dilluns, 28 de juny de 2010

Aquella dona...


Jo no tinc prou cultura política per entendre que vol dir federalisme. Com que el 99% dels espanyols tampoc la tenen —entre ells un bon munt de polítics professionals— no veig la raó per la qual caldria aplicar aquest sistema a l’estat espanyol.

Els espanyols es divideixen —la divisió és grollera, perquè hi ha no només matisos, sinó fins i tot algú que ens entén! Us ho juro, n’he conegut algun!— entre els que es declaren absolutament indiferents amb el que passi amb el futur del seu país i els emparanoïats per la seva divisió. Als primers, el federalisme se’ls en donaria tant com si Espanya, de sobte, esdevinguès una província de Madagascar. No sé si em sembla bé que es desentenguin tant de tot amb allò que se suposa els hauria d'importar, però com a mínim, mentre es dediquen a l'hedonisme més frívol, no gasten energies en voler-nos cap mal. Pels segons, en canvi, el federalisme representa una mena de pecat mortal contra la “Sacrosanta Unidad”. Si s'apliqués aquell sistema actuarien com si Catalunya fos una “bella región con sus províncias”, tal com ho fan ja a hores d'ara.

Hi ha algun cínic que ens aconsella viatjar per treure’ns segons quines idees del cap. A mi, ai! com més viatjo —poc, val a dir, però em relaciono amb molt estranger indesitjable via Internet i conec gent de tot arreu, més clar veig que l’únic camí per al meu país és la independència. Sense independència no ets res. I si no ets res ets invisible, un altre. Quan surt el tema, sempre pregunto als meus amics madrilenys si els faria gaire gràcia que cada vegada que sortissin a l’estranger i proclamessin que són de Madrid se'ls respongués:

—¿Madrid? ¡Oh, muy bonito!... Pamtumaca, castellers, barretinas, sardanas, tots som pops, tots som pops, sexe xuxes d’un xuxat menxen fexe d’un penxat...

Automàticament, em capten.

No existeix desgràcia més gran per a un català amb un mínim de consciència cultural que travar amistat amb gent que fins fa poc tenia un país i una cultura ridiculitzada per un “estat-imperi” i comprovar que ara no poden estar millor. Personalment, jo, entre d’altres, tinc una amiga lituana que resulta d’un higiènic que fa por... cosa que no puc dir de l'enveja que em fa venir, la indivídua!

Aleshores, quan això passa, la sensació que aquí estem fent el préssec et fan venir ganes de començar a bufetejar als catalans zombis, a veure si es desvetllen de l’estat d’hipnotisme que els segresta el cervell. Però, és clar, pobrets, a totes les distròfies culturals que pateixen —patim— se’ls ha de sumar el fet que portem dècades ensinistrats en aprendre a entretenir-nos en la llengua imposada —per una altra banda fermosíssima: ella no en té cap culpa, no confonguem—, en jugar lligues espanyoles que els ha gravat a les meninges el mapa de la Pell de Brau molt més del que estan disposats a acceptar. Amb tots els respectes per a aquest equip que segur ha d’estar format per bellíssimes persones... què coi ens hauria d’importar a nosaltres el que faci el Valladolid club de futbol? Per què de fet, què en sabem del que fan els nostres germans de Perpinyà amb el seu equip de rugby? I entre d'altres coses, com es juga al rugby?

Les fronteres artificials imposades des de dalt i aplaudides amb entusiasme per tots els botiflers interiors, encantats amb el benefici que se’n pot treure —ja se sap que la traïció, el vendre’s al fort sempre dóna guanys ràpids— han realitzat la seva feina molt millor del que estan disposats a acceptar alguns...

Ens trobem en la mateixa situació de la dona maltractada psicològicament, que viu amb un marit famós, conegudíssim, que tots els periodistes volen entrevistar. Ella és tan sols la “dona de”. Tant de temps de convivència ha normalitzat l'anormalitat que comporta que ella hagi de llegir els llibres, escoltar la música i mirar el mateix canal de televisió que ell. Moltes d’aquestes coses, acostumada a empassar-se les per obligació, han acabat agradant-li. A força de compartir tants moments —fins i tot algun de bo, enmig del malson— ha estat abduïda per la personalitat del marit.

Ella també l’haurà influït en alguna cosa, potser. Però ell sobresurt com el fort, el guai, el reconegut per tothom. Fins i tot els seus defectes semblen encantadors als ulls del món. Ella, però, conserva la seva personalitat, secretament. Davant la brutalitat del seu company, ha anat guardant en un calaix amagat els seus poemes, les seves velles cançons, escrites en silenci, en una llengua diferent, la seva, aquella que el dia que aconsegueix presentar al món amb un nivell de dignitat mínima serà acusada pel fort marit d”imposar-la”, amb el típic cinisme que exhibeixen aquells que tenen la paella pel mànec, el dit al gallet de l’arma que sempre apunta al teu cap.

A força de sentir com ell li ridiculitza tot el que fa:

—A on vols anar tu sola? Què no ho veus que només amb mi estaràs protegida?... Mira el camí que hem recorregut junts gràcies a la meva empenta i el molt que te n’has beneficiat!”...

s'acaba creient que no val res.

Costarà acceptar que ell en part té raó. Que ella no només no haurà pogut esdevenir la gran —o insignificant, però ELLA— estrella per si sola, reconeguda pel que és, potser amb una potència fins i tot superior a la d’ell, sinó que s’haurà tornat força perversa. A força d’aguantar retrets, ridiculitzacions i només existir per a representar-lo a ell, ha anat acumulant odi dins el seu pap silenciós. Comet, aquí i allà, petites venjances, sovint salpebrades de misèria. Comet, en definitiva, els errors dels febles. Mentrestant, ell va aprofitant tots els moments en que van maldades per per reclamar-li solidaritat. Primer la insulta i després li retreu la insolidaritat! Però que hi troba aquesta dona de viure amb aquest element tan embrutit i prepotent? Ella, com no, l’odia, perquè està cansada. Però també ho està d’odiar, d'odiar el seu marit. Ara, després de tants anys de menyspreu, se sent incapaç de trobar-li res de bo, tampoc. El divorci s’imposa. Però és clar, ell, que no arriba a l’alçada d’altres marits, com Canadà o Dinamarca, per exemple, per posar el cas de dos esposos al quals no els fa cap gràcia que la seva dona es vulgui separar, però que no entendrien una relació de prepotència i “estás conmigo por cojones y por que lo digo yo” com a únic al·licient a oferir.

—A on aniràs tu sola?— li repeteix ell, una vegada i una altra.

I ella, en sentir això, amb el cor acovardit per la inseguretat, se sent —a sobre!— culpable. Potser que s’escolti la part interior que li diu:

—Cal continuar treballant pel projecte comú. No has de trencar la relació. Un plat només té sentit quan roman sencer: si els trossos se’n van per la seva banda, no faran dos plats més petits, serà el desastre...

Però potser que guanyi la que li xiuxiueja:

—Això nostre s’ha acabat. Aquesta relació s'ha podrit i continuar-la només us fa mal als dos, sobretot a tu, que cada vegada t’assembles més a un cadàver en vida, una ombra del teu marit, una imitació ridícula que ni tu et creus. Separa't. Allunya't una temporada. Ho passaràs malament perquè no tens gaires amics fora de casa i els pocs que et queden te’ls ha fabricat ell. Passaràs gana i els mals averanys que ell t’havia predit es presentaran en part, i s’allargaran molt més del que podries haver imaginat. Però valdrà la pena perquè, amb el temps, no només tu obtindràs el teu espai, sinó que, al fons del corredor, tant tu com ell us començareu a mirar de nou amb interès i tendresa. Mica a mica, ell s’adonarà que, caram, déu n’hi do tot el que et guardaves a dins, i que el món t’ho valora. Tu veuràs que ell, al capdavall, no era el monstre que, per dormir cada dia al mateix llit, pensaves. Totes allò pel se’l reconeixia i aplaudia al món i que, en només sentir esmentar, et feien venir ganes de vomitar, t’adonaràs que valia la pena escoltar, ni que fos una vegada. I, poc a poc, això serà el millor per a tots dos. Tu arribaràs a assolir el seu grau de llibertat. Igual. Podràs fer i desfer, compartir o no, tot el que vulgueu, de mutu acord, així com tambè ho faràs amb qui et convingui, amb el país que convingui...

Em fa patir cada cop que fem el ridícul, cada cop que ens fan passar per l’adreçador, cada cop que ens silencien, ens divideixen. Em posa especialment trist veure que què poc entenen tot el que ens fan, que mai ens han demanat perdó per res del que ens han fet. Als esclaus se'ls ha demanat perdó. Se'ls ha demanat perdó als jueus. Hi ha mala consciència envers les dones per l'explotació que han patit. Amb tot, encara estic esperant que se m'acosti un espanyol amb mala consciència. Ja he dit altres cops el que li diria: que es deixés de cerimònies i que anèssim a prendre un gelat, a gust, que per mi no hi ha problemes. No m'agrada que la gent s'hagi d'arrossegar amb males consciències històriques per les atrocitats que han comés els seus avantpassats. Ara, una cosa és això, i l'altra l'enorme barra actual. Quan aquesta barra provè de germans nostres, que se suposa que haurien d'estar a la mateixa barca, lluitant pel mateix, el meu cervell simplement es colapsa, no pot processar aquestes dades encriptades.

Ha arribat un moment que no podem restar de braços creuats. L’atac és massa fort. Cal, per sobre de tot, no posar-nos nerviosos —cosa molt difícil— i no ser tan ximples de cometre errors similars dels qui tan critiquem. Som una tribu, així és. Això, però, no suposa cap motiu de vergonya. La vergonya vindria, si de cas, de ser una mala tribu.

Moltes de les coses que dic aquí no són noves. L'original el vaig publicar a la pàgina de la pacient Criticartt ja fa molt de temps. Per desgràcia, el text no té la obsolència entre els seus defectes... Per desgràcia.

Per què els agrada tant rostir-nos a foc lent?

Avui, el Tribunal Constitucional Espanyol, després d'haver estat pixant-se damunt la voluntat democràtica dels catalans, ha dictaminat el que els ha sortit dels collons, i exigir a que tornem a la situació de trenta ays enrere, a les humiliacions, imposicions i exterminis lingüístics que ja pateixen alguns dels nostres germans. Què esperàveu?

Per què el govern espanyol no es decideix ja a comprar unes quantes bombes atòmiques a algun país aliat que en tingui i ens esborra del mapa d'una vegada? Per què no acaben ràpid amb tant de patiment? He vist gats sàdics que van més de pressa quan juguen amb les seves víctimes. Au, va, acabeu de pressa, que això no hi ha qui ho aguanti. Què sóm febles? Ja ho sabem. Què els catalans som una merda? També. Tots, home, una colla de radicals, ma mare inclosa, per vosaltres una puta catalana. No passa res, li podeu dir, que ella està acostumada. A més, cada vegada que sent els vostres exhabruptes se sent rejovenir perquè la porteu a la seva jovuentut, quan actuàveu amb tota impunitat. Ja que ho som, va vinga, no sigueu hipòcrites i veniu amb els tancs. Els que no tenen ni puta idea de democràcia és el que fan, no? Hitler anava més de pressa, caram! Deixeu la vostra "roja" en pau, agafeu el fusell i poseu-nos a tots de cara a la paret. Jugueu a jocs d'adults i deixeu la piloteta als nenets. A més, teniu uns quants renegats que us ajudarien de grat. Molts menys que al país valencià, ja ho sé, que allà això de ser traidor els que ho volien posar de moda els ha sortit més bé del que els que no ho són haurien volgut (i l'infern que han de passar aquests pobrets! Jo em moriria, directament. No tinc tanta força com aquells resistents increïbles). Però sí que en tenim alguns. Donareu una alegria a aquests quatre gats. El meu avi, el meu pare i un munt de parents meus i d'amics i parents ho entendran. Ells també estaven cansats de tant venut. Que fàcil és fer servir la força. I quin incomprensibles se'm fan els traidors, que enlloc d'estar amb nosaltres s'ajunten amb el fort. Au, aneu corrent, la vostra cultura serà pur folcklore, però en traureu un bon rèdit. Dignitat no gaire, és clar. Però ja veieu on porta tenir dignitat. Vosaltres mateixos amb la vostra consciència.

M'he estat mossegant molt la llengua. Aquest no és un blog polític, encara que la política no l'evito. Avui faré una doble excepció. M'agrada poder anar al llit amb la consciència tranquil·la, sempre que puc, i que els meus fills i pares hagin de patir una vergonya extra de mi.

diumenge, 27 de juny de 2010

Aniversari entre tombes. L'amor i la mort.

Fa pocs dies vaig patir el meu aniversari. No em feliciteu. A més, ja ha passat. Aquell dia en qüestió, a més, jo no estava per massa cerimònies, tampoc. Vaig aconseguir escapar dels vius i poder passar unes quatre hores, sol, visitant uns morts sense nom a les meves ruïnes favorites: les de l'antiga vila ibèrica, romana i medieval de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva increïble necròpolis del Turó dels albats, anomenada així perquè la major part de les tombes pertanyen a infants tot just nascuts, pobrets.

El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.

A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.

Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.

A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:



Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja


Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla


La piscina municipal o simplement una cisterna



Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada


Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.

La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX

La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort

L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat

L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.

L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques

Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana

La zona de les industries de la vila

L'ermita i el cel

Primer pla del pit i el cap d'una tomba

Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons

Tres tombes més

Una altra
I aquí el vídeo. Espero que us agradi.

divendres, 25 de juny de 2010

4 PECES DE TEATRE BREU DE 4 AUTORS SITGETANS


Els 4 autors de peces de teatre breu, part del present i el futura de les lletres sitgetanes; d’esquerra a dreta: Xavier Gimeno, Cèlia Sánchez-Mústich, Emma Reverter i Florenci Salesas. (fotogravia: Albert Roca)


Dos articles apareguts a L'Eco de Sitges d'avui 25 de juny del 2010



Tasts de teatre al Prado

4 escriptors de Sitges de vàlua, com Xavier Gimeno, Emma Reverter, Florenci Salesas i Cèlia Sánchez-Mústich, tot i no interrompre la creació en els seus habituals camps de la novel·la, l’assaig i la poesia, en els quals ja han fet collita d’èxits, s’han estrenat en un nou gènere: el teatre. I ho han fet amb peces breus i amb un punt d’humor i de sàtira.
Se’ls va oferir el repte d’escriure una peça d’aquest format I característiques per a ser representades per actors amateurs de Sitges mateix, i uns i altres l’han acceptat amb ganes. Els que seran encarregats de representar les obres a l’escenari són Loreto Baquès, David Fullera, Jordi Massip, Joseph Milán, Xavier Miret, Dani Piques, Florenci Salesas i Laura Sánchez, amb la cola·laboració de franxu Núñez. Tots ells són ja coneguts per la seva presència en la diversitat d’actuacions teatrals amateurs que s’ofereixen a Sitges periòdica o esporàdicament. La direcció anirà a càrrec de Josep Milán, que comptarà amb la participació de Tuts Fernández, Montse Gutiérrez, Pere Milán i Vicenç Morando.
Diumenge dia 4 de juliol a les 10 de la nit, a l’escenari del Prado, doncs, una nova i innovadora experiencia teatral.

Xavier Miret i Mestre


Nit d’estrena teatral

Es representa 4 PECES DE TEATRE BREU DE 4 AUTORS SITGETANS contemporanis. Aquest projecte parteix d’una iniciativa de Xavier Miret que va demanar a uns ecriptors locals que s’aventuressin a l’experiència de crear un text teatral. Han resultat unes obres amb un punt d’absurd i força humor.
S’ha plantejat un espectacle en petit format amb un vestuari estilitzat per potenciar la interpretació actoral i amb uns elements escenogràfics i d’utillatge simplificats. Es tracta d’una estrena absoluta, ja que aquestes peces han estat creades de manera expressa per a aquesta representació, que compta amb la col·labvoració d’una vintena de sitgetans. Els actors participants són: Loreto Baquès, David Fullera, Jordi Massip, Josep Milán, Xavier Miret, Franchu Núñez, Dani Picas, Florenci Salesas i laura Sánchez. Amb el programa degüent:
DELIRIS ONOMÀSTICS (Cèlia Sánchez-Mústich)
URBI ET ORBE (Xavier Gimeno)
SELECCIÓ NATURAL (Emma Reverter)
L’HONOR DE L’HEROI (Florenci Salesas)
La cultura es basa en els seus creadors i els seus respectius receptors. I tan important és estar en contacte amb elements exteriors com generar cultura de de dins del nucli social. Fomentar i incentivar la creativitat local és una peça clan sitgetana. En aquest projecte hi participen professionals en els seus camps respectius, semi-professionals, i també col·laboradors amateurs. No hi ha cap consideració econòmica de lucre o profit que no sigui el mínim indispensable per bastir l’espectacle. Per pur delectament cultural, teatral.
Dades de l’espectacle:
TÍTOL: 4 PECES DE TEATRE BREU DE 4 AUTORS SITGETANS
LLOC: TEATRE PRADO SUBURENSE
DATA: 4 DE JULIOL 2010-06-25
HORA: 22.00 h
DURADA APROXIMADA: 75 min.
Capacitat limitada amb entrades no numerades. Donatiu de 10 euros.
Adquisició anticipada a la secretaria del Casino Prado del 28 al 30 de juny de 12 a 1 hores.
4 PECES DE TEATRE BREU DE 4 AUTORS SITGETANS

Josep Milán i Parellada

dimecres, 23 de juny de 2010

L'homo medievalis amb corbata: una espècie a protegir?


Ara es parla molt del tema de la burca, dels marits integristes, les seves esposes encartutxades i la polèmica de les lleis per prohibir aquests costums. No he embogit fins el punt de ficar-me avui en aquest cacau. No tinc ni prou temps, ni prou energia, i em manquen massa elements per poder-lo jutjar amb coneixement de causa. Del que vull parlar és d'un altre tipus de mascle del morro fort , d'una espècie molt rara que passa molt més desapercebuda. Aquest subjecte no obliga a la seva senyora a parapetar-se sota la burca. Fins i tot l'encoratja a que per l'estiu llueixi un bikini ben sexy, i que als cocktails de l'empresa resplendeixi com la Nicole Kidman a la festa del començament d'Eyes Wide Shut.
Si jo fos un locutor --ah! però són locutors aquells senyors?-- de la COPE els anomenaria "talibans amb corbata". Miraculosament, però, encara em resta un poc de dignitat. Si us sembla bé, en direm homo medievalis amb corbata. Tots ben europeets, ells. Molt modernets. Al dia. A les seves parelles no els manca de res. Ho tenen tot, diuen. Per què s'haurien de queixar si les proveeixen de tot el que qualsevol fembra normal --dins el que en el quadrilàter del seu cap, on el mot "diàleg" figura un conjunt de lletres sense sentit, se suposa normal-- podria somniar?

De vegades, peco d'ingenu. O d'idiota. M'he acostumat a viure immers en l'entelèquia que l'edat mitja s'ha acabat fa molts anys. Potser m'enganya el fet què la major part de gent propera, des dels meus pares i parents, passant per tots els meus amics i el seu arbre genealògic --i fins i tot els enemics, probablement uns malvats axiomàtics, però que coma mínim viuen a l'era atòmica-- no es dediquen a castrar la parenta, amb el rotllo de "Con la pata quebrá y en casa" o"¿A donde vas a ir tu sola, desgraciá, que no sabes ni cogé un mapa? Tu no vas a ningún sitio si no vengo yo" i collonades antediluvianes per l'estil. I perdoneu els amics proveïts d'un accent similar per fer parlar així a l'individu del retrat. Molts d'aquests energumens parlen un català excel·lent --tant és que vagin de patriotes exemplars, d'aquells que et claven la pallissa amb la senyera amagada a la màniga, a la mínima que et descuides, com que siguin uns renegats botiflers lamentables, que vibren d'emoció a cada pas que dóna la seva ciutat per assemblar-se més a Madrid: no se'n salva ni un-- precisament. Aquests mamífers, malgrat les seva modernitat i estilització aparent, avergonyirien a un aspirant a "macho ibérico del año". Per cert, Madrid m'agrada molt. No vull confusions estranyes aquí.

Encara que sembli mentida, éssers vius d'aquests encara en queden. N'acabo de conèixer tres de cop --malgrat semblar el mateix, clònic-- i encara estic dubtós: no sé si demanar la seva protecció a una ONG o el seu internament en un centre especial, on s'estudiïn els motius que duen a algú aparentment normal a descendir a aitals nivells de patetisme. Cal tornar a recordar que no parlo del tio Engracio, resident a Villajamelgos de Abajo, a una comarca perduda de la República Bananera del Cono Verde, sinó de senyors que treballen a empreses importants de ciutats importants. I no vull ara que se'm confongui: tampoc acuso el món dels iupis, els pijos, ni a cap col·lectiu humà d'aquests en general, els quals em mereixen tant de respecte com la que tinc, per exemple, amb el de les Carmelitas Descalzas. No generalitzem! Aneu a Wall Street i trobareu algunes de les més belles persones, fidelíssims amics, excel·lents pares de família, sota la figura d'un agressiu brooker de la borsa. Amics pijos, iupis i brookers, doncs, no us ofengueu. La cosa no va per vosaltres. És més, si en tinc algun no us faré fàstics a cap mecenatge que estigueu disposats a oferir a aquest humil servidor vostre. El tipus d'element que parlo s'inclou dins un subgrup molt específic que sí, es imprescindible formi part part d'algun d'aquest col·lectius esmentats però que en cap cas els representa.

Els homo medievalis amb corbata no són alienígenes d'un film de ciència ficció. Existeixen! No parlem d'en Harry Potter, sinó de la vida real. Farien riure, sinó fos per la gran quantitat de tristesa que regalima al seu pas. No ha d'estranyar, llavors, que als moments on s'adonen de l'ensorrament del seu món artificial no sàpiguen emprar cap altre recurs que el xantatge emocional, tipus "Ai, Maria, si em deixes mira que em faig una bestiesa, eh", "mira que m'agafa una depre", "mira que em faré pipí al llit..." Una actitud madura, com ha de ser, exemplar de collons, sobretot si es tenen fills. Però tampoc passa res si aquests comenten errors apresos del progenitor. Sempre queda la fugida eficacíssima de culpar a la dona per haver-los consentit, o per qualsevol invenció per l'estil. No els cal ser gaire subtils, tampoc. La inconsistència en el seu cas no té límits i se'ls ben en fot...

Jo no puc donar lliçons de res a ningú, Tinc un arsenal massa atapeït de defectes. Ofereixo una carn d'examen tan suculenta que un psicòleg amant de la seva feina no la deixaria mai escapar. Però admeto que quan topo amb un homínid d'aquests, l'autoestima avança més llocs al pelotó que si hagués resucitat el mateix Bahamontes o en Fausto Coppi. I un, que més aviat tendeix a sentir-se culpable de pecar d'infantil, de cop li entra una sensació de maduresa que el desborda. Pur miratge, és clar, perquè les mancances de fons continuen. Ai, Florenci, no et creguis ara millor que els altres. T'estàs comparant amb un personal tan cutre, home... Córrer més que aquesta mena de tortugueta no té cap mèrit. Mira cap amunt, cap els que valen la pena, que són molts més, i deixa aquesta morralla lamentable a la deixalleria, al contenidor corresponent, a veure si algun expert el recicla en quelcom útil per a la societat.

Avui és la revetlla de Sant Joan, i jo aquí escrivint aquest mena d'entrada... Au, va, siguem profitosos. A més, aquest text se surt del tot del tipus de temes que miro de parlar en aquest blog. Deixem que les fruites podrides caiguin pel seu propi pes. Fins i tot aquests paios arriba un moment que no aguanten la pudor que fan, pobrets. La poma es desprèn del pomer ziiiiu... i cau al terra, XOF! I les altres pomes respiren tranquil·les. Es queden tan descansades com aquelles pobres senyores que, després d'una setmana de fracassos, tot i prendre Fave de Fuca pels descosits, per fi evacuen, a tutti plen.

Bon Sant Joan!

dilluns, 21 de juny de 2010

Presentació del projecte teatral: quatre peces de teatre breu d'autors sitgetans



Ho portava a callat, sí. Però a l'Eco de Sitges d'aquest dissabte es va fer finalment públic el projecte teatral en el qual m'hi va embolicar el Xavier Miret, responsable de l'Arxiu Històric de Sitges. Us deixo amb l'article que ell mateix ha redactat per al setmanari local.




Representació de 4 peces de teatre breu d'autors sitgetans

de Xavier Miret i Mestre


Sitges és una Vila rica en capital humà, i ho demostren les constants iniciatives en una gran diversitat de camps. Entre els homes de lletres n'hi ha de reconegut prestigi i d'altres que ja han demostrat la seva vàlua, que cada cop es consolida amb nous treballs i fins i tot amb l'aval de premis. El nombre de publicacions literàries d'autor de Sitges que han anat publicant editorials d'abast general creixent.
Dit això es constata que malgrat que a Sitges hi havia hagut tot un seguit d'escriptors que escrivien obres de teatre i sarsueles, més modernament -en canvi- ha estat usual la creació d'espectacles teatrals fruit d'un col·lectiu i més atents al divertiment i a la imatge que no pas al tipus clàssic de teatre d'argument amb text d'autor.
Acceptarien els escriptors de Sitges la proposta d'iniciar el seu propi camí en el gènere teatral?
L'acollida a la idea va superar amb escreix les espectatives. Em vaig decidir a proposar el repte i als quatre primers que se'ls presentà -malgrat que era clar qeu no hi hauria diners pel mig i que la representació es faria a càrrec d'autors amateurs de Sitges- van respondre afirmativament. Sembla casualitat però els textos que han escrit per aquesta avinentesa van tenir alguns punts en comú: la brevetat que se'ls demanava potser els va condicionar a què es decidissin per un repartiment de pocs actors, dos, màxim 3.
Destaquem el fet que tots han sabut expressar un punt d'ironia i d'humor a través de l'absurd. És clar que la simple descripció de la realitat a voltes ens pot semblar ja estrambòtica i farcida de sarcasme.
Xavier Gimeno, autor que ja ha publicat 3 llibres que ben segur que no són desconeguts als lectors de l'Eco i que ha rebut el reconeixement a la seva obra amb diversos premis ha escrit expressament per a l'ocasió Urbi et orbi, a partir d'una parella de nouvinguts que de Barcelona passen a viure a la Vila.
Florenci Salesas, de qui en coneixíem els recull de contes Èquili qua!, gravacions de CD com Motor Combo que havíem sentit interpretar en directe a Sitges mateix, amén de l'activitat com a dibuixant i autor de llibres de biografies ha escrit L'honor de l'heroi, que de ben segur ens farà pensar sobre l'idealisme i la racionalitat, la cruesa de la realitat i l'heroisme.
Cèlia Sànchez-Mústich, reconeguda poetessa i escriptora en prosa amb un bon nombre de llibres publicats al seu cabàs ha escrit a partir d'un seu article periodístic Deliris Onomàstics.
A Emma Reverter, periodista residfent habitualment a Nova York, que ja destacà amb el llibre Guantànamo i que ha demostrat el seu enginy com a escriptora amb el llibre Cites a Manhattan vaig gosar demanar-li permís per representar un fragment d'aquest darrer llibre, cosa a la qual va accedir amablement.
Vagi per endavant l'agraïmet als autors per aquests textos de vàlua literària que han permès als actors tenir el plaer de representar-los i oferir-los als sitgetans. Progressivament s'anirà ampliant la informació sobre els actors i la direcció del tast de teatre que us proposem, que està previst de celebrar-lo al Prado el diumenge 4 de juliol a la nit.

Xavier Miret i Mestre




I bé, només recomenar-vos clicar damunt els noms per seguir els enllaços i veure amb qui me les haig d'haver. De mi ja sabeu el tipus de baliga-balaga que sóc, i per tant avui faré veure que no tinc ego i només enllaçarem els meus companys d'aventura. Contuarem informant. L'espectacle promet alguna sorpresa...



Xavier Gimeno


El paràssit social aquell, que ja deveu tenir avorrit


Cèlia Sánchez-Mústich


Emma Reverter

diumenge, 20 de juny de 2010

Haiku de Francesc Puigcarbó

Bé, resulta que el Francesc Puigcarbó, artista polifacètic com pocs --novelista, poeta, pintor, fotògraf i un munt de coses més--, és també un gran amant de la composició de haikus. Ell i no la Joana ha estat el responsable d'un dels haikus que en l'anterior entrada he atribuït erròniament a aquella poeta.

No és la primera vegada que ho faig. No sé per quin motiu, vaig imaginar que aquest petita meravella formava part de la obra d'aquella poeta i la vaig traduir amb les altres, en la primera tanda de traduccions que ja li vaig enviar a la Joana. Ja en aquell moment ella, amablement em va dir: "Florenci, ho sento, però el haiku dels ocells no és meu, sinó del Francesc Puigcarbó". No pot ser!

El mateix Francesc fins i tot em va fer un comentari dins aquella entrada i, educadíssim, no em va dir res. Ha estat la mateixa Joana qui m'ho ha recordat de nou: "gràcies per l'entrada, Florenci... però em sap molt de greu dir-te de nou que se t'ha tornat a colar aquell haiku del Puigcarbó...". Això ha de ser algun tipus de maledicció! Argh!!

Just és que li faci una entrada de desagravi a l'home dels talents múltiples. Puc anunciar amb gran alegria, però, que d'alguna manera està de sort. Just per a aquella bella composició no tenia al seu moment una imatge que s'hi adigués prou. Avui ha fet un dia radiant, aquí a Sitges, i he aprofitat per fer tot de fotografies. La casualitat ha fet que el cel estigués invadit de falciots. Semblava una versió mediterrània del film The Birds d'Alfred Hitchcock! La sort, doncs, m'ha ajudat a expiar el meu pecat de suplantació de personaitat errònia.

Disculpa Francesc!

I ara sí, amb tots vosaltres...


La tarda cau - La serada cai

La tarda cau
mentre del cel blavós
pengen ocells.

La serada cai
mentre del cèl blavós
penjan d'ausèls.

dijous, 17 de juny de 2010

Haikus de Joana Navarro ( espròva d'entrada bilingüe català - occitan)

La poeta Joana Navarro



CATALÀ

Avui us ofereixo una selecció de haikus de Joana Navarro, la poeta de Riola, amb tota seguretat una de les més sensibles del panorama actual del País Valencià.

Les seves poesies desborden d'imatges molt potents, que sovint s’endinsen dins els laberints de l’enigma més misteriós. Malgrat això, sempre cerquen, pel damunt de tot, la sensualitat. Tampoc es pot dir, però, que la poeta defugi la reflexió: la seva mirada té un agut sentit analític. Sap mirar la realitat i no desaprofita aquesta do natural. Simplement, no el força. Per a aquesta mena d’aproximacions en té prou amb la seva tasca com a assagista i educadora, en les que, allà sí, hi aplica una sistemàtica rigorosa i cerebral. A les seves poesies, en canvi, qui mana és el cor, la pell. En elles hi ha, pel damunt de tot, sentiment i sensacions en estat pur.

Tot i que cultiva diversos gèneres amb envejable desimboltura —amb preferència pels poemes de rima lliure— la Joana ha excel·lit, entre d’altres, en l’exigent i perillós àmbit de l'haiku. En aquests petites composicions, la poeta ha demostrat que es pot ser occidental de cap a peus —amb el que comporta haver mamat de la tradició romàntica del jo que viu intensament, i filtra tot el que l’envolta amb fogositat— i alhora respectuosa tant amb la cotilla tècnica com espiritual d’aquesta tradició tan oriental.

En la mostra que us ofereixo hi trobareu haikus de diverses èpoques. Tots van acompanyats de la corresponent traducció que jo mateix he gosat de fer a l’occità.

Espero que aquestes petites joies us alegrin el dia i que les meves versions no se us amarguin el cafè. Pel que fa a l’autora, tinc l’honor d’haver rebut el seu encoratjador permís per tirar endavant amb el meu atreviment. En canvi, però, pels aspectes purament tècnics i lingüístics espero amb candeletes la opinió dels occitanoparlants que, per cert, ja en tinc alguna, i força culta! (I si us plau, sigues exigent, no et deixis estovar per aquest matusser intent d'adulació prèvia)

Bon cap de setmana!



OCCITÀN

Vos ofrissi uèi una seleccion de haikus de Joana Navarro, la poèta de Riola, amb tota seguretat una de las mai sensiblas del panorama actual del País Valencian.

Las siás poesias desbòrdan d'images fòrça potentes, que sovent s’endintran dins los laberintes de l’enigma mai misteriós. Malgrat aiçò, cercan totjorn, sustot, la sensualitat. Se pòt tanpauc dire que la poèta defugisca la reflexión : lo sieu agach a un agut sens analític. Sap gardar la realitat e desaprofita pas aquel don natural. Simplament, lo força pas. Per aquela sòrta d’aproximacions n'a pro amb lo sieu prètzfach coma enssagista e educadora, en las que, ailà òc, i aplica una sistematica rigorosa e cerebral. A las siás poesias, per contra, qui comanda es lo còr, la pèl. En elas i a, pel sus tot, sentiment e sensacions dins estat pur.

Malgrat que cultiva de divèrses genres amb envejable desinvoltura - amb preferéncia pels poèmas de rima liure - la Joana a excellit, entre d’autra, en l’exigent e perilhos domeni de l’haiku. En aquelas pichonas composicions, lo poèta a demostrat que se pòt èsser occidental de cap a pès - amb çò que compòrta aver popat de la tradicion romantica de l'ieu que viu intensament, e filtra tot çò que l’environa amb fòga - e a l'encòp respectuosa tant amb la cotilla tecnica cossí esperitala d’aquela tradicion tan orientala.

En la mòstra que vos ofrissi i trobaretz haikus de divèrsas epòcas. Totes van acompanhats de la correspondenta revirada qu'ieu meteis ai gausat de far a l’occitana.

Esperi qu'aquelas pichonas jòias vos alegren lo jorn e que las miás versions vos amaren pas lo cafè. Per çò qu'es de l’autora, ai l’onor d’aver recebut lo sieu encorajant permís per avançar amb lo mieua ausardariá. Per contra, mas, pels aspèctes purament tecnics e lingüistics espèri amb impaciéncia l'opinion dels occitanoparlants que, per cèrt, n'ai ja qualqu'una, e força culta ! ( E se vos plai, siás exigent, te daisses pas estovar per aquel mascanhaire assag de adulacion prealabla )

Bona dimenjada !



Voltege el record - Voltegi lo remembre

Voltege el record
i amb tristor a les pupil·les,
m'emporte el camí.

Voltegi lo remembre
e amb tristor a las pupillas,
m'empòrti lo camin.



Cercant noves flors - Cercant novas flors


Cercant noves flors
ja se'n va la papallona.
Vol i laberint.

Cercant nòvas flors
se'n va ja la parpalhòla.

Vòl e laberint.



Quan tot sembla oscur - Quand tot sembla escur

(a Helena Bonals)


Quan tot es fa fosc,
les gavines semblen versos,
el mar, poesia.

Quand tot se fa escur,

las gavianòlas semblan vèrses,
la mar, poesia.



Quina meravella! - Quela meravilha!


Quina meravella!
amb les fulles, la tardor
clama al vent l'enyor.

Quela meravilha!
Amb las fuèlhas, la tardor
clama al vent la languisson.




Dormitar despert - S'endormir despèrt


Dormitar despert,
i amb els ulls entreoberts
quedar-se-hi per sempre.

S’endormir despèrt,
e amb los uèlhs entreoberts
demorar-s’i per totjorn.





Somnio els teus ulls - Somii los teus uèlhs


Somnio els teus ulls,
tan llunyans i tan presents.
Sento que són meus.

Sónii los tieus uèlhs,
tan alunhats e tan presents.
Senti que son mieus.




Núvols de cotó - Nívols de coton


Núvols de cotó
embolcallen somnis blancs.
Secrets musicals.

Nívols de coton
emborrassan de sòns blancs.
Secrèts musicales.




Puc mirar-te als ulls - Pòdi te gardar als uèlhs


Puc mirar-te als ulls
on sempre he vist el cel
i trobar l'infern.

Pòdi te gardar als uèlhs
ont ai totjorn vist lo cèl
e tobar lo lunfèrn.



Sota un blau intens - Jos un blau intens


Sota un blau intens
ni la més lleugera brisa
s'adorm en el temps.

Jos un blau intens
ni la mai leugièra brisa
s'endormís en lo temps.



Fins i tot el vent - Quitament lo vent


Fins i tot el vent
d'aquest isolat desert,
acarona un so.

Quitament lo vent
d'aquel isolat desèrt,
amiga un son.



Quan la tarda esdevé boirosa... - Quand la serada ven neblada...


Quan la tarda esdevé boirosa
i el núvols em porten tempesta,
escolte un clar de lluna.

Quand la serada ven neblada
e los nívols me pòrtan tempèsta,
escoti un clar de luna.



Amb el silenci - Amb lo silenci


Amb el silenci
cante veus de comiat.
Conhort banal.

Amb lo silenci
canti voses de comjat.
Conòrt banal.




Als ulls de la nit - Als uèlhs de la nuèch


Als ulls de la nit,
entre els clars de lluna,
tremola una fulla.

Als uèlhs de la nuèch,
entre clares de luna,
tremòla una fuèlha.


(Totes les fotografies són meves, au!)

dimecres, 16 de juny de 2010

Mort a Ravensbrück, de Montserrat Roig


Dues imatges alternatives d'una dona jueva no identificada al Guetto de Kutno, Polònia, a començaments de 1940. L'ocupació alemanya de Polònia va començar el setembre de 1939, just al Guetto de Kutno, on s'hi van establir. El control de la població va continuar fins a començaments de 1942, quan la majoria dels seus habitants va ser enviada al camp d'extermini de Chelmo

Montserrat Roig (1946-1991) molt més coneguda per les seves novel·les o per la seva tasca de periodista o articulista, va ser una de les veus més importants de la cultura catalans al llarg dels anys de la Transició. Va destacar per la seva implicació en temes socials, especialment pel que fa a la lluita dels drets de les dones. En mig de la seva obra, les seves poesies passen desapercebudes i bé mereixen una visita. Aquesta que incloc avui potser no crida l'atenció per un lirisme evident. El lirisme, però, hi és. L'autora va preferir deixar constància del contingut duríssim a través d'un estil sec i contundent que ella, encertadament, va estimar addient.


Mort a Ravensbrück

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s'està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s'hi arrossega.
Diu mentres l'estreny ben fort
dolços mots a cau d'orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.

Montserrat Roig

Entrada dedicada a Anna Maria M. in memoriam, en un dia en que acabo de rebre una demostració de confiança que no podré agrair en la vida.

dimarts, 15 de juny de 2010

Liège: unes imatges del 2006

El 2006 vaig tenir l'oportunitat de visitar la ciutat de Lieja en unes circumstàncies força especials. Un dels meus millors amics és belga, belga francòfon, originari de Valònia, malgrat que sempre ens hem comunicat en català, la llengua amb la que ens vam conéixer quan encara ens quedava adolescència biològica per usar. Aquell any va abandonar Barcelona per tornar a la ciutat de la seva infància. Li calia un conductor que l'ajudés amb la mudança. Qui podia fer aquesta feina sinó l'únic amic disponible, que tenia carnet de conduir? Équili qua, ho heu endevinat. També va venir una bona amiga comú.

Travessar França, Luxemburg i el territori belga que queda fins arribar a Lieja, dalt una camioneta plena d'andròmines, amb aquell parell de companys, va ser una experiència que per si sola ja mereixeria una road movie, d'aquelles generacionals, que en diuen.

Un cop a la ciutat, el nostre amic ens va fer un recorregut molt i molt especial pel barri obrer de la seva infància, per entre fabriques mudes a perpetuitat, per un món que flairava a has been amb una tristesa que feia feredat. El bar amb els posters de Johnny Halliday us juro que existia de debò. Si la nostra companya o jo haguéssim anat sols a Lieja, mai hauríem tingut els nassos d'entrar-hi. Però el nostre amic insistir. Allò formava part de la nostra educació, segons ell. Tenia tota la raó. El mal parit reia per sota el nas, mentre guaitava de reüll la cara d'estupor que devíem posar l'amiga comú i jo. El panorama era contundent de debò.

--Benvinguts a la realitat de la Lieja actual.-- ens deia.

El que us ho dic, tot un privilegi que els pocs turistes que s'acosten a aquella zona de món ni ensumen. Acuseu-me d'aprofitar la situació per treure'n suc. Home, seria molt tanoca, si no ho fes, no?

Clicant sota les tres imatges de sota podreu visitar els àlbums que vaig fer. Totes elles fetes a corre-cuita. Espero, però, que ajudin a il·lustrar una mica el text del capítol de l'entrada anterior

Gràcies per la visita.

Un recorregut per la Lièja vella, el riu Mosa, un mercat ple de colors, els edificis ennegrits, les finestres trencades...

El cementiri mig abandonat. El darrer cadàver hi devia entrar fa vuitanta anys.

La zona industrial, i el barri obrer, ara barri d'aturats.

I aquí no cal que cliqueu res. Simplement és una imatge del meu amic, feta en un moment força complicat: un esquadró de l'exèrcit de Napoleó detenen un espia belga autèntic!

dilluns, 14 de juny de 2010

Tast de mig capítol d'una novel·la curta. Entrada dedicada a Bèlgica.

La Gare de Guillemins a Lieja als anys seixanta. (Foto Delcampe)



Avui hem sabut el resultat de les eleccions belgues. Cada dia que passa, la situació d'aquest país més em fascina.

Per acompanyar la notícia del dia (per mi ho és) avanço un esborrany de la primera part de l'últim capítol d'una novel·la curta, ja acabada en la primera fase. Ara naveguem per la zona dels retocs salvatges. La cosa va de Bèlgica, és clar, sinó a que ve això?


L'HOME DE FUSTA PARLA

Jo no m’aguantava dret de cansament. I el meu país tampoc.
Bèlgica, sempre havia jugat a la nació única quan mai havia passat de dues d’enganxades. Durant un munt d’anys —amb guerres i invasions incloses— la comèdia se la va creure gairebé tothom. Per la tardor del 2006, però, ja no s’aguantava per enlloc. Bé, ja se sap que els vells vicis s’enquisten i costen d’arrencar.
A les acaballes d’aquell interminable tercer acte, l’estat encara pretenia amagar dos rostres d’expressió antagònica sota la mateixa màscara, tan vista i corcada. I com si no n’hi hagués prou amb les tensions internes, les obligacions de veïnatge afegien feixuguesa a la obra. El cap i casal, Brussel·les, ostentava l’incomodíssim títol de capital d’Europa des de feia quatre dècades. Al 1952, amb la guerra encara calenta, potser sí que hi havia raons per a l’elecció: posició geogràfica estratègica, neutralitat... El 2006, no.
I ja em podien venir amb cançons, que jo sé molt bé el que passava. Els eurodiputats s’aferraven al seu escó amb el nas ben amunt, com si no passés res. Tant fa que el pis de l’oficina on treballes s’esquerdi per tot arreu si a final de mes la caixa sona. Per muntar el despatxet que havia de vetllar per la unitat continental s’havia llogat el pis a una parella que pudia a divorci des de feia lustres. Per què Brussel·les? L’acudit era immillorable. Genial! On posem la capital d’Europa? Com venem una impossible idea d’estabilitat al món? Au, va, escollim la d’aquest país tan bonic, desequilibri pantanós en estat de pur. La idea era tan bona com abandonar un bebè a la porta d’un club de pederastes. Bravo!
La Liliput que havia lliscat per damunt d’un bocinet de segle XIX amb els galons de primera potència mundial al pit, que havia dominat la colònia més gran, rica i envejada de tota Àfrica, era, llavors, més que mai, un cos amb dos caps que tibaven el coll en direccions oposades. Quan s’encaraven s’escometien com dues cabres munteses.
Com a exemple simbòlic, sempre explico el mateix cas: feia poc que dos trens havien xocat frontalment. L’un tenia conductor francòfon, l’altre flamenc. Durant kilòmetres s’havien avisat de que anaven per la mateixa via i que tard o d’hora, sinó s’aturaven, toparien. Com que no s’entenien —o no es volien entendre— no van parar de d’exigir que fos l’altre qui canviés de llengua. Cap dels dos va afluixar. L’accident va ser el festival de mort ferroviària més bèstia que mai s’ha esdevingut a la terra nativa de l’Audrey Hepburn. Perquè, encara que això no tingui res a veure amb el que deia, la Hepburn, sí, va néixer a Ixelles/Elsene —Ixelles en francès, Elsene en flamenc—, una ciutat al sud de Brussel·les.
I encara hi ha algú que tinguin el valor de dir que Bèlgica no té glamour?
Amb França desconcertada per la primacia de la cultura anglosaxona, i enfeinada a tapar el munt de vergonyes que se li anaven veient, la Bèlgica francòfona se sentia orfe de referents externs sòlids. A dins, s’havia anat produint una monstruositat històrica: la “pobra” Flandes, aquell sac de merda, ara destacava com a zona rica, i Valònia, acostumada fins llavors a marcar el pas, lli tocava fer el paper de pobra.
Bruges, Gantt apareixien com a ciutats netes, polides, lluents, aptes pel turisme. Havien sabut entendre que l’Europa del futur seria un parc temàtic de ciutats o no seria. Aviat s’establiria per tot el continent la norma de que els ciutadans vestissin de medieval —així, en general—, de romà, de celta o de víking, depenent la zona. Es prohibiria anar en cotxe de motor per les artèries principals, que es reconvertirien en zona de vianants, per conferir a les ciutats una rutilància i un exotisme més apte pels turistes orientals. Tan faria que es vulnerés el teixit comercial i social dels barris. El moment de l’ecologia antiecològica al servei d’un déu de ritual variable, segons qui mana, havia arribat: l’euro. Nou de nom, però més vell que l’anar a peu. Poderoso caballero es Don Dinero, deia l’insuperat Quevedo.

Lieja, la vella urbs industrial no en sabia res de tot això. Havia perdut tots els trens d’Europa. Els xiulets dels TGV li quedaven massa lluny per sentir-ne ni l’eco més ofegat. Com la meitat de Valònia, no servia ni per a muntar una fira de mostres comarcal. Els combois que arribaven i sortien de Lieja ho feien d’esma, per pura rutina, resistien els seus darrers esbufecs elèctrics a cop de subvenció. I enmig de tot això, per donar un toc macabre, surrealista, final al panorama, el perspicaç ajuntament havia encarregat una estació faraònica a l’arquitecte valencià Calatrava. Deu anys més tard tot continuava pengim-penjam. No hi havia manera d’acabar l’obra. El costellam gegantesc d’un diplodocus agonitzant s’alçava incomplet, a recer de l’estació vella. Els mateixos locals ens ho preníem a broma. Dèiem que Lieja, competiria amb Barcelona, per fi, en alguna cosa: l’acabament d’aquell mausoleu de la ferralla locomotora trigaria tant a venir com el de la Sagrada Família. Al final tampoc va ser així. Vam guanyar nosaltres i els acudits es van fondre. Però tampoc del tot. Quatre anys més tard, la inauguració de l’estació esgarraparia el seu moment de glòria als telenotícies i diaris del món: durant un minut, en breus de premsa de deu línies...


La ciutat on jo compartia la vida —a temps pactat—, amb la meva cinquena parella, semblava caure a trossos amb només una empenteta, una bufada de no res. Igual que el meu ànim. Tan jo com Lieja vivíem per instint. Anaven tirant, malgrat l’hecatombe. Ho fèiem perquè sí. O sense saber ni el per què. No hi ha cap ciutat que es tiri una bomba atòmica a sí mateixa. Però sí les que acceleren la seva caiguda, deixant entrar les rates, mal menjant, mal bevent, oblidant practicar exercici i abandonant-se a la decadència. I Lieja ho feia. I amania la funció amb una barreja de flaires de gofra i de shawarma.
Tot havia anat massa de pressa. El món havia canviat excessivament davant els meus ulls, i no a la manera de les pel·lícules de ciència ficció que havia vist de nen i que tant m’agradaven. Els cotxes no volaven. La gent no anava vestida de plata. La disposició dels carrers i les ciutats se m’afigurava decebedorament antiga, anodina, el mateix de sempre. En canvi, la gent s’havia tornat més freda. Els nens tenien un cinisme que abans no s’adquiria sinó amb trenta anys d’aprendre que res no val res. El món creia que s’entenia a sí mateix a través d’una pantalleta personal. Els valors s’havien trastocat i el desordre total s’havia establert. El desordre estava ben vist. Mentre Miquel Àngel inspirava avorriment i rebufs al serrell, omplir els murs de la vella arquitectura de tags i graffittis no podia ser més cool. Escopir als vells, atonyinar innocents i menysprear l’art del passat donava mèrits.

Jo vivia en una caseta del carrer de la Belle Jardinière, a la riba esquerra del Mosa —el riu que talla la ciutat en dos com el cec d’una aspirina— no massa lluny del cementiri mig abandonat d’Angleur-Sarts. Casa meva no exhibia cap mena d’individualitat —totes les de la zona semblaven si fa no fa la mateixa, estampada a banda i banda dels carrers, amb tampó— i jo no m’esforçava per camuflar aquesta realitat amb pretensions estètiques idiotes, per ser diferent. Tenia molt clara la meva condició de veí normal, tan fracassat com tota la resta de gent del barri, i volia assumir-ho amb dignitat, sense disfresses de mal gust. Una meitat del meu món s’havia ensorrat del tot, no havia servit de res, i l’altre s’arrossegava com un zombi. De casa estant podia veure la vastíssima àrea plena de fàbriques mig abandonades, que queien a trossos. Els dies d’humitat densa, les cortines de casa filtraven l’olor de rovell de les velles màquines, que arribava fins a casa endut per la brisa, així com el colador d’una cafetera italiana fa amb el marro. Tota la industria havia fugit als països de l’est o a la Xina. Tota menys la d’armament: hi ha coses que cal fer a casa. Sempre! Del que havia estat una de les ciutats més contaminades d’Europa, un dels vèrtex del triangle industrial del cor del continent, aquell pubis que acaronava Alemanya i Holanda, ja no en quedava res més que un enorme magatzem de deixalles oxidades. Lieja, la gegantina locomotora de la metal·lúrgia, un dels puntals de l’Europa de les màquines i els obrers, travessava el 2006 com un fantasma mantingut pel govern, una rèmora a remolc dels esforços dels guanys de l’ara pròspera Flandes. Les xemeneies feia poc desafiaven l’atmosfera amb els seus fums irrespirables, amb una fatxenderia insultant. Ara, que fins i tot acollien nius d’ocellets, feien pena. Encara penso que qualsevol dia algú els trobarà algun valor artístic, decoratiu o comercial a aquella ruïna de naus. Un dissenyador importat de Berlin o de Tokio —de Barcelona no, que a aquests ja se’ls ha passat l’arròs, també— proposarà transformar-lo en un centre cultural o una sala per a concerts de rock alternatiu. D’altres més espavilats potser en faran un centre d’atraccions batejat com a Industrial Park per a famílies que s’afartaran de menjar escombraries, mentre volaran a velocitat de vertigen muntats dalt de muntanyes russes fantàstiques, de pènduls enormes en forma de martell, sense adonar-se que a cada gronxament s’enduran pel davant milers d’espectres de generacions senceres d’obrers que s’hi van deixar la pell, en jornades de 14 i 16 hores, per a no res.
Ho sento, em costa molt de veure-hi la part positiva, còmica, a com pintaven les coses llavors. No estic per massa hòsties. De cos em sentia jove, això sí. Però feia cinc anys que m’havien jubilat amb antelació de l’empresa on treballava. A partir d’aleshores, l’estat em pagaria el sou íntegre. Havia passat de productor a paràsit. Però no estava sol. Aquest estatus m’ajudava, com a mínim, a passar desapercebut entre la resta de la població, majoritàriament aturada, jubilada i improductiva.
Mentre passejava el gos de la novia —encara tenia por als gossos, però era un cavaller— pels carrers dels meu barri, m’esforçava en mirar el cel o el terra. L’entremig em trencava el cor. Passava de pressa per davant aquell bar tronat, amb pòsters del Johnny Halliday a les parets, per on carranquejaven la seva ombra un grapat de desvagats amb subsidi, borratxos de cervesa dolenta. Aquells individus, que duien uns bigotis a la Nietzsche, com si haguessin sortit d’un versió patètica del poblat d’Astèrix, em mataven. Si m’acostava al centre històric la cosa no millorava.


L’Anne m’esperava al cafè, com sempre, amb fam de miting. Aquella dona deu anys més jove que jo, no estava jubilada. Feia de mestra. Tot i que més aviat grassoneta, no arribava a merèixer el títol de biromba. No era gaire alta tampoc. Tenia un rostre agradable, infantil, i uns ulls vivíssims que encara ressaltaven més rere les ulleres tan grosses que duia, estil anys setanta. La cabellera negra i enrinxolada li queia amb espontaneïtat per damunt la camisa virolada. A poques més dones que a ella els quedaria bé la roba tipus africà, amb la coloraina tan llampant, que sempre portava. Després d’una bon enfilat de relacions fluctuants, l’aposta per l’Anne era de tipus parcial. No vivíem junts. Amb ella es produïa una alta novetat important: era la primera xicota flamenca que tenia. Flamenca i secessionista, a més. A mi ja m’estava bé. Si haig de dir la veritat, Bèlgica m’importava un rave, ja. El que em feia pena era la deixadesa, quasi pornogràfica, de Lieja i de Brussel·les. Això no ho podia evitar, em continuava fent mal. I encara me’n fa.
—La situació actual és perfecte. Les coses no podien anar millor per obtenir la independència d’una vegada.
—Ah, sí?
—Ni les millors intencions per quedar bé poden dissimular l’evidència de la última revolució que queda per fer Europa. La fórmula actual del continent està esgotada. Si els estats i fronteres artificials de l’Est es van desfer, les ficcions que patim a l’Oest, també ho faran. L’absurd que es viu a Brussel·les acabarà aviat. I quan això passi, aquestes enormes presons en que s’han convertit Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i companyia cauran per sí soles, de podrides. Després veurem com s’alliberaran els seus presoners, les seves Occitànies, Catalunyes i Escòcies, així com ha passat a l’altra banda del mur, amb les Liutanies, Letònies i Estònies, ara països pròspers i feliços...
—Si, feliços com el Congo...
El destí sempre s’ho havia fet venir bé perquè totes les dones de la meva vida m’escalfessin el cap. Era un atractiu natural que tenia, una mena de do de naixement, que ja ma mare va aprofitar. A aquestes alçades de la biografia, però, mirava d’agafar-m’ho amb esportivitat.
—No te’n fotis. El que passa a l’Àfrica no té res a veure amb el que passa aquí. No cal que te’n parli dels abusos que han comés els occidentals allà. Ara, amb les fronteres fetes amb tiralínies que els han quedat, què vols que facin? És molt fàcil acusar-los de salvatges, de que no se saben governar civilitzadament. Com si els europeus no haguessin donat prou mostres de salvatgisme, al llarg de la seva història, entre ells mateixos i tot!
—Tens raó, només cal donar un tomb per qualsevol ciutat europea i veuràs que el que costa més de trobar són blancs, ara...
—M’acabes de matar de riure... Tant és. Un cop caigui l’Europa actual, s’haurà d’erigir el parlament dels pobles lliures d’Europa. El de Brussel·les està a punt de fer un pet.
—Digues on tens la bomba, que ja la hi poso jo mateix. Ja saps que per amor jo faig el que calgui...
—Passes de tot. Tot se te’n dóna.
—I què vols? Estic cansat. No crec en res. No espero res de res ni de ningú. A la meva edat tots ens tornem de fusta...
—No m’estimes...
—T’estimo, és clar. No vull estar sol i em fa por la soledat, aquesta és la veritat. Però no ho dic tan en broma, allò. Si em donessis una bomba i em diguessis: “posa-la al Parlament Europeu, a la seu de qualsevol partit belga, al Vaticà, a la Unesco...” jo la hi posaria ara mateix. Matar una colla de paràsits d’un tipus o d’un altre... on és la diferència? A més, jo ja n’he matat una de persona, un innocent, un nen...
L’Anne es va quedar clavada a la cadira. Les ulleres, una mica més i li cauen a la tassa de té.
(Continua...)