dilluns, 18 de desembre de 2017

La lenga de la lebre (faula) i Catalonha serà liura (poema), en occità, de Patricia Pallier



Patricia Pallier és una molt bona amiga, experta i activista occitana, que ha treballat per a l'Institut Occità de l'Aveyron, ha col·laborat i escrit nombrosos llibres que recullen el passat de les terres occitanes i fins i tot va arribar a tenir una intensa activitat política. Fa poc em va fer honorar fent-me arribar aquesta petita fàbula, escrita en el més pur estil de les rondalles tradicionals, en l'original en occità i la traducció que ella mateixa va fer, en francès. En el poc temps que tenia, m'he encarregat de fer la traducció al català i al castellà, el millor que he pogut (de segur que podrien ser molt més acurades: qualsevol suggeriment positiu serà benvingut). Com a propina, na Patricia em va regalar Catalonha serà liura (Catalunya serà lliure), el vers que incloc al final, a l'estil dels texts de les auques, que perfectament es podria subtitular L'auca de del 155, feta des de la solidaritat més sincera cap el nostre poble que en aquests moments està vivint un autèntic drama. L'haig de traduir al català, però realment ja no em queden energies. Llegeiu-lo. Oi que s'entén? 
El mínim que podia fer és fer pública aquesta mostra d'afecte i sensibilitat tan bella, vinguda d'una gran amiga nostra occitana. Plan mercés, Patricia !




Occità  Català  Francès  Castellà

La lenga de la lèbre (Occitan)

Un còp, la lèbre sauvèt totas las autras bèstias de l’òrra Quatre-Lengas que voliá dintrar dins lor territòri. Dempuèi aquel jorn, totas las bèstias del territòri, las pichonas coma las bèlas, se metèron al servici de la lèbre. 
La lèbre decidissiá de tot : de l’emplaçament de las bolas que marcavan la debuta del territòri coma de la pastura que cadun podiá manjar o pas. Decidissiá atanben de las oras que se caliá endormir, amai se de bèstias coma la cavèca o la ratapenada estimavan mai de sortir la nuèch que non pas lo jorn. La lèbre ne metèt quauqu’unas a la seguretat nuechenca del territòri, sai que per mai d’eficacitat… 
La lèbre sortissiá pas gaire de son jaç. Aviá talament de servidors que se fasiá pas tròp de pessaments pel bon anar de son territòri. De tot biais, son jaç èra talament polit que vesiá pas per de qué se seriá anada passejar endacòm mai… 
Cada dimècres matin, una bèstia de cada raça veniá trobar la lèbre per li far lo retrach de la vida dins cada canton del territòri. Aital, de son jaç, la lèbre sabiá tot. 
Coma governava totas las bèstias del territòri, la lèbre aviá decidit que cada bèstia deviá parlar sa lenga a ela, e pas qu’aquela. 
Foguèt un pauc complicat, a la debuta… Los lapins s’i metèron pro aisidament mas, per una agaça o una sèrp, foguèt mai dificil… Fin finala, a dire d’emplastres, de petoirals e de tanadas als pichons de cada raça, tant de la part dels ensenhaires mandats pel governament que dels quites parents dels pichons, cadun arribèt a parlar la lenga de la lèbre. Èra talament mai aisit quand un eriç rescontrava un cagaròl, quand un rainald crosava un perdigal o quand una loira saludava una trocha ! 
Pichon a pichon, lo tais oblidèt que sos parents avián parlada la lenga dels taisses. La tartana oblidèt que sos parents avián parlada la lenga de las tartanas. 
Lo gag se’n cresiá talament de parlar la lenga de la lèbre que becava violentament lo cap del prumièr que daissava escapar un mòt dins una autra lenga. 
Pasmens, una pichòta bèstia arribava pas a daissar escanar sa polida lenga : lo grelh. De qué semblavan, ara, las nuèches d’estiu cantadas dins la lenga de la lèbre ? Non, non, s’endeveniá pas… Alara, dins sa tuta, de rescondons, lo grelh contunhava d’ensenhar la lenga dels grelhs a sos grelhons pichons. 
Una nuèch, una granolha passèt al ras de la tuta del grelh e ausiguèt que s’i cantava dins una autra lenga que dins la lenga de la lèbre. La paura ela, sabiá pas pus que sos grands avián cantat dins la lenga de las granolhas… S’afanèt per o anar contar al grapald. Aquel li aconselhèt de se mainar de sos afars e de se’n tornar cantar dins son pesquièr. Çò que faguèt, moqueta. 
Aquela annada, dins l’espelida novèla dels grelhons, se’n trobèt un de mai caput encara que los autres. Èra mai qu’urós de cantar dins la lenga de sos grands e, en mai d’aquò, voliá cantar dins la lenga dels grelhs mas… en defòra de la tuta ! 
La grelhona sabiá ben que lo governament seriá pas gaire de biais se veniá a ausir dire que quauqu’un del territòri cantava dins una autra lenga. Aquel governament se cresiá complement a l’abric d’una provocacion coma aquela… 
Res i faguèt pas : lo grelhonet sortiguèt de sa tuta e se metèt a cantar la pus polida de las cançons d’estiu. 
Lo prumièr coblet èra pas encara acabat que la novèla s’èra ja espandida dins tota l’encontrada. Las bèstias de totas raças s’amassèron a l’entorn del grelhon que contunhèt pasmens de cantar, de tan coratjós que èra. 
La cançon acabada, un silenci pesuc tombèt sul campèstre. 
Fin finala, lo gal prenguèt la paraula : 
“As acabat de cantar dins ton patoès, rafatilh ? Vai t’encavar dins ta tuta !” 
La sauma, las aurelhas en arrièr, li respondèt que cadun fasiá coma voliá. 
Sus aquela, lo gal li escupiguèt que cadun fasiá coma voliá “dins la lenga de la lèbre”. 
Una discutida s’engatgèt entre : 
- los que disián que jamai degús aviá pas parlada una autra lenga que la lenga de la lèbre ; 
- los que tenián per la lenga unenca de la lèbre per çò que s’èran pas jamai pausada la question e que la se pausarián pas jamai ; 
- los que començavan de la se pausar, la question ; 
- e los que, sens dire res, avián pas jamai vertadièirament capitat a renegar la lenga de lors grands. 
I agèt tavèrna tota la nuèch. 
Quand lo solelh comencèt de montar dins lo cèl, las bèstias convenguèron de metre lor decision a la votacion. 
Solemnament, cada bèstia, una après l’autra, metèt son papièiron “lenga unenca” o “lengas multiplas” dins la saqueta que tenián lo can, d’un costat, e lo cat, de l’autre. 
Los mai vièlhs de l’amassada, un lop que degús sabiá pas quant de temps aviá e una èga garrèla, balhèron la resulta : 
- per la lenga unenca : 123 ; 
- per las lengas multiplas : 123. 
Cossí far ?
Tot en un còp, nòstre grelhon cantaire qu’èra a l’origina del rambalh sortiguèt de sa tuta, montèt sus l’esquina de l’ors e diguèt : 
“E lo rafatilh ? A pas lo drech de votar, lo rafatilh ?” 
Las bèstias reconeguèron que, amai s’aviá lançats los guirguilhs, aviá ben lo drech de votar coma las autras bèstias. 
E aquò faguèt 124 contra 123 ! 
Una delegacion de bèstias partiguèt trobar lo governament, anonciar la novèla a la lèbre e li notificar que, se se plegava pas a la decision presa a la majoritat dins aquela nuèch estelada ont s’ausiguèt la mai polida de las cançons d’estiu, i auriá la Revolucion. 
La lèbre metèt un moment per far responsa. Pasmens, la despacha arribèt e foguèt espintada dins cada canton del territòri. 
« La lèbre, 
ambe lo poder qu’es lo sieu, 
decidís : 
Article 1 : La lenga de la lèbre contunha d’èsser la lenga de comunicacion comuna a totas las bèstias del territòri. 
Article 2 : Cada raça de bèstias del territòri es autorizada a tornar emplegar la lenga de sos grands. 
Article 3 : Lo governament adujarà a anar cercar, en defòra del territòri, de locutors que parlarián encara una lenga escantida. 
Article 4 : Totas las lengas de las bèstias del territòri seràn ensenhadas dins las escòlas del territòri. 
Article 5 : De lengas estrangièiras al territòri se poiràn ensenhar dins las escòlas del territòri. 
Article 6 : La presenta decision serà enregistrada e comunicada pertot ont farà besonh. » 

Patricia Pallier, janvier 2017


La llengua de la llebre (Català)

Fa temps, la llebre salvà totes les altres bèsties de l'horrible Quatre-Llengües que volia entrar dins del seu territori. Des d'aquest dia, tots els animals del territori, tant els petits com els grossos, es posaren al servei de la llebre.
La llebre ho decidia tot: des de l’emplaçament de les tanques que marcaven els límits del territori a l'aliment que cadascun podia o no menjar. Decidia també l’hora a la que calia anar a dormir, tot i que bèsties com el mussol o el ratpenat s’estimaven més aviat sortir de nit que no pas de dia. La llebre escollí un petit grup per mantenir la seguretat nocturna del territori, perquè el control fos més eficaç.
La llebre sortia poc del seu cau. En veritat hi havia tants servidors que no patia gaire pel bon funcionament del seu territori. A més, el seu cau era tan bonic que no veia perquè havia d’anar a tombar d’un lloc a un altre…
Cada dimecres pel matí, un bèstia de cada raça es presentava a la llebre amb la finalitat de posar-la al dia de la vida dins cada sector del territori. Així, sense moure’s del seu cau, la llebre estava al corrent de tot.
Com que governava totes les bèsties del territori, manà que tota bèstia viva havia de parlar la llengua de les llebres, i cap altra més que aquella.
Al començament, això fou un xic complicat… Els conills s’hi adaptaren prou de pressa, però per a una garsa o una serp fou més difícil... Al cap d’un temps, a força de bufetades, plantofades al cul i correccions als petits de cada raça, tant per part dels ensenyants enviats pel govern com dels mateixos pares dels menuts, tots arribaren a parlar la llengua de la llebre. De segur, tot reeixia més quan un eriçó es trobava un caragol, quan una guineu es creuava amb una perdiu o quan una llúdriga saludava una truita!
A poc a poc, el teixó oblidà que els seus pares havien parlat la llengua dels teixons. El voltor que els seus pares havien parlat la llengua dels voltors. El gaig s’enorgullia tant de parlar la llengua de la llebre que picava violentament amb el bec el cap del primer que deixava escapar un mot en una altra llengua.
Amb tot, hi havia un animaló no volia pas deixar morir la seva bonica llengua: el grill: Què semblarien, ara, les nits d’estiu cantades en la llengua de la llebre? No, no, no se’n sabia avenir… Aleshores, dins el seu forat, d’amagatotis, el grill continuava ensenyant la llengua dels grills als seus petits grills.
Una nit, una granota passà prop del forat del grill i va sentir que s'hi cantava en una llengua que no era la llengua de la llebre. La pobra, ni tan sols sabia que els seus ancestres havien cantat en la llengua de les granotes... La granota s’afanyà a explicar-ho al gripau. Aquest l’aconsellà d'ocupar-se dels seus afers i que se n’anés a raucar al seu estany. I això és el que feu, avergonyida.
Aquell any, de la nova ovada de grills en sortí un de més tossut que els altres. Se sentia tant feliç de cantar en la llengua dels seus ancestres que volia cantar en la llengua dels grills però... fora del forat!
La mare grill sabia molt bé que al govern no li faria gaire gràcia d’assabentar-se que algú del territori cantava en una altra llengua. El govern no es podia ni imaginar una provocació com aquella... No hi havia res a fer: el petit grill sortí del forat i es posà a cantar la més bonica de les cançons d’estiu.
Encara no havia acabat la primera tornada que la notícia ja s’havia escampat per tota la contrada. Les bèsties de totes races es congregaren al voltant del petit grill que no parava de cantar, de tan coratjós com era.
Un cop la cançó acabada, un pesat silenci s’abaté per tot el camp. 
Finalment, el gall prengué la paraula:
“Ja has acabat de cantar en el teva xerrameca de pagesot, caganiu? Torna-te’n al teu forat!”
L'ase, orelles enrere, li respongué que cadascú podia fer el que volia. 
Davant d’allò, El gall escopí que cadascú podia fer el que volia “però en la llengua de la llebre”.
S’engegà una discussió entre:
- els que deien que mai ningú no havia parlat una altra llengua que la llebre;
- els que eren a favor de la llengua única de la llebre, però que mai no s’havien preguntat el per què ni mai s’ho pensaven preguntar;
- els que començaven a fer-se-la, la pregunta;
- i els que, sense dir res, no havien mai realment renegat de la llengua dels seus avantpassats;
La discussió durà tota la nit.
Quan el sol començà a grimpar cel amunt, les bèsties acordaren de sotmetre la seva decisió al vot.
De forma solemne, cada bèstia, l'una rere l'altra, posaren la seva papereta “llengua única” o “llengües múltiples” a dins el sac que sostenien el gos, d'un costat, i el gat, de l'altre.
Els més vells de l'assemblea, un llop, del qual ningú sabia quants anys tenia, i una euga garrella, anunciaren el resultat:
- per la llengua única : 123 ;
- per les llengües múltiples : 123.
Què fer?
Tot d’un cop, el nostre grill cantaire, que era a l’origen de la commoció general, sortí del seu forat, grimpà damunt l’esquena de l’ós i digué :
“I el petitó? No té pas dret a votar, el petitó?”
Les bèsties reconegueren que, encara que ell havia provocat les hostilitats, tenia tant de dret a votar com les altres bèsties.
I això donà 124 contra 123!
Una delegació de bèsties partí per trobar el govern, anunciar la notícia a la llebre i notificar-li que, si no s’avenia pas a la decisió presa per la majoria, en aquella nit estelada en la qual s’havia sentit la més bonica de les cançons d'estiu, hi hauria la Revolució.
La llebre trigà un moment a donar la resposta. De tota manera el ban arribà i fou penjat a cada cantó del territori.
.«La llebre,
amb el poder que li pertoca,
decideix: 
Article 1: La llengua de la llebre continua sent la llengua de comunicació comuna per a totes les bèsties del territori.
Article 2: Cada raça de bèsties del territori queda autoritzada a tornar a emprar la llengua dels seus ancestres.
Article 3: El govern fomentarà a la recerca, fins i tot de fora del territori, de parlants que encara parlin una llengua extingida.
Article 4: Totes les llengües de les bèsties del territori s’ensenyaran a les escoles del territori.
Article 5: Les llengües estrangeres al territori es podran ensenyar a les escoles del territori.
Article 6: La present decisió quedarà enregistrada i serà comunicada per tot arreu on calgui»

Patricia Pallier, janvier 2017



La langue du lièvre (Français)

Un jour, le lièvre sauva tous les autres animaux de l’horrible Quatre-Langues qui voulait entrer dans leur territoire. Depuis ce jour, tous les animaux du territoire, les petits comme les gros, se mirent au service du lièvre.
Le lièvre décidait de tout : de l’emplacement des limites du territoire à la nourriture que chacun pouvait manger ou pas. Il décidait aussi des heures auxquelles il fallait s’endormir, même si des bêtes comme la chouette ou la chauve-souris préféraient sortir la nuit plutôt que le jour. Le lièvre en nomma quelques-unes à la sécurité nocturne du territoire, sans doute pour plus d’efficacité…
Le lièvre sortait peu de son gîte. Il avait tellement de serviteurs qu’il ne s’inquiétait guère pour le bon fonctionnement de son territoire. De toute façon, son gîte était tellement beau qu’il ne voyait pas l’intérêt d’aller se promener ailleurs…
Tous les mercredis matin, un représentant de chaque race d’animaux venait rencontrer le lièvre afin de lui faire état du cours de la vie dans chaque secteur du territoire. Ainsi, depuis son gîte, le lièvre était au courant de tout.
Comme il gouvernait l’ensemble des animaux du territoire, le lièvre avait décidé que toutes les races d’animaux devaient parler sa langue à lui, et seulement celle-ci. 
Au début, ce fut un peu compliqué… Les lapins s’y mirent assez facilement mais, pour une pie ou un serpent, ce fut plus difficile… Finalement, à force de gifles, de fessées et de corrections aux petits de chaque race d’animaux, autant de la part des enseignants mandatés par le gouvernement que des parents eux-mêmes, chacun parvint à parler la langue du lièvre. C’était tellement plus facile quand un hérisson rencontrait un escargot, quand un renard croisait un perdreau ou quand une loutre saluait une truite ! 
Petit à petit, le blaireau oublia que ses parents avaient parlé la langue des blaireaux. La buse oublia que ses parents avaient parlé la langue des buses.
Le geai s’enorgueillissait tellement de parler la langue du lièvre qu’il becquait violemment la tête du premier qui laissait échapper un mot dans une autre langue.
Cependant, un petit animal ne parvenait pas à laisser mourir sa belle langue : le grillon. À quoi ressemblait, à présent, les nuits d’été chantées dans la langue du lièvre ? Non, non, il n’y arrivait pas… Alors, dans son trou, en cachette, le grillon continuait à enseigner la langue des grillons à ses petits.
Une nuit, une grenouille passa près du trou du grillon et entendit qu’il s’y chantait dans une autre langue que dans la langue du lièvre. La pauvre, elle ne savait même plus que ses ancêtres avaient chanté dans la langue des grenouilles… Elle s’empressa d’aller le raconter au crapaud. Celui-ci lui conseilla de s’occuper de ses affaires et de retourner chanter dans sa mare. Ce qu’elle fit, vexée.
Cette année-là, dans la nouvelle couvée des grillons, il y en eut un qui était encore plus têtu que les autres. Non seulement il était extrêmement heureux de chanter dans la langue de ses ancêtres mais, en plus, il voulait chanter dans la langue des grillons… en dehors de son trou !
La mère du grillon savait bien que le gouvernement n’apprécierait guère d’apprendre que quelqu’un du territoire chantait dans une autre langue. Ce gouvernement se croyait totalement à l’abri d’une telle provocation…
Rien n’y fit : le petit grillon sortit de son trou et se mit à chanter la plus belle des chansons d’été.
Le premier couplet n’était pas encore terminé que la nouvelle s’était déjà répandue dans toute la contrée. Les animaux de toutes races s’attroupèrent autour du courageux grillon qui continua tout de même à chanter.
La chanson terminée, un lourd silence s’abattit sur la campagne. 
Le coq prit finalement la parole :
“Tu as terminé de chanter dans ton patois, minus ? Va te cacher dans ton trou !”
L’ânesse, les oreilles en arrière, lui répondit que chacun faisait comme il voulait.
Le coq lui répliqua que chacun faisait comme il voulait “dans la langue du lièvre”.
Un débat s’ouvrit entre :
- ceux qui disaient que personne n’avait jamais parlé une autre langue que la langue du lièvre ;
- ceux qui étaient pour la langue unique du lièvre car ils ne s’étaient jamais posé la question et qu’ils ne se la poseraient jamais ;
- ceux qui commençaient à se poser cette question ;
- et ceux qui, sans rien dire, n’avaient jamais réellement réussi à renier la langue de leurs ancêtres.
On se disputa toute la nuit.
Quand le soleil commença à monter dans le ciel, les animaux convinrent de soumettre leur décision au vote.
Solennellement, chaque animal, l’un après l’autre, mit son bulletin “langue unique” ou “langues multiples” dans le sac que tenaient le chien, d’un côté, et le chat, de l’autre.
Les plus anciens de l’assemblée, un loup dont personne ne connaissait plus l’âge et une jument boiteuse, livrèrent le résultat :
- pour la langue unique : 123 ;
- pour les langues multiples : 123.
Comment faire ?
Tout à coup, notre grillon chanteur à l’origine du remue-ménage sortit de son trou, grimpa sur le dos de l’ours et dit :
“Et le minus ? Il n’a pas le droit de voter, le minus ?”
Les animaux reconnurent que, même s’il avait lancé les hostilités, il avait autant le droit de voter que les autres animaux.
Et cela donna 124 contre 123 !
Une délégation d’animaux partit rencontrer le gouvernement, annoncer la nouvelle au lièvre et lui notifier que, s’il ne se pliait pas à la décision prise à la majorité au cours de cette nuit étoilée où l’on entendit la plus belle des chansons d’été, il y aurait la Révolution.
Le lièvre ne répondit pas immédiatement. La dépêche arriva cependant et elle fut affichée dans chaque secteur du territoire.
« Le lièvre,
par son pouvoir,
décide :
Article 1 : La langue du lièvre continue à être la langue de communication commune à tous les animaux du territoire.
Article 2 : Chaque race d’animaux du territoire est autorisée à employer à nouveau la langue de ses ancêtres.
Article 3 : Le gouvernement aidera à aller rechercher, en dehors du territoire, des locuteurs qui parleraient encore une langue éteinte.
Article 4 : Toutes les langues des animaux du territoire seront enseignées dans les écoles du territoire.
Article 5 : Des langues étrangères au territoire pourront être enseignées dans les écoles du territoire.
Article 6 : La présente décision sera enregistrée et communiquée partout où elle sera utile. »

Patricia Pallier, janvier 2017




La lengua de la liebre (Castellano)

Hace ya mucho tiempo, la liebre salvó a todas las demás bestias del horrible Cuatro-Lenguas que quería entrar en su territorio. Desde ese día, todas las bestias del territorio, tanto las pequeñas como las grandes, se pusieron al servicio de la liebre.
La liebre lo decidía todo: desde el emplazamiento de las vallas que marcaban los límites del territorio al alimento que cada uno podía o no comer. Decidía también la hora a la que se tenía que ir a dormir, a pesar de que bestias como el búho o el murciélago preferían salir de noche mucho más que de día. La liebre seleccionó un pequeño grupo para mantener la seguridad nocturna del territorio, para que el control fuera más eficaz.
La liebre salía poco de su madriguera. En verdad tenía tantos servidores que no se preocupaba demasiado por el buen funcionamiento de su territorio. Además, su madriguera era tan bonita que no veía motivo por el que tuviese que ir a dar tumbos de un lugar a otro…
Cada miércoles por la mañana, un bestia de cada raza se presentaba ante la liebre con el fin de ponerla al día de como andaban las cosas en cada sector del territorio. Así, sin moverse de su madriguera, la liebre estaba al corriente de todo.
Al gobernar sobre todas las bestias del territorio, mandó que todas ellas hanlasen la lengua de las liebres, y ninguna otra más que aquella.
Al comienzo, esto fue un poco complicado… Los conejos se adaptaron bastante bien, pero para una garza o una serpiente la cosa resultaba algo más difícil... Al cabo de un tiempo, a base de bofetadas, zurras al trasero y correcciones a los pequeños de cada raza, tanto por parte de los enseñantes enviados por el gobierno como de los mismos padres de los pequeñines, todos acabaron hablando la lengua de la liebre. Desde luego, todo funcionaría mejor cuando un erizo se encontrase un caracol, cuando un zorro se cruzase con una perdiz o ¡cuando una nutria saludase una trucha!
Poco a poco, el tejón olvidó que sus padres habían hablado la lengua de los tejones. El buitre que sus padres habían hablado la lengua de los buitres. El arrendajo se enorgullecía tanto de hablar la lengua de la liebre que picaba violentamente con el pico la cabeza del primero al que se lescapase una palabra en otra lengua.
Aún y así, existía un animalito que no quería dejar morir su bonita lengua: el grillo. ¿A qué se parecerían, ahora, las noches de verano cantadas en la lengua de la liebre? No, no, no le cabía en la cabeza… Fue entonces cuando, dentro de su agujero, a escondidas, el grillo xontinuó enseñando la lengua de los grillos a sus crías.
Cierta noche, una rana pasó cerca del agujero del grillo y sintió que se cantaba en una lengua que no era la lengua de la liebre. La pobre, ni siquiera sabía que sus ancestros habían cantado en la lengua de las ranas... La rana se afanó a explicarlo al sapo. Este le aconsejó ocuparse de sus asuntos y que se fuera a croar a su estanque. Y esto es el que hizo, avergonzada.
Aquel año, con la llegada de la nueva ovada de grillos salió uno de más terco que los otros. Se sentía tant feliz de cantar en la lengua de sus ancestros que quería cantar en la lengua de los grillos pero... ¡fuera del agujero!
Mamá grillo sabía muy bien que al gobierno no le haría mucha gracia enterarse que alguien del territorio cantaba en otra lengua. El gobierno no podía ni imaginarse una provocación como aquella... No se podía hacer nada: el pequeño grillo salió del agujero y se puso a cantar la más bonita de las canciones de verano.
Todavía no había acabado el primer estribillo que la noticia ya se había esparcido por toda la comarca. Las bestias de todas razas se congregaron alrededor del pequeño grillo que no paraba de cantar, tan brioso era.
Una vez la canción terminó, un pesado silencio se abatió por todo el campo. 
Finalmente, el gallo tomó la palabra:
“¿Ya has acabado de cantar en el tu jerga de palurdo, pequeñajo? ¡Vuélvete a tu agujero!”
El asno, hechando atrás las orejas, le respondió que cada cual podía hacer lo que quisiera. 
Ante aquello, El gallo escupió que cada cual podía hacer lo que quisiera “pero en la lengua de la liebre”.
Al momento empezó una fuerte discusión entre:
- los que decían que nunca nadie había hablado otra lengua que la de la liebre.
- los que estabana favor de la lengua única de la liebre, pero que nunca se habían preguntado el por qué ni jamás se lo preguntarían.
- los que empezaban a preguntárselo.
- y los que, sin decir nada, nunca habían realmente renegado de la lengua de sus antepasados.
La discusión duró toda la noche.
Cuando el solo empezó a trepar cielo arriba, las bestias acordaron someter su decisión al voto.
De forma solemne, cada bestia, una tras otra, depositó su papeleta “lengua única” o “lenguas múltiples” adentro del saco que sostenían el perro, de un lado, y el gato, del otro.
Los más viejos de la asamblea, un lobo, del cual nadie sabía cuántos años tenía, y una yegua zamba, anunciaron el resultado :
- a favor de la lengua única : 123 ;
- a favor de las lenguas múltiples : 123.
¿Qué hacer?
De pronto, nuestro grillo cantor, protagonista del origen de la conmoción general, salió de su agujero, trepó sobre la espalda del oso y dijo :
“¿Y el pequeñajo? ¿No tiene derecho a votar, el pequeñajo?”
Las bestias reconocieron que, aunque él había provocado las hostilidades, tenía tanto derecho a votar como las demás bestias.
Y eel resultado acabó siendo de 124 contra 123!
Una delegación de las bestias partió al encuentro del gobierno, anunciar la noticia a la liebre y notificarle que, si no aceptaba la decisión tomada por la mayoría, en aquella noche estrellada en la cual se había escuchado la más bonita de las canciones de verano, tendría lugar la Revolución.
La liebre tse tomó un tiempo para dar la respuesta. A pesar de eso, al final se publicó el bando que fue colgado en todos los rincones del territorio.
.«La liebre,
con el poder que le corresponde,
decide: 
Artículo 1: La lengua de la liebre continúa siendo la lengua de comunicación común entre todas las bestias del territorio.
Artículo 2: Cada raza de bestias del territorio queda autorizada a volver a emplear la lengua de sus ancestros.
Artículo 3: El gobierno fomentará la investigación, incluso fuera del territorio, de hablantes que todavía hablen una lengua extinguida.
Artículo 4: Todas las lenguas de las bestias del territorio se enseñarán en las escuelas del territorio.
Artículo 5: Las lenguas extranjeras al territorio se podrán enseñar en las escuelas del territorio.
Artículo 6: La presente decisión quedará sellada y se anunciará por todos los lugares donde sea necesario»

Patricia Pallier, enero de 2017