dijous, 3 de juny del 2010

Lectures occitanes


Advertència: entrada caòtica.

Darrerament, tinc una mena d’apoteosi occitana per tot arreu. Entre l’exèrcit de gascons, amb els Contes Esquinçats d’en Peire Bec per una banda, en Roger Lapassada amb Ua Sason Bramader i Sonque un Arríder Amistós per l’altra; els pesos pesants clàssics provençals, amb els gran Frederic Mistral de la Mireio al capdavant, Felis Gras amb Li Papalino (ambós me’ls deixo per quan estigui un pic més entrenat, que són materia de bon lector), o Robert Lafont de qui els Contes libertins e faulas amorosas m’estan tornant boig (i he estat advertit que això no és ni de bon tros el millor que té: aleshores a on em durà aquest home?), el gustosíssim Max Roqueta del Verd Paradís o els contes del mestre Joan Bodon, ja en tinc prou com per a rebentar.

Tot això sense comptar amb una Antologia dels trobadors i altres lectures més lleugeres, com contes de diversa índole. Fins una novel·la policíaca de Jòrdi Peladan! El que dic, tinc un embús lector difícil d’assimilar. No, encara no em veig en cor de fer un article mínimament digerible sobre literatura occitana. Només aquesta mena de fugida endavant/ inventari caòtic on encara m'hi deixaré alguna cosa que haig de tenir mig caient per algun calaix de de casa. Massa aviat, massa de tot. El que sí puc dir és que això és tot un món, i com més l’esgarrapo més em fascina (i la Bèstia de Vacarès de Josèp d’Arbaud?... és que no t’ho acabes mai!).

A més hi ha les cançons populars, els textos after-punk de Frank Bardou (un altre gascó!), poesies d’enamorats, bogeries d’amateurs, genialitats espontànies... No, no està morta aquesta llengua. De segur, que dirien ells. I si algun dia només en queden els llibres, haurem d'anar casa per casa (i per casa dels senyors polítics les primeres) a clavar-los una bronca enorme per haver-se la deixat perdre.
Alguns d’aquests textos són publicats en versions bilingües (occità/francès, occità/català, principalment) que fa que un pensi que tampoc caldria. Admeto que en casos com La Bèstia de Vacarès, jo, personalment, ho he agraït.