la llengua única de la llebre, però que mai no s’havien preguntat el per què ni mai s’ho pensaven preguntar;

- els que començaven a fer-se-la, la pregunta;

- i els que, sense dir res, no havien mai realment renegat de la llengua dels seus avantpassats;

La discussió durà tota la nit.

Quan el sol començà a grimpar cel amunt, les bèsties acordaren de sotmetre la seva decisió al vot.

De forma solemne, cada bèstia, l'una rere l'altra, posaren la seva papereta “llengua única” o “llengües múltiples” a dins el sac que sostenien el gos, d'un costat, i el gat, de l'altre.

Els més vells de l'assemblea, un llop, del qual ningú sabia quants anys tenia, i una euga garrella, anunciaren el resultat:

- per la llengua única : 123 ;
- per les llengües múltiples : 123.

Què fer?

Tot d’un cop, el nostre grill cantaire, que era a l’origen de la commoció general, sortí del seu forat, grimpà damunt l’esquena de l’ós i digué :

“I el petitó? No té pas dret a votar, el petitó?”

Les bèsties reconegueren que, encara que ell havia provocat les hostilitats, tenia tant de dret a votar com les altres bèsties.

I això donà 124 contra 123!

Una delegació de bèsties partí per trobar el govern, anunciar la notícia a la llebre i notificar-li que, si no s’avenia pas a la decisió presa per la majoria, en aquella nit estelada en la qual s’havia sentit la més bonica de les cançons d'estiu, hi hauria la Revolució.

La llebre trigà un moment a donar la resposta. De tota manera el ban arribà i fou penjat a cada cantó del territori.

.«La llebre,

amb el poder que li pertoca,

decideix: 
Article 1: La llengua de la llebre continua sent la llengua de comunicació comuna per a totes les bèsties del territori.

Article 2: Cada raça de bèsties del territori queda autoritzada a tornar a emprar la llengua dels seus ancestres.

Article 3: El govern fomentarà a la recerca, fins i tot de fora del territori, de parlants que encara parlin una llengua extingida.

Article 4: Totes les llengües de les bèsties del territori s’ensenyaran a les escoles del territori.

Article 5: Les llengües estrangeres al territori es podran ensenyar a les escoles del territori.

Article 6: La present decisió quedarà enregistrada i serà comunicada per tot arreu on calgui»

Patricia Pallier, janvier 2017

La langue du lièvre (Français)

Un jour, le lièvre sauva tous les autres animaux de l’horrible Quatre-Langues qui voulait entrer dans leur territoire. Depuis ce jour, tous les animaux du territoire, les petits comme les gros, se mirent au service du lièvre.

Le lièvre décidait de tout : de l’emplacement des limites du territoire à la nourriture que chacun pouvait manger ou pas. Il décidait aussi des heures auxquelles il fallait s’endormir, même si des bêtes comme la chouette ou la chauve-souris préféraient sortir la nuit plutôt que le jour. Le lièvre en nomma quelques-unes à la sécurité nocturne du territoire, sans doute pour plus d’efficacité…

Le lièvre sortait peu de son gîte. Il avait tellement de serviteurs qu’il ne s’inquiétait guère pour le bon fonctionnement de son territoire. De toute façon, son gîte était tellement beau qu’il ne voyait pas l’intérêt d’aller se promener ailleurs…

Tous les mercredis matin, un représentant de chaque race d’animaux venait rencontrer le lièvre afin de lui faire état du cours de la vie dans chaque secteur du territoire. Ainsi, depuis son gîte, le lièvre était au courant de tout.

Comme il gouvernait l’ensemble des animaux du territoire, le lièvre avait décidé que toutes les races d’animaux devaient parler sa langue à lui, et seulement celle-ci. 

Au début, ce fut un peu compliqué… Les lapins s’y mirent assez facilement mais, pour une pie ou un serpent, ce fut plus difficile… Finalement, à force de gifles, de fessées et de corrections aux petits de chaque race d’animaux, autant de la part des enseignants mandatés par le gouvernement que des parents eux-mêmes, chacun parvint à parler la langue du lièvre. C’était tellement plus facile quand un hérisson rencontrait un escargot, quand un renard croisait un perdreau ou quand une loutre saluait une truite ! 

Petit à petit, le blaireau oublia que ses parents avaient parlé la langue des blaireaux. La buse oublia que ses parents avaient parlé la langue des buses.

Le geai s’enorgueillissait tellement de parler la langue du lièvre qu’il becquait violemment la tête du premier qui laissait échapper un mot dans une autre langue.

Cependant, un petit animal ne parvenait pas à laisser mourir sa belle langue : le grillon. À quoi ressemblait, à présent, les nuits d’été chantées dans la langue du lièvre ? Non, non, il n’y arrivait pas… Alors, dans son trou, en cachette, le grillon continuait à enseigner la langue des grillons à ses petits.

Une nuit, une grenouille passa près du trou du grillon et entendit qu’il s’y chantait dans une autre langue que dans la langue du lièvre. La pauvre, elle ne savait même plus que ses ancêtres avaient chanté dans la langue des grenouilles… Elle s’empressa d’aller le raconter au crapaud. Celui-ci lui conseilla de s’occuper de ses affaires et de retourner chanter dans sa mare. Ce qu’elle fit, vexée.

Cette année-là, dans la nouvelle couvée des grillons, il y en eut un qui était encore plus têtu que les autres. Non seulement il était extrêmement heureux de chanter dans la langue de ses ancêtres mais, en plus, il voulait chanter dans la langue des grillons… en dehors de son trou !

La mère du grillon savait bien que le gouvernement n’apprécierait guère d’apprendre que quelqu’un du territoire chantait dans une autre langue. Ce gouvernement se croyait totalement à l’abri d’une telle provocation…

Rien n’y fit : le petit grillon sortit de son trou et se mit à chanter la plus belle des chansons d’été.

Le premier couplet n’était pas encore terminé que la nouvelle s’était déjà répandue dans toute la contrée. Les animaux de toutes races s’attroupèrent autour du courageux grillon qui continua tout de même à chanter.

La chanson terminée, un lourd silence s’abattit sur la campagne. 

Le coq prit finalement la parole :

“Tu as terminé de chanter dans ton patois, minus ? Va te cacher dans ton trou !”

L’ânesse, les oreilles en arrière, lui répondit que chacun faisait comme il voulait.

Le coq lui répliqua que chacun faisait comme il voulait “dans la langue du lièvre”.

Un débat s’ouvrit entre :

- ceux qui disaient que personne n’avait jamais parlé une autre langue que la langue du lièvre ;

- ceux qui étaient pour la langue unique du lièvre car ils ne s’étaient jamais posé la question et qu’ils ne se la poseraient jamais ;

- ceux qui commençaient à se poser cette question ;

- et ceux qui, sans rien dire, n’avaient jamais réellement réussi à renier la langue de leurs ancêtres.

On se disputa toute la nuit.

Quand le soleil commença à monter dans le ciel, les animaux convinrent de soumettre leur décision au vote.

Solennellement, chaque animal, l’un après l’autre, mit son bulletin “langue unique” ou “langues multiples” dans le sac que tenaient le chien, d’un côté, et le chat, de l’autre.

Les plus anciens de l’assemblée, un loup dont personne ne connaissait plus l’âge et une jument boiteuse, livrèrent le résultat :

- pour la langue unique : 123 ;

- pour les langues multiples : 123.

Comment faire ?

Tout à coup, notre grillon chanteur à l’origine du remue-ménage sortit de son trou, grimpa sur le dos de l’ours et dit :

“Et le minus ? Il n’a pas le droit de voter, le minus ?”

Les animaux reconnurent que, même s’il avait lancé les hostilités, il avait autant le droit de voter que les autres animaux.

Et cela donna 124 contre 123 !

Une délégation d’animaux partit rencontrer le gouvernement, annoncer la nouvelle au lièvre et lui notifier que, s’il ne se pliait pas à la décision prise à la majorité au cours de cette nuit étoilée où l’on entendit la plus belle des chansons d’été, il y aurait la Révolution.

Le lièvre ne répondit pas immédiatement. La dépêche arriva cependant et elle fut affichée dans chaque secteur du territoire.

« Le lièvre,

par son pouvoir,

décide :

Article 1 : La langue du lièvre continue à être la langue de communication commune à tous les animaux du territoire.

Article 2 : Chaque race d’animaux du territoire est autorisée à employer à nouveau la langue de ses ancêtres.

Article 3 : Le gouvernement aidera à aller rechercher, en dehors du territoire, des locuteurs qui parleraient encore une langue éteinte.

Article 4 : Toutes les langues des animaux du territoire seront enseignées dans les écoles du territoire.

Article 5 : Des langues étrangères au territoire pourront être enseignées dans les écoles du territoire.

Article 6 : La présente décision sera enregistrée et communiquée partout où elle sera utile. »

Patricia Pallier, janvier 2017

La lengua de la liebre (Castellano)

Hace ya mucho tiempo, la liebre salvó a todas las demás bestias del horrible Cuatro-Lenguas que quería entrar en su territorio. Desde ese día, todas las bestias del territorio, tanto las pequeñas como las grandes, se pusieron al servicio de la liebre.

La liebre lo decidía todo: desde el emplazamiento de las vallas que marcaban los límites del territorio al alimento que cada uno podía o no comer. Decidía también la hora a la que se tenía que ir a dormir, a pesar de que bestias como el búho o el murciélago preferían salir de noche mucho más que de día. La liebre seleccionó un pequeño grupo para mantener la seguridad nocturna del territorio, para que el control fuera más eficaz.

La liebre salía poco de su madriguera. En verdad tenía tantos servidores que no se preocupaba demasiado por el buen funcionamiento de su territorio. Además, su madriguera era tan bonita que no veía motivo por el que tuviese que ir a dar tumbos de un lugar a otro…

Cada miércoles por la mañana, un bestia de cada raza se presentaba ante la liebre con el fin de ponerla al día de como andaban las cosas en cada sector del territorio. Así, sin moverse de su madriguera, la liebre estaba al corriente de todo.

Al gobernar sobre todas las bestias del territorio, mandó que todas ellas hanlasen la lengua de las liebres, y ninguna otra más que aquella.

Al comienzo, esto fue un poco complicado… Los conejos se adaptaron bastante bien, pero para una garza o una serpiente la cosa resultaba algo más difícil... Al cabo de un tiempo, a base de bofetadas, zurras al trasero y correcciones a los pequeños de cada raza, tanto por parte de los enseñantes enviados por el gobierno como de los mismos padres de los pequeñines, todos acabaron hablando la lengua de la liebre. Desde luego, todo funcionaría mejor cuando un erizo se encontrase un caracol, cuando un zorro se cruzase con una perdiz o ¡cuando una nutria saludase una trucha!

Poco a poco, el tejón olvidó que sus padres habían hablado la lengua de los tejones. El buitre que sus padres habían hablado la lengua de los buitres. El arrendajo se enorgullecía tanto de hablar la lengua de la liebre que picaba violentamente con el pico la cabeza del primero al que se lescapase una palabra en otra lengua.

Aún y así, existía un animalito que no quería dejar morir su bonita lengua: el grillo. ¿A qué se parecerían, ahora, las noches de verano cantadas en la lengua de la liebre? No, no, no le cabía en la cabeza… Fue entonces cuando, dentro de su agujero, a escondidas, el grillo xontinuó enseñando la lengua de los grillos a sus crías.

Cierta noche, una rana pasó cerca del agujero del grillo y sintió que se cantaba en una lengua que no era la lengua de la liebre. La pobre, ni siquiera sabía que sus ancestros habían cantado en la lengua de las ranas... La rana se afanó a explicarlo al sapo. Este le aconsejó ocuparse de sus asuntos y que se fuera a croar a su estanque. Y esto es el que hizo, avergonzada.

Aquel año, con la llegada de la nueva ovada de grillos salió uno de más terco que los otros. Se sentía tant feliz de cantar en la lengua de sus ancestros que quería cantar en la lengua de los grillos pero... ¡fuera del agujero!

Mamá grillo sabía muy bien que al gobierno no le haría mucha gracia enterarse que alguien del territorio cantaba en otra lengua. El gobierno no podía ni imaginarse una provocación como aquella... No se podía hacer nada: el pequeño grillo salió del agujero y se puso a cantar la más bonita de las canciones de verano.

Todavía no había acabado el primer estribillo que la noticia ya se había esparcido por toda la comarca. Las bestias de todas razas se congregaron alrededor del pequeño grillo que no paraba de cantar, tan brioso era.

Una vez la canción terminó, un pesado silencio se abatió por todo el campo. 

Finalmente, el gallo tomó la palabra:

“¿Ya has acabado de cantar en el tu jerga de palurdo, pequeñajo? ¡Vuélvete a tu agujero!”

El asno, hechando atrás las orejas, le respondió que cada cual podía hacer lo que quisiera. 

Ante aquello, El gallo escupió que cada cual podía hacer lo que quisiera “pero en la lengua de la liebre”.

Al momento empezó una fuerte discusión entre:

- los que decían que nunca nadie había hablado otra lengua que la de la liebre.

- los que estabana favor de la lengua única de la liebre, pero que nunca se habían preguntado el por qué ni jamás se lo preguntarían.

- los que empezaban a preguntárselo.

- y los que, sin decir nada, nunca habían realmente renegado de la lengua de sus antepasados.

La discusión duró toda la noche.

Cuando el solo empezó a trepar cielo arriba, las bestias acordaron someter su decisión al voto.

De forma solemne, cada bestia, una tras otra, depositó su papeleta “lengua única” o “lenguas múltiples” adentro del saco que sostenían el perro, de un lado, y el gato, del otro.

Los más viejos de la asamblea, un lobo, del cual nadie sabía cuántos años tenía, y una yegua zamba, anunciaron el resultado :

- a favor de la lengua única : 123 ;

- a favor de las lenguas múltiples : 123.

¿Qué hacer?

De pronto, nuestro grillo cantor, protagonista del origen de la conmoción general, salió de su agujero, trepó sobre la espalda del oso y dijo :

“¿Y el pequeñajo? ¿No tiene derecho a votar, el pequeñajo?”

Las bestias reconocieron que, aunque él había provocado las hostilidades, tenía tanto derecho a votar como las demás bestias.

Y eel resultado acabó siendo de 124 contra 123!

Una delegación de las bestias partió al encuentro del gobierno, anunciar la noticia a la liebre y notificarle que, si no aceptaba la decisión tomada por la mayoría, en aquella noche estrellada en la cual se había escuchado la más bonita de las canciones de verano, tendría lugar la Revolución.

La liebre tse tomó un tiempo para dar la respuesta. A pesar de eso, al final se publicó el bando que fue colgado en todos los rincones del territorio.

.«La liebre,

con el poder que le corresponde,

decide: 

Artículo 1: La lengua de la liebre continúa siendo la lengua de comunicación común entre todas las bestias del territorio.

Artículo 2: Cada raza de bestias del territorio queda autorizada a volver a emplear la lengua de sus ancestros.

Artículo 3: El gobierno fomentará la investigación, incluso fuera del territorio, de hablantes que todavía hablen una lengua extinguida.

Artículo 4: Todas las lenguas de las bestias del territorio se enseñarán en las escuelas del territorio.

Artículo 5: Las lenguas extranjeras al territorio se podrán enseñar en las escuelas del territorio.

Artículo 6: La presente decisión quedará sellada y se anunciará por todos los lugares donde sea necesario»

Patricia Pallier, enero de 2017

Nou Diccionari Occità Provençal - Català de Joan -Daniel Bezsonoff

Nou Diccionari 

Occità Provençal - Català 

Occitan Provençau -Catalan 

de Joan-Daniel Bezsonoff

Gran notícia! Editat per Llibres de l'Índex, acaba de sortir el Diccionari Occità-Provençal-Català Occitan Provençau - Catalan de l'escriptor català Joan-Daniel Bezsonoff. Rere aquesta obra s'hi amaguen  quinze anys de treballs forçats, no pas a causa d'una punició reglamentària sinó per pur plaer, autèntica fugida personal cap a un món tan ric com mal conegut. Amb aquest volum s'omple un forat de la mida d'un cràter còsmic. El cràter es trobava enmig del desert de Rub al-Jali, com gairebé tot el que té a veure amb la cultura aquí (i suposo que a tot arreu, si fa no fa) i només l'havien sobrevolat els propietaris d'avionetes prou resistents per no explotar en apropar-se a la seva aridesa. Un cop ple, però, manoi si es veurà ara! La torre Burj-Khalifa ja no serà l'única a mirar els núvols per damunt de les espatlles, des de Dubai a Honk-Kong, passant per Honolulu. I aquí, un cop més, el savi Bezsonoff fa el miracle de transformar aquella aridesa en verdor, humitat i alegria, niuada d'ocells del paradís, a cops de rebequeria erudita, de rigor i tracte directe amb els granets de sorra provençal que se li han anat ficant a través dels mitjons, als entredits dels peus, al llarg de tota una vida tractant-los de tu a tu.

Cal dir que ens trobem davant d'una obra imprescindible?

 

Monarquia Catalana... per què no?

El tendre personatge The Little King del gran Otto Soglow (1900-1975)

The Little King of Catalonia. Why not?

No comprenc tot aquest enrenou amb la República, l'entusiasme de tants catalans per abraçar i petonejar la tricoloritat espanyola. Amb tot el que han hagut de patir amb els règims de tradició rància, tirànica "vivanlascaenista", pobres, els amics espanyols els entenc, i els dono tot el meu recolzament. Però aquí dalt? Amb l'historial de ganes d'exterminar-nos i el menyspreu i odi que per la nostra llengua van mostrar la major part dels més venerats polítics de la Segona República Española, les ganes que ens tenien, per què? Sincerament, no ho sé veure. Però tampoc acabo d'entendre aquesta necessitat absoluta que una Catalunya independent hagi de ser, sí o sí, una república democràtica. Gent que en sap molt més que jo de política d'entrada m'han convençut que sembla el règim menys injust possible. Hi ha, però, exemples que fan trontollar la defensa d'aquest punt com a veritat absoluta. Quan des de Catalunya es parla de lluitar per la independència sempre es fa pensant, únicament i exclusiva, en muntar una república catalana. Molt bé, si l'independentisme català ho té tan clar, té aquesta fal·lera pel punt republicà, no seré jo qui hi posi pegues. Si vas a mirar, acostumo a votar (amb un nivell d'escepticisme, d'esperar-ne res, total) un partit que entre les seves sigles té l'adjectiu republicà. Però penso que no n'hi ha per tant. Si la independència hagués de passar per un règim monàrquic, tampoc m'hi oposaria, mentre se'ns prometés un mínim de justícia (cap règim pot garantir res que no sigui aquest mínim: no crec en màxims). Hi he pensat a arrel d'una pregunta (força més provocativa que la meva, val a dir: David, com et passes!) d'un home que admiro moltíssim. La meva va adreçada en exclusiva als independentistes catalans de bona voluntat, aquells als qui suposo els hauria de ser menys difícil de respondre: 

-Què preferiríeu, una Catalunya independent monàrquica o una Catalunya no independent dins una Espanya republicana? 

Els unionistes, per descomptat, teniu tant de dret a comentar i dir la vostra com aquells, però,  tot i que les vostres observacions serien molt interessants de llegir, per raons òbvies la vostra resposta a la pregunta ja la sabem, i la trobo lògica. Jo ho tinc claríssim No crec que la Gran Bretanya sigui menys democràtica que França (i mira, mentre França ha exterminat o fet agonitzar tota la seva diversitat lingüística, Gran Bretanya -que déu n'hi do- com a mínim ha pactat un referèndum d'independència per a Escòcia) i la major part dels països més admirats per la seva democràcia real, l'eficàcia del seu sistema educatiu i constant exemple de modernitat mental (el pack gairebé complet del "Nord enllà" d'Espriu: Suècia, Noruega i Dinamarca, més els avançadíssims Països Baixos, entre d'altres més de fer riure, d'acord, com Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein i la més caòticament divisible Bèlgica) malgrat que alguna d'elles l'extrema dreta hi està fent estralls a les urnes, són monarquies. Però bé, que jo sàpiga, el partit del senyor Le Pen, en la molt republicana i culta França ja em direu on l'hem de classificar dins l'espectre ideològic. El fet és que, precisament com que som Catalunya, suposadament un país imaginatiu (Dalí, Gaudí i altres figures internacionals han inspirat generacions d'humans a abraçar els al·lucinogens, i això que no coneixen en Pere Calders...), caldria que la nova monarquia es regís per unes normes elementals. Els polítics, president electe al capdavant, continuarien sent els qui treballarien en tirar el país endavant, discutint i prenent les decisions difícils i serioses, que jo sóc incapaç d'entendre i assimilar i que ens afectarien a tots de veritat. La feina del rei i la seva família seria una altra molt diferent. Evidentment que els detalls dels següents punts es poden discutir, però jo tinc les meves propostes. Aquí van:

Exemple de pàgina de The Little King, on l'estil minimalista, geomètric i l'humor estoic (de forta influència keatoniana) s'hi fa pal·lés amb evidència

Decàleg d'obligacions i funcions del rei (o reina) català

1- La feina del rei (o reina, o qualsevol variant genèrica possible gràcies als avanços de la ciència) seria únicament representativa, per donar un aire protocol·lari i xiroi a les relacions internes i internacionals. 

2- L'existència de la institució hauria d'exercir una influència mínima en l'augment de la burocràcia. La imprescindible referent a la institució hauria de produir en el ciutadà, cada cop que aquest se la trobés en un punt que l'afectés, una rialla o un somriure.

3- Les funcions del rei s'haurien de delimitar d'una manera clara. De cap manera l'haurien de permetre aspirar a assolir  poder legislatiu. S'ha d'evitar a tota costa que la institució que representa no se li pugi al cap i pretengui muntar una tirania. S'hauria de conformar a satisfer el seu ego a través de les aparicions a la premsa del cor i faramalles similars.

4- La figura i la família reial serien honorades amb tota el paripé verbal adient i es prohibiria tot atac físic en contra seu . A tal efecte, si li atorgaria un servei de seguretat raonable, aquí sí, l'habitual reglamentari en personatges públics: no en tot cal ser original. Aquests honors tindrien, però, una contrapartida. En el contracte firmat, tant el rei com tota la seva família, haurien d'acceptar tota mena de caricatures, insults i vexacions per part de la premsa i el poble.

5- Els discursos reials haurien d'estar escrits (o supervisats, en cas que el monarca ja tingués prou vis còmica) per un escriptor guionista especialitzat en l'humor, la ironia i l'absurd.

6- El càrrec de rei seria vitalici, o s'allargaria fins allà on li piqués al personatge. La successió seria de caire sanguini (descendència directa), o es podria provocar de manera, més o menys, violenta per part del poble a través d'una revolució de caire funcional, a la manera que marquen els llibres d'història.

7- El rei i la seva família rebrien un sou digne, però sense exageracions (una mica més del que cobra un mestre de secundària resultaria suficient: no cal matar-los de gana, tampoc).

8- El poble finançaria una vivenda digne, de compra o lloguer, perquè la família reial hi visqui. A tal efecte es recomana una porteria d'un edifici de l'Eixample, o similar. Si tingués un pati interior on el rei pugui esbargir les cabòries, regant les seves plantetes i meditant sobre la fatuïtat de la vida, seria ideal.

9- El cotxe oficial podria ser un Citroën 2cv o un Mehari. Vehicles de baix consum, manteniment econòmic, simpàtica figura, excel·lent suspensió i amb sostre descapotable, utilíssim perquè el monarca pugui saludar dempeus al poble, en qualsevol desfilada de caire militar o folklòric.

10- A casa seva, pel carrer, a la seva feina o quan anés a donar molles de pa a les oques de la catedral, el rei podria anar vestit com vulgui (fins i tot en bermudes, si la calor ataca de valent), però en els actes oficials tant ell com la família hauria d'habillar-se amb els vestits de gala (barretina, espardenyes, mitges de cotó, faixa i armilla de luxe, trabuc opcional, etc.)

Segur que ens sortiria molt més barat i operatiu tenir una monarquia que seguís aquests preceptes (o uns altres a debatre i votar en un referèndum) que muntar una feixuga i escleròtica república a l'estil francès, amb el seu president, amb les despeses terribles que comporten els seus fastos. Jo crec que a més seria una bona oportunitat de donar un exemple al món que no cal seguir les normes avorridíssimes establertes per la història i i que es pot jugar una mica a combinar elements nous i obsolets d'una manera imaginativa. El que sigui, amb tal de ser independents i poder cometre els nostres errors a gust, sense la imposició d'errors aliens. Per descomptat, als amics espanyols els desitjo el millor, que facin el que vulguin. Seria de lesa humanitat per par nostre, però, deixar una porta oberta a assessorar-los en el tema. Potser una monarquia d'aquesta mena els podria interessar, també, i nosaltres, amb la nostra experiència, ja els podríem informar dels pros i els contres.

Ah! i finalment, una picada d'ullet als amics anarquistes. Ja ho sabem que tot això dels estats i tal no deixa de ser una mentida fastigosa, tant del sistemes capitalistes assedegats de cobdícia com dels comunismes rovellats i corruptes i que algun dia s'hauria d'acabar. Ja ho sabem que per assolir un món feliç s'hauria d'aniquilar els estats, esfarinar tots els diners, convertir tots els polítics del món en pastors de cabra pirenaica, cremar totes les banderes, fer parlar esperanto a tothom, dinamitar tots els museus i biblioteques i enderrocar l'edifici de l'ONU. Només demano que, si us plau, després de tants segles d'anar veient com en el món tal com ha funcionat com fins ara només existeixes si oneja la teva puta bandereta davant l'edifici aquell, em faria com una mica d'il·lusió veure que els turistes s'adonen que per una moments Barcelona és la capital d'un país anomenat Catalunya, on hi ha una llengua pròpia, amb la seva literatura i a on, a part de matar toros i ballar sevillanes, hi ha unes tradicions especials. I un cop haver viscut durant uns anys aquest somni, endavant, enderroqueu i afuselleu tot el que vulgueu (a mi inclòs, per petit burgés desvagat i subvencionat per la seva pietosa família o qualsevol altre excusa) i acomplim el vostre somni de justícia completa.

Mentrestant tot això arriba, o no, jo mateix em proposo a ocupar aquesta figura. No em demaneu mai que em dediqui a la política, perquè no vull conduir cap país a la ruïna i a la degradació moral. Però ser rei en les condicions que proposo, caram, ara mateix hi firmaria. Doneu-me una mica de temps per entrenar els meus fills en el bullying al qual els sotmetria la premsa, i prou. Per tant, si aviat tenim un nou país per estrenar i us cal un monarca, ja sabeu on trobar-me.

Mitja defensa de Bibiana Ballbè

No m'entusiasma la Bibiana Ballbè, però tampoc em cau malament. Estic d'acord amb algunes de les seves declaracions públiques i amb altres gens. Trobo un error dir que la cultura s'ha de presentar d'una manera divertida, com ella va expressar en un programa. Considero que una base de la cultura és precisament el divertida que és, per molt que el concepte "diversió" es pugui entendre en uns casos d'una manera, en uns altres d'una altra. Potser només es tractava d'una qüestió de lèxic i es referia a com es ven aquesta cultura. Potser no n'hi ha per tant. Tant és, darrerament s'ha parlat molt d'ella i gairebé sempre per fer brometes de sota mà. Molt probablement hi haurà persones més capacitades per ocupar el lloc que se li ha atorgat. Segur. Com també ho és que per a la immensa majoria de premis hi ha gent, coneguda o desconeguda, que se'ls mereix molt més que qui els rep. En tot lliurament de premis sembla gairebé una obligació que el premiat digui que no acaba d'entendre que no l'hagi rebut altres que han fet més mèrits, alhora que es diu que impressiona l'honor de formar part d'una llista de noms il·lustres. Potser ni aquells noms són tan il·lustres, i potser sí que hi ha altres que se'l mereixen amb més justícia, aquell premi, aquell any o en aquell moment, però no cal que el premiat es faci el desmenjat, tampoc. 

Tornant a la Bibiana Ballbè, m'agradaria comentar que sembla com si, més enllà de l'oportunitat real o oportunisme conjuntural que ha dut a demanar-li ocupar el lloc de divulgadora oficial televisiva de les activitats de l'Arts Santa Mònica, que ho faci bé o malament, o qualsevol altra consideració jutjable segons criteris amb base real, constatable, hi hagués una efervescència linxadora que fa fàstic al voltant de la seva figura. Comencem amb el pecat que ella és un personatge mediàtic. Molt bé. I? Que demostri primer si fa bé la seva feina o no i després ja la criticarem. Què ens importa a ningú de nosaltres si qui ocupa el seu lloc és la mateixa Belén Esteban si es demostra que la noia tenia cops culturals amagats, fins llavors només coneguts pels responsables del nomenament? 

S'ha proclamat a la premsa que la senyora Ballbè ha comés un error greu de protocol, o del que sigui, amb la idea de celebrar una festa non stop, i la conseqüent invitació a 100 artistes, per compte propi, sense consultar la Generalitat sobre cap de les dues accions. Si això és així, si s'ha excedit en les seves funcions, si no ha informat al departament i les persones corresponents, se li ha de picar el crostó, tan fort com la Generalitat cregui convenient. Fins aquí, hi podria arribar a estar d'acord. Amb el que ja no hi estic tant és amb els 100 artistes magnífics, excelses ànimes que quan pixen se la deuen agafar amb pergamí teixit a la riba del Mar Mort, que, en un arravatament de puresa creadora, insubornabilitat moral i capacitat tel·lúrico-lingüística per entendre en profunditat el sentit dels mots més intricats, han declinat la invitació, en alguns casos amb una actitud ofesa, irritadíssima, aprofitant en alguns casos per donar-li lliçons a la nena maca, que les coses no es fan així, guapa... 

He llegit a La Vanguàrdia que en la carta ella hi deia:

"...El Centre de creativitat convida a participar en un gran esdeveniment inaugural previst per al 17 de gener. Una festa non stop (de les 10 del matí a les 10 de la nit) en la qual es donarien a conèixer els creadors de l'ahir ("des d'un Antoni Miró fins a un Antoni Gaudí"), els d'avui ("des d'un Mario Eskenazi fins a un Toni Segarra, un Biel Capllonch o un Juli Capella") i els de l'ara, grans protagonistes de l'acte, el nervi de la creativitat actual. Disruptius. Trencadors. D'aquí, o de fora però amb vinculació al país. Amb forta projecció en la seva pròpia comunitat. Influents. Amb projectes sòlids a la vista. A la cresta de l'onada..."

En el mateix rotatiu, qui fa la crònica acaba aquest fragment amb un "Oh Yeah" yelloià de collita pròpia. El més gros ha estat quan he llegit que el senyor David Bastué (o Bestué, segons les fonts consultades, a veure si s'aclaren) va dir fa poc en públic al respecte dels termes de la invitació rebuda:

"...M'he sentit ofès perquè en aquest correu se m'ha etiquetat com a creador de l''ara' i, lamentablement, no vull ser disruptiu, trencador ni influir ni tenir cap projecte sòlid ni ser a 'la cresta de l'onada'..."

M'he quedat estupefacte. Segur que hi ha alguna llebre massa ràpida que se m'escapa en aquest prat. Encara m'estic fregant els ulls i segueixo sense entendre-ho. A veure, suposo que jo, com a artista, dec ser una mena de cagarrina completa, algú sense la imaginació, capacitat, importància comparables a les dels 100 "convidats/rebutjaires de convit a l'uníson", i amb unes opinions molt menys formades, interessants o pensades que les seves i per aquest motiu no he rebut cap convit, ni via e-mail, ni via paper, ni via colom missatger. Però si a mi m'arriben a convidar a un acte com aquest no hauria perdut ni un segon a, si per qüestions d'agenda m'anés bé, a dir un "Sí, gràcies, i tant que miraré de vindre!" de les dimensions d'una casa de pagès latifundista. Què vol dir el senyor Bastué amb això que s'ha sentit ofés per tota aquesta corrua d'adjectius laudatoris? Si ho diu sincerament, la seva psique se m'afigura digna d'estudi: un artista ofès en rebre elogis, encara que no descriguin amb exactitud els valors que ell considera superiors! vatua la marmita! si us plau, que un equip medic li extragui un litre de sang per conservar l'ADN d'aital exemplar únic! Molt em temo, però, que si exactament aquestes mateixes floretes haguessin sortit, lletra per lletra, coma per coma, de la boca i ploma d'algun representant més valorat, d'algú, sobretot, "no-mediàtic", la cosa canviaria. Em jugo un escrot i part de l'altre que l'ínclit ofès barbotejaria llavors: "el que dieu de mi supera de molt les meves pretensions, però valoro moltíssim que vostè vegi tot això en la meva obra i la meva actitud, m'honora infinitament". 

Examinem el tema amb preguntes de primària: quin artista no vol que se'l tingui per tot allò que descriu la Ballbè? El senyor Bastué diu que se sent ofès perquè digui d'ell que és un artista d'ara (per tant, està viu, que la seva obra té una vigència viva, tangible), que trenca (o en algun moment de la seva carrera ho ha fet, no ha seguit camins suats i ressuats per altres), que influeix (que vingui l'artista que em digui que no vol que la seva obra no influeixi en res, excepte els que treballen a les catacumbes i abans de morir ho cremen tot, en secret) que és disruptiu (paraula que potser ni sap que vol dir abans d'agafar el diccionari: jo admeto que he dubtat, però jo no encara em puc permetre mostrar la meva ignorància, les meus orins no valen un paper tornassol) i tal i qual... Caram! Aleshores prefereix que li diguin que és una mòmia passada de moda, conservadora fins el moll de l'os, que amb prou feines influencia sa tia la coixa... En aquest cas, llavors no vol que se'l tingui per un artista, sinó per un cadàver. I bé, potser el fet que sigui una noia... No voldria parlar de masclisme, però si que no vull marxar sense deixar anar la paraula i que els qui tenen una mica de matèria gris en technicolor facin les seves regles de tres i treguin es conclusions que vulguin.

Doncs, que voleu que us digui, ja em cansen tants cadàvers en vida. Posats a escollir morts, prefereixo els de fa 50, 100, 500 o 2000 anys que continuen trencant, "disrompent", que estan en l"ara" i, per a mi, en la 'cresta de l'onada' deu mil cops més que molts dels qui els electrocardiogrames insisteixen a dir que el seu cor batega.

El molt creatiu Nosferatu, dins el seu taüt, esperant que el descobreixin i li facin una entrevista al programa Ànima del 33

Xst! No desvetlleu els unionistes del seu somni, si us plau.

L'independentista, conscient que la seva aventura no se sap on el durà, es mira tot acollonit el deliri de l'unionisme, que encara es pensa que és la gran estrella del cinema mut

Xst, no desvetlleu el somni dels unionistes, si us plau!

Reflexionem, amics. Sí fóssim un altre país, la manifestació d'ahir dels unionistes s'hauria de qualificar com un èxit, i jo els felicitaria. Encara que les xifres haguessin estat -- sempre aquests aixafa-guitarres de la Guàrdia Urbana, noi-- les més baixes que s'han publicat. No valorar l'esforç d'aquest col·lectiu em semblaria, com a mínim, miserable. Resulta, però, que, encara que la manifestació hagués assolit les xifres més optimistes --i, au! va, vinga, jo ja els regalo 300.000 manifestants de més, mireu si em costa poc sumar per dalt--  els pobres han tingut la mal sort d'haver de muntar aquest esdeveniment justament a Catalunya, un lloc tan horrible en el qual els qui es manifesten per l'opció contrària fa dos anys que no baixen del 1.500.000 en les xifres més pessimistes i, és clar, estem acostumats a que tot el que estigui per sota d'aquella xifra ja no ens impressiona. Digueu-nos aviciats. Ens passa com a l'espectador que només va a veure un concert de violí quan hi toquen els primers virtuosos del món. Ells, escarmentats perquè l'any passat no els vam fer cas quan la seva estimada filleta es presentava al recital de fi de primer curs de violí, aquest any han insistit que heu de comprovar l'evolució de la nena, aquest any, que ja fa segon. Vosaltres hi heu anat. Ells, és clar, ploraven d'emoció i en sortir miraven de parlar amb tothom que trobaven, amb un legítim goig que els esclatava del cor: "Heu vist? ara tot el món podrà veure que la nena ja fa segon curs de violí! Toca el doble millor que l'any passat! Això ja és imparable i el món ho sabrà!". I vosaltres --els que tingueu un mínim de misericòrdia humana, que jo sé que els més cruels en fareu escarni, oh! mala gent-- fareu una salutació educada, tractant de no mostrar la vergonya aliena que us asfixia i fugireu el més aviat que pugueu cap a la sala gran de Auditori per sentir el violí de Sarah Chang o de Itzhak Perlman, així, una mica d'amagat. I no se us ocorri de fer caure aquesta bona gent del seu món imaginari. Seria com desvetllar un somnàmbul. Hi ha el perill que es facin mal amb sortides de l'estil que vosaltres esteu manipulats i rebeu ajuda exterior, de les institucions, i fins i tot de l'FMI i així, és clar, qualsevol col·lapsa Barcelona des de la Plaça Catalunya fins a Francesc Macià o reboteix 400 kms de carretera catalana amb robots vermells amb el cap prèviament buidat d'iniciativa pròpia. Encara que us costi, no n'aprofiteu i calleu. Fins i tot en aquest cas cal callar. No oblideu que esteu mirant de raonar amb un cec vocacional. Cap mena de discussió raonable no durà enlloc. El pobre es farà un embolic amb la terminologia habitual --allò de: "ara no sé si toca acusar-lo de "victimista" o de "nazionalista" o què... merda!"-- i al final hauríeu de recórrer al solucions dràstiques que no en cap cas ajuden. Feu el que sigui, però mai --MAI!-- sota cap concepte se us acudeixi de refregar-los per la cara que si vosaltres esteu manipulats pels vostres ridículs medis podria ser perquè potser en saben molt més de manipular que els seus, ja que ho fan amb unes circumstàncies molt més adverses --vosaltres, a part del que diuen TV3, l'AVUI o l'ARA, podeu comprovar que diuen els seus i posar en qüestió les dues versions, ells no-- i que... Però millor no continuar. De debò, deixem-los feliços, plorant d'emoció amb els avanços violinístics de la seva neneta. Sortiu, però, amb discreció. No feu soroll i no cal que mireu enrere sinó voleu que la imatge patètica d'una Gloria Swanson que viu en un món irreal baixa per unes escales, voltada de periodistes afamats de sang per dur-la a la garjola, mentre ella creu descendir d'un núvol màgic en el pla final de la última superproducció dirigida per Erich Von Stroheim.

Policia, SÍ. Criminals uniformats, NO

Bobbies anglesos, anys 20

Cridar "policia assassina!" i al mateix temps demanar-li que investigui qui ha violat la teva filla és tan cutre com anar de putes i alhora manifestar-se en contra que n'hi hagi al barri (la comparació no és meva, però m'agrada molt). Ara, que la policia assassini és encara ho és més de cutre. I que el mateix cos no tingui mecanismes per investigar els seus abusos com cal, i si es troben irregularitats donar uns càstigs exemplars, encara ho és més. Ahir va morir un barceloní de 50 anys, pacífic propietari d'una botiga local. L'home es va veure involucrat en una baralla que va acabar de manera tràgica. Testimonis presencials asseguren que els mossos el van colpejar fins a deixar-lo sense respiració. No sé com han anat les coses exactament ni conec tampoc aquest senyor, però sí conec a gent molt propera a ell. No em trobo en disposició d'acusar ningú de res, però sí de demanar que s'investigui, que es remeni la merda allà on calgui remenar i, si es troba algun culpable que se li caigui el pèl el màxim possible. I en qualsevol cas, fets com aquest no fan més que avisar d'una problema gravíssim que tenim a casa nostra, i que molts estan utilitzant, ja des de fa temps, per qüestions polítiques.

Jo vull policia, però la vull bona. I aquesta acumulació d'actuacions nefastes no em fan canviar d'idea. Vull una policia catalana, democràtica, independent d'ideologies polítiques, però totalment dependent de la ciutadania. Que em defensi, no que em mati. Vull honors pels bons, els qui es juguen la vida per tots nosaltres, i càstigs exemplars pels mal parits que embruten el cos. El tema és més tabú del que sembla. El problema de la policia és una mica culpa de tots, a casa nostra. Com amb la comparació de les putes, tothom vol un policia o una puta a mà, però no volem que la nostra filla s'hi faci. Cap de les dues coses. I així, amb aquesta manca de vocacions, quina mena de personal està entrant al cos? Segur que hi ha agents admirables. Com en tots els cossos, el de la guàrdia civil inclòs: o què, si un paio t'està atacant amb una destral i per allà passa un guàrdia civil no li demanaràs ajuda perquè forma part de les "forces d'ocupació"? Si ets d'esquerres queda bé dir que estàs en contra de la policia, per sistema, i si ets de dretes queda bé dir que la policia hauria de tenir tot el poder possible, sense control. Per als uns, si defenses l'existència de la policia, ets un fatxa i per als altres, si critiques les seves actuacions nefastes i les publicites, ets un antisistema. Així costa molt tenir un debat normal.

Si hi ha violadors, lladres, assassins, estafadors, mafiosos, i criminals de baix i alt nivell, cal policia, investigadors guais, dels que ens fan gràcia. Però també patrullers i funcionaris d'oficina. I fins i tot antiavalots, ho sento molt. Cal un cos entrenat de veritat per defensar la gent dels aldarulls. Però de tota mena d'aldarualls. Aquest proper 12 O vindran molts fatxes a Barcelona. Què us semblaria que aquests fatxes poguessin fer el que els donés la gana, entrar als locals que vulguin, destrossar tot el que vulguin, atacar qui no forma part de la manifestació? Si durant la manifestació no es veu cap camioneta antidusturbis, tots sortirem a criticar que com és que no n'hi ha, controlant aquesta colla potencialment perillosa, jo el primer. Jo vull que hi hagi antiavalots preparats perquè aquests paios no es puguin passar un mil·límetre. Però perquè ningú es passi un mil·límetre. Si algú li clava una bufetada a la meva filla tan me fotrà que sigui un feixista passat de voltes com un independentista, anarquista o "pacifista" passat de voltes. Un cop dit això, sí, cal tenir-la controlada i molt, la policia (que no lligada de mans i peus), al servei de tots nosaltres. I ara per ara, la nostra policia té forats molt grossos. Estan passant coses molt greus, totalment inacceptables. Així com suposa una barbaritat imperdonable que li treguin un ull a una manifestant que protesta en contra dels desnonaments, d'igual manera s'haurà de protestar si li treuen a un falangista que crida "Puta Cataluña!". No se li ha de treure un ull a ningú. Jo vull que a TV3 es faci una cobertura com cal a fets com el que van passar ahir, igual com fan amb l'abús policial que va passar a USA fa només uns dies. Allà, la policia va disparar a matar a una dona que no va parar un alto amb el seu automòbil. La conductora patia depressions, anava amb la seva filla i, per les raons que fos, simplement es va espantar. Durant els manifestacions i mostres de condol, la portaveu de la família va dir exactament el mateix que jo: "paguem la nostra policia perquè ens defensi defensar, no perquè ens mati". Hi ha una diferència entre USA i Catalunya pel que fa a la relació mental de la població amb la policia (encara que allà es produeixin abusos, corrupció i tota la porqueria que vulgueu, també), en aquest cas molt favorable a ells, malgrat que el fàcil és acusar-los d'infantils. Hi haurà casos de ceguera i patrioterisme naïf allà, amb aquest tema, segur, però aquí jo crec que nosaltres pequem el doble de naïf que ells.

I a mi no em vendran la moto del retorn a certs uniformes que no vull veure mai més ni en pintura, excepte quan vagi de turisme pel país on hi tinc molts amics (i quan sigui allà, agrairé molt que em salvin si m'ataca un malfactor, sincerament). No em faran canviar amb sofismes i demagògies de pa sucat amb oli. Jo vull la independència de Catalunya. però vull un país just, amb una policia justa, ben parida, exemplar, no un cos podrit format per les escorrialles d'altres cossos. O bastim una societat justa, fem un debat seriós, basat en la justícia pura, escoltant a tothom, o muntem directament una tirania a mida, al gust del més fort de la colla, i ja llavors ja m'importarà un rave que sigui feixista, nazi, integrista islàmica, de l'Opus, comunista o anarquista.

I el que va passar ahir, si us plau, cal investigar-ho al màxim i que els culpables paguin. Policia, SÍ. Criminals uniformats, NO.