11au aniversari del MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade

Aleix Renyé



Joan-Lluís Lluís

Fa exactament onze anys que Pascal Comelade, Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé, tres artistes de la Catalunya Nord, compromesos amb la seva cultura, conscients i farts del genocidi cultural tan virulent que es pateix al seu territori, varen escriure aquest manifest, que avui he decidir de publicar a casa meva, en honor seu.

No sé exactament com estan les coses, ara, en aquesta part del nostre país. Estic preparant un projecte —de moment no en puc dir res, ho sento— en el qual penso fer-me'n ni que sigui una idea, el més aviat que pugui i compartir l'experiència. Ja ho veurem com acabarà tot plegat.

De moment us deixo amb el Manifest:


MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade - Joan-Lluís Lluís - Aleix Renyé


«L'art nou no és un art d'afalac, sinó de lluita...»
(Joaquim Folguera, 1915)

Malgrat l'empenta creativa i agitadora, fa unes dècades, del grup Guillem de Cabestany i dels activistes que el sostenien, malgrat les iniciatives collectives i individuals de guerrilla cultural, l'especificitat de la creació artística a Catalunya Nord és, cada dia més, ocultada, negada i desnaturalitzada.

Aquesta creació específicament nord-catalana és fagocitada en primer lloc per l'entitat administrativa cripto-regionalista anomenada Languedoc-Roussillon. Una entitat creada en laboratori per enginyers sense accent ni memòria, pagats a preu fet i posteriorment condecorats. Aquesta région no és més que l'estadi últim del sempitern imperialisme cultural jacobí, a través dels seus organismes més polits (Direction Régionale des Affaires Culturelles, ARAM, Maison du Livre et des Écrivains, etc., lloadors d'un tradicionalisme en via de putrefacció malgrat la seva pseudo-modernitat d'inspiració parisenca). Aquest imperialisme jacobí és servit per zelosos funcionaris montpellerencs i collaboradors locals, amnèsics tricolors, caps de Segarra miserables del «bé cal anar fent».

Afirmem, com a creadors catalans, que aquest Roussillon (apellació reductora i tan infame com la francesització dels nostres topònims) no té res a veure ni a fer amb aquest Languedoc a qui ben poc li han deixat de Llengua doc. Cap decisió administrativa no ens el poden fer sentir com a part integrant de la nostra identitat, malgrat les nombroses i força subvencionades iniciatives culturals que intenten legitimar aquesta fusió entre ambdós territoris.

El revisionisme politico-cultural de la région és i serà l'instrument ideològic francès de l'agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord. Perquè creiem que Catalunya Nord —única apellació que respecta la dignitat històrica i geogràfica d'aquest territori —és part integrant dels Països Catalans (allò tan oblidat de Salses a Guardamar...).

Als moralistes del regionalment correcte que veuran, en aquesta afirmació, un «reflex identitari passeista» o un «nacionalisme-agressiu-que-condueix-a-la-balcanització», els recomanem que rellegeixin (si l'han llegit mai) la proclamació de la República catalana d'en Francesc Macià o els escrits del sindicalista Salvador Seguí (si no saben qui és, que cerquin a la Gran Enciclopèdia Catalana) i comprendran, si els ho permet la seva ofuscació franco-francesa, el fons universalista i llibertari d'una part del poble català, tot al llarg de la història de la seva opressió. Refusem, doncs, com a creadors i com a persones, de considerar-nos languedociens-roussillonnais o, altrament dit, francesos regionals.

Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d'un «Sud Global», tenyida d'un exotisme d'obligada mediterraneïtat. I així n'aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d'identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar ala uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d'un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s'hi passegen.

Aquest projecte tan vergonyosament acceptat pels collaboracionistes locals, i també barcelonins, exigeix que les cultures pròpies dels territoris inclosos en aquest invent regional es dilueixin fins a no tenir més color, sabor ni flaire. Unes cultures pròpies prou rebaixades perquè no facin ombra al new age que ens han inventat : corridas, bodegas i flamenco adulterat són, a hores d'ara, el nec plus ultra de la cultura meridional i la imatge publicitària de la région. Un espanyolisme cridaner amb flaire d'aquell folklore sepulcral de moda a l'Espanya franquista. És el gran descervellatge, que sembla fer la unanimitat tant a la dreta (l'extrema, i l'altra) com a l'esquerra jacobina i patriota i, en definitiva, a tots aquells que ja no saben fer la diferència entre la vida real i un joc televisiu.

Sem conscients, és clar, de la implantació cada dia més gran, al nostre país, de comportaments ultra-francòfils i de l'arrelament de les mentalitats nacional-integristes franceses. També constatem l'abandó progressiu de la percepció de la nostra catalanitat, com també la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre (l'exemple anecdòtic en seria l'èxit de la Maison du Languedoc-Roussillon a Barcelona, un insult per als nord-catalans).

Nosaltres, en tot cas, volem crear aquí, perquè vivim i treballem aquí, i perquè ens repugna aquesta política d'asfíxia programada, sota els aplaudiments generalitzats, de la nostra cultura. Volem crear i anar fent, amb mandra o coratge i tal com li ragi a cada un. Però que hom no esperi, per valorar, mirar, llegir o escoltar el que fem i creem, que hàgim triomfat a Paris, com és tan sovint el cas amb els artistes catalans (del nord o del sud) que arriben a tenir un cert ressò a Perpinyà.

Aquest comportament del públic i de les institucions locals no és més que un símptoma greu d'artrosi provincianista —obsessió per la Capital— que esdevé perversió mental quan és acompanyada d'un menyspreu tot just dissimulat per tot el que es crea aquí...

Parlem doncs del Conseil Général. Maquinària departamental que, des que va sortir del fang de la nit jacobina, es mostra absolutament indiferental que es fa i es crea aquí, si aquest fer i crear implica l'assumpció d'una identitat catalana sense equívocs. Perquè aquest fer i aquest crear s'allunyen dels seus costums culturals submesos i esquizofrènics : la cultura de la televisió patriòtica, dels festivals intercanviables i de les estrelles del show-biz que ens baixen de París.

Ens diran, és clar, que no necessitem ni conseils généraux, ni conseils régionaux per a crear... i és veritat. Que no s'ocupin de nosaltres, si no ho volen. Nosaltres sí que ens volem ocupar d'ells perquè la identitat catalana —sense la qual les nostres creacions no serien el que són— només podrà continuar existint si les institucions polítiques que regenten aquest territori l'assumeixen com a pròpia i com a cultura no fossilitzada.

Reivindiquem doncs un independentisme individualista creador, un idioma divers vehicle d'una realitat rica, que englobi el Vocabulari Rossellonès, l'Alcover-Moll i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè la llengua catalana, en tota aquesta diversitat, ens serveix Amb tota evidència a estructurar la nostra identitat. Reivindiquem una actitud llibertària de creació sense autocensures, sense vergonyes localistes i sense ajudes ni autoritzacions. I ho reivindiquem sense cap intenció de crear cap moviment o de dictar cap línia de conducta. Això sí, amb la voluntat de no renunciar al nostre marc cultural i mental, els Països Catalans, i amb un desig d'universalisme abastable únicament pels que no reneguen de la seva identitat. En el nostre cas, l'especificitat catalana septentrional.

Perpinyà, juny de 1998

100 anys del Manifest Futurista de Filippo Tommaso Marinetti

Avui fa 100 anys del primer manifest de vanguardia del segle XX: l'eternament polèmic "Manifest Futurista".
Crec que el text és prou important (i bèstia, i tot el que li volgueu dir) com per fer-li un petit homenatge, traduint-lo al català. L'he extret de l'original en italià, tot i que fou primer publicat en francés. Després he anat comprovant els resultats amb diverses versions angleses, franceses i castellanes. Pel que fa als onze apartats del manifest pròpiament dit, he emprat la traducció que ja vaig fer per la Vikipèdia, fa força temps enrere, quan encara estava inspirat per a afegir-hi entrades (sí, jo també he escrit entrades a la Vikipèdia, algun problema?). De moment, però, el deixo així, o no seré a temps per l'anniversari!
No s'acostuma a trobar el text íntegre, sinó només els onze punts esmentats que, així sols, sense la introducció i la conclusió, queden com una cosa freda, estranya, orfe. A més, aquestes parts considero que són, de llarg, les millors del text. M'entusiasma especialment els paràgrafs del final referits a l'immens plaer que serà d'ésser destronats per les noves generacions, quan faci quaranta anys. Aquí hi trobareu, doncs, una versió completa del text que escrigué Marinetti. He mirant de conservar el to i l'adjectivació delirant i homèrica (la qual cosa ja és una paradoxa prou divertida per si sóla) de l'original tan bé com he pogut.
M'agradaria traduir algun dia el "Manifest de la Música Futurista", una altra obra mestra del gènere, escrita pel senyor Francesco Balilla Pratella, pel qual sento una simpatia especial. Però com que fou publicat el 1911, hauríem de dir allò de que avui no toca i el deixarem per quan arribi, si som vius. A més, ja hem pencat prou per a acabar aquest a temps.
Espero que el gaudiu i us sigui útil i inspirador, però no per a fer maleses: deixeu que els que construeixin parkings damunt de ruïnes ibèriques, bufetegin la gent i aniquilin les biblioteques siguin uns altres. Vosaltres sigueu bons minyons, feu cas a la iaia, tingueu seny i mireu de mantenir el sentit de l'humor, sinó anireu de pet a l'infern.
Dames i caballers, amb tots vosters (retomb de caixa), el "Manifest del Futurisme" en català!




Fundació i Manifest del Futurisme per Filippo Tommaso Marinetti

Publicat per primera vegada al “Le Figaro”, el 20 de febrer del 2009, fa avui 100 anys.


Introducció:


Els meus amics i jo passàrem tota una nit en vetlla sota làmpades de mesquita, autèntiques cúpules amb penjívoles filigranes de llautó, brillants com els nostres esperits què, com elles, romanen corpresos per la radiació del seu cor elèctric. Estiguérem moltes hores arrossegant el nostre enuig atàvic pel damunt d’opulentes catifes orientals; discutint de cap a cap, fins els confins extrems de la lògica; ennegrint manta resmes de paper amb frenètica escriptura.
Un immens orgull inflava el nostre esperit, perquè ens sentíem sols, en aquella hora ombrívola, i és així com ens despertem ara, com fars orgullosos o com sentinelles llençats contra d'un exèrcit d'estrelles enemigues que ens espien mentre ens envien la seva llum des del seus celestials campaments. Així com els fogoners s’agiten davant els forns infernals que alimenten les hèlix de grans vaixells; així com els negres espectres que busquen a les palpentes les panxes roents de locomotores llançades a la seva carrera boja, com si fossin borratxos oscil·lant, amb un incert bategar d’ales, al llarg dels murs de la ciutat, així ens sentim ara.
De cop i volta saltem, en sentir el bramul formidable dels tramvies d’armadura doble que, enormes, passen retronant, resplendent amb llums multicolors, com una vila que, per festa major, el Po hagués, d’imprevist, desarrelat i arrossegat fins al mar, enmig de cascades i gorges diluvials.
Després, el silenci s’esdevé. Però mentre escoltàvem l’extenuat barboteig dels vells canals, els murmuris de les seves oracions febles, i el grinyol dels ossos dels palaus malaltissos damunt les seves barbes verdes, humides; nosaltres ens posem a rugir des de les finestres dels nostres automòbils famèlics.
"Anem-nos-en"! Deia jo. "Fugim, amics! Anem-nos-en! Finalment, la mitologia i l'ideal místic han estat derrotats. Som a punt d’assistir al naixement del Centaure i, aviat, després, de veure volar els primers Àngels!... Caldrà sacsejar els portalons de la vida per provar les baldes i frontisses!... Anem-nos-en! Mireu allà, a terra, la primeríssima aurora! No hi haurà res que aigualeixi l’esplendor de l'espasa vermella d’aquest sol que ens alliberarà, per fi, de la nostra tenebra mil·lenària!..."
Ens acostàvem fins les tres bèsties esbufegants, per palpar amorosament els seus tòrrids pits. Jo m'estenia al meu automòbil com un cadàver al seu fèretre, però de sobte vaig ressuscitar sota el volant que, com una ganiveta de guillotina, amenaçava el meu estómac.
La furiosa escombra de la bogeria ens expulsà fora de nosaltres mateixos i ens conduí a través de carrers, tan aspres i profunds com els llits dels torrents. Aquí i allà, una raig de llum malalt, a través del vidre d’una finestra, ens ensenyava a desconfiar de les fal·laces matemàtiques dels nostres ulls periclitats.
Jo cridava: "Amb l’olor, tan sols amb l’olor, n’hi ha prou per a les nostres bèsties. "I nosaltres, com joves lleons, ensumàvem la Mort, amb la foscor tacada de pàl·lides creus, que evitàvem pel vast, violaci, viu i palpitant cel.
No hem tingut mai cap Amant ideal que erigeixi fins els núvols la seva sublim figura, ni cap Reina cruel a qui oferir els nostres cossos, recargolats com anells bizantins! No hi ha res pel que morir, llevat del nostre desig d’alliberar d’una vegada el nostre valor de tant de pes inútil!
I nosaltres corríem, llançant-nos a les portes de les cases, on els gossos vigilants s’arrissaven sota els nostres pneumàtics que cremaven com collars de roig encès. La Mort, domesticada, em trobava a cada corba, allargant una pota amb elegància, o de tant en tant s’ajaçava al terra, amb l’estrèpit dels martells pneumàtics estridents, tot deixant-me un ull de vellut a cada bassal.
"Alliberem-nos de la carcassa horrible de saviesa i seny, i llancem-nos com fruita pigmentada d'orgull, amb la boca ampla, desencaixada pel vent!... Donem-nos completament al Desconegut, no per desesperació, sinó per reomplir els pous profunds de l'Absurd!”
Amb prou feines havia jo pronunciat aquestes paraules, que vaig fer girar el meu cotxe bruscament, amb l’ebrietat del gos que intenta mossegar la seva cua, quan, de cop i volta, vaig veure dos ciclistes que se m’acostaven, brandant els seus punys, submergits enmig d’una discussió, mentre miraven de convèncer l’un a l’altre amb arguments contradictoris. El seu dilema estúpid bloquejava el meu camí.. Quina nosa! Uf!... Vaig haver de frenar en sec i, per més fàstic, les meves rodes, després de volar per l’aire, anaren a petar dins una rasa...
Oh! Materna rasa, gairebé curulla d'aigua fangosa! Bella rasa de la fàbrica! Em vaig empassar gustosament el teu fang fortificant, que em recordà la santa mamella negra de la meva dida sudanesa... Quan vaig sortir —estripat, fastigós, i pudent— de sota el cotxe capgirat, vaig sentir travessar el meu cor, deliciosament, pel ferro roent de l’alegria.
Una multitud de pescadors armats amb els seu ormeigs i naturalistes polsegosos brollava entorn el prodigi. Amb cura pacient i meticulosa, aquella afectuosa gent manipulà una grua alta, amb tot de cordes i ganxos, per pescar el meu cotxe, talment com si fos un tauró. L’automòbil emergí lentament de la rasa, abandonant el fons, tantejant com un platet de balances, fins que es veié del tot la seva pesant carrosseria, d’excel·lent disseny, i la seva confortable tapisseria.
Creien que era mort el meu tauró bonic, però només calgué una carícia meva per reactivar-lo, i heu-lo ressuscitat, heu-lo accelerant, de nou, eixamplant les seves aletes potents!
I així, amb el rostre cobert pel bon fang de la factoria —empastifament d’escòria metàl·lica, de suors absurds, de fulgors celests— nosaltres, contusionats, ensutjats, amb el braç en cabestrell però impàvids, declarem la nostra principal voluntat a tot ser humà vivent damunt la terra:


Manifest Futurista:

1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat.

2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.

3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, el insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.

6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.

7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.

8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.

9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó; a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Conclusió:
Llancem des d’Itàlia aquest manifest d’heroica violència i d’incendiaris incentius, amb els quals fundem avui el "Futurisme", perquè anhelem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerones i d’antiquaris.
Itàlia ha estat massa temps mercat de drapaires. Volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen d’innombrables cementiris. Museus, cementiris! Tan idèntics, veritablement, per la seva promiscuïtat sinistra de tants cossos que no es reconeixen! Dormitoris públics on s’hi dorm sempre costat per costat amb sers odiats o ignots. Museus: Absurd cafarnaum de pintors i escultors matant-se ferotgement a cops de línia i de color, entre les mateixes parets que els encabeixen.
Que se’ls fes una visita, de peregrinatge, un cop l’any, com qui va al cementiri per tots sants a visitar els seus morts... ho concediria. Que es dipositin flors, una cop l’any, davant la Giocconda, també ho concedeixo... Però anar a passejar quotidianament pels museus les nostres tristeses, les nostres fràgils decepcions, la nostra morbosa inquietud, no ho admetem! Us voleu emmetzinar? Us voleu podrir?
Què hi podeu trobar en un quadre decrèpit, sinó la fatigosa contorsió de l’artista, que s’esforça per infringir les barreres infranquejables oposades al seu desig d’expressar enterament el seu somni?... Admirar una obra d’art vetusta equival a vessar la nostra sensibilitat en una urna funerària, enlloc de projectar-la més enllà fins una via inaudita, en violentes gestes de creació i acció.
Voleu malvendre així les vostres millors forces en aquesta eterna i inútil admiració del passat, de la que en sortireu mortalment acovardits, empetitits i masegats? En veritat declaro que la freqüentació quotidiana dels museus, les biblioteques i de les acadèmies (cementiris d’esforços vans, calvaris de somnis crucificats, registres d’impetuositats trencades...!) és pels artistes el que la tutela perllongada dels pares per als joves ebris d’intel·ligència, efervescents de talent i voluntat. Tanmateix, pels moribunds, pels invàlids, pels presoners, l’admirable passat pot ésser balsàmic a les seves ferides, ja que l’esdevenidor els és prohibit... Però nosaltres no, no el volem, nosaltres, joves i forts futuristes! Que vinguin amb nosaltres els alegres incendiaris de dits carbonitzats! Heu-los aquí! Heu-los aquí!... Endavant! Caleu foc a les prestatgeries de les biblioteques! Oh, la joia de veure galeries completes a la deriva, deixeu que la corrent d’aigua dels rius desviats s’endugui i extingeixi els vells quadres gloriosos! Empunyeu els pics, les pales i el martell i demolim sense pietat els fonaments de les ciutats venerables!
El més vell de nosaltres, amb prou feines té trenta anys: és per això mateix que ens resta encara tota una dècada per acomplir el nostre programa. Quan tinguem quaranta anys cal que altres més joves i més vàlids que nosaltres ens tanquin a les golfes com si fóssim manuscrits inútils! Ho estarem desitjant!
Vindran contra nosaltres, els nostres successors; vindran de lluny, de tot arreu, dansant hipnotitzats per la cadència alada dels seus primers poemes, aferrant l’aire amb els seus dits predadors, i respirant caninament, a les portes de les acadèmies, la bona olor dels nostres esperits en putrefacció, destinats ja a les sòrdides catacumbes de les biblioteques!
Però no, nosaltres no hi anirem mai allà. Aquells ens trobaran al final, una nit d’hivern, en plena ruralia, sota una turmentadora tenda de campanya timbalejada per la pluja monòtona; ens hi veuran arrecerats prop dels nostres aeroplans trepidants, enmig de l’acte d’escalfar-nos les mans a la fogata miserable, nodrida pels nostres llibres d’avui, que flamejaran alegrement sota el vol lluminós de les nostres imatges. S’amotinaran al voltant nostre, desbordant angoixa i despit, exasperats per la nostre supèrbia infatigable, i se’ns llençaran damunt per matar-nos amb més ferotgia i odi, més implacable com més gran siguin l’admiració i l’amor que dins les seves entranyes ens hagin tingut.
I la forta i sana injustícia esclatarà radiosament als seus ulls. I estarà bé. Perquè l’art no pot ser més que violència, crueltat i injustícia. El més vell de nosaltres no té encara trenta anys: per tant hem malaguanyat ja grans tresors de força, d’amor, d’audàcia, d’astúcia i de ruda voluntat; l’hem gastat amb neguit impacient, amb fúria, sens estalvi, sens mai perdre l’alè, sens reposar mai, a mans plenes...Mireu-nos! No estem encara esposats! El nostre cor no sent la més lleugera fatiga, perquè és nodrit de foc, d’odi i de velocitat!... Ho trobeu estúpid?... és lògic, perquè vosaltres no us recordeu d’haver vençut mai!
Dempeus sobre el cim del món llencem el nostre repte a les estrelles!
Que s’hi oposen objeccions?... Prou! Prou! Les coneixem... Ens les sabem de memòria!.. Però ens cerciorem de que la nostra bella i falsa intel·ligència ens referma!
— Nosaltres no som— dieu —més que el resum i la prolongació dels nostres avantpassats.
I què?... Que així sigui!... I què importa? Nosaltres no volem escoltar! Guardeu-vos de repetir les vostres infames paraules!...
Alceu el cap!...
Dempeus sobre el cim del món llencem, un cop més, el nostre repte a les estrelles!...

F.T. Marinetti,"Le Futurisme", Le Figaro, 20 de febrer de 1909.