divendres, 26 de març del 2010

Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

L'ull de Hal 9000. Amb el que interpreta Anthony Hopkins a El que queda del dia (The Remains of the Day, de James Ivory, 1993), i el de Terry-Thomas a Com matar a la pròpia esposa (How to murder your wife, Richard Quine, 1965) Hal 9000 és el meu majordom favorit del cinema. Em fascina el personatge del servent eficaç. M'encantaria exercir aquesta glamurós ofici, governat per un cap igualment perfeccionista i just. Llàstima que no hi ha gaire oportunitats de poder treballar a un lloc on un pugui desconnectar el propi amo de l'aparell que li manté les constants vitals...

Un dels meus monòlegs favorits de tota la història del cinema és la matraca que el computador Hal 9000 engega a l’astronauta Dave Bowman en la indescriptible escena on aquest es disposa a desconnectar-lo, al film 2001, una Odissea espacial (2001, A Space Odissey, 1968) d'Stanley Kubrick, amb guió d'ell mateix i Arthur C. Clarke. Per mi, aquest soliloqui representa un model del cinisme i la mala llet reconcentrada, subtilíssim.


*spoilers alert*

De tota manera, com sempre en aquests casos, part de la gràcia del text ve donada per la situació. Qui el llegeixi i no sàpiga de que va podria pensar: “ai, pobra màquina, quanta crueltat, aquest astronauta, que no s’atura malgrat els precs. No li veig el què”. En aquest punt de la pel·lícula, però, el fill de puta del computador --nens que llegiu això, no feu com jo i no digueu paraulotes, però si parlem del senyor Kubrick la hipocresia fa el doble de lleig-- fa res s’ha rebel·lat contra els seus usuaris; s’ha carregat a tota la tripulació, a sang freda, en un dels assassinats més profilàctics i cruels imaginables, i, finalment, ha tractat de fer-li una jugadeta mortífera, sofisticadíssima, marca de la casa, al propi Dave, barrant-li el pas de tornada a la nau, abandonant-lo a la seva sort, enmig la foscor inert del Cosmos. Dave, però, després d’haver posat en perill la vida, empra un sistema d'emergència kamikaze, aconsegueix burlar les intencions de la maquineta de matar-ho tot, i se salva miraculosament.

Un cop dins la nau, les tornes han canviat de bàndol. Ara és el sofert astronauta qui té la paella pel mànec --de fet un tornavís, l’arma amb la qual dispararà un no menys lent i cruel tret a la nuca a qui ha mirat d'erigir-se en botxí seu, ara totalment indefens.

Mentre avança per tots els corredors de la nau en direcció a la sala on es troba el cervell del simpàtic majordom electrònic, aquest, per aturar-lo, recorre a tots els recursos possibles per implorar pietat, amb una santa barra insuperada per cap dels presidents que ha tingut mai Espanya. Passa de l’amicalitat més planera de l’estil “au, va, vinga, que no ha estat res, tu també n'has comés d'errors i segur que m'entens”, fins la peneta falsa i lacrimògena parlant-li de la seva “infància”, fent-se la Margarida Xirgú, amb una mà al front i tot, el paio.

Però en Dave no s'aturarà i seguirà endavant. Li tornarà, una rere l’altra, totes les barrabassades patides. Malgrat no servir-li de res, hi ha algun moment que la recargolada manipulació psicològica del computador li genera dubtes.

Traduït del guió del film:


2001, una Odissea espacial
Monòleg de la desconnexió de Hal 9000

(Dave Bowman avança inexorable, amb la voluntat de desconnectar el cervell de Hal. Aquest, coneixedor de les intencions de l’astronauta, mira de convèncer-lo perquè s’aturi)

Hal 9000: (sense perdre el to amable habitual, però amb una veu menys segura)

—Quines intencions du, Dave? Dave, crec que tinc dret a una resposta.

(Bowman guarda silenci i continua avançant)

—Ja ho sé que el meu comportament no ha estat irreprotxable, però li puc assegurar, molt sincerament, que a partir d'ara tot plegat anirà bé. Em sento molt millor. És cert.

(Nota meva, que no em puc aguantar: i tant que es troba millor, després d’haver pelat a tota la tripulació! quins ous de liti ,el mal parit! I ja paro, perquè no sou tan beneits com per necessitar que jo vagi comentant el partit)

—Escolti, Dave... sembla contrariat de debò, li ho noto. Francament, penso que hauria de seure, prendre una píndola anti-estress i reflexionar amb serenitat. Sé que he pres algunes decisions no gaire encertades, darrerament. Però li asseguro que puc reprendre la meva feina com si no hagués passat res. Encara em sento entusiasmat i confio plenament que vostè i jo podrem tirar endavant la nostra missió. I ell vull ajudar.


Dave entra dins la sala on es troba el cervell electrònic de Hal

(Dave ja ha arribat a la sala on es troba el cervell electrònic de Hal. Comença a desconnectar, un per un, tots els arxius de la memòria. És una tasca llarga. La ment del computador s’esvaeix lentament)

—Dave. Aturi's...
Aturi's, si us plau...
Aturi's, Dave...
Li ho prego. Dave, aturi's...
Tinc por... Tinc por
Tinc por, Dave...
Dave... El cap se me’n va...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
El cap se me’n va...
No hi ha dubte...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
Ho puc sentir...
Tinc... Tinc por...
Bon dia... senyors. Sóc... un ordinador Hal 9000. Em van concebre a les fàbriques Hal d'Urbana, a Illinois, el 12 de gener de 1992. El meu instructor... es deia... M. Langley... Ell em va ensenyar una cançó... Si ho desitja la puc cantar... la puc cantar per vostè...


Dave li dema a Hal que canti la cançoneta, mentre l'astronauta no s'atura per res


Dave:
—Sí, m’agradaria sentir-la, Hal. Canta-la.

Hal 9000:
—Es diu Daisy.
(La veu de Hal va perdent velocitat i la seva freqüència baixa, progressivament, fins sonar com un disc de vinil que perd revolucions i al final s'acaba aturant del tot)


Daisy, Daisy, donam la teva resposta.

Estic mig bo... ig.
Per l’amor que sento per tu.
No serà una boda amb estil.
No puc pagar una carrossa.
Però ets tan maca... damunt el seient
D’una bicicleta...
Feta...
Per a...
Dos...”


(Hal ha mort)

Autors del text: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke

3 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

És clar, Joana, sense la introducció, el monòleg no s'entén. El que m'agrada és la seva simplicitat. I els recursos del computador? Fa servir des del xantatge emocional, fins l'apel·lació a la capacitat de donar segones oportunitats a Dave, que ja està cremat del tot.

Amb tot, al final, acaba fent molta pena. És, per mi, una d'aquelles grans escenes en les que s'hi barreja l'humor negre, la crueltat més desesperada i alhora una tristesa molt gran. El final fa plorar i tot (bé, ara sortirà el dur que dirar: "a mi no"... d'acord, a tu no, "machote"!) perquè la desesperació de la màquina és autèntica. Acaba generant compassió! I és el que dius Joana. La mort és dolça. De fet tota la pel·lícula està plena d'una violència molt extrema, però latent, de guà blanc. No veiem ni una gota de sang, cap tret, cap explossió, cap cop de puny, ni tan sols una empenta (excepte l'escena del començament, amb els micos primitius, que sí, allò és trogloditisme del més cru). Tot és tan extremadament elíptic, elegant que suposo que decebrà a més d'un. Però els recargolaets com jo ens ho passarem molt bé.

Ves amb compte amb el FRENADOL, eh. No et converteixis en la Hal 9000.2 Li hauries sigut una excel·lent complice...

Ei, i gràcies pel comentari! No diguis bestieses sobre la llargada. Aquí, tan la curtesa com la llargada és benvinguda. Com més flexibilitat millor, més diversió. (I no vagis a treballar quan no toca!!)

Florenci Salesas ha dit...

Montse, la del poble veí? Miraré d'escoltar-m'ho quan tingui un temps.

Gràcies!

andreuledoux ha dit...

Genial! Un plaer perque no em recordava. Vaig anar a l'estrena (sic) Gràcies Florenci!